L’INIMPUTABLE TRUMP

El noi blanc caucàsic no va matar el candidat i expresident Trump, l’inimputable presumpte animador de l’assalt al Capitoli, seu del Parlament dels EUA, el 6 de gener de 2021, però va assassinar una altra persona i en va ferir diverses més. Si hagués tocat de ple l’expresident, el franctirador incontrolat hauria comès un magnicidi. ¿Hauria estat l’excusa perfecta per a l’inici d’una guerra civil armada? El sospitós tirador fou abatut pels agents de seguretat. I aquí s’acaba la història i les especulacions: Donald Trump, nou president dels EUA (llevat òbviament dels imprevistos: un nou atemptat mortal, una atac de cor o un accident fatal). Mentre no arriba aquest dia, tenim el terreny abonat per a les historietes morboses i les rondalles truculentes: especulacions, xafarderies, fantasiejos i mentides sobre l’agressor, Thomas Matthew Crooks, de 20 anys, que, segons l’FBI, no tenia antecedents penals, estava registrat com a votant republicà i no sap encara si actuava sol i quina motivació el va impulsar a cometre l’atemptat. Tothom sap, però, que als EUA és molt fàcil adquirir una arma. Aquest pobre xicot es veu que fins i tot guardava a casa explosius, vaja, un arsenal. Als EUA és habitual que algun descerebrat o exasperat emocional es prengui la justícia pel seu compte i es posi a cosir a trets innocents escolars, clients d’algun supermercat o el primer vianant que se li posa per davant.

Però mai no ha prosperat cap iniciativa legislativa que endureixi la limitació de la venda i possessió d’armes. El món mundial sap que la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, aprovada el 15 de desembre del 1791, protegeix el dret de la gent de posseir i portar armes. Paradoxalment, és una de les deu esmenes que constitueixen la Declaració dels Drets dels nord-americans. Les armes són, doncs, un dret per a l’autodefensa. I tradicionalment i sobretot en plena guerra freda, per a una bona part de la ciutadania col·laboradors o no de l’FBI, per abatre, si esqueia, comunistes i de passada els líders del Black Panther Party. D’aquest atemptat se’n traurà alguna lliçó?. La confrontació odiosa entre demòcrates i republicans s’atemperarà? De moment, Trump, sabent que ha estat un miracle que sigui viu, ha dit que moderarà el to de la seua campanya, i, en altres paraules, que tots som germans i ens hem d’estimar molt.

PREQÜELA O SEQÜELA

El més probable és que s’acabarà la legislatura de Pedro Sánchez i no s’haurà completat el corredor mediterrani, no s’haurà afrontat l’ampliació de l’aeroport del Prat, no s’haurà liquidat l’anomenada Llei Mordassa i encara s’estarà dubtant al TC si la llei d’amnistia és o no ajustada a norma suprema. Tampoc s’haurà posat fil i agulla definitiu (és una manera de dir) al nostre dèficit fiscal, al problema de l’habitatge social, de la pobresa en general i sobretot la infantil, als ajuts per a la dependència, a l’atomització de l’esquerra i a l’erradicació dels empastifadors professionals. A veure si farem salat, després de tanta complicació per fer govern i que l’únic que s’hagi aconseguit és donar carnassa al PP i a l’extrema dreta. I sí, tal com és previsible, aquests prendran el relleu i enviaran a la paperera (de la història) tot el que haurà pogut fer el govern actual (bo o dolent) i ho faran amb determinació i desacomplexadament tal com actua sempre la dreta. I el primer de tot serà canviar el fiscal general de l’Estat i remoure tots els alts càrrecs de la judicatura que no siguin dels “seus”. Exactament igual que fan tots els partits quan ostenten el poder. I al mateix temps eliminarà qualsevol reforma laboral que hagi pogut molestar el gran empresariat i desbaratarà la subvencionitis que no ha fet sinó estimular la vagància i la murrieria I, fidels a la teoria liberal, abaixarà impostos per demostrar que si els ciutadans normalets tenim més diners a la butxaca s’estimula el consum i en conseqüència es creen més llocs de treball i l’Estat recapta més. I que els pobres s’espavilin!

Els mediàtics palmeros del PP al poder, com que ja no els caldrà “enfangar” i “enfonsar” el PSOE i els seus extrems, després d’un període d’il·lustració dels desastres perpetrats pel socialisme i el comunisme dels darrers anys, es dedicaran amb cos i ànima i amb més animositat que mai, a fer el que millor saben fer: combatre el nacionalisme i secessionisme residual de Catalunya (i amb menor mesura al País Basc) amb l’objectiu que a les properes catalanes el PP esdevingui el guanyador indiscutible. Sobretot, amb els dards més enverinats contra Puigdemont, que tant si és a la presó com si no, serà durant anys el principal enemic a abatre fins que no demani perdó agenollat i davant un crucifix pel mal que infligit a la Pàtria.

PRE-JUDICIS

¿És apropiació adequada o inadequada, deguda o indeguda, la interpretació que fa el TS del delicte d’apropiació indeguda agreujada de què són acusats Puigdemont, Comín i Puig per justificar la negativa a ser amnistiats? Interpretar un text, segons tots els manuals de lògica i semiologia, és el procés mental que executa tot receptor, consistent a decodificar-ne el sentit, ultra la literalitat dels mots, i atenent tant el seu bagatge cultural i emocional —els referents intel·lectuals, els prejudicis i apriorismes ideològics, el sistema de valors que se’n deriven, l’abast del coneixement del lexicó de l’idioma (les peces lèxiques que combinades permeten construir oracions i fer-ne combinacions d’acord amb les regles gramaticals), el nivell d’autoritat i, per tant, de veritat menifesta, com tenint en compte el context en què fou escrit, la seua intencionalitat i la coherència amb el conjunt textual. Un raonament interpretatiu és un procés hermenèutic. O sia, un seguit d’operacions interpretatives, amb les eines de la semàntica, la morfosintaxi i la lògica proposicional avaluadora dels possibles graus de veracitat, que intenta desxifrar el significat complex que subjau en el discurs i en fa una explicació objectivada. Per això, són tan importants els preàmbuls de les lleis. Per això mateix els jutges i els fiscals no són sinó afaiçonadors del sentit últim que es gramaticalitza en la literalitat de les lleis.

