És cert que la realitat supera la ficció. Però també és veritat que la major part dels monstres i dels absurds que crea la ficció, es troben en l’exercici de la política. En la mesura que és una activitat pública on es posa en evidència el grau de coneixements, d’habilitats, de capacitats i de personalitat, de geni, de talent o d’enginy, si no es té un cert domini de la prudència, de la mesura, si no s’és prou sensat i equilibrat de caràcter, el polític, com els personatges de l’escena teatral, tant pot esdevenir l’individu més ridícul i nefast del món com un mirall de virtuts. El més absurd. El més contradictori, el més mentider, el més energumènic, el més esperpèntic. El més delirant dictador o el més pelacanyes del món. L’espectacle polític del grotesc, de l’absurd, de l’oradura delirant, de l’inaudit, des que es debat el procés consultiu i secessionista català, ha pres una dimensió estratosfèrica. Veure com s’alineaven a les Corts, dijous passat, els vots del PP, del PSOE, del PSC amb els de la sulfurosa Rosa Díez, fa venir nàusees. Sobretot, si hom encara té una mínima consciència del que està bé i del que no ho està. O si és conscient, encara, del que és coherent i del que és contradictori i absurd.
Ara, per espectacle vergonyós, esfereïdor, el de l’exhibició pornogràfica de la més absoluta ignorància. Quan algun polític, contestant el nacionalisme català, declara que la nació espanyola és de les més antigues d’Europa (el qui afirma que ho és del món, se l’hauria d’internar directament, sense pal·litius), el ministeri d’educació, d’ofici, prèvia audiència és clar, li hauria d’anul·lar tots els títols escolars que hagués pogut obtenir al llarg de la seua vida. Inhabilitar-lo fins que no hagués tornat a escola i hagués aprovat l’examen d’història corresponent. De ben segur, posat que alguns d’aquests bocamolls els va la cosa predemocràtica, l’hauríem hagut de castigar de cara a la paret amb unes orelles de ruc, de braços en creu i llibres d’història a les mans. Saber més o menys història de Catalunya pot dispensar-se callant i, en tot cas, escoltant i aprenent. Però fer ostentació de la ignorància més supina davant milions de persones que han suat la cansalada per aconseguir un títol de batxillerat responent correctament a les preguntes de l’examen sobre la corona catalanoaragonesa, és de pocavergonyes.
26 de febrer del 2014
19 de febrer del 2014
HAURIA ESTAT SENZILL
Ho va dir algú amb una rara lúcidesa: si, en el seu moment, perspicaçment, el govern de Madrid s’hagués avingut al pacte fiscal i a blindar llengua i cultura, la majoria de catalans, ara ja estarien contents. El que ha passat, en canvi, és tot el contrari. No solament perdem un llençol a cada legislatura espanyola sinó que es reactiven amb més virulència tots els mecanismes contra la llengua i les quatre competències estatutàries. És com si l’animadversió fos tan estructural com el mateix formigó de l’Estat. Diuen els especialistes que una de les conseqüències més importants de la Guerra dels Segadors és la malfiança que s’establí entre la Generalitat i el Consell de Cent i la cort de Madrid. Els catalans varen ser enganyats miserablement, i així ho han estat en tots els tractats i constitucions des d’aleshores. Resulta que cada vegada que s’ha trencat el pacte, Catalunya més o menys ha sabut reaccionar, encara que n’hagi sortit tant o més escaldada que abans. Nogensmenys, cal recordar que, encara que en la desesperació, Catalunya ha proclamat unilateralment la independència almenys en cinc ocasions. La primera precisament el 1641 en la guerra dels Segadors pel president Pau Claris, i la darrera el 1934 per Lluís Companys. Com també és veritat que la primera durà una setmana i l’Estat Català del president Companys, unes hores, encara que llargues.
Doncs, ha passat sempre el mateix. Arriba un moment en què la majoria de la ciutadania catalana n’està farta de ser cornuda i a sobre pagar el beure, que traduït vol dir que a més de ser la víctima, et toca pagar les culpes. Doncs, com que las sagacitat i la perspicàcia no ha estat mai el costat fort dels governants estatals, ara hi tornem a ser. I podria ocórrer que hi hagués un sisè intent. És curiós, però en el fons del fons el patriotisme català, com la majoria de nacionalismes, està fet més d’interessos materials que no pas de sentiments o d’imaginaris i intangibles. Hagués costat poc, després que totes les instàncies democràtiques l’avalaven, que l’Estatut de 2010 hagués sortit airós del Constitucional. Si jo fos un dels ponents d’aquell Organisme que va votar en contra, avui no sabria on amagar-me i demanaria que el meu nom fos esborrat de per vida de qualsevol registre. Mira que haver de passar a la història com un causant necessari de la secessió catalana!
