28 de desembre del 2022

RETIMENT DE COMPTES

S’acaba l’exercici anual i és hora del retiment de comptes. Els governs de les administracions públiques, hi estan obligats per la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A part del control que els seus responsables s’han de sotmetre als organismes pertinents, reivindiquem que la ciutadania, almenys els qui l’exercim honestament (els qui paguem els impostos corresponents, complim les normes i contribuïm al bé comú segons les nostres possibilitats) pugui disposar d’un extracte explicatiu d’aquest balanç. Per exemple, per saber què han fet, què han aconseguit i què no, les Oficines Exteriors de Comerç i Inversions, les anomenades ambaixades catalanes. Quin efecte han produït en la nostra economia, quins béns i beneficis comptables han produït. Tothom sap que una cosa és la retòrica dels programes electorals (les intencions, els nobles desigs, la missió i la visió) i una altra la realitat que es materialitza, que es transforma en millorament o erradicació. O, com se sol dir en el seu llenguatge, les polítiques que han reeixit, les que han fracassat i les que han quedat en paper mullat.

Posats a ser transparents del tot, potser el més important seria conèixer què han fet i què han aconseguit, en què han impactat les xarxes d’Assessors, Agències, Entitats Autònomes, Consells, Oficines, Instituts, Secretaries, Centres d’Estudis Especialitzats i Patronats. És a dir, el fotimer d’organismes independents i/o estatutaris, les entitats autònomes administratives, les societats mercantils, les entitats autònomes de caràcter comercial, industrial o financer, les de dret públic sotmeses a l'ordenament jurídic privat, que mouen diner públic i dels quals pràcticament no sabem mai res, a no ser que en formem part, i encara. Si hem de ser tan transparents, doncs, siguem-ne. Però no ens facin desesperar navegant pels múltiples enllaços de les pàgines web que al final no ens aclareixen res. Si volem exercir de ciutadans responsables, hem de poder criticar l’acció de govern tant dels qui en coneixem el nom i en sabem la cara com dels qui no. Criticar vol dir tenir criteri per jutjar. I, moltes vegades, jutgem sense criteri perquè només tenim intuïcions i no dades. I no tenim dades perquè no ens les faciliten o és impossible aconseguir-les. En canvi, de titulars i de notes de premsa tantes com vulguin.

21 de desembre del 2022

BON NADAL


Bon Nadal a tothom! Però no sé que em passa que cada any, des que vaig llegir-lo per primera vegada no em puc treure del cap quan arriben aquestes dates, el poema de Salvat-Papasseit i especialment aquesta estrofa: Demà posats a taula oblidarem els pobres/-i tan pobres com som-/.Jesús ja serà nat./ Ens mirarà un moment a l’hora de les postres/i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Sigui perquè l’acompanya un gran atrezzo, una escenografia imponent i un arrelament emocional en totes les manifestacions del nostre sistema de vida, en totes les arts, en totes els segments socials, aquesta festa de tradició cristiana encara no s’ha vist deglutida totalment per la parafernàlia capitalista o per la defensa del politeisme dels policulturals que defensen que el Pessebre a les escoles, per exemple, pot ferir sensibilitats. Santa Claus al capdavall és més simpàtic que els majestàtics Reixos, i tan generós com ells. I, en aquest cas, el sincretisme, expressat en el binomi Reixos+Pare Noel, si raja, si regala, a tots ens fa feliços! I deixin-se de romanços: construir un pessebre o muntar-lo (ah, i els diorames!) és un treball d’artesania i de composició, que ateny tots els continguts del qualsevol currículum preuniversitari. I no pateixin els ecologistes per la molsa, que ja en fan de sintètica! Els romans, els habitants de la Roma actual, tan multicultural com qualsevol altra ciutat europea, s’enorgulleixen de mostrar els fabulosos pessebres que es munten a les basíliques que foren en altre temps grans temples cesaris.

Com en totes les festes de solstici, la cristianització no va fer res més que barrejar símbols pagans amb els que aportava el relat bíblic de l’Epifania. O, millor encara, en molts casos resimbolitzar els de les velles religions. Els Pastorets, el tió, l’avet, el boix grèvol, el vesc, el galzeran o cirerer de Betlem, la flor de Nadal o la Poinsettia, la missa del gall, les fires de Nadal, el caganer, les nadales, l’elecció del Bisbetó, els àpats familiars, els grans de raïm, sant Esteve, els Innocents, l’home dels Nassos, la loteria, les lluminàries, tot plegat és aquesta barreja d’elements, entre pagans escatològics, religiosos i espirituosos que, pel que sigui i com sigui, hem adoptat milions i milions d’éssers humans en el nostre ampli món per desitjar-nos convenientment almenys uns dies, sort, salut i pau.

14 de desembre del 2022

PENSAR PER UN MATEIX

Si penséssim més per nosaltres mateixos (no necessàriament per a nosaltres mateixos), la major part del discurs polític, del que diuen els polítics professionals (fixos discontinus) sobre la realitat de la vida quotidiana, no ens el creuríem. De tal manera que els polítics professionals haurien d’explicar-se d‘una forma diferent. És a dir, assumint totes les conseqüències, haurien de dir la veritat. Veritat que molt possiblement ens desassossegaria encara més del que solem estar com més lúcids ens tornem quan processem racionalment l’experiència emocional. Però al mateix temps ens consolaria saber-nos còmplices en la batalla per la dignitat, la sinceritat, la decència, l’honestedat, per, en fi, la recuperació de la nostra salvatge i refinada humanitat. Perquè, i M. de Montaigne ens en serveix la sentència, qui es coneix a si mateix, coneix també els altres, perquè tot home conté la forma sencera de la condició humana. I tot home, tota dona, que pensa per si mateix, per si mateixa, sap que els governants per mantenir la pau social han de crear una il·lusió de realitat. I, si no n’hi ha prou, han de fer-la desaparèixer sense contemplacions per un nou ordre, que sempre es dirà salvífic, sempre serà la il·lusió d’una nova renaixença. Però qui pensa per si mateix i s’ha empoderat de dignitat, d’integritat, no es deixarà mentir ni es deixarà matar, ni es deixarà entabanar amb solucions màgiques.

Pensar per compte propi, i en això Kant és el gran, grandíssim guia, és una pràctica que fulmina els fanatismes, els populismes, les supersticions. Però com tot, s’ha d’educar, s’ha d’entrenar, s’ha d’exercitar, s’ha de disciplinar i, si cal, s’ha de tractar professionalment. I, en aquest sentit, es justifica que l’educació escolar programi l’ensenyament-aprenentatge de la Filosofia, tal com es feu allà temps, des de l’educció infantil fins al Batxillerat. I, a la Universitat, en tots els graus de totes les branques del saber. La filosofia, com diu la valenciana Maite Larrauri, introductora a Espanya del feminisme de la diferència, és una bomba contra la docilitat. Contra la resignació, contra la idea general que ens han encolomat que sempre hi haurà pobres, sempre hi haurà carallots, sempre hi haurà crèduls. Coneix-te a tu mateix, aquesta era una de les màximes gravada al temple de Delfos, el Vaticà de l’antiga Grècia.

7 de desembre del 2022

LA MISSIÓ DE LA DRETA ESPANYOLA

Ara, més que mai, la missió de la dreta espanyola, la dreta burgesa liberal, la que hom anomena de centre, talment una santa croada, és erradicar el feixisme, el franquisme i el carpetovetonisme de la nostra societat. El PP no hauria de tenir altre objectiu més elevat i més digne que acabar d’una vegada per totes amb la ranciesa nostàlgica feixistoide que continua i continua manifestant-se en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Si el PP té, com se suposa, sentit d’Estat s’hi veu obligat. És cridat, en aquest estadi de la història pàtria i de la història contemporània global, a resoldre una dels enquistaments més vírics del nostre país. En té la responsabilitat política, en té el manament històric i, sobretot, en té la superioritat moral que proporciona l’assumpció dels valors tradicionals cristians. I ho ha de fer no per compassió ni per caritat, sinó perquè els ho demana l’Europa civilitzada, l’Europa que va idear, entre altres, K. Adenauer. I ho ha de fer ràpid, abans no s’encengui una fornal on els plors i el cruixir de dents no s’escampi com la pólvora. I ho ha de fer ja, perquè cap altra formació política pot fer-ho i molt menys l’esquerra. L’esquerra i les seues aliances amb els qui volen destruir Espanya són precisament les que provoquen la foguerada extremista de Vox i organitzacions i empreses associades.

El PP té l’avantatge que coneix íntimament l’extrema dreta i les ideologies que la sustenten. Comparteixen governs autonòmics i, per tant, amb la seua gent s’escudellen despatxos, reunions, manifestacions i celebracions, alguns àpats, algunes afeccions i algun sarau. I si se’n coneixen intimitats, pressuposem que se saben els punts febles. I si cal un estímul encara més gran per aital missió, que l’Estat, el govern, busqui fórmules dineràries, normatives, directives en organismes dependents o participats, com a gratificació pels serveis prestats a la nación. I si no és demanar massa, pregaríem als dirigents del PP que fessin partícips d’aquesta croada els seus correligionaris del Partit Popular Europeu perquè l’estenguin a tota la Comunitat, que prou falta fa a totes les cases. No solament s’haurà fet un gran servei al vell continent sinó a tot el món lliure. De manera que la nova divisa del PP ben bé podria ser aquesta: spectemvr agendo, és a dir, per les obres ens coneixereu.

30 de novembre del 2022

L’ESTAT

Qui governa amb majoria l’Estat, sigui més o menys democràtic, i paga, no bé, sinó molt bé, els seus funcionaris essencials, els que el protegeixen de tota amenaça real i imaginària, malgrat que tingui -si n’hi ha- la premsa privada en contra i una oposició cridanera, té el poder de fer el que vulgui sempre que, com deia Maquiavel, no redueixi la noblesa (llegeixi’s la oligarquia) a la desesperació, ni al poble al descontentament. Qui patrimonialitza l’Estat té la potestat de legislar, d’interpretar la llei i de fer-la complir. Ostenta el principi de veracitat, moralitat, legalitat, arbitrarietat i discrecionalitat. Que s’ha espiat líders independentistes, doncs, per raons de seguretat nacional. Que a l’estiu passat a la tanca de Melilla hi ha va haver una carnisseria, doncs no, les imatges que té el Ministeri demostren que tot va passar de la banda marroquina. Que del que es pressuposta per a Catalunya se n’executa una quarta part, doncs no, les estadístiques demostren que és la comunitat amb més inversió d’Espanya. I si el bon govern de l’Estat olora que hi ha alguna peça del trencaclosques que ha consagrat en la seua Constitució, sotsobra o és amenaçada desplega sense contemplacions tot l’arsenal de què disposa: l’aplicació del 155 o, segons la gravetat de l’amenaça, l’activació de la guerra bruta (per exemple el GAL), la declaració de l’estat d’alarma, d’excepció o de setge. L’Estat per defensar-se s’autoaplicarà sempre un cop d’Estat. I ara no s’hi valdran ni drets universals ni convenis ni tribunals de justícia internacionals. Camus dixit: totes les revolucions modernes han acabat amb un reforçament del poder de l’estat.

No coneixem cap govern contemporani, occidental, que reconegui públicament que s’ha equivocat o que l’ha errada. I a Espanya, encara menys. Les crisis per errades d’execució, de gestió o del que sigui, com a molt se salden amb cessaments, i encara si la pressió dels descontents aconsegueix crear un mínim d’inquietud als poderosos. Uns cessaments que no deixen de ser una mena de pantomima, de gesticulació, de donar peixet als súbdits (dits també ciutadania). Perquè els qui governen l’Estat, si pretenen tenir un mínim de dignitat i de vergonya, han de procurar una certa expertesa en l’art de la teatralització, de la simulació, de fer-se el desentès. Als súbdits ens emprenya més que ens menteixin que no pas que es gestionin malament.

