28 de desembre de 2022

RETIMENT DE COMPTES

S’acaba l’exercici anual i és hora del retiment de comptes. Els governs de les administracions públiques, hi estan obligats per la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A part del control que els seus responsables s’han de sotmetre als organismes pertinents, reivindiquem que la ciutadania, almenys els qui l’exercim honestament (els qui paguem els impostos corresponents, complim les normes i contribuïm al bé comú segons les nostres possibilitats) pugui disposar d’un extracte explicatiu d’aquest balanç. Per exemple, per saber què han fet, què han aconseguit i què no, les Oficines Exteriors de Comerç i Inversions, les anomenades ambaixades catalanes. Quin efecte han produït en la nostra economia, quins béns i beneficis comptables han produït. Tothom sap que una cosa és la retòrica dels programes electorals (les intencions, els nobles desigs, la missió i la visió) i una altra la realitat que es materialitza, que es transforma en millorament o erradicació. O, com se sol dir en el seu llenguatge, les polítiques que han reeixit, les que han fracassat i les que han quedat en paper mullat.

Posats a ser transparents del tot, potser el més important seria conèixer què han fet i què han aconseguit, en què han impactat les xarxes d’Assessors, Agències, Entitats Autònomes, Consells, Oficines, Instituts, Secretaries, Centres d’Estudis Especialitzats i Patronats. És a dir, el fotimer d’organismes independents i/o estatutaris, les entitats autònomes administratives, les societats mercantils, les entitats autònomes de caràcter comercial, industrial o financer, les de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat, que mouen diner públic i dels quals pràcticament no sabem mai res, a no ser que en formem part, i encara. Si hem de ser tan transparents, doncs, siguem-ne. Però no ens facin desesperar navegant pels múltiples enllaços de les pàgines web que al final no ens aclareixen res. Si volem exercir de ciutadans responsables, hem de poder criticar l’acció de govern tant dels qui en coneixem el nom i en sabem la cara com dels qui no. Criticar vol dir tenir criteri per jutjar. I, moltes vegades, jutgem sense criteri perquè només tenim intuïcions i no dades. I no tenim dades perquè no ens les faciliten o és impossible aconseguir-les. En canvi, de titulars i de notes de premsa tantes com vulguin.

21 de desembre de 2022

BON NADAL


Bon Nadal a tothom! Però no sé que em passa que cada any, des que vaig llegir-lo per primera vegada no em puc treure del cap quan arriben aquestes dates, el poema de Salvat-Papasseit i especialment aquesta estrofa: Demà posats a taula oblidarem els pobres/-i tan pobres com som-/.Jesús ja serà nat./ Ens mirarà un moment a l’hora de les postres/i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Sigui perquè l’acompanya un gran atrezzo, una escenografia imponent i un arrelament emocional en totes les manifestacions del nostre sistema de vida, en totes les arts, en totes els segments socials, aquesta festa de tradició cristiana encara no s’ha vist deglutida totalment per la parafernàlia capitalista o per la defensa del politeisme dels policulturals que defensen que el Pessebre a les escoles, per exemple, pot ferir sensibilitats. Santa Claus al capdavall és més simpàtic que els majestàtics Reixos, i tan generós com ells. I, en aquest cas, el sincretisme, expressat en el binomi Reixos+Pare Noel, si raja, si regala, a tots ens fa feliços! I deixin-se de romanços: construir un pessebre o muntar-lo (ah, i els diorames!) és un treball d’artesania i de composició, que ateny tots els continguts del qualsevol currículum preuniversitari. I no pateixin els ecologistes per la molsa, que ja en fan de sintètica! Els romans, els habitants de la Roma actual, tan multicultural com qualsevol altra ciutat europea, s’enorgulleixen de mostrar els fabulosos pessebres que es munten a les basíliques que foren en altre temps grans temples cesaris.

Com en totes les festes de solstici, la cristianització no va fer res més que barrejar símbols pagans amb els que aportava el relat bíblic de l’Epifania. O, millor encara, en molts casos resimbolitzar els de les velles religions. Els Pastorets, el tió, l’avet, el boix grèvol, el vesc, el galzeran o cirerer de Betlem, la flor de Nadal o la Poinsettia, la missa del gall, les fires de Nadal, el caganer, les nadales, l’elecció del Bisbetó, els àpats familiars, els grans de raïm, sant Esteve, els Innocents, l’home dels Nassos, la loteria, les lluminàries, tot plegat és aquesta barreja d’elements, entre pagans escatològics, religiosos i espirituosos que, pel que sigui i com sigui, hem adoptat milions i milions d’éssers humans en el nostre ampli món per desitjar-nos convenientment almenys uns dies, sort, salut i pau.

