31 de març del 2021

A QUÈ ESPEREN?

De moment, el govern d’esquerres ni ha reformat (ni vol fer-ho) la dita llei mordassa ni el codi penal, ni ha emprès la tan reclamada pels sindicats reforma laboral, no vol saber res d’una llei d’amnistia i ja ha deixat clar de què no es tractarà en la taula de negociació per abordar el conflicte entre Catalunya i Espanya, si és que es torna a reunir algun dia. Estan embarrancades lleis tan importants com la de LGTBI i trans, la de la reforma de les pensions o la llei estatal de l’habitatge. Tenim vagues notícies de la finalització del corredor mediterrani o de l’Estatut de l’Artista. Cap notícia sobre una llei de mecenatge, una de finançament dels partits polítics o una altra contra el frau fiscal i la corrupció. Encara és hora que s’hagi acordat un pacte d’Estat sobre immigració, o per a la modernització de l’administració de Justícia. En fi, que, quan et llegeixes els programes dels partits, i després comproves, encara amb una certa fe, què se’n compleix, et sols emportar grans decepcions. Si no són naps són cols. Si no són pandèmies són velles herències impagades dels qui governaren abans. I si no és per manca de temps és perquè la literatura ho suporta tot. Entre altres, per això mateix triomfa amb pas segur el populisme més idiota del món entre les masses crèdules i els ignorants supins i contumaços.

Segons un estudi realitzat el 2019 pel Pew Research Center (un prestigiós think tank de Washington), a l’estat espanyol un 68% dels enquestats manifestaven estar insatisfetes amb el sistema democràtic actual. No hem pogut esbrinar amb quin sistema democràtic s’emmiralla aquesta gent, però probablement amb un que, per exemple, depurés contundentment de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat i d’altres funcionaris de l’Estat el feixisme, el franquisme i qualsevol altra ideologia totalitària. Que castigués eficientment qualsevol banalització de qualsevol extermini, genocidi o massacre per raons ètniques, ideològiques o religioses. Sí, sí, d’aquest govern n’esperem moltíssim més que un tarannà, que una actitud. O és que és impossible canviar res en profunditat en aquest Estat? ¿És propi d’una democràcia plena la inviolabilitat del Cap de l’Estat? Hi ha gent important que treballa nit i dia per tornar a les cavernes predemocràtiques, i el govern fa veure que tot és una anècdota. Que no ho haguem de plànyer.

24 de març del 2021

CINISME

A la Democràcia Plena espanyola se li’n fot el que diguin, sobre els presos polítics condemnats per l’1O, Amnistia Internacional, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o l’alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans, Se li’n refum perquè aquestes organitzacions tampoc incomoden l’Europa de la Unió d’Estats, tan misericordiosa amb les derives autoritàries d’Hongria i Polònia, tan hipòcrita amb Catalunya, Escòcia, Kosovo o Palestina i tan impotent a l’hora de mediar en les crisis genocides del Sàhara, Líbia, Síria, Birmània o la R.D. del Congo. A Espanya, les paraules es conjuguen magistralment, però els fets no els acompanyen mai. I en això està a l’alçada del que Ia UE diu de si mateixa, quan recorda al món cínicament que les seues accions exteriors es guien pels principis de la pau, la democràcia, l’Estat de Dret, els drets humans i les llibertats fonamentals. Els grups majoritaris de la Cambra europea, els Populars i l’Aliança Progressista deuen tenir molt mala memòria, perquè a l’hora de la veritat només els guia una divisa: que res del món no alteri l’statu quo: l’actual divisió en Estats, la salvaguarda de l’economia de mercat i la pau social. De tota la resta, sobretot drets humans i llibertats fonamentals, que cada soci interpreti el que li plagui mentre no faci massa soroll.

