30 de desembre del 2020

TRIBUNALS

El Tribunal Suprem espanyol, presidència, magistrats i fiscals, des de la Sentència, de forma molt incisiva, s’ha erigit no solament en l’àrbitre final de la interpretació de la llei, sinó també de la correcció política i de la normal moral patriòtica. I aquest fet provoca en molta gent una colla de preguntes gens impertinents. Per exemple: existeix realment la separació de poders en la democràcia espanyola? Els tribunes de la Unió Europea de la qual el regne d’Espanya és membre, són competents per arbitrar en última instància, resolucions dels tribunals espanyols? El TS és l’emblema del poder absolut sobre tots i cadascun de nosaltres, fins i tot sobre aquells que fan la gara-gara als magistrats que el componen? S’ha fat alguna mena de Transició en el poder judicial? Estan polititzats els òrgans superiors de la Justícia? El ministeri de Justícia té algun ascendent sobre la judicatura? I la Fiscalia general de l’Estat sobre els fiscals?. I les que vulguin, de preguntes. Però, vistes algunes de les causes que s’han substanciat darrerament sobre delictes de desobediència, de sedició, de corrupció, i les que “teòricament” s’estudien sobre el mateixos presumptes delictes, no és de justícia que en democràcia no es respectin el drets humans, es practiqui una justícia justiciera, es retorcin les normes per fer-les convergir amb el pre-judici o que a certs polítics se’ls escapi de la boca que “esto te lo afina la Fiscalia”.

Els resultats de l’enquesta del CIS del juliol passat sobre el funcionament de la Justícia espanyola, feta un mes després de la sentència del Procés, eren bastant demolidors: quasi la meitat dels enquestats eren de l’opinió que està molt polititzada, i que, en general, funciona malament o molt malament. El 80% opinava que era necessària o molt necessària una reforma de la seua administració. Ha passat un any, i molts des de la transició democràtica, i dos des que s’havia de complir amb el mandat constitucional de renovació de l’òrgan de govern dels jutges i tot continua igual. I sobretot la sensació que no tothom és igual davant la llei, que la majoria dels corruptes se’n surten sempre o les seues penes queden en no res, que de vegades s’actua més per venjança que per justícia. I en massa situacions que, segons Quevedo, gens suspecte de ser separatista, “donde hay poca justícia, es un peligro tenir razón”.

23 de desembre del 2020

BON NADAL

Se’ns ha dit que aquest 2020 cal que celebrem les festes Nadal de manera diferent de com ho veníem fent. Fins al dia d’avui se’ns prescriu que no es poden fer reunions familiars, els dies festius, amb més deu persones incloent-hi els infants. Cada bombolla de convivència només es podrà relacionar amb un màxim d’una altra bombolla i que aquesta sigui sempre la mateixa. I, per tant, a hores d’ara ja hauríem d’haver definit les bombolles respectives, tenint en compte la proximitat física i la freqüència de contacte, la forma d’airejar les estances de convivència, l’acotació del temps en què s’estarà celebrant el que toqui, i tenir cura de fer servir la mascareta quan no es mengi ni es begui, a més del rentat sovintejat de les mans. Els dies 24, 25 i la nit de Cap d’Any el cobrefoc no començarà fins a la una de la matinada. I el confinament perimetral, els dies assenyalats, s’ampliarà per poder facilitar la trobada familiar. Potser no ho hem dit prou bé, però més o menys serà així per als qui celebrem acostumadament les festes de Nadal, i per a aquells que no les celebraven però enguany, com un acte de rebel·lia, han decidit que ho faran per primera vegada. Ja no tenim tan clar si aquestes limitacions les hauran de tenir en compte les prop de 800.000 persones que viuen soles a Catalunya. I d’aquestes aquelles que no tenen ningú que les visiti, llevat dels serveis socials. Aquelles que aquest any igual no podran ni dinar el dia de Nadal als menjador de la comunitat de Sant Higini o de la fundació Arrels.