23 de novembre del 2022

L’ESPINA CLAVADA

Si s’aprova la reforma del delicte de sedició (alguns optimistes forçats diuen que s’aboleix o es deroga), el PSOE té clar que el president Puigdemont serà extradit, conduït davant els tribunals i serà condemnat a presó. El PP, el que queda de Cs, i l’extrema dreta, no volen de cap manera que desaparegui la sedició del codi penal, però, en el fons, sospiren que hi hagi una possibilitat legal per humiliar el MH exiliat que tant mal ha fet a la pàtria i tant s’ha mofat dels sentiments dels espanyols de bé. És cert, el MH President a l’exili i per més inri eurodiputat és la major espina clavada a les entranyes de l’aparat de l’Estat, del jutge emissor de les ordres d’extradició i òbviament de totes les forces i cossos de seguretat de l’Estat, des de la pèrdua de les colònies d’ultramar el 1898, i el Desastre d’Annual el 1921. És més, em fa la impressió que la fugida de Puigdemont va doldre, ha dolgut, dol i doldrà més que la victòria d’Abd-del-Krim en aquella guerra absurda com són totes les guerres. L’Estat com a institució no pot perdre mai. Llevat que una revolució cruenta en fundi un de nou, el qual, per cert, no permetrà, com no ho permeti el que ha estat decapitat, que, com diuen al meu poble, se li pixin als morros.

El que costa d’entendre a un il·lús com jo és com als dirigents patris no se’ls havia acudit abans una reforma de la sedició després que els tribunals alemanys i els belgues frustressin les euroordres d‘extradició. L’europeïtzació d’Espanya és una tasca tan titànica que no sé si es completarà mai. Ja ho sap tothom que la marca Espanya es caracteritza per ser incomplidora habitual en els terminis de transposició de directives europees. Però, ¿no serà aquesta pretesa reforma de la sedició convertida ara en delicte de desordres públics agreujats un mer canvi de nom, un simple maquillatge lingüístic? ¿No serà que qualsevol manifestació amb els aldarulls habituals corresponents, com els talls de carretera, les tractorades o els piquets sindicals, ja sigui de caràcter independentista, sindical, o gremial, pugui ser denunciada pe la via penal? Qui interpretarà la intencionalitat, la gravetat, la rellevància dels actes? Doncs, dit i fet, com ara. Dependrà de la discrecionalitat dels qui, investits d’autoritat pública, informen i assenyalen i òbviament dels qui acusen i sentencien. Això sí, amb menys anys de pena.

16 de novembre del 2022

ANOMALIES

Em costa d’entendre que fills d’immigrants que han aconseguit un cert estatus social i fins i tot un càrrec polític, militin en partits d’extrema dreta i siguin abanderats dels contraris a la immigració. No crec que s’expliqui per una qüestió del cost i l’esforç que han esmerçat per aconseguir el seu ascens social, el cost que en podríem dir de la seua redempció. O perquè creguin que els seus orígens són millors que els dels migrants d’última generació. El tema deu anar pels viaranys de la psicologia, de l’intricat món dels complexos, tot allò que et fa ser més papista que el Papa. Deu ser que han demostrat poder tenir tant èxit com els natius i fer-se’n fins i tot més mereixedors que els propis, sobretot pel seu instint de superació. Deu ser que han integrat fins al moll de l’os els conceptes de veritat, perfecció, justícia, bellesa, classe social, religiositat, i les regles de convivència que dicten les classes dominants benpensants de la societat on han nascut, alhora que han esbandit qualsevol rastre de la cultura dels pares. Deu ser que, un cop aquests fills de la immigració s’han instal·lat entre la gent respectable, han d’evitar com a mecanisme de defensa que ningú vingut de fora allèn les fronteres pugui fer-los emergir o bé un complex de culpa, un complex d’inferioritat, un complex de gelosia caïnita o bé un complex de castració. Deu ser que aquest fill d’emigrant, que s’ha plastificat ideològicament amb els defensors de la puritat i les essències pàtries, necessita satisfer-los no tant per convenciment com per la por que algun dia no li recordin que també ell és un fill d’emigrant.

A part dels que tenim pul·lulant en els escons dels nostres parlaments, un dels exemples més cridaners d’aquesta anomalia és el de Suella Braverman (de soltera Fernandes), ministra d’Interior del govern de Rishi Sunak, a qui els seus conciutadans ja han batejat com a Cruella Braverman pels seus comentaris sobre la migració. Es veu que el seu somni consisteix a veure avions plens d’immigrants deportats cap a Ruanda o allà on sigui. Quina casualitat que la mare de mistress Braverman sigui d’origen indi!. L’excusa sempre és la legalitat. És com dir: qui mana ha de poder triar qui vol acollir. Per raons humanitàries, ja tenim prou problemes amb els de casa. Ja, els pares de Suella i del primer ministre devien ser indis de bona casa.

9 de novembre del 2022

DRET A L’HABITATGE

Quan l’ocupació il·legal de vivendes es pot resoldre en un tres i no res contractant empreses com Desoukupa vol dir que les normes que regulen la propietat privada no resolen el problema. Però quan hi ha tanta gent que viu literalment al carrer o accessòriament en albergs caritatius, vol dir que el dret universal a un habitatge digne és una quimera. Quan és tan fàcil fer negocis especulatius amb la vivenda pública, i organitzar màfies que es lucren amb les ocupacions il·legals, vol dir que el problema habitacionals és, paradoxalment, una font d’ingressos molt productiva. Quan és tan complicat arbitrar mesures legals de desocupació i tan difícil promoure vivenda social, vol dir que existeix un abisme entre els drets i els deures. Quan ha estat tan accessible aconseguir un crèdit hipotecari per adquirir una vivenda i tot el seu parament i tan difícil pagar-lo, vol dir que el desig, alimentat per tots els ressorts del sistema capitalista, ha fet perdre el sentit de realitat. Sobretot perquè et sortia més car pagar un lloguer que no endeutar-te amb el bancs. Perquè, certament, el tema de l’habitatge és un problema estructural que té a veure amb la desigualtat social cada vegada més flagrant i dramàtica. Perquè té a veure també amb el disseny de les ciutats, el preu del sòl, l’augment del cost de la construcció d’acord amb els nous estàndards de sostenibilitat. I, sobretot, amb la cadena d’especulacions que es produeixen en tota la traçabilitat de la vivenda.

El Tribunal Constitucional, el març passat, va anul·lar de la Llei catalana que limitava el preu dels lloguers, l’obligació dels grans tenidors d'oferir i, en tot cas, renovar el lloguer social a les persones vulnerables. Ja sabem que hi ha subvencions de tota mena, ONG i polítiques municipals que vetllen per mitigar el drama habitacional, però què passa amb els pisos que té la SAREB? Què passa amb els quasi 36.000 pisos buits que hi ha a Catalunya entre grans propietaris, bancs i grups d’inversió? Doncs, passa que el dret fonament a l’habitatge digne, des del mateix moment que es defineix com a tal, esdevé una pura utopia per a milers i milers de persones, que, malgrat tot, en el seu interior, aspiren a ser propietaris abans que llogaters o rellogats. La cultura del mercadeig i la cultura de la propietat sempre han anat de bracet en la nostra civilització.

2 de novembre del 2022

ELS NOSTRES MORTS

Deia P. Baroja: No hay más muertos que los llevados por los vivos. Cert. Els morts són els nostres: familiars, mascotes, amics, admirats. I algun cop, desconeguts amb qui hem viscut alguna història inoblidable. Tots els altres no són ningú, com la resta dels vius. Excepte quan aquest algú-ningú esdevé protagonista de la història de la nostra cultura, de la nostra manera de ser, de pensar i de sentir. Però, fins i tot aleshores, més que algú amb noms i cognoms és sobretot un símbol, un mite, un arquetip com Diògenes de Sinope, Ghandi o Édith Piaf. Sí, som solidaris amb els milers i milers de morts diàries per les caues més desafortunades, injustes i aberrants. ¿Quin sentit tindria sinó el monument al soldat desconegut o la contrició per la nostra indiferència davant la desgràcia aliena, si no dediquéssim almenys un dia a recordar les morts anònimes dels qui dormien al carrer o donaven la vida perquè nosaltres poguéssim viure millor?. Sí, compartim dols amb milers de persones que han mort salvatgement per la maldat humana. I els compartim no tant amb el cor com amb les vísceres. Perquè voldríem venjar la iniquitat a què han estat sotmesos. Però, els nostre morts són els nostres perquè ens han dat vida, ens han ensenyat a viure, ens han fet entendre la mort digna, la vida digna. Ens han ensenyat a estimar, a recordar i a oblidar. Perquè paradoxalment els nostres morts formen part de la nostra vida. Les seues cendres, la pols dels seus ossos, són la preqüela de les nostres vides i de les nostres morts. Per això els nostres morts són la seua immortalitat.

Però, sobretot, que els nostres morts no siguin mai morts en vida. No podem permetre que la vida ens robi els nostres éssers estimats i que només la mort sigui, com diu el poeta, una major naixença. El dret a la vida i el dret a la mort, si no són drets factibles i dignes, només són un miserable engany, una estafa indecent. Això és el que està passant pràcticament des de la seua entrada en vigor l’any 2007 amb l’anomenada Llei de la Dependència, de desenvolupament de polítiques de promoció de l’autonomia en persones dependents, la qual no solament s’ha convertit en una norma inaplicable per la seua falta de recursos i la intricada burocràcia, sinó a més a més en una perversa manera d’anihilar la il·lusió promesa d’una vida millor a les persones més necessitades.

26 d’octubre del 2022

VA DE LÒGIQUES

El discurs de la política, dels qui fan de polítics, és un idiolecte. Un llenguatge particular que els qui tenim tota altra ocupació no acabem d’entendre mai. Quan el polític fa de gestor de la cosa pública parla un idioma, que normalment entenem la majoria. En tots els altres casos, parla per als de la seua tribu, ja siguin del propi partit ja siguin els contrincants. Ara mateix, a casa nostra, l’important és que el govern aprovi pressupostos. Saber de quant disposarem i de quant podrem gastar. Què cal prioritzar i què pot esperar o haurà d’esperar. Des del sentit comú opinarem que, amb la que ens està caient i la que caurà, és millor que s’aprovin pressupostos i que es pactin amb qui convingui, perquè, entre altres raons, si no, hi perdrem molts calés. Des la lògica política, en canvi, JxCat, en coherència amb la sortida del govern, no pot aprovar-los. A Junts interessa que ERC ho faci amb socialistes i comuns, precisament perquè aquesta conjunció d’interessos entre ERC i PSC-PSOE, li serviria de munició perfecta per a la campanya de les properes eleccions. Una munició que consistirà més o menys a dir: Vam sortir del govern perquè ERC no complia el pacte d’investidura per fer camí cap a la independència i a sobre ho ha fet, a canvi dels indults parcials, com si hagués de pagar-ne penyora, amb els que varen corejar la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155.

Si, per contra, ERC es veu obligada a prorrogar els pressupostos, la seua munició serà d’aquest estil: és culpa de Junts que per pur tacticisme egoista s’han perdut oportunitats d’or per poder fer front a les emergències socials. En fi, que pels ets dels uns o pels uts dels altres, el que més hi haurà perdut serà la peregrina il·lusió de l’autodeterminació, la desjudicialització i l’amnistia, encara que se’ns vengui l’invent del TBO del “pacte de la claredat”. Fracassada la investidura del MH amb els 74 vots independentistes i anestesiada l’ardor secessionista per l’hiperrealisme d’haver de fer front al dia a dia de la ciutadania, el sentit comú ens diu que somiar és gratis o com a molt la quota de soci d’Òmnium, de l’ANC i similars. Ara bé, tocar de peus a terra i esperar sine die que els noms esdevindran les coses o els fets produeix un mal de ventre horrorós, una ansietat que no hi ha medicina que l’aplaqui i una ràbia i una impotència irreversibles.

