27 de novembre del 2019

GUANYA LA IGNORÀNCIA

A molta gent ens resulta difícil entendre que VOX sigui la tercera força política del Congrés i que l’hagin votat 3.640.063 persones, en l’inici del segle XXI, el de les noves tecnologies del coneixement i la comunicació. Els politòlegs ens justifiquen mil raons d’aquesta espectacular crescuda de l’extrema dreta, que en cosa de mesos, ha sumat 951.971 votants, quan fa tres anys en les mateixes eleccions generals va obtenir tot just 46.000 vots. A part de la pulsió patriòtica que VOX ha confrontat com ningú a l’independentisme, els entesos han analitzat que molts d’aquests vots provenen de geografies molt depauperades, on la crisi va fer molt mal. Que són gent molt decebuda amb les promeses incomplertes del PP i del PSOE i absolutament desconfiats dels qui fins fa unes setmanes eren el partit de l’IBEX 35. I voten VOX que en el seu programa parla de vaguetats tals com pressupostos zero (zero deute, zero dèficit). Mesures irrealitzables si no és a base de polítiques econòmiques ultraliberals o draconianes. És demencial que la massa treballadora, la classe mitjana, sigui l’aliment de l’extrema dreta a França, Hongria, Àustria, Polònia i a Espanya. Precisament els qui proposen desmantellar l’estat del benestar, desregular el mercat de treball, carregar-se els sindicats, les lleis de memòria històrica, d’igualtat de gènere, d’inclusió social o de sostenibilitat. Voten contra el seus propis interessos possiblement sense ni saber-ho? Com deia el genial economista J. A. Schumpeter, si no pots enganyar tothom per sempre, pots enganyar prou gent molt de temps per fer un dany irreversible.

La realitat incontestable també és aquesta: segons destaca l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) en el seu informe Panorama de l’Educació 2019, el 60% dels espanyols té estudis superiors als obligatoris. Però el nombre d’adults amb estudis superiors, només arriba al 37%. L’informe també diu que a Espanya, entre 2010 i 2016, la despesa en educació amb fons públics es va reduir en 7,5 punts, mentre creixia en 7,0 en la despesa privada. Que durant el període 2008-2018, el percentatge de població adulta espanyola amb estudis inferiors a la segona etapa de l’ESO s’havia reduït en 9 punts percentuals, del 48,9% al 39,9%, però que, tanmateix, encara doblava el de la mitjana de la UE23 que era un 18,7%. Amén.

20 de novembre del 2019

L’INDEPENDENTISME EN TÉ LA CULPA

Si no fos per l’independentisme català no hauria aflorat el franquisme de la societat espanyola. No s’hauria posat de manifest la poca convicció democràtica de les institucions de l’Estat i de l’unionisme patri, ni s’haurien tret la careta alguns dels més conspicus autoanomenats intel·lectuals de l’espanyolitat. Després dels resultats de les darreres votacions, segons sembla, l’independentisme continua tenint bloquejada la governabilitat. No solament capitalitza tots els programes de gairebé tots els partits polítics (excepte, potser, PACMA), sinó que obliga a mobilitzar un munt de recursos extraordinaris de l’endeutadíssim Estat (judicials, econòmics, policials, consulars, etc.), els quals pel que demostren els resultats del 10-N estan resultant absolutament ineficaços i contraproduents als interessos dels seus promotors, sobretot perquè avui dia és impossible lluitar contra les evidències que proporcionen les noves tecnologies. El secessionisme català, a més, ha provocat una de les pitjors males praxis de la política dels principals partits espanyols, consistent a alimentar el conflicte en lloc de solucionar-lo. De manera que ha fet realitat una vegada més allò que Valle-Inclán denunciava als esperpents i que Groucho Marx sentenciava, més o menys: que la política és l’art de buscar problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats.

L’auge del secessionisme català evidentment, igual que ha despertat la fera de la ultradreta, està alimentant el basc i el gallec. De manera que la negació de la plurinacionalitat d’Espanya, com més se l’ha combatut, més llavors s’ha estat sembrant. I la ceguesa dels anomenats grans partits clàssics de govern continua essent tan profunda que, a hores d’ara, ja no solament ha col·lapsat governabilitats sinó el propi Sistema transaccional del pacte del 1978, dit altrament la Transició. Si els principals líders espanyols no són prou intel·ligents per entendre que l’actualització democràtica de l’Estat passa per parlar amb l’independentisme, la regressió d’Espanya a les èpoques mes fosques de la història està assegurada. I el mateix diem per a vella Europa de les artificioses nacions-estat. Per què ha de témer el gran capital una Catalunya estat, una Còrsega, una Escòcia, un Flandes, lliures? Qui ha dit que la República és per definició anticapitalista?

