29 de desembre del 2021

ESPANYA, UN GRAN PAÍS

Espanya és un gran país. Fem-ne balanç segons certifiquen titulars de premsa espanyola amb dades recollides entre els anys 2020 i 2021. Vet aquí unes mostres: Espanya és el quart país de la Unió Europea amb més població amb risc de pobresa. Espanya encadena tres anys seguits com el país amb més infraccions ambientals de la UE. És tercer país del món en consum de prostitució. Espanya, segons Transparència Internacional, és un dels tretze països més corruptes de la UE. España, després d’Itàlia, és el país de la UE amb més persones que es dediquen a la política. Més que Alemanya que té el doble de població. Espanya, l’any passat, continuava essent el país europeu, després d’Itàlia, amb la major taxa de joves, entre 18 i 24 anys, que ni estudien ni treballen. Espanya té menys d’una vivenda social per cada 100 habitants, això fa que situï en país a la cua de la UE. Espanya és el país de la UE amb més graduats universitaris en feines de poca qualificació. A finals de 2021, Espanya continuava liderant la taxa de desocupació de la UE. Espanya és, després de Grècia, el país de la UE on menys avança la comprensió lectora entre els 15 i els 27 anys. O, encara, que Espanya, segons Eurostat, és el cinquè país de la UE amb el preu de l’electricitat més alt. El consol, però, és que Espanya és el país amb més bars i restaurants per persona de tot el món: un per cada 175 habitants (INE, 2020).

I seguim: Espanya va tancar l’exercici de 2020 amb el dèficit més alt de la UE: un 11% del PIB. Espanya encara deu ser dels països de la UE on més es legisla i menys es compleix (al 2012 es calculava que hi havia unes 100.000 lleis vigents). És el país, per contra, que concentra el 70% de les sancions por endarreriments en la transposició de directives i, quan es fa, Espanya ha tardat una mitjana de dotze mesos més que la resta de països de la UE. I unes quantes dades més per si cal que elevar l’autoestima i el patriotisme: Espanya és el segon país de la UE, després d’Itàlia, on els nens d’entre 4 i 12 anys passen més hores davant el televisor. Espanya, després de Grècia, és el país de la UE on la població d’entre 15 i 27 anys menys avança la comprensió lectora. És a dir, es llegeix pitjor als 27 anys que als 15. També hi té a veure el fet que Espanya és el tercer país de la UE que menys gasta en lectura. En fi, que Espanya és un gran país!

22 de desembre del 2021

OBVIETATS

I em pregunten: quan els poders de l’estat investigaran si es compleix la normativa sobre l’ús de la llengua catalana? ¿Existeix alguna iniciativa de la fiscalia, de la judicatura, de la policia, de la pròpia Generalitat i del Parlament que vetllin pel compliment de les normes que emparen l’ús del català? Quantes sentències condemnatòries, quantes sancions recordes que hi hagi hagut per incompliments dels drets i dels deures que regulen les nomes sobre l´ús del català? ¿Per què no s’investiga escola per escola, institut per institut, el percentatge de català que s’usa a les aules, al patí i al menjador? ¿Quin percentatge de català hi ha a les cadenes televisives, a la premsa escrita, a les interaccions socials de tota mena? Quantes sentències, quants contractes privats o públics, quants documents notarials? Evidentment que són preguntes retòriques. L’evidència és que el castellà és més viu que mai a Catalunya, que sempre s’ha après sense anar a escola, que el català a penes és la llengua d’ús habitual d’un 40% de la ciutadania que viu i treballa a Catalunya, que un percentatge significatiu de l’alumnat graduat en ESO a Catalunya no sap dir ni escriure una frase correctament en català i que des de 1714 els poders de l’Estat no han cessat de legislar contra el català, de reprimir-lo, de convertir-lo en un patuès i limitar-lo a proferir alguns esgarips sentimentals.