19 d’octubre del 2022

COMPLIR LA LLEI

Des del dia 13 de setembre els membres jutges del CGPJ presumptament han estat incomplint el mandat de la llei que els obliga a designar dos magistrats del TC. I òbviament ens hem de preguntar: ¿com és que cap instància fiscal no denuncia davant el tribunal corresponent aquest presumpte desistiment de funcions i obligacions, aquest acte presumpte de rebel·lia? Si tothom és igual davant la llei, els qui tenen la potestat d’administrar-la tenen el poder de negligir-la?. Llegíem a la premsa, com si el govern preveiés que una part dels magistrats s’hi posaria d’esquena i faria el ronso amb excuses de mal pagador, en fi preveient la desgana amb què se’ls obligava a fer tal designació, el Govern dic, així que s’aprovà la norma, s’apressava a dir que no contemplava la hipòtesi que el CGPJ no complís amb la seua obligació abans del dia 13 de setembre, perquè a Espanya "la ley y la Constitución se cumplen". Estem veient que n’hi ha que no la compleixen i no els passa res. Un pols entre el poder legislatiu i el poder judicial no el recordo haver-lo presenciat mai en els meus anys de ciutadania conscient. L’exemple que estan donant aquests senyors del CGPJ és demolidor.

Però aquest fet, tot i ser molt greu, no deixa de ser una conseqüència de la guerra soterrada que té lloc entre les diverses associacions de jutges i fiscals a raó dels diferents conceptes que s’hi dirimeixen sobre el mateix sentit de fer justícia i de com s’han de proveir els càrrecs en els seus òrgans principals de poder. Però la llàstima és que aquestes batalles gremials no són sinó un reflex de l’autèntica guerra que en realitat té lloc a l’entorn dels principals partits polítics, que, lluny de la independència de tal poder, no aspiren a res més que a col·locar en aquests òrgans seus magistrat afins ideològicament. Tenim la percepció, doncs, que les associacions de jutges i fiscals més que entitats professionals són seccions dels partits que solen alternar-se en el poder. Quan el PP defensa, per exemple, que els membres de l’òrgan de govern del jutges siguin elegits només pel jutges, ens està dient que té clar que s’imposaria una majoria conservadora. Quan un col·lectiu professional com el de la judicatura és considerat un poder, capaç de confrontar-se amb la resta de poders, més que l’autoritat que interpreta les lleis, esdevé un contrapoder al legislatiu i a l’executiu.

12 d’octubre del 2022

VIOLÈNCIES

Experts i comunicòlegs ens avisen d’augments de violències de tota mena en les nostres relacions personals i socials. Molta crònica negra, molta estadística, molta descripció detallada dels fets, molts actes de rebuig, molta preocupació, molta incapacitat per saber com i quan prevenir, molt desplegament policial, molta imperícia generalitzada per resoldre conflictes, molt descontentament dels qui han de gestionar la cosa pública, molt acusar l’altre, molt sentiment d’impotència, d’inseguretat i fragilitat, i, com a conseqüència, molta demanda de mà dura, molt decantament cap a solucions populistes de caire filonazi, molta extremadreta com a solució miraculosa, i poca, molt poca anàlisi (o molt poc aprofitament dels estudis acadèmics) de les causes que provoquen tots aquests malestars, dolors, rancúnies, odis i ressentiments interpersonals i socials. Els principals experts en el tema assenyalen que la causa principal de la violència estructural i la violència directa radica en la violència cultural. En el conjunt d’idees, valors, aprenentatges -bàsicament- no formals, en les creences sectàries; o en fi, en els imaginaris que generen els models que triomfen en el marc dels sistemes dominants tant en l’economia i en la política com en les relacions institucionals o en el disseny de les ciutats i l’accés als serveis. 

La violència contra les dones, les persones i els col·lectius LGTBI, contra tota mena de diferència (de classe, de color de la pell, de llengua, de país, de pensament, de religió, d’orientació sexual o de capacitats cognitives i afectives) sempre tenen una arrel profunda en l’educació i en la cultura. Ja sigui en la cultura institucionalitzada del patriarcat o de la subordinació, de la preeminència, del privilegi. En la creença, alimentada subliminarment o descarada per tota mena d’icones, imatges i relats difosos massivament a través dels canals comunicatius que controla el poder, els quals normalitzen el fet que uns, per la gràcia dels deus, estan per sobre d’altres i que tenen dret a poder més que altres. Precisament contra aquesta violència, no és casual que, a risc de deixar-hi la pell almenys dignament, esclati una violència contra el Sistema. Una violència fruit del desassossec, de l’afartament de la injustícia, de la iniquitat. Qui té l’exclusiva de la violència, esclar, no admetrà mai la competència.

5 d’octubre del 2022

MOLÈSTIES, ENVEGES

La catalanitat, molesta; però alhora és envejada. I ja no diguem si la catalanitat conté gèrmens secessionistes, perquè llavors és odiada. A mort. No hi ha campanya d’eleccions autonòmiques altra que les catalanes que Catalunya no sigui utilitzada per reivindicar qualsevol programa polític, sobretot dels partits de la dreta sociològica. La catalanitat, de fet, no ha reclamat altra diferència que la que reclamen els bascos, els castellans, els lleonesos, els andalusos, els canaris. Però la catalanitat és la més enervant de totes les realitats identitàries espanyoles. Molesta, enutja, fa sortir de polleguera i exacerba no tant per la persistència secular a la diferència, sinó perquè se sap que sense Catalunya ni Euskadi (i sense colònies extractives allí enllà) l’Estat espanyol seria un Estat pràcticament fallit. Tenint en compte que més de 20.000 milions d’euros que l’Estat recapta dels catalans (de totes les condicions i races que viuen i treballen a Catalunya) no ens retornen en inversions, quin carallot deixaria que Catalunya se separés d’Espanya? El curiós, però, és que aquest dèficit fiscal “sistemàtic, endèmic i deslleial”, com ha dit el Conseller Giró, és l’aplicació de la regla d’or dels governs centrals tant si són socialistes com populars, que diu: qui més té més ha de repartir. Una màxima cristiana, que, per cert, va inspirar el socialisme, i que com tothom sap o sabia, té la seua rèplica en el popular Parenostre: “perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. 

El més curiós encara és que, malgrat els índexs de pobreses i totes les mancances censades, denunciades i cronificades, a Catalunya, la renda neta mitjana anual (descomptats impostos i deduccions) de les llars catalanes, és superior a la mitjana espanyola. O sigui, si el cas és que l’Estat recapta posem 60.000€ a Catalunya i en retorna 40.000 i encara vivim millor que la resta d’espanyols o espanyolitzats, no és una temptació que en lloc de 20.000 no en retorni 40.000? A part del l’Honorable Sr Giró, del vicepresident i el MH President, qui més posaria el crit al cel? Ja ho sabem que un altra Guerra dels Segadors (1640-1652), avui és impensable i gens desitjable o dur a terme un Tancament de Caixes com el de 1899. Però ens donen idees de com acabaríem els catalans si a part de queixar-nos passéssim a l’acció.

28 de setembre del 2022

LA GRAN MAJORIA

Malgrat l’IPC desbocat, el preu desorbitat i desesperant de l’energia, el desgavell crònic de rodalies, l’augment dels tipus d’interès, de la desatenció alarmant a la discapacitació; a pesar de la manca de vivenda social, dels nous virus que en ataquen dia sí dia també, de les picabaralles entre partits polítics independentista; malgrat els embussos a l’AP7, la manca d’existències al banc dels aliments, els estralls del canvi climàtic; o a despit dels influencers i el regueton; i, fins i tot, a desgrat de les desil·lusions i les frustracions quotidianes que patim en tots els ordres de les coses, dels fets i dels qui ordenen el món, la majoria de la gent anem fent, anem tirant, anem entomant el que ens va caient. Anem reprimint la nostra ira, els nostres odis i entretenint la frustració amb els prozacs dels espectacles reials, futbolístics o de la tele xafarderia. I qui dia passa dia empeny. La vida del comú dels mortals és, ras i curt, un anar passant com puguis, trampejant entrebancs amb més o menys perícia, celebrant tant que es pugui tot el que el que sigui festejable i, si escau, rient-nos del mort i de qui el vetlla. En fi, carpe diem i demà ja ho veurem. O mala llet només llevar-nos i morros tot el dia. 

Des de l’inici de la civilització, més o menys, sempre ha estat així per a la gran majoria. La gran majoria que, fins exhibint criteri i voluntat propis, ens deixem entabanar, creiem en la sort, en els miracles, en la serendipitat o en la casualitat que ve a ser el mateix. Aquesta gran majoria que no ha estat mai massa poblada d’herois ni heroïnes, però que té la curiosa esperança que tot pot canviar sense que canviï gran cosa. S’ha dit que la principal característica dels anys que portem d’aquest segle XXI és el sentiment d’impotència de la gent. Tot és tan complex, tan impersonal, tan enteranyinat i alhora tan sarcàsticament transparent que l’única forma possible de resistència sigui la resistència passiva. La resistència estoica, la de la immutabilitat, i per a molts la d’acceptar resignadament i tràgica que aquest món és una vall de llàgrimes comparat amb el que ens espera després de la mort, si hem seguit els preceptes del Senyor. Com sigui, certament, hi ha alguna cosa que giriga en els temps en què vivim, quan constates que mai no hi havia hagut en la història de la humanitat tants poetes com ara.

21 de setembre del 2022

LA DISJUNTIVA: MORIR DE FRED O DE GANA

Ja fa temps que moltes famílies es debaten entre pagar la llum, el lloguer o la hipoteca i encendre la calefacció o passar gana. El menjar que compraves fa un any et costava un 25% menys que no pas avui, tot i comprant marques blanques i ofertes. La mitjana de les pensions de jubilació a les terres de Lleida són uns 1.100 euros. L’augment dels tipus d’interès ja fa mal i en farà molt més. Ni l’augment del salari mínim interprofessional ni la revalorització automàtica de les pensions ni els topalls al preu de l’energia han minimitzat el problema. Paradoxalment, fa l’efecte contrari: com més pal·liatius i solucions s’estan aplicant, més rabiós es torna el mercat. Més s’apugen els productes de consum. En fi, tothom està d’acord que viure avui és molt més car que ahir i abans d’ahir. Entre altres raons també perquè haver de tornar a fer els sacrificis que varen fer els nostres pares i avis i, per tant, repensar la forma com vivim, és molt fàcil de dir però molt complicat i dificilíssim de fer. Deu ser per això, entre altres motius, que la natalitat està sota zero, que els fills no s’independitzen fins a partir dels trenta, que han augmentat exponencialment les receptes de medicaments contra l’ansietat i l’ús de psicofàrmacs, que s’han incrementat les atencions per tendències suïcides o que s’ha estès pertot arreu el cultiu industrial de “maria” i n’ha augmentat el seu consum. 

Tot i així, no preveiem, ara per ara, que es produeixi cap revolta social generalitzada i, encara menys, a Catalunya i a Espanya. Ni s’espera que les possibles vagues que puguin organitzar els sindicats majoritaris alterin el ritme vertiginós d’empobriment de la gran majoria de ciutadans. Tothom sap que un dels frens de l’esclat social i que ajuda a mantenir el conformisme generalitzat, és la pràctica de l’economia submergida, la que ha sostingut tradicionalment la classe mitjana d’aquest país. Com no se’ns escapa que l’assistència social, en forma de bons, subvencions, regulacions tarifàries, bancs d’aliments, menjadors comunitaris, Càritas i tants d’altres, mitiguen qualsevol pulsió o excitació revolucionàries. El problema de les revolucions (ara, a més a més de la social hem de fer la de la sostenibilitat del planeta), és, com deia F. Kafka, que se solen evaporar i deixen darrere seu només el llot d’una nova burocràcia.