Que jo recordi i ho dic perquè hi ha molta gent que no en té ni idea, la festa de Nadal (la de sant Esteve és una diada que nasqué per motius pràctics i d’oportunitat), és d‘origen cristià en la qual se celebra el naixement de Jesús, fill de Déu, amb la intervenció de Maria i el beneplàcit de Josep. Convertida des de l’inici dels seus temps fundacionals en tradició, Nadal és entès com a sinònim de pau, d’amor, de reconciliació, de retrobament. De manera que s’ha convertit en el dia per excel·lència de ser bones persones almenys durant unes hores a l’any. En el dia, en fi, de la gran Hipocresia, en què almenys podem permetre’ns de semblar bones persones i de practicar una misericòrdia a la carta. Pandemiats com estem encara, els governs hauria estat bé que ens haguessin regalat a tots plegats unes branques de vesc i de grèvol.

16 de desembre del 2020

ANOMALIES

Hom es pregunta: com és possible que joves d’entre 20 a 30 anys s’emmirallin amb la simbologia nazi, s’hi manifestin, en facin la salutació i combreguin apassionadament amb la seua criminal ideologia? Com deia aquell qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, en podria ser un motiu molt genèric. La sociologia, la psicologia, la psiquiatria i fins i tot l’antropologia tenen moltes explicacions plausibles per a aquest fenomen. Des de la reproducció ideològica i maneres de fer de l’entorn familiar o, per contra, com una forma de rebel·lió contra la classe social d’origen, fins en el fet d’haver-se criat i educat en el massa poc o al massa de tot. El més desconcertant, però, és que aquests individus es manifestessin, enmig d’una concentració de VOX a favor de la Constitució, (que baixi Déu i ho vegi!) el dia de la Constitució! És surreal! Quan la Constitució la defensen amb tanta vehemència els partits de dreta i d’extremadreta m’ensumo que, passats els anys, hi han trobat el vestit a mida per continuar operant com si a la pràctica res important no hagués canviat des de les posicions de poder que tenien amb El Fuero de los Españoles de 1945. O sigui els amics, successors, o els parents dels qui van votar no al referèndum de la Constitució, ara són els qui més defensen la Constitució! Com no se n’han de sentir amb les sentències del TS contra l’independentisme, amb la majoria dels seus al TC, al Consejo General del Poder Judicial, al Tribunal de Cuentas, a la Fiscalia, a la Prefectura de l’Estat.

El més preocupant és que els partits de dreta i d’extremadreta representats, precisament, al Parlament i al Senat, acompanyats de l’orquestra terrorífica mediàtica, amb el seu enfrontament visceral contra el govern de Sánchez-Iglesias, que en diuen del “pacto comunista-eterra-separatista”, estan alimentant, exacerbant, tolerant (o com a mínim mirant cap un altra banda) el messianisme franquista, feixista, nazi, i ajudant a crear una idea de caos i desgovern molt perillosa. Si els del sabre i les pistoles que es manifesten contra el govern i apel·len al rei, poguessin revertir la situació, és a dir fer un cop d’estat, potser sí que tornaríem a repetir la història i els que ara defensen amb tant d’èmfasi la Constitució serien els primers que ens cobririen amb calç viva. ¿Fins a la meitat de la població espanyola?

9 de desembre del 2020

Nadala 2020

BON NADAL (malgrat tot)

El foc s’encén a la pleta dels xais,
i un àngel dorm amb llana de xisqueta. 

Els congregats esperen un Estel,
i que el pastor cridi la llevadora.

De matinada s’escampen els gemecs
d’un Xic nounat, per tota la contrada.

Repiquen les campanes, canten els galls,
i l’amo del pessebre no se sap avenir
que a cal fuster ningú no hagués previst
que Maria parís en una llar com cal.


