20 d’octubre de 2021

LA DEMOCRÀCIA ÉS EL PROBLEMA?

La democràcia, segons Plató, porta a la tirania. La democràcia, en teoria, es fonamenta en el principi de la llibertat: llibertat de fer, de dir, de sentir, de creure, d’elegir, de decidir. I en el de l’equitat o igualtat social: davant la llei, d’oportunitats, de drets essencials i de deures inexcusables respecte de la protecció del bé comú. En fi, per resumir-ho en paraules de Lincoln: govern del poble, pel poble i per al poble. Vist, però, com el feixisme i el nazisme es feren amb el poder democràticament, amb un entusiasme popular inicial tan clamorós, i ara torna a captivar tanta gent aquí i arreu d’Europa, no hauria de passar ni un minut que a l’escola, per ser membre d’un centre cívic o de qualsevol òrgan de govern de qualsevol tipus d’organització i àdhuc per a l’obtenció de subvencions i permisos, fos obligatòria la lectura d’Els Orígens del Totalitarisme de Hannah Arendt i superar-ne una prova de comprensió i de memòria de les frases clau. Mirin-s’ho com vulguin, insisteixo, tal com tornen a reflorir aquests totalitarismes a Europa i es van engrandint les causes que els varen provocar, no pot passar dia que no se’ns obligui a passar de tant en tant exàmens de democràcia. I es preguntaran: qui ens avaluaria? Doncs, per exemple, un tribunal format per premis Nobel de la Pau amb un expedient impol·lut, seleccionat oportunament pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

Perquè diguem-ho de nou, els qui alimenten els totalitarismes contemporanis són els qui els han alimentat sempre. Els que més rics es fan com més s’incrementen les diferències socials i més creix la misèria. No estaria de més que, almenys per al que resta d’any, ens obliguéssim també a memoritzar les dades més importants de l’estudi que aquest setembre ha publicat l’Observatori Social de Fundació la Caixa titulat Fractura entre rics i pobres. Hi observaran com de fàcil és entendre perquè la dreta i la ultradreta es convertiran molt aviat i sense cap mena de dissimulació en els salvadors de la pàtria i en els gurus de la nova vella normalitat. Car els responsables de la fractura social, de la ruïna de l’Estat, de tots els mals, segons aquests, només té un nom: la Democràcia. El curiós del cas és que els poderosos i els qui treballen per ells tenen clar que no poden existir sense una massa que es cregui les seues mentides.

13 d’octubre de 2021

POLÍTIQUES MUNCIPALS

Una bona política municipal també hauria de ser aquella que no solament atén curosament els detalls de totes les coses, sobretot per la proximitat i la familiaritat que s’estableix amb els cossos i les ànimes dels governats, sinó també que sap arreglar-se-les perquè el futur del municipi sigui millor al ulls dels qui s’hi faran grans. El PP de Lleida té raó almenys en una cosa: hi ha indrets de la ciutat i dels encontorns on la neteja brilla per la seua absència. No durant uns dies, sinó acostumadament. Però també en tenen aquells ciutadans que consideren que una de les característiques del comportament del lleidatà mitjà és la seua llorderia. Als lleidatans ens costa de tenir, de mantenir, d’exhibir una ciutat pulcra i polida, i d’acostumar-nos a ser més diligents, aplicats i zelosos en aquesta qüestió.

ERC i Junts tenien raó quan denunciaven l’anterior govern del PSC-PSOE que Lleida tenia l’IBI més car de les capitals de l’Estat. Ara la raó seria de part del PSC-PSOE si titllessin ERC i Junt d’hipòcrites i de populistes de pa sucat amb oli. Les contradiccions pròpies de la política, diríem! Com quan es pretén aturar la reparcel·lació de Torre Salses per part del Comú amb l’excusa que falta l’avaluació ambiental del projecte que impulsen les empreses promotores d’un parc comercial i d'oci i, en comprovar que jurídicament n’està exempta, no solament provoca l’expulsió del Comú del govern de la Paeria, sinó que obliga a ERC i Junts a menjar-se el gripau que havia criat el PSC quan era al govern. I el més lacerant, a fer mutis, sobretot ERC, quan en el seu programa de sempre ha defensat un model comercial de proximitat, sostenible i etc.

I ja que parlem de detalls, suposem la resposta de per què no es repinten, més enllà de la simpàtica iniciativa d’acolorir-ne uns pocs amb la bandera LGTBI, els passos de vianants a la majoria de carrers de la ciutat. Cal prioritzar evidentment la despesa, perquè hi obliga la buidor de les arques i el deute desorbitat de la ciutat, més d’un miler d’euros per habitant. Però ens estranya que un tema tan sensible per a la seguretat vial, de què fan bandera tots els governants, i més ara que s’han afegit els patins elèctrics als riscos de la circulació, no sigui munició per a l’oposició. ¿Tal volta la benvingudíssima iniciativa, Lleida ciutat 30, fa innecessaris els passos zebra?

6 d’octubre de 2021

UNA PEDRA A LA SABATA

El 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajó, que mig governa des de Waterloo la Generalitat a través dels consellers de Junts, amb el temps s’ha convertit en una pedra a la sabata de l’Estat espanyol que cada dia es fa més grossa, és més dura de rompre i que més posa en evidència com de magra i superficial és la nostra democràcia. Ho és evidentment per a tots el poders de l’Estat, l’executiu, el judicial i el legislatiu. Ho és, i voluminosa naturalment, per als partits de dreta i d’extremadreta i fastigosament insuportable sobretot per al PSOE i per a ERC. Encara que es facin els indiferents és una nosa per als països de la UE i no deixa de ser una excusa per a russos i xinesos quan algú els acusa que no respecten els drets humans. A tot arreu del planeta Terra quan algú pronuncia el nom de Puigemont sap perfectament de qui es parla, amb simpatia o amb el contrari. Però és indiscutible que, ara per ara, és el polític, després de Companys, que més ha internacionalitzat el nom de Catalunya i millor ha fet arribar el missatge independentista urbi et orbi. Estic segur, si més no, que els professors de dret, els tribunals i els penalistes més reputats d’Europa han estudiat el seu cas, l’hauran fet servir d’exemple a les aules de les universitats més reputades i més de cinc i de deu i de cent juristes els agradaria defensar-lo o acusar-lo, i competir amb l’equip d’advocats que el MH ja té, en algun tribunal democràtic, és a dir independent, desideologitzat.

El president Puigdemont fa tan mal com el que produeix una pedra a la sabata quan competeixes en una marató, però és un dolor que tant la Comissió Europea com, principalment, els poders de l’Estat espanyol, estan disposats a suportar rabiosament el que faci falta. Estem davant d’una rèplica de la història de David contra Goliat (Samuel, 7, 49-50)? Coneixent, però, com es comporta l’estat espanyol amb els qui han gosat i gosen qüestionar la unitat pàtria, aquest U plotinià, realitat última, eterna i immaterial, tenim la lleugera sospita que l’Estat farà l’impossible, mentre Puigdemont visqui, de portar-lo emmanillat davant el Tribunal Suprem a l’espera que es faci Justícia. Que s’acompleixi no només el càstig oportú pels (presumptes?) delictes que ha comès sinó que se satisfaci la reparació deguda a la humiliació moral, teològica, que ha sofert l’espanyolitat.

29 de setembre de 2021

LA TAULA COM A EXCUSA

Els gestos i les formes són importants en política. Però a Jalta a més de la foto es va pactar el repartiment de la governança mundial. A la foto de la trobada al Palau de la Generalitat entre els presidents respectius i la dels negociadors no serà res més que la foto d’un inici de no-res. Que ja és molt que la pretesa taula de Negociació esdevingui una taula de Diàlegs, de converses, de coneixences íntimes. És cert, les formes són molts importants. Però per arribar a algun acord efectiu, realista, cal que funcioni el do ut des (et dono perquè em donis), la reciprocitat. En el nostre cas, l’únic que pot donar ERC és: 1. El compromís de desactivar o, fins i tot, avortar qualsevol declaració unilateral d’independència que puguin alimentar Junts i la CUP. Almenys fins que durin les respectives legislatures. 2. Assegurar que el PSOE no hagi de convocar eleccions anticipades, ço que vol dir votar els pressupostos de l’Estat. I 3. Mentre no toquin eleccions, mirar de concretar alguna coseta que endolceixi l’escepticisme dels socis de govern. Com per exemple que el CIS pregunti, en alguns dels seus sondejos habituals, a tots els espanyols què votaríem en el cas hipotètic que es fes un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

Gestos, símbols, mètodes de treball, nobles objectius, tot el temps del món i poca cosa més. En política no es parla mai de farsa, teatre o simulació, sinó d’estratègia, de maniobra, de mètode, de guió, de programa o de projecte. Quines ironies té la vida, no?. Em plau de recordar-los que l’eslògan fets, no paraules era el lema del PSC en la campanya de 2008 que va portar el MH Montilla a presidir la Generalitat. En fi, que del que es tracta és de marejar la perdiu fins a les properes eleccions d’aquí i d’allà. A Madrid, poder dir als teus votants que amb el govern del PSOE no s’ha proclamat la independència ni, molt menys, s’ha fet cap referèndum –tal com sí que va passar amb el PP al poder–. I a Catalunya, que ERC ho ha intentat fins a l’extenuació, malgrat els torpedes a la línia de flotació de Junts i de la CUP, i que per fer passos endavant en l’amnistia i l’autodeterminació no hi ha més remei que obtenir una majoria qualificadíssima. O sigui que fins que ERC no obtingui el 70% dels vots no es pot fer res més que esperar que a Madrid guanyi el PSOE per continuar parlant del tema. Amén.

22 de setembre de 2021

EL CATALÀ, A LA CUA

La literatura catalana viu un gran moment. Mai no s‘havia editat tant en català no hi havia hagut tants premis, festivals, recitals, diades, fires, per a fomentar-la, ni tants bons escriptors i sobretot escriptores, ni tanta traducció de la literatura universal a la nostra llengua. Mai com ara no hi havia hagut una fal·lera tan entusiasta per fer-se un nom en el Parnàs, la residència de les muses. Malgrat tots els impediments, l’escola continua fent immersió lingüística, la TV3 i Catalunya Ràdio obtenen un bons nivells d’audiència, i les nostres institucions tenen el català com a llengua principal. Doncs, tot i això, oh paradoxa!, l’ús social del català, segons totes les enquestes lingüístiques, recula de forma alarmant. I, en conseqüència, la prospectiva n’augura una mort lenta però segura. Una substitució lingüística que comença sibil·linament amb la xerrameca en catanyol que ja parlen multitud d’aborígens i practiquen molts dels protagonistes que inunden els mitjans de comunicació corporatius, i s’acaba normalitzant-ho tot en castellà. Sempre quedarà una petita tribu índia, escondida entre les muntanyes, en què els vells en preservaran, si més no, durant alguns anys, la memòria oral i sentimental. I seran venerats mentre visquin com els tòtems de la nostra memòria històrica abans de col·locar-los en algun museu. Allí, les noves generacions podran, gràcies a les noves tecnologies, veure i escoltar els últims parlants d’aquella llengua que un dia, tan llunyà!, va ser la llengua materna (i nacional) de què parlava B.C. Aribau: En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró matern la dolça llet bevia.

Nogensmenys és possible que es continuï aprenent, com a segona o tercera llengua, a l’escola obligatòria (talment el gaèlic manx, la llengua celta de l’illa de Mann). I és molt probablement que la seua literatura continuï vivint, durant uns anys, un gran moment, si més no la popular i tradicional. S’ha estudiat que en els pitjors moments de la vida d’una llengua, quan més prohibit n’és el seu ús, quan més se n’augura l’amenaça d’extinció, és quan la seua literatura en produeix el millors fruits. I aquest mena de resistència es refugia sobretot en la poesia. Com en una mena d’exili. Recordin, sinó, qui va salvar la llengua en la darrera dictadura: Carner, Riba, Espriu, Foix, per dir els de més nomenada.