Tothom interpreta el que llegeix. Tothom es fa seu el que llegeix d’acord amb la motxilla del que hem dit anteriorment. És cert que es dona una unanimitat de sentit quan existeix un codi pragmàtic de consens interpretatiu entre l’emissor i el receptor, que limita o acota les possibilitats interpretatives del discurs ja sigui per la correspondència de veritat entre l’escrit/el que s’ha dit i el llegit/escoltat ja sigui per coherència dels seus significats i absència de contradicció. Però aquesta unanimitat de sentit difícilment es produeix entre els exegetes dels textos religiosos, els comentaristes de textos literaris i els professionals del dret. Els és inherent, a l’hora d’interpretar, el condicionament dels prejudicis polítics, morals o intel·lectuals. Només així es pot entendre l’aberratio ictus (la no concordança entre l’ocorregut i el pensat) de les decisions del TS sobre els principals subjectes de l’amnistia.

VIOLÈNCIES

Els mitjans ens informen diàriament, com no havíem llegit ni escoltat mai, de casos de violència física armada (fins i tot amb un AK-47!) que es donen en pobles i ciutats on aparentment sempre ha regnat la pau i una anodina rutina. A la gent de totes les edats ens està entrant la por que a plena llum del dia no se’ns robi el mòbil, el rellotge, o t’amenacin amb la bossa/cartera o la vida o no et llancin una taula pel cap. Hom ja fa temps que té el convenciment que és perillós passar per segons quins carrers, tornar sol o sola a casa de nit, habitar en segons quins barris o no tenir guàrdies de seguretat en alguns comerços. Quan aquest desassossec, s’han apoderat d’una gran part de la gent, alimentats a més per la crònica negra de les pàgines de tots mitjans audiovisuals, la seguretat esdevé la número u de les preocupacions i automàticament la número u de les polítiques d’alguns partits, principalment de dreta i d’extrema, que prometen la seua erradicació amb solucions tan simples com les de les pel·lícules de l’oest americà on el poble, acoquinat de fa anys, es decideix per fi contractar el pistoler més temut i eficaç per acabar amb tots els facinerosos i delinqüents.

Sabem que la majoria de les violències són estructurals, es construeixen a partir de les frustracions i les impotències que genera el nostre sistema de vida i que es manifesten tant en determinats comportaments incivils i mafiosos per assimilació de patrons patriarcals tribals en què les disputes s’acaben arreglant a base de mastegots o a ganivetades, fins a factors ambientals com el fet de viure i conviure diàriament amb la segregació racista, la pobresa, la precarietat laboral, habitacional, etc. La literatura sobre el tema és inesgotable i vostès, lectores i lectors, ja saben que a la violència física cal sumar-hi l’econòmica, la psicològica i la de les xarxes socials que són una de les olles on bullen les vísceres més tòxiques. Els qui proposen solucions màgiques i expeditives, els qui darrerament estan encaterinant l’electorat aquí, a França, a Alemanya, a Itàlia i arreu, abans i ara, sempre han acusat i culpen els mateixos: determinats col·lectius ètnics, els immigrants, els ateus, els col·lectius LGTBI, els comunistes i els secessionistes. I, com no, sempre han propugnat i preconitzen les mateixes solucions radicals i pretesament definitives.

L’ATZUCAC CATALÀ

Mentre esperem el miracle de l’autodeterminació, la independència i la república, si Catalunya s’ha de governar com una autonomia (una nacionalitat sí, però autonomia al cap i a la fi), per què tants problemes per a fer president Illa, el més votat entre els catalans (no el poble de Catalunya) que exerciren el vot? Tota la resta és perdre el temps, fins i tot si cal tornar a votar, perquè tots els oracles indiquen un calc del mateix. Tothom sap (menys la dreta i l’extrema) que per governar-nos amb suficiència i eficàcia calen molts més euros dels que es recapten i retornen. Fa anys que se sap, però no hi ha manera que es resolgui: ni amb la dreta ni amb l’esquerra a Madrid. Els greuges dels catalans del segle XIX, els del XX i els actuals sempre s’han originat per la mateixa qüestió. Fins que, en alguns moments de la història recent es va dir: si no pot ser, fem la independència, ja ens arreglarem. Però això tampoc va poder ser i la majoria de de la gent tampoc veu que els pactes possibles obrin cap camí per solucionar el mal finançament. Després de tanta xerrameca i negociació ja ens agradarà veure com se les compon el PSC per no perdre el temps com diuen que s’ha perdut durant deu anys i fan front a la desaparició de la llengua, al pèssim finançament que patim, als feminicidis, als suïcidis, a la sequera, a la pobresa, al lloguer social, a la baixa natalitat, al traspàs de Rodalies, a l’ampliació de l’aeroport, al despoblament, a les exigències de canvis de vida a tots els nivells a què ens obliga el canvi climàtic. I sobretot als problemes educacionals i escolars.

Tantes promeses de canvi, tantes meravelles que es faran realitat, tanta tranquil·litat que s’instal·larà en el viure de tothom, que potser sí que s’escriurà una pàgina de la història de Catalunya com no s’havia escrit des de: ¿l’era Maragall o era l’era Montilla? Quan sents a l’esquena els copets d’ànim dels qui t’han votat, la majoria dels catalans -insisteixo- que han acudit a les urnes, assumeixes la responsabilitat no solament de complir el teu programa electoral sinó de convertir en realitat les voluntats i els desigs dels qui no t’han votat i dels qui no tenen clar per on començar a resoldre els seus problemes. Però, compte, quan pretens fer tant foc nou amb tanta flama, ves que no acabi essent només fum. O una simple flamarada d’encenalls.

COMUNITAT EUROPEA?