El que empipa de debò és la submissió tan vergonyant dels nostres governants davant la situació d’emergència lingüístic de la llengua pròpia de què parla l’Estatut. L’incontestable és que el català ho té tot en contra en l’àmbit de les TIC, i de la intel·ligència artificial. El català mai no ha estat una llengua de prestigi en l’àmbit de les transaccions comercials i molt menys de les activitats industrials o les relacionades amb l’oci. En els organismes de la UE no té cap presència ni se l’espera, ni s’evidencia que tingui alguna mena d’especial protecció com diu la Constitució. No es pot parlar a les Corts ni al Senat, seus de la sobirania popular. En canvi, sempre és l’excusa perfecta de la dreta i part de l’esquerra per destarotar la convivència allà on es parla una mica. I als seus parlants sempre se’ls ha de recordar subliminarment que és una llengua vençuda, com si els soldats i milicians republicans catalans haguessin fet la guerra parlant en català.

15 de desembre del 2021

LA UTOPIA AUDIOVISUAL

A propòsit de la nova llei de l’audiovisual espanyola i els marejos que provoca introduir-hi unes molletes de català, èuscar i gallec, permetin-me la broma següent. El meu amic que té un alt concepte de la burgesia del nostre país i de la riquesa i l’excel·lència dels nostres bancs, científics, tecnòlegs, literats, músics i esportistes, es pregunta com és que amb tants milionaris, tants creatius, tants enginyers, tanta gent que entén el català i amb tantes delegacions comercials com tenim arreu del món, no és possible crear una industria audiovisuals catalana que competeixi amb les millors, elabori productes tan bons i per a tota mena de públic que faci oblidar qualsevol altra polèmica sobre el tema? I un servidor, que no hi entén sinó el que la majoria de la gent, li respon que malgrat disposar de tot el que diu i sobretot de talent creatiu, amb una quota de mercat de deu milions de clients en el supòsit màxim, ningú no arriscaria a invertir en una indústria incapaç de tenir beneficis. Catalunya no té ni la disponibilitat ni la capacitat ni la potència econòmiques per produir, distribuir i difondre urbi et orbi productes audiovisuals només en català, per més que PROA, la Federació de Productors Audiovisuals de Catalunya, que produeixen en català, en castellà i en la llengua que li demani la clientela, es queixi ja fa anys que el minso sector existent a casa nostra sigui insostenible. I ja no diguem del paper testimonial que fa l’Institut Català de les Industries Culturals o les misèries de què disposa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de Catalunya per complir amb la missió i les funcions que té encomanades.

Però el meu amic insisteix càndidament: ja sé que el món de l’audiovisual és molt complex, però Netflix, per posar un exemple, no tindria la quota de mercat i de negoci que té si els seus continguts fossin infumables. Però, home de Déu, li responc, que no veus que el català per a Netflix té la mateixa importància que la llengua cherokee que la parlen en la intimitat a penes 10.000 persones?. Ets un derrotista em respon. Noi, no hi ha més cera que la que crema. Nosaltres, ja ho veus, com a molt supliquem que les grans plataformes estrangeres de continguts versionin algun dels seus productes en català. Res, un 6%, no fos cas. Ah, i si es dona el cas, ja veurem quin tipus de continguts.

8 de desembre del 2021

CATALUNYA ÉS ESPANYA

Malgrat el 51,41% de vot independentista de les darreres eleccions al Parlament, a hores d’ara, políticament parlant, Catalunya és Espanya, és d’Espanya i per a Espanya. El rumb de la política catalana, la darrera demostració s’ha plasmat en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de l’Estat, ha retornat al sender de l’España como encarnación de un destino universal, com argumentava Ortega y Gasset i ens ho recorda literalment VOX. I, amb altres paraules, tots els partits d’àmbit espanyol, PSC i Comuns inclosos naturalment, i pragmàticament ERC. Estem veient com l’independentisme que proclamen els partits, amb l’excepció de la CUP, de Junts i membres d’altres formacions (sobretot després de la fallida proclamació de la república catalana del 27 de octubre de 2017, (que fou suspesa pel Tribunal Constitucional el 31 d’octubre, anul·lada el 8 de novembre​ i reprimida fins al dia d’avui) s’està recloent tímidament i temorosa en els àmbits privats dels sentiments i de les creences personals, això sí compartits amb els companys d’Òmnium, de l’ANC i d’alguna altra associació. Observem com, en el dia a dia, va esdevenint un innocu adjectiu qualificatiu. En canvi el substantiu i el verb, allò que compta de veritat, s’han instal·lat en l’autonomisme pragmàtic. No tant per la pandèmia com perquè el partit que presideix el govern de la Generalitat no està disposat a patir més garrotades, més exili, més presó, més multes i més inhabilitacions.

