L’ESCUT FRANQUISTA DE GARDENY

Com que encara s’està dilucidant què n’hem de fer de l’escut franquista de Gardeny, permetin-me participar en el debat. Un servidor ho resoldria expeditivament, però amb una escenografia teatral que pogués convertir-se en un documental amb un alt valor memorialístic. Buscaríem un dia ben assenyalat que recordés per exemple l’entrada de l’exèrcit de Franco a Lleida per convocar la ciutadania a l’espectacle de reparació històrica. Caldria encarregar els audiovisuals a grans professionals de l’ofici. No fora necessari contractar cap eminència estrangera, perquè a les nostres terres hi ha gent que ho broda. I, en fi, a l’hora assenyalada, començaria la performance amb música de Wagner de fons, interpretada magistralment com sempre per la Banda Municipal, en què s’acoblarien unes paraules en off del paer en cap donant la benvinguda a l’acte solemnement històric d’arrencament del darrer símbol feixista de Gardeny. I, tot seguit, uns operaris qualificats, amb malls i escarpres, amb la cadència adequada a tal efemèride, anirien destrossant el blasó ignominiós. Finalitzada la demolició es podria entonar els Segadors. Les restes, cap a un museu de la memòria, que, al capdavall, ho són tots. Per dramatitzar encara més l’acte i fer-lo més vistós, suggerim que, mentre els operaris anessin destrossant l’aligot, es podrien passar escenes dels russos fent volar pels aires l’esvàstica dels edificis oficials del tercer Reich.

La dreta política i mental no ha tingut mai cap problema ni objecció de consciència per eliminar qualsevol símbol que representés el republicanisme i el progrés polític i mental. Els progressistes, en canvi, normalment poc donats a llegir els evangelis, sempre acaben tenint una mena de mala consciència quan governen. I en nom de la memòria històrica o de la contextualització arqueològica ens proposen el que escriu l’evangelista Mateu (cap. 5, versicles 38-42): Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. I així és com evangèlicament l’ajuntament de Madrid, en aplicació d’una sentència del TSJM, ha restituït a un carrer el nom del general Millán Astray, que s’havia canviat pel de la pedagoga Justa Freire. Ara, comparin, si us plau, el currículum de Freire amb el de Millán!

LA DEMOCRÀCIA ÉS EL PROBLEMA?

La democràcia, segons Plató, porta a la tirania. La democràcia, en teoria, es fonamenta en el principi de la llibertat: llibertat de fer, de dir, de sentir, de creure, d’elegir, de decidir. I en el de l’equitat o igualtat social: davant la llei, d’oportunitats, de drets essencials i de deures inexcusables respecte de la protecció del bé comú. En fi, per resumir-ho en paraules de Lincoln: govern del poble, pel poble i per al poble. Vist, però, com el feixisme i el nazisme es feren amb el poder democràticament, amb un entusiasme popular inicial tan clamorós, i ara torna a captivar tanta gent aquí i arreu d’Europa, no hauria de passar ni un minut que a l’escola, per ser membre d’un centre cívic o de qualsevol òrgan de govern de qualsevol tipus d’organització i àdhuc per a l’obtenció de subvencions i permisos, fos obligatòria la lectura d’Els Orígens del Totalitarisme de Hannah Arendt i superar-ne una prova de comprensió i de memòria de les frases clau. Mirin-s’ho com vulguin, insisteixo, tal com tornen a reflorir aquests totalitarismes a Europa i es van engrandint les causes que els varen provocar, no pot passar dia que no se’ns obligui a passar de tant en tant exàmens de democràcia. I es preguntaran: qui ens avaluaria? Doncs, per exemple, un tribunal format per premis Nobel de la Pau amb un expedient impol·lut, seleccionat oportunament pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

Perquè diguem-ho de nou, els qui alimenten els totalitarismes contemporanis són els qui els han alimentat sempre. Els que més rics es fan com més s’incrementen les diferències socials i més creix la misèria. No estaria de més que, almenys per al que resta d’any, ens obliguéssim també a memoritzar les dades més importants de l’estudi que aquest setembre ha publicat l’Observatori Social de Fundació la Caixa titulat Fractura entre rics i pobres. Hi observaran com de fàcil és entendre perquè la dreta i la ultradreta es convertiran molt aviat i sense cap mena de dissimulació en els salvadors de la pàtria i en els gurus de la nova vella normalitat. Car els responsables de la fractura social, de la ruïna de l’Estat, de tots els mals, segons aquests, només té un nom: la Democràcia. El curiós del cas és que els poderosos i els qui treballen per ells tenen clar que no poden existir sense una massa que es cregui les seues mentides.