14 de desembre de 2022

PENSAR PER UN MATEIX

Si penséssim més per nosaltres mateixos (no necessàriament per a nosaltres mateixos), la major part del discurs polític, del que diuen els polítics professionals (fixos discontinus) sobre la realitat de la vida quotidiana, no ens el creuríem. De tal manera que els polítics professionals haurien d’explicar-se d‘una forma diferent. És a dir, assumint totes les conseqüències, haurien de dir la veritat. Veritat que molt possiblement ens desassossegaria encara més del que solem estar com més lúcids ens tornem quan processem racionalment l’experiència emocional. Però al mateix temps ens consolaria saber-nos còmplices en la batalla per la dignitat, la sinceritat, la decència, l’honestedat, per, en fi, la recuperació de la nostra salvatge i refinada humanitat. Perquè, i M. de Montaigne ens en serveix la sentència, qui es coneix a si mateix, coneix també els altres, perquè tot home conté la forma sencera de la condició humana. I tot home, tota dona, que pensa per si mateix, per si mateixa, sap que els governants per mantenir la pau social han de crear una il·lusió de realitat. I, si no n’hi ha prou, han de fer-la desaparèixer sense contemplacions per un nou ordre, que sempre es dirà salvífic, sempre serà la il·lusió d’una nova renaixença. Però qui pensa per si mateix i s’ha empoderat de dignitat, d’integritat, no es deixarà mentir ni es deixarà matar, ni es deixarà entabanar amb solucions màgiques.

Pensar per compte propi, i en això Kant és el gran, grandíssim guia, és una pràctica que fulmina els fanatismes, els populismes, les supersticions. Però com tot, s’ha d’educar, s’ha d’entrenar, s’ha d’exercitar, s’ha de disciplinar i, si cal, s’ha de tractar professionalment. I, en aquest sentit, es justifica que l’educació escolar programi l’ensenyament-aprenentatge de la Filosofia, tal com es feu allà temps, des de l’educció infantil fins al Batxillerat. I, a la Universitat, en tots els graus de totes les branques del saber. La filosofia, com diu la valenciana Maite Larrauri, introductora a Espanya del feminisme de la diferència, és una bomba contra la docilitat. Contra la resignació, contra la idea general que ens han encolomat que sempre hi haurà pobres, sempre hi haurà carallots, sempre hi haurà crèduls. Coneix-te a tu mateix, aquesta era una de les màximes gravada al temple de Delfos, el Vaticà de l’antiga Grècia.

7 de desembre de 2022

LA MISSIÓ DE LA DRETA ESPANYOLA

Ara, més que mai, la missió de la dreta espanyola, la dreta burgesa liberal, la que hom anomena de centre, talment una santa croada, és erradicar el feixisme, el franquisme i el carpetovetonisme de la nostra societat. El PP no hauria de tenir altre objectiu més elevat i més digne que acabar d’una vegada per totes amb la ranciesa nostàlgica feixistoide que continua i continua manifestant-se en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Si el PP té, com se suposa, sentit d’Estat s’hi veu obligat. És cridat, en aquest estadi de la història pàtria i de la història contemporània global, a resoldre una dels enquistaments més vírics del nostre país. En té la responsabilitat política, en té el manament històric i, sobretot, en té la superioritat moral que proporciona l’assumpció dels valors tradicionals cristians. I ho ha de fer no per compassió ni per caritat, sinó perquè els ho demana l’Europa civilitzada, l’Europa que va idear, entre altres, K. Adenauer. I ho ha de fer ràpid, abans no s’encengui una fornal on els plors i el cruixir de dents no s’escampi com la pólvora. I ho ha de fer ja, perquè cap altra formació política pot fer-ho i molt menys l’esquerra. L’esquerra i les seues aliances amb els qui volen destruir Espanya són precisament les que provoquen la foguerada extremista de Vox i organitzacions i empreses associades.

El PP té l’avantatge que coneix íntimament l’extrema dreta i les ideologies que la sustenten. Comparteixen governs autonòmics i, per tant, amb la seua gent s’escudellen despatxos, reunions, manifestacions i celebracions, alguns àpats, algunes afeccions i algun sarau. I si se’n coneixen intimitats, pressuposem que se saben els punts febles. I si cal un estímul encara més gran per aital missió, que l’Estat, el govern, busqui fórmules dineràries, normatives, directives en organismes dependents o participats, com a gratificació pels serveis prestats a la nación. I si no és demanar massa, pregaríem als dirigents del PP que fessin partícips d’aquesta croada els seus correligionaris del Partit Popular Europeu perquè l’estenguin a tota la Comunitat, que prou falta fa a totes les cases. No solament s’haurà fet un gran servei al vell continent sinó a tot el món lliure. De manera que la nova divisa del PP ben bé podria ser aquesta: spectemvr agendo, és a dir, per les obres ens coneixereu.