31 de març del 2020

'DESMESURA D'AMOR' (2020, Pagès Editors)

Pròleg d'Elvira Siurana



Títol: DESMESURA D'AMOR
Autor: Borrell Figuera, Josep
ISBN: 978-84-1303-162-0
112 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 221
Data de publicació: Gener 2020


Els poemes de Josep Borrell impacten, són bells i punyents, són profunds. I quan diuen desesperança t’aboquen al fons d’un mateix. Són lúcids i la veritat massa sovint és dolorosa. Qualsevol d’aquests poemes, així que ens penetra en la consciència, ens desbarata de cop el discurs que elegantment hem desenvolupat, tant a les xerrades de cafè com a les cadires d’ateneus. Però l’amor de què parla el poeta també és desig. Desig del cos, també és sexe, també són els dits i els llavis i els ulls que omplen tot el poemari. I tanca el llibre com si ens invités a fer un retorn irònic a la més nua realitat. (Elvira Siurana)

40 poemes agrupats en dues parts i un epíleg que versen sobre l’irritant, abissal i tanàtic tema de l’amor. En conjunt, els versos d'aquest llibre expressen el desconcert entre la il·lusió i la desorientació, el dubte, el potser que tot allò que sabíem no era real. (Pagès Editors)

COMPRA ONLINE a pageseditors.cat

25 de març del 2020

DE LA PANDÈMIA

Aquesta plaga vírica (ves que no sigui bíblica també) del Covid-19 posa un cop més de manifest la fragilitat de les nostres vides i la contingència i interinitat de tot allò amb què ens embolcallem, adornem, presumim, diferenciem i autentiquem. Si del confinament, de l’aïllament, de la distància almenys d’un metre entre l’un a l’altre en traiem alguna lliçó en traiem alguna lliçó, em deia una persona optimista l’altre dia, serà adonar-nos del valor que tenen les petites coses, els petits detalls en les nostres relacions personals, el fet tan simple i tan elemental de poder-nos moure lliurement per on sigui, de poder-nos tocar, abraçar, besar o encaixar les mans. Si d’aquesta pandèmia n’aprenem quelcom serà que, com em deia un altre utòpic, al món no serveixen de res les fronteres ni els límits territorials davant la naturalesa aèria, etèria, dels virus. Quan estàs vivint un mal son, millor tenir esperances i creure en un futur millor. Però la realitat, la història de la realitat del comportament humà és tota una altra. Les persones, quan han passat les maltempsades, solem oblidar amb una facilitat espantosa tot allò de bo que ens havíem promès que vetllaríem per sempre. I tornarem a fer com sempre: amar-nos, odiar-nos i ser-nos indiferents. I engruixir els arsenals d’armes de tota mena, també químiques naturalment, i matar-nos a pler però a pleret, no fos cas que col·lapsés la producció de munició.

I tornarem a ser tan savis i estúpids com sempre. Però el que sí que haurà servit el Covid-19 serà per posar en evidència una vegada més (i per a sempre) que Espanya és un territori únic (la pàtria és una!). Que qui realment mana, governa i té la clau per obrir i tancar totes les portes constitucionals, si escau, és el govern d’Espanya i totes les institucions que en depenen (la Justícia per descomptat). I se’ns ha recordat, anava a dir subliminarment paternalment, que les autonomies de fet no són res més que uns òrgans administratius que fan de corretja de transmissió, si molt convé, mitjançant el ordeno y mando dels reials decrets, del que decideix el Consejo de Ministros. Ara, el que realment ens salva és la solidaritat. I aquesta sortosament sí que no té fronteres ni banderes ni edats ni estatus ni horaris. Albert Camus deia: “No ens podem posar al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”.

17 de març del 2020

INVIOLABILITAT

És impensable que els pares de la pàtria que varen confegir la democràtica Constitució espanyola atribuïssin al rei una potestat divina. I per tant que el cap de l’estat regi no es pogués equivocar mai, que no pogués patir casualment un trastorn mental transitori, o que tensionat per poders fàctics o temptat pels pecats capitals, sobretot l’avarícia (no hauria estat la primera vegada en la història dels reis d’Espanya), es comportés com un humà qualsevol. La Constitució diu del rei que és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. I els diners que li assignen els pressupostos de l’Estat els distribueix com li plagui. Si el que diu la Constitució vol dir literalment que el rei pot fer el que li doni la gana i ningú li pot retraure res judicialment, estem davant d’una excepció radical a tot el contingut de la mateixa Constitució i una contradicció flagrant amb el que dicta l’article 14: “els espanyols són iguals davant la llei, sense que puguin prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. A no ser que, insistim, tingui un estatus diví (res estrany en l’origen i la història de les reialeses). Ergo, estaríem davant d’una contradictio in terminis, un oxímoron (com quan parlem de morts vivents), una incoherència d’una contrarietat tal que invalidaria de facto tota la Sacrosanta.

Però, filant una mica més prim i intentem salvar la paradoxa que la institució del Rei càpiga i no càpiga alhora dins la Constitució, hauríem d’entendre que la inviolabilitat de la Corona ho és en la mesura que exerceix de cap d’Estat. És a dir, en tant que fa les funcions que li atorga la mateixa Constitució. I és en aquest sentit que ningú podria retraure-li al Rei que procurés negocis com l’AVE a la Meca per a la indústria espanyola o que fes de mitjancer per a qualsevol altra transacció que afavorís l’Estat espanyol. Però una cosa és influir, propiciar, patrocinar, i una altra ser comissionista. La casa reial té un sou i pot distribuir-lo com vulgui, però lucrar-se a través de les seues funcions és una altra cosa. I col·locar els euros en paradisos fiscals un altra de pitjor. I aquestes pràctiques tampoc s’adiuen amb les divinitats. I el tema no està en si el monarca va repartir milions a les seues amigues. Això és rosa. El tema és el “negre”.

