ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".

LES PROMESES I LA REALITAT

Els pretendents al tron de la Generalitat, tots els partits, prometen què faran si governen. De vegades, ja es veu, que és impossible que resolguin en un mandat de quatre anys temes estructurals de la nostra complexitat social que s’arrosseguen de fa lustres o més. Però els veus tan entusiasmats que ens encomanen uns grams de fe i d’il·lusió. Passen els dies i vas veient quina és la magnitud dels problemes irresolts, enquistats o rovellats. I et dius: com no facin miracles no se’n sortiran, perquè tant o més savis i predisposats que els actuals ja ho eren i estaven els anteriors. Ja sigui perquè no tenien prou pressupost, ja sigui perquè Madrid s’hi posava d’esquena ja sigui perquè la UE no ho tenia com a prioritats o simplement perquè no els corresponia. De fa temps, els indicadors de les preocupacions ciutadanes posen l’èmfasi en l’habitatge. Resposta ràpida del govern: construirem milers de pisos de protecció social. Com a voluntat, un deu, ara veure-ho, potser les meues netes, quan els qui ho han promès ja seran calbs o al clot. Segona preocupació: la immigració. Depèn d’un pacte d’Estat. I avall que fa baixada, perquè ja ho arreglarà el proper que arribi. Tercera preocupació, o primera segons com, la llengua catalana. Una conselleria, molt bé. On rau el problema del seu ús? En el prestigi, en el mercat, a les aules, a l’administració en general i especialment en la de justícia...

Un altre maldecap: la sanitat. Les llistes d’espera, la manca d’especialistes en segons quines vegueries, la deficient atenció a la salut mental...I l’educació què? Un pou sense fons, perquè els problemes no s’acaben mai de resoldre sinó que van en augment, i el prestigi i l’autoritat dels mestres i professorat estan en hores baixíssimes. I la pobresa que no s’atura. I els feminicidis més sagnants que mai. I les sequeres, les DANES i les pandèmies que vindran i tot el que representa de replantejament radical de les infraestructures, del planejament urbanístic, de la manera de viure, i el dineral de la inversió que s‘hi ha i haurà d’abocar. I la gestió fatal dels ajuts a la dependència. I la sinusitis crònica: el finançament singular!. Ni tenint una hisenda pròpia se solucionen els problemes. És ben cert, MH President, no teniu una vareta màgica, aquella en la qual vàrem il·lusionar-nos quan vàrem acudir a les urnes.

LES NOSTRES VIOLÈNCIES

Potser és una impressió personal, però no puc evitar llegir diàriament a la premsa, amb un cert atribolament, casos i casos de tota mena de violències (sexual, vicària, psicològica, patrimonial, laboral, institucional...) que es produeixen en els nostres pobles i ciutats. Indrets, llevat de les urbs més poblades, on rarament passava alguna desgràcia que no fos amb motiu d’un accident fortuït, una revenja entre veïns o les violències intuïdes, perquè ja es veia que algun dia la situació explotaria i acabaria malament. Les baralles a ganivetades, els trets a boca de canó, els còctels molòtov contra seus de partits polítics, les cremes de mobiliari urbà, els assetjaments i les estafes cibernètiques, els robatoris, els suïcidis, les violacions i els feminicidis, els desnonaments, en fi tota mena de salvatjades tenen lloc arreu de la nostra geografia i on fa pocs anys, eren casos, ja dic, excepcionals. Hi ha qui està escampant el missatge tòxic que aquesta violència està relacionada amb l’augment de la migració, quan les dades objectives ens demostren el contrari. Ja deia Einstein que “és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.

El que més em preocupa, però, que més em neguiteja i en certa manera me’n fa sentir partícip, són les causes reals d’aquesta plaga que no cessa i, segons se’ns informa, cada dia que passa, s’escampa com una taca d’oli arreu i en el si de totes les classes socials i ocupacions. A mi, m’ha anat bé llegir, encara que sumàriament, el treball de Francisco Jiménez Bautista de la Universitat de Granada, titulat Antropología de la violencia: origen, causas y realidad de la violencia híbrida, en què conclou que: «el ser humano es conflictivo por naturaleza, pero es violento por cultura y educación». Certament, existeix la violència gratuïta de gent desequilibrada, però la majoria de casos de violència es deu a situacions de penúria o misèria educacional, econòmica, habitacional, de desesperació per impotència. Així ho expressen els índexs i les enquestes. ¿Com combatem, però, la violència simbòlica de que parla Pierre Bourdieu, és a dir, “les formes subtils de dominació i opressió que operen a través dels sistemes simbòlics. I es manifesten en la imposició de significats i normes que perpetuen les desigualtats socials i es reprodueixen a través de la socialització i l’educació”?