Europa per a la gran majoria només és un continent i encara no massa ben delimitat. Per a uns quant més, una Unió d’Estats, una comunitat econòmica que pren acords que afecten tots els sectors de l’economia. I encara, un gran espai sense fronteres de convivència entre persones i idees, amb uns tribunals de justícia on recórrer i apel·lar, un banc central, i mitjançant l’OTAN amb una defensa comuna. Però no és de cap manera una cultura comuna, una religió comuna, una tradició comuna, uns usos i costums comuns, una cuina comuna, una llengua comuna ni un sentiment d’identitat comú. No ho ha estat mai, ni amb l’imperi llatí ni amb el napoleònic ni sota cap altre. La gràcia de la UE, però, rau precisament en fet que aquesta diversitat socioeconòmica i cultural no s’hagi traduït, almenys des de la segona guerra mundial en espantoses esbatussades amb la nefasta conseqüència de milionades de morts. Perquè, sí, resulta que en el nostre vell continent, bressol d’una de les civilitzacions més cultes del món, des de l’aparició de l’homo sapiens fins a l’actual és on s’han produït més morts violentes del planeta Terra. Una mortaldat fastigosament industrial causada principalment per allò tan sagrat de la religió, la pertinença ètnica, les idees o els fonaments del raciocini. Precisament ens hem matat a balquena per tot allò que encara avui la “comunitat europea” no ha aconseguit superar.

En l’esperit fundacional de la Unió Europea hi havia la imperiosa voluntat de superar el desastre provocat pels totalitarisme que l’havien arruïnat. L’ascens de la dreta extrema en les darreres eleccions en països tan significats com a França i Alemanya, només vol dir dues coses: o bé la governança de la UE no ha sabut acomplir els objectius prioritaris de la ciutadania o bé aquesta desgraciadament ha perdut la memòria. Quan una part de la pagesia europea vota l’extrema dreta, una bona part de la joventut vota la dreta extrema, quan una part important de la classe mitjana francesa, italiana, austríaca, alemanya, hongaresa, flamenca, pensa que el vot de càstig als partits tradicionals resoldrà el seu problema vol dir que a la nostra Europa regna un desesper absolut, un desconcert desesperant i una desconfiança general en la classe política, que hauria no només d’avergonyir sinó de fer témer els qui “passen” de tot i s’ho miren indiferents.

LA CULPA

No és veritat que el socialisme del PSOE inquieti o posi traves fiscals a la capitalització de les empreses de l’Íbex 35, la gran banca, els multimilionaris o els qui operen en paradisos fiscals. El que intenta fer és redistribuir la riquesa, que el qui més té contribueixi una mica més al bé comú. Una mica més només, eh!, perquè les dades no en ens indiquen que cada anys els rics siguin menys rics i no augmenten els milionaris. Ans tot el contrari. Ja ho sabem que el deute públic està disparadíssim, però el que no pot deixar de fer el socialisme és vetllar perquè tothom tingui una llar on poder viure, tenir un sou que cobreixi les necessitats bàsiques i pugui esdevenir consumidor dels bens que produeixen, transformen i comercialitzen uns i altres. El que no pot ser és pensar que els pobres ja s’arreglaran, com li hem sentit a dir a un dirigent ultraliberal. Que el mercat és un déu misericordiós. El gir a la dreta i a l’extrema dreta que està fent bona part de la ciutadania europea és perquè s’ha instal·lat en els imaginaris de les classes mitjanes i dels qui les veuen de tots colors que la culpa de les seues “misèries”, de les “pèrdues identitàries” o de les pors, la té “l’estranger”, l’invent del canvi climàtic i l’ateisme. El feminisme, l’ecologisme, els de la bandera LGTBIQ+. Creuen que, contra la inseguretat dels nostres carrers, dels nostres habitatges, del nostre patrimoni, del nostre catolicisme tradicional, de la nostra tauromàquia i dels nostres costums, només valen l’imperi de l’ordre, del control, de la filferrada i la mà dura policial.

El cap d’any passat un bloguer de l’emergent i seductora canalla neofeixista vociferava davant la seu del PSOE a Ferraz: feliz 1936 para los putos rojos de mierda. Hi ha joves espanyols que proclamen tan impunement i pública aquestes barbaritats perquè no existeix cap norma, cap codi de ciutadania, que els ho impedeixi o castigui. La crua realitat és que aquests exabruptes s’han normalitzat arreu de la nostra Europa comunitària, com si la milionada de morts per culpa del feixisme, el nazisme i l’estalinisme fossin justificats. Quanta raó tenia Hannah Arendt quan afirmava, el 1951, que “les solucions totalitàries poden molt bé sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris allí on sembli impossible alleugerir la misèria política, social o econòmica d’una manera efectiva”.

EL MÓN AL REVÉS

Han vist la foto del líder de Vox parlant amb Netanyahu? És possible que el representant de Vox, que en les manifestacions dels seus onegen banderes franquistes, s’exhibeix descaradament simbologia nazi (sí, nazi) i es vociferen consignes trabucaires, es presenti al president d’Israel a donar-li suport contra Hamàs? Estem bojos o què? O soc jo i els meus afins que ens hem quedat ancorats en l’època del sentit comú, de quan el bé era el bé i el mal, el mal. —És que Netanyahu governa amb l’extrema dreta—, m’indica el racionalista. Però és jueu, no? Té assumit perfectament que és hereu de la memòria dels progroms (mot que deriva precisament del rus), de l’extermini nazi, de la persecució sistemàtica des de temps immemorials, oi? No sé de què t’estranyes? —em replica el d’abans—. Imagina’t fins on ha arribat el despropòsit que PP, que es diu un partit de centre, i Vox governen junts curiosament dues de les baules principals dels nostàlgics Països Catalans: Balears i Comunitat Valenciana (es diu així, no?). Ni cordó sanitari contra l’extrema dreta ni romanços. El poder és el poder i quan l’avalen les grans cadenes mediàtiques, la gran banca, el gran capital, les cúpules d’alguns poders de l’Estat i àmplies majories de ciutadans, arreu del nostre món civilitzadament democràtic, la dreta pacta amb l’extrema i la dura i s’ho acaba menjant tot: sobretot les mentalitats que veuen en l’estranger, en la immigració principalment de religió musulmana, un desnaturalitzador de les essències pàtries, un aprofitat de l’estat del benestar, un perill per a la convivència, un “invasor”.

