LA NOVA ICONA ANTIRACISTA

Sí, com deia aquell, a mi també m’estranya que només s’insulti Vinicius Júnior i no a la resta de jugadors negres de la plantilla del Real Madrid. Aquests dies s’han estat editant vídeos de comportaments racistes de fa temps fins als nostres dies en tots els camps de futbol, contra molts jugadors que no jugaven ni juguen precisament al RM i a favor dels quals no es va aixecar ni una mil·lèsima part de la polseguera que ha produït el cas del golejador madrileny. Si sumem el fet que sobretot els camps de futbol solen ser l’única sortida dels instints més primitius dels éssers humans i on és permès socialment fins a un cert punt l’expressió de la ràbia, la frustració que comporta el viure quotidià i, alhora, l’eufòria i la felicitat extrema, amb el fet que el jugador del Real Madrid, humiliat i convertit en el símbol de les víctimes de la xenofòbia i el racisme imperant a Espanya (i ara arreu del món), és de sang calenta, més nerviós del compte i en la majoria dels estadis on competeix és tingut com a un provocador, ja tenim la fórmula de la bomba de neutrons. Tant empoderat n’ha sortit Vinícius així que s’ha convertit en la víctima icònica dels insults i dels menyspreu al diferent i a l’estranger, que hi ha comentaristes esportius que ja l’anomenen el Mandela del futbol. Al Brasil no dubtaríem que li erigissin un dia d’aquests un monument. Fins i tot l’ONU i la Casa Blanca han denunciat el cas.

És irrefutable que Vinícius ha estat, com tants d’altres, befat i injuriat, i que no és manera de tractar-lo pels seus comportaments inadequats com a jugador, però també ho és que té padrins poderosos. Tants que fins i tot el Comitè de Competició va anul·lar la targeta vermella que l’havia expulsat del partit contra el València. Tants que no ens estranyaria gens que l’estructura arbitral saltés pels aires, com de fet, ja n’han apartat algun del VAR. Aquesta contundència punitiva que ha recaigut en el València CF i evidentment en alguns dels seus energúmens seguidors, tot i així no l’hem solgut veure quan a les grades d’alguns camps s’han mostrat esvàstiques i altres simbologies repugnants, es canten autèntiques porqueries, s’insulta tot altre jugador o entrenador i no precisament pel seu color de la pell o la seua procedència. Al final, com diu el meu amic, Vinícius ha acabat essent el blanc de totes les crítiques!

ÒXID DE DINITROGEN

Una de les virtuts dels períodes electorals, a part naturalment de la possibilitat d’exercir un dret democràtic elemental, és que s’insufla en el cos social una mena de gas del riure per l’eufòria que produeixen les promeses que tots i cadascun dels contendents ens proposen. Sol passar en els períodes electorals, però també -fins i tot hi ha irònics que reclamen eleccions cada any- en els preelectorals, quan es materialitzen finalment els compromisos més vistosos, habitualment reservats a obres públiques, que s’havien fet en el període anterior. Quatre anys donen per poc perquè es noti l’acció de govern, quan els euros escassegen, la burocràcia es menja el quadrienni, hi ha discrepàncies en les coalicions que van fer majories i quan l’oposició i el seus correligionaris s’hi atrinxeren en contra i posen en marxa la maquinària judicial. I sobretot i resumint quan els “grans” projectes “estrella”, els que justament il·lusionaren la majoria de votants, costen milions de vegades més de dur-los a la pràctica que no pas enunciar-los en un programa de propaganda electoral o anunciar-los pomposament en un debat televisiu. Tant se val, als votants, com si fóssim nens i nenes a qui regalen unes sabates noves, ens fa gràcia que ens prometin la lluna en un cove. Ens entusiasma. Ens desperta si més no la curiositat o ens trau de l’abúlia o la desgana amb què vivim el dia a dia la política.

L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño del prevere Calderón de la Barca: ¿Qué es la vida? Un frenesí. / ¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño; / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son.

RODALIES, ESTRUCTURA D’ESTAT

El més lamentable (tant que podria ser esperpèntic) del contenciós que té Catalunya amb rodalies Renfe-Adif és que s’ha convertit en l’exemple perfecte del que vol dir un clam en el desert. Des de fa més de vint anys que els diversos governs de la Generalitat venen reclamant-ne el seu traspàs integral, (no dic que ben intencionadament i possiblement amb la creença que tot plegat es gestionaria molt millor i amb l’assumpció que els errors es podrien pagar políticament amb càstigs severs a les urnes) tot i sabent que els trens de Rodalies i de tot altra tipologia i distància són una estructura d’Estat, de l’estat espanyol òbviament, com les autovies i les carreteres nacionals i els ports i els aeroports, i que com a tals estructures, són estratègiques per al manteniment de la unitat de l’Estat i per a la defensa d’aquest estat enfront de qualsevol ingerència exterior. Això és tan senzill d’entendre com el fet que hagi interessat tan poc el corredor mediterrani davant les pretensions del corredor central o atlàntic, malgrat que la major part de l’economia productiva de l’Estat es mogui pel llevant de la península.