14 de setembre del 2022

LA VERITAT OCULTA

En tot règim polític, també en els democràtics, un dels principals objectius dels poderosos, dels qui governen i les seues estructures de partit consisteix a controlar tos els canals d’informació perquè mai no se sàpiga tota la veritat i res més que la veritat. I que el qui sap tota la veritat que degui tants favors i consegüentment tingui tanta por, que no gosi dir res. O que no digui altra cosa que allò que volen que digui. Aquests poders tenen també, però, els seus mercenaris a sou. Els qui tergiversen, menteixen descaradament, fabriquen falses notícies, informes o denúncies. Els poderosos en última instància tenen el poder de tancar diaris, de fer la vida impossible a determinats periodistes, polítics, famosos, i, si molt convé, de fer-los desaparèixer. Passa cada dia als nostres mitjans audiovisuals públics i privats, a tota mena de premsa, a les xarxes socials. Tanmateix la ciutadania que té criteri i sol llegir i contrastar informació ja sap que no li diuen mai tota la veritat. I per això precisament quan un cap d’Estat, com messieur Macron, anuncia als francesos que aquesta tardor i sobretot a l’hivern les passaran magres, que la situació econòmica, energètica, alimentària, és greu, ens desconcerta, perquè, sabent com sabem que els poderosos normalment no diuen la veritat, ara resulta que aquest senyor diu exactament el que nosaltres ja sabem per experiència.

Com que ja sabem de sobres que, per alguna regla de tres que ara no ve a tomb especificar, en tota societat més o menys avançada li pertoca una quota de desposseïts i de desgraciats, com si es tractés d’un determinisme fatal, per als poderosos és molt important evitar de donar cap mena de publicitat al nostre lumpen per no provocar malestars generalitzats. Hem de consultar les dades de l’INE per trobar la notícia que cou i que certifica les intuïcions que sentim quan ens barregem entre la gent. Per exemple, la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social dels espanyols menors de setze anys, en una sèrie que va del 2012 fins al 2020, oscil·la entre el 31 i el 35%. I així ens podríem anar preguntant quantes són realment les famílies que no poden pagar ni aigua ni llum ni gas. Quantes les persones soles que per viure només disposen de la pensió mínima que no arriba ni a mil euros al mes. Ara sembla ser que per sortir de la misèria hem d’invertir en bitcoins.

7 de setembre del 2022

LA CATALUNYA PACIFICADA

Pacificada Catalunya, tot apunta que les parts s’acabaran posant d’acord perquè des de l’aeroport del Prat es pugui volar a tot arreu sense haver de fer escala a Madrid i la Ricarda no haurà de ser trasllada ni dessecada. Mirat amb ulls autonomistes talment fossin independentistes, serà com fer realitat una infraestructura d’estat català, parauleta que tan bé sonava quan la majoria érem independentistes. Descartat que el govern de la Generalitat i el Parlament promoguin, durant molts anys, un altra aventura secessionista, ja no hi ha d’haver cap impediment, ni psicològic ni polític, perquè s’accelerin les obres del corredor mediterrani. Amb la restaurada Catalunya autonòmica es resoldrà d’una vegada per totes el mite de l’addicional tercera de l’Estatut. Això és: que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’ha d’equiparar al percentatge del PIB que nosaltres aportem a l’ Estat –al voltant del 19% anual– durant set anys, des de 2007 fins a 2013, de la qual inversió fins a la data no s’ha complert sinó un misèrrim 12% aproximadament. Ara sí que en aquesta Catalunya industriosa, dialogant, acollidora, solidària, sostenible i creativa es complirà de dret a llei la inversió pressupostada per l’Estat en infraestructures. En aquesta Catalunya, model d’autonomia de l’Estat de les Autonomies, anestesiats els CDR, l’ANC, i exiliat el Consell per la República, no m’estranyaria gens que la LaLiga permetés que competissin a primera divisió fins a quatre equips catalans. 

Ara que Catalunya és una bassa d’oli, gràcies principalment a ERC i el PSOE, i que els governs respectius es dediquen a “resoldre problemes de la ciutadania”, és el moment ideal, en els racons de pensar, de tornar a plantejar-nos què volem fer quan serem grans. Segurament allò que els catalans sabem fer millor des de l’inici del catalanisme a partir del anys setantes del segle XIX: memorials de greuges i jocs florals. I quan l’ambient de revolta torni a ser propici, fins i tot, proclamacions de república catalana des del balcó de la Generalitat, nous uns i sisos d’octubre, rebre amb dignitat garrotades a dojo, patir judicis sumaríssims i afusellaments (esperem que simbòlics!). I, fet el dol de torn, tornar a començar, que en anglès traduiríem com start all over again. Quin és el tòpic del català? Seny i rauxa, oi?. Doncs això mateix.

31 d’agost del 2022

PESSIMISME FUNCIONAL

Em fa adonar el meu amic que el nom artístic del músic de Guissona, dels millors de l’escena catalanesca, s’hauria d’escriure El Petit de Ca l’Eril. Sona igual que cal Eril, no n’altera el contingut i, en canvi, l’elisió podria contribuir a la correcció gramatical que tanta falta ens fa. Potser algú dirà: és una llicència artística, home!. Doncs, per aquesta raó tothom que escriu deficientment podria al·legar el mateix. Tots tenim algun rampell d’artista. Però aquesta no deixa de ser una qüestió menor, perquè el que realment em deprimeix és constatar com els qui des de 1978 han ensenyat a l’escola i als instituts a escriure i a parlar català no hagin aconseguit que una majoria dels que foren els seus alumnes no escriguin correctament la conjunció que introdueix oracions finals amb el verb en subjuntiu perquè, i s’entestin a escriure per a què. Però, aquests errors són peccata minuta davant els que es fan amb l’ús del gerundi quan indica una acció posterior a la de l’oració principal, de la preposició a davant el complement directe, de la preposició de davant la conjunció que, i, en fi, tots els mals que vindran com més imparablement es catanyolitzi a llengua.

El meu desànim per aquestes coses de la llengua, en realitat, no és sinó una extensió de la depressió funcional que es manifesta en un pessimisme que s’està convertint en crònic cada dia que passa quan escoltes les notícies que ens anuncien que aquesta tardor els qui anàvem tirant també les començarem a passar més magres que Caín. El panorama, certament, es presenta apocalíptic. Quan el senyor Jerome Powell, president del Sistema de la Reserva Federal dels EUA, anuncia als seus conciutadans (que venim a ser tots nosaltres els de la UE) que per frenar la inflació les llars i les empreses patiran dolor i, a l’uníson, Emmanuel Macron els diu als francesos que arriba la fi de l’abundància, i els experts en bombes atòmiques que si es desencadena un atac nuclear cinc mil milions de persones al món moriran de gana, potser sí que es farà realitat, abans d’hora, per a tothom sense distinció de classes, allò evangèlic del plor i cruixir de dents. No em puc imaginar quina resistència a la frustració i al patiment podrà tenir alguna gent davant les calamitats que s’anuncien quan aquest estiu per manca de glaçons ja s’estirava els cabells i s’esquinçava el banyador.

24 d’agost del 2022

JA NO EN PARLAREM MÉS

Com que dintre d’uns mesos de la taula de diàleg no se’n cantarà ni gall ni gallina, deixin-me dir-ne l’última. Si els acords no es converteixen en llei orgànica, hauran estat fumarola. La taula aquesta només haurà servit per aconduir l’ardor independentista màgic cap a la realitat, per contribuir que el PSOE s’asseguri la legislatura i perquè ERC pugui armar el seu discurs de cara a les eleccions catalanes. Tothom ha tingut coll avall des del primer moment que ni amnistia ni autodeterminació serien mai tema de negoci. I qualsevol aspecte que representés un cert progrés respecte del compliment estatutari seria esbombat com una victòria per part dels qui s’hi han assegut. L’estratègia política d’ERC i del PSOE ha estat d’un pragmatisme exemplar. És cert. Per a l’independentisme “institucional” no hi ha cap altra alternativa que fer autonomisme estratègic: aconseguir més euros per a la caixa de la Generalitat, evitar que l’Estat emprenyi dia sí dia també amb recursos al Constitucional i aconseguir que la Fiscalia General, l’Advocacia de l’Estat i el Tribunal de Comptes deixin d’acusar d’ofici les possibles manifestacions “simbòliques” de desobediència virtual dels parlamentaris independentistes. I, òbviament, aconseguir el compromís improbable que a les Corts es podrà parlar en català restringidament en alguns temes com en el Senat.

Més enllà de l’opinió de Lluís Llach que la taula haurà estat simplement “una taula de recuperació autonòmica”, els acords del simulacre de diàleg s’hauran resumit fins a les eleccions generals en: 1. L’Estat no molestarà la Generalitat. I 2. La Generalitat no provocarà l’Estat. Els rèdits polítics reals d’aquesta taula de diàleg es veuran, és clar, en els resultats de les properes eleccions al Parlament. Per ara, segons les enquestes oficials, el qui més se’n beneficia és el PSC-PSOE, que pot tornar a guanyar. I darrere seu, ERC, com és lògic. Com serà lògic, evident, perquè és perceptible cada dia que passa que, el sí a la independència de Catalunya no passarà del 40 i tant per cent. Mal que ens pesi, la política sol ser això: gestionar la realitat i deixar els somnis i les fantasies per a la literatura. Per acomplir els somnis, la història ens ha ensenyat que només hi ha una via: la confrontació. I això no està previst ni en aquesta legislatura ni, segons sembla, en la propera.

17 d’agost del 2022

LA CIÈNCIA

Està demostrat: les pastanagues no milloren la vista. Que el espinacs porten poc ferro, ja ho sabíem. I aquella desmitificació com la d’ara també va produir-nos una certa frustració i un cert desconsol. Au, al carall tota una educació gastronòmica tradicional i familiar! El progrés de les ciències experimentals, socials i naturals és extraordinari i positiu, però de vegades devastador. No és frustrant que el nostre Cistòfor Colom no fos el primer a descobrir Amèrica? Sí, sí, s’ha confirmat que els vikings hi van arribar al segle XI! Apa, tota la història apresa a l’escola, al canyet! Com les falsedats històriques que retrata el quadre La rendición de Breda del genial Velázquez! La ciència, l’empírica, la que dedueix a partir de prova i assaig, no solament ens ha desmitificat molts fets i personatges de la Història, sinó que ens n’ha creat una de nova, tan real i incontestable que, segons com, fa feredat. Perquè ens ha despullat de mites i creences i, tal com van els avenços, ens està desmuntant les utopies, sempre irrealitzables, i ens fa creure que no existeixen les incerteses. I dubto molt que la Humanitat pugui viure sense utopies i incerteses. Sense interrogants. Que pugui suportar la supercomputació de la realitat de manera que no resti un àtom de foscor, d’enigma o de dubte.

Nosaltres, els qui no acabem de veure mai la finitud en res, ni en la mort mateixa, som de la ciència que cada dogma, cada regla, cada axioma conté el principi d’un altre axioma. Cada troballa permet que s’obri una altra porta imprevisible. Em sembla que hi ha algun teorema que predica això precisament. Perquè, simplement, si eliminem les probabilitats i l’atzar, si pensem que la sofisticada tecnologia d’acumulació de dades i d’informació i els algoritmes no solament ho conjecturaran tot sinó que ho prediran amb una precisió mil·limètrica, ¿serem capaços d’estar preparats per suportar una altra pandèmia, l’erupció d’un altre volcà a tocar de casa o l’aparició de fenòmens meteorològics tan devastadors com la darrera borrasca Glòria? ¿Culparem els científics que cuinen i controlen el Big Data, és a dir, els patrons ocults del comportament de la realitat? Potser no hauríem de perdre el costum ancestral de treure el Sant Cristo gros i tornar a recordar-nos de Santa Bàrbara quan plogui a bots i barrals per si de cas falla la ciència predictiva.