SOBRE LA MORAL

Partint de la definició de manual que diu que la moral “és el conjunt de creences, costums, normes valors que determinen els comportaments que regeixen les accions d’un individu o d’un grup d’individus” i contrastant-la amb els lamentables espectacles que ens ofereixen, dia sí dia també, els nostres representants polítics, en lloc de ser miralls d’exemplaritat, observem que són un exemple del que no s’ha de fer. I per força ens hem de tornar a fer preguntes essencials: només és moral el que és lícit, allò que regula la llei? Doncs, no. Què és el que està bé o malament? La bondat i la maldat radica en els manaments del catecisme catòlic, en els de l’Alcorà, en els cinc preceptes budistes o els de qualsevol altra religió? És moral el que és útil, el que és més pràctic per a la majoria de persones? O allò que produeix felicitat? En tenim prou a creure que la moralitat radica en el que Kant anomenava “imperatiu categòric”; és a dir, en la mesura que les accions humanes poden esdevenir lleis universals? O, en canvi, com entenc que argumentava molt abans B. Spinoza que la bondat o la maldat de les nostres accions no depèn tant de la seua finalitat com de la seua causa eficient, o dit en altres mots, de l’agent, l’estímul, les condicions necessàries i suficients perquè es produeixi un resultat de la nostra conducta? De les nostres intencions, del nostre lliure albir o per contra del condicionant o del determinisme de l’educació rebuda, de la nostra formació, dels revessos soferts en la nostra vida, del nostre entorn cultural, de la nostra condició social.

Quan s’està normalitzant que el triomfador ha de ser un hipòcrita, un mentider, un farsant, un lladre, un mercenari un fatxenda, un repulsiu depredador, és d’imbecils, d’estúpids o de burros que encara van amb el lliri a la mà, quan el que importa és aparentar, de què serveix ensenyar Ètica i Moral? Als qui fan les guerres, les que ara podem seguir per televisió, se’ls en foten els drets humans, el dret internacional humanitari, el crims contra la humanitat, la prohibició de determinades armes, els protocols de Ginebra, i el que fa a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals, i totes les lleis, acords, convenis, convencions que s’han firmat per les grans potències sobretot després de les dues grans guerres i durant la guerra freda.

L’ATZUCAC D’UCRAÏNA

Els europeus no hauríem d’estar tranquils davant les amenaces de Putin de fer servir arsenal atòmic si es veu amenaçat per l’OTAN. Hem llegit que els nòrdics ja reparteixen kits de supervivència (?) entre la seua ciutadania. Els governs de la UE no ens volen alarmar i fan veure que la cosa no va més enllà d’una bravata, més de Putin. El cas és que la guerra amb Ucraïna ja fa més de tres mil dies que dura, amb les conseqüències desastroses i dramàtiques, i ningú no veu quan es pot acabar, si no és que els EUA, sobretot, deixin de subministrar armament i munició. La sagnia de morts i ferits d’ambdós bàndols és terrible. Per bé que no se’n divulguen les dades, l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides el passat març calculava ja més de trenta mil civils, entre morts i ferits. Els del bàndol rus, la gran majoria pertanyen al que en diríem els pàries de la terra de Tolstoi. L’índex de baixes entre la burgesia russa és mínim. Per altra banda, l’esforç econòmic de guerra rus només representa, segons assenyalen els observadors econòmics, un 7% del PIB. I és evident que la federació russa amb els seus aliats (Xina, Iran, Corea del Nord...) tenen unes reserves humanes de soldats, d’armament i tecnològiques industrials milers i milers de vegades superiors a les de Zelenski. Unes capacitats bèl·liques —una part paradoxalment les proporcionem els qui li comprem petroli i gas— que permetrien a Putin, si veiés amenaçada la seua poltrona, mobilitzar tots els recursos del país i fer front a qualsevol revolta popular, per ofegar literalment Ucraïna.

En el seu fur intern fins i tot els més nacionalistes ucraïnesos veuen que ni amb els darrers míssils de llarg abast podran guanyar mai la contesa. I la UE, també. Perquè ¿la indústria de la UE està en condicions de proporcionar el 50% de la munició i armament que els EUA de Trump poden deixar de subministrar a l’exèrcit ucraïnès? Una UE que darrerament està més desunida que mai? Ucraïna està condemnada, a no ser que s’esvaloti el galliner i s’encarrili una guerra continental, a perdre un 20% del seu territori, i potser com a compensació que el Kremlin permeti al que en resti formar part de la UE. A la UE no li interessa de cap manera que Rússia es pugui sentir més acorralada i ofegada que el que s’ha intentat amb les sancions econòmiques, de moment més simbòliques que res.

