VIOLÈNCIES

Pels diaris ens assabentem que l’any 2023 ha estat, des que hi ha registres, dels pitjors en casos de violència masclista. En un 60% del casos, les dones no havien denunciat el maltractament. No ho han pogut evitar ni el Ministerio de Igualdad ni el Departament d’Igualtat i Feminismes. Tota la prevenció i la reparació que es pugui fer des dels poders públics és òbviament necessària, prescriptiva i sostenible en el temps, sempre, això sí, que la burocràcia no es mengi els objectius. El 2023, la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència ha registrat 841 casos des de l'inici de curs. Des de la l’inici d'aquest servei, el 2021, ja s'han atès més de 3.000 casos. Més consciència i sensibilització en els centres educatius, però els ha pogut evitar el Departament d’Educació? Segons la Plataforma de la Infància l’any passat el 27,8% dels nens, nenes i adolescents vivien en situació de pobresa monetària, fet que situa l’estat espanyol en els nivells més alts de pobresa infantil de tota la UE, amb 2,2 milions de persones menors de 18 anys amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa establert: 10.888 euros par a una llar d’una persona i 21.185 par a famílies de dos adults i dos nens ¿Els ministeris d’Economia, de Treball i Drets Socials han aconseguit eliminar les causes que provoquen aquesta vergonya?. ¿Tenim estadístiques de les violències físiques, emocionals, mentals, sectàries que es generen en les nostres comunitats? Se n’ocupa algun ministeri o conselleria?

Esclar que sabem que la pobresa, la desigualtat, la discriminació i l’exclusió social, o l’exposició a situacions violentes en la infantesa i l’adolescència, els discursos d’odi que generen certs partits, dirigents polítics i mitjans audiovisuals o l’absència de la cultura del diàleg i la negociació, són la llavor de la violència. I tal com estem exposats constantment a la brutalitat del sotmetiment, de la força i la prohibició sistemàtiques que normalitzen i justifiquen els comports violents. La violència no és només una inclinació, una derrota de la raó o un instrument de control dels poders d’un Estat, sinó un element estructural del nostre sistema de vida, que condiciona el nostre desenvolupament, funcionament, creixement i reproducció. Els educadors per la pau, la no-violència, l’alteritat, tenen la feina assegurada fins a la fi del planeta.

LIDERATGES

Els lideratges socials ja no tenen el perfil dels activistes dels anys seixanta i setanta que enardien consciències a favor de la llibertat, la fraternitat, la imaginació al poder, la revolució ecologista i feminista, i arrossegaven masses amb el seu exemple. No es donen tampoc entre els jerarques religiosos i polítics, els intel·lectuals orgànics o independents, i tampoc entre els adinerats burgesos encara que siguin despresos i compromesos culturalment. Els autèntics “lideratges” actuals els constitueixen organitzacions opaques o difuses controlades per empreses de comunicació que igual que fiscalitzen el relat del que passa en el món, dicten les jerarquies de valor. Empreses com Atresmedia o Planeta, darrere les quals existeix una madeixa d’interessos, sobretot econòmics, que abasten la majoria de les grans cadenes de producció i de consum en tots els sectors. A nivell local, si contemporàniament ha existit un lideratge en el sentit clàssic de tenir preparació, carisma, autoritat, influència i dots de visió i de direcció, ha tingut lloc durant el període que el PSC governà la Paeria amb Antoni Siurana, el seu equip i els seus llargs i estratègics tentacles. Durant més de vint anys, en dos mandats, senyorejaren en la majoria de camps i sectors de la vida social i la seua gestió produí, a pesar de tot, uns fruits abundants i profitosos per a la ciutadania i el nom de la ciutat.