POLÍTIQUES MUNCIPALS

Una bona política municipal també hauria de ser aquella que no solament atén curosament els detalls de totes les coses, sobretot per la proximitat i la familiaritat que s’estableix amb els cossos i les ànimes dels governats, sinó també que sap arreglar-se-les perquè el futur del municipi sigui millor al ulls dels qui s’hi faran grans. El PP de Lleida té raó almenys en una cosa: hi ha indrets de la ciutat i dels encontorns on la neteja brilla per la seua absència. No durant uns dies, sinó acostumadament. Però també en tenen aquells ciutadans que consideren que una de les característiques del comportament del lleidatà mitjà és la seua llorderia. Als lleidatans ens costa de tenir, de mantenir, d’exhibir una ciutat pulcra i polida, i d’acostumar-nos a ser més diligents, aplicats i zelosos en aquesta qüestió.

ERC i Junts tenien raó quan denunciaven l’anterior govern del PSC-PSOE que Lleida tenia l’IBI més car de les capitals de l’Estat. Ara la raó seria de part del PSC-PSOE si titllessin ERC i Junt d’hipòcrites i de populistes de pa sucat amb oli. Les contradiccions pròpies de la política, diríem! Com quan es pretén aturar la reparcel·lació de Torre Salses per part del Comú amb l’excusa que falta l’avaluació ambiental del projecte que impulsen les empreses promotores d’un parc comercial i d'oci i, en comprovar que jurídicament n’està exempta, no solament provoca l’expulsió del Comú del govern de la Paeria, sinó que obliga a ERC i Junts a menjar-se el gripau que havia criat el PSC quan era al govern. I el més lacerant, a fer mutis, sobretot ERC, quan en el seu programa de sempre ha defensat un model comercial de proximitat, sostenible i etc.

I ja que parlem de detalls, suposem la resposta de per què no es repinten, més enllà de la simpàtica iniciativa d’acolorir-ne uns pocs amb la bandera LGTBI, els passos de vianants a la majoria de carrers de la ciutat. Cal prioritzar evidentment la despesa, perquè hi obliga la buidor de les arques i el deute desorbitat de la ciutat, més d’un miler d’euros per habitant. Però ens estranya que un tema tan sensible per a la seguretat vial, de què fan bandera tots els governants, i més ara que s’han afegit els patins elèctrics als riscos de la circulació, no sigui munició per a l’oposició. ¿Tal volta la benvingudíssima iniciativa, Lleida ciutat 30, fa innecessaris els passos zebra?

UNA PEDRA A LA SABATA

El 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajó, que mig governa des de Waterloo la Generalitat a través dels consellers de Junts, amb el temps s’ha convertit en una pedra a la sabata de l’Estat espanyol que cada dia es fa més grossa, és més dura de rompre i que més posa en evidència com de magra i superficial és la nostra democràcia. Ho és evidentment per a tots el poders de l’Estat, l’executiu, el judicial i el legislatiu. Ho és, i voluminosa naturalment, per als partits de dreta i d’extremadreta i fastigosament insuportable sobretot per al PSOE i per a ERC. Encara que es facin els indiferents és una nosa per als països de la UE i no deixa de ser una excusa per a russos i xinesos quan algú els acusa que no respecten els drets humans. A tot arreu del planeta Terra quan algú pronuncia el nom de Puigemont sap perfectament de qui es parla, amb simpatia o amb el contrari. Però és indiscutible que, ara per ara, és el polític, després de Companys, que més ha internacionalitzat el nom de Catalunya i millor ha fet arribar el missatge independentista urbi et orbi. Estic segur, si més no, que els professors de dret, els tribunals i els penalistes més reputats d’Europa han estudiat el seu cas, l’hauran fet servir d’exemple a les aules de les universitats més reputades i més de cinc i de deu i de cent juristes els agradaria defensar-lo o acusar-lo, i competir amb l’equip d’advocats que el MH ja té, en algun tribunal democràtic, és a dir independent, desideologitzat.

El president Puigdemont fa tan mal com el que produeix una pedra a la sabata quan competeixes en una marató, però és un dolor que tant la Comissió Europea com, principalment, els poders de l’Estat espanyol, estan disposats a suportar rabiosament el que faci falta. Estem davant d’una rèplica de la història de David contra Goliat (Samuel, 7, 49-50)? Coneixent, però, com es comporta l’estat espanyol amb els qui han gosat i gosen qüestionar la unitat pàtria, aquest U plotinià, realitat última, eterna i immaterial, tenim la lleugera sospita que l’Estat farà l’impossible, mentre Puigdemont visqui, de portar-lo emmanillat davant el Tribunal Suprem a l’espera que es faci Justícia. Que s’acompleixi no només el càstig oportú pels (presumptes?) delictes que ha comès sinó que se satisfaci la reparació deguda a la humiliació moral, teològica, que ha sofert l’espanyolitat.