L’ENTROPIA DEL NOSTRES DIES

Com més IA, més algorismes, més canals i mitjans d’informació, més visualitzacions en temps real, més possibilitat de seguir el ritme del món, més ignorància, més estupidesa, més fake news, més mentides. Més caos i més entropia, o, en altres mots, més nivell de desordre del sistema. Sort que el caos ha provocat que es generés un periodisme del desmentiment de falsedats, de tergiversacions i fraudulències. Sobretot, en allò que té a veure amb el discurs polític, en l’argumentació de l’acció política. Tot i que vàrem aprendre de molt joves que la gran premsa sol estar al servei de la ideologia i dels interessos del capital que la sosté, que parlar de premsa independent és un oxímoron i que excepcionalment n’hi ha que persegueix l’ideal de l’objectivitat, hi hagué un temps en què confiàvem, si més no, en les imatges, perquè aquestes podien palar per si soles. Malauradament, hem après també que les imatges són manipulables i, seguint el criteri ideològic partidista, manipulades manta vegades. Tot això, ho hem après a partir de llegir els savis i les sàvies. De saber que ja en els albors de la premsa, personatges com G. K. Chesterton ens alertava que el periodisme solia consistir essencialment a dir que “lord Jones ha mort” a gent que no sabia que lord Jones era viu. O, a propòsit de les excuses de Mazón en relació amb el desastre valencià, més incisivament el que deia O.Wilde sobre determinat periodisme: “en donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”.

Deia l’altre dia un tertulià, periodista de professió, que Mazón no caurà del pedestal fins que la premsa de la dreta que apuntala el PP no li faci el llit. És a dir, el president de la Generalitat valenciana no dimitirà perquè el poble castigat per la Dana se li manifesti dia sí dia també i li recordi els morts que es podien evitar si s’haguessin fet les coses com calia, sinó perquè les elits econòmiques que controlen la informació conservadora, en la mesura que vegin que el seu negoci se’n ressent, diguin que ja n’hi ha prou. I coincideixi amb l’inici de les incoacions judicials. Ara, ja és ben trist que ens haguem acostumat a acceptar només la realitat que ens presenten els qui la fabriquen segons els interessi. Serà, però, que els humans no estem preparats per a enfrontar-nos a la pura realitat?

L’EFECTE TRUMP

Segons els més conspicus politòlegs es veu que Trump ha guanyat les eleccions gràcies principalment a la malmesa classe mitjana, les dones, els negres, els hispans i, entre altres, també pels miracles que han propiciat els ultracatòlics i sobretot els que farà el mag Elon Musk. És a dir, ni els seus estirabots masclistes, misògins, xenòfobs, la seua actitud gansteril ni els seus antecedents presumptament delictius no han influït en res perquè guanyés folgadament les eleccions a la presidència dels EUA de 2024. El fet que arrasés en aquestes eleccions hi ha contribuït tant el seu programa populista i curull de promeses celestials, com el seu tarannà i la personalitat que se’n desprèn. El personatge, que tanta gent detesta, resulta que n’atrau moltíssima més. La seua fatxenderia, la seua poca-solta, el seu comportament provocatiu i menfotista del contrincant han influït tant com les promeses que els problemes dels nord-americans s’acabaran per sempre amb les receptes d’una autocràcia i d’una autarquia reparadores de tots els mals. Ha guanyat no solament el personatge, sinó que ha instaurat un model de fer política que té molts admiradors i imitadors a tot el planeta. I, com hi ha món, és a Europa on més sedueix i mestreja. La vella Europa dels grans i dramàtics vaivens històrics, que sempre ha basculat entre el pacifisme més cartesià i el bel·licisme més autoritari.

Diuen que la Unió Europea està preocupada per les malvestats que ens puguin diluviar. Però tothom tranquil, perquè els nostres funcionaris ja tenen preparats plans b. I està capficada no tant, encara que també, per l’acreixement de la deriva populista, xenòfoba i autoritària que l’extremadreta francesa, italiana, bielorussa, espanyola, etc., s’emmiralla en Trump i el trumpisme dels seus sequaços, (més trumpistes que Trump, com el futur vicepresident J.D. Vance), sinó pels efectes econòmics que se’n poden derivar, tenint en compte els desafiaments del primer mandat del ianqui. Ens referim, òbviament, a la guerra comercial anunciada amb la pujada dels aranzels als productes del vell continent. Però també a la propagació del negacionisme climàtic dels lobistes energètics, a la radicalització fronterera de les polítiques migratòries, a la desconfiança en el paper mediador de l'ONU, a la crisi de dependència en seguretat o perquè tanqui l’aixeta a Ucraïna.