No serà que —em reflexiona el susdit— l’única manera de frenar Vox és que hi pacti el PP. Car el PP no deixa de ser el contenidor de referència tant dels nostàlgics del franquisme, passant pels centristes, els vaticanistes tradicionalistes, els regionalistes, com dels partidaris de la democràcia cristiana i els liberals. Un conglomerat que sota el lema carlista Déu, Pàtria i Rei més una idea molt particularment ayusoiana de Llibertat, representa l’essència no ja de més de mitja Espanya, sinó de tres quarts d’Europa, ara mateix. Sempre ha passat el mateix: és en nom de la democràcia que el cesarisme, l’autocràcia o el despotisme messiànics de dreta o d’esquerra s’han carregat la democràcia i han enviat els del lliri a la mà a les solucions finals.

AQUESTA MEUA POBRA PÀTRIA

Parafrasejant Torres i Bages (i tot recordant Assaig de càntic en el temple de S. Espriu), una hipòtesi: Catalunya no serà mai independent si no és pobra i buida. Quan sigui una càrrega total per al regne d’Espanya. Quan no generi sinó una indiferència absoluta. Mentre Catalunya sigui l’enveja odiosa d’una mica més de la meitat dels espanyols qualsevol estratègia negociadora i/o reconciliadora no és res més que fer sonar cascavells. El nostre afany de ser els millors en tot ens mata?. Ens fa odiosos?. És probable que una certa realitat, com l’esperit d’innovar, d’investigar, d’inventar, d’excel·lir en l’esport, de convertir el català en llengua oficial de les institucions europees, de tenir mar i muntanya, d’haver creat la pesseta i d’haver celebrat uns jocs olímpics, hagi generat, des de l’inici de la revolució industrial, la gelosia que no vol dir altra cosa que desitjar el que té l’altre, les atencions que rep l’altre. No sé com se’n diu de l’emoció que és una barreja d’admiració i animadversió, de la mescla de mania i necessitat: ambivalència emocional paranoide?. Si Catalunya fos pobra i buidada no interessaria ningú més que als neorurals, al turisme low cost i als terratinents descendents dels Cardona, Requesens, Anglesola i Centelles. El problema, però, és que la Catalunya que crispa més de mitja Espanya és un estereotip de Catalunya. Una imatge mental tòpica, fixa. Es dona el cas, paradoxalment, que la Catalunya que molesta, en primera i última instància, és la de la capital i els quatre milions i mig de l’àrea metropolitana expandida, on, oh, ironies de la vida!, viuen més unionistes que separatistes i fins i tot, que negociacionistes.

Vet aquí que és precisament la resta de Catalunya, allò que en diríem el raval, la perifèria o els afores de la metròpoli, que hauria d’amoïnar Espanya. És la Catalunya que es va despoblant i empobrint, la que encara sap utilitzar el pronom en i diu el compte i no la compte i d’esquena i no d’esquenes, la que lideraria la independència, si mai se n’originés l’ocasió. I ho faria, (és una hipòtesi deia a l’inici), justament per equilibrar la nació, per deixar d’anomenar-se territori i rerepaís i per deixar de ser parc temàtic i reserva natural i espiritual. Perquè, finalment, podríem tenir una llei electoral pròpia en què es proclamés que cada vot val el mateix.

D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ?

Des que en les eleccions no es donen majories absolutes, no es pot dir mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Ja pots tenir més vots i més escons que el candidat a la presidència si no aconsegueix una majoria absoluta o, en una segona volta, més sís que nos, tothom haurà de repetir la performance de la seducció. El que no s’acaba d’entendre, quan tothom sap com de diversificat i repartit és el vot, que el pactes no es treballin tot just quan comença la campanya i totes les enquestes assenyalen de què anirà la cosa. Probablement, si més no una de les raons, gairebé la meitat de la població amb dret a vot no s’ha atansat a les urnes perquè tenim un problema de sinceritat i honestedat que es diu: Dónde dije digo, digo Diego. És a dir, perquè ens entenguem tots els bilingües: allà on deia blat, ara es diu ordi; quan eren figues, ara resulta que són raïms. En principi, ningú vota els seus pensant que aquests després s’entendrien amb els suposats “enemics”, amb els quals, en campanya, han mantingut unes batalles dialèctiques de campionat i en el fons positures diametralment oposades sobre temes sensibles. Bé, sí, ens diuen, la política és això: de més verdes en maduren. I del que es tracta és fer de la necessitat virtut. D’aquí que les afirmacions del tipus “la majoria del poble ens ha fet confiança per governar” o “les urnes han parlat” no es corresponen exactament a la realitat. Només són un nombre irrisori de votants, amb noms i cognoms, que han elegit una opció determinada, d’un total de més de cinc milions amb dret a vot.

La política real, la de veritat, no es decideix a les urnes, sinó després a la “fira” dels intercanvis de cromos, del “tu em dones i jo et dono”. De vegades, fins i tot s’arriba a prometre el que no es té i és impossible que es tingui. Sí, es promet coses, que se sap que no es compliran, perquè requereixen tant de temps de gestió burocràtica que depassa el temps del mandat: els problemes a Rodalies, en l’ampliació de l’aeroport, a les llistes d’espera a sanitat, en l’ús social del català, en els resultats de les proves PISA, en el finançament de la Generalitat, etc. La política real no sé si va de lideratge, el que és segur és que va de consensos i d’euros, de molts euros. Les promeses, sense pressupostos ni calendaris, ni gradacions, ni retiment de comptes, són demagògia.

