EL 5G

Què es això del 5G que ens ha de permetre fer unes coses increïbles? Un servidor no els sabria explicar res més enllà de la vaguetat que en coneixen la majoria dels meus veïns. És a dir, una nova tecnologia mòbil que es veu que farà meravelles: a part d’augmentar la velocitat de connexió a les xarxes, ens permetrà estar connectats a tot el connectable, durant tot el dia i amb el mínim de temps imaginable. Es preveu que arribi amb pocs anys al 75% de la població i a la llarga (els que n’informen no en saben concretar el temps) al 100%. Quan intentava entendre què era la internet de les coses, he hagut de fer el salt cap al concepte del 5G. Era, se’m diu, el pas natural. Doncs, alleujat!. De moment, amb aquesta meua vaguetat comprensiva del nou miracle que s’efectuarà sobre les nostres vides quotidianes, jo ja en tinc suficient per sospitar una mica més de la capacitat del Gran Ull per controlar-nos i dir-nos, sempre sibil·linament, el que hem de fer, el que està bé i el que hem de desitjar. Però, el rebombori mediàtic i l’aparició dels negacionistes sobre els avantatges d’aquest nou artefacte algorítmic, m’ha fet pujar una mica més la mosca al nas. I sobretot quan vaig visualitzar el vídeo d’un “savi” que atribuïa, entre altres causes, l’aparició de la Covid-19 als experiments en el desenvolupament d’aquesta panacea comunicativa, i sentir la tropa d’exaltats que asseguren que la contaminació electromagnètica que genera el 5G és causa de totes les pitjors malalties del món. Com sigui que s’està desmentint tot plegat, ja veurem si l’artefacte ens fa més solidaris i més lliures.

La pandèmia ens ha evidenciat que uns quants centenars de nens i de joves de casa nostra en edat d’estudiar obligatòriament no disposaven d’ordinadors. Que no tenien connexió wi-fi, i, per tant, que si no era a través del telèfon no podien seguir les instruccions i recomanacions de la seua tutoria escolar. Com pot ser això? Doncs sí, no tenien (molts encara no tenen) ni l’u, ni el dos, ni els tres i ni el quatre G. Està bé que hi hagi qui demani que en el nostre món es preservin zones lliures de radiació electromagnètica provocada per l’home, i que aquests espais verds, exempts de connectivitat, siguin els nostre reparadors físics i espirituals. Però que els confinaments t’impedeixin estudiar perquè no tens mitjans per teletransportar-te, és un delicte.

A PROPÒSIT DE LA MASSIFICACIÓ

Facin turisme interior! Vinguin a casa nostra aquestes vacances. Descobreixin el Pirineu de Lleida -suposo que volen dir de la província-. Gaudeixin del patrimoni natural, cultural, tradicional, que el espera a cada poblet de la nostra geografia. En fi, facin turisme de proximitat i descobreixin la Catalunya que només han vist de passada, per força o ocasionalment! Aquetes han estat les consignes de totes les administracions davant les restriccions que ha imposat la Covid19, i la gent que ha tingut vacances pagades o estalviades s’ha comportat tal qual. Amb una disciplina quasi germànica. I ara, fent balanços i avaluacions, resulta que la gent s’ha passat. Sobretot la bellesa natural ha patit excessos d’admiradors. S’han massificat les benaurances interiors! I ara ves per on, s’hauran de posar tanques al bosc, a les muntanyes, a la Pica d’Estats, i compte que no haguem de demanar tanda per visitar qualsevol poble que tingui una torre de guaita, una ermita, una església, unes cabanes de volta, un castell o unes cases pairals dels segles XII-XIII, àdhuc del XVII o del XVIII. Sort que, com diria Joan Fuster, les nostres contradiccions són les nostres esperances. Una, perquè tots aquesta gentada escampada per racons més habitualment solitaris de Catalunya ha salvat la temporada hotelera del país. I una altra perquè quan es llancen campanyes de l’estil descobriu Catalunya, als qui pertoqui que facin càlculs i posin condicions i restriccions i les avisin amb temps.