DANA, QUE VE EL LLOP

La fúria mai vista s’ha desfermat, sobretot, a l’Horta Sud de l’àrea metropolitana de la ciutat de València. Se’ns diu i se’ns repeteix que el canvi climàtic té la culpa de la majoria dels desastres naturals que es produeixen i es produiran, si no hi fem alguna cosa més que la que es fa i es deixa de fer, si més no des dels Protocols de Kyoto de 1997 fins al pacte climàtic de Glasgow de 2021. Però, malgrat els acords i les bones paraules, el canvi climàtic va fent inexorablement el seu camí i any rere any, ací i allà, se’ns manifesta cada cop amb més evidències. I els resultats, des que hi ha registres, comprovem que cada cop són més virulents, més catastròfics, més letals, més esbalaïdors, més dantescos, i que entre els mortals que només pretenen fer la vida amb el màxim de dignitat i complir amb les obligacions que es desprenen de la vida en comú, produeixen més sensació d’impotència. Els humans som els reis més bondadosos i més malèfics de la faç de la terra. Els més creients i descreguts del planeta. Els més savis i els més enzes, els més veraços i els més mentiders. La gran majoria de la gent de les ciutats i els pobles afectades per la darrera DANA haurien seguit les instruccions, adients, clares i precises, que se’ls haguessin donat si aquestes haguessin arribat a temps abans que es produís el fatal espectacle de la fi del seu món.

Si els governants i els manaires, almenys des que es va començar d’alertar, ja fa més de vint-i-cinc anys, que la manera de produir, de consumir, de dissenyar els espais urbans, de traçar les vies de comunicació, de generar energia, de tractar els residus, d’especular amb els recursos naturals, s’haguessin pres seriosament les conclusions dels estudis sobre els efectes nefastos per al planeta del nostre model de vida i de desenvolupament, ara potser tindríem més recursos per fer front a la vinguda del llop i de tots els licantrops. Els ciutadans que visquin o sobrevisquin l’any 2030 i el 2050, els topalls temporals a què s’obliguen els grans signants dels acords per revertir el canvi climàtic, ¿ja no els caldrà témer una DANA, encara més energúmena, més endimoniada que la que han patit aquests dies nefastos? Deien els poetes, els filòsofs i els físics, els enginyers i sobretot els pagesos, que la Natura era sàvia. A hores d’ara, però, a més de sàvia, està enrabiada.

EL MUSEU D’HISTÒRIA

El 1996 s’aprovà el Pla de Museus de la ciutat de Lleida. S’ha fet, vaja, un cert camí, però per completar la trama museística ens falta el Museu d’Història. Un museu que seria, de fet, un ecomuseu. Un organisme que gestionés, actualitzés i difongués amb finalitats científiques, educatives i culturals el patrimoni general de la ciutat i que inclogués tant el medi urbà com el natural. Ja sabem que els museus existents contenen béns mobles que expliquen Lleida i entorns (pintures, escultures, fotografies o peces arqueològiques). Però ens falta l’Ecomuseu que ordeni, integri i construeixi un relat causal i final, diacrònic i sincrònic de tots els elements materials i immaterials que documenten l’evolució històrica, urbanística, cultural, política i religiosa, tant des del punt de vista antropològic, sociològic i artístic com econòmic i polític, que es conserva, i és susceptible de ser conservat, de la història de Lleida des dels seus orígens fins a l'actualitat. Que aglutini, ordeni, codifiqui, endreci els estudis, els documents arxivístics, els espais de memòria, els monuments, els personatges, les col·leccions, els actuals centres d’art, el patrimoni industrial, els testimonis personals, els rituals, les cerimònies i tota altra activitat relacionada amb la cultura popular i els immaterials simbòlics. En fi, que doni coherència i sistematitzi tant el que contenen els anomenats museu de l’Aigua, del Clima o de l’Automoció, els arxius arqueològic i documental municipals, com les peces arquitectòniques dels turons de la Seu i Gardeny i les emblemàtiques dels diversos períodes artístics presents (encara!) en la trama urbana, les restes arqueològiques, els futurs centres d’interpretació, col·leccions i arxius institucionals i de tota altra entitat, associació, o els hàbitats de la Mitjana i de l’Horta.

Ni és un problema d’expertesa en la seua direcció (la UdL fa anys que llicencia, gradua i doctora historiadors). Ni de seus. I pel que fa al pressupost, tenim el model del consorci amb què funciona el Museu de Lleida o les col·laboracions públicoprivades. L’Ecomuseu d’Història esdevindria a la vegada el mirall de la ciutat del coneixement, de l’autoestima, de la memòria, del respecte pel bé comú i l’herència dels avantpassats i un motor de cohesió de les identitats múltiples que hi conviuen i hi han deixat petja.