LA NOVA CANÇÓ

Mai en la història de la música catalana hi havia hagut tants i tantes cantants i tants grups de música com de fa un temps. I tot fa pensar que anirà en augment. Només cal estar atent a les novetats de què ens informen programes temàtics de ràdio o observar l’entusiasme que provoca Eufòria de TV3 o altres programes similars d’altres plataformes audiovisuals. Serà, però, que m’he fet gran o que soc el típic representant dels baby boomers (els nascuts entre els anys cinquanta i seixanta), incapaços –diuen– d’entendre el món en què vivim, la realitat és que la gran majoria d’aquestes novetats musicals totes sonen igual. Les cançons, les quatre notes, la melodia, les veus i fins i tot les lletres. Res més lluny de la complexitat dels Beatles, de Peter Gabriel, Joplin o Pink Floid. Certament, quatre acords són els que han fet servir tant els Rollings com Bob Dylan, però han creat un munt de possibilitats harmòniques genials. També és cert que ho han aconseguit, ja sigui amb més complexitat o més senzillesa, una colla dels nostres intèrprets i cantautors: F. Palau, Clara Viñals, El Petit, Oques, Blaumut, R. Mas, Tordera, A. Puntí, P. Vallvé, Maria Jaume o les Neddermann i deu més. I, en canvi, en rares ocasions tenim la sort d’escoltar algun peça seua pels mitjans audiovisuals nacionals.

Potser sí que té interès per al nostre progrés cultural que tant jovent s’apunti a cantar i a pujar a un escenari per fer ballar el personal i convertir-ho en una professió com la d’influencer. ¿Però és que no hi ha cap altre model que la música llatinoamericana, les seues coreografies, la seua sexualització i els seus lluentons? Què se n’ha fet dels sons mediterranis i anglosaxons? ¿Com és possible que cada quinze dies ens brostin tants talents: que si una nova Rosalia, o una nova Shakira; una nova Rihanna o una nova Ariana Grande?. D’acord, visca la música, el ball, l’adolescència i els auto-tuners, aquests moduladors de la veu amb els quals ningú desafina. Com no ha de ser bo que el nostre jovent tingui grans objectius a la vida i que alguns els aconsegueixin cantant i ballant, com aquell que diu, tot just en plena adolescència. Ja tindran temps de conèixer el pa que s’hi dona en el món de l’espectacle i de la indústria musical. Ben mirat, si les cançons les interpreten en català, lloats siguin el reguetón, la batxata i àdhuc el rap o el trap.

AHIR INDEPENDÈNCIA, AVUI GESTIÓ

Ja és ben curiosa la societat catalana, si més no la que vota. Si com aquell que diu fa quatre dies, la majoria de catalans ens havíem de separar d’Espanya amb un entusiasme i una eufòria quasi demencials, avui, segons vaticinen les enquestes, sense cap altra continuïtat que l’atomització de l’independentisme fins a extrems quasi ridículs, està més convençuda que mai que cal entronitzar el PSC-PSOE. ¿Ho han fet tan malament els governants que es diuen republicans (i per tant, partidaris d’una república catalana) com perquè d’aquí quatre dies se’ls castigui a les urnes? ¿Ho van fer tan malament Junts i ERC quan governaren plegats? ¿Per què la CUP no ha volgut fer mai política al Parlament i s‘ha limitat a ser testimonial? Hom girarà l’esquena als qui han fet possible (amb l’anuència del progressisme que governa l’Estat i el negacionisme de la dreta) que gairebé tothom i bona part dels sectors econòmics siguin subvencionats, pensionats, subsidiats i sostinguts amb fons públics, Un govern que ha resolt suprimir del codi penal el delicte de sedició (a pesar de tenir mitja judicatura i la meitat dels catedràtics de penal en contra)? Per què en les enquestes se suspèn el govern d’ERC? ¿Per la gestió del Hard Rock, de la sequera, de la gentrificació, dels okupes, del canvi climàtic, de la burocratització estranguladora, de les presons, de les proves PISA, de la descatalanització lingüística, del calvari de RENFE, de l’ampliació de l’aeroport del Prat, de la manca d’habitatge social, de la inseguretat pública, de la càrrega impositora o de l’opacitat de les “ambaixades”?

Potser perquè no han culminat el mandat de l’1 d’octubre de 2017? O perquè ha estat una dècada perduda com diu Illa? A les enquestes se suspèn la gestió, però, es diu que ha millorat la convivència. Tenim una gran divisió d’opinions, formalment grans diferències entre els partits que competeixen, però, ai las, s’ha guanyat en estimació compatrícia!. Ara bé, tothom intueix que la previsió més enraonada és que ni Illa, ni Puigdemont ni Aragonès, els més votats, obtindran la majoria suficient per fer un “nosaltres sols”. I que indepes menestrals i burgesos o indepes i socioliberals (i filocomunistes) s’hauran de posar d’acord per formar govern. És a dir, que ni indepes culminaran res ni els socialistes completaran la utopia socialista.

POBRA UCRAÏNA!

Hauríem de sincerar-nos: la guerra a Ucraïna ja l’han guanyada els russos. A costa de milers de morts, de destrucció, d’un patriotisme insensat i del fracàs total de “l’eix del bé”. Ni els EUA pagaran milionades in aeternum ni tots els països membres de l’OTAN estan disposats a muntar un sidral amb la federació russa i els seus satèl·lits les conseqüències del qual no ens ni imaginem qui ho explicaria als nostres nets si és que en quedava algun. Països de la UE, i Espanya és al capdavant, compren als russos més gas natural que no pas abans de la invasió d’Ucraïna. Rússia proveeix mig món, inclosos els països de la UE i l’OTAN, l’eix de la redempció del comunisme, alumini, coure, níquel, pal·ladi, components essencials, per exemple, en la fabricació d’automòbils. En fi, que Rússia té de tot el que el món supermodern necessita i més i tot. De manera que les sancions de l’Occident civilitzat són unes simples pessigolles. Fins i tot per als jerarques als quals s’han confiscat béns i comptes bancaris. I tota la resta de discursos dels mandataris de l’eix del bé una punyetera hipocresia, que dit eufemísticament, seria un exemple de la pràctica de la doble moral de primer de Teologia Moral i d’Història de la Humanitat. Perd Ucraïna i hi perdem tots, perquè una nova guerra freda, si no calenta, ens arruïnarà físicament i moralment. Intel·lectualment ja fa temps que els qui raonaven i influïen a través de les idees no pinten res en la nostra vella Europa. Els nostres “savis” estan refugiats en les seues càtedres i han esdevingut mers professors de filosofia, sociologia o disciplines corresponents.