10 de març del 2020

EL CARDENAL OMELLA

El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola és un home de Déu i de la confiança del Papa. Un prelat, fill de Queretes a la comarca del Matarranya, que, com a bon pastor del seu ramat, estigué (i està) a favor que les 111 peces artístiques en litigi amb la Franja, que formen part de la col·lecció del Museu de Lleida, tornin a les parròquies que pertanyen al bisbat de Barbastre-Montsó. El cardenal de l’arquebisbat de Barcelona, emperò, que, en les coses que pertanyen al Cèsar, feu de mediador, la tardor de 2017, entre els governs català i espanyol. I que acaba d’expressar el seu ideal institucional en els termes ètics de fraternitat, de convivència, de voluntat de caminar junts. En fi que ens hem d’estimar més entre els espanyols. Si no fos perquè aquesta mena de proclames són com llençar desitjos al vent, en la mesura que només tenen sentit en el context sociopolític del conflicte, m’agradaria interpretar-les com un eco de la Pau i la Treva de Déu, que el bisbe Oliba, l’immens comte, bisbe i abat Oliba!, proclamà l’any 1027. Pau i Treva que, resumint, prohibia la guerra durant un temps determinat, en les situacions de violència establia el dret de refugi en l’interior dels temples i de les sagreres (un radi de trenta passes al voltant d'una església) i la protecció dels pagesos.

Com m’agradaria, cardenal, arquebisbes i bisbes catalans, que l’esperit de l’abat Oliva, el vostre germà en el Senyor i en la dignitat eclesial que ostenteu, orientés els vostres camins i la vostra pastoral! Que la Catalunya cristiana i tota altra que s’hi volgués acollir es convertís en un gran temple i sagrera que protegís la nostra voluntat de ser lliures, i fos l’àmbit on ens poguéssim alliberar dels qui neguen la nostra sobirania amb insults, humiliacions, difamacions i garrotades. Aquesta Pau i Treva perpètues, que ens permetés escollir l’amor i l’estimació de l’altre, sense que ens hi obligués cap altra llei que la del cor. Quants ponts no construiríem o reconstruiríem amb la protecció de la Pau i la Treva de Déu! Eren altres temps, certament, els del gran Oliva. Aquells de la fundació de Catalunya, del romànic, dels monestirs de Ripoll i de Montserrat. Però, vet aquí que per a molts de nosaltres aquells temps són encara els nostres. Sí, són aquells els que ens inspiren l’amor i la fraternitat de què parleu, mossèn.

3 de març del 2020

Presentació del nou llibre de poemes 'Desmesura d'amor'


El proper dimarts 3 de març presentarem el nou llibre de poemes 'Desmesura d'amor' al Cafè del Teatre de Lleida a les 19:30 h.

Us hi esperem!

TAULA DE DIÀLEG

El punt de l’ordre del dia que subjaurà permanentment en la taula de diàleg bilateral i sobre el qual el govern espanyol basarà la sua proposta de resolució (ja esbossada en 40 punts de millora de l’autonomisme) és l pregunta retòrica de per què s’ha arribat on s’ha arribat. El que en diem fer una diagnosi. És a dir, per què una majoria de catalanes i catalans volen autodeterminar-se. Si la diagnosi es fa d’acord amb el mètode aristotèlic, atenent la substància, la quantitat, la qualitat i la relació amb l’Estat; i tenint present els condicionants temporals, actitudinals i passionals, la resposta (tot i que el govern de Madrid ja la té) tindrà un llarg recorregut. En la primera trobada de la setmana passada, les parts s’han dit el que ja tothom prevèiem que es dirien. Per tant, la diagnosi pròpiament dita encara no s’ha començat a fer, llevat de saber-se que uns i altres són als antípodes. Segons s’ha estipulat, hi haurà una reunió mensual. Fent càlculs optimistes, si la part catalana no s’adona de l’estratègia dilatòria, acordar una resposta consensuada podria durar una legislatura. Però tothom sap també que aprovats els pressupostos de Madrid i els de Catalunya, el MH President és probable que convoqui eleccions (forçat o no per la inhabilitació dictada pel TSJC i/o confirmada pel TS). I en conseqüència que la taula de diàleg es prengui uns mesos de vacances, i després ja veuríem en què quedaria tot plegat. I sobretot què hi diria la ciutadania, després de tant marejar la perdiu.

Tanmateix, seguim especulant. Si no hi ha convocatòria electoral i la taula de diàleg va fent via, després d’haver consensuat les causes de tot plegat i amb els pressupostos a la butxaca, quin seria el proper tema de debat? Si l’autodeterminació és un escull infranquejable, i la unitat pàtria igualment, de què podrien parlar els comissionats? Quina negociació obriria, amb seguretat jurídica, (volen dir, d’acord amb la Constitució?) la coalició de govern PSOE-Podemos? Proposaria que la qüestió catalana es dirimís amb un referèndum a tota Espanya, com s’havia suggerit sarcàsticament? Ni Canada ni Escòcia entren remotament en els plans de Madrid. Hipòtesis, de fet, que es resumeixen en una: qui dia passa, any empeny. I el temps per al president Sánchez és en principi un aliat, en canvi per als independentistes és el més gran adversari.