29 de juliol del 2020

PENSAR SOBE EL MATEIX

Si t’interesses per trobar arguments de pes sobre els problemes ètics que ens planteja el sistema de vida occidental, els seus avenços cientificotecnològics, les economies liberals, els mecanismes de reproducció ideològica de classe, i els sistemes sofisticats de control de les nostres llibertats i capacitats crítiques, t’adones que en el fons els pensadors més anomenats del moment que escriuen, ensenyen o discursegen sobre metafísica, ètica, llenguatge i política, sociologia i antropologia no van més enllà del circumloqui sobre el que han pensat els nostres clàssics i han escrit els nostres canonistes poetes, novel·listes o dramaturgs. Un dels disbarats més estratosfèrics de la nostra postmodernitat és precisament el fet d’haver degradat dels estudis de batxillerat l’assignatura de filosofia i els estudis de cultura clàssica. És clar que l’escola, com hem dit sempre, no ho ensenya tot. Perquè com pot ser que en una enquesta recent sobre si el valencià, el català i el mallorquí eren la mateixa llengua menys d’un 50% respongui que no. Què caram està passant? Que no aprenen res els alumnes a l’escola? Que els mestres ensenyen malament? És que són més poderoses les intoxicacions d’algunes televisions, d’una determinada premsa reaccionària, del negacionisme sistemàtic d’algunes forces polítiques, que no pas la veritat científica? O és que el mostreig de l’enquesta està basat en persones acabades d’arribar a Catalunya, a ninis, als MENAS, a militants del PP, de VOX, de Ciudadanos, i a analfabets?

Per què sempre s’ha de repensar la unitat de la llengua catalana? Per què sempre els drets humans? O la democràcia? O els conceptes d’humanitat i benestar, de llibertat, d’identitat, d’equitat o justícia social? Ningú no ens ha ensenyat mai què volen dir conceptes com eudaimonia (el que és just, savi i ens fa feliços socialment), ataràxia (quan ens referim als plaers de l’ànima) o més modernament alteritat (la capacitat de posar-se a la pell de l’altre, de dialogar, de pactar, d’acordar?). Canvia el context, canvien les maneres de fer, canvia l’embolcall, evolucionen les tècniques, i continuem sense saber el més elemental. Allò que ja ha estat contestat i explicat fa segles. Deia A. Einstein, sense refutació possible: només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera.

22 de juliol del 2020

LA SELVA DE LA SERRETA

La Serreta és un tossalet de la ciutat de Lleida, situat, per entendre’ns, darrere del teatre de l’Escorxador. Un promontori a l’Edat Mitjana fora muralles, anomenat antigament Puig Bordell pel fet que, com queda constatat per Josep Pleyan de Porta, s’hi exercia la prostitució. Se sap que hi tingué lloc un dels episodis més coneguts de la Batalla d'Ilerda entre Juli Cèsar i Pompeu l’any 49 a.C. De la mateixa que es comenta que era un dels indrets on se solia ajusticiar a la forca malfactors de tota mena. Fa uns quants anys es va urbanitzar amb un cert gust: s’hi van fer uns talussos, s’hi obriren uns camins, s’hi agençà una placeta amb els seus bancs i la seua font, s’enjardinà i més recentment s’hi plantificà fins i tot una escultura gegant d’un molinet modern. I en un extrem per salvar el desnivell entre Lluís Companys i Maragall, a part de les escales corresponents, s’hi construí un estilitzat ascensor. Doncs bé, entre confinaments, fases de desconfinament i reconfinament exprés, la Serreta s’ha anat convertint en una selva. Un tossal assilvestrat com no s’havia vist mai, segons els veïns que el circumden. Els arbres, arbustos i l’herbam que hi han crescut a pler, amb la llibertat que dona que ningú et dalli o t’esporgui, ho han fet tan feraçment que a hores d’ara sospitem que ja no només sigui l’hàbitat d’una colònia de gats comuns, sinó que comencin a colonitzar-lo rats, conills, porcs senglars, cabirols, i que els gats que l’habiten es converteixin en gats mesquers.

