Un dels articles de l’Estatut que encara està per desenvolupar és el de la llei electoral. S’hauran escrit tesis doctorals analitzant per què durant 35 anys el Parlament ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral pròpia. Vull pensar que en alguna classe de Dret, Sociologia o Polítiques el tema haurà donat per a hores de lluïment de conspicus catedràtics i per a estupefacció del seu alumnat, sobretot per als qui hagin hagut de repetir l’assignatura o per als universitaris majors de 25 anys. Siguin quines siguin les conclusions dels estudis, intuïm que la incapacitat o la impotència del nostre Parlament per fer front a una de les competències més importants de la nostra norma mare, denota una de les màximes debilitats del nostre sistema parlamentari. Que una de les estructures d’Estat més rellevants en l’ordre normatiu encara estigui a l’aigüera és un símptoma molt palpable de la poca volada de la nostra classe política per conformar seriosament, en sentit d’Estat, els fonaments de la mateixa representativitat democràtica del poble de Catalunya. I, si ens fixem en l’interès que aquesta qüestió ha suscitat en els mitjans de comunicació durant tots aquests anys, conclourem que ha estat mínima i circumstancial.
Suposem, ben intencionats, que per vergonya o perquè ho ha estimulat la fixació de la consulta i el debat secessionista, el fet és que fa unes setmanes s’ha reanimat la ponència i sembla que recomença a haver-hi una via de negociació perquè els principals partits puguin distribuir-se més o menys equitativament el pastís dels vots, que és del que es tracta. De moment el mur continua essent la pèrdua de pes representatiu de Lleida, Girona i Tarragona enfront de l’àrea metropolitana. Un mur que cada vegada que s’ha intentat superar no ha fet més que créixer. El mandat estatutari assenyala com a principis la representació territorial i la proporcionalitat, i l’equació que els ha de combinar no hi ha manera de trobar-la a gust de tothom. El que no resoldrem ni ara ni en mil anys, si és que encara hem de legislar una llei electoral, serà la distribució harmònica de la població catalana. Per tant, seria bo que algun cop es defensés que els territoris menys poblats, precisament per compensar-los la dificultat de fer sentir la seua veu i les seues coses, els pertoqués més diputats que a les circumscripcions més populoses.
30 d’abril del 2014
23 d’abril del 2014
LLIBRES
Hi ha creus de sant Jordi merescudíssimes, com la que s’ha atorgat a Lluís Pagès, l’editor de Milenio i Pagès. Com hi ha diades, com la d’avui, que mereixerien ser el pa de cada dia. Sí, un pa espiritual, cultural, el que ens proporciona la lectura, els llibres, l’art, la bellesa, la intel·ligència, el sentit crític, una mínima civilitat, uns valors essencials. Si no fos pels llibres no hi hauria llibertat. Si no fos pels llibres no hauríem sabut mai res més que els que hauria volgut que sabéssim el sàtrapa o el dictador. Si no fos pels llibres que han traspassat tota mena de censures i de cremes i de prohibicions no hauríem sabut res de l’altra cara del progrés, de la cara oculta del poder, de la veu dels qui són dellà de nosaltres mateixos i de les còmodes maneres de veure el món. Si no fos pels escriptors, els editors, els llibreters, els impressors, els distribuïdors, i ara pel núvol insondable d’internet, no hauríem tingut l’oportunitat de ser, encara, persones. Si no fos pels testimonis personals de la història que contenen els llibres, per la memòria que condensen els llibres, no hauríem sabut fins a quin punt som capaços d’amar, d’odiar i exterminar. Si, d’acord, si no fos per la fotografia, el cinema, el periodisme, la pintura o els diccionaris.
I sant Jordi, el patró més compartit del món. L’heroi dels més grans ideals d’amor i de generositat i símbol contra tota tirania. L’únic que em sap greu de la llegenda és que matés un drac. Com pot entendre-ho un nen lleidatà, quan veu desfilar, per la festa major, el Marraco tan simpàtic i juganer? Enguany, ja tocaria, quan ja fa anys que els catalans i tothom del món convivim tan normalment amb tants xinesos, que aprofitéssim la seua saviesa i restituíssim el drac al lloc d’honor que es mereix en aquella cultura molt més mil·lenària que la nostra. Com pot ser el drac un símbol del mal, del dimoni, aquell que representa el domini dels quatre elements: l’aigua, el foc, la terra i l’aire, l’essència de la vida? Quin goig no fan els dracs i les víbries, les femelles dels dracs, i altres animals fantàstics en el nostre bestiari tradicional, en els correfocs, fogueres i diables! Ja m’heu entès. Ara, a comprar llibres, roses, a llegir-los i a estimar sense defallir, perquè tenim poc temps per fer que els tres milions de catalans que no llegeixen ni un llibre a l’any, ho facin ja!