10 d’agost del 2022

EN DEFENSA DE LA PERFECCIÓ

Quan es parla d’excel·lència se m’eriça el sistema nerviós. En canvi no m’esvero mai quan es predica la perfecció. L’excel·lència, ser el més rellevant, el més destacat, el més elevat, el superior, el que més sobresurt, és exclusivitat i només existeix en relació i per sobre dels altres. Requereix d’àrbitres que la classifiquin, la determinin o la certifiquin, d’acord amb uns paràmetres o unes categories establertes, graus, nivells, mesures, percentatges, límits i màxims horitzons consensuats i acceptats com a referents. Ser el millor entre iguals requereix certament unes altes capacitats de tota mena i tenir assumida la vida com si fos una competició permanent. La perfecció, del llatí perfectio (deixar acabat i ben fet), en canvi, és una potencialitat que pertany a la naturalesa del jo. L’esforç, la constància, la passió, la disciplina, la motivació, la curiositat, l’entrenament, els hàbits, els entorns competitius condueixen a la perfectibilitat. Evidentment que els actes performatius tenen conseqüències en els altres. El problema el tenen, però, els qui no estan mai contents. Els qui no poden reconciliar-se mai amb les seues imperfeccions o limitacions. És una desgràcia ser un infeliç de per vida. Satisfer els imperatius de la nostra imaginació deu ser tan excepcionalment rar com pretendre no fer-se vell. Jo no tinc fe en l’excel·lència humana, però sí en la seua perfectibilitat.

Admiro els qui en el dia a dia malden sempre per cercar la perfecció en allò que fan. Per aplicar el màxim saber fer, saber ser, saber estar. Confio en el qui es pregunta soc el qui vull ser? Faig bé el que vull fer? Què em fa ser el que vull ser? La fe ha mogut moltes muntanyes, però la por, la incertesa, el caos, la precarietat, encara més. Les accions agosarades, desesperades, si reïxen, són una heroïcitat. I en les desgràcies sortir-te’n és tocar el cel. El moll de l’os de la qüestió, a més del talent innat, són les oportunitats de què hom ha gaudit al llarg de la vida. O les que s’han batallat. Ben-Gurion, el proclamador de la independència d’Israel va dir que el qui no creia en els miracles no era realista. La perfecció, certament, consisteix moltes vegades a guanyar un simple mil·límetre en el camí de la vida. Perquè millorar, com deia Churchill, és canviar. I ser perfecte consisteix, precisament, a canviar sovint.

3 d’agost del 2022

EL SER

Deia Parmènides: el ser és el que es pot pensar. I Descartes: és quan penso que existeixo. I va ser Aristòtil, recordo, que va expandir el concepte ontològic cap al terreny de la sociologia en afirmar que el ser (humà) no era sinó un animal polític. En el sentit que per necessitat ha de viure en comunitat. Necessita la polis, malgrat que visqui sol en un llogaret perdut entre boscatges (com més serem més riurem). Kant hi sumà el realisme pràctic. Deia que ser és fer. Ser no és tenir materialitats, sinó consciència d’existir. I precisament d’allò (els fenòmens) que experimenta la consciència, Husserl, en digué fenomenologia. Ja tenim, doncs, l’equació: som perquè pensem i poden pensar-nos els congèneres, perquè som subjectes i ens expandim en els objectes i en les accions que fem. I després s’han popularitzat els eslògans de l’estil: som el que i com mengem, som el que desitgem i com ho desitgem, som segons el nostre entorn i com ens hi adaptem. Però amb la modernitat i les crisis d’identitat, i Freud, la idea del ser s’ha complicat molt i hem tornat al Plató que deia que va dir Sòcrates: jo només sé que no sé res. I amb la postmodernitat, qui més qui menys, viu en aquesta incertesa, en l’entropia, i procura dissimular-la, apaivagar-la amb el simulacre, el fingiment. Amb fer veure que som el que no som.

L’existencialisme ens va posar davant els nassos que el ser conté paradoxalment el no-res, el no-ser. Al segle XIV, el poeta Pere Marc, pare del sublim Ausiàs, ja escrivia: Així que hom naix comença de morir. I la física (i la física quàntica per complicar-ho encara més) ens va explicar que no som res fora de l’espai i el temps i llurs interaccions. I la psiquiatria ens ha descrit les malalties mentals i els trastorns de personalitat. I els telèfons mòbils ens han retrotet al mite a Narcís, jo soc el meu mòbil, el qual em retorna, a través de les xarxes socials, visions e com em veuen els altres. Es té una experiència de realitat, de ser, quan els interlocutors et reconeixen pel que dius, per com ho dius, en el context en què ho dius (d’acord amb Wittgenstein) i pel que calles. També el nostres silencis, quan som interpel·lats, parlen de nosaltres. Per a l’administració, que és per antonomàsia la veritat, som el que ens anomena el registre civil. El número del document d’identitat. I haurem estat el certificat de defunció.

27 de juliol del 2022

LA SOPA D’ALL

Diuen que com més gran et fas més tens la sensació que ja ho has vist tot en aquest món, i el que et pugui faltar poc t’interessa. Probablement perquè allò que és essencial en la vida, per més caretes i andròmines amb què es dissimuli, no canvia mai. I en aquesta tessitura es troba aquell que creu que la producció literària dels nostres temps només fa que girar sobre si mateixa com un caragol sense fi. Li fa l’efecte que, després dels experiments de les avantguardes històriques i de les invencions artístiques postmodernes més agosarades, produïdes entre els anys 1940 i 1970, com a reacció al realisme i en el marc postbèl·lic del que algú anomenà la literatura de l’exhauriment, la novel·lística dels darrers quaranta anys no fa altra cosa que inventar la sopa d’all. El déjà vu i el jo-ja-he-estat-aquí són la percepció habitual dels escèptics que llegeixen regularment les novetats recomanades. Ja Boeci afirmava a l’inici de l’edat mitjana que ex nihilo nihil facit, res no prové del no res. Com en tot hi hagut excepcions (les ucronies, el realisme màgic, l’experimentalisme intertextual, l’hipertextualitat...), però, també, se’t fa evident que el cúmul d’informació a què s’està exposat a través de la multiplicitat de canals està limitant la imaginació. No és que la realitat superi la imaginació, sinó que la imaginació només troba esporàdicament una escletxa, i encara, en la variació, la combinació i la permutació del gènere fantàstic o “metafísic”.

Res de nou sota la capa del sol. Vet aquí l’èxit de la profusió de sèries televisives i l’aparició del munt de plataformes que en fan sucosos negocis. Els seus productors i els seus guionistes saben que Boeci és la clau de volta del seu succés. Com sabem els escriptors i els editors que per encomanar l’afecció a la lectura no hi ha res com la novel·la de costums, el drama burgès, la novel·la negra, el relat d’aventures i la novel·la històrica. El mirall que es passeja pel camí de la vida no deixa de sorprendre’ns possiblement perquè per naturalesa som xafarders de les vides alienes. El problema, sí, és la pèrdua de la curiositat. Ho deia el prolífic i longeu Azorín: La vejez es la pérdida de la curiosidad. En alguna gent el desig de novetat contínua deu radicar en el cansament del record. Només que, quan els subjectes del relat són les persones, record i novetat són el mateix.

20 de juliol del 2022

IDENTITATS

Hi ha gent que pensa: de fora vingueren i de casa ens tragueren. Segons els cens oficial de l’1 de gener de 2021, Lleida ciutat tenia 140.080 habitants. D’aquests el 20,12%, 28.186 persones, són estrangers. Provinents de gairebé de tots els països del món, excepte 8 que són declarats apàtrides (que no tenen reconeguda la ciutadania en cap estat). No és català aquell que treballa a Catalunya i hi paga impostos. Ser d’un lloc, ser de Lleida, és un acte volitiu. Un acte de voluntat que es pot compartir amb el fet de ser de molts llocs alhora, com el poliamor de les parelles obertes. Tant se val la naixença, tant se val el teu ofici. Per què, a veure, quants dels 140.000 i tants són lleidatans de tota la vida? Quants de cinquena, quarta, tercera generació? La transició democràtica a la ciutat, a Catalunya, la varen fer lleidatans i ciutadans d’arreu que eren els de sempre, els de soca-rel, però també tants o més que ho eren d’adopció. Cal repetir-ho, la lleidatanitat i la catalanitat, aquestes identitats òntiques, raó de ser i de sentir-se d’un lloc, generadores de realitats tangibles i d’imaginaris simbòlics, les han construïdes molta gent no nascuda a Lleida ni a Catalunya, però que s’hi ha fet. Que hi ha arrelat, que abans en dèiem “integrat”. Que vol dir que hi ha construït una vida personal i social.

Amb les identitats passa com amb el gegants, els Xinos, el Moro, donya Zobeida i lo Marraco, que un bon dia de l’edat mitjana per la festa del Corpus començava a ser passejat a la processó. Lo Marraco, una representació del mal i del pecat, que, tal com assenyala Jordi Curcó, l’anomenaren així probablement per una derivació de l’expressió mallorquina “es moroco” -el moro-. I, ves per on, lo Marraco del mal, del pecat, del moro, amb els segles va anar esdevenint el que és actualment: un dels símbols més populars i estimats de la ciutat. Avui aquesta fera tan singular del bestiari tradicional ja fa més de cent anys que és tant o més lleidatana que el moro de casa Guiu. Fixin-se si ho és que des del 1909 fins a finals dels anys cinquanta es menjava els nens i les nenes i els expulsava per la cua sans i estalvis. Car era una manera ben simpàticament sicalíptica i carrinclona de celebrar un ritu d’iniciació a la ciutadania lleidatana, mentre purificava la comunitat d’acollida, el seguici, amb el foc que treia pels queixals.

13 de juliol del 2022

SERÀ UN DIA QUE...

Sembla que, finalment, les autoritats competents han vist factible la construcció d’un l’institut de Secundària a Cappont. També es veia clar, fa un temps, que del pla de biblioteques de la ciutat, la segona (la primera fou la de Pardinyes in illo tempore) seria la de Cappont. De moment, no n’hem sentit a dir res més. Paciència, oi?, tot arribarà. L’entorn de la Seu Vella (i el del turó de Gardenys, no l’oblidem), les sues muralles, l’enjardinat i els panells explicatius del camp de presoners que fou el turó del Castell i altres detalls, és en cartera a l’espera de la carretada d’euros dels Next Generation. Rehabilitació per a usos sostenibles d’antics casalots i convents que tenen usos culturals, delimitació de zones de baixes emissions, reordenament del trànsit, alberg per a temporers, nous equipaments logístics al Pla de la Vilanoveta, un munt d’hectàrees per a nous polígons industrials, en fi, una mà de projectes a punt de fer-se realitat que haurien d’enorgullir qualsevol ciutadà ilerdenc digne de ser-ho. Però no en tenim prou. Tothom no en té mai prou de les coses que ens fan feliços. Perquè no agrada ningú que Lleida sigui la ciutat catalana amb més locals comercials buits. O que les Basses d’Alpicat, l’espai més sostenible de Lleida ultra la Mitjana, no disposin ni de projecte de futur per a maximitzar-ne el gaudi ciutadà ilerget i turístic. No, no en tenim prou amb el que s’està fent o a punt de fer, perquè volem una ciutat més neta i que els conterranis aprenguin a fer-la’n, de més neta. I més bonica, que poèticament en diríem més bella.

I serà possible, un venturós dia, que els vianants de la capital podrem tornar a veure on és el pas zebra per creuar el carrer o la carretera. I serà una realitat que els ciclistes i els patinadors electrificats respectaran tothora els qui van a peu. I veurem com es dona un alt rendiment al Magical Media del Parc de Gardeny, en col·laboració de les empreses del sector, amb un Laboratori de creació visual i un festival de Mapping. Veurem com els nous polígons seran realment industrials i fabricaran alguna cosa que ens situarà al mapa del món. Perquè ja serà hora que per anar del cor de França o del cor d’Europa, si molt convé, al port de Tarragona s’hi traçarà una autovia fenomenal que respectarà el medi natural com mai ningú haurà vist ni imaginat en sa vida. Amén.

