20 de gener de 2021

BANALITZAR

Banalitzar implica convertir en anècdota, en nimietat, futilitat o ridiculesa. un fet, una qüestió o una situació que afecta greument un entorn vital i que té repercussions en cadena en àmbits diversos de la vida social. Mentre no ens toquen a nosaltres, les morts per Covid-19, insisteixo si no són les nostres, a hores d’ara amb tanta mort com s’està generant, ja s’han convertit en costum, en fets inexorables, en rutines. Les inundacions, els terratrèmols, les matances tribals, qualsevol altra catàstrofe que passa més enllà del nostre món pròxim, són meres anècdotes, encara que considerables. Feia molts anys que el primer món no s’havia acarat amb una crisi vírica que afectés tan severament tot el sistema de vida, tots els sectors socials. I que, d’alguna manera o altra, tots i a cadascun de nosaltres ens veuríem en un munt de disjuntives a l’hora d’actuar tant individualment com col·lectiva. Que ens trobaríem amb la paradoxa, en un món dominat per la tecnologia, d’haver de retornar a la metafísica del ser i l’existir. És el cas del dilema que més està marejant els qui han de gestionar la salut pública: com fer compatibles salut i economia. I atès que no hi ha una prelació clara, com en el cas de l’ou o la gallina, haurem d’assumir el sentit tràgic que té la vida: que la compatibilitat comporta aquell nombre, aquella quantitat indeterminada, aquella freda i lapidària estadística de morts.

A causa del virus moren, dia sí dia també de fa més d’un any, comerços i hostaleria, els puntals del sector serveis que ocupa la major part de la població activa. Pel virus estan morint més persones que per qualsevol altre motiu. I cada comerç és una vida o moltes vides que ho tindran malament per poder viure. I els morts són moltes vides amb identitats precises que hauran deixat d’existir per quelcom que encara no sabem exactament d’on ha sortit, però que els experts ja ens anunciaven al ritme amb què continuem desmanegant els ecosistemes. Per desgràcia, insistim, si no són pròximes o íntimes, aquestes morts, així que són el pa de cada dia, esdevenen crues quantitats, un munter de números freds Ja ens hi anem acostumant. Com als milions de morts que causen les guerres. O al fet que no tenim més remei que conviure amb l’estupidesa, la perversitat i el cinisme dels qui neguen el virus o l’extermini dels camps de concentració nazis.

13 de gener de 2021

ELECCIONS CATALANES

Si les eleccions no són el 14 de febrer seran més endavant, però l’objectiu de l’unionisme, del govern de l’Estat, de tots els poders de l’Estat, dels grans empresaris, de les principals empreses audiovisuals, de la Trilateral o com es digui ara, i dels famosos del folklor hispànic, i sobretot del PSOE, amb una indirecta connivència d’ERC, és acabar amb un govern independentista a la Generalitat. Que després d’una dècada de monocolor secessionista, el que no ha pogut fer la repressió policial i judicial, que, per fi, ho facin les urnes. Proclamar el ministre Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat ha desfermat tan entusiasme de victòria entre l’unionisme, segons els rotatius afins a l’objectiu, que pràcticament ni caldria anar a les urnes. Ens estalviaríem costos econòmics, sanitaris, logístics i emocionals. Avui mateix, pareix que el quasi president Illa no té contrincant possible. Puigdemont, segons llegim, no solament no hi és, ha desaparegut, sinó que està acabat. Si això no fos tan patètic, faria morir de riure. Nogensmenys, si el PSC, amb Salvador Illa guanyador, no en té prou ell tot sol per formar govern, tot apunta, segons enquestes internes dels mediàtics interessats, que en podrà formar amb la suma dels partits unionistes, que, visca la demoscòpia espanyola, superà la dels separatistes.

El discurs predominant d’aquests futurs presumptes guanyadors, serà molt clar: cal passar pàgina a la bogeria independentista, perquè, entre altres, si no ha dut a la misèria el país ha estat gràcies al 155, a les factures que va pagar Rajoy i ara paga Sánchez, al capolament dels sediciosos i a l’atemoriment dels esvalotadors. I, sobretot, perquè, un cop destronat el règim frontista de Junts, cal reinstaurar a la Generalitat el seny i el pragmatisme. El que es desprèn de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat que abocaran a Catalunya una milionada mai vista en la història de la democràcia. El realisme, el pragmatisme i la bona gestió que inspiren ERC i són els condicionants perquè la independència caigui pel propi pes abans del Judici Final. Ara bé, si no ho hem entès malament el president Puigdemont també es presenta en aquestes eleccions. I les enquestes també diuen que JuntsxCat estalona ERC. Potser sí que la cosa anirà de vot útil, però també de vot digne i consegüent amb l’1 d’octubre.

6 de gener de 2021

IL·LUSIONS

Cadascú de nosaltres hem tingut o tenim les nostres il·lusions particulars i hem hagut d’aprendre a trampejar la seua frustració o hem gaudit, rarament, de la seua consumació. Etimològicament, del llatí, vol dir engany. I una persona il·lusa és aquella que se sol autoenganyar o és seduïda per inabastables a les seues possibilitats. Però és corrent dir que sense il·lusions i expectatives no es pot viure. Fins i tot que de ilusión tambièn se vive (que en català segons Pep Espunyes ho traduiríem irònicament: de tenir molta terra a l’Havana també podien viure els qui la tenien). Possiblement tampoc sense fantasies, o, com deia el poeta, sense la necessitat d’enganyar-nos seriosament una mica. Sense tenir alguns brins d’esperança o de fe en alguna cosa certa o inventada. Sense utopies, sense somnis, sense una certa innocència, la pura realitat ens aboca irremissiblement al nihilisme. Més humans, fins i tot massa humans tampoc ens fa més febles, contradient, ai las!,  Nietzsche. Però també és corrent de sentir que amb l’edat desapareixen les il·lusions, sobretot si són projeccions imaginàries del propi futur. Encara que, contràriament, hi ha gent que allarga la vida gràcies a les il·lusions. Ara, l’important també són les il·lusions col·lectives, les esperances i els ideals compartits: d’independència, de pau, d’amor o d’erradicació de la pobresa. Com ho són els projectes il·lusionants de futurs millors. Aquells que ens prometen els programes electorals dels partits polítics, les teologies de l’alliberament, els visionaris i futuròlegs, o les promeses de grans inversions en infraestructures, o els propòsits d’esmena, que pràcticament mai s’acaben acomplint.

Avui, festa de Reis, però, és un dels dies assenyalats de l’any dedicat a les il·lusions que es compleixen. O, si més no, que creen la il·lusió que s’acompleixen. El tronc, el tió o la tronca han fet realitat des de la vigília de Nadal alguns dels nostres desigs. Però no és debades que el nostre tan ben perpetrat sistema capitalista fa tot el possible per estimular que, durant tot l’any, se satisfacin les nostres il·lusions. Que tinguem necessitat de viure il·lusionats per tenir, per ser, per sentir i pensar en l’inimaginable bo, bell, saludable, que se’ns ofereix tothora. Els qui ho tenen tot o quasi tot, què poden il·lusionar? Però als altres, deixeu encaterinar-nos!

1 de gener de 2021

SOBREVIURE

La muralla és de sal i el verdet anys
del que és viscut en subterrània deu
d’escanyapobres, sinistres populistes.

Es clivella l’acer, es trenca l’ou,
pardines s’arruïnen, ja tenim prou
fanals a les ninetes: sobreviurem!

L’escut atura el doll d’aigua bullent,
les mans tenen la força per defensar-nos:
és afilada la falç per degollar-los.