A veure si ens passarà igual amb el dit èxode de la gent que se’n va a viure als pobles a causa del bitxo, i s’hagin d’establir numerus clausus. Que després o demà mateix aquests poblets encantadors per als qui hi arriben de ciutat no es converteixin en un calvari perquè els molesten les campanes, la ferum del bestiar o el lladruc dels gossos a l’hora de la sesta. I l’alcalde o l’alcaldessa hagin de córrer a ampliar la xarxa de clavegueram, l’escomesa de la llum, a instal·lar algun parc infantil o a contractar un agutzil que, entre altres coses, mantingui nets els carrers, regui les flors dels parterres públics exigits pels nouvinguts i atengui en primera instància les seues queixes com si fos el regidor de barri o de districte. Doncs sí, val més prevenir que guarir. Però ull amb les campanyes publicitàries que no duen lletra petita!

MALA PEÇA AL TELER

Amb la trencadissa o, dit més eufemísticament, atomització del que el periodisme anomena l’antic espai Convergent, entre els quals es troben, de moment, (si me’n deixo algun, perdonin-m’ho!), el PNC de Marta Pascal, els Convergents de Gordó, la Lliga de Barrio, Lliures de Fernández Teixidor, el PdeCat de Bonvehí, i els Junts per Catalunya de Puigdemont, per a la majoria de la gent que combrega amb l’independentisme, si no s’és numerari o simpatitzant d’alguna de les capelletes citades, decidir el vot a les urnes autonòmiques es pot convertir en una mena d’expedició a la cerca dels matisos de la neu al cercle polar àrtic, sense ser ni de lluny un enui. Decapitats, desapareguts o exiliat, Pujol, Mas i Puigdemont, la política catalana independentista s’ha convertit, (ja es vaticinava quan el president Pujol plegaria i ves si no forma part de l’ADN del catalanisme almenys a partir de 1900) en un regne de taifes. En un espai on egos, cognoms, famílies, cercles d’afins i d’amistats, posen límits a les seues parcel·les per qüestions merament personalistes, i el gran i transcendental projecte de nació es converteix en pugnes pels detalls, els matisos, les manies, les maneres, els calendaris, les formes, les impressions i les situacions personals. Un poti-poti de misèries humanes que no porten enlloc. L’objectiu primordial, la independència de Catalunya, es dilueix en una mar de peixos de colors que el Tauró Estat sempre es cruspirà amb l’alegria que fa no haver d’esforçar-te per engolir-te’ls gairebé sense mastegar.

Aleshores, la gent normal i corrent, que desitja la independència i que tenia la il·lusió fa tres anys que era tocant a mà, en quines sigles, en quin o quina líder/lideressa (?), ha de confiar? En la línia roja ideològica que delimita i distancia cada formació? No ens facin riure. Per això ja tenim els unionistes. Per a fer aquest viatge d’esmicolament de l’ideari independentista no calien tantes alforges. No calien tantes conversions ni tantes pujades oportunistes al carro que estiraven i tiben sobretot Òmnium, l’ANC o els CDR i la CUP. I es dirà qui llegeixi: i ERC! Doncs, preguntin-se simplement amb qui governarà o podrà governar ERC si guanya les properes eleccions catalanes. De fet, tant si guanya com si no, ja sabem quin és el seu pragmàtic i modulant full de ruta des de la seua fundació l’any 1931.

PANEM ET CIRCENSES

Encara haurem d’agrair a Messi i a tot l’entorn blaugrana que ens hagi distret hores i dies de la tenalla de la Covid que ens tortura sense pietat. Com deia el poeta romà Juvenal, panem et circenses són la millor manera de desviar l’atenció d’allò que realment és important i preocupant. I en conseqüència pa i futbol, pa i braus, festa farina i forca (en el sentit de l’ajusticiament a la forca) que deien, segons llegeixo a Nàpols en l’època borbònica en el segle XVIII, no deixen de ser una vàlvula d’escapament per atenuar el nostre estrès, la nostra angoixa, el nostre neguit o les nostres pors, que segons preveuen els àugurs, i els indicadors econòmics i socials seriosos, aniran en augment així que encarem la tardor (com passa cada final d’estiu però de manera superlativa). Un altre lenitiu, en certa manera sempre però mol més reconfortant en temps convulsos i crítics, ho són totes les manifestacions culturals, les populars i les cultes. No poder celebrar la festa major o la menor, és i ha estat i serà una estocada mortal. No poder aixecar castells, fer alifares multitudinàries, ballar fins a l’extenuació a les revetlles o deixar de jugar amb les batalles d’escuma i les tomatades ens ha conduït a un estat catatònic preocupant i difícil de revertir sanitosament. Per això és tan important que les manifestacions culturals hagin estat declarades serveis essencials, com ja va fer el govern alemany en el moment del màxim confinament.