I així estem, instal·lats a veure la brossa a l’ull de l’altre i incapaços de veure la biga pròpia. Que Rússia li ho hagi de recordar al comissionat Josep Borrell Fontelles ja té delicte! Tots els Estats, petits i grans, se senten orgullosos de ser el que són. Tots tenen els seus mites fundacionals, els seus relats identitaris i els seus símbols. Però pocs països com Espanya han necessitat tan histèricament reafirmar-se almenys des dels Reis Catòlics. Quantes places amb el nom d’Itàlia hi ha a Itàlia o amb el nom de França a França, el país xovinista per excel·lència? L’orgull espanyol és més aviat un símptoma d’un complex d’inferioritat que arrossega des de 1898. La testosterònica mentalitat typical spanish és una manifestació evident de la fugida endavant que sempre ha fet l’Estat davant la seua impotència per crear una identitat col·lectiva. Un tribunalet de Slesvig-Holstein o el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, la capitaleta d’un país amb a penes dotze milions d’habitants poden esmenar la plana a l’estat espanyol?

17 de març del 2021

IMPOTÈNCIA

Els diccionaris defineixen la impotència com la falta de força, poder, capacitat o competència per realitzar una cosa, fer que succeeixi o oposar-hi resistència. La impotència comporta frustració i és una porta a la depressió. Segons els manuals del tema, és important en la infantesa fer l’aprenentatge de la tolerància a la frustració. Cal aprendre, de ben petits, a entomar, a trampejar, a negociar els nos dels pares als nostres incansables desigs, voluntats, requeriments i exigències. Les coses s’han de guanyar, sinó, sobreprotegits com a reis incontestables de la casa, podem de més grans esdevenir uns perfectes dictadors, però també uns tristos queixetes vulnerables a la més lleugera ventada de la dura realitat. Per exercir de català, per poder viure de català, ja ens entenem, (i si no, no segueixi llegint aquest article), cal que hom hagi après amb molt bona nota a tolerar la frustració amb què s’haurà d’enfrontar, pràcticament, cada dia de cada dia de la seua vida. Revessos judicials, un darrere l’altre, denúncies al TC de qualsevol llei important del Parlament, limitacions infames a l’ús de la llengua pròpia, intents de liquidació del model d’escola, submissió d’esclau a poders sobrenaturals de l’Estat, i bufetades, o escopinades a la història dels nostres pares, dels nostres avantpassats, sempre vençuts des de la Guerra dels Segadors.

Els catalans que volem viure de catalans, haurem adquirit tanta tolerància a la frustració que la majoria ens hem convertit en ciutadans d’un poble poruc, covard, fastigosament civilitzat i obedient. Som el jo líric de Salvador Espriu que en el seu Assaig de càntic en el temple es lamentava: Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra... Ens hem instal·lat en la impotència, en estem reconciliant amb la incapacitat per vèncer. La ràbia en consum com un ble d’espelma de Quaresma i no acabem d’encendre mai el ciri pasqual. I ens flagel·lem i ens aboquem munts de cendra a sobre contrits pels nostres pecats. Quan els tribunals europeus sentenciaran sobre els presos polítics, els exiliats o l’espoli del Museu de Lleida, uns i altres ja hauran complert el temps de condemna. I de les obres del Museu expropiades, se’n recordarà algú a part dels quatre gats que ens les hem estimat? Que la Congregació per a la causa dels sants santifiqui ja el venerable bisbe Messeguer!

10 de març del 2021

FOC

La realitat sempre desborda la política. Però quan la realitat esdevé drama socioeconòmic continuat i cinisme despietat contra el més feble, només cal una esca com la Covid perquè la benzina de la corrupció i el saqueig dels impecables i respectables i les ostentacions públiques dels feixistes i nazis es converteixi en un còctel molòtov gegant. Tenim la sensació que la brutícia social, la impunitat dels canalles, les conxorxes dels espavilats ja no són una simple anècdota. I els fets ens diuen amb tota impudícia que la Injustícia, l’Autoritarisme, la Submissió i la Ignorància són sistèmics en aquest Estat. Que foment part de l’essència d’aquest Estat. No estranyarà ningú amb dos dits de front que, si no hi ha remeis espectaculars contra tan aprovi persistent i desvergonyit, l’olla a pressió de la societat dels perdedors de sempre esclati furibunda qualsevol dia. I que el pregon sentiment de maltractament provoqui un trencament de totes les costures del Sistema. Amb raó o sense el cas Hasél pot ser una espurna més que encengui un foguerada cruenta. Si una determinada fiscalia no actua contra els qui es riuen als morros dels valors democràtics, tenim el material pirotècnic més que necessari per a la foguera perfecta.

