19 de febrer de 2020

FASTIGÓS

Fastigós vol dir que causa fàstic o fa fàstic. I fàstic és el sentiment desagradable causat per alguna cosa o per algun fet que ens repugna. Però també existeix el mot fastig, amb “g” final, que aquella sensació de cansament que produeix allò de què anem tips o no interessa gens. L’oposició espanyolíssima la setmana passada va provocar autèntic fàstic i un terrible fastig quan senties els seus portaveus oposant-se a la proposta de llei de l’eutanàsia presentada per la coalició de govern al Congrés. Amb un cinisme desbocat aquesta dreta que no es mereix ni el pa que es menja, a part de les bajanades que hi pronuncià, argumentava que l’eutanàsia era l’excusa del govern per no haver de pagar tantes pensions de jubilació, deixant entreveure que era una forma camuflada d’extermini de la gent gran. L’extrema dreta ha arribar a firmar que els socialistes pretenen "convertir l'estat en una màquina de matar". Jo no sé si algunes afirmacions com aquestes s’havien pronunciat mai en un Congrés de diputats. No em llegiré les actes, ara, però que en una societat diguem-ne avançada, escolaritzada en la seua totalitat, on el 41% dels joves entre 25 a 34 anys té estudis superiors, on la majoria de la gent és sensata i estima la vida, és inconcebible que es puguin pronunciar impunement aquestes barbaritats en el ventre de la sobirania nacional! És imperdonable que es vingui a dir que l’Estat, convertit en “novio de la muerte”, atorgarà legalment carnets d’assassins o assassines a discreció.

Aquests miserables defensors de la vida resulta que un dia ens van alinear a favor de la guerra contra Iraq. Aquests mateixos no tinc cap dubte que aplaudeixen l’Associació Nacional del Rifle dels EUA i estarien encantats de poder lluir pel carrer una pistola a la cintura. Els que l’1 d’octubre ja haguessin aplaudir l’entrada dels tancs i dels canons a Barcelona. Els mateixos que mai no condemnaran la dictadura de Franco ni el règim nazi ni el feixisme. No ens enganyem, la immigració, el feminisme, el comunisme, l’avortament, l’europeisme, no són les seues dianes principals, sinó la democràcia, la llibertat, el pensament crític, la transculturació, el pluralisme i la diversitat. Les autonomies i el secessionisme. Aquests personatges, a més, sempre tenen la mania d’apel·lar Déu, un Déu justicier, el Déu que enviarà el PSOE i Podem a l’infern irremissiblement.

12 de febrer de 2020

L’ÚNIC ARGUMENT

L’únic que percebem de la dreta espanyolíssima, (la dreta espanyola no és ni liberal ni democratacristiana ni de centre; només és molt espanyola) res que sigui algun projecte de millora de les condicions de vida de la ciutadania. L’únic argument de la seua existència, sobretot després que l’independentisme tragués el nas massivament, és la defensa de la unitat pàtria. De manera que aquesta premissa ho és tot. I tot, la democràcia inclosa, hi és subordinat. O sigui, mentre s’acati l’article 2 de la Constitució n’hi ha més que suficient per respectar la Constitució. De fet, tenim la impressió que per a aquesta gent els 168 articles restants com si no en formessin part. És clar, reduir l’acció política a ser el controlador de qualsevol sospita de desviació de l’article dos no fa altra cosa que convertir la societat en una massa d’individus i d’indivídues en potencials delinqüents. Llegeixo que 1984, la novel·la de G. Orwell sobre els totalitarismes, s’està convertint en un manual de supervivència contra l’omnipresent vigilant Gran Germà, no només als EUA, sinó malauradament a Polònia, Hongria, Itàlia, França, i molt em temo que a Espanya on, de fet (d’amagat això sí), no ho ha deixat de ser mai des del dia que es publicà l’any 1949.

L’última gran pensada (sempre dintre del marc mental de l’article dos de la Constitució, insistim) dels espanyolíssims és portar al Congrés la il·legalització dels partits independentistes. Els monotemàtics ja saben que l’independentisme si va més enllà d’unes idees i uns sentiments se l’empresona i se’l fustiga judicialment de forma implacable. Però no en tenen prou, perquè han albirat que darrere de cada independentista hi ha un nazi disfressat de xai. I per a més inri de xai burgès, supremacista, que odia els espanyols, les forces de l’ordre, la monarquia, els treballadors del camp murcià, andalús i extremeny, i de tant en tant explora la via terrorista amb l’excusa de preparar traques per a les festes majors. Entre 1933-35 la Confederación Española de Derechas Autónomas es va fer amb el poder de la República, i tot i l’amalgama de partits que la conformaven es posar d’acord amb aquest lema: "Religió, Família, Pàtria, Ordre, Jerarquia i Propietat". I en això consistia, en resum, tota la Constitució. Doncs, si fa no fa igual que ara, només que els espanyolíssims es basten amb un article.

5 de febrer de 2020

LES CONSEQÜÈNCIES

Tot el que va fer Junqueras i els companys de govern no va ser delicte, però són a la presó de fa anys i per una colla d’anys més. Tot el que va fer Torra amb la pancarta no és delicte però se l’ha condemnat a ser desposseït del seu escó i el TC decidirà si finalment és o no inhabilitat de tot. Però no anirà, en principi, a la presó. Aragonès, Torrent i companyia no volen desobeir, vingué a dir Sabrià, per nimietats que no duen enlloc i perquè no volen ser inhabilitats i anar a la presó. Ja han après la lliçó. L’excusa, important, són els pressupostos. L’altra, encara més important, visualitzar que s’ha engegat la reunió bilateral amb l’Estat i poder justificar així la seua abstenció en el nomenament de Sánchez. I, la definitiva, poder convèncer la majoria de votants catalans que ERC és la força política que, un dia del que resta de vida al nostre planeta, aconseguirà declarar la república catalana. Com a conseqüència de la suspensió de diputat del President, d’acord amb la resolució de la JEC i el beneplàcit del TS, en aplicació de la sentència del TSJC, a ERC li ha rebotat a la cara com un bumerang allò de “veurem com aguanten la mirada els còmplices d’aquesta injustícia”, que Junqueras adreçava als unionistes. Doncs sí, veurem si aguanta ERC la seua, segons enquestes, suposada majoria parlamentària a les envistes de les properes eleccions. I ja veurem, si de la trencadissa amb JxCat, després, hi ha manera de constituir algun govern independentista. Ja veurem qui aplica els pressupostos que s’aprovaran com a cartell electoral d’ERC.

I, per descomptat, si hi ha eleccions, la mesa de negociació amb l’Estat, la gran aposta d’ERC, deixarà de tenir recorregut, i totes les projeccions màgiques de solució del “problema català” hauran quedat en no-res. I, per tant, senyores i senyors, s’haurà de tornar a començar de zero, amb els mateixos recels de sempre entre grups, tribus, clubs, clans i partits independentistes. I ves a saber si al final tot el capital social que s’havia guanyat els darrers deu anys a favor d’un referèndum d’autodeterminació no se n’haurà anat en orris, malgrat la persistència moral i la fermesa ideològica dels líders empresonats i exiliats, i malgrat la mateixa fermesa en les conviccions de la minoria catalanesca. El problema no és ser pessimista i derrotista, sinó saber vèncer la impotència.