15 de setembre de 2021

IN ILLO TEMPORE

Si la gent d’aquest país no es revolta contra l’estat de coses denigrants, immorals, humiliants i fastigosament injustes que s’hi donen de manera tan desvergonyida (com si fossin normals i impossibles de revertir), deu ser perquè: 1) tothom sap com les gasta l’Estat: les garrotades que mos fotran, com diu el garrotín. És a dir, perquè ens paralitza la por. 2) La consciencia de ciutadania, (a saber, de ser membre actiu de la institució de l’Estat, en la mesura que se’t reconeixen o fas valer una sèrie de drets i obligacions polítics i socials que et permeten intervenir en la seua regulació i compliment) és d’un to molt baix, té el gruix d’un paper de fumar i és tan trencadissa que s’acontenta amb poca cosa i amb poder decidir un vot, normalment, cada quatre anys. I 3) Perquè existeix un estat paral·lel, les ONG de la Caritat, que mitiga les desgràcies, el patiment i l’anorreament. No fa tants anys, quan s’apujava un cèntim la benzina, esclatava el món. Si més no, les protestes retrunyien arreu i el malestar general feia témer alguna desgràcia. Ara, quan el preu de la llum esdevé prohibitiu, com a molt, impotents, ens empipem, forfollem quatre renecs, piquem de peus i una gran majoria s’haurà d’acontentar a viure la fosca sota la llum de les espelmes. Això sí, quan els governants observen que no farem res més que queixar-nos i somicar, aleshores estratègicament trauran el sant Cristo gros per demanar-nos paciència, coratge i confiança, que de més verdes en maduren, que qui dia passa any empeny, que hi posaran remei un dia o altre.

Hi hagué un temps, però, en què els sindicats de classe, treballadora s’entén, eren els promotors de les grans revolucions. Hi hagué un temps en què les dones eren les protagonistes dels autèntics i radicals canvis socials. Hi hagué un temps en què els estudiants aturaven el món i li donaven la volta com un mitjó. Hi hagué un temps en què l’esperança d’una millora en tots els àmbits del sistema democràtic havia de venir del Moviment del 15-M o dels Indignats. Fins i tot hi hagué uns mesos en què una certa revolta podia originar-se entre els 9 milions de pensionistes. Ara el gran xantatge consisteix a fer-nos creure que el grans problemes socials –irresolts sistemàticament–: violències i pobreses energètiques, habitacionals, migratòries, laborals...importen menys que la identitat sexual.

8 de setembre de 2021

REINICI

Al setembre la majoria tenim la sensació que tot comença de nou, per més que tot sigui igual de vell. Així que han passat uns segons del primer dia de setembre, se’ns instal·la un déjà vu que no ens abandonarà fins a l’agost vinent. La roda del temps no és res més que la roda de la vida i de la mort. Tot està per fer i tot és possible que deia M. Martí Pol, en realitat és mentida, com afirmava un altre poeta, Joan Margarit. Evidentment: s’ha viatjat a la lluna, s’ha fabricat la bomba atòmica, s’han trobat vacunes la Covid-19, i la intel·ligència artificial porta camí d’inaugurar una mena de nova civilització que hom anomena ja el Transhumanisme. I, òbviament, hi ha coses irresolubles des que el món és món i l’habiten els homes i les dones i els no duals. Però, a pesar de tot, ¿per què tenim la sensació (i alguns en tenen la certesa matemàtica) que sempre hi ha deures pendents sigui qui sigui que els hagi de fer? Ja fa mes de mil dies que s’ha de renovar el CGPJ segons dicten les lleis. Fa més d’una dècada que al Parlament hi ha una majoria independentista i de la independència de Catalunya el més calent és a l’aigüera. Fa més de cinquanta anys que es parla del futur negre dels pobles del Pirineu i ara s’espera que la vareta màgica d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030 ho solucionin tot. Fa 42 anys del manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua, que va publicar la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges i l’ús social del català avui està sota mínims.

Cal reiniciar sempre i esperar que el final del procés sigui millor que el resultat obtingut la vegada passada. Aquesta mena de determinisme de l’etern retorn és el pa i la sal dels servidors públics. Com que sempre existirà el mal en totes les seues expressions, i la pobresa, l’atur, les desigualtats socials, la delinqüència organitzada, la mentida i l’estupidesa no tenen un temps i un lloc determinats on poder-los eliminar, sempre hi ha feina per fer. Canviar el sistema que genera el mal, el patiment deu ser impossible. Fins i tot potser amb una revolució radical que, a hores d’ara, poca gent està disposada a fer. Reiniciem, doncs, posant pegats, mitigant, entretenint, dilatant, impostant, amb la il·lusió de creure’ns que alguna cosa canviarà i que s’obtindrà una petita victòria si és el cas que el president Sánchez s’asseu a la Taula de Diàleg.

1 de setembre de 2021

HIPÒCRITES!

Amb el talibans de nou al govern d’Afganistan, es diu, s’ha retornat al paleolític en qüestions de drets i llibertats individuals i civils. Segur. Però la majoria dels polítics que ens governen a Occident, que s’escandalitzen tan teatralment, s’eixugaran ben aviat les llàgrimes darrere les càmeres i s’asseuran amb els amos de la guerra santa per fer el tractes que calgui. Sobretot per agrair els donants principescos dels emirats àrabs, els còmplices de l’administració d’Islamabad o de Bagdad i no recomençar una guerra costosíssima amb els càrters mafiosos que comercialitzen amb l’opi i l’heroïna, i ho faran amb el liti i el tungstè o l’urani, minerals estratègics de què el país és riquíssim. Ni molt menys per no tensar més la corda amb els governs xinès i rus. Com deia l’insigne Borrell, els talibans han guanyat la guerra i toca fer el que toca fer amb els guanyadors. Amb les condicions de sempre: les més hipòcrites, tal com se sol fer des de sempre amb els amos del petroli, del gas, del luxe marbellí, grans compradors d’armes de les fàbriques espanyoles, i senyors dels paradisos terrenals per a tota mena de sàtrapes, de reis emèrits i els seus correligionaris. Per descomptat amb tots aquests amics dels talibans amb els qui els defensors de la justícia i l’ètica universals fan grans negocis mai no es posen condicions sobre el respecte als drets de les dones, els drets dels infants, els drets humans.

Ara, l’Occident democratitzador universal, de tradició cristiana, de cultura grecollatina, òbviament paradigma del pensament políticament correcte, ens consola dient que els talibans no podran reconstruir el seu Afganistan perquè no tenen recursos econòmics. Que totes les reserves dineràries i en or del país estan intervinguts. Que, passat el pitjor dels primers mesos, la misèria i la fam de la població convertiran l’emirat jihadista en una olla a pressió que els esclatarà als morros. I nosaltres, tan ingenus com som, compadirem els primers i les premeres màrtirs, però ens reconfortarà que Aràbia Saudita, Pakistan, Qatar, i si els talibans aparenten ser bones persones i no es passen massa amb la interpretació de l’Alcorà, la UE, la Gran Bretanya, la Xina, l’Índia, i de retop la resta del G20 convertiran l’Afganistan en un estat amb el qual és possible tenir relacions diplomàtiques i, sobretot, comercials, no clandestines.

25 d’agost de 2021

ELOGI DEL BADAR

Badar vol dir obrir-se (algunes fruites es baden a l’arbre, les portes es baden...). Però també, estar encantat, distret. De badar, en aquest sentit, deriva badoc. I entre els seus sinònims tenim: estaquirot, babau i tanoca (que deriva de l’occità tanoco que vol dir tros de fusta). Quan badem, certament, tenim l’atenció distreta. No estem pel cas que toca, sinó ves a saber. Abans, quan ens distrèiem, ens renyaven dient-nos que estàvem pensant en les musaranyes, a la lluna, al llimbs, als núvols, que baixéssim d’Arbeca o de la figuera, que teníem el cap a tres quarts de quinze o que veníem de l’hort. I a base d’algun clatellot la majoria apreníem a badar poc, a dissimular-ho, o a fer-ho fora del context en què s’havia d’estar alerta. Badar, en general, en la nostra societat en què el temps és or, està mal vist. No es pot perdre temps, fins i tot, quan ja no pertanys al sistema productiu. Hi ha jubilats i jubilades que tenen l’agenda més plena d’activitat que quan treballaven. Àdhuc el qui viu en entorns completament naturals i és exempt dels estressos urbanites, si no és per veure quin temps fa i farà, tampoc no perd el temps a distreure’s en el vol d’una papallona o els colors i la textura de les pedres o l’intricat mapa del cel estrellat. Hi ha un consens social, doncs, en què, badar només ho pot fer el qui temps lliure i poca feina.

Disposar d’un temps per a badar en l’edat adulta és gairebé una obligació, una medicina. No és una delícia veure els nens i les nenes com es queden bocabadats? Entre l’escola, les activitats extraescolars i les obligacions de casa, han de tenir temps per deambular pels sender de la imaginació. Badar vol dir abstreure’s, fixar-se en un punt indeterminat del paisatge dels ulls, un punt de fuga precisament cap a l’espectacle d’indeterminades formes, moviments, representacions, ritmes, colors, sintonies, figuracions. Qui no ha après a avorrir-se, no pot badar com cal. Qui no sap badar, difícilment pot meditar. O admirar-se, aquell restare a bocca aperta, la bocabadada innocència de les masses neutres de què parlava Joan Fuster. El badoc, ves per on, és un detallista, és un naturalista en potència, és un psicòleg i etòleg del comport humà, animal, holístic. Quantes vegades el badoc no ha estat qui ha descobert l’agulla en un paller, l’arracada dessota d’un sofà o l’esquerda a la paret!

18 d’agost de 2021

ELOGI DE L’INEFABLE

Allò que no es pot traduir en paraules és inefable, indicible, inexplicable, inenarrable, inexpressable, impalpable i, entre altres, impagable. Quina paradoxa, no?, tenir tantes paraules per expressar el que no es pot expressar! L’inefable també és un misteri. No saber explicar el que sentim, el que intuïm, el que ens pertorba és una de les meravelloses limitacions precisament del misteri del llenguatge humà. Per expressar l’inefable només hi deu haver una fórmula: a través de sinònims i d’antònims. Dels símbols, les metàfores, les al·legories, els mites i les frases fetes. I quin sort no tenim del llenguatge corporal, els gestos, els somriures, les llàgrimes, les nostres emoticones, per fer-nos entendre. Quina potència no té el nostre cos a l’hora de parlar sense dir una paraula! Quanta virtut comunicativa no atresoren el ritme, el to, el timbre, les pauses de les nostres paraules, i la proximitat o llunyania que mantenim respecte dels nostres interlocutors. I vet aquí el sentit i el valor que hom ha atorgat històricament a les diferents expressions de l’art, ja sigui la música, la poesia, la pintura o la dansa o ja sigui el teatre, el cinema o a la fotografia. L’art ens diu molt més del que percebem amb els sentits. Justament perquè, més enllà de la realitat que descriuen o expliquen, suggereixen, invoquen aproximacions a l’insondable inefable.