8 de juliol del 2022

ESTIU

Fins i tot si perdíem amors, desigs,
si la il·lusió esdevenia
una rara antigalla, si descreguts,
ens quedaria sempre el llit d’herbei
on ajaçar-nos dessota el garrofer
per perdre el temps de vista i veure el cos
com fuig cap als confins del més enllà.

JB, juliol 2022

BON ESTIU!

6 de juliol del 2022

DRETES I ESQUERRES

El PP va guanyar per golejada a les eleccions d’Andalusia. I l’esquera va perdre també per golejada. Les esquerres perden sempre quan van dividides. Fa mil anys que se sap que l’esquerra sempre es perd en els detalls, en els matisos, en les filigranes, en les batalles dels lideratges per demostrar qui és més pur, més autèntic, més marxista, més radical, més feminista, més ecosocialista, més sindicalista, més autogestionari, més socialdemòcrata o més moralista. La dreta democràtica, en canvi, té pocs problemes per posar-se d’acord, perquè la uneix quatre coses bàsiques: la convicció que la humanitat està constituïda per classes socials i jerarquies, i la justícia i la policia són precisament els garants de l’ordre natural de les coses. Dit altrament, forma part de la naturalesa humana i de l’organització social que hi hagi rics i pobres, amos i senyors, igual que no poden faltar els qui serveixen, treballen i obeeixen els amos i els senyors. Segon: que Espanya és un Estat-nació, ungit per la gràcia divina i refermat per la voluntat dels amos i senyors i els garants de l’ordre. Tercer: que el passat no es toca i, en conseqüència, la història que han escrit els vencedors, els amos i senyors, és inqüestionable, com ho són les tradicions populars i religioses que han conformat l’imaginari simbòlic de l’Estat-nació. I quart: que per guanyar-se el cel i mantenir l’ordre social calen pocs impostos, practicar de tant en tant la caritat, i estimular tant que es pugui que no faltin mai pa i circ.

De l’esquerra democràtica, els qui no som ni amos ni senyors, n’esperem poder aconseguir els mateixos privilegis, les mateixes facilitats, comoditats, i garanties de supervivència que tenen els amos i senyors. I per poder acomplir les nostres expectatives i sentir que es fan realitat les seues promeses de justícia social, d’igualtat d’oportunitats, etc., les esquerres necessiten un dineral. I aquest s’aconsegueix amb impostos. Impostos que haurien de ser progressius, proporcionals a les rendes, però resulta que amb les coses del viure bàsic no ho són mai. I és aleshores que apareix la caritat al que abans en dèiem la classe mitjana: caritat a la factura de la llum o del lloguer d’habitatge. Però l’esquerra no pot acabar amb la pobresa, perquè no pot dinamitar el sistema que controlen els amos i els senyors i les senyores.

1 de juny del 2022

ACTUALITAT

Vet aquí els fets: ha estat denunciat un jutge espanyol per comparar el PCE amb el partit nazi. Aquest 2022 ja fa més de tres anys que no es compleix la prescripció de renovar el Consejo General del Poder Judicial i ningú fins al dia d’avui ha estat detingut per desobeir amb una tenaç contumàcia la Constitució. En una masia de l’Alta Ribagorça fa un dies es van reunir els simpatitzants/militants d’un nou grup d’extremadreta dit Bastión Frontal. El PSOE i la dreta es posen d’acord a rebutjar crear un impost a les grans fortunes, però el consell de ministres ha aprovat tirar endavant una llei que multarà fins a mig milió d’euros el malbaratament d’aliments. El 2010 el Parlament va aprovar la llei de Vegueries. Aquestes havien de ser les institucions substitutòries de les Diputacions, organismes, segons el discurs independentista, imposades al segle XIX per l’espanyolisme, impròpies de l’organització territorial de tradició catalanesca. Avui, juny del 2022, quan celebren 200 anys de la seua creació, segons l’independentisme que les governa o mig governa, es veu que són més necessàries que mai. Mentrestant, les Vegueries no han passat de ser meres oficines de col·locació de militants de pro.

Segons les enquestes, Vox podria formar govern amb el PP a Andalusia. El programa electoral de Vox és un paper amb 10 propostes que resumeixen perfectament el qui pensa i desitja que els polítics se’n vagin a parir panteres: fora administracions paral·leles, eliminar subvencions als sindicats, tancar Canal Sur, retornar els MENES als seus països d’origen, derogar de les lleis de gènere i memòria històrica i combatre els fanàtics del clima i de l’ecologisme. Diuen enginyers de camins que els embussos a l’AP7 que es produeixen en dies puntuals i s’esperen amb neguit per Sant Joan, no tenen solució. No es tracta de fer més vials i més autopistes, sinó de paciència i assumir que el nostre ritme de vida ha de canviar. El Ministeri, en canvi, diu que ja ho solucionarà, malgrat la inoperància de la Generalitat (!). I, si vostè llegeix el diari de bon matí o a l’hora de l’esmorzar amb l’optimisme a la nevera, ja deu saber que un de cada cinc nens i nenes de les aules catalanes són considerats en risc de vulnerabilitat ja sigui perquè són de famílies de renda baixa o pateixen alguna discapacitat. Sic transit gloria hispaniae.

25 de maig del 2022

FIRES I FESTIVALS

Quasi cada poble, ciutat petita o gran, a Catalunya, ja té el seu festival de música o de qualsevol altra activitat artística. I si no és un festival de música, de teatre, de dansa, o una barreja de totes les arts, és una fira agrícola, del llibre, d’artesania, de fruites, d’aviram, de formatges, de vins, de sabons, d’ous, de perdius, de natura, del pèsol o d’oli verge extra. No deu quedar artista, orquestra, cantautor, grup, tercet, quartet, companyia de circ o de saltimbanquis que al nostre país no treballi a tot drap entre la primavera i la tardor. Sensacional! Mai no hi havia hagut, per exemple, tants festivals de poesia com hi ha actualment repartits arreu de la nostra geografia. Mai tants i tantes poetes i tants premis de poesia. Mai tants músics, enginyers de so, dissenyadors, il·lustradors, tants actors i tantes actrius. Mai s’hi havien gastat tants euros dels pressupostos municipals i d’altres institucions com en l’actualitat. Mai! I encara hi el criticaire de torn que pensa que la cultura va de mal en pitjor. Suposo que confonen la cultura amb la imbecil·litat i l’estupidesa que, paradoxalment, no paren de créixer també. Sí, sí, la cultura és coneixement i també és entreteniment, i gaudi espiritual i riure i plorar, i ho és la histèria juvenil quan Red Hot Chili Peppers, Oques Grasses o els finalistes d’Eufòria comencen a interpretar la seua cançó. I els llibres, els museus, els arxius, les biblioteques, els cinema, el patrimoni artístic i monumental, i les plataformes d’streaming, i les ràdios i canals de tv.

En els vuitantes, l’aposta dels municipis i de la iniciativa privada per la creació d’escoles de música, teatre, dansa, i el Departament d’Ensenyament per implantar formació professional d’imatge i so, d’animació en 3D i similars, han contribuït a fornir aquest panorama tan espectacular. La indústria que s’ha generat només a l’entorn dels espectacles musicals, ja suposa un 3,5% del PIB de l’Estat. Una altra cosa és si tota aquest munió d’artistes poden viure del seu art. Si tots aquests en poden fer una professió per viure. És evident que no. I ves que no passi que, ja ara, hi hagi més músics que no pas pobles i ciutats i festes per contractar-los. Fins i tot s’intueix que hi ha més poetes que lectors de poesia. La dedicació a l’art, sigui quin sigui, no dona per viure a tothom qui s’hi dedica.

18 de maig del 2022

GALDÓS

El tema de l’espionatge polític a Maragall i a Torrent, tancat. I les querelles que estiguin en curs, ja els anuncio que es tancaran d’un dia per altre. I de l’espionatge no se’n cantarà ni gall ni gallina. I del mal humor dels independentistes, de l’atemptat contra els drets fonamentals, es passarà a la gaubança de les vacances que són a tocar. Més pelut ho té el 25% del castellà a les aules. Però, sigui amb la reforma de la llei de política lingüística i amb els embolica-que-fa-fort jurídics que es puguin anar dirimint no es claudicarà fins ben entrat el curs següent. I així es va fent la història de la Catalunya del 52% de vot independentista al Parlament: renúncia rere renúncia, dilació rere dilació, covardets i covardots, com deia aquella, i, en resum, humiliació rere humiliació. A un any de la legislatura catalana, ERC ja no pinta res per al PSOE a les Corts del Regne. Els govern de Sánchez, sap que el PSC-PSOE pot tornar a guanyar les eleccions catalanes i mentrestant només li cal anar repetint que ens estima molt i ens necessita encara més. Un panorama ben galdós, que vol dir lleig, brut, no reeixit, dolent. Un amor, el de Sánchez, dels que fan patir. I com que som tan masoquistes ens morim de plaer de veure, tal com passa en cada exercici econòmic, com el 2021 a Catalunya només s’executà un terç del que estava pressupostat. Del pressupost de l’estat aprovat amb el beneplàcit d’ERC. I què passarà? Res: plors i cruiximent de dents i un lleu xiuxiueig dels sindicats i de les organitzacions empresarials. Però, fet el dol, sant tornem-hi. Pantalons i faldilles amunt i a esperar a veure quina ens endinyaran demà mateix.

Una ucronia: si Vox acaba governant Espanya, aquest partit de moda té previst modificar el capítol VIII de la Constitució i eliminar-ne la referència a les Comunitats Autònomes. Com que fer-ho és complicat, és probable que s’acontentés a tornar-nos a aplicar un 155. Hi trobaria de ben segur l’anuència del PP, del que quedés de C’s i dels partits regionalistes. I ens preguntem: ¿la suspensió de l’autonomia seria més humiliant que el que ens passa en l’actualitat? Més deshonrós potser sí, però més escandalós que el passa de fa anys, gairebé impossible. Segons la patronal de Foment (els qui en remenen) “des de 2013 fins al 2021 l’Estat ha deixat d’invertir un 40% del compromès en els pressupostos”.

11 de maig del 2022

FOCAL NO ÉS UN ADVERBI

A la Selectivitat d’enguany en les proves de llengua catalana s’havia de fer un adverbi a partir del mot focus. I la premsa va divulgar que el problema en aquesta prova consistia a trobar focal. Doncs, perdonin que els ho digui, però si focal és un adverbi, fatal, frugal i facial què són?. Quan jo estudiava, el llibre de gramàtica explicava que paraules com focus són d’origen llatí. I concretava que originàriament volia dir llar de foc i metonímicament la llar pròpia, però també tenia el significat de pira o foguera. De més grandets vàrem aprendre que el mot foc, arrel de focus, a partir de l’inici de l’edat mitjana va adquirir una polisèmia d’una gran rendibilitat. Ja fa temps, doncs, que qualsevol estudiant de llengua sap perfectament que del substantiu focus en derivem l’adjectiu focal, l’adverbi focalment i el verb focalitzar. I d’ací d’allà focalitat (usat principalment en medicina), o l’adverbi més pompós, si escau, focalitzadament. Ho sap tothom menys l’agència de notícies que va divulgar el gran problema que havien tingut els examinands de la selectivitat. El més sorprenent és que no hi ha hagut cap director de redacció o els corresponents assessors lingüístics dels diaris que van publicar la notícia que s’hagi adonat de l’error garrafal d’informació. Ni cap professor corrector de les proves de llengua ni professor de llengua dels instituts. Ni cap autoritat lingüística. ¿Serà que ha desaparegut la categoria adjectiu de la gramàtica i un servidor no se s‘ha assabentat?