Descartada la hipòtesi, segons ens hem ben informat, que l’espai aquest no fos un projecte municipal de selva urbana, una modalitat més radical dels boscos urbans, la conclusió majoritària a què s’ha arribat és que tot plegat és fruit de la descurança. De manera que als coneguts que tenen gossos els hem aconsellat que de cara la nit no se’ls acudeixi de passejar-los-hi, no fos cas que se les haguessin amb una verra de senglar. El que més ens ha costat ha estat convèncer la xicalla, distreta en la reclusió veient, entre altres, pel·lícules d’aventures de Tarzan, de visitar-lo d’amagat per si l’hi trobàvem entre la malesa pentinant la mona Xita. El que tem la gent és que, algun dia, no s’escapi un tret d’algun caçador furtiu, i ho haguem de lamentar de veritat. Només ens faltaria que s’hi organitzessin safaris i concursos de supervivència.

15 de juliol del 2020

ELS DE LA CUA

Tens la sensació, una vegada més, que la gent del Segrià i de Lleida ciutat no sols som els últims de la fila, els que traiem més males notes en la majoria dels exàmens, sinó que, en el fons, malgrat que ens empipem una mica o molt, continuem fent-nos els desentesos de tot el que ens amenaça i ens és prohibit. En part, perquè ja hi tenim el costum de ser el cul del món, i en part també perquè per més que ens hem exclamat i hem obviat la realitat dels nostres mals i dels possibles, pel cas que ens fan acabem fent la nostra com si no la féssim i fóssim els més disciplinats del món. Això sol ser habitual amb pandèmia o sense. Però la Covid, no l’hauríem descontrolat tant si els qui en tenen responsabilitats haguessin previst quan érem en fase 1 que al Segrià i més concretament al Baix Segrià s’hi concentraria, com cada any, multitud de persones documentades i indocumentades, per treballar al tros o a les centrals hortofructicoles. Als documentats i contractats se’ls van fer les proves pertinents per treballar amb seguretat. Als no documentats se’ls va deixar de la mà de Déu, i el déu Paeria només podia fer caritat contra la no solució dels qui han d’aplicar les lleis o fer-les a propòsit. L’Estat, competent en Estrangeria, és qui ha de controlar el flux de les persones sense papers, i qui ha d’aplicar les mesures corresponents.

Els del Segrià, gratis et amore, hauríem pogut construir milers de mòduls d’allotjament, no ara, sinó fa anys, per a tothom que s’atansés a Lleida per treballar, amb papers i sense. Hauríem pogut destinar centenars de viròlegs amb el material convenient per fer, si esqueia, centenars de proves a peu de carrer per detectar infeccions de tota mena. Hauríem, en fi, enguany, pogut obligar, amb l’instrument de la declaració de confinament, totes els hotels i pensions i pisos i oficines buits, per hostatjar la pobra gent a qui han dit que a Lleida hi havia feina. Hauríem, hauríem...Ara, el mal ja està fet. Els del pla de Ponent som irresponsables, mals gestors, insolidaris, xenòfobs i empestats. I de Lleida fins a la Franja és un infern, un pandemònium que conspira per infectar Catalunya sencera i així venjar-se precisament pe ser el cul del món. Posar ordre sona a repressió, però quan el caos és igual a patiment i mort dels innocents que respecten les normes per evitar-los, no resta altra solució.