I sant Jordi, el patró més compartit del món. L’heroi dels més grans ideals d’amor i de generositat i símbol contra tota tirania. L’únic que em sap greu de la llegenda és que matés un drac. Com pot entendre-ho un nen lleidatà, quan veu desfilar, per la festa major, el Marraco tan simpàtic i juganer? Enguany, ja tocaria, quan ja fa anys que els catalans i tothom del món convivim tan normalment amb tants xinesos, que aprofitéssim la seua saviesa i restituíssim el drac al lloc d’honor que es mereix en aquella cultura molt més mil·lenària que la nostra. Com pot ser el drac un símbol del mal, del dimoni, aquell que representa el domini dels quatre elements: l’aigua, el foc, la terra i l’aire, l’essència de la vida? Quin goig no fan els dracs i les víbries, les femelles dels dracs, i altres animals fantàstics en el nostre bestiari tradicional, en els correfocs, fogueres i diables! Ja m’heu entès. Ara, a comprar llibres, roses, a llegir-los i a estimar sense defallir, perquè tenim poc temps per fer que els tres milions de catalans que no llegeixen ni un llibre a l’any, ho facin ja!
16 d’abril del 2014
QUIN FULL DE RUTA?
És possible que el més important de la sessió del dia vuit al Congrés s’hagi traduït en el contingut de la conversa que l’endemà varen mantenir Duran i Rubalcaba. Suposem que per tractar una via de sortida al que pot esdevenir-se un carreró sense sortida legal a la voluntat majoritària de consulta. Si és el cas que la voluntat dels vuitanta per cent de catalans en edat de votar no s’ha desinflat, cal preparar alguna compensació seriosa al no que vindrà a la llei de consultes del Parlament i al nos que seguiran a tota la resta que es pretengui de fer. Tant si són unes eleccions en clau plebiscitària, en què Unió pot despenjar-se de CDC, com si és una declaració unilateral d’independència, a la qual només se sumarien ERC i la CUP (sempre que aquesta formació es presentés a les properes eleccions i obtingués representació). Igual que no votem mai, els catalans, com un sol poble, tampoc serem tan audaços per reeditar un front popular que porti com a consigna la independència. L’únic que pot preocupar Duran i Rubalcaba és que, davant qualsevol període d’eleccions, ja siguin les europees, ja siguin les municipals o les catalanes i espanyoles, algú amb un cert pes social mantingui la tensió i obligui la política a moure fitxa, a fer concessions. Sobretot, per mantenir quotes de poder polític i consegüentment per poder aconduir el tema català entre els límits estrictes de la política.
Perquè aquest és el nucli de la qüestió: que les reivindicacions nacionalistes no superin la tanca del joc polític. Perquè el temor de Duran i Rubalcaba, i d’altres líders, és que l’ANC, i totes les organitzacions socials i ciutadanes favorables a la independència, no acabin substituint literalment la política, i la tensin tant, que l’acabin fent impracticable. La qual cosa, evidentment, sempre afavoriria la dreta, el PP i, encara més, tots els seus extrems. La qüestió hamletiana és com evitar l’atzucac, la frustració i, de retop, vés a saber quina mena de revolta. Ara ja ho sap tothom el que vol una majoria de catalans. Però el món només observa. Alguns inquiets, no fos cas que se’ls despertés el monstre que contenen, d’altres flegmàticament i encara alguns amb indiferència. Ningú, però, no mourà un dit per la causa catalana. A fe de món que, per mantenir la flama, caldrà molta fe, perseverança, intel·ligència i encara més imaginació i sort.
Perquè aquest és el nucli de la qüestió: que les reivindicacions nacionalistes no superin la tanca del joc polític. Perquè el temor de Duran i Rubalcaba, i d’altres líders, és que l’ANC, i totes les organitzacions socials i ciutadanes favorables a la independència, no acabin substituint literalment la política, i la tensin tant, que l’acabin fent impracticable. La qual cosa, evidentment, sempre afavoriria la dreta, el PP i, encara més, tots els seus extrems. La qüestió hamletiana és com evitar l’atzucac, la frustració i, de retop, vés a saber quina mena de revolta. Ara ja ho sap tothom el que vol una majoria de catalans. Però el món només observa. Alguns inquiets, no fos cas que se’ls despertés el monstre que contenen, d’altres flegmàticament i encara alguns amb indiferència. Ningú, però, no mourà un dit per la causa catalana. A fe de món que, per mantenir la flama, caldrà molta fe, perseverança, intel·ligència i encara més imaginació i sort.