EL NEGOCI DE LA GUERRA

Ja sabem que des de sempre les guerres les carreguen les ideologies, les religions, les tensions ètniques, les conseqüències de les colonitzacions imperialistes, els xocs culturals o els abismes econòmics, però la gent es pregunta: qui paga l’orgia de sang i destrucció? Qui fa negoci amb les guerres? Per què els telenotícies quotidians no ens parlen mai d’aquests “inversors” en la maquinària del terror, de les carnisseries humanes, de l’anihilament moral, mental, psicològic, de la destrucció física i la desolació generalitzada? Tal com planteja un informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el fons de la qüestió és: armes per a la guerra o guerres per a les armes? Un informe amb unes dades tan esfereïdores que hauria d’estar clavat, com feu Luter el 1517 amb les seues 95 tesis, a les portes de totes les esglésies, mesquites, sinagogues, bancs, i seus de les Associacions de Veïns i de Consumidors. I, potser tal com vostès ja suposaven, confirma un cop més que “sense els bancs poques empreses d’armes subsistirien. I sense el suport de l’Estat, que és qui els compra les armes, les paga per avançat, accepta de bon grat augments que dupliquen els costos inicialment acordats, i que els ajuda a exportar alhora a un bàndol i l’altre”. Aleshores, hom es pregunta: ¿totes les crides dels grans estats a la pau i a la reconciliació, sabent que, segons l’informe susdit, la Unió Europea controla més del 30% del mercat mundial d’armament, ço que ens converteix en el segon exportador del món) què són sinó una vergonyosa hipocresia?

El pacifisme mundial per què no actua amb la mateixa contundència bel·licosa contra tot i tothom que fa funcionar la guerra. Contra el que la sustenta i l’alimenta? Evidentment és una pregunta retòrica. El pacifisme és una immensa i meritòria fe, una lloable actitud, un gran ideari humanístic i potser una filosofia estoica de vida. Però contra els qui realment alimenten les guerres és com disparar amb tira-xines contra milions d’armes capaces de matar-nos a tots en un tancar i obrir d’ulls, literalment. ¿Com cobren aquests comerciants d’armes i munició?: amb petroli, cocaïna, contractes exclusius de reconstrucció, amb la colonització econòmica i l’apropiació o la requisa dels seus recursos naturals? Com paga o pagarà Ucraïna la guerra. I la milícia houthi del Iemen, i els rebels sirians...?

UN TAL GARCIA-PAGE

Un president autonòmic amb carnet del PSOE, però portaveu del PP en tot allò que afecta Catalunya, i un dels líders del populisme espanyolista, diu que la riquesa de Catalunya l’han treballada tots els espanyols. Seguint la seua lògica la pobresa de Catalunya també l’haurien provocat tots els espanyols. El que no s’entén és per què els catalans que viuen i treballen a Catalunya (els nadius i els d’arreu), els que viuen bé, els que les passen magres i els qui pateixen per arribar a final de setmana o mes han de pagar part de l’altíssima quota de solidaritat, cada any més de milers de milions. Els fenicis i els grecs que varen arribar a la Costa Brava i fundaren Empòrium, al segle cinquè aC., un dels primers mercats de la península en el sentit modern; o els romans que van convertir Tàrraco en una de les ciutats més importants de l’Imperi i d’Hispània per descomptat, es veu que també van ser els espanyols que van ensenyar-los com s’havien de fer les coses. La tesi de Page ve a dir allò que per a la filegresia de la carcundia mesetaria és el seu catecisme, a saber: la Catalunya de la revolució industrial, la de la burgesia i de la classe mitjana, industriosa, emprenedora, amb una ruralia mecanitzada, civilment organitzada, culturalment oberta al món la van crear els migrants de finals dels cinquanta i sobretot dels seixanta. Com si aquesta gent haguessin vingut a Catalunya perquè els fèiem llàstima, perquè ens moríem de gana i de pena de ser tan desgraciats.

Sí, la majoria dels catalans van perdre la guerra, l’ultima. Ja n’havien perdut d’altres, la gran primera el 1714. Catalunya és terra de conquesta i, per més democràcia que hi hagi, si vius i treballes a Catalunya i hi cotitzes, sempre et tocarà pagar i callar. Ara, per no quedar com a carallots, de tant en tant adrecem a sa majestat l’estat Memorials de Greuges (en la línia del Memorial que el 1885 el Centre Català adreçà a Alfons XII, on no es demanava, -valga’m déu- cap independència, sinó, de manera genèrica, la defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña); ja siguin anomenats, modernament, pacte fiscal o darrerament finançament singular. Pagar i, com a molt, picar de peus en senyal de protesta. Tot i així, cal recordar que si mai s’han produït avenços en el sistema de finançament de l’estat de les autonomies ha estat gràcies a Catalunya.