8 de juliol del 2020

L’EXPERTESA CATALANA

Els catalans sobresortim especialment en dues particularitats. En un sentit positiu, en solidaritat davant la desgràcia col·lectiva o en la lluita contra l’adversitat social. La Marató, el Banc dels Aliments, Open Arms, en són exemples colossals. I en un sentit negatiu, som els campions en incapacitat de posar-nos d’acord per aconseguir metes polítiques de progrés i equitat social, d’equilibri territorial tocant a serveis públics i a infraestructures, i per obtenir majories a favor de la independència. Sobretot en aquest darrer aspecte som d’un personalisme gairebé malaltís. I d’un detallisme tan primmirat que el nom i l’encant de cada arbre no ens deixa veure mai el bosc. L’ esperit i la lluita sagnant de l’1 d’octubre de 2017 no solament es va esmorteir per l’efectivitat de la repressió policial i el càstig judicial, sinó que s’està acabant d’esmicolar amb l’esportiva creació d’associacions, agrupacions i partits polítics que venen a defensar més o menys el mateix, però, és clar, amb estratègies, mètodes, lideratges, i la lletra petita dels matisos, diferents, tal com correspon a l’ADN de la catalanitat: tots a la una, però cadascú pel seu camí, que és la millor manera de no arribar mai enlloc, sinó sempre a casa de cadascú. I com que som tan individualistes en qüestions de pensament polític, acaba essent el més natural del món que entre ser catalanista, nacionalista i independentista, hi hagi al mercat com més paradetes millor per a cada opció.

Amb una certa lògica, aquest desgavell en l’àmbit postconvergent, sobretot a partir de la deriva independentista que, la major part dels seus dirigents i les bases varen assumir, hauria de ser presumible que afavorís ERC. Les enquestes que s’han fet fins ara sobre intenció de vot en unes properes eleccions, així ho apunten. Però entenem que el problema d’ERC rau en el fet que no té clar amb qui ha de seure a la taula d’un futurible govern. Sap que no pot donar, una altra vegada, gat per llebre com va fer amb el tripartit. I que el seu rol principal consisteix a alimentar eternament l’ideal de la república. Un ideal que no necessàriament, ara per ara, es planteja obertament com la meta d’un procés d’independència de Catalunya. Ergo, no serà que, volens nolens, està fent el joc als qui gruen perquè la propera presidència de la Generalitat no sigui independentista?

1 de juliol del 2020

LA METRÒPOLI TOTAL

Tot i que fa anys que se’n parla, amb el confinament sembla que ha ressuscitat el projecte d’un pla metropolità per gestionar els cinc milions cent cinquanta mil persones que actualment viuen en els 164 municipis que conformen l’anella d’uns quaranta quilòmetres a l’entorn de l’epicentre de la ciutat de Barcelona. Si en l’Àrea Metropolitana actual hi viu el 43% de la població de Catalunya, amb aquest pla es preveu, doncs, que el 66,67 dels habitants de Catalunya siguin considerats metropolitans, és a dir una sola cosa. Aquesta és la realitat de Catalunya de fa temps. I d’això en depèn esclar la major part de les estratègies de qualsevol govern de la Generalitat, l’orientació de la majoria de polítiques seectorils, i, el que es més rellevant, l’intangible mental que la Catalunya que importa i preocupa prioritàriament és i pot ser-ho de forma oficial la que conforma aquesta metròpoli total, dit d’una altra manera la Catalunya ciutat a què aspirava el Noucentisme. La resta que ja és el rerepaís, serà excepcioalitzada de facto com la ruralitat necessària per al proveïment d’aliments, com a reserva de la biosfera amb els seus parcs naturals, parcs nacionals i geoparcs. Com a mantenidora de la genuïna catalanitat tradicional, i de passada com a observatori del comportament dels fenòmens del despoblament, de les economies de subsistència i de quilòmetre zero.

Si s’arriba a formalitzar aquesta Regió Metropolitana de Barcelona, una de les conseqüències administratives més lògiques o naturals és que deixaria de tenir sentit la governança de les comarques del Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès, i els Vallesos (la del Barcelonès ja va ser suprimida l’any passat). I l’altra, que s’hauria de replantejar la llei de Vegueries de 2010 i reformada el 2017 (per incorporar-hi precisament la del Penedès). Ja posats a fer no quedarà més remei que replantejar-se de dalt a baix les lleis d’organització territorial de Catalunya. Els grups de treball de la RMB s’han donat una parell d’any per redactar el pla estratègic i convèncer els municipis. De moment no ens consta el nombre de municipis que s’han adherit a la proposta, però no ens estranyaria que, si tot avança a bon port, s’hi afegeixi el Gironès, o si més no la seua capital. No entendria ningú que Girona, un dels barris alts de Barcelona, en quedés al marge.