L’experiència mística, la misteriosa crida de la inspiració, l’artista com a mèdium entre els absoluts i la relativitat o l’obra artística com a visió, al·lucinació i la seua revelació, són realitats que s’escapen als límits de la raó i del llenguatge. Els noms no són les coses o els fets. Són conceptes, propietats, característiques, atributs, formes, volums, percepcions dels sentits. Els noms són fruit de convencions culturals que alhora són fruit de contractes socials. Però malgrat el convenciment acordat que la realitat existeix a través dels mots que diem, també ens adonem que no hi ha un mot per a cada realitat que sentim o experimentem. Realitats que estan fora dels límits dels mots dels nostres diccionaris. Malgrat que pugnem per inventar nous mots per anomenar les noves realitats, per definir-ne els seus universals, per acotar-ne la seua presència entre el que ens és donat, sempre ens queda la imaginació per donar entitat a nous inefables, a noves utopies.

11 d’agost de 2021

ELOGI DE LA LENTITUD

El 2005 Carl Honoré, periodista canadenc, publicava Elogi de la lentitud: un moviment mundial desafia el culte a la velocitat. I els gurus del capitalisme, els tecnòlegs de de la supercomputació, els físics de la quàntica i els patrons de la fórmula 1, entre altres, van pensar que un home que digués aquestes ruqueries havia d’estar boig com una cabra. Com es pot desacreditar la velocitat, el déu de la modernitat, de les cadenes de muntatge, del màxim tant per hora, del mínim temps possible?. Pensar en lentitud és com retrotraure’s a abans de l’electricitat, de la màquina de vapor i de la màquina d’escriure. Doncs, sembla ser que l’estrès, la fibromiàlgia, les depressions, els ictus, els problemes de la son, la psoriasi i la majoria de patologies modernes tenen a veure amb la velocitat amb què vivim, amb la rapidesa amb què cal que es resolguin les coses per tal que tinguin sentit i valor. Les persones lentes solen ser sinònim de cançoneres, maldestres, desganades, mandroses, disfuncionals, d’efectes retardats i desidioses, deixades i gandules.. La norma és que s’ha de pensar ràpid, i actuar a l’instant. Només tenen una certa una excusa els jutges, els filòsofs, els poetes, els urbanistes i els cirurgians. La resta a córrer, que el temps és or, no ens feu perdre el temps que en tenim poc per atendre’t.

De petits a l’escola ens solien dir: a poc a poc i bona lletra. A casa a l’hora dels àpats, si t’ennuegaves: menja a poc a poc. D’adolescent i en plena jovenesa, quan les hormones s’acceleren i tot s’ha de fer amb quatre esgarrapades, els assenyats et recomanaven: menjar poc i pair bé, no vulguis córrer, pas a pas, de mica en mica s’omple la pica, anem a pams. La pressa, com ve a dir Milan Kundera a la seua novel·la La lentitud, ens fa oblidar de viure. Després, ja més o menys cansats de córrer bona part de la vida, hem començat a rebel·lar-nos, amb paraules del filòsof Josep Ma. Esquirol, contra l’imperi de l’actualitat i contra el despotisme de la velocitat, de què parlava un tal Miquel Amorós. Contra l’imperi de la productivitat a tot estrop, nosaltres ja ens apuntat a la colla dels qui gaudeixen del tempo giusto. Ja som seguidors de l’Slow Movement, de l’Slow Food, de la xarxa de les Cittaslow i fans d’Slowhand, que li deien a Eric Clapton. Ara, per més que correm, ja no plegarem més d’hora ni més tard.

4 d’agost de 2021

ELOGI DEL MISTERI

El misteri, allò indesxifrable, incomprensible, secret, ocult, que depassa les regles de la raó, governat per l’atzar perquè no ha estat codificat i interpretat per les lleis de la física i de la química, només admet un acte de fe. Perquè és impossible, en paraules de Saint Exupéry, desobeir-lo. Igual que ens fascina, ens atemoreix. Car no sabem quin és el límit del seu poder. L’hem volgut anomenar, li hem dedicat hores i hores d’estudi i tanmateix el misteri és aquí somrient hostatjat entre els plecs de la nostra racionalitat, entremig de les mesures de totes les coses. Són un misteri els miracles, les proeses de Kilian Jornet, la misèria moral, l’antropofàgia, el Big Band, el misteri d’Elx, el de la Santíssima Trinitat, l’existència de l’ànima, les desaparicions, les aparicions, els robatoris perfectes, els crims no resolts, el Triangle de les Bermudes, els dodecàedres romans, la naturalesa de les paradoxes o les línies de Nazca. Milers i milers d’inexplicables que ens recorden, malgrat saber-ho gairebé tot, que, com diuen que deia Sòcrates, encara no hem desxifrat el misteri de l’Home capaç del millor i del més aberrant, ni ho sabrem possiblement mai. I el més terrible i alhora el més encantador és que cada vegada que avançarem en la descoberta d’algun dels misteris, en sobrevenen d’altres. I aquesta és i serà la llei, i en això aplicarem analògicament l’axioma de la incompletud de Kurt Gödel que ve a dir que hi ha proposicions veritables, que no són demostrables. 

El misteri fereix el nostre narcisisme, el nostre ego, ridiculitza la presumpció de la nostra civilització, tan omniscient i totpoderosa, i ens fa tenir present, insistim, que una vegada i una altra en la nostra vida a penes sabem que no sabem res més que el que sabem mentre no sigui refutat. Però sense misteris no podríem viure. Què ens motivaria a aprendre si tot fos evident, manifest, obvi? Quin sentit tindria la imaginació? Quin, les religions? Per què hauríem de fer prediccions, ser clarividents si tot fos tan clar com l’aigua? Diuen que s’ha descobert que en un bosc el arbres es parlen. Un bon dia els matemàtics i els físics van formular la teoria del caos. La ciència possiblement trobarà la manera de produir energia per fusió nuclear. Resoldrà si l’Univers és finit o no. Però, com deia A. Einstein, sempre serà un misteri l’estupidesa humana.


28 de juliol de 2021

LA BANALITAT

Banalitzem quan parlem per parlar de temes de què no tenim la més mínima idea. Quan ho fem de coses que no tenen cap interès relacionat amb les nostres grans ocupacions. De trivialitats, de tòpics i clixés. Probablement banalitzem com una forma de teràpia inconscient per aigualir els alcohols de la nostra vida. Per poder passar l’estona, entre amics, parents i coneguts, al voltant d’un taula, i evitar que les nostres transcendències, les nostres particularíssimes grans conviccions, adhesions i mitificacions ens malmetin el parèntesi, la treva o l’armistici que representen una sarsuela, una cassola de tros o una caragolada. La banalitat, en aquest sentit, és un bon antídot contra les fractures socials, les gelosies, les prepotències i els saberuts. Essent banals tots som primus inter pares, i res no impedeix que ens puguem repartir equitativament ser originals, divertits, incisius, convincents, o, si cal, indiferents i taciturns, biliosos o sorruts. Existeix molta bibliografia sobre la gestió de les relacions humanes que recomana que siguem de tant en tant superflus, superficials, frívols i intranscendents. A estones i a temporades, els humans necessitem una mica d’anestèsia contra el dolor del món, contra l’orgull de saber-nos els més importants de la creació. Com ens agraden aquestes paraules de Miguel Delibes: Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales.

Nogensmenys, no podem, banalitzar el mal. No podem trivialitzar la ignorància, l’estupidesa, la mentida, el frau, el terror, el dolor, la tortura, la injustícia, la dictadura, l’opressió, l’esclavitud, el genocidi, la perversitat, la guerra. Hannah Arendt ens recorda, a propòsit d’Eichmann, l’aplicadíssim carnisser de la Solució Final dels camps de concentració nazis, que hi hagué molts homes com ell, homes que no foren pervertits ni sàdics, sinó que foren i segueixen essent terriblement i terroríficament normals. A l’estat espanyol, oh paradoxes, la democràcia ha normalitzat la ideologia nazi, el feixisme i el franquisme, en nom de la llibertat ideològica segons els intèrprets de la Constitució. A hores d’ara, Espanya és l’estat europeu on la dreta i l’extremadreta més ens recorden qui foren el vencedors de la guerra civil.

21 de juliol de 2021

COSTA D'ENTENDRE

 No hem entès mai per què la majoria de castellanoparlants espanyols no sap (o no hi posa cap interès) pronunciar els mots catalans acabats en -ll. Ens costa molt d’entendre (si no és per la llei del mínim esforç o d’una manera molt peculiar d’entendre la de l’economia del llenguatge) que els mots castellans acabats en -ido, -ado, els castellanoparlants de totes les condicions i en qualsevol àmbit els pronunciïn -io, -ao. Tampoc arribem a capir la raó per la qual hi ha gent que de Madrid en diuen Madriz. ¿És potser casticisme, frikisme, hipercorrecció, o una manera d’expressar una servil integració a la capital dels catalans qui hi aterren per treballar-hi temporalment? De la mateixa manera ens preguntem, una vegada i una altra, ¿com és possible que un nombre molt considerable de catalanoparlants orientals hagin deixat d’usar el pronom “en” i no en tinguin cap recança, i pensin que volen dir el mateix “anar-se’n” que “anar-se”? Persones que han estudiat la llengua catalana i en català! Serà que, com deia el poeta xilè Vicente Huidobroés incomprensible que un individu que hagi estudiat profundament la societat actual no sigui comunista, però tan incomprensible és que un individu que hagi estudiat el comunisme no sigui un anarquista. És incomprensible, sí, que un periodista de la plantilla fixa de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya es refereixi a Pau Claris com a Pau Clarís. Que un periodista esportiu que porta trenta o més anys comentant el Tour o la Vuelta, quan els ciclistes coronen any rere any el Pas de la Casa, digui immutablement Pas de la Cas. No els ha corregit mai ningú? 

¿És comprensible que el professorat de llengua faci faltes quan escriu a la pissarra (digital interactiva)? O que un jutge erri a l’hora de citar una norma en una sentència? ¿És que la correcció expressiva en els àmbits formals de l’ús de la llengua catalana i espanyola, ha deixat de ser un requisit per poder ocupar una feina de comunicador? Potser sí que ara el que s’imposa és: no importa com ho dius sinó el que dius. Doncs estem ben arreglats! Si normalment els nostres missatges mai no són compresos al cent per cent pels nostres interlocutors, només ens falta, sobretot si no ens veiem les cares i els cossos, que parlem distorçant la fonètica, desmanegant la sintaxi, inadequant la semàntica i descompassant la prosòdia.

14 de juliol de 2021

DONEC PERFICIAM

Fins a reeixir (que en realitat vol dir, si hi posem context, fins a reeixir-hi, fins a aconseguir-ho, fins a la victòria final) és el lema que identifica el corrent dins de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) dels qui no s’han desviat ni un mil·límetre del Sí a les paperetes de l’1 d’octubre de 2017. M’encanta aquesta declaració de fortalesa d’esperit i de resistència (pacífica)! Però m’encanta tant o més el mateix el lema escollit per identificar-se. Primer, perquè han triat el llatí, aquesta llengua “morta” que estudien quatre gats i gates, encara que de tard en tard figuri en alguna marca de cotxes, de sabons o de condons. Segon, per la contribució a la pedagogia de la història, atès que donec perficiam fou el lema de la guàrdia de corps, les Reials Guàrdies Catalanes, del rei Carles III d’Àustria, sobirà de la Corona Catalanoragonesa, durant la Guerra de Successió. Foren comandades pel coronel Antoni de Peguera i d’Aimeric, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats, el precedent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la porta d’entrada de la Il·lustració a Catalunya. I tercer, malauradament, perquè ens recorda quin ha estat el destí de la nació catalana des de 1714 fins als nostres dies, un camí pedregós de grans derrotes i alguna petita victòria, sempre curtíssimes en el tems i en l’espai. Resistir és vèncer, deia Juan Negrín, president de la República (1937-39), davant els embats dels revoltats que acabarien guanyant la guerra. Quant de temps podien resistir per reeixir els derrotats i vençuts en tots els sentits?