Si no hi ha munició les armes no serveixen de res. ¿Qui ven armes i munició i alhora clama per la pau? Els EUA i França són els primers exportadors d’armes del món. Espanya ocupa el vuitè lloc. ¿Algú creu que als compradors se’ls demana un carnet de bona conducta? Un compromís davant notari que les farà servir per practicar tir al plat? Quina vergonya! Ara resulta que la Bèstia comunista, que, un cop hagi conquerit Ucraïna, seguirà amb les repúbliques bàltiques i no pararà fins a Estrasburg a les portes del Parlament Europeu, ens obliga a rearmar-nos, a reinstaurar el servei militar obligatori i, per tant, a limitar llibertats i retallar despesa social. El més penós és que al juny continuarem votant per una UE de fantasia.

OFERTES ELECTORALS

Davant les poperes eleccions al Parlament, (com en totes les altres que hi ha hagut des de la restauració democràtica) se’ns dona a triar des del més concret al més genèric: o votar una bona gestió autonòmica de la cosa pública o continuar treballant per aconseguir un estat propi. Entre ser uns bons i aplicats espanyols catalans o ser primer catalans i després solidaris amb el món civilitzat. Entre socialisme democràtic o socioliberalisme. Entre Catalunya per als catalans o Catalunya per a tothom. Entre Catalunya regió o Catalunya nació. Entre sucursalisme o autogovern. Entre dictadura o democràcia. Entre votar o no votar. Al final, a excepció d’algú, rara avis, que s’haurà llegit els programes, la majoria: o votarà per simpatia amb els candidats al marge de les sigles que representin; per evitar que governin els altres, encara que defensin més o menys el mateix; o que ho facin els qui volen destruir Espanya; o perquè hom és o es pensa que és –sense entrar en detalls– de dretes o d’esquerres; per tradició familiar (allò de a casa som de); perquè els uns parlen millor que els altres o pel missatge subliminal de les falques promocionals.

Sí, també podria ser que decidíssim el nostre vot en funció del posicionament dels partits sobre el transvasament de l’Ebre, el Hard Rock, la supressió o no de l’impost de successions, com s’ompliran el munt de km2 de sòl industrial sense una trista empresa, evitaran la violència masclista o implantaran la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys. O aconseguiran que s’aprovi una llei electoral pròpia, enxarxaran Catalunya amb tren i segellaran amb l’Estat un model propi de finançament. O com faran la independència, si amb més retòrica i o amb més realisme, més simbòlicament o més revolucionàriament. O podrem escollir entre els qui estan en contra de la gentrificació i els seus efectes perversos i el qui hi veuen la solució per sanejar segons quins barris i guetos. Entre els qui faran mans i mànigues per acabar amb la pobresa, els suïcides, els ninis, les màfies, la prostitució, la ignorància, l’estupidesa i la corrupció vària o els qui, sense ni mencionar-ho, ja s’entendrà que tot això ja ho regularà el mercat. En fi, n’hi haurà per a tots els gustos. Com mai no hi havia hagut tanta oferta. Però, recordi que si s’equivoca, no ho podrà rectificar fins a les properes eleccions.

EL QUE IMPORTA

Els meus veïns em pregunten –com que escric en aquest diari, es pensen que soc periodista– per què tant d’interès informatiu pel cas Daniel Sancho?. Abans que pugui respondre, salta el del segon D, ecologista compromès, i aprofita per posar-hi cullerada qüestionant-nos per què no se’ns informa mai de les morts per contaminació de l’aire?. Sense solució de continuïtat, la senyora molt informada del cinquè segona, antiga militant del PSUC, critica que es gasti tant de temps parlant dels flirtejos de la casa reial, i, en canvi, tan poc, segons diu l’INE, (el nou veí de l’escala interromp preguntant què vol dir INE) –Instituto Nacional de Estadística, respon la senyora-, del suïcidi, la principal causa de mort no natural a Espanya. I ens interpel·la: –saben vostès què s’està fent per evitar-lo més enllà del telèfon d’ajuda?–. L’ecologista, sembla que el vol respondre però continua amb les seues dèries i ens alerta, amb vehemència, del perill d’extinció de les grans praderies de posidònia de la Mediterrània, de les tortugues, els taurons, el dofí gris, la balena blava, el cavallet de mar i el seny dels catalans. I continua: –¿estan al cas de les conclusions de la darrera Conferència de la Dècada dels Oceans celebrada a Barcelona fa quatre dies?– Ningú respon i conclou: –doncs així estem, ignorant el que és important i distraient-nos amb frivolitats–.

L’assistent que té cura dels dos vellets del primer primera, tot trencant el silenci pregunta: –quin peix es pot menjar, si el mar està tan contaminat?. Senyores i senyors –intervé finalment el moralista de l’escala, de qui ningú no sap si hi viu sempre o a temporades: –Siguem sincers. El que preocupa és el que ens preocupa a cadascun de nosaltres. La fam al món, les guerres, la contaminació, la sequera, els terratrèmols, arribar a final de mes, la immigració, la corrupció, l’auge de l’extrema dreta o els accidents de trànsit, en general, només ens importen quan ens afecten individualment i sobretot la nostra butxaca i la nostra salut. Està molt bé que siguem socis d’Open Arms o de la Congregació dels Dolors, però en el fons tots plegats som uns individualistes i uns hipòcrites!–. Pel que sembla aquestes paraules han ferit la sensibilitat dels congregats i un darrere l’altre hem fet mutis pel fòrum. Des de la porta algú s’ha dit a si mateix: home, i el voluntariat, què?

