UNA NOVA LLENGUA ESPANYOLA

Segons m’informen lingüistes, catedràtics de les més prestigioses universitats d’Occident, han arribat a la conclusió, després de moltes enquestes, enregistraments de veu i comprovacions, que l’andalús, considerat fins abans d’ahir un dialecte de l’espanyol, és una llengua amb totes les propietats i les característiques que defineixen el sistema d’una llengua. El dictamen s’acaba de publicar a Science, Nature i a gairebé totes les revistes de lingüística del món hispà i anglosaxó. Per tant, a l’estat espanyol, al castellà, al català, el valencià, el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc, el formenterenc, el xampurrat, el bable, la fabla, el gallec, l’eusquera, el guanche canari i alguna altra modalitat de parla que encara està en estudi –com és el cas del murcià i de l’extremeny–, cal sumar-hi ara l’andalús per a major glòria de la diversitat lingüística pàtria. Per descomptat, la RAE s’ha revoltat i ha envaït protestes a tots els departaments de llengües romàniques del món, i ha denunciat els fets al Tribunal del Drets Humans, a la UE i a la Biblioteca del Congrés del EUA, i ha comminat tots els corresponents de l’acadèmia de la llengua espanyola escampats pel món que rebatin a tots els fòrums possibles una tal barbaritat científica. El govern espanyol, per la seua part, ha pres la iniciativa, mitjançant el Instituto Cervantes i la Biblioteca Nacional, d’enviar legacions a tots els ministeris de Cultura dels països les universitats dels quals han emès aital barbaritat per tal de rebatre-la amb un arsenal de raons incontestables.

Es diu que els primers a celebrar-ho han estat els departaments de lingüística de les universitats andaluses. I el primer a lamentar-ho, òbviament, el govern del PP, que ja s’ha apressat a denunciar-ho a la fiscalia. I que en aquest tema s’han posat d’acord ràpidament amb el govern central del PSOE-Podemos, i han donat instruccions a les ambaixades perquè desmenteixin rotundament tal aberració. Que aportin tota la documentació que la RAE els ha facilitat via valisa diplomàtica. Llegim en rotatiu independent, però, que aquesta noticia és una cortina de fum, orquestrada per les clavegueres de l’Estat, per posar en contradicció la política lingüística del PP i afins. Tot just enviat aquest article al diari, m’avisen que tot plegat és una fake new com una casa de pagès. Ho sento.

RETORN A LA METAFÍSICA

Alguns tenim la impressió que la pandèmia ens ha retornat a les coves de la metafísica i de l’especulació més improductiva sobre el sentit de l’ésser i del no-res. Com si la tradició judeocristiana i els placebos de tota altra religió s’haguessin esfumat d’un dia per altre i la gran majoria hagués abraçat el nihilisme o s’hagués inoculat un pessimisme crònic schopenhauerià. La Covid ens ha desposseït de certeses i veritats i ens ha instal·lat en el dubte i el relativisme sistèmics, i en última instància en un misticisme redemptorista. El que sí que gairebé totes i tots estem experimentant és que aquest món és una vall de llàgrimes en el 99% dels casos i nosaltres uns mers accidents. Ni governants ni científics ni farmacèutiques ni els àngels de la guarda acaben de dar-nos cap seguretat. Ni molt menys ens auguren un futur millor que el que hem viscut aquest any i mesos de la bèstia. Com si el virus ens hagués despullat de realitats, de matisos i òbviament d’utopies. Com si s’hagués desnaturalitzat el món que ens conté, amb el seu esplendor, excessos i misèries, i estigués dient foteu el camp d’aquí que ho heu empastifat tot amb la vostra supèrbia i voracitat extractiva i manipuladora. Segur que hi ha gent que s’ha posat a llegir desesperadament Dante, Voltaire, Baudelaire, G. Bataille, Leopoldo Maria Panero, Bubobsky i els llibres Profètics, i a mirar al cel cada nit per si hi veu senyals de l’Apocalipsi.