Mentre debatem la tornada a l’escola i a les fàbriques i continuem recordant-nos de prendre les precaucions bàsiques, sí, que recomencin ja la lligues de futbol, de bàsquet i totes les altres, Que no parin en tot l’any els grans slams de tennis, els tours i els esports d’hivern quan sigui l’hora. I com que són més convenients que mai per al manteniment de la salut física, moral i psicològica, que aquests espectacles, sobretot el del futbol, siguin tots televisats i en obert. Que hi pugui accedir tothom gratuïtament i a tota hora. I si massa pa engreixa o massa circ embafa, practiquem la meditació i fem dejunis reparadors. I, quan ens cansem d’interioritzar-nos o de desprendre’ns del propi cos per flotar entre ingravideses espirituals, tinguem en compte que avui dia hi ha pa i circ per a totes les butxaques i tots els gustos. Perquè, com deia Byron, si deixem de crear deixem d’existir.

I CONTINUA EL MALSON

Se n’ha anat l’agost, s’ha acabat per a la gran majoria de la gent el període de vacances mentals o físiques, i la Covid continua tan viva com mai. Amb tota naturalitat ja comencem a parlar del primer any de la pandèmia, amb la seguretat que l’acció vírica de moment és impertorbable i en té per dies. Ens podria apaivagar el malson el fet que russos i xinesos ja hagin patentat sengles vacunes, però per aquests nostres verals, que jo hagi oït, de la solució russa o xinesa, de moment, no se’n refia gairebé ningú, llevat suposem dels originaris d’aquells països. Ens refiarem més, segur, dels experts d’Oxford i de la que assagen els ianquis. Els experts ja ens varen dir des del primer dia que es va detectar la mala bèstia que aquesta havia arribat per quedar-se. Que amb pal·liatius i vacunes quan hi fossin, hauríem de conviure-hi com ho fem amb la grip, la Sida, i les quasi erradicades al primer món meningitis, verola o xarampió. El que no preveia ningú dels mortals, ni cap govern del color polític que fos, inicialment, eren les conseqüències que tindria el virus sobre la vida social, econòmica, cultural, psicològica i de tota mena sobre l’esdevenir de cada dia. Que originaria una crisi colossal en tots els aspectes i que aquesta no tindria data de caducitat fins que la solució màgica de la vacuna hi posés remei. I que obligaria a fer una despesa pública molt per sobre de les capacitats pressupostàries dels Estats.

Ara ens trobem que la realitat ha superat amb escreix qualsevol previsió, i si ja vivíem del crèdit, ara la dependència d’aquest recurs perquè no peti tot, és estratosfèrica. Els crèdits s’han de pagar i l’Estat ha de recaptar tant que pugui per fer rutllar la maquinària administrativa i de serveis. De manera que el més probable que ens espera a partir d’aquest setembre, és la patacada que rebrem i haurem de suportar (les famoses reformes) perquè l’Estat pugui cobrar els aproximadament 70.000 milions d’euros condicionats (dels 140.000) del fons de recuperació de la UE. Espanya, diguem-ho clar, no té altre remei que ser rescatada i això es traduirà, val més que m’equivoqui, en pujades de l’IVA, en un altre allargament de l’edat de jubilació, en la creació de nous impostos, en major liberalització del mercat laboral. I ens preguntem: s’haurà acabat aquest cop llançar els euros en “fiestas y festejos”?