A L’ARTISTA, L’EN FAN

Als escriptors o, en general, als creadors artístics, la fama, el prestigi, la demanda de la seua obra i la glòria, si escaigués, li arriben no tant per la qualitat de la seua obra, sinó per l’aurèola amb què és coronat pels premis guanyats, els crítics i prescriptors varis amb qui té, el creador, afinitats electives o condicionades, per les recomanacions que solen fer-ne els incondicionals i els col·legues. I sobretot pels altaveus mediàtics dels seus editors, els seus agents i els seus experts en màrqueting que han sabut greixar la maquinària per crear les expectatives de consum d’un públic lector que tria en funció dels missatges de propaganda de l’estil: es tracta d’una obra única, singular, que els corprendrà per la manera tan original de tractar els problemes o les preocupacions del món en què vivim. I si, a més, es van filtrant als mitjans i xarxes socials, a mesura que va creixent la popularitat del “personatge”, algunes píndoles de la seua dissortada, empebrada o anòmica vida i dels seus desordres vitals (com per exemple que barreja en la intimitat lectures tant de San Juan de la Cruz com de Voltaire, Sade, Bukowski o Kerouac), aniríem completant l’estratègia de la seua promoció i popularització. Només el temps, en tot cas, posarà les “coses” al seu lloc i és probable que algun savi indiscutible, un G. Steiner pel cas, ja separarà, el gra de la palla, quan s’hagi d’antologar, catalogar o fixar un cànon.

L’artista, el creador, normalment es fa, s’educa (alguna predisposició genètica hi deu haver, també), però el que aconsegueix fama, almenys modernament des de la implantació dels sistemes comunista i capitalista, l’en fan els tecnòlegs del màrqueting. Aquest i els seus algoritmes han acabat governant i monitoritzant tot el que es produeix per al consum humà, animal i vegetal. I, molt important, ha anat modulant el gust de les majories i, per tant, allò que en podríem dir la fenomenologia del plaer. Generalment l’artista que triomfa és el que se cenyeix als esquemes, prototips, constructes, llenguatges, esquemes mentals que el màrqueting, ha anat inculcant, induint en el gran públic i ha situat en els primers llocs dels rànquings de vendes, de bones crítiques, d’edicions, de reproduccions i traduccions. De la resta se’n diu artistes, cineastes, escriptors “independents”, outsiders o antisistema.

LA BUROCRÀCIA CATALANA

I tornem a preguntar-nos: tants nivells d’administració a Catalunya són realment necessaris? ¿En què consisteix la seua efectivitat?. És obvi que les oficines gestores, els seus funcionaris, essent com són més a prop de la ciutadania, en faciliten els tràmits, potser els humanitzen i àdhuc els personalitzen, però aquesta proximitat i familiaritat no es tradueix en la seua acceleració ni en la seua eficàcia resolutiva. Sobretot perquè les normes i els seus reglaments serveixen tant a una comarca com a una altra (llevat de l’Aran que té la seua especificitat); tant a un municipi com a un altre (excepte Barcelona que té un tracte especial). S’imaginen l’absurditat que cada comarca o municipi es regissin per particularitats normatives i procedimentals? Els problemes de la gestió oficial de la vida quotidiana, atès que la seua burocratització ha arribat a nivells godotians, sí que són rellevants en els micropobles i en els municipis de muntanya. És cert que en aquests casos els Consells Comarcals hi són de gran ajuda tècnica. Però els Consells, en tant que gestories polititzades, només són redistribuïdors finalistes dels euros que els arriben de la Generalitat i les Diputacions. I com aquestes últimes, tampoc no tenen capacitat legislativa. Simplement es dediquen a administrar el que recapten per compte d’altri.

Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats aquestes que només ho són de paraula i solament han servit per farcir els nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia. Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.

CAPPONT INUNDABLE

¿Ni hi haurà prou amb el reforç i ampliació del mur de contenció de les aigües del Segre a Grenyana per superar les reticències dels tècnics de la CHE referents a la inundabilitat de la zona i poder fer realitat, entre altres, el projecte de construcció de l’institut de secundària de Cappont a Lleida? ¿Ja ho sabien els veïns de Cappont que el seu barri és inundable? ¿Estem parlant de la possibilitat que les aigües del Segre enfurismat per grans tempestes podrien sobreeixir per la canalització? Quan es construí l’escola Frederic Godàs, en els setanta, no se sabia que es feia en zona inundable? Quan es van iniciar el 1993 les obres de la canalització, després del desastre de la riuada del 1982, ¿se sabia que no servirien més enllà de del que dura una generació? ¿I haurà un dia que, augmentats els riscos d’inundabilitat com a resultat del canvi climàtic, s’hagin d’amuntanyar no solament els mestres i l’alumnat del Frederic Godàs i Camps Elisis sinó també tots els 15000 veïns i veïnes del barri? ¿Què pot evitar, doncs, que l’aigua no desbordi totes les contencions presents i futures davant les previsions de riscos d’intensificació i augment en la freqüència de fenòmens climàtics extrems i en conseqüència d’inundacions catastròfiques?