LLEIS EDUCATIVES

En els meus anys de professional de l’ensenyament, mai no vaig veure una majoria de professorat preocupat per quin tipus de Llei d’educació regulava la seua activitat docent. I això que en quaranta anys se n’han promulgat set! I la LOMLOE serà la vuitena! Dubto que aquesta majoria se n’hagi llegit mai cap per pròpia iniciativa, que no sigui perquè n’ha hagut de fer algun curs de formació. Sí que he vist, en canvi, bona colla de professorat preocupat pel nombre d’hores curriculars de la seua matèria, per la ràtio d’alumnes per aula, per l’horari en què calia impartir-la, per la renovació de la metodologia didàctica i en aquest apartat com aprofundir en l’avaluació de l’alumnat i del propi sistema. Sí que he compartit pena i dolor pel menysteniment curricular de l’estudi de la filosofia, del grec i del llatí. Per la intromissió de la política partidista en el si de l’escola. Per les acusacions interessades d’adoctrinament. Per les mentides que es diuen sobre l’ús de la llengua catalana i castellana com a llengües d’aprenentatge i vehiculars. Sí, pena i dolor i ràbia, per la ignorància supina de tants opinadors sobre la institució escolar i el menyspreu que destil·len respecte de la tasca que realitza el professorat per contribuir a formar no solament alumnes sinó ciutadans. I dolor i ràbia per la manca de recursos econòmics que l’Estat destina a l’educació formal. Una aportació que a penes ha superat el 4% del PIB des de la instauració de la democràcia.

Totes les lleis educatives que he conegut es proposen fomentar la igualtat, l’escolarització universal, la cohesió social i, entre altres, la ciutadania activa, d’acord amb els objectius de la UE i de la UNESCO. Totes, en el fons, aposten pel desenvolupament integral de la persona, per la inclusió, l’equitat, i a partir de la LODE, explícitament, per l’aprenentatge competencial, la participació de la comunitat i l’autonomia de centre. I per si algú no ho té clar encara, la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació de Catalunya, que no ha estat abolida ni per la llei Wert ni per la llei Celaá, precisa en l’ art. 11 que el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, a l’art. 15 regula els programes d’immersió lingüística, i l’art. 205 el finançament del sosteniment dels entres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya. Aleshores a què ve tant enrenou?

2 de desembre del 2020

LA REALITAT I EL DESIG

Així titulà el conjunt de la seva obra el poeta Luís Cernuda. I així mateix basculem les persones en tot el que conforma la nostra vida. I aquesta és la disjuntiva que avui ens plau de plantejar entre independentisme i unionisme. I ens preguntem: ¿per què et passes la vida lluitant per la independència de Catalunya, igual que ho feu la generació anterior a la teua amb moltes penalitats, i la d’abans a l’anterior fins a 1714? I tens la sensació que només has llaurat un mil·límetre lineal d’un camí interminable, i en el fons del fons te n’aniràs amb la frustració de no haver aconseguit res; i en canvi els antiseparatistes sempre tindran la sensació d’haver aconseguit el seu propòsit i podran morir en pau almenys en aquest aspecte? Per què uns tant i els altres tan poc? La qüestió, però, no és ben bé així. En realitat, l’unionista realista, el que toca, diuen, de peus a terra, mai no està prou content ni satisfet. Sobretot perquè no suporta que hi hagi separatistes. Perquè comprova, dia sí dia també, que malgrat els adoctrinaments i les repressions no acaba mai de fer-ne la conversió. Encara que sigui de forma creuada, pateix un desassossec com el sofreix el secessionista, el qui diuen que somia truites. De forma que ni uns ni altres mai no acaben d’aconseguir la felicitat. O si volen, la satisfacció dels ideals polítics. Perquè, si bé és un desig, al llindar de la utopia, aconseguir la independència, no ho és menys que els espanyolistes torcin la voluntat dels independentistes.

Entre desig i realitat existeix una interdependència absoluta. I en aquest cas sí que els contraris s’atreuen indefectiblement. Existeixen cadascun d’ells en la mesura que troben en l’altre allò que els manca per separat. Igual que el separatista topa amb la realitat de l’unionisme, que excita la seua convicció, l’espanyolista necessita l’idealisme del separatista per refermar-se en la seua. Es necessiten no sols per existir, sinó també per justificar-se políticament i per arribar al poder. Però, el desig si no es fa mai realitat esdevé frustració. I la realitat si no genera desig es converteix en rutina fàcilment superada per qualsevol altra realitat desitjada. L’inconvenient és que el separatisme és un desig desarmat, descompost, instal·lat en el cor i algunes vegades a l’estómac, mentre que la realitat té tot l’arsenal d’un Estat.