SOBRE LA SANTA PARITAT

Aquests dies de setmana santa em preguntava si la paritat ha arribat a les confraries o germandats. O simplement quins càrrecs hi ocupen. Si a la Legió és un fet normal parlar de cavallers i dames legionàries, com és que no ho és en parlar, per exemple, de costaleras? Es veu que, si més no perquè llei hi obliga, s’han fet grans passos contra la discriminació femenina en aquestes entitats i funcions, però sembla que alterar les tradicions centenàries no acaba de convèncer la majoria. Així ho expressava la portaveu de l’Associació de Dones Confrares de Barcelona que, alhora recordava que la premissa de la confraria no pot altra que la que es deriva del seu propi nom: “si ens estimem per igual, ens hem d'estimar entre nosaltres mateixos de la mateixa manera". De la mateixa manera resta pendent d’anivellar oportunitats femenines a les files dels armats. Falten armades que ens regalin caramels en les desfilades del segle XXI, n’hi hagués o no en les legions romanes. Falten corredores en els sanfermines. I sí, falten capellanes, si més no perquè la manca de vocacions masculines obligarà a poc tardar a fer com els anglicans. Es diu que les professions no tenen gènere, però tothom sap que el món es divideix entre professions feminitzades (infermeria, magisteri, secretaria, cures sociosanitàries, caixeres dels supermercats) i professions masculinitzades (llauner, electricista, camioner, fuster, bomber o mestre d’aixa).

Tothom sap que és una qüestió d’educació, però també que canviar els rols, les condicions i els contextos socioculturals no depèn només de les normes igualitaristes, sinó de la determinació revolucionària dels col·lectius desafavorits. El dret a vot de les dones no es va aconseguir perquè un bon dia un dirigent polític il·luminat va reinterpretar el llibre del Gènesi, sinó perquè les dones es van organitzar i van deixar la pell i els ossos en una lluita sempre desigual, fins a aconseguir no sols poder exercir el dret a vot, sinó que la batalla pels sufragi esdevingués l’inici del moviment feminista i les reivindicacions en els àmbits de la família, de les relacions laborals, de la sexualitat, de la governança política, de l’accés a tots els àmbits de la vida pública i de les manifestacions populars. Recordin que a Andorra fins a 1970 no es va concedir a les dones el dret a vot i a l’elegibilitat!.

TRANSPARÈNCIA REIAL

Com que la reina Isabel semblava eterna, hom ja es feia la idea que els seus descendents durarien, almenys, mitja eternitat, perquè els mals que patirien no serien mai tan preocupants com un càncer. En realitat, dels dolors, malures i incapacitats de la reina mare, no en vàrem saber res. No se n’havia de saber res, sobretot perquè els monarques, els reis i les reines, són l’encarnació de la deïtat a la terra i més a la Gran Bretanya que representen tant el poder terrenal com celestial. El fet que s’hagi esbombat de quin mal poden perir el rei Carles III i la futura reina consort (ep, llarga vida al rei i a la Kate!), ha servit per humanitzar la casa reial i consegüentment per incrementar-ne l’adhesió emocional dels seus súbdits britànics i, àdhuc de la resta de la humanitat, creients o no en les monarquies. Aquest és l’efecte de ser uns personatges públics i únics, amb el certificat de penals impol·lut. Però sobretot pel fet que sap greu que una persona, després de setanta anys preparant-se per a ser rei, ara a punt de complir-ne setanta-cinc i com aquell que diu havent exercit el càrrec a penes quatre dies, ara la salut li faci males passades i es presentin dubtes seriosos sobre la seua continuïtat. Així mateix, quin greu no ha de representar per a la Kate (i els seus més íntims) que es trobi en una situació similar, sent tan jove i cridada a ascendir en l’escalafó de la noblesa.

Aquí les coses de palau són d’una altra faisó. Són més de novel·la de suspens, de novel·la negra. Mentre els aristòcrates britànics van intentar fer veure que i la premsa va dir que per allí no hi passava, aquí, en canvi, els rotatius (fins i tot els més seriosos i creïbles) resulta que ho saben tot, mentre la reialesa no piula. No diu ni ase ni bèstia. Gairebé tothom sap què passa en les intimitats règies, però oficialment no passa res del que presumptament s’esdevé realment (o millor reialment). Al capdavall, britànics i ibèrics tenim tradicions culturals molt diferents. No solament ens saludem, mengem i bevem, conduïm, mesurem i comptem de manera diferent, sinó que aquí, des de l’ascens dels Borbons al tron, el nou monarca no ha de fer la cerimònia de presentar-se a les diferents nacions/nacionalitats de l’Estat com sí que fa la monarquia britànica, com un reconeixement simbòlic als escocesos, irlandesos, gal·lesos i britànics.

NI PRESSUPOSTOS NI URGÈNCIES

El projecte del macro complex d’oci i joc, el nonat Hard Rock, ha estat l’excusa per tombar els pressupostos que s’havien afanyat a pactar ERC i PSC-PSOE, Primera deducció: la implementació de milers de milions que anaven destinats a pal·liar les necessitats peremptòries en sanitat, educació, serveis socials, sequera, etc., ara hauran d’esperar almenys fins a 2025 o ves a saber fins a quan, si, com temem, no hi ha guanyadors clars que puguin governar Catalunya. I el que era tan inajornable, urgent i imperiós passarà a ser ajornable sine die. Segons evidència: els càlculs electoralistes sempre s’anteposen a les necessitats socials. Tercera conclusió: la desafecció ciutadana per la política és estimulada per la segona evidència, alhora que dona ales a tota mena de populismes i extremismes. Quarta: amb la convocatòria d’eleccions tindrem ocasió de veure si apareixen nous lideratges i, per tant, si se’n jubila algun (per exemple, reapareixerà el Sr. Gabriel Rufian?). Cinquena: tindrem l’oportunitat de veure com l’independentisme s’esmicola una vegada més en noves propostes electorals més del mateix. En síntesi, la conclusió final és que la incapacitat per aprovar els pressupostos d’enguany farà aflorar l’evidència que qualsevol escolar mínimament aplicat fa temps que observa: que l’horitzó de la independència cada dia és més llunyà; és a dir, cada dia és més inundable l’illa de la Utopia. I que sense uns bons feixos d’euros i bones dosis de sensatesa no es pot administrar equitat ni procurar felicitat.