Doncs, ha passat sempre el mateix. Arriba un moment en què la majoria de la ciutadania catalana n’està farta de ser cornuda i a sobre pagar el beure, que traduït vol dir que a més de ser la víctima, et toca pagar les culpes. Doncs, com que las sagacitat i la perspicàcia no ha estat mai el costat fort dels governants estatals, ara hi tornem a ser. I podria ocórrer que hi hagués un sisè intent. És curiós, però en el fons del fons el patriotisme català, com la majoria de nacionalismes, està fet més d’interessos materials que no pas de sentiments o d’imaginaris i intangibles. Hagués costat poc, després que totes les instàncies democràtiques l’avalaven, que l’Estatut de 2010 hagués sortit airós del Constitucional. Si jo fos un dels ponents d’aquell Organisme que va votar en contra, avui no sabria on amagar-me i demanaria que el meu nom fos esborrat de per vida de qualsevol registre. Mira que haver de passar a la història com un causant necessari de la secessió catalana!
12 de febrer del 2014
ELEMENTALITATS
Ho tornem a repetir: si sabessin que guanyaria el no, ens deixarien votar demà mateix. Com que tenen la certesa que triomfaria per golejada el no a la secessió catalana en un referèndum al “poble espanyol”, és probable que el convoquin. Si el govern d’Espanya tingués una mica més de cintura democràtica, a hores d’ara en una taula de diàleg, ja hauria proposat l’alternativa al referèndum unilateral de la majoria del Parlament: preguntémosle, pues, al pueblo español. I especulant especulant, vés a saber si, després de les eleccions europees del mes de maig, no se’ns fa aquest oferiment. Això suposant que el Constitucional ha tombat la proclama catalana de sobirania i que les Corts han esmicolat qualsevol ús de l’article 150.2 de la Carta Magna per cedir la potestat referendària a la Generalitat. Si no fos perquè se’ns estaria dant gat per llebre, ja m’agradaria veure quins aliats tenim a l’Estat espanyol i les anàlisis que se’ns deduirien de la possible derrota, encara que fos pels pèls. Més elemental no pot ser que amb els resultats a la mà l’endemà de la consulta del nou de novembre el govern català i el Parlament no es trobin en un escenari complicadíssim de gestionar.
Ho repetim una vegada més: el més senzill és autoritzar o fer la consulta. El més difícil, no del 2014, sinó de la història de Catalunya i d’Espanya (molt més que decidir si ens posàvem al costat dels borbons o dels austriacistes en la guerra de Successió), és com interpretar els seus resultats, sobretot els sí/no i les abstencions, i tot seguit què fer tant si la majoria s’ha decantat pel sí/sí, com pel no/no. Tot fa témer, quan s’insinuen aquestes qüestions, que el bloc sobiranista es desfaria com un bolado. Tot fa pensar que s’obriria un laberint amb mil i una possibilitats, la majoria irrealitzables o ineficaces. Ja fos, en cas de victòria, la convocatòria d’unes eleccions catalanes anticipades, ja fos una declaració unilateral d’independència, ja fos, com insinuava el conseller Homs l’altre dia, una consulta a la resta de l’Estat, o ja fos esperar un beneplàcit del govern central. I ja no arribem a capir els maldecaps que generaria una majoria de respostes sí/no, o el mal perdre que hi hauria en la banda dels independentistes davant un resultat desfavorable. Vet aquí que el que sembla més complex, per acomplir-se, hauria de ser el més elemental.