Però això ja és història. Com ho són els grups de “pressió” (fundacions, associacions, entitats, sindicals, o mitjans de comunicació). Fa temps que els lideratges no són patriarcals, ni autocràtics ni personalistes ni mandarinats ni pontificals. En les societats postmodernes torna a regnar el politeisme. En la lleidatana, seguint la tendència general, més que mai tants caps tants barrets. La diversitat d’interessos culturals, de particularitats ideològiques o de credos estètics s’esclerosen en “capellanies” que impossibiliten l’existència d’un conglomerat social que comparteixi sentiments, projectes, estratègies i símbols. Ara les identitats col·lectives recolzen com a molt en algunes manifestacions populars, en certs monuments, fisonomies urbanes i materials arqueològics. El que en diem sentiment de pertinença s’ha anat diluint, aquí i arreu, en sobrevingudes i passatgeres melangies. “Sé una ciutat molt lluny”, que deia Màrius Torres.

L’AMNISTIA

Si algun dia la llei d’amnistia supera tots els entrebancs que se li interposin, la dreta ja ho tindrà tot a punt per guanyar les properes eleccions i fer tabula rasa de tot el que el govern socialcomunistasepatatista hagi pogut fer i imaginar. La ciutadania espanyola s’haurà espanyolitzat de tal manera que estarà disposada, a mans besades, (i a cegues), a entronitzar els Feijóo i acòlits a l’altar redemptor de les ofenses pàtries tot enviant a la paperera de la història qualsevol concessió feta als enemics de la pàtria i, de passada, a tot que ha estat desviat del recte camí dels principis morals de l’Espanya eterna. I per fer evident davant el món la seua victòria i acontentar la seua nova majoria, activarà la venjança més anhelada i alimentada en el mateix moment en què el PP, la bèstia ferida, guanyador de les eleccions de 2023, no va poder aconseguir que el seu candidat fos elegit president del govern. La prioritat número u del govern redemptor, consistirà a mobilitzar tots els ressorts jurídics, policials i els serveis secrets dels governs europeus afins, per detenir Puigdemont i fer-li pagar els pecats (de lesa humanitat?) comesos, no des de 2017, sinó des de la seua naixença. No ens estranyarà gens que, quan es produeixi, es decreti un abrivat repic de campanes a esglésies, basíliques i catedrals de tots els llogarets, pobles, ciutats i comunitats autònomes i s’hi celebri solemnement un tedèum d’acció de gràcies amb l’assistència obligatòria de totes les autoritats.

I si, malgrat tot, s’aconsegueix amnistiar algú, aquests, amb el nou govern de dretes, ja caldrà que s’encomanin al déu misericordiós, a algun sant o santa, curandero o trementinaire. La Pàtria no pot ser violentada i traïda sense càstig ni negociada en un país estranger, encara que sigui neutral com Suïssa, mediant un senyor que ha intermediat amb guerrillers. Els salvapàtries es tornaran a fer amb tots els poders de l’Estat. Gairebé ja ho han aconseguit, sigui a través de la pressió dels alts funcionaris, de les associacions conservadores de la judicatura, de les empreses de comunicació amigues, de l’ocupació dels carrers, dels suports internacionals de governs de la mateixa corda i de la ceguesa d’una quasi majoria de la ciutadania. I, creguin-me, faran tot el que sigui al seu abast per durar molts anys. La ranciesa no marxa ni amb petroli.

ENSENYAR I EDUCAR

¿Per què clamem només contra l’administració, el professorat i la segregació social, si, segons els qui han assimilat, entre altres, els mestratges de Piaget i Vigotski, tot i tothom ens ensenya i ens educa, des de la instrucció i l’educació de l’escola i les famílies, però també l’educació no formal que proporcionen l’entorn social, els mitjans audiovisuals i les xarxes socials?. Si tots plegats creen marcs mentals, forneixen sabers teòrics, pràctics i de comportament, jerarquitzen valors, creen models; en fi, subvenen a necessitats físiques, cognitives, emocionals, socials i espirituals, ¿no els hauríem d’interpel·lar a tots en la seua mesura pels mals resultats de les proves PISA?. ¿Ja sap l’escola què ha d’ensenyar, ja ho sap el professorat, ja ho saben els pares, ja ho sap la societat organitzada? ¿Ja sap l’administració què és fonamental i què no? ¿Sap el claustre de l’escola o l’institut quin és el currículum formal i informal que cal compartir? ¿Compartim la idea que calen pares, mestres i professors amb autoritat, que posin límits, els raonin i els exemplifiquin? Si estem d’acord amb els diferents processos i ritmes d’aprenentatge, de maduració personal, segons les tipologies d’alumnes, ¿per què el seu ensenyament no s’hi adequa i les lleis han esborrat del sistema la repetició, el reforç, les proves de setembre o han minimitzat aprenentatges de filosofia i llengües clàssiques?. ¿Els Consells Escolars aporten alguna cosa a l’eficàcia de l’ensenyament-aprenentatge dels alumnes? ¿Reforcen els vincles estratègics per la millora dels resultats escolars?

