FIRES I FESTIVALS

Quasi cada poble, ciutat petita o gran, a Catalunya, ja té el seu festival de música o de qualsevol altra activitat artística. I si no és un festival de música, de teatre, de dansa, o una barreja de totes les arts, és una fira agrícola, del llibre, d’artesania, de fruites, d’aviram, de formatges, de vins, de sabons, d’ous, de perdius, de natura, del pèsol o d’oli verge extra. No deu quedar artista, orquestra, cantautor, grup, tercet, quartet, companyia de circ o de saltimbanquis que al nostre país no treballi a tot drap entre la primavera i la tardor. Sensacional! Mai no hi havia hagut, per exemple, tants festivals de poesia com hi ha actualment repartits arreu de la nostra geografia. Mai tants i tantes poetes i tants premis de poesia. Mai tants músics, enginyers de so, dissenyadors, il·lustradors, tants actors i tantes actrius. Mai s’hi havien gastat tants euros dels pressupostos municipals i d’altres institucions com en l’actualitat. Mai! I encara hi el criticaire de torn que pensa que la cultura va de mal en pitjor. Suposo que confonen la cultura amb la imbecil·litat i l’estupidesa que, paradoxalment, no paren de créixer també. Sí, sí, la cultura és coneixement i també és entreteniment, i gaudi espiritual i riure i plorar, i ho és la histèria juvenil quan Red Hot Chili Peppers, Oques Grasses o els finalistes d’Eufòria comencen a interpretar la seua cançó. I els llibres, els museus, els arxius, les biblioteques, els cinema, el patrimoni artístic i monumental, i les plataformes d’streaming, i les ràdios i canals de tv.

En els vuitantes, l’aposta dels municipis i de la iniciativa privada per la creació d’escoles de música, teatre, dansa, i el Departament d’Ensenyament per implantar formació professional d’imatge i so, d’animació en 3D i similars, han contribuït a fornir aquest panorama tan espectacular. La indústria que s’ha generat només a l’entorn dels espectacles musicals, ja suposa un 3,5% del PIB de l’Estat. Una altra cosa és si tota aquest munió d’artistes poden viure del seu art. Si tots aquests en poden fer una professió per viure. És evident que no. I ves que no passi que, ja ara, hi hagi més músics que no pas pobles i ciutats i festes per contractar-los. Fins i tot s’intueix que hi ha més poetes que lectors de poesia. La dedicació a l’art, sigui quin sigui, no dona per viure a tothom qui s’hi dedica.

GALDÓS

El tema de l’espionatge polític a Maragall i a Torrent, tancat. I les querelles que estiguin en curs, ja els anuncio que es tancaran d’un dia per altre. I de l’espionatge no se’n cantarà ni gall ni gallina. I del mal humor dels independentistes, de l’atemptat contra els drets fonamentals, es passarà a la gaubança de les vacances que són a tocar. Més pelut ho té el 25% del castellà a les aules. Però, sigui amb la reforma de la llei de política lingüística i amb els embolica-que-fa-fort jurídics que es puguin anar dirimint no es claudicarà fins ben entrat el curs següent. I així es va fent la història de la Catalunya del 52% de vot independentista al Parlament: renúncia rere renúncia, dilació rere dilació, covardets i covardots, com deia aquella, i, en resum, humiliació rere humiliació. A un any de la legislatura catalana, ERC ja no pinta res per al PSOE a les Corts del Regne. Els govern de Sánchez, sap que el PSC-PSOE pot tornar a guanyar les eleccions catalanes i mentrestant només li cal anar repetint que ens estima molt i ens necessita encara més. Un panorama ben galdós, que vol dir lleig, brut, no reeixit, dolent. Un amor, el de Sánchez, dels que fan patir. I com que som tan masoquistes ens morim de plaer de veure, tal com passa en cada exercici econòmic, com el 2021 a Catalunya només s’executà un terç del que estava pressupostat. Del pressupost de l’estat aprovat amb el beneplàcit d’ERC. I què passarà? Res: plors i cruiximent de dents i un lleu xiuxiueig dels sindicats i de les organitzacions empresarials. Però, fet el dol, sant tornem-hi. Pantalons i faldilles amunt i a esperar a veure quina ens endinyaran demà mateix.

Una ucronia: si Vox acaba governant Espanya, aquest partit de moda té previst modificar el capítol VIII de la Constitució i eliminar-ne la referència a les Comunitats Autònomes. Com que fer-ho és complicat, és probable que s’acontentés a tornar-nos a aplicar un 155. Hi trobaria de ben segur l’anuència del PP, del que quedés de C’s i dels partits regionalistes. I ens preguntem: ¿la suspensió de l’autonomia seria més humiliant que el que ens passa en l’actualitat? Més deshonrós potser sí, però més escandalós que el passa de fa anys, gairebé impossible. Segons la patronal de Foment (els qui en remenen) “des de 2013 fins al 2021 l’Estat ha deixat d’invertir un 40% del compromès en els pressupostos”.