Tenim coneixement que hi ha una Directiva Europea d’Inundacions que obliga a extremar les mesures preventives davant els fenòmens extrems. ¿Com ha d’abordar-se, doncs, la perspectiva d’un escenari potencialment perillós per a la supervivència del barri de Cappont? Situats en aquesta tessitura, ¿què cal fer ja, ara mateix, a curt, mitjà i a llarg termini, per tranquil·litzar els veïnatge de Cappont davant els escenaris “d’elevada incertesa” associats al canvi climàtic?. ¿Influiran aquests mals averanys en el preu del sòl, la vivenda o els lloguers, en la implantació de comerços i els serveis públics? El cas és que un dels projectes presentat per la Paeria en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat per la Unió Europea–Next Generation, que no fou concedit, consistia precisament a “reduir el risc d’inundabilitat de la ciutat amb una solució basada en la natura i generar una connexió entre el parc de La Mitjana amb la Clamor de les Canals", segons es pot llegir a Paeria.cat. Ja ho veuen, així naixen les grans paradoxes de les nostres eficaces administracions.

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Algú sap com ha acabat el cas de l’espionatge amb Pegasus? O la guerra bruta dita Operació Catalunya contra polítics catalans iniciada el 2012? Tenen informació sobre si han condemnat algú? A part de la caverna mediàtica i dels titelles d’algun partit extingit i d’algun altre que encara inexplicablement cueja, s’ha pogut esbrinar exactament qui eren els qui movien els fils de les clavegueres de l’Estat per carregar-se Podemos i en paral·lel el secessionisme? Se sap si hi ha sentències en curs o condemnes fermes d’algú? A part de l’excomissari i cap de turc José Manuel Villarejo, ¿tenen dades fefaents d’algú altre que fos el senyor o la senyora X que movia els fils dels comandos operatius? És possible que no hagi tingut cap conseqüència el fet que fos espiat el mateix president de l’Estat? O és que tot plegat ha estat un estratagema, un truc dels serveis d’espionatge, per enganyar-nos a tots amb un relat propi d’una novel·la a l’estil de L’espia que tornava del fred de John Le Carré o inspirat en les tècniques de l’Stasi, l’òrgan d’intel·ligència de l’extinta RDA? És a dir: ni llums a la foscor i tot a l’arxivador dels delictes sense resoldre sota la consigna sagrada de mejor no meneallo.

De fet, en els estats democràtics (els qui precisament s’encarreguen de vetllar per la llei i l’ordre, en els dictatorials autoritaris, totalitaris, militars o teocràtics se’n sol dir Ministeris de la Moral o com escrivia Orwell Ministeris de l’Amor) existeixen soterranis i clavegueres on treballen els qui sostenen els pilars del Poder, en majúscula, sense atributs ni patronímics. I amb Licence to Kill en què els Clint Eastwood de torn, impunement i inviolablement, però jugant-se la vida discretament, esclar, han de desbaratar qualsevol intent d’atac a les Essències, ja sigui per activa o per passiva, intencionalment o extensional. Un dia, però, apareixen unes fotos, uns papers, uns vídeos, unes converses telefòniques, un testimoni, un exespia penedit, que expliquen, que demostren, que acusen, que assenyalen. Un dia apareix un Julian Assange que ho esbomba tot i en un no-res el fan desaparèixer o es podreix en una presó d’alta seguretat. Les raons d’Estat, en definitiva, tal com ensenya la Història (l’antiga, la medieval, la moderna i l’actual) no acaben sent mai exactament les raons de la justícia democràtica.

DIVISIÓ DE PODERS

Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?

Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre.  Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.