Pandemiats, què som, què hi fem aquí, cap a on anem, han tornat a ser les preguntes fonamentals torturadores com quan ens iniciàvem en l’adolescència. Ja sigui perquè hem esdevingut pobres d’esperança, pobres d’esperit o pobres econòmicament o pobres de tot, ja sigui perquè hem comprovat definitivament que només és possible viure amb el soma, el calmant i antidepressiu del món feliç d’A. Huxley. Ja té sarcasme haver de tornar a preguntar-nos què som, què és realitat, què és aparença, què és veritat, què és mentida, què és el no-res o pitjor encara, què és el no-res anorreant! Que una entitat microscòpica ens superi letalment en tots els sentits és una brutal meravella de la creació. Ni les sectes han tret el nas per respondre aquestes qüestions que, gràcies al capitalisme, a la genealogia, la bioquímica, l’antropologia, a la sociologia i a la psicologia, ens semblava que ja teníem clares i superades.

SOBRE L’ESCRIURE I EL PROJECTE DE CENTRE EDUCATIU

En el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques (o guies de puntuació/valoració de les característiques avaluables del producte/projecte/tasca/activitat), per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges; i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.

El professorat del centres ha de poder compartir el passos estratègics per aconseguir una bona comunicació escrita. D’aquí que dèiem que els documents bàsics de centre és important que en formalitzin pautes i defineixin els conceptes clau. No es tracta solament d’estructurar i instrumentalitzar els passos que convé seguir per escriure un text pertinent, coherent i cohesionat, sinó acordar, per exemple, què volem dir quan diem a l’alumnat que cal “planificar, organitzar, jerarquitzar, contrastar, comparar, i/o sintetitzar”.

I QUÈ MÉS?

Quan s’acabi d’enterrar el Procés, en bona part per obra d’alguns dels mateixos protagonistes que l’iniciaren, per la contundent eficàcia de la sala penal del Tribunal Suprem i la Fiscalia i en part pel cansament, encara que amb els ideals intactes, dels seus fidels creients, fa alguns dies que ens preguntem quina excusa faran servir els unionistes per rabejar-se contra l’autonomisme nacionalista català de nova factura que sembla que s’instal·larà a la Generalitat un dia d’aquests. Ja sabem que els espanyolistes sempre tenen a mà el comodins de la baralla contra la immersió lingüística i la unitat de la llengua, l’adoctrinament escolar, la TV3, el provincianisme de Barcelona, la insolidaritat fiscal, l’espoli de l’art de la Franja, el 3% dels governs Pujol, les miserables cinc copes d’Europa del Barça, i les autopistes de pagament. Precisament, com que ja sabem per on sortiran, estem ansiosos per saber de què més ens acusaran. Els pecats originals, si en tenim, ja fa temps que no ens fan ni fred ni calor. Tenim la pell de cocodril i, segons un lletraferit amb premi Nobel, estem malalts. D’una malaltia que no té remei. A no ser que ens afusellin a tots com proposava un militar jubilat. Al capdavall, qui no té un all té una ceba. Però aquests que no poden viure sense acusar la meitat dels catalans de tots els mals del món, no deixen d’excitar-nos la curiositat per saber quins de més sofisticats ens poden atribuir, després de cometre el pecat de sedició, el més repugnant del món. Poca broma, eh?, més de dos milions de catalans majors de setze anys assenyalats de per vida amb l’estrella de David de la traïció a la Pàtria!

Tot sigui per la curiositat, que és la clau del coneixement. I com que hi ha una majoria de catalans que no tenim manera de mitigar el nostre masoquisme, esperem amb candeletes la nostra nova crucifixió. Donar-los la idea que, aliats amb xinesos i russos, hem provocat la pandèmia de la Covid-19 en algun laboratori de les farmacèutiques catalanes o, més concretament, de la multinacional Grífols S.A. de Parets del Vallès, potser seria massa fort, no?. Ara que de més bèsties se n’han dit quan alguns diaris del règim ben informats van fer córrer que hi havia indicis que Putin tenia preparats 10.000 soldats per fer realitat la proclamació de la república catalana, “fictícia en dret”, de l’octubre de 2017.