I té tota la lògica del món. No són temps per a la lírica. Ni temps d’heroismes cruents revolucionaris, sinó de traure el màxim profit del que permet l’Estatut i una mica més si escau que a Madrid necessiten els vots d’ERC. És la prosa de la vida que deia Santiago Rusiñol, la crua realitat que el 52% d’independentisme del Parlament és una pur miratge. Avui per avui, doncs, l’únic argument possible d’aquest independentisme només de boca és que el bon govern de Catalunya animi una majoria absolutíssima de catalans i catalanes a anar més enllà dels límits actuals. El dia en què la utopia es faci realitat: quan el 80 o millor el 90% de la ciutadania de Catalunya voti els partits que s’adjectiven independentistes. En conseqüència també té tota la lògica del món que fins aleshores no cal que se’ns maregi més amb independències que no se les espera fins al dia del judici final.

1 de desembre del 2021

POBRES ALUMNES!

És normal que en el debat sobre l’ensenyament secundari es parli de l’alumnat i dels continguts i, en canvi, molt poc del docent i de l’entorn escolar (familiar, social, polític, urbanístic). El curiós del cas és que, quant a l’alumnat, els mateixos arguments, basats en la motivació, l’atenció individualitzada, l’avaluació continuada i en l’apreciació de l’esforç i l’interès esmerçats, tant es poden fer servir per passar de curs amb matèries (ja siguin assignatures, centres d’interès, competències o projectes) suspenses o no assolides, com per decidir que hom treballi una mica més a l’estiu i pugui recuperar al setembre o, en el pitjor cas, repetir curs. Per tant, és un debat fals. Estudiar i aprendre, educar-se, treballar en definitiva, implica sempre fer un esforç. I òbviament, un entrenament, una constància, una dedicació i l’adquisició d’un hàbit. I cada alumne necessita el seu temps. Cal, sí, motivació, per Interessar-se per conèixer, per descobrir. I l’interès s’ha de poder traduir en èxits, en superacions, en consecucions de metes, d’objectius o en fracassos, sempre estimulants per tornar-ho a intentar. Car, si no pot la intel·ligència, hauria de poder la voluntat. Però calen guies i tutors i mestres per ensenyar a observar, induir, deduir, aprendre què és i com funciona un sistema, una correlació, una prelació i una subordinació. Per familiaritzar-se amb mètodes d’anàlisi i de síntesi, amb estratègies de raonament lògic.

Com sigui, la clau de la qüestió està en el professorat. Les lleis educatives modernes que, sobre el paper, orienten el pes de l’ensenyament en l’educació inclusiva, en l’atenció individualitzada, en l’avaluació continuada, en la creació d’un clima d’aula motivacional, en l’aflorament i desenvolupament de les competències bàsiques, reclamen pedagogs. No sols mestres experts sinó excel·lents pedagogs. Com, de fet, en tots els oficis i serveis. El pedagog, el que “condueix” -en la Grècia clàssica l’esclau que portava el nen, el fill a l’escola-, no sols s’ocupa d’instruir, sinó de l’art i la ciència d’educar. Aquest és, al meu parer, el repte permanent i universal de l’educació que traspassa qualsevol llei o decret llei. M’abelleix d’aconsellar en aquest sentit l’excel·lent assaig titulat Els set sabers necessaris per a l’educació del futur d’Edgar Morin (Unesco, 2021). Que els vagi de gust.