Fins a reeixir, més enllà del desig, la fortalesa d’esperit, de la valentia, de la convicció mental, ètica, implica la immolació, el sacrifici de la vida i els bens. ¿Recorden la resistència durant vuit mesos de setge (218 aC) que van patir els saguntins, traïts pels romans, per part d’Anníbal? ¿I què me’n diuen dels numantins que, després de patir pesta i fam, la majoria dels supervivents es van suïcidar abans de rendir-se a Roma l’any 133 aC.? Certament impressiona, si és que la cosa va per aquests verals, saber que hi ha catalans i catalanes que estan disposats a arribar fins en aquests límits tan extraordinaris per defensar la independència. I això sense cobrar, perquè Catalunya, com tothom sap, no té un exèrcit “professional” ni cap aliat estranger que li pugui facilitar una tropa de xoc.

7 de juliol de 2021

EL BATXILLERAT DE REBAIXES

L’anomenada Llei Célaa, l’enèsima reforma educativa, amb la intenció de no sabem exactament per què (reduir el fracàs escolar?, alimentar les aules de les cent i la mare universitats catalanes?, evitar de reprimir els talents emergents per la minúcia arbitrària d’una puntuació o una qualificació?, abocar l’alumnat a cursar si o sí màsters i postgraus a manta perquè, esclar, no hauran après gran cosa ni al batxillerat ni al grau?), preveu que amb una assignatura suspesa es pugui aprovar, superar el batxillerat. Es diu que els continguts d’aprenentatge han d’anar més orientats a competències que no pas a sabers merament memorístics, maquinals, irreflexius. Si no fos un acudit d’humor negre diríem que els qui elaboren aquestes normes no tenen ni idea del que treballa el professorat a les aules de batxillerat o bé són uns cínics. Posats a seguir la seua lògica, per què no aprovar el batxillerat amb dues o tres? I en coherència, per què no fem el mateix als cursos dels graus universitaris? Ja ho sabem que, a la curta o la llarga, als alumnes d’ara, als d’abans i als de demà, al final els aprova o suspèn la vida. Mirin si estem de rebaixes, de glorificació del pensament líquid i de la ruqueria, que de la vella proposta d’implantar un batxillerat de tres cursos, ara es passarà a fer-lo més anorèctic encara.

En lloc de reforçar-lo, transversalment, amb matèries que aprofundeixin en habilitats comunicatives orals, escrites i audiovisuals, en pensament i raonament crític, en coneixement de la cultura clàssica grecollatina o en estratègies i tècniques d’anàlisi de realitats complexes, ara resulta que cal fomentar una aura mediocritas de pacotilla, perquè, si no, estarem capolant i arruïnant les joves grans il·lusions. Suposem que el professorat s’estarà preguntant quina matèria o assignatura es podrà suspendre. Serà el Projecte Educatiu de Centre que determinarà aquesta circumstància? Serà una matèria comuna o de modalitat? El professorat podrà fer-hi objecció de consciència, com fan els professionals sanitaris en el cas de la interrupció voluntària de l’embaràs, de l’eutanàsia?. Calia que una mesura com aquesta formés part de l’articulat de la nova llei educativa, quan tothom qui treballa en el sector sap que en l’avaluació del segon de batxillerat es tenen en compte moltes més “detalls” que la mera mitjana aritmètica?

30 de juny de 2021

ELS INDULTS (PARCIALS)

Sánchez ha actuat amb oportunitat intel·ligent. Venint-les venir dels tribunals europeus, però sobretot perquè té el convenciment, com ERC, que no ho tornarem a fer. Hi creurem tota la vida, però no tornarem a fer ni DUI ni res que s’hi assembli. La pandèmia ha posat la dura realitat davant els nassos, la presó és duríssima, l’exili si fa no fa. I de revolucions cruentes, sens almogàvers disposats a tot, els catalans contemporanis, fins i tot fent-la pacíficament, ja sabem les garrotades que s’hi donen. Ara cal (com mana la tradició catalanesca: pactisme i retòrica), donar corda al temps d’espera, i allargassar-lo fins al final de la legislatura espanyola. La decisió, sí, ha estat intel·ligent oportuna, perquè, com ERC i la CUP (i volens nolens també Junts), el PSOE deriva el “fons del problema” a la taula de negociació. Si no hi ha un daltabaix, el PSOE té temps per marejar la perdiu fins a finals del 2023, que és quan s‘han de convocar eleccions. Dos anys són els que ERC i la CUP s’han donat per “observar” com es van desenvolupant els objectius independentistes de referèndum (acordat) i amnistia. Dos anys perquè tot quedi en taules i la dreta i l’extremadreta acabin governant. Genial! A fe de món que l’eslògan keep calm haurà fet forat. Un forat en l’independentisme militant del qual no haurà quedat sinó el sentiment i la passió que, com ha fet sempre, s’esbravarà davant el Fossar de les Moreres, el monument de Rafael de Casanova, amb la celebració de la Diada Nacional, l’encesa de la Flama del Canigó, o fent memòria històrica sota les plaques dels noms dels carrers i places 1 d’octubre de 2017.

Amb taula de negociació o sense, ja ha quedat clar que ni amnistia ni referèndum. Els vots independentistes del Congrés, si aconsegueixen alguna cosa perquè Sánchez no caigui abans d’hora, seran promeses d’omplir el cove del millor peix possible: corbina blanca, nero, tonyina roja i gamba blanca. Potser diran que daran compliment a tots els articles de l’Estatut, que aturaran l’acció repressiva de l’advocacia de l’Estar i de la Fiscalia, que animaran a retornar a Catalunya algunes de les empreses que va foragitar Rajoy, que influiran perquè alguna seu d’algun organisme de la UE s’instal·li a Barcelona, que urgiran d’acabar el corredor mediterrani o que solucionaran l’ampliació de l’aeroport Josep Terradellas. Amén.

23 de juny de 2021

QUE DIMITEIXIN

El CGPJ es renova totalment acomplerts cinc anys de mandat. La constitució de l’actual és del desembre de 2013. Fa més de dos anys que els seus membres estan en funcions i, si no es produeix algun fet excepcional, la seua interinitat va per llarg. Segons sabem per alguns mitjans el PP és el principal responsable del bloqueig. Es veu que aquest partit constitucionalista per excel·lència, amb el permís dels altres que se’n proclament, no només no vol que Podemos participi en la renovació, sinó que s’oposa que el magistrat de la sentència del cas Gürtel, en formi part. El PP no dona el braç a tòrcer i el PSOE no sap com sortir-se’n. A més, la UE, controlada pels partits de la dreta liberal on s’encapsula el PP, ha posat el crit al cel quan el govern de Sánchez ha intentat alguna fórmula per remoure l’enquistament, com és el cas d’evitar que, mentre els seus membres estiguin el funcions, puguin fer nomenaments de responsables dels òrgans dels tribunals superiors territorials. Si els qui en tenen la potestat no volen ni saben com fer complir la llei, ¿no és hora ja que els membres caducats decideixin dimitir i forçar un buit de poder tal com demana el sentit comú i, entre altres, una associació de jutges i magistrats? El més desconcertant és que una de les institucions fonamentals de l’Estat de dret estigui paralitzada d’aquesta vergonyosa manera i no passi res. Que ningú en sigui responsable davant la ciutadania, davant la llei i davant els tribunals de justícia. Que la intel·ligència i la perspicàcia dels legisladors no hagin previst un cas de paràlisi democràtica com aquesta.

Després resulta, oh paradoxa!, que els antitaurins, els ecologistes, el col·lectiu LGTBIQ+, les feministes, els qui defensen la pluralitat lingüística, els qui no van a favor de la selecció espanyola, els qui cremen fotos del rei, els qui no taral·legen el himno nacional, els qui pengen pancartes als ajuntaments i a la Generalitat a favor dels presos polítics o de la llibertat d’expressió, són els antipatriotes i antiespanyols. La democràcia espanyola es mesura per si ets més o menys espanyol i no per si ets més o menys demòcrata. Perquè la democràcia a Espanya, almenys per a la meitat dels espanyols, consisteix a lluir la bandera espanyola a tot arreu i per tot el cos i, sobretot, a estimar por cojones Espanya per damunt de tot i de tothom.

16 de juny de 2021

ELS INTOCABLES

En la nostra democràcia plena, la Corona (evidentment, els qui la porten posada) no es toca. Franco no es toca. La Fundación que porta el seu nom, tampoc. El TS, l’Audiencia Nacional i el Consejo del Poder Judicial, encara menys. El Tribunal de Cuentas i el TC, ni de conya, excepte un parell dels seus membres que han discrepat amb la majoria arran de la ratificació de les sentència del TS sobre els Jordis. El Consejo de Estado, deu ser tocable, atès que els seus dictàmens en general no són vinculants. Els expresidents del Govern d’Espanya, de moment, també intocables. Els presidents de la grans corporacions, la majoria, intocables. Els sindicats majoritaris, intocables. Els directors del mitjans audiovisuals unionistes, intocables. Les societats civils i entitats diverses que estan en contra de la immersió lingüística, intocables. Els grans estafadors, extractors socials, usurpadors del bé públic, no són intocables del tot, però si han estat condemnats no ha estat tant per robar com perquè ho han fet malament i amb prepotència. Veus, la jerarquia eclesiàstica d’un temps ençà i especialment des que el Papa es un jesuïta, ja no és intocable. D’entre els intocables més fastigosos hi ha els milionaris i multimilionaris patriotes espanyols que no cotitzen a Espanya i a sobre, de tant en tant, es beneficien d’una amnistia fiscal.

Tota la resta de mortals (excepte, els sociòpates, els psicòpates, els alienats mentals, els qui tenen limitadíssimes les seues funcions psíquiques i cognitives) som tocables i violables, és a dir, imputables i, conseqüentment condemnables moralment i penalment i de tota altra manera prevista en l’ordenament jurídic. No som intocables per la senzilla raó que, a més de ser ciutadans sobre el paper, en realitat som súbdits, una estranya barreja, que traduïda a la pràctica significa que tenim més obligacions que drets. Perquè els drets que són consagrats en el contracte social, anomenat Constitució, sobretot la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, sempre beneficien més uns que altres. Els súbdits hem de tenir clar que desitjar que es matin milions de separatistes és llibertat d’expressió i rapejar contra el rei, és una injúria abominable. I què no podríem dir dels protegits, d’aquells que aparentment són tan vulnerables com la majoria, però sempre algú intocable vetlla per ells.

9 de juny de 2021

LA GENT

Hi ha de tot a la vinya del Senyor, a la faç de la terra o sota la capa cel i del sol: savis, rucs, alts, baixos, nans, prims grassos, carallots, assenyats. Ells i elles. Hi ha gent de tota mena, certament. Els que se senten ciutadans del món. Del món mundial. I estan disposats, per a quan calgui, fins i tot ser ciutadans de l’Univers. N’hi ha que només se senten espanyols. D’altres, només catalans. Hi ha gent per als quals l’única pàtria és l’art, la bellesa. N’hi ha que només són del seus amics, alguns parents i para de comptar. Igualment n’hi ha que nomé són del partit en què militen. Alguns només són si estan en contra del que sigui. N’hi ha que només són del seu club esportiu. O de la seua congregació religiosa. Alguns altres, tan sols de si mateixos, de casa seua. N’hi ha que l’únic sentit de la seu vida és un amor de joventut o el seu animal de companyia. Després hi ha els impostors, els qui es fan passar per altri, en suplanten la personalitat. I els qui avui són una cosa i demà una altra, avui et saluden i demà no i l’endemà sí. Els qui viuen del passat, els qui no han llegit mai un llibre, els qui odien el món, els rancorosos, els perversos, els mentiders, els malvats. I, com no, els pobres malastrucs, malaurats i aixafaguitarres. Però també, esclar, els qui es desviuen pels altres. Els qui només els importa la natura natural. Els qui només poden ser si sempre tenen la raó, si poden manar sempre, si són més rics que els altres, més famosos o més extravagants. Hi ha tanta diversitat com persones al món. Diversitat funcional, sexual, cultural, ètnica, professional, biològica, ideològica, psicològica i totes les altres que ara no recordem.