Només em plau recordar-los que l’any 2001 la Generalitat va crear IFERCAT (Infraestructures Ferroviàries de Catalunya) amb quatre objectius basics: la Línia 9 del metro de Barcelona, la Línia Orbital Ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari i el Tren Tramvia. L’articulació del Sistema Ferroviari de Catalunya va quedar establert per la Llei de 4/2006. L’any passat la Generalitat va encarregar l'estudi de viabilitat del tren-tramvia del Bages, el tren-tramvia de les Terres de l’Ebre i el tren-tramvia de la Costa Brava, amb el ramal del tren tram Olot-Banyoles-Girona. L’any 2004, però, la Generalitat ja havia obert concurs per projectar l’Eix Transversal. El 2006 es van adjudicar diversos projectes per a fer-ne reserves de sòl, fet que va provocar que alguns propietaris dels suposats terrenys per on passarien els combois ja es preparaven per demanar suculentes compensacions. Doncs bé, en què ha quedat tot plegat?. No havíem d’arribar a Saint Girons amb el tren de la Pobla? Oi que algun dia arribarà el tren a Andorra, i per tant a la Seu d’Urgell?. Eh que el tren és una estructura d’Estat de la qual a Catalunya encara no hem posat sinó uns exigus fonaments a la Catalunya interior i al Pirineu?

PROCLAMES ELECTORALS

No es pot acontentar tothom perquè, en una ciutat, en un poble, sempre falta per resoldre, per arreglar, per implementar, per revertir, incorporar, etc., alguna cosa, algun dret, alguna obligació, alguna millora, alguna sorpresa, o alguna alegria. Als pobles que es despoblen hi falta gent que hi pugui viure. Als que van tirant, tot allò que fa que vagin tirant i que puguin tirar una mica més. Però a les ciutats, a part de coses, si hi falta algun cosa, sempre sol ser més abstracta que física, més conceptual que factual. A la ciutat, tot es resumeix a parlar i debatre de “model de ciutat”. I quan s’ha de desglossar hom es remet a uns altra mena d’universals: ciutat sostenible, ciutat ecològica, ciutat oberta, ciutat integradora, ciutat acollidora, ciutat feminista, ciutat lectora, ciutat del comerç de proximitat, ciutat neta, ciutat segura, ciutat no contaminant, ciutat amable, la ciutat dels vianants i el transport públic, la ciutat emprenedora, la ciutat ben comunicada, la ciutat verda, la ciutat equitativa, la ciutat equipada de serveis de tota mena, la ciutat ben planificada urbanísticament i, per què no, la ciutat dels “prodigis” -com deia el novel·lista-. ¿I en preguntem qui no voldria, doncs, una ciutat ideal?. En cada contesa electoral és obvi que tothom vengui la ciutat dels ideal. Però la ciutat i els pobles s’haurien de poder governar òptimament també pels detalls. I sobretot per encertar el to, la proxèmica, el verb i els complements i la cinèsica a fi de fer creïbles les promeses.

I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.

EMERGÈNCIES ELECTORALS

Fa molts anys que les dades reflecteixen que els joves ni que treballin no poden emancipar-se. Tothom sap que amb el que cobra un mileurista no pot pagar la majoria dels lloguers del mercat. ¿Quin truc de màgia ha de fer per pagar la morterada de 1000 euros de lloguer, més les despeses de llum, gas, calefacció, i menjar saludable?. El govern central ha aprovat posar al mercat del lloguer 50.000 pisos de la SAREB, el banc dolent, uns pisos la majoria dels quals estan en perfecte estat de ruïna i situats en perifèries desassistides i abandonades de la mà de déu. Ara fa unes setmanes es va aprovar una nova llei de l’habitatge que, entre altres, posa topalls als preus del lloguer. Com que al maig hi ha eleccions cal demostrar que es reacciona a una de les emergències més greus de l’estat. És en aquest sentit, per exemple, que els ajuntaments governats pel PSC-PSOE de l’àrea metropolitana ja pacten programes electorals amb la promesa miraculosa de garantir “que qualsevol persona tingui accés a un habitatge digne i assequible”. Es veu que les negociacions de la llei aquesta entre els partits de la Investidura han estat llargues, àrdues i difícils. I jo hi afegiria que han estat vergonyants, no solament perquè la llei arriba tardíssim (la catalana de 2020, que ja posava límits als preus dels lloguers en zones tensionades, fou tombada pel TC), sinó perquè no compromet cap pla d’inversió sostinguda en el temps en la construcció d’habitatge públic.

Ja té atreviment que el mateix president Sánchez reconegui que Espanya és del països de la UE amb menys habitatge públic. Ja és de jutjat de guàrdia que habitatge públic s’hagi privatitzat a fons voltors o que les mateixes institucions públiques tenidores de sòl reservat a habitatge social n’hagin permès requalificacions urbanístiques per a altres