FOCAL NO ÉS UN ADVERBI

A la Selectivitat d’enguany en les proves de llengua catalana s’havia de fer un adverbi a partir del mot focus. I la premsa va divulgar que el problema en aquesta prova consistia a trobar focal. Doncs, perdonin que els ho digui, però si focal és un adverbi, fatal, frugal i facial què són?. Quan jo estudiava, el llibre de gramàtica explicava que paraules com focus són d’origen llatí. I concretava que originàriament volia dir llar de foc i metonímicament la llar pròpia, però també tenia el significat de pira o foguera. De més grandets vàrem aprendre que el mot foc, arrel de focus, a partir de l’inici de l’edat mitjana va adquirir una polisèmia d’una gran rendibilitat. Ja fa temps, doncs, que qualsevol estudiant de llengua sap perfectament que del substantiu focus en derivem l’adjectiu focal, l’adverbi focalment i el verb focalitzar. I d’ací d’allà focalitat (usat principalment en medicina), o l’adverbi més pompós, si escau, focalitzadament. Ho sap tothom menys l’agència de notícies que va divulgar el gran problema que havien tingut els examinands de la selectivitat. El més sorprenent és que no hi ha hagut cap director de redacció o els corresponents assessors lingüístics dels diaris que van publicar la notícia que s’hagi adonat de l’error garrafal d’informació. Ni cap professor corrector de les proves de llengua ni professor de llengua dels instituts. Ni cap autoritat lingüística. ¿Serà que ha desaparegut la categoria adjectiu de la gramàtica i un servidor no se s‘ha assabentat?

Em pregunto: ¿estem davant una revolució capriciosa dels estudis lingüístics? O, pitjor encara, davant l’escenificació d’una ignorància supina i públicament consentida?¿No serà que està passant com amb el pronom en, que ha desaparegut ja definitivament de la veu de molts comunicadors radiofònics, perquè ja havia desaparegut de la gramàtica que van estudiar a Periodisme? Amb el pas que anem, ¿serà normatiu escriure, tal com diu ja molta gent, -lis en lloc de -los, en expressions com hem de comunicar-los que no hi haurà classes del català? Si la premsa i els silenciós professorat de llengua dona per bo que focal és l’adverbi de focus, no els hauria d’estranyar que les ulleres bifocals fossin unes ulleres amb un adverbi a cada vidre. ¿És banal parlar d’això quan la principal preocupació de la gent és com fer front al 9% de la inflació?

LA LECTURA

Hi ha una sèrie de vagues correspondències de l’estil si fas això seràs allò que no tenen ni cap ni peus. No és cert que com més llegida, més bona persona siguis. Com més creient i practicant més honest i íntegre. Com més savi més humil i pacient. Com més empàtic, més equitatiu. També es donen casos de gent llegida i sàvia que, precisament tenint en compte, com deia J.L. Borges, que el llibre és una extensió de la imaginació i la memòria, han esdevingut uns criminals més refinats del que eren. Tot el que es deriva del fet de ser un bon lector no necessàriament es correspon amb el fet de ser una persona íntegra ni un ciutadà responsable. Perquè és obvi que si no llegim de forma crítica i reflexiva, llegir no ens serveix de res. És clar, diran, això és un peix que es mossega la cua: com pots adquirir criteri sobre el bé i el mal si no t’hi han educat?. Si no t’hi han ajudat els llibres que calia que llegissis en els primers anys de formació de les intel·ligències múltiples i de la personalitat? Exacte, la qüestió està a saber en quin moment de la vida cal llegir segons quins llibres per a provocar uns determinats efectes intel·lectuals i afectius. Per reflexionar-hi podríem fer-ho, per exemple, de la mà de Mikita Brottman, psicòloga, autora de 'Contra la lectura', que provocativament, ens invita a desmitificar totes les vaguetats amb què se sol animar a la lectura.

Normalment parlen de les virtualitats de la lectura els escriptors de literatura. Freudianament perquè si no hi ha lectors de novel·les i contes no hi ha escriptors de novel·les i contes. No he llegit mai cap màxima o sentència d’eximis físics o matemàtics invitant-me a llegir com a solució de la meua ignorància. En canvi, invitant-me a evitar tant com sigui possible de caure en l’estupidesa, sí, perquè aquests científics suposen que sabem que aprenent a llegir ficció (i poesia probablement) acabem entenent com és de complexa i paradoxal la realitat que observem i experimentem. La lectura de ficció ens forneix matisos, ens invita al desdoblament, ens mou l’ànim, ens alimenta el llenguatge, ens activa la memòria, ens allibera de la timidesa, en ajuda a fer front a les veritats sense sentit. Però, a pesar de tot el que ens aporta la lectura, les decisions les hem de prendre nosaltres no l’heroi o heroïna de tornd e les nostres lectures.