22 de setembre de 2021

EL CATALÀ, A LA CUA

La literatura catalana viu un gran moment. Mai no s‘havia editat tant en català no hi havia hagut tants premis, festivals, recitals, diades, fires, per a fomentar-la, ni tants bons escriptors i sobretot escriptores, ni tanta traducció de la literatura universal a la nostra llengua. Mai com ara no hi havia hagut una fal·lera tan entusiasta per fer-se un nom en el Parnàs, la residència de les muses. Malgrat tots els impediments, l’escola continua fent immersió lingüística, la TV3 i Catalunya Ràdio obtenen un bons nivells d’audiència, i les nostres institucions tenen el català com a llengua principal. Doncs, tot i això, oh paradoxa!, l’ús social del català, segons totes les enquestes lingüístiques, recula de forma alarmant. I, en conseqüència, la prospectiva n’augura una mort lenta però segura. Una substitució lingüística que comença sibil·linament amb la xerrameca en catanyol que ja parlen multitud d’aborígens i practiquen molts dels protagonistes que inunden els mitjans de comunicació corporatius, i s’acaba normalitzant-ho tot en castellà. Sempre quedarà una petita tribu índia, escondida entre les muntanyes, en què els vells en preservaran, si més no, durant alguns anys, la memòria oral i sentimental. I seran venerats mentre visquin com els tòtems de la nostra memòria històrica abans de col·locar-los en algun museu. Allí, les noves generacions podran, gràcies a les noves tecnologies, veure i escoltar els últims parlants d’aquella llengua que un dia, tan llunyà!, va ser la llengua materna (i nacional) de què parlava B.C. Aribau: En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró matern la dolça llet bevia.

Nogensmenys és possible que es continuï aprenent, com a segona o tercera llengua, a l’escola obligatòria (talment el gaèlic manx, la llengua celta de l’illa de Mann). I és molt probablement que la seua literatura continuï vivint, durant uns anys, un gran moment, si més no la popular i tradicional. S’ha estudiat que en els pitjors moments de la vida d’una llengua, quan més prohibit n’és el seu ús, quan més se n’augura l’amenaça d’extinció, és quan la seua literatura en produeix el millors fruits. I aquest mena de resistència es refugia sobretot en la poesia. Com en una mena d’exili. Recordin, sinó, qui va salvar la llengua en la darrera dictadura: Carner, Riba, Espriu, Foix, per dir els de més nomenada.

15 de setembre de 2021

IN ILLO TEMPORE

Si la gent d’aquest país no es revolta contra l’estat de coses denigrants, immorals, humiliants i fastigosament injustes que s’hi donen de manera tan desvergonyida (com si fossin normals i impossibles de revertir), deu ser perquè: 1) tothom sap com les gasta l’Estat: les garrotades que mos fotran, com diu el garrotín. És a dir, perquè ens paralitza la por. 2) La consciencia de ciutadania, (a saber, de ser membre actiu de la institució de l’Estat, en la mesura que se’t reconeixen o fas valer una sèrie de drets i obligacions polítics i socials que et permeten intervenir en la seua regulació i compliment) és d’un to molt baix, té el gruix d’un paper de fumar i és tan trencadissa que s’acontenta amb poca cosa i amb poder decidir un vot, normalment, cada quatre anys. I 3) Perquè existeix un estat paral·lel, les ONG de la Caritat, que mitiga les desgràcies, el patiment i l’anorreament. No fa tants anys, quan s’apujava un cèntim la benzina, esclatava el món. Si més no, les protestes retrunyien arreu i el malestar general feia témer alguna desgràcia. Ara, quan el preu de la llum esdevé prohibitiu, com a molt, impotents, ens empipem, forfollem quatre renecs, piquem de peus i una gran majoria s’haurà d’acontentar a viure la fosca sota la llum de les espelmes. Això sí, quan els governants observen que no farem res més que queixar-nos i somicar, aleshores estratègicament trauran el sant Cristo gros per demanar-nos paciència, coratge i confiança, que de més verdes en maduren, que qui dia passa any empeny, que hi posaran remei un dia o altre.

Hi hagué un temps, però, en què els sindicats de classe, treballadora s’entén, eren els promotors de les grans revolucions. Hi hagué un temps en què les dones eren les protagonistes dels autèntics i radicals canvis socials. Hi hagué un temps en què els estudiants aturaven el món i li donaven la volta com un mitjó. Hi hagué un temps en què l’esperança d’una millora en tots els àmbits del sistema democràtic havia de venir del Moviment del 15-M o dels Indignats. Fins i tot hi hagué uns mesos en què una certa revolta podia originar-se entre els 9 milions de pensionistes. Ara el gran xantatge consisteix a fer-nos creure que el grans problemes socials –irresolts sistemàticament–: violències i pobreses energètiques, habitacionals, migratòries, laborals...importen menys que la identitat sexual.