L’INDEPENDENTISME

Els partits independentistes nostrats actuen com si el Principat fos un estat, quan saben de sobres, que la governació de la Generalitat, no depassa la d’una autonomia més del sistema autonòmic de l’estat espanyol. O si ho prefereixen una autonomia amb el títol honorífic d’històrica. I per acontentar els frustrats més repatanis, una colònia amb autonomia, una mica més que la dels departaments d’ultramar francesos. Els partits independentistes, els de sempre i els nouvinguts, ja fa anys, almenys des de la proposta de pacte fiscal del MH A. Mas, que posen el carro davant el bous o el que és el mateix posen l’arada davant el tractor, que tant en un cas com en l’altre no vol dir res més que alterar l’ordre natural de les prioritats. ¿És tan difícil d’entendre que si pretens la independència del teu país primer cal batallar per aconseguir la independència i després ja vindran els matisos ideològics? Potser la millor manera d’entendre-ho fora que desaparegués la Generalitat. I que la gestió colonial del dia a dia corregués a càrrec simplement de les Diputacions, els municipis i les clàssiques delegacions ministerials. Tal volta així podríem comprovar si realment existeix un majoria de catalans independentistes i si el 52% de vot independentista de les darreres eleccions té algun sentit o és una simple suma mal feta que no compleix cap de les propietats commutatives i associatives de la suma.

Perquè, per a una bona gestió del dia a dia, no cal ser independentista. Només que els gestors sàpiguen navegar entre el liberalisme i la socialdemocràcia ja acontentarien la majoria de catalans fossin de la classe social, l’ètnia, la nació o la regió que fossin. Fins i tot, diria, com fan els italians de tant en tant, amb uns tecnòcrates bregats en la direcció de grans corporacions i institucions i en sintonia amb el gran capital, en tindríem prou per fer funcionar l’administració catalana, espanyola i mundial. I, llavors, sense Generalitat veuríem si l’ANC, l’Òmnium, el Consell per la República, els CDR, tot en que en diem la societat civil organitzada, tornarien a mobilitzar-nos per a l’objectiu independentista, sense la crossa dels detallets i els interessos partidistes. Sí, més o menys com en el temps de l’Assemblea de Catalunya en què la unió de forces polítiques i socials tenia l’objectiu comú de derrocar la dictadura.

PRINCIPIS MÍNIMS D’ORATÒRIA I COMUNICACIÓ VERBAL

1. Qüestions bàsiques:

Quan parlem d’oratòria i/o comunicació verbal sempre hem de tenir present:

• Què volem dir (idees)?
• A qui ens adrecem (auditori/receptors)?
• Quina intenció pretenem aconseguir?
• Quines estratègies lingüístiques (i no ling.) utilitzarem ?

Màximes clàssiques:

• Puresa: normes gramaticals i lèxiques.
• Perspicàcia: claredat i precisió, ordre.
• Ornament: creativitat, sorpresa, evitació dels tòpics i estereotips.
• Aptesa: missatge apropiat als interessos, a la situació, al tema...

2. Constituents fonamentals:

2.1. Res et verba:

• RES: continguts, idees, conceptes, arguments, inventiva.

• VERBA: paraules, disposició/organització; memòria, dicció, acció, llenguatge no verbal.

2.2. Objectiu principal:

• DOCERE: ensenyar, discernir, argumentar...
• DELECTARE: agradar, captar la simpatia, l’atenció, evitar l’avorriment...
• MOVERE: tocar l’ànim, implicar, comprometre, commoure...

3. Aspectes relacionats amb la RES o el contingut del discurs:

3.1. Cal un guió (mental/escrit) del que es dirà. Domini del tema. Informació prèvia.

3.2. Inici del discurs (exordi): molt important guanyar-se l’atenció. Fórmules (insinuació, exemples, interrogació, elogi...).

3.3. Narració-arguments o desenvolupament: estructura de la frase; connectors; to, ritme, gesticulació; activació de la memòria; proves; citacions d’autoritat...

4. Aspectes relacionats amb la VERBA o l’elocució i/o la dicció.

4.1. Qüestions generals: correcció, evitació de barbarismes, de llargs silencis, de repeticions; coherència...

4.2. Figures retòricolingüístiques més usuals: humor, ironia, iteració, gradació, sinonimia, sentència, reticència, hipèrbola, lítote...

4.3. L’ordre del discurs: inici, desenvolupament, conclusió; jerarquització, contraposició; marcadors/connectors. Exemples pràctics.

4.4. Els modes del discurs: diverses maneres de tractar un mateix assumpte segons escaigui al receptor o per imprimir-li un ritme diversificat o enriquir-lo creativament:

• Varietats de parla: dialectal, social, funcional (registres: culte,col·loquial..), individual/estil personal.
• Elements no verbals, proxèmics, prosòdics.