Ho repetim una vegada més: el més senzill és autoritzar o fer la consulta. El més difícil, no del 2014, sinó de la història de Catalunya i d’Espanya (molt més que decidir si ens posàvem al costat dels borbons o dels austriacistes en la guerra de Successió), és com interpretar els seus resultats, sobretot els sí/no i les abstencions, i tot seguit què fer tant si la majoria s’ha decantat pel sí/sí, com pel no/no. Tot fa témer, quan s’insinuen aquestes qüestions, que el bloc sobiranista es desfaria com un bolado. Tot fa pensar que s’obriria un laberint amb mil i una possibilitats, la majoria irrealitzables o ineficaces. Ja fos, en cas de victòria, la convocatòria d’unes eleccions catalanes anticipades, ja fos una declaració unilateral d’independència, ja fos, com insinuava el conseller Homs l’altre dia, una consulta a la resta de l’Estat, o ja fos esperar un beneplàcit del govern central. I ja no arribem a capir els maldecaps que generaria una majoria de respostes sí/no, o el mal perdre que hi hauria en la banda dels independentistes davant un resultat desfavorable. Vet aquí que el que sembla més complex, per acomplir-se, hauria de ser el més elemental.
5 de febrer del 2014
FÀSTIC I FASTIG
Si sabessin que guanyaria el no a la independència ens deixarien votar. Ho ha dit algú altre, és cert, però la sentència ja és escrita pertot. I no mobilitzarien massius atacs per terra, mar i aire, com temem que estan preparant, si tinguessin la certesa que amb els informes de la FAES, de Margallo, els estudis de l’exministre Borrell i dels experts que ha fitxat Montoro, els saberuts independents Ángel de la Fuente, Ramon Barberán i Ezequiel Uriel, ens cagaríem a les calces. Si poguessin certificar que ens espantaríem com uns pollets en escoltar les cosmopolites paraules del català (ara sí), Jaume Malet, president de la Cambra de Comerç d’Estats Units a Espanya, que no entén que tant se’ns en foti el que diu com el que no ha dit fins que s’ha vist les orelles del llop independentista. Ja fa dies, altrament, que sento a dir que qui governa l’Estat, des de totes les instàncies i estaments de poder, l’està convertint en una cosa fastigosa, odiosa i exasperant. Hi ha molta gent que té seriosos problemes per comportar-se com un espanyol normalet que, sense ser nacionalista ni independentista, simplement creu en la democràcia, en la pluralitat i la diversitat de sentiments i d’opinions.
És que la qüestió ratlla la bogeria: alliberats d’eufemismes, amb tota la barra, se’ns ha vingut a dir que qui a Catalunya no està en la línia del PP és un proeterra, un terrorista! Ara ja no et fumbrien a la garjola només per no ser un bon espanyol, sinó per ser un mal català. És a dir, per haver manipulat la història comuna, per haver escampat arreu que la Rendición de Breda de Velázquez és un muntatge com l’èpica de Don Pelayo, i haver inoculat a l’escola el separatisme i la maçoneria, o per haver renegat de la Fiesta Nacional. Per haver esborrat la memòria física de Franco i de Fraga, per deixar de penjar la bandera rojigualda als balcons dels ajuntaments, per no practicar el bilingüisme, per intentar colonitzar culturalment la Comunitat Valenciana i les Balears, per haver ridiculitzar Rajoy i Cospedal a TV3, per ser més rics que els altres, per ser uns gasius, garrepes i insolidaris de mil dimonis; per fer servir, alguna vegada, el paper de la Razón per eixugar els pipís del gos que no hem pogut treure al carrer per un cadarn, o simplement per ser tan tossuts, cabuts, idiotes i rucs. O per llegir Victus o La invención del pasado.
És que la qüestió ratlla la bogeria: alliberats d’eufemismes, amb tota la barra, se’ns ha vingut a dir que qui a Catalunya no està en la línia del PP és un proeterra, un terrorista! Ara ja no et fumbrien a la garjola només per no ser un bon espanyol, sinó per ser un mal català. És a dir, per haver manipulat la història comuna, per haver escampat arreu que la Rendición de Breda de Velázquez és un muntatge com l’èpica de Don Pelayo, i haver inoculat a l’escola el separatisme i la maçoneria, o per haver renegat de la Fiesta Nacional. Per haver esborrat la memòria física de Franco i de Fraga, per deixar de penjar la bandera rojigualda als balcons dels ajuntaments, per no practicar el bilingüisme, per intentar colonitzar culturalment la Comunitat Valenciana i les Balears, per haver ridiculitzar Rajoy i Cospedal a TV3, per ser més rics que els altres, per ser uns gasius, garrepes i insolidaris de mil dimonis; per fer servir, alguna vegada, el paper de la Razón per eixugar els pipís del gos que no hem pogut treure al carrer per un cadarn, o simplement per ser tan tossuts, cabuts, idiotes i rucs. O per llegir Victus o La invención del pasado.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)