Em pregunto: ¿estem davant una revolució capriciosa dels estudis lingüístics? O, pitjor encara, davant l’escenificació d’una ignorància supina i públicament consentida?¿No serà que està passant com amb el pronom en, que ha desaparegut ja definitivament de la veu de molts comunicadors radiofònics, perquè ja havia desaparegut de la gramàtica que van estudiar a Periodisme? Amb el pas que anem, ¿serà normatiu escriure, tal com diu ja molta gent, -lis en lloc de -los, en expressions com hem de comunicar-los que no hi haurà classes del català? Si la premsa i els silenciós professorat de llengua dona per bo que focal és l’adverbi de focus, no els hauria d’estranyar que les ulleres bifocals fossin unes ulleres amb un adverbi a cada vidre. ¿És banal parlar d’això quan la principal preocupació de la gent és com fer front al 9% de la inflació?

4 de maig del 2022

LA LECTURA

Hi ha una sèrie de vagues correspondències de l’estil si fas això seràs allò que no tenen ni cap ni peus. No és cert que com més llegida, més bona persona siguis. Com més creient i practicant més honest i íntegre. Com més savi més humil i pacient. Com més empàtic, més equitatiu. També es donen casos de gent llegida i sàvia que, precisament tenint en compte, com deia J.L. Borges, que el llibre és una extensió de la imaginació i la memòria, han esdevingut uns criminals més refinats del que eren. Tot el que es deriva del fet de ser un bon lector no necessàriament es correspon amb el fet de ser una persona íntegra ni un ciutadà responsable. Perquè és obvi que si no llegim de forma crítica i reflexiva, llegir no ens serveix de res. És clar, diran, això és un peix que es mossega la cua: com pots adquirir criteri sobre el bé i el mal si no t’hi han educat?. Si no t’hi han ajudat els llibres que calia que llegissis en els primers anys de formació de les intel·ligències múltiples i de la personalitat? Exacte, la qüestió està a saber en quin moment de la vida cal llegir segons quins llibres per a provocar uns determinats efectes intel·lectuals i afectius. Per reflexionar-hi podríem fer-ho, per exemple, de la mà de Mikita Brottman, psicòloga, autora de 'Contra la lectura', que provocativament, ens invita a desmitificar totes les vaguetats amb què se sol animar a la lectura.

Normalment parlen de les virtualitats de la lectura els escriptors de literatura. Freudianament perquè si no hi ha lectors de novel·les i contes no hi ha escriptors de novel·les i contes. No he llegit mai cap màxima o sentència d’eximis físics o matemàtics invitant-me a llegir com a solució de la meua ignorància. En canvi, invitant-me a evitar tant com sigui possible de caure en l’estupidesa, sí, perquè aquests científics suposen que sabem que aprenent a llegir ficció (i poesia probablement) acabem entenent com és de complexa i paradoxal la realitat que observem i experimentem. La lectura de ficció ens forneix matisos, ens invita al desdoblament, ens mou l’ànim, ens alimenta el llenguatge, ens activa la memòria, ens allibera de la timidesa, en ajuda a fer front a les veritats sense sentit. Però, a pesar de tot el que ens aporta la lectura, les decisions les hem de prendre nosaltres no l’heroi o heroïna de tornd e les nostres lectures.

27 d’abril del 2022

CATALANGATE

El pitjor d’un estat-nació no és que el regeixi un autòcrata o un dictador, que hi campi la corrupció fins al moll de l’os, que no s’hi respectin els drets humans més elementals, que els índexs de delinqüència, de pobresa, d’atur, d’incultura siguin esfereïdors, la bèstia negra d’un estat-nació nascut i renascut reiteradament al llarg de la història a partir de la victòria sobre la dissidència, és el separatisme. És l’independentisme. L’enemic número u de l’estat-nació són els qui pretenen trencar la unitat de l’estat-nació. Per tant, qualsevol mitjà, legal o il·legal, serà utilitzat contra aquest enemic suprem. Amb totes les armes repressives que existeixin i com més sofisticades millor. Recordin què deia la "Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, transmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716: "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Pegasus és el programa espia que ALGÚ ha fet servir en la democràcia plena d’Espanya per controlar les intimitats de l’independentisme català. Un programa informàtic que pel que es diu només el poden adquirir els estats. L’escàndol que s’ha generat ja ho ve essent fa uns anys aquí i en altres bandes. Però, com que n’hi ha tants d‘escàndols d’aquesta mena en països formalment democràtics, gairebé trobem normal que per combatre l’ENEMIC es justifiquin tots els mitjans de què disposa l’anomenat Deep State.

Tot i la maquinària denunciatòria que s’ha posat en marxa, ens ensumem que la cosa no passarà d’un espectacular esquinçament de les vestidures i de la subsegüent retòrica catiliniària (quosque tàndem abutere....patientia nostra). El govern espanyol, amb tota la lògica del món, diu que no en sap res. El CNI en va adquirir un, però la ministra portaveu ens recorda que existeix una llei de secrets oficials i com és obvi el que fa el CNI és secret. O sigui, estem davant d’un laberint més intricat que el de Dèdal on no hi haurà cap Teseu que faci la pell al Minotaure-Estat. I, per tant, encara que les denúncies dels espiats arribin a algun jutjat no tenim cap esperança que s’acabi condemnant, si la pressió dels afectats és pertinaç, algun funcionari despistat. Ara, no em diran que no és extraordinari en la història contemporània de Catalunya que el que ens ha passat sigui comparat amb el Watergate.

20 d’abril del 2022

VA DE NEOFRANQUISME

El recent govern de coalició entre el PP i Vox a Castella-Lleó inicia el procés de normalització de la ultradreta espanyola en el govern de les institucions. I alguns politòlegs hi veuen en positiu el fet que una cosa és fer de franctirador al bancs de l’oposició i una altra quan tens responsabilitats de govern. Doncs, podria passar que el Vox governant representés millor que ningú, sense eufemismes ni simulacres, l’autèntica cara ideològica del PP i de l’Espanya que li dona suport. En aquest món, perquè en l’altre tot és translúcid, com més clares són les coses més amics o més enemics (en política es veu que se’n diu “adversaris”). Ser més o menys de dretes, no ve d’un pam, un cop establerta la sacrosanta llei de la unitat de la nació-Estat-Espanya i de la preeminència monocultural castellana i del símbols que la defineixen, vol dir: ecs al feminisme, ecs a l’estranger, ecs als drets socials i a l’equitat, ecs a l’LGTBI, és a dir ecs a l’alteritat i a la diferència, ecs al salari mínim, ecs a qualsevol altra religió que no sigui la catòlica apostòlica i romana, i un cert fastigueig de l’Espanya autonòmica, de la independència judicial, de qualsevol regulació del capital i del mercat. I sobretot amantíssims de tota mena de control social, de les mordasses socials, i de la pràctica de la doble moral.

Els guanyadors de la segona Guerra Mundial es van conjurar perquè aquella salvatjada nazifeixista no es tornés a repetir mai més. I ves per on que aquelles ideologies que van arruïnar industrialment la vida de milions de persones, vuitanta anys després, tornen a senyorejar a les urnes d’Europa, a governar estats i institucions, matisos a banda, i d’aquí quatre dies faran majories a França, a Espanya i a Itàlia. I els votants els facilita majories no perquè tinguin solucions als problemes, sinó perquè afirmen que els problemes existeixen per culpa de les democràcies liberals, de la immigració, del feminisme, de les aberrants teories Queer i el polimorfisme de gènere, de la igualació dels drets socials, de l’afebliment de l’autoritat i el desdibuixament de les jerarquies, de la socialització de la propietat privada i de la subversió dels valors tradicionals. La confusió a què aboquen les xarxes socials ha minat la capacitat de discernir entre el bé i el mal. La mentida i la desmemòria no figuren en el codi penal.

13 d’abril del 2022

A LA CCRTV

Ho venim dient, la llengua es perd pels seus parlants. Hi ha professionals dels mitjans públics de la ràdio i la televisió que gestiona la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya, però sobretot periodistes que dirigeixen programes de la ràdio, professionals, per cert, molt ben considerats, que no saben fer servir el pronom “en” i a penes el pronom “hi”. O dit més explícitament, no saben que existeix el pronom “en” en funció partitiva quan substitueix un substantiu indeterminat. Ex. Tenim més notícies? No en tenim. No m’imagino aquesta situació a la BBC o la RTVE. Desconec quines proves d’accés han hagut de fer per incorporar-se a la plantilla de locutors. Me les puc imaginar, però un cop en actiu, no hi ha ningú que vetlli per la seua correcció expressiva? ¿Els serveis lingüístics de la CCRTV no s’adonen d’aquestes mancances? Els mitjans audiovisuals públics en qualsevol país solen ser el paradigma de la llengua estàndard nacional. Doncs resulta que a Catalunya aquesta qüestió no sembla que preocupi ningú dels qui en tenen responsabilitats. No he sabut trobar cap escrit de queixa o denúncia ni per part de la Plataforma per la Llengua, ni de l’Institut d’Estudis Catalans ni dels departaments de filologia catalana de les universitats. A veure si resultarà que vaig errat i que les autoritats lingüístiques ja han decidit acceptar que la forma verbal anar-se’n passi a dir-se’n anar-se.

És un fet inapel·lable que, entre els parlants del català oriental de l’àrea metropolitana, d’entre 40 i 50 anys, el pronom “en” pràcticament ja ha desaparegut. I ha desaparegut evidentment per la castellanització del català. Els locutors de la ràdio nacional catalana compresos en aquestes edats no solament diuen amb tota naturalitat s’ha anat, sinó que no dominen el pronom relatiu ni el canvi i caiguda de preposicions davant les subordinades en funció de subjecte o de complement directe, introdueixen la preposició “a” en els complements directes (els excusem quan la hi col·loquen davant tots, totes, tothom, ningú i en les expressions recíproques) i engalten al discurs bona colla de barbarismes. Locutors tots ells formats en la immersió lingüística i als quals aquestes incorreccions segur que el professorat els les va corregir mil vegades. Si els mitjans de comunicació nacionals no són un bons models de llengua, per a què serveixen?.

6 d’abril del 2022

ELOGI DE JEAN BEAUDRILLARD

Un dels més lúcids pensadors de la contemporaneïtat, de la nostra postmodernitat, i que millor m’ha ajudat a entendre les nostres miserables contradiccions, ha estat el sociòleg Jean Beaudrillard, l’anomenat “pensador del buit”, mort el 2007. En els seus llibres, a més a més d’una dissecció brutal del cinisme moral en què s’han instal·lat els sistemes de control i de representació dels poders en el nostre dia a dia, cinisme que es comporta com una trituradora de la raó il·lustrada, la seua idea de simulacre és d’una clarividència paorosa. La idea del futur que la tecnologia està projectant en la nostra consciència i imaginari està ens està conduint a no saber distingir què és real i què és virtual: “aquest paradigma del subjecte sense objecte, del subjecte sense l’altre, es descobreix en tot el que ha perdut la seua ombra i s’ha tornat transparent a si mateix [...]; efectes sense causes, temps sense memòria, esclaus sense amo”. Sí, avui, ara mateix, sabem que hi ha científics que treballen en projectes de transhumnaització. Quan es començava a generalitzar, a finals dels setantes, el concepte de globalització, fenomen que ara tothom accepta sense remei, el pensador matisava: “Globalització i universalitat són excloents. Mentre a la globalització pertanyen la tècnica, el mercat, el turisme, i la informació, a la universalitat li corresponen els valors, els drets humans, les llibertats, la cultura i la democràcia”.

Aquest dies terribles de la guerra a Ucraïna, se’ns fa present amb més contundència que mai el que escrivia el 1998: “la mateixa realitat ha estat consumida per l’excés de producció de la pròpia realitat, negant així l’existència de la veritable realitat. El que la societat busca a través de la producció i la sobreproducció és la restauració del real que se li escapa. És per això que la producció contemporània material és en si mateixa hiperreal". Aquesta il·lusió de realitat per un excés de realitat i aquesta immediatesa en la retransmissió de la producció del fets converteixen la guerra, el terror, en espectacle, en un simulacre com si estiguéssim davant una pel·lícula. És possible que “haguem caigut en el pànic immoral de la indiferenciació, de la confusió de tots els criteris”?. Ens queda el refugi del narcisisme, de l’ascetisme cínic, i per compensar una regulada solidaritat redemptora.

