27 de maig del 2015

GOVERNABILITAT

Com deia aquell, aquesta setmana ha començat la veritable campanya electoral en molts municipis. Primerament, per formar govern i decidir qui passarà al davant i tindrà el valor i les ganes de ser alcalde o alcaldessa. I segon, perquè d’aquí quatre dies, els resultats municipals hi animen, els ajuntaments es veuran interpel·lats, igual que tota la ciutadania, a l’hora de decidir sobre el futur de Catalunya. Quan en els ajuntaments ha calgut pactar per governar ha estat normalment una tasca bastant fàcil. Tothom vol el millor per al seu poble, sempre i quan el POUM no ens alteri o modifiqui, ni que sigui un mil·límetre, alguna propietat immobiliària. La diferència entre uns i altres líders se sol dirimir en qüestions d’estil, o de maneres de ser i de fer personals. Ço que es tradueix en més o menys personalisme, en més o menys transparència, en més o menys sensibilitat per la cultura, en la jerarquia de prioritats, de creences, d’expectatives personals i per a la ciutadania, en més o menys preparació per a la gestió de recursos de tota mena, en el pes que exerceix la filiació ideològica, o en la capacitat d’empatitzar amb els altres, de patir i alegrar-te amb els teus conciutadans, de compartir idees, projectes, voluntats, utopies i maneres de fer-les possible.

Les majories absolutes són comodíssimes per governar, però són molt traïdores perquè et porten al convenciment que tu ets la raó i la mesura de totes les coses, que la teua paraula, el teu punt de vista, les teues solucions solen ser no solament les millors, sinó les úniques. Fins i tot essent una persona d’una honestedat a prova de bomba, el lideratge absolut et converteix en protagonista i responsable absolut i per tant en un messiànic redemptor de tota mena de mancances i executor de l’única llei, la teua, que és capaç de regular i sancionar les conductes socials de tota mena i condició. La deriva cap al dogmatisme i l’absolutisme són inherents a les majories absolutes, encara que les formes siguin elegants i les actuacions ratllin l’honestedat absoluta. Però l’acriticisme –com deia aquell, l’admiració sense límits- i el papanatisme socials també. Ja que pensen per tu, ja que decideixen quines són les teues necessitats, ja que vetllen per la teua salut, ja que gestionen el teu present i et preparen el futur, Déu els do glòria! Sí, a Lleida capital comença la campanya!

20 de maig del 2015

LA VERITAT

Una de les coses que més m’agraden del PP en campanya electoral és la seua sinceritat. Ni Plataforma per Catalunya és tan clara en el tema de fer neteja de la immigració. Ni C’s ho és en la qüestió, recurrent, de la considerada imposició del català i de la immersió lingüística escolar. Ni Societat Civil Catalana s’atreveix a dir tant com quan parla la Sra. Camacho de la bandera estelada. I és que el PP té molta més munició que tota la dreta haguda i per haver. Les coses clares: no és que li agradi (dic agradi perquè ja no és una qüestió racional, sinó visceral) el bilingüisme, sinó que a alguns dirigents del partit els empipa soberanament que existeixi una altra llengua a Espanya que no sigui el castellà-espanyol. No és que els molestin algunes autonomies, és que a la majoria del PP, l’estat de les autonomies, sobretot per culpa de la díscola Catalunya, l’eliminarien d’un cop de peu de la Constitució. Ves que en una hipotètica reforma, fins i tot no s’hi avinguessin e PSOE, Podemos, Ciudadanos i, si en quedés rastre, UPyD! El ministre Fernández l’altre dia, davant l’acusació del conseller Espadaler que agents de la Policia Nacional havien alertat gihadistes que eren investigats pels Mossos, va ser molt contundent: “la lluita antiterrorista... no es pot deixar en mans dels que no tenen cap mena de sentit de l’Estat”.

No em diran que les paraules i els fets dels ministres Wert i Fernández no siguin un exemple preclar de sinceritat! Ara, sobretot ara, quan algú crida que ve el llop, ve realment el llop. La sinceritat té la virtut de la claredat, de la llum, de l’absència de giragonses, de replecs i de complexitats. Fins i tot, la virtut d’una certa honestedat. Però també, l’avantatge que els qui s’han de defensar poden escollir les armes, les estratègies i les tàctiques més efectives, dintre, és clar, dels seus límits. Una de les asseveracions que, personalment, més m’han impactat, al llarg de la legislatura, d’aquests exercicis de sinceritat és que s’havia d’espanyolitzar els catalans. És sublim! Diuen alguns filòsofs que no existeix l’etern retorn nietzschià, però jo, sincerament des de l’experiència de la meua ciutadania catalana, crec tot el contrari. Aquesta frase és una mania, una neurosi que no ha deixat de persistir des de l’origen dels temps del que coneixem com a Espanya, regne d’Espanya o república espanyola. Així ha estat i serà.