CRÒNICA ESTIUENCA

La quotidianitat lleidatana es podria resumir en: molta brutícia a tot arreu, gimcana de robatoris a l’horta, baralles amb sang al captard, festes majors de barri, quatre gotes mal comptades, tardes roents i silencioses, sorollada fins a la matinada, coloms caganers que ho empastifen tot, titulars de premsa anunciant tardor calenta i futurs apocalíptics, feminicidis sense aturador, les dicotomies de sempre: la Catalunya que té aigua i la Catalunya seca. I els polítics fent servir el futur (mai el futur condicional), com si el present no existís més enllà de la peremptorietat inexcusable i de la crònica dels esports que ocupa tant d’espai televisiu o radiofònic com totes les altres notícies. Sobretot que no hi hagi hagut cap ciutadà de Catalunya sense saber que a Barcelona se celebra la Copa Amèrica de Vela i que la tindrem a la sopa fins a finals d’octubre! El cas és que la política programa (estratègicament) per guanyar i mantenir el poder, tot dient, això sí, que resoldrà el que no ha resolt mai (perquè només en tot cas ho pot pal·liat). La política professional se les ha enginyat per gestionar amb una certa honestedat o amb molta indecència el passat, les memòries. No debades som de l’opinió de Schopenhauer quan diu que tothom té molta memòria pel que li interessa i molt poca pel que no li interessa.

Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.

EL CINISME DE CADA DIA

Ja ho deia, fa uns anys, el filòsof alemany, Peter Sloterdijk: “atès que tot ha esdevingut problemàtic, també tot, d’alguna manera, tant se’ns en dona". El pensador creu que el malestar en la cultura es manifesta a través d’un cinisme universal i difús. Però nosaltres hi afegiríem que hem arribat a un tal grau de desil·lustració, d’ignorància i de menyspreu del valors humanístics, que el cinisme s’ha convertit en un forma de reacció a la vacuïtat i a la incertesa, al no futur, sota l’aparença de crítica a la falsa consciència, a la hipocresia, al bonisme, a l’idealisme, i a l’ètica de les virtuts, és a dir, a tot allò que és orientat al bé, a la bondat, a la justícia, a la bellesa. Allò que abans del nostres dies s’encobria, s’amagava, era repudiat, era castigat severament, produïda mala consciència, sentiment de culpa i era considerat la conseqüència d’una degeneració humana, ara forma part del nostre corpus de realitats i en models de conducta meritoris. Com si per demostrar l’autenticitat, la sinceritat, la veritable pasta de què estem fets els humans, s’hagués naturalitzat necessàriament la mentida, la violència, la injustícia, la iniquitat i l’horror. En fi, el món al revés. Els corruptes t’ho diuen a la cara. Els genocides no se n’amaguen. Els fabricants d’armes són invitats a totes les guerres i a totes les negociacions de pau.

El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.

LA GENERACIÓ Z

Reportatges televisius, enquestes dels principals observatoris sociològics i articles de prestigiosos especialistes dels principals diaris europeus destaquen que hi ha una majoria d’homes de la generació Z (els nascuts entre 1990 i 2010) que declaren ser de dreta o d’extrema dreta, mentre que una majoria de dones es decanten per les polítiques d’esquerra. Estem parlant de tres de cada deu enquestats en un cas i de quatre de cada deu en un altre. Així en fred, sense comparar-les amb les opinions de la generació anterior aquestes dades, igual no aporten res més que un estat de la qüestió. Hauríem de poder garbellar quants d’aquests homes i dones es desenvolupen en medis rurals o urbans, quin nivell d’estudis tenen, a quina classe social pertanyen, en què treballen, si treballen, o quin és el context sociocultural en el qual es mouen. El que sí indiquen aquestes enquestes és que, si depengués d’aquesta cohort d’enquestats, la independència de Catalunya importaria ben poc. De la mateixa manera l’interès per la política i menys la de partit. D’aquí es desprèn que la major part dels indecisos davant unes eleccions es trobi entre els homes i les dones d’aquests nadius digitals.  

Els problemes d’aquesta generació són problemes creats o heretats de la generació anterior. Sempre és així: la culpa la tenen els pares, els avis o els rebesavis que han deixat una mala herència. A aquests Z, que estan immersos en el fangar de la incertesa, del pensament líquid, de la fragilitat de tot, de la postveritat, de les realitats paral·leles creades a les xarxes socials, de la celeritat dels canvis i la inseguretat que provoca a l’hora de prendre decisions, de les desigualtats i les exclusions i la consegüent conflictivitat social que provoca, de la sensació de vulnerabilitat i, com diu Z. Bauman, “de la falta de control sobre el futur”, el propi i el col·lectiu, etc., quins projectes de futur poden fer si no els hem resolt el tema de la vivenda, quan encara no ens l’hem resolta a nosaltres els pares i les mares dels Z. No els, no ens hem, resolt el tema de l’educació i l’ensenyament bàsic. No ens hem, no els hem resolt el problema del canvi climàtic, de l’exclusió social, de la pobresa, de la xenofòbia, de la violència sexual o de l’ansietat que provoca el nostre model de Paradís. Generació Z, els més ben preparats!