30 de març del 2022

S’HAN ACABAT LES FANTASIES

La coalició de govern de la Generalitat sembla que s’aguanta amb pinces. A cada ventada que s’origina quasi per tot, es té la sensació que es trencarà. Però, no. Cadascú s’empassa els seus gripaus i fins a sendemà per repetir la mateixa història. Aquesta resistència es deu, en part, al fet que el govern té els pressupostos aprovats i, per tant, encarrilada l’acció de govern, i, en conseqüència les diferències poden ser considerades merament estratègiques de cara a les eleccions municipals. I pensant en el bé superior, pal·liables. Nogensmenys, hi ha força gent que no ho veu d’aquesta manera. Alguns activistes, dimecres passat, es van atrevir a manifestar-se a l’interior de l’hemicicle del Parlament, mentre tenia lloc una sessió de control, amb pancartes que deien: “Només sou uns vividors” o “El poble no us dona la paraula per a falses taules de diàleg”. La guerra a Ucraïna ha ajudat a destarotar-ho o aclarir-ho tot. I és cert que el tema de la nostra autodeterminació, com la dels sahrauís, ja s’ha tancat per sempre més. El dia a dia, les emergències, també ajuden a suportar les vincladisses dels tornados continus. I qualsevol aventura mes enllà de complir amb l’Estatut que tenim, també és cert que pot suposar perdre moltes “paguetes”.

La reiteració de les desavinences, però, no deixa d’alimentar la pregunta que molts ja es varen fer des de l’inici de la legislatura: ¿si la canya s’acaba trencant anirem a noves eleccions o es renovarà aquell tripartit que presidí el MH Montilla, (el qual per a alguns dels qui ara són al govern és d’infausta memòria?). El pacte recent per la llengua entre Comuns, PSC, ERC, (i Junts?) no els recorda alguna cosa? Perquè, ¿en què poden barallar-se el partits del govern un cop la independència ha passat a ser un mer objectiu retòric, i la llengua catalana vehiculadora de l’ensenyament-aprenentatge estarà, per llei del Parlament, al mateix nivell que l’espanyol? Hi ha alguna cosa més esperpèntica en la història de Catalunya que sigui un govern independentista el que es carregui precisament els fonaments nacionals que diuen defensar?. L’esquizofrènia política a casa nostra ha arribat a uns nivells tan deplorables que el millor que podria passar és que ens apliquessin un 155 de per anys i els convençuts comencessin de nou en la clandestinitat. Per aquest viatge no calien alforges.

23 de març del 2022

EL COMPROMIS CÍVIC

Comprometre’s vol dir obligar-se a complir una promesa, implicar-se, prendre partit, abocar-se a un projecte, a la consecució d’uns objectius, d’uns interessos comuns o particulars. El compromís social, el compromís espiritual, la complicitat en la lluita pels grans objectius humanístics de la pau, la llibertat, la dignificació de la vida humana i de tot ésser viu, del benestar social, de la sostenibilitat del planeta han deixat de ser objectius prioritaris de la política encara que sembli mentida i són de fa temps missió de les organitzacions socials. La política, potser des de sempre, però més ostensiblement des de la revolució industrial i insolentment a partir de la segona guerra mundial, la instauració del dogma de fe de la globalització neocapitalista i el govern de la producció i dels mercats dels plutòcrates amb què conviuen tant els governs “democràtics” com els dictatorials, la política, dèiem, s’ha anat limitant a gestionar recursos, a reforçar els instruments de la força, la coerció i la violència, i a contrarestar qualsevol altre poder que no segueixi la corda dels qui dicten les regles de l’economia, la indústria, l’energia, la informació, i afaiçonen els models idiotitzadors culturals i de comportament de les masses.

Doncs sí, és una sortosa realitat que la gent s’organitzi per tractar de resoldre allò que li importa, que és com dir, en certa manera, per suplir el que la política no fa, i, per evitar que aquesta ho impedeixi. Sense les ONG, sense les iniciatives comunitàries o els grups de suport que atenen des de persones dependents i/o discapacitades, passant pels qui organitzen activitats de lleure i d’esport per a persones amb risc d’exclusió, eviten els desnonaments exprés o fan treballs a jova d’utilitat pública, fins als qui promouen grups de lectura, el repartiment de menjar i roba per als mes necessitats, la millora del medi ambient o creen bancs de temps i d’intercanvi de bens immaterials, la nostra societat no rutllaria de cap manera. La gestió política de la cosa pública, dels qui es dediquen a la política, arrossega des que es conegué el primer cas de corrupció, un problema de credibilitat i d’autoritat moral. I paulatinament se n’ha anat generant una desafecció preocupant, sobretot quan l’única forma de participació de la ciutadania és votar cada cert temps els seus representants.

16 de març del 2022

EL PREU DE LES COSES

El preu domèstic del gas i l’electricitat per a la majoria de les famílies s’està convertint en un autèntic malson. Com si tenir escalfor a la llar, aigua calenta, posar la rentadora, encendre els aparells audiovisuals fos un luxe oriental. I, tal com està el món i les crisis que vindran, un luxe que, si ara ja és impossible que se’l pugui permetre el qui cobra un màxim de 1500€ al mes, hi afegim un IPC disparat, i, a sobre, el fem sentir corresponsable de no minimitzar l’impacte ambiental quan encén els llums, ja em diran com s’ho farà d’ara endavant. Tot i així, de moment, els qui pateixen pobresa energètica estan més o menys identificats i ajudats. Sobretot, perquè no tenim notícia de cap revolta ciutadana contra la monstruositat del preu de la llum i del gas o de la benzina. Tot i que tenim indicis que el sistema pot fer un pet com una gla, perquè tot el nostre món és dependent d’aquestes energies, de moment, només sentim renegar, plorar de ràbia i picar de peus. És a dir, els sorolls de la impotència. Deu ser que els qui més pateixen estan més o menys protegits per entorns familiars, per amistats o entitats i organismes socials que minimitzen el problema (i de passada ens fan sentir menys culpables als qui no patim tant o no gens). Voleu dir que sense l’aprofitament del malbaratament que fem els qui vivim mitjanament bé o millor que bé, hi hauria forma de controlar la violència que provoca la fam i la misèria.

Però, la pregunta que tothom es fa i ningú acaba responent amb claredat és: ¿per què les autoritats comunitàries o, si escau, els governs estatals no poden intervenir en els preus de l’electricitat i del gas domèstics, un cop definits uns estàndards mínims segons les variables que s’escaiguin? ¿Per què no en poden fixar un preu màxim sabent la mitjana de consum segons rendes familiars i equipament de la llar, metres quadrats, antiguitat dels habitatges, zones climàtiques, etc.? És que el mur és: la llibertat de mercat no es toca? Recordo perfectament que l’essència de la Unió Europea es fonamenta en la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones. Però tots sabem, oi?, que aquesta llibertat quan convé a la geoestratègia es modula dins de la UE de maneres diferents sobretot quan es tracta de migracions, acords comercials o tractaments fiscals a les grans companyies de telecomunicacions.

2 de març del 2022

ENSENYAMENT

Anunciar una vaga de cinc dies al març perquè l’inici de curs s’avança cinc dies, la majoria de les famílies no ho entenen. El que no comprenen, de fet, és per què aquest avançament no s’ha produït fa anys. Tothom a favor de la conciliació familiar, però al final, quan es fa un pas per possibilitar-la, aleshores s’hi posen totes les pegues del món. I, en canvi, no hem llegit enlloc que la comunitat escolar i sobretot els sindicats de professorat, plantegin una veritable revolta opositora contra el nou currículum que bandeja vergonyosament l’optativitat de la filosofia a l’ESO, minimitza la càrrega horària de Tecnologia i, per sentència judicial, obliga a impartir-ne un 25% en castellà. Que caldria flexibilitzar el sistema productiu en general perquè el calendari escolar pogués distribuir millor la càrrega lectiva al llarg de l’any, naturalment. Que el fus horari s’ha de reequilibrar, sí, sí i quan es decidirà?. Que no fa el mateix temps al maig i sobretot al juny al Pirineu que a la plana de Lleida, és una obvietat. Doncs, per què no es planifica un calendari escolar segons les diferents zones climàtiques?.

Que cal prestigiar el treball dels professionals amb el millorament dels requisits d’accés a la docència, amb més suports específics per a la gestió de la diversitat, amb la disminució d’hores lectives amb alumnat, amb el reforç de l’autoritat dels docents i els increments de sou en funció de la tipologia de centres, absolutament d’acord. De la mateixa manera que en l’exercici docent cal combinar periòdicament l’atenció a l’alumnat amb la formació, la investigació i la gestió. Tant de bo que cada escola, a partir d’un currículum mínim, simples enunciats de continguts, objectius competencials, (i no com ara que s’arriba al detall més precís com si els docents no sabessin pràcticament res del que han d’ensenyar i avaluar), pogués, en funció de la detecció de totes les variables contextuals, desenvolupar el seu projecte educatiu i que aquest fos contrastat amb una avaluació general dels nivells i del sistema! I així, tantes altres, diguem-ne, actualitzacions i millores en què segur que estarem d’acord. Però fer esclatar la revolta amb l’excusa que l’avançament de curs no ha estat consultat als sindicats, no té res a veure amb la qualitat de l’ensenyament. El got havia d’haver vessat amb la primera sentència del 25%.

23 de febrer del 2022

TOCAR DE PEUS A TERRA

Després d’escoltar el discurs del MH President de fa una setmana, es podria arribar a concloure que, si després de l’estiu es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya, tornaria a guanyar el PSC-PSOE, i és probable que, amb el suport dels Comuns, i l’abstenció del PP i VOX, pogués formar govern. D’aquesta hipòtesi, ara, en termes rufianescos, se’n diu tocar de peus a terra. Sentim i entenem que el govern actual de la Generalitat, acomplert un anyet de funcionament, això de la independència i de l’amnistia, només ha quedat al rebost de l’oratòria política, que és com dir de la retòrica del no-res. Igual que la O (d’obrer) del PSOE ja fa temps que només és per fer bonic o, com a molt, per una qüestió de nostàlgia del passat, la I (d’independència) dels programes dels partits que la proclamen, ha passat a convertir-se en la crossa per bastir discursos de cap de setmana per als nostàlgics A pesar dels heroismes patits i patents encara d’una bona colla de gent, sorprèn que amb a penes quatre anys de l’eufòria viscuda per la república catalana, avui només en quedin les cendres. Els qui retreien els indepes que vivien en una fantasia, la realitat els ha donat la raó. Una raó tramposa perquè, coneixent com som els catalans i els assimilats, ja la tenien des de sempre.

Aquests catalans a què em refereixo som de seny i rauxa, propietaris, de veure món, de bona vida, orgullosos de tenir bons esportistes, bons restaurants, bons metges i bons poetes. I d’un cert soroll diguem-ne controlat amb les dosis convenients de civilitat espriuana. I el qui ho va formular per primera vegada, si no m’erro, Vicens Vives en el llibre Notícia de Catalunya, el 1954 (!) (que, per cert, caldria ser de relectura obligatòria, de tant en tant, com El Príncep de Maquiavel), era una ment preclara com poques n’hi ha hagut en la història de Catalunya per descriure la nostra psicologia col·lectiva. Psicologia que no ha canviat en l’essencial, a pesar de tot el bagatge de la modernitat. La imatge que el periodista Antoni Brosa fa servir per rematar-nos és genial: els partits catalanistes em recorden el mite de Sísif, sempre pujant una pedra autonomista [posin-hi, pel cas, independentista] que torna a rodolar cap avall abans d'arribar al cim desitjat. A mi personalment em sap greu que siguem tan covards. És cert, els almogàvers cobraven.