I per últim hi ha els qui es manifesten a la plaça Colón de Madrid en contra dels possibles indults als presos catalans, que són els més espanyols, els autèntics patriotes, (aquells que estan disposats a immolar-se per Espanya). Els infosos de totes les virtuts, veritables intèrprets i marmessors de les lleis, de la història i de la moral. Els guardians, de grat o per força, de les nostres miserables i erràtiques vides. Precisament, oh paradoxes del destí!, a la plaça Colón, ara que podria ser que el resultat de les darreres anàlisis d’ADN concloguessin que Colón en realitat es deia Colom, que no era genovès, sinó un mariner i almirall català, nascut i criat a Tarroja de Segarra.

2 de juny de 2021

LA FELICITAT

El que més em va agradar del discurs d’investidura del MH President de la Generalitat, el Sr. Aragonès, fou El compromís de fer feliç a la gent. Que jo recordi un desig tan bell i tan noble no l’havia sentit dir a cap altre Molt Honorable President des de la recuperació de la Generalitat. No em puc posar a la pell ni a la ment del que entén el President per felicitat, però el sol fet de dir-ho, de pronunciar-ho solemnement, ja és un fet extraordinari. No ho sé, però d’una manera o altra m’evoca la declaració d’Independència dels EUA en que se sostenia literalment que “els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; i que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i l’encalç de la felicitat”. Estic convençut que el Molt Honorable quan s’expressava amb aquest fervor tenia molt present que aconseguir fer feliç tota la gent de Catalunya és un repte tan immens, tan colossal, tan herculi, que exigeix una força, una saviesa, una tenacitat, una dedicació i una complicitat incommensurables. Com si correspongués a un Aquil·les del nostre temps, l’heroi el més valent, el més fort i el més ràpid de la guerra de Troia, que preferí morir lluitant que no lluitar. No em diran que no és emocionant!

La qüestió està en com es fa feliç la gent. I, a tota la gent. Si comencem pels mínims vitals, com es fa perquè tothom tingui una vivenda digna, un lloguer que pugui pagar, una feina, unes vacances, un accés a la cultura, un ordinador, una connexió wi-fi, una sanitosa existència. La felicitat no s’aconsegueix volent ser feliç. No depèn, només, d’un acte de voluntat i de caràcter. És obvi que cal que es donin una colla de condicions i circumstàncies. Ja sabem que hi ha gent que amb poca cosa és feliç. Que la felicitat és un sentiment i una emoció que es pot aconseguir amb certes pràctiques i exercicis religiosos o parareligiosos. Que, com deien els positivistes, és una disposició de la ment. O, com els agnòstics, un joguet de l’atzar. Però per a la gran majoria dels mortals de Catalunya les prioritats s’ordenen d’acord amb el primum vivere deinde philosophari. Groucho Marx, l’irònic genial, ho venia a dir d’aquesta manera: “Fill meu!, la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna”. Mai tant!, es diran. Però tampoc res, com els passa a tants catalans.

26 de maig de 2021

EL SISTEMA ELECTORAL

Ja suposo que ho saben, però per si de cas ho repetiré: el sistema electoral espanyol (Catalunya no té llei electoral pròpia) preveu que el president de la Generalitat sigui elegit pel Parlament a proposta de la presidència de la Cambra d’entre els candidats amb més possibilitats de ser escollits per la majoria o, si no, per una majoria simple. Les majories, quan no hi ha cap partit que l’hagi obtinguda absolutament, les conformen les aliances entre els diferents partits. De vegades afins ideològicament sobre el paper i de vegades de cap manera. Es fan majories sumant el que havien dit en campanya que no sumarien mai, i se’n fan fins i tot restant els que semblava que eren cosins germans. Com que els ciutadans no elegim presidències, el nostre vot es dilueix en els escons dels parlamentaris i aquests el convertiran tantes fórmules com siguin capaces de fer la quadratura del cercle. Recorden, oi, els famosos tripartits que tingueren lloc entre 2003 i 2010? Però, malgrat saber tot això, els resultats dels pactes per obtenir majories, els qui hem votat un dels partits però no els altres que han propiciat l’entesa, tenim la impressió com si ens furtessin el vot, com si ens haguessin utilitzat, com si, al capdavall, tot allò i tots aquells en què i en qui havíem dipositat la confiança, només ha servit d’excusa per a obtenir el poder. Quin drama, no?, quan el partit més votat i, per tant, guanyador de les eleccions, no aconsegueix presidir res més que l’oposició. Ens queda almenys el premi de consolació, si en el resultat dels pactes s’hi ha acabat sumant el partit del nostre vot.

La llei electoral catalana no ha prosperat mai perquè no s’ha sortit mai de l’atzucac plantejat entre proporcionalitat i territorialitat. I pel que sabem ni s’ha plantejat mai una llei electoral més adequada als temps de les pluralitats i les diversitats que preveiés sistemes mixtos, dobles voltes o variacions d’escons (en una forquilla de màxims i mínims) en funció del percentatge de vot emès. No podem canviar el sistema de democràcia parlamentària, però podríem, si més no, reivindicar una doble elecció: la de la presidència de la Generalitat i la dels diputats. Ja fora hora que en aquest tema electoral fóssim mica més resolutius, perquè els catalans que ens agrada ser els primers en tot, en això, ves per on, som els últims de l’Estat.

19 de maig de 2021

NO HI HA MANERA

Tant si s’arribés a un acord en l’últim moment com si no, més enllà de les desavinences ideològiques, estratègiques i de les excuses de mal pagador, la desconfiança radical que existeix entre bona part de la militància d’ERC i de Junts, la cogovernança, s’acaba convertint, tal com s’ha demostrat en la darrera legislatura i en d’altres, en un campi qui pugui, pitjor que un matrimoni de conveniència i mal avingut. Quan el que governa una relació són les simpaties i les antipaties personals, les rancúnies, els recels i les enveges, els marcs mentals carregats de tòpics i prejudicis, de si hereus o cabalers, poc futur té. Perquè, alshores, els altres, el poble, la societat, els anònims, només són una excusa per justificar la retòrica, la xerrameca i la teatralitat tan pròpies de la politiqueria. I aquestes qüestions que pertanyen a l’àmbit de la misèria humana difícilment contribueixen a res més que no siguin els interessos de partit, dels qui viuen de la política i dels qui en recullen les engrunes. En fi, que en el fons de les negociacions entre aquests partits cridats a fer-nos la independència, ha prevalgut conscientment o inconscient allò tan infantil entre les persones que s’han de relacionar d’una manera o altra de no sé-però-ens-caiem-tan-malament. Ni l’interès general ni el sentit d’estat de què parlen els manuals sobre pactes i coalicions han ablanit els cors.

Quan dos no se suporten, el millor és deixar-ho estar. I pel que ha quedat clar per a tothom i per al món sencer és que, després de noranta dies de teràpia de parella, ni el 52% del vot independentistes ni els 74 diputats que sumen ERC, Junts i la CUP representen la mateixa idea d’independència i encara menys la mateixa estratègia per fer-la possible. De manera que aquestes sumes tenen el mateix valor que el fum. En resum: avorriment, frustració, impotència, emprenyamenta, i, com aconsella aquell, val més que fem una llarga migdiada. I demà, d’aquí vint anys, la glòria divina. I quan arribi aquell dia en què tots serem calbs i la majoria dels d’ara ja dormirem al canyet el son dels justos i dels carallots, ves que la forma de govern de l’Estat no hagi esdevingut una monarcorepública bananera i que l’estat de les autonomies sigui, com sempre ha estat, l’Estat dels municipis i províncies i para de comptar. Haurà estat una bella història per a no contar.

12 de maig de 2021

REPOBLAMENT

Que la fibra òptica s’estengui arreu del territori i es generalitzi el teletreball en alguns sectors econòmics, pot propiciar certament el repoblament rural. Per repoblar, però, cal, que hi hagi habitatge disponible. Una cosa és que tornin els fills del poble que treballaven a ciutat i una altra que hi acudeixin repobladors nous de trinca. Suposant que totes les cases habitables del poble s’haguessin posat a l’abast dels nouvinguts i les segones residències haguessin passat a ser habituals, ja el donaríem per repoblat? I si l’oferta de serveis dels micropobles, amb l’expectativa de superar la seua supervivència, tingués en compte l’existència de bar, escola, forn, botiga de queviures, piscina municipal, metge, capellà, hort a disposició, carreteres i camins en bon estat, transport públic, no podria ser que afavorís una demanda superior als habitatges disponibles? Una oferta de qualitat sense problemes de cobertura de telefonia mòbil ni d’abastament d’aigua potable ni de contaminació de l’aire, sense microtalls d’electricitat, sense aerogeneradors que emmurallessin la població, aquest poble, tan atractiu i saludable, que necessitaria més habitatge, fins a quanta nova gent podria encabir-hi?. Seria possible adaptar amb realisme el pla urbanístic a les noves demandes?. I aquesta és l’altra: ¿estaria disposat el veïnat autòcton i els primers nouvinguts ja integrats a fer un salt d’escala en tots els ordres de coses i serveis? Seria sostenible l’enrenou que representaria modificar els límits del nucli urbanitzat tradicionalment?

Com és sabut per tothom, la repoblació no es fa només amb teletreballadors que consumeixen i necessiten serveis i entorns saludables, sinó principalment amb emprenedors, amb gent que generi economies compatibles amb els entorns rurals i que connectin per innovar-la amb la tradició local. Si els nous pobladors no creen i renoven l’economia dels pobles no es farà res més que posar pedaços, això sí molt llampants, al present. Del que es tracta és que es produeixi assentament. I això vol dir que s’hi generin generacions de persones amb possibilitats de fer-hi plans de vida a llarg termini. Hi deu haver a l’Estat almenys una cinquantena d’entitats, ONG i empreses, a més de les institucions, i de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que treballen en aquest línia i que n’han fet un pla de negoci.

5 de maig de 2021

RECONEIXEMENTS

Avui, segons els qui decideixen aquestes commemoracions, se celebra mundialment el dia del/de la bacteriòleg/òloga i del/ de la laboratorista clinicorista, és a dir dels i de les qui treballen en laboratoris clínics. I, també, se significa internacionalment enguany, d’acord amb fonts similars, els/les treballadors/res sanitaris/àries i assistencials. No sé si fa anys que se celebren aquestes diades o són una iniciativa propiciada pels estralls que ha provocat i està generant la pandèmia. Com sigui que s’hi hagi pensat ara o ja fa temps, tothom deu estar d’acord que són recordatoris molt adients i merescuts. I l’interessant és que, com la majoria de reconeixements, contenen en si mateixos un objectiu reivindicatiu: que no deixem de prioritzar en els pressupostos el sector de la salut pública i universal. Salut física, salut mental, salut emocional, salut anímica, que totes s‘interrelacionen i interactuen. Recordatoris honorífics d’un dia o de tota una anyada que ens toquen el cor, que fan que empatitzem amb els col·lectius de professionals que treballen perquè la vida encara tingui sentit. Molt i molt bé que es dediquin dies a totes les coses bones d’aquest món i a tothom que fa alguna cosa de profit. Tanmateix els honors, si no tenen conseqüències, es queden en simples flors d’un dia. Si no hi ha compromisos ferms per part dels governs i de cadascun dels nosaltres perquè els commemorats ho siguin amb tota la dignitat i solvència, els homenatges són mers focs d’encenalls. S’evaporen com el dia de la terra, el dia dels oceans o el dia internacional de les muntanyes.