L’escola no pot ser, només, un contenidor de desafectes i desamats, de desgavellats emocionals, de nens i nenes, nois i noies que no han patit mai una frustració, que no han sentit mai un no al seus desigs, que no s’han hagut d’esforçar mai per res, que no han vist llegir mai ningú del seu entorn, que no reconeixen cap autoritat. L’escola no pot ser el contenidor (o el fiador primer i últim) dels ensenyaments que han de ser compartits, com l’educació sexual, per les famílies; l’educació vial i cívica, pels entorns socials i altres institucions; o com l’educció en ecologia, sostenibilitat, economia i finances. Si un dels principis de l’educació és predicar amb l’exemple, i bona colla dels exemples dels agents teòricament educadors són tan poc exemplars...

ELS PROPÒSITS

Propòsit, en un sentit figurat, vol dir projecte de futur. Literalment: disposar, col·locar cap endavant. I més enrere etimològicament: construir, bastir, proveir. Significats aquests, però, que ja fa temps que no associem als nostres propòsits, ja que aquestes nostres intensions, que ens fem ritualment en començar un nou any, solen quedar en meres intencions. Algú, que es coneixia bastant a si mateix i per reflex també els seus congèneres, va dir que el propòsit de la vida sol ser una vida plena de propòsits. Sobretot, els propòsits que tenen a veure amb la millora de la salut física, mental i emocional. El propòsit perquè es compleixi de debò cal que vagi acompanyat d’una recepta mèdica. I tot i així, sobretot per als addictes al tabac i a altres drogues que alteren els sentits i malmeten el cos, el canvi d’hàbits i les renúncies, bàsicament les radicals, solen generar, almenys al començament, una sensació de pèrdua de plaer, de felicitat o de llibertat. Sobretot els qui pensen com el personatge d’Òscar Wilde quan diu al Retrat de Dorian Gray que el cigarret és l’exemple perfecte del plaer perfecte: és exquisit i et deixa insatisfet. Ve-t’ho aquí, que amb la sola voluntat no tothom se’n surt. I si ja és difícil ser consegüent amb un propòsit, imaginin-se els qui volen fer meravelles. Dostoievski ens recorda un proverbi rus que diu que el qui persegueix diverses llebres alhora no en caça cap.

I amb els propòsits els italians associen els auguris: tanti aguri di buon anno. Desigs que confiem als àugurs que interpreten el nostre futur i, si escau, fins i tot els afers d’Estat, que ja m’agradaria que fossin els millors, per exemple, per als màrtirs de Gaza. I paral·lelament apareixen els astròlegs que ens en prediuen sempre una de freda i una de calenta. I a més et pronostiquen, siguis del signe zodiacal que siguis, més o menys el mateix. I en sintonia, els gurus de l’autoajuda, que normalment subscriuen, això sí assenyadament, que abans de fer-te propòsits t’has de conèixer a tu mateix. Una activitat aquesta, per cert, que sol durar tota una vida i, per tant, posa en quarantena qualsevol propòsit que et facis. A no ser que es tracti d’un petit objectiu que no necessiti endinsar-te en els inferns de les teues limitacions. Perquè, a pesar de tot, hi ha coses que són impossibles. Tant de bo que no ho siguin els somnis!