8 de setembre de 2021

REINICI

Al setembre la majoria tenim la sensació que tot comença de nou, per més que tot sigui igual de vell. Així que han passat uns segons del primer dia de setembre, se’ns instal·la un déjà vu que no ens abandonarà fins a l’agost vinent. La roda del temps no és res més que la roda de la vida i de la mort. Tot està per fer i tot és possible que deia M. Martí Pol, en realitat és mentida, com afirmava un altre poeta, Joan Margarit. Evidentment: s’ha viatjat a la lluna, s’ha fabricat la bomba atòmica, s’han trobat vacunes la Covid-19, i la intel·ligència artificial porta camí d’inaugurar una mena de nova civilització que hom anomena ja el Transhumanisme. I, òbviament, hi ha coses irresolubles des que el món és món i l’habiten els homes i les dones i els no duals. Però, a pesar de tot, ¿per què tenim la sensació (i alguns en tenen la certesa matemàtica) que sempre hi ha deures pendents sigui qui sigui que els hagi de fer? Ja fa mes de mil dies que s’ha de renovar el CGPJ segons dicten les lleis. Fa més d’una dècada que al Parlament hi ha una majoria independentista i de la independència de Catalunya el més calent és a l’aigüera. Fa més de cinquanta anys que es parla del futur negre dels pobles del Pirineu i ara s’espera que la vareta màgica d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030 ho solucionin tot. Fa 42 anys del manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua, que va publicar la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges i l’ús social del català avui està sota mínims.

Cal reiniciar sempre i esperar que el final del procés sigui millor que el resultat obtingut la vegada passada. Aquesta mena de determinisme de l’etern retorn és el pa i la sal dels servidors públics. Com que sempre existirà el mal en totes les seues expressions, i la pobresa, l’atur, les desigualtats socials, la delinqüència organitzada, la mentida i l’estupidesa no tenen un temps i un lloc determinats on poder-los eliminar, sempre hi ha feina per fer. Canviar el sistema que genera el mal, el patiment deu ser impossible. Fins i tot potser amb una revolució radical que, a hores d’ara, poca gent està disposada a fer. Reiniciem, doncs, posant pegats, mitigant, entretenint, dilatant, impostant, amb la il·lusió de creure’ns que alguna cosa canviarà i que s’obtindrà una petita victòria si és el cas que el president Sánchez s’asseu a la Taula de Diàleg.

1 de setembre de 2021

HIPÒCRITES!

Amb el talibans de nou al govern d’Afganistan, es diu, s’ha retornat al paleolític en qüestions de drets i llibertats individuals i civils. Segur. Però la majoria dels polítics que ens governen a Occident, que s’escandalitzen tan teatralment, s’eixugaran ben aviat les llàgrimes darrere les càmeres i s’asseuran amb els amos de la guerra santa per fer el tractes que calgui. Sobretot per agrair els donants principescos dels emirats àrabs, els còmplices de l’administració d’Islamabad o de Bagdad i no recomençar una guerra costosíssima amb els càrters mafiosos que comercialitzen amb l’opi i l’heroïna, i ho faran amb el liti i el tungstè o l’urani, minerals estratègics de què el país és riquíssim. Ni molt menys per no tensar més la corda amb els governs xinès i rus. Com deia l’insigne Borrell, els talibans han guanyat la guerra i toca fer el que toca fer amb els guanyadors. Amb les condicions de sempre: les més hipòcrites, tal com se sol fer des de sempre amb els amos del petroli, del gas, del luxe marbellí, grans compradors d’armes de les fàbriques espanyoles, i senyors dels paradisos terrenals per a tota mena de sàtrapes, de reis emèrits i els seus correligionaris. Per descomptat amb tots aquests amics dels talibans amb els qui els defensors de la justícia i l’ètica universals fan grans negocis mai no es posen condicions sobre el respecte als drets de les dones, els drets dels infants, els drets humans.

Ara, l’Occident democratitzador universal, de tradició cristiana, de cultura grecollatina, òbviament paradigma del pensament políticament correcte, ens consola dient que els talibans no podran reconstruir el seu Afganistan perquè no tenen recursos econòmics. Que totes les reserves dineràries i en or del país estan intervinguts. Que, passat el pitjor dels primers mesos, la misèria i la fam de la població convertiran l’emirat jihadista en una olla a pressió que els esclatarà als morros. I nosaltres, tan ingenus com som, compadirem els primers i les premeres màrtirs, però ens reconfortarà que Aràbia Saudita, Pakistan, Qatar, i si els talibans aparenten ser bones persones i no es passen massa amb la interpretació de l’Alcorà, la UE, la Gran Bretanya, la Xina, l’Índia, i de retop la resta del G20 convertiran l’Afganistan en un estat amb el qual és possible tenir relacions diplomàtiques i, sobretot, comercials, no clandestines.