13 de novembre del 2019

ORGANISMES INTERNACIONALS

Llegia aquets dies sobre les conseqüències de la Guerra de Successió, per a casa nostra, el 1714, i el paperot que hi van jugar els àustries i els britànics, aliats nostres contra les tropes franceses, espanyoles, borbòniques en definitiva. Barcelona se les va haver d’heure més sola que la una. En realitat, els aliats en totes les conteses de la història en què els nostres avantpassats han hagut de participar o s’hi han vist involucrats, sempre han acabat fugint d’estudi, posant mil excuses i deixant-nos a l’estacada. Car dir que sempre hem tingut voluntaris com els de les brigades internacionals a la darrera guerra civil, per als quals valguin per a sempre el nostre més alt reconeixement i la més profunda admiració. Però els Estats europeus, esplèndids miralls democràtics segons els manuals, sempre ens han acabat estafant. Per això crec que la UE, no serà una excepció. No ajudarà mai a resoldre el problema català. Podrà posar el crit al cel si els tancs entren a la Diagonal, però no passarà de l’escarafall. L’OTAN potser farà alguna telefonada als esverats, però només quan s’hagin llençat alguns obusos sobre la Rambla. Les queixes de l’ONU i els informes dels seus relators de drets humans, tampoc han fet ni faran cap efecte a la crosta de l’Estat espanyol. Els tribunals internacionals, es pronunciaran a favor de la caua, potser algun dia abans del judici final. La premsa seriosa, si s’obrís miraculosament alguna escletxa en aquest bloqueig en què estem ancorats des de fa segles, sempre podrà dir que ells ja havien avisat que passaria tard o d’hora, tal com s’excusa el PSC. I els amics de Flandes, d’Escòcia, d’Euskadi, de Còrsega, bavaresos o gal·lesos, canaris i andalusos hi ajudaran emocionalment, empatitzaran -que es diu ara-, però poca cosa més, perquè ja tenen prou feina a resoldre les seues repúbliques.

El cas dels catalans fou la manera de referir-se a les cancelleries europees sobre el destí polític del Principat en la guerra de Successió de 1714. Ja feia anys que se’n parlava i se’n va continuar parlant pràcticament durant tot el segle XVIII. I en el XIX més del mateix i en el XX exactament igual. I en aquests moments, ja ho poden comprovar vostès mateixos: una histèria! El cas dels catalans s’ha convertit en la raó de ser d’Espanya, com sempre, i en la pedra a la sabata del Parlament europeu.

6 de novembre del 2019

QUAN S’ACABARÀ AIXÒ?

Ja és estrany que l’Estat no es pregunti quan s’acabarà això del Prucés. A hores d’ara ja fa tot l’efecte com si l’Estat fos el primer interessat que no s’acabés mai. Hi ha partits que la seua raó de ser és l’existència ja sigui del nacionalisme o, ara, de l’independentisme català. Mentre la policia reprimeixi, la justícia condemni, els ministeris i la maquinària burocràtica mantinguin l’aparença d’autonomia o l’amenaça del 155, la raó de l’Estat està assegurada. Potser se li acabaria el negoci, quan la maquinària extractiva es quedés sense la ganga de Catalunya. Que l’economia de l’exportació fes aigües, que els serveis tanquessin caixa, que s’ensorrés el turisme, que les institucions tanquessin portes i que els Nos de l’Estat fossin les mateixes respostes catalanes. És ben cert: hi ha tota una generació de catalans que de l’Estat només n’han sentit un NO a totes les propostes de futur i de progrés que s’han fet des de totes les instàncies de Catalunya els darrers deu anys. Tot ha estat No. O l’incompliment sistemàtic de les promeses electorals, dels pressupostos generals, de l’articulat de l’Estatut ribotejat i fins i tot, l’eliminació en el llenguatge d’expressions, com federalisme, reforma de la Constitució o negociació, que pretenien compensar la desafecció i la pèrdua de votants. Però també és obvi que en l’ADN català hi és imprès que el procés cap a la República serà, com deia Ovidi Montllor, un dia que durarà anys i panys. Ser català implica assumir la condició de resistent. Que vol dir no renunciar als principis. No de renunciar als objectius, sinó als principis, que és una altra cosa.

I quan hi ha gent que no hi està disposada, generació rere generació, malgrat totes les adversitats i derrotes històriques i presents, allò que es pretén erradicar, arruïnar, exterminar, no mor mai. Sempre renaix. Com no s’acaba mai la lluita entre bé i el mal. De la mateixa manera que es reprodueix, malgrat la repugnància que produeix entre la gent sana, la vesània i l’aberració del nazisme i de qualsevol altre totalitarisme. És que té algun altre boc expiatori, Espanya? Mentre hi hagi processisme no hi ha cap altre problema a Espanya. I molt probablement serà la pitança del Prucés el que propiciarà l’aliança PP-PSOE per governar l’Estat, tal com, altrament, desitja ardorosament la gran patronal des de la transició.