19 de gener de 2022

LA VIDA PERFECTA

El filòsof i psicoanalista eslovè Slavoj Žižek diu: sembla com si a tots els nivells visquéssim, cada vegada més, una vida desproveïda de substància. Com si cada realitat no entranyes beneficis i danys. Tot absolutament implica una pèrdua i un guany, fins i tot els plantejaments asèptics. Voler posar-se al marge del que és dolent no és més que una paranoia infantil. Žižek resumeix perfectament la paradoxa més bèstia que estem experimentant amb la Covid: com més hem evolucionat tecnològicament i científica més refinat i complex s’ha convertit el mal. Però, en canvi, tendim a pensar que, com més hem evolucionat com a espècie, com més coneixements tenim de tot el que afecta la vida de les persones, de l’entorn en què vivim, de les lleis quimicofísiques que regeixen el planeta i el sistema solar, més es dissenya el perfil ideal, gairebé personalitzat, de la vida perfecta. De tal manera que avui dia més que mai, es pot afirmar que viure la vida implica no solament que no haguem de viure la part de la vida que ens mata sinó, fins i tot, que no haguem de viure la mateixa vida que mor. Com si la recerca de la immortalitat física fos la panacea del nostre presumpte pecat original. I se’ns està implantant en l’imaginari la possibilitat real que, com que arribarà el dia en què es podrà erradicar qualsevol malaltia, qualsevol malformació o deficiència, la vida perfecta està tocant a mà, encara que en el procés s’hagi de transhumanitzar una mica l’espècie

Avui, més o menys conscientment, tenim ben arrelada la idea que si hom emmalalteix és per culpa seva. Igual que si s’intoxica. O si té un accident o una malformació física i no és prou agraciat. És culpa nostra si no ens agrada la cuina estrellada, si no sabem triar un bon vi, si no ens enamorem, si estem tristos o a l’atur, si no arribem a fi de mes, si ens fem vells, si no sabem apreciar l’òpera, si no hem completat mai un sodoku o no hem cardat virtualment. Ha arribat un moment en què ja no podem concebre que no siguem perfectes. No podem suportar que un virus ens trastoqui la vida, les festes de Nadal o de Cap d’Any. És culpa nostra perquè els algoritmes ja han decidit que tot el que no és perfecte no val res. Ja estan decidint que tu no serveixes per treballar ni per amar, ser ric, ser savi o viure en pau. La nostra imperfecció ja no forma part de l’essència humana.

12 de gener de 2022

LA PROVA

En alguns països per exercir algun càrrec polític de rellevància (alcalde, diputat, senador) has de superar una prova. Vist el nivell cultural i la misèrrima humanitat que demostren alguns dels polítics, sobretot els conservadors precisament i els ultramontans extremistes, creiem que és absolutament necessari que se’n legislin urgentment les condicions, les característiques i els criteris de correcció. Hi estarien obligats tots els electes. Una part de la prova hauria de consistir inexcusablement a fer una redacció a mà que no sobrepassés el foli i mig sobre la diversitat lingüística, cultural i social de les nostres societats. Evidentment en castellà o, per als qui no sàpiguen que vol dir el mateix, en espanyol estàndard. Una segona prova consistiria en un exercici de comprensió lectora. En una altra, caldria resoldre uns problemes matemàtics del nivell de quart d’ESO. Hi afegiríem unes preguntes de cultura general. I una darrera de llengua estrangera, preferentment d’anglès. Les llistes dels suspensos i els aprovats es publicarien al BOE. Òbviament els que no haguessin arribar al cinc no podrien exercir el càrrec. Podrien recuperar només una vegada en una de les properes convocatòries electorals. L’aprovat només serviria per a dues legislatures, per bé que esgotada la primera, si hom volia continuar en el càrrec, caldria que fos avaluat positivament. En cas d’empat meritaria, almenys, haver estat avaluat favorablement les vegades que hom hauria exercit el càrrec o la representació. Evidentment, també, el domini d’alguna de les llengües altres que l’espanyol, d’Espanya. I haver prestat serveis humanitaris en alguna ONG acreditada per la UNESCO.

No sabem del cert si amb l’examen evitaríem que es colessin en la política personatges tant o més mentiders que en Calça, més incultes que una somera sorda, més tòxics i sulfurosos que l’àcid sulfhídric, més aprofitats, murris i vividors que una rabosa panxacontenta, tan falsos com el cartó pedra, més immorals, cínics i mafiosos que Al Capone o més primitius que els australopitecs, com els que campen, en nom d’una ciutadania, per dir-ho d’alguna manera, encara més limitada i idiotitzada que tots aquells. Però sí que algun efecte faria en la consciència de la gent corrent, saber objectivament qui és digne i qui no de ser un servidor públic i representar la sobirania popular.

5 de gener de 2022

BON ANY

Ja tenim un any més al sac. I des que el món és món habitat per éssers humans, com sap tothom, persisteixen aquelles tares i malures físiques i mentals que defineixen precisament la nostra limitada natura humana. Deu ser un fatalisme més des que la Humanitat ha inventat la Història i la Moral. Des que els homes i les dones hem tingut necessitat d’explicar el nostre encadellat de maldat i bondat, de voluntat i racionalitat, de seny i rauxa. I cada any que passa i celebrem que en vingui un altre, la bondat i la maldat sempre van de bracet. Però tens la sensació que la maldat, cada cop que mires el teu entorn i una mica més enllà, és més exagerada, és més resistent a tot allò que ingènuament la civilització –com a sinònim de progrés i d’avenç– havia d’eliminar i d’esborrar dels mapes físics i mentals del nostre món. Cada nou any que ens desitgem ritualment salut, amor, pau, diners, felicitat, tenim més injustícia, més pobresa, més malalties, més guerres, més estupidesa, més miserables, més impotents, més desesperats, més refugiats, més catàstrofes ecològiques, més maldat en una paraula. Tanmateix, el més frustrant i esfereïdor és que ja fa temps que sabem el perquè de la maldat humana. Ens ho han explicat del dret i del revés tots els filòsofs, des de Sòcrates, passant per Spinoza, Hume, Kant, Nietzsche, fins a E. Levinas, Eric Fromm, Hanna Arendt i Peter Sloterdijk.

Però, com que se’ns ha dat el lliure albir i, en figurar en un llibre de família i en un empadronament, hem acceptat un cert contracte social i cultural, tal faràs tal trobaràs i ja ens arreglarem. Ens farem una ètica a la nostra conveniència i unes regles morals ben flexibles perquè, si molt convé, puguem tenir una mica de mala consciència. Sabem, quan ens fem grans, que no tot té una explicació, que la raó d’atzar també governa les nostres vides. I que el somni no és prohibit. Qui diu somni, diu il·lusions, utopies, quimeres. Però, comptat i debatut, t’adones que qui té un ofici, qui té inventiva, qui és creatiu, qui sap renovar l’esperança després de cada caiguda, té més possibilitats de ser optimista davant la vida, perquè sap que l’horaciana aurea mediocritas és la manera més tranquil·la, més eficaç, més suportable de tocar de peus a terra. O sigui, com deia R. Tagore: el bosc seria molt trist si només cantessin els ocells que millor ho fan.