Però analitzant els resultats de les darreres eleccions s’observa que a VOX l’han votat franquistes de tota la vida, desencantats del PP i de C’s per no ser més contundents amb els independentistes, antics votants del PSOE perquè consideren que la mala gestió de la pandèmia els ha arruïnats; gent d’ordre de tota la vida que volen més ordre i seguretat per culpa de la migració, i els qui, ras i curt, pensen que la democràcia només serveix per mantenir quatre mangantes. T’adones, doncs, que una bona part de la insatisfacció actual agreujada per la pandèmia, es refugia, com passa arreu, en l’extrema dreta. Mentre l’independentisme perd el temps debatent si són verdes o madures, o si naps o cols els progressistes de boqueta de l’esquerra, que sempre s’ho pensen mil vegades abans d’entrar a fons en polítiques reals contra els problemes individuals i col·lectius més lacerants, als de VOX se’ls està fent una autopista gratuïta. Si se segueix blanquejant el feixisme, posposant solucions radicals i perseguint els qui lluiten pels drets fonamentals, s’encendrà un foc que no només cremarà contenidors sinó que ho cremarà tot.

3 de març del 2021

LA LECTURA

Segons dades de l’any passat encara hi ha un 33% de persones a Catalunya que no llegeix mai o gairebé mai un llibre. Sembla ser que estem a l’alçada de la mitjana europea. Amb la pandèmia s’ha comprovat que ha augmentat el nombre de lectors, per bé que no el nombre de compradors de llibres. És difícil precisar a partir de quina edat es llegeix més d’un llibre al mes, quin tipus de lectures, i si la lectura impacta en el nivell de cultura de la nostra societat. Tenim observatoris de lectura, treballs molt conspicus sobre els hàbits lectors, sobre el nombre de préstecs bibliotecaris, sobre la lectura escolar, però malauradament mai no estan posats al dia i mai no en pots deduir millores socials o col·lectives ni repercussions en els seus comportaments. Entenem que l’objectiu institucional sigui l’augment de la massa lectora i que aquesta repercuteixi en el sector industrial i comercial del llibre. Però ens costa molt de saber què llegeix la gent, quin tipus de llibres llegeix, més enllà dels llibres amb premi, dels best-sellers o de les lectures obligatòries escolars. ¿Nogensmenys, si hi hagués manera d’esbrinar-ho amb precisió, podríem correlacionar tipus de persones amb tipus de lectures, com insinua André Gide?.

Si féssim eixa correlació, ¿podríem arribar a la conclusió que només llegeixen les bones persones, les honestes, responsables, justes, equilibrades, criterioses, empàtiques i amables? ¿Que entre els malvats, inics, corruptes i antisocials no hi ha lectors? La realitat es que hi ha llibres per a tots els gustos i lectors de tota mena, fins i tot per a la gent més perversa, cretina i sanguinària. Fixin-se que hi ha un llibre, dels més aclamats, que es titula L’art de la guerra. N’hi ha un altre no tan famós que es diu Manual de un asesino professional, i segur que n’hi ha algun que resa alguna cosa així com Manual del perfecte defraudador. ¿Què és un bon llibre? Quin llibres són aquests? ¿És cert que ens apropiem del seu contingut i aquest contribueix a modelar el nostre caràcter?¿Es pot afirmar, doncs, que la bona lectura ens fa ser més savis, i més crítics? ¿El qui no llegeix es més fàcil de manipular i ensarronar? Sí, cal llegir bons llibres, però no tinc clar que amb les bones lectures haguem millorat en civilitat, democràcia i justícia. Que el 67% de lectors ens haguem convertit en ciutadans exemplars.