Commemorar vol dir fer solemne memòria. I solemne vol dir que hauria d’implicar que els governs que no fan els deures amb els reconeguts un dia a l’any, fossin apartats de les poltrones. Que els qui destrossen mars, muntanyes, la terra entera, que fossin confinats en els deserts que estan provocant perquè experimentessin el que val un virus letal, un arbre, una mar, una muntanya, un ecosistema. El més decebedor de la nostra història com a humans és que la civilització no ha fet més que, com diu algú que no recordo, refinar el vici en lloc de perfeccionar la virtut. Sempre ens oblidem dels més bàsic: que els boscos existien abans que els humans i els simis, i mai no es podien imaginar que els poblarien energúmens i que els votaria la gent.

28 d’abril de 2021

UNA NOVA LLENGUA ESPANYOLA

Segons m’informen lingüistes, catedràtics de les més prestigioses universitats d’Occident, han arribat a la conclusió, després de moltes enquestes, enregistraments de veu i comprovacions, que l’andalús, considerat fins abans d’ahir un dialecte de l’espanyol, és una llengua amb totes les propietats i les característiques que defineixen el sistema d’una llengua. El dictamen s’acaba de publicar a Science, Nature i a gairebé totes les revistes de lingüística del món hispà i anglosaxó. Per tant, a l’estat espanyol, al castellà, al català, el valencià, el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc, el formenterenc, el xampurrat, el bable, la fabla, el gallec, l’eusquera, el guanche canari i alguna altra modalitat de parla que encara està en estudi –com és el cas del murcià i de l’extremeny–, cal sumar-hi ara l’andalús per a major glòria de la diversitat lingüística pàtria. Per descomptat, la RAE s’ha revoltat i ha envaït protestes a tots els departaments de llengües romàniques del món, i ha denunciat els fets al Tribunal del Drets Humans, a la UE i a la Biblioteca del Congrés del EUA, i ha comminat tots els corresponents de l’acadèmia de la llengua espanyola escampats pel món que rebatin a tots els fòrums possibles una tal barbaritat científica. El govern espanyol, per la seua part, ha pres la iniciativa, mitjançant el Instituto Cervantes i la Biblioteca Nacional, d’enviar legacions a tots els ministeris de Cultura dels països les universitats dels quals han emès aital barbaritat per tal de rebatre-la amb un arsenal de raons incontestables.

Es diu que els primers a celebrar-ho han estat els departaments de lingüística de les universitats andaluses. I el primer a lamentar-ho, òbviament, el govern del PP, que ja s’ha apressat a denunciar-ho a la fiscalia. I que en aquest tema s’han posat d’acord ràpidament amb el govern central del PSOE-Podemos, i han donat instruccions a les ambaixades perquè desmenteixin rotundament tal aberració. Que aportin tota la documentació que la RAE els ha facilitat via valisa diplomàtica. Llegim en rotatiu independent, però, que aquesta noticia és una cortina de fum, orquestrada per les clavegueres de l’Estat, per posar en contradicció la política lingüística del PP i afins. Tot just enviat aquest article al diari, m’avisen que tot plegat és una fake new com una casa de pagès. Ho sento.

21 d’abril de 2021

RETORN A LA METAFÍSICA

Alguns tenim la impressió que la pandèmia ens ha retornat a les coves de la metafísica i de l’especulació més improductiva sobre el sentit de l’ésser i del no-res. Com si la tradició judeocristiana i els placebos de tota altra religió s’haguessin esfumat d’un dia per altre i la gran majoria hagués abraçat el nihilisme o s’hagués inoculat un pessimisme crònic schopenhauerià. La Covid ens ha desposseït de certeses i veritats i ens ha instal·lat en el dubte i el relativisme sistèmics, i en última instància en un misticisme redemptorista. El que sí que gairebé totes i tots estem experimentant és que aquest món és una vall de llàgrimes en el 99% dels casos i nosaltres uns mers accidents. Ni governants ni científics ni farmacèutiques ni els àngels de la guarda acaben de dar-nos cap seguretat. Ni molt menys ens auguren un futur millor que el que hem viscut aquest any i mesos de la bèstia. Com si el virus ens hagués despullat de realitats, de matisos i òbviament d’utopies. Com si s’hagués desnaturalitzat el món que ens conté, amb el seu esplendor, excessos i misèries, i estigués dient foteu el camp d’aquí que ho heu empastifat tot amb la vostra supèrbia i voracitat extractiva i manipuladora. Segur que hi ha gent que s’ha posat a llegir desesperadament Dante, Voltaire, Baudelaire, G. Bataille, Leopoldo Maria Panero, Bubobsky i els llibres Profètics, i a mirar al cel cada nit per si hi veu senyals de l’Apocalipsi.

Pandemiats, què som, què hi fem aquí, cap a on anem, han tornat a ser les preguntes fonamentals torturadores com quan ens iniciàvem en l’adolescència. Ja sigui perquè hem esdevingut pobres d’esperança, pobres d’esperit o pobres econòmicament o pobres de tot, ja sigui perquè hem comprovat definitivament que només és possible viure amb el soma, el calmant i antidepressiu del món feliç d’A. Huxley. Ja té sarcasme haver de tornar a preguntar-nos què som, què és realitat, què és aparença, què és veritat, què és mentida, què és el no-res o pitjor encara, què és el no-res anorreant! Que una entitat microscòpica ens superi letalment en tots els sentits és una brutal meravella de la creació. Ni les sectes han tret el nas per respondre aquestes qüestions que, gràcies al capitalisme, a la genealogia, la bioquímica, l’antropologia, a la sociologia i a la psicologia, ens semblava que ja teníem clares i superades.

17 d’abril de 2021

SOBRE L’ESCRIURE I EL PROJECTE DE CENTRE EDUCATIU

En el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques (o guies de puntuació/valoració de les característiques avaluables del producte/projecte/tasca/activitat), per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges; i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.

El professorat del centres ha de poder compartir el passos estratègics per aconseguir una bona comunicació escrita. D’aquí que dèiem que els documents bàsics de centre és important que en formalitzin pautes i defineixin els conceptes clau. No es tracta solament d’estructurar i instrumentalitzar els passos que convé seguir per escriure un text pertinent, coherent i cohesionat, sinó acordar, per exemple, què volem dir quan diem a l’alumnat que cal “planificar, organitzar, jerarquitzar, contrastar, comparar, i/o sintetitzar”.

14 d’abril de 2021

I QUÈ MÉS?

Quan s’acabi d’enterrar el Procés, en bona part per obra d’alguns dels mateixos protagonistes que l’iniciaren, per la contundent eficàcia de la sala penal del Tribunal Suprem i la Fiscalia i en part pel cansament, encara que amb els ideals intactes, dels seus fidels creients, fa alguns dies que ens preguntem quina excusa faran servir els unionistes per rabejar-se contra l’autonomisme nacionalista català de nova factura que sembla que s’instal·larà a la Generalitat un dia d’aquests. Ja sabem que els espanyolistes sempre tenen a mà el comodins de la baralla contra la immersió lingüística i la unitat de la llengua, l’adoctrinament escolar, la TV3, el provincianisme de Barcelona, la insolidaritat fiscal, l’espoli de l’art de la Franja, el 3% dels governs Pujol, les miserables cinc copes d’Europa del Barça, i les autopistes de pagament. Precisament, com que ja sabem per on sortiran, estem ansiosos per saber de què més ens acusaran. Els pecats originals, si en tenim, ja fa temps que no ens fan ni fred ni calor. Tenim la pell de cocodril i, segons un lletraferit amb premi Nobel, estem malalts. D’una malaltia que no té remei. A no ser que ens afusellin a tots com proposava un militar jubilat. Al capdavall, qui no té un all té una ceba. Però aquests que no poden viure sense acusar la meitat dels catalans de tots els mals del món, no deixen d’excitar-nos la curiositat per saber quins de més sofisticats ens poden atribuir, després de cometre el pecat de sedició, el més repugnant del món. Poca broma, eh?, més de dos milions de catalans majors de setze anys assenyalats de per vida amb l’estrella de David de la traïció a la Pàtria!

Tot sigui per la curiositat, que és la clau del coneixement. I com que hi ha una majoria de catalans que no tenim manera de mitigar el nostre masoquisme, esperem amb candeletes la nostra nova crucifixió. Donar-los la idea que, aliats amb xinesos i russos, hem provocat la pandèmia de la Covid-19 en algun laboratori de les farmacèutiques catalanes o, més concretament, de la multinacional Grífols S.A. de Parets del Vallès, potser seria massa fort, no?. Ara que de més bèsties se n’han dit quan alguns diaris del règim ben informats van fer córrer que hi havia indicis que Putin tenia preparats 10.000 soldats per fer realitat la proclamació de la república catalana, “fictícia en dret”, de l’octubre de 2017.

7 d’abril de 2021

L’INDEPENDENTISME

Els partits independentistes nostrats actuen com si el Principat fos un estat, quan saben de sobres, que la governació de la Generalitat, no depassa la d’una autonomia més del sistema autonòmic de l’estat espanyol. O si ho prefereixen una autonomia amb el títol honorífic d’històrica. I per acontentar els frustrats més repatanis, una colònia amb autonomia, una mica més que la dels departaments d’ultramar francesos. Els partits independentistes, els de sempre i els nouvinguts, ja fa anys, almenys des de la proposta de pacte fiscal del MH A. Mas, que posen el carro davant el bous o el que és el mateix posen l’arada davant el tractor, que tant en un cas com en l’altre no vol dir res més que alterar l’ordre natural de les prioritats. ¿És tan difícil d’entendre que si pretens la independència del teu país primer cal batallar per aconseguir la independència i després ja vindran els matisos ideològics? Potser la millor manera d’entendre-ho fora que desaparegués la Generalitat. I que la gestió colonial del dia a dia corregués a càrrec simplement de les Diputacions, els municipis i les clàssiques delegacions ministerials. Tal volta així podríem comprovar si realment existeix un majoria de catalans independentistes i si el 52% de vot independentista de les darreres eleccions té algun sentit o és una simple suma mal feta que no compleix cap de les propietats commutatives i associatives de la suma.

Perquè, per a una bona gestió del dia a dia, no cal ser independentista. Només que els gestors sàpiguen navegar entre el liberalisme i la socialdemocràcia ja acontentarien la majoria de catalans fossin de la classe social, l’ètnia, la nació o la regió que fossin. Fins i tot, diria, com fan els italians de tant en tant, amb uns tecnòcrates bregats en la direcció de grans corporacions i institucions i en sintonia amb el gran capital, en tindríem prou per fer funcionar l’administració catalana, espanyola i mundial. I, llavors, sense Generalitat veuríem si l’ANC, l’Òmnium, el Consell per la República, els CDR, tot en que en diem la societat civil organitzada, tornarien a mobilitzar-nos per a l’objectiu independentista, sense la crossa dels detallets i els interessos partidistes. Sí, més o menys com en el temps de l’Assemblea de Catalunya en què la unió de forces polítiques i socials tenia l’objectiu comú de derrocar la dictadura.

5 d’abril de 2021

PRINCIPIS MÍNIMS D’ORATÒRIA I COMUNICACIÓ VERBAL

1. Qüestions bàsiques:


Quan parlem d’oratòria i/o comunicació verbal sempre hem de tenir present:
  • Què volem dir (idees)?
  • A qui ens adrecem (auditori/receptors)?
  • Quina intenció pretenem aconseguir?
  • Quines estratègies lingüístiques (i no ling.) utilitzarem ?