13 de maig del 2015

ENQUESTES

Si les enquestes em donaven guanyador no estaria gens tranquil. Si em deien el contrari, tampoc. Les previsions que feien les de la Gran Bretanya han estat un fiasco descomunal. Les enquestes sempre les cuina algú interessat. Indiquen tendències, potser sí, però com que per telèfon hom pot dir el que li doni la gana, ningú no pot saber si la resposta és sincera o és una mentida com una casa. La gent ens hi juguem molt dient la veritat. Primer, perquè tampoc tenim tan clares les coses. No sempre saps a favor de qui has de votar i, en canvi, tens més clar contra qui o què ho has de fer. Ja no som militants cecs de les diferents opcions polítiques i seguidors fidelíssims de les persones i dels seus idearis i de les seues accions. Els models de gestió, de governança, les ideologies polítiques, ja no tenen uns perfils perfectament escairats. Ja fa temps, des del final de la modernitat, des de l’inici de les societats líquides, deliqüescents, que tot depèn de les variables incontrolables. I segon, perquè ni la veritat ni la mentida de les teues respostes serviran per a gran cosa. Ni la teua opinió ni el teu vot condicionen ningú dels electes a seguir els nostres desigs electorals. Les opinions i els vots són un simple instrument per aconseguir el poder. I quan es governa, rarament, es pregunta a la gent què li sembla tal cosa o tal altra.

L’enquesta, però, que falla rarament és la que es fa a peu d’urna. Deu ser que, com que ja has fet la feina, ja no et pots tornar enrere, ara ja pots dir la veritat. Potser no tota la veritat, però déu n’hi do. Però, com que això no succeirà fins al dia 24, mentrestant continuarem especulant i cada formació mantindrà la flameta de la il·lusió amb l’enquesta que li és favorable. I si no, amb la que s’ha fet elaborar per l’autosatisfacció i el manteniment de la il·lusió o de l’esperança d’un, menys o menys, confortable horitzó de futur. Però, què faríem, avui, sense les enquestes, quan l’univers d’opcions ha esberlat la seguretat que dóna el bipartidisme o el tripartidisme, per exemple, lleidatà? Dia a dia hem esdevingut més dubtosos, perquè tot és més incert, més obert, més indeterminat. A les municipals votàvem, pràcticament, persones. Però, fins i tot aquestes, ara, hem experimentat amargament que són vulnerables, canviants, susceptibles de fer tot el contrari del que semblen, aparenten i diuen.

6 de maig del 2015

DEL LOCALISME

A l’orient, Barcelona, a l’occident Lleida. El cronista Muntaner ho deia d’una altra manera, però, ja ens entenem. Com que la Capital queda lluny i Catalunya és Barcelona, el ressort psicològic compensatori dels perifèrics consisteix a protestar mitificant-nos, ja sigui reivindicant el leridanismo, una forma sui generis de ser espanyol, ja sigui, en els temps més moderns, amb la reivindicació d’una lleidatanitat provinciana i escarransida. Hi ha honroses i excel·lents excepcions en sectors clau de la nostra economia, de la inventiva i recerca productiva. Els talents, és cert, no tenen mai fronteres. Hi ha, també, iniciatives culturals, com la candidatura de la Seu Vella, a ser proclamada patrimoni de la humanitat, que han enfocat la qüestió molt més enllà del valor local i l’han presentat com a un monument que explica Lleida, un paisatge, una història, un vast territori, una voluntat de pau i concòrdia i bona part de la història de Catalunya. Bravo!!! Però, les excepcions solen confirmar la regla: normalment encara treballem en provincià, ens satisfem en el clos del nostre niu, i aspirem a la simple autosatisfacció i al propi emmirallament. I si hi ha una ciutat que presenta molt sovint els tics d’aquesta síndrome de la closca del caragol, és precisament Lleida, la nostra capital.

Preguntem-nos: Lleida ciutat, tot els seus agents, manifesta alguna voluntat de ser realment la capital de l’Occident català? ¿Ha tingut algun paper decisiu, col·laboratiu i permanent en la consolidació de noves centralitats culturals de la plana, com Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Guissona, Solsona, Torà, Agramunt, Les Borges Blanques, Almacelles, tot el Baix Segre, el món ibèric d’Arbeca, Tornabous, Verdú, etc? ¿Fins a on ha maldat per posicionar-se rotundament en els mapes reals de la política catalana global, aquells on la inversió pública estableix prioritats i jerarquies; i en els mapes simbòlics, aquells on els imaginaris col·lectius determinen valors i importàncies? ¿Per què val menys el que és de Ponent que el que és d’Orient? Leridanismo i lleidatanisme són, certament també, expressions victimistes. Els poders públics, institucionals, possiblement, o no han aspirat a més o no els ha esperonat ningú per reivindicar-se a ser alguna cosa més. Sí, en el fons, també, és una qüestió d’autoestima, de talent, de coratge i de determinació.