Ara, com hem insinuat, el més excitant (ultra veure com es descabdella l’enrevessament que representa el president Puigdemont per a la Judicatura, tot i aprovada la llei d’Amnistia) no és tant qui elaborarà els pressupostos del 2025 com si es podran aprovar o no. La primera prova de foc, serà comprovar el nivell d’abstenció en les eleccions del maig. La majoria de la gent no entén gairebé res dels jocs rocambolescos de la política, però menys encara que, per tacticisme, se li digui que haurà de tenir paciència a resoldre tot allò que se li havia promès i que fa tanta falta. Perquè la ciutadania sap que un cop s’ha votat no pot preveure mai, llevat de politòlegs i tertulians, com i en què acabarà la cosa. Seria massa fàcil conèixer d’antuvi qui pot complir el que promet i qui no. No caldrien ni urnes.

EL PLAER MÉS GRAN

El plaer, el gust, l’orgasme o el clímax més sublims que una part considerable de de la dreta i la ultradreta espanyola aspira a experimentar algun dia no massa llunyà, no té a veure directament amb el sexe, sinó amb el fet de poder rabejar-se, morbosament, amb la detenció del M.H. President Puigdemont. De veure’l com, emmanillat, l’entaforen dins d’una furgoneta blindada i finalment l’empenyen dins d’una cel·la fosca i humida de dos per dos. Puigdemont no solament és, per a aquesta gent que sempre anteposarà la unitat d’Espanya a qualsevol estat de dret constitucional, l’enemic número u, el més malèvol, el que més ha fet per destruir Espanya. Més que els comunistes, que els maçons i que els anarquistes. Aquell “a por ellos” que victorejaven alguns espanyols quan van enviar la policia a atonyinar independentistes, nacionalistes, catalanistes o demòcrates simplement, des d’un punt de vista freudià, aquest “ir a por ellos” es traduiria com una descàrrega dels impulsos més primaris covats en l’inconscient. Un inconscient que, així que troba algun motiu, el que sigui que produeixi un gran malestar (de fet, tot el que fa o deixa de fer el govern estatal), sempre explota en catalanofòbia. Catalunya és el boc expiatori, és la culpa, és el pecat i, per tant, el seu tranquimazil, el seu prozac miraculós.

La dreta i els ultres, vingui o no a tomb, estan convençuts que els mals d’Espanya tenen la seua arrel, per exemple, en la immersió lingüística, que el Barça sigui més que un club, que Hipra, l´única vacuna espanyola contra la Covid-19, l’hagi produïda una farmacèutica radicada a Amer o simplement que la gent porti un cognom acabat en -ll. Els espanyols que senten aquesta fòbia, per compensar-se davant les frustracions, pateixen una mena de trastorn que definiríem com el de l’ambivalència emocional amor-odi. De fet, hauríem de parlar d’amor-interès. És allò tan pervers i violent de t’estimo perquè t’odio i t’odio perquè et necessito. Dit altrament: els vint-i-dos mil milions de dèficit fiscal que pateix Catalunya, que no és sinó, la diferència entre el que aporta Catalunya a les arques de l’Estat i el que aquest retorna a Catalunya. La pregunta és: ¿la llei d’amnistia farà guanyar a aquests que pateixen tant per la Catalunya separatista les properes eleccions o haurà impel·lit que guanyin igual amb eleccions o sense?

SOLIDARIS?

Quan patim una luxació a les cervicals o se’ns ha inflamat la ciàtica ens costa poc d’admetre que no som res en aquest món. Res més que un lapse de temps en la història del temps i encara menys en el no-tems. Una taca microscòpica entre els milions d’éssers humans del nostre món. Que a penes som un malalt més entre els centenars de malalts del nostre entorn pròxim o una insignificança davant l’horror que sofreixen milions de congèneres. Tanmateix, tant si patim com si gaudim, només som un jo que no és ningú més ni cap altre. Patim i sentim i gaudim nosaltres cadascun de nosaltres individualment d’acord amb la nostra manera de ser, segons la nostra constitució biològica i/o segons la nostra formació intel·lectual, la nostra religiositat, la nostra herència cultural. Ser-en-el-món, ser-un-mateix, la consciència de ser aquí i ara. En parla Heidegger a través del seu dasein. La diversitat, la desigualtat, l’antítesi, la desproporció, aquest salt qualitatiu en l’evolució de l’espècia cap a la individuació, en la formació de la consciència del jo intransferible, radica l’origen de la cultura, de la civilització i del concepte de família. El patiment i el dolor és personal i intransferible. El gaudi, també. ¿Poden ser transferits, encomanats a un altre?, evidentment. ¿Poden els altres alleugerir-nos el patiment o regalar-nos alegria?. Òbviament. Sí, poden ser compartits. I és en aquestes transferències que radica, precisament, el concepte de comunitat.

Però, paradoxalment, aquesta mateixa constitució en comunitat, de vincular interessos i objectius (inicialment per a cobrir les necessitats més peremptòries), comporta una jerarquització: l’establiment d’uns alfes i uns betes, d’uns tòtems i uns tabús, d’uns poderosos que ordenen i uns súbdits que obeeixen. Així que neix la necessitat de compartir, tant se val el sistema polític que regeixi la comunitat constituïda en nació, s’estableixen automàticament regles, normes, prelacions, privilegis, classes, deures i obligacions. I d’aquí la competició, la rivalitat, l’enfrontament, l’esclavatge; però, alhora, la generació de l’ideal d’una ciutadania lliure i igual davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Si viure en societat ens limita. en certa manera, poder esdevenir-un-mateix, molt més encara l'homogeneïtzació de la globalització cultural, que en clona com a xais.