9 d’abril del 2014
AUTOESTIMA
Llegíem l’altre dia que s’està pensant de dedicar un carrer, a la ciutat de Lleida, a Adolfo Suárez. Mentre uns altres estàvem pensant que ja fóra hora que la Paeria dediqués una de les avingudes més singulars de la ciutat al metge i poeta Màrius Torres. I unes altres a Miquel Ferrer i Garcés, a Frederic Reñé i Viladot, a Enric Arderiu i Valls, a Joan Bergós i Dejuan, a Manuel Gaya i Tomàs, a Joan llorens i Fàbregas, a Agustí Prim i Tarragó, a Josep Wherlea Rafael Gras de Esteva, a Salvador Revés i Font, a Mn. Bonaventura Pelegrí i Torné, a Manuel Herrera i Ges, a Baldomer Gili i Roig, a Francesc Vidal i Codina, a Romà Sol i Mestre, Miquel Murillo i Roure, a Salvador Roca i Lletjós, a Ramon Xuriguera, a Enric Crous, i posats a fer, amb tota la generositat del món, entre altres, a Maria Rúbies i a Josep Vallverdú. I si algun d’aquests ja té carrer, deu-li un passatge! Ja ho sabem que no hi ha tanta avinguda a Lleida per a tanta gent que se la mereix. Calia ser, però, tan generós amb els rius,amb les valls, amb les comarques, amb les latituds o els planetes? Diguem-ho clar, Lleida i les diferents corporacions que han governat la Paeria, han estat molt poc sensibles a la gent que ens ha alimentat l’ànima de la ciutat.
Llàstima que va durar tan poc la Mancomunitat, de la qual celebrem el centenari de la seua creació! I que el sentit de civilitat quan tot just començava d’arrelar a finals dels anys vint, l’arrasés una guerra civil horrorosa. El que no té nom és que, des que hom ha tingut manera de conèixer la nostra història, no s’hagi reparat la memòria de la gent que varen bastir els ideals del que hauríem de ser. Ja és ben cert, que qui no coneix no pot estimar. Que qui no pot estimar no pot donar res. Només cal comparar-nos amb les ciutats similars de Catalunya o amb les més petites o amb els pobles veïns, on els carrers i les places duen els noms dels seus mestres d’escola, dels seus historiadors, dels seus pintors, dels seus poetes, dels seus científics, cantants o empresaris modèlics i del capellà que va desenterrar la història primitiva de l’indret. L’orgull de sentir-se d’algun lloc passa, també, per veure’s reflectit en el nom del teus carrers. Per saber que som hereus, també, de gent sàvia, emprenedora, magnànima, amb visió de futur, respectuosa amb el passat positiu, exemplaritzant. Què és, si no, l’autoestima?
Llàstima que va durar tan poc la Mancomunitat, de la qual celebrem el centenari de la seua creació! I que el sentit de civilitat quan tot just començava d’arrelar a finals dels anys vint, l’arrasés una guerra civil horrorosa. El que no té nom és que, des que hom ha tingut manera de conèixer la nostra història, no s’hagi reparat la memòria de la gent que varen bastir els ideals del que hauríem de ser. Ja és ben cert, que qui no coneix no pot estimar. Que qui no pot estimar no pot donar res. Només cal comparar-nos amb les ciutats similars de Catalunya o amb les més petites o amb els pobles veïns, on els carrers i les places duen els noms dels seus mestres d’escola, dels seus historiadors, dels seus pintors, dels seus poetes, dels seus científics, cantants o empresaris modèlics i del capellà que va desenterrar la història primitiva de l’indret. L’orgull de sentir-se d’algun lloc passa, també, per veure’s reflectit en el nom del teus carrers. Per saber que som hereus, també, de gent sàvia, emprenedora, magnànima, amb visió de futur, respectuosa amb el passat positiu, exemplaritzant. Què és, si no, l’autoestima?
2 d’abril del 2014
LES DADES
Ja fóra el súmmum que una Catalunya rescatada per la magnanimitat del senyor Montoro, hagués d’assumir, quan ens estem desvetllant, la redempció de l’Estat. D’un estat, sigui dit de passada, de pura pandereta i gent tan múrria que no solament ens ha vingut extraient la sang i el fetge per la boca, sinó que, ara, ens vol fer pagar dues vegades les magnífiques autopistes madrilenyes i demà, ja ho veuran, tots els nyaps de vies d’AVE que no van enlloc, aeroports perquè hi patinin els néts dels megalòmans i auditoris, sales polivalents i de congressos i ciutats de l’alegria. És que algú té algun dubte de per què Espanya no vol sentir a parlar ni en broma de la independència de Catalunya? Quan la filosofia “hidalga” ha estat que “inventen ellos” i perquè a ells només els caldria parar la mà, que els ha donat un resultat fenomenal, ¿com és que són tan enzes de preocupar-se per fer lleis d’harmonització de mercat, d’horaris comercials, de representació estrangera o d’anihilació del català Si els hem de treure les castanyes del foc, el mínim que demanem és poder-ho fer a la nostra manera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)