Màximes clàssiques:
  • Puresa: normes gramaticals i lèxiques.
  • Perspicàcia: claredat i precisió, ordre.
  • Ornament: creativitat, sorpresa, evitació dels tòpics i estereotips.
  • Aptesa: missatge apropiat als interessos, a la situació, al tema...

2. Constituents fonamentals:


2.1. Res et verba:

  • RES: continguts, idees, conceptes, arguments, inventiva.
  • VERBA: paraules, disposició/organització; memòria, dicció, acció, llenguatge no verbal.

2.2. Objectiu principal:

  • DOCERE: ensenyar, discernir, argumentar...
  • DELECTARE: agradar, captar la simpatia, l’atenció, evitar l’avorriment...
  • MOVERE: tocar l’ànim, implicar, comprometre, commoure...

3. Aspectes relacionats amb la RES o el contingut del discurs:


3.1. Cal un guió (mental/escrit) del que es dirà. Domini del tema. Informació prèvia.

3.2. Inici del discurs (exordi): molt important guanyar-se l’atenció. Fórmules (insinuació, exemples, interrogació, elogi...).

3.3. Narració-arguments o desenvolupament: estructura de la frase; connectors; to, ritme, gesticulació; activació de la memòria; proves; citacions d’autoritat...


4. Aspectes relacionats amb la VERBA o l’elocució i/o la dicció.


4.1. Qüestions generals: correcció, evitació de barbarismes, de llargs silencis, de repeticions; coherència...

4.2. Figures retòricolingüístiques més usuals: humor, ironia, iteració, gradació, sinonimia, sentència, reticència, hipèrbola, lítote...

4.3. L’ordre del discurs: inici, desenvolupament, conclusió; jerarquització, contraposició; marcadors/connectors. Exemples pràctics.

4.4. Els modes del discurs: diverses maneres de tractar un mateix assumpte segons escaigui al receptor o per imprimir-li un ritme diversificat o enriquir-lo creativament:
  • Varietats de parla: dialectal, social, funcional (registres: culte,col·loquial..), individual/estil personal.
  • Elements no verbals, proxèmics, prosòdics.

31 de març de 2021

A QUÈ ESPEREN?

De moment, el govern d’esquerres ni ha reformat (ni vol fer-ho) la dita llei mordassa ni el codi penal, ni ha emprès la tan reclamada pels sindicats reforma laboral, no vol saber res d’una llei d’amnistia i ja ha deixat clar de què no es tractarà en la taula de negociació per abordar el conflicte entre Catalunya i Espanya, si és que es torna a reunir algun dia. Estan embarrancades lleis tan importants com la de LGTBI i trans, la de la reforma de les pensions o la llei estatal de l’habitatge. Tenim vagues notícies de la finalització del corredor mediterrani o de l’Estatut de l’Artista. Cap notícia sobre una llei de mecenatge, una de finançament dels partits polítics o una altra contra el frau fiscal i la corrupció. Encara és hora que s’hagi acordat un pacte d’Estat sobre immigració, o per a la modernització de l’administració de Justícia. En fi, que, quan et llegeixes els programes dels partits, i després comproves, encara amb una certa fe, què se’n compleix, et sols emportar grans decepcions. Si no són naps són cols. Si no són pandèmies són velles herències impagades dels qui governaren abans. I si no és per manca de temps és perquè la literatura ho suporta tot. Entre altres, per això mateix triomfa amb pas segur el populisme més idiota del món entre les masses crèdules i els ignorants supins i contumaços.

Segons un estudi realitzat el 2019 pel Pew Research Center (un prestigiós think tank de Washington), a l’estat espanyol un 68% dels enquestats manifestaven estar insatisfetes amb el sistema democràtic actual. No hem pogut esbrinar amb quin sistema democràtic s’emmiralla aquesta gent, però probablement amb un que, per exemple, depurés contundentment de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat i d’altres funcionaris de l’Estat el feixisme, el franquisme i qualsevol altra ideologia totalitària. Que castigués eficientment qualsevol banalització de qualsevol extermini, genocidi o massacre per raons ètniques, ideològiques o religioses. Sí, sí, d’aquest govern n’esperem moltíssim més que un tarannà, que una actitud. O és que és impossible canviar res en profunditat en aquest Estat? ¿És propi d’una democràcia plena la inviolabilitat del Cap de l’Estat? Hi ha gent important que treballa nit i dia per tornar a les cavernes predemocràtiques, i el govern fa veure que tot és una anècdota. Que no ho haguem de plànyer.

24 de març de 2021

CINISME

A la Democràcia Plena espanyola se li’n fot el que diguin, sobre els presos polítics condemnats per l’1O, Amnistia Internacional, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o l’alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans, Se li’n refum perquè aquestes organitzacions tampoc incomoden l’Europa de la Unió d’Estats, tan misericordiosa amb les derives autoritàries d’Hongria i Polònia, tan hipòcrita amb Catalunya, Escòcia, Kosovo o Palestina i tan impotent a l’hora de mediar en les crisis genocides del Sàhara, Líbia, Síria, Birmània o la R.D. del Congo. A Espanya, les paraules es conjuguen magistralment, però els fets no els acompanyen mai. I en això està a l’alçada del que Ia UE diu de si mateixa, quan recorda al món cínicament que les seues accions exteriors es guien pels principis de la pau, la democràcia, l’Estat de Dret, els drets humans i les llibertats fonamentals. Els grups majoritaris de la Cambra europea, els Populars i l’Aliança Progressista deuen tenir molt mala memòria, perquè a l’hora de la veritat només els guia una divisa: que res del món no alteri l’statu quo: l’actual divisió en Estats, la salvaguarda de l’economia de mercat i la pau social. De tota la resta, sobretot drets humans i llibertats fonamentals, que cada soci interpreti el que li plagui mentre no faci massa soroll.

I així estem, instal·lats a veure la brossa a l’ull de l’altre i incapaços de veure la biga pròpia. Que Rússia li ho hagi de recordar al comissionat Josep Borrell Fontelles ja té delicte! Tots els Estats, petits i grans, se senten orgullosos de ser el que són. Tots tenen els seus mites fundacionals, els seus relats identitaris i els seus símbols. Però pocs països com Espanya han necessitat tan histèricament reafirmar-se almenys des dels Reis Catòlics. Quantes places amb el nom d’Itàlia hi ha a Itàlia o amb el nom de França a França, el país xovinista per excel·lència? L’orgull espanyol és més aviat un símptoma d’un complex d’inferioritat que arrossega des de 1898. La testosterònica mentalitat typical spanish és una manifestació evident de la fugida endavant que sempre ha fet l’Estat davant la seua impotència per crear una identitat col·lectiva. Un tribunalet de Slesvig-Holstein o el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, la capitaleta d’un país amb a penes dotze milions d’habitants poden esmenar la plana a l’estat espanyol?

17 de març de 2021

IMPOTÈNCIA

Els diccionaris defineixen la impotència com la falta de força, poder, capacitat o competència per realitzar una cosa, fer que succeeixi o oposar-hi resistència. La impotència comporta frustració i és una porta a la depressió. Segons els manuals del tema, és important en la infantesa fer l’aprenentatge de la tolerància a la frustració. Cal aprendre, de ben petits, a entomar, a trampejar, a negociar els nos dels pares als nostres incansables desigs, voluntats, requeriments i exigències. Les coses s’han de guanyar, sinó, sobreprotegits com a reis incontestables de la casa, podem de més grans esdevenir uns perfectes dictadors, però també uns tristos queixetes vulnerables a la més lleugera ventada de la dura realitat. Per exercir de català, per poder viure de català, ja ens entenem, (i si no, no segueixi llegint aquest article), cal que hom hagi après amb molt bona nota a tolerar la frustració amb què s’haurà d’enfrontar, pràcticament, cada dia de cada dia de la seua vida. Revessos judicials, un darrere l’altre, denúncies al TC de qualsevol llei important del Parlament, limitacions infames a l’ús de la llengua pròpia, intents de liquidació del model d’escola, submissió d’esclau a poders sobrenaturals de l’Estat, i bufetades, o escopinades a la història dels nostres pares, dels nostres avantpassats, sempre vençuts des de la Guerra dels Segadors.

Els catalans que volem viure de catalans, haurem adquirit tanta tolerància a la frustració que la majoria ens hem convertit en ciutadans d’un poble poruc, covard, fastigosament civilitzat i obedient. Som el jo líric de Salvador Espriu que en el seu Assaig de càntic en el temple es lamentava: Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra... Ens hem instal·lat en la impotència, en estem reconciliant amb la incapacitat per vèncer. La ràbia en consum com un ble d’espelma de Quaresma i no acabem d’encendre mai el ciri pasqual. I ens flagel·lem i ens aboquem munts de cendra a sobre contrits pels nostres pecats. Quan els tribunals europeus sentenciaran sobre els presos polítics, els exiliats o l’espoli del Museu de Lleida, uns i altres ja hauran complert el temps de condemna. I de les obres del Museu expropiades, se’n recordarà algú a part dels quatre gats que ens les hem estimat? Que la Congregació per a la causa dels sants santifiqui ja el venerable bisbe Messeguer!

10 de març de 2021

FOC

La realitat sempre desborda la política. Però quan la realitat esdevé drama socioeconòmic continuat i cinisme despietat contra el més feble, només cal una esca com la Covid perquè la benzina de la corrupció i el saqueig dels impecables i respectables i les ostentacions públiques dels feixistes i nazis es converteixi en un còctel molòtov gegant. Tenim la sensació que la brutícia social, la impunitat dels canalles, les conxorxes dels espavilats ja no són una simple anècdota. I els fets ens diuen amb tota impudícia que la Injustícia, l’Autoritarisme, la Submissió i la Ignorància són sistèmics en aquest Estat. Que foment part de l’essència d’aquest Estat. No estranyarà ningú amb dos dits de front que, si no hi ha remeis espectaculars contra tan aprovi persistent i desvergonyit, l’olla a pressió de la societat dels perdedors de sempre esclati furibunda qualsevol dia. I que el pregon sentiment de maltractament provoqui un trencament de totes les costures del Sistema. Amb raó o sense el cas Hasél pot ser una espurna més que encengui un foguerada cruenta. Si una determinada fiscalia no actua contra els qui es riuen als morros dels valors democràtics, tenim el material pirotècnic més que necessari per a la foguera perfecta.

Però analitzant els resultats de les darreres eleccions s’observa que a VOX l’han votat franquistes de tota la vida, desencantats del PP i de C’s per no ser més contundents amb els independentistes, antics votants del PSOE perquè consideren que la mala gestió de la pandèmia els ha arruïnats; gent d’ordre de tota la vida que volen més ordre i seguretat per culpa de la migració, i els qui, ras i curt, pensen que la democràcia només serveix per mantenir quatre mangantes. T’adones, doncs, que una bona part de la insatisfacció actual agreujada per la pandèmia, es refugia, com passa arreu, en l’extrema dreta. Mentre l’independentisme perd el temps debatent si són verdes o madures, o si naps o cols els progressistes de boqueta de l’esquerra, que sempre s’ho pensen mil vegades abans d’entrar a fons en polítiques reals contra els problemes individuals i col·lectius més lacerants, als de VOX se’ls està fent una autopista gratuïta. Si se segueix blanquejant el feixisme, posposant solucions radicals i perseguint els qui lluiten pels drets fonamentals, s’encendrà un foc que no només cremarà contenidors sinó que ho cremarà tot.

3 de març de 2021

LA LECTURA

Segons dades de l’any passat encara hi ha un 33% de persones a Catalunya que no llegeix mai o gairebé mai un llibre. Sembla ser que estem a l’alçada de la mitjana europea. Amb la pandèmia s’ha comprovat que ha augmentat el nombre de lectors, per bé que no el nombre de compradors de llibres. És difícil precisar a partir de quina edat es llegeix més d’un llibre al mes, quin tipus de lectures, i si la lectura impacta en el nivell de cultura de la nostra societat. Tenim observatoris de lectura, treballs molt conspicus sobre els hàbits lectors, sobre el nombre de préstecs bibliotecaris, sobre la lectura escolar, però malauradament mai no estan posats al dia i mai no en pots deduir millores socials o col·lectives ni repercussions en els seus comportaments. Entenem que l’objectiu institucional sigui l’augment de la massa lectora i que aquesta repercuteixi en el sector industrial i comercial del llibre. Però ens costa molt de saber què llegeix la gent, quin tipus de llibres llegeix, més enllà dels llibres amb premi, dels best-sellers o de les lectures obligatòries escolars. ¿Nogensmenys, si hi hagués manera d’esbrinar-ho amb precisió, podríem correlacionar tipus de persones amb tipus de lectures, com insinua André Gide?.

Si féssim eixa correlació, ¿podríem arribar a la conclusió que només llegeixen les bones persones, les honestes, responsables, justes, equilibrades, criterioses, empàtiques i amables? ¿Que entre els malvats, inics, corruptes i antisocials no hi ha lectors? La realitat es que hi ha llibres per a tots els gustos i lectors de tota mena, fins i tot per a la gent més perversa, cretina i sanguinària. Fixin-se que hi ha un llibre, dels més aclamats, que es titula L’art de la guerra. N’hi ha un altre no tan famós que es diu Manual de un asesino professional, i segur que n’hi ha algun que resa alguna cosa així com Manual del perfecte defraudador. ¿Què és un bon llibre? Quin llibres són aquests? ¿És cert que ens apropiem del seu contingut i aquest contribueix a modelar el nostre caràcter?¿Es pot afirmar, doncs, que la bona lectura ens fa ser més savis, i més crítics? ¿El qui no llegeix es més fàcil de manipular i ensarronar? Sí, cal llegir bons llibres, però no tinc clar que amb les bones lectures haguem millorat en civilitat, democràcia i justícia. Que el 67% de lectors ens haguem convertit en ciutadans exemplars.

24 de febrer de 2021

ESCONS NO VOTS

Les dades diuen que l’independentisme ha guanyat les eleccions i supera, ara sí, el 50%. Salvador Illa i Eva Granados diuen que ha guanyat el PSC-PSOE. Jèssica Albiach diu que ha guanyat l‘esquerra. ERC que ha guanyat l’independentisme i l’esquerra. I JxCat que hauria guanyat si el PdCat no hagués anat pel seu compte. La dreta ha perdut, però Vox s’ha erigit en padrastre i madrastra dels nostàlgics de l’antic règim, i ha servit per destapar el filofranquisme que ja hi havia dins del PP i de Cs. Però de moment el que tenim no és un sistema presidencialista sinó parlamentari, i això vol dir que són els diputats els qui escullen la presidència de la Generalitat. I és la presidència del parlament la qui proposa la candidatura amb més possibilitats. Per tant, el nombre de vots rebuts a cada formació política s’ha traduït en nombre d’escons, i aquests escons són els que tenen la responsabilitat d’elegir la presidència. De manera que el 50% del vot independentista de les urnes no té cap valor si els escons que, més o menys, el representen no sumen una majoria que faci possible una presidència.

La quantitat de vots obtinguts pel PSC-PSOE, ERC, Junts o la CUP en realitat, doncs, importa ben poc, més enllà de la sociologia i la moral, un cop traduïda en escons, constituït el Parlament i a l’hora d’elegir la presidència de la Generalitat. Mirin si importa poc, que fins i tot es podria donar el cas que amb l’abstenció corresponent fos elegida una presidència amb els únics vots dels qui tenen més escons. Per tant, els escons ja no són del votant sinó personals de cada diputat o diputada i, per lleialtat, a disposició del partit al qual pertany cadascun dels electes. Aclarit això, teòricament són possibles múltiples sumes i restes per tal d’aconseguir una majoria per a una presidència. Perquè no necessàriament cal pensar que les sumes i les restes s’han de fer a partir del nombre d’escons que té cada partit. Existeix la possibilitat que no tots els diputats d’un partit votin l’opció del partit. Això ja ha passat al Parlament. I l’abstenció no és una variable que la puguis preveure amb tota seguretat quan comences a sumar i a restar. Les premisses ideològiques, els idearis de partit, els lligams i les fidelitats amb els partits no són de pedra picada. L’única llei que preval gairebé sempre és la que es desprèn del do ut des.

17 de febrer de 2021

JA EN PARLAREM

Avui, ja més assossegats i després que tots els partits normalitzats per les enquestes hagin proclamat, com és es de manual, la seua victòria, (el uns més que els altres òbviament, però fins i tot els que no varen tenir cap minut de propaganda institucional i partien de zero també han rascat algun vot), comencen les especulacions, els mals de cap de debò, i sobretot les esborrades de moltes de les paraules que es van dir en campanya, sobretot les més enverinades i lacerants que se solen intercanviar en la recta final. Com sempre, ha guanyat també l’abstenció. No perquè fos previsible per la pandèmia, sinó perquè encara que votés un 70% del cens, sempre serà una mala notícia que hi hagi un 30% que no ho faci. I que no ho faci mai. Una més de les evidències dels resultats d’aquestes eleccions és que ja ha quedat petrificat, per bé que algun partit independentista malda per convèncer l’àrea metropolitana de Barcelona que la independència és una bona solució per al millorament del seu benestar, que, almenys entre els votants, les dues Catalunyes, la dels independentistes, i la dels no-independentistes, no s’han acostat ni un polzada. Que la Catalunya rural no té res a veure amb la Catalunya urbana. Que dins de l’independentisme hi ha tants caps com barrets. Que la dreta cada cop és més dretana i que s’ha ampliat el nombre de votants que ho fa més amb el cor, les entranyes o les vísceres que amb el cap. Fins al punt d’arribar a l’absurd que hi ha gent que vota no només perquè la Generalitat sigui una simple oficina administrativa de Madrid, sinó perquè s’elimini la Generalitat i, per tant, evitar que es pugui tornar a votar per elegir un Parlament.

Ara ve el més difícil: posar-se d’acord per governar el que els entesos en diuen la complexitat. Els països que tenen normativitzada una segona volta, en això s’ha demostrat que són més intel·ligents. I els que no la tenen, davant la pluralitat de partits representats en els hemicicles, estan obligats a fer allò que tant menyspreem, però que ja sabem d’antuvi que passarà: donde dije digo, digo Diego, o el que és més o menys el mateix, ahir era blat, avui és ordi. I si cal refer programes electorals, es refaran, al cap i a la fi poca gent se’ls ha llegit. I la independència potser s’haurà d’ajornar una mica més perquè la gestió del dia a dia s’emportarà tots els maldecaps.

10 de febrer de 2021

DÉJÀ VU

Em costa de creure que hi hagi gent, fins i tot els nouvinguts al cens de votants, que, des de molt abans que comenci una campanya electoral, no tingui decidit el seu vot. Em costa molt de creure que hi hagi gent que esperi a escoltar el que diuen els candidats per decidir el seu vot. No em cap al cap que hi hagi gent que decideixi el seu vot en funció del paper o paperot que els candidats faran en un míting final televisat o radiat. Se’m fa molt estrany que en les enquestes hi hagi un 40% d’indecisos. Que hi hagi gent que s’abstingui, que voti en blanc o nul·lament, ho entenc. Fins i tot que n’hi hagi que, tot i no agradar-li la llista del partit X, els voti per anar en contra de la llista del partit Y. Sí, sí, hi ha molta gent que vota en contra de en lloc d’a favor de. També entenc les persones que decebudes de com actua el seu partit favorit, opten per votar-ne un altre,. Fins i tot aquelles que canvien la seua simpatia política a canvi de favors i prebendes. Sí, se’m fa molt costa amunt capir que hi hagi gent que esperi a decidir el seu vot en funció de l’oratòria, més o menys enginyosa, provocativa, maleducada o grollera dels i de les capitosts de torn. Com no crec que hi hagi algú que decideixi el seu vot en funció del programa electoral dels partits o de les promeses volàtils i fumoses que es fan en campanya.

Quan el problema, en la majoria de les opcions polítiques, no és saber si comuniquen prou o bé el que vol sentir el possible votant, sinó que no diuen res més que vacuïtats, generalitats, tòpics, acudits i munts de palla, per acabar no dient res que no sàpiga qualsevol persona que més o menys està al corrent de la política i del que passa al món, la veritat, no soc capaç d’entendre els indecisos, perquè no sé què esperen que puguin dir de més els contendents electorals. Entenc perfectament els escèptics i els seus cosins germans els relativistes. Quantes vegades s’ha dit en campanya d’aquesta aigua no en beuré mai, i després a l’hora de conformar govern ha passat tot el contrari!. L’ideal seria ésser un indecís fins a constatar, un cop conformat el Parlament, si allò que es predicava en campana després es compleix o es pot acomplir. Però la llei electoral és obvi que això no ho permet, però no s’oposa que abans d’anar a una contesa els partits de govern i d’oposició retessin comptes de les seues promeses.

3 de febrer de 2021

CONSELLS I OBLIGACIONS

Per fer front al Virus ditxós els governs, assessorats per experts, decideixen què cal que faci la ciutadania, ja sigui a base d’obligacions ja sigui de consells. Tant si són restriccions imposades com si són recomanacions al final som cadascun de nosaltres els qui hem de complir o no el que se’ns mana i seguir o no les directrius. Tant sí com no, tots som responsables de les nostres accions. Això que és una obvietat, es veu que no qualla o no fa cap efecte en l’enteniment i la consciència de certs consciutadans. Els uns perquè practiquen una mena de desobediència sistemàtica a tot el que prové del diari oficial corresponent, ja sigui en relació amb la pandèmia o mb qualsevol altra obligació o deure. Els altres perquè neguen la major i creuen que són immunes a una pandèmia fabricada per uns poderosos anònims que volen fer-nos combregar a tots en un nou ordre mundial en què només podran viure-hi uns elegits. I encara uns tercers, perquè tenen la convicció que les obligacions i els consells no fan per a ells sinó que s’adrecen sobretot als vells xarucs asilats, als pobres, als malaltissos, als rodamons, als immigrats i genèricament al lúmpen, la majoria dels integrants de les classes baixes i mitjanes baixes. Entre la inconsciència, la irresponsabilitat, el negacionisme, els alternatius i els llunàtics és pràcticament impossible combatre eficaçment, ultra l’absència de fàrmacs eficaços expeditius i la futurible immunitat de grup, la propagació del virus, l’evitació dels contagis i naturalment tot el que se’n deriva. I com passa sempre en la vida, sempre acaba pagant just per pecador.

I, entremig, l’obligació moral de votar, d’exercir un dels drets més reconsagrats de la democràcia que, en l’ordre d’importància deu estar per sobre del dret a la vida, ja que es veu que ens podem saltar el confinament municipal per assistir a mítings. Visca l’esperpent! Visca Valle-Inclán! ¿Podia l’autoritat governativa establir un confinament domiciliari per les festes de Nadal? I la tradició social? Ens hauríem estalviat una tercera onada? Hauríem pogut controlar la mobilitat de la gent, el reagrupament familiar? I encara que ens haguessin posat un guàrdia a cada casa, s’hauria evitat la tercera onada? Amb les restriccions màximes que aconsellen els sanitaris, evitarem una quarta onada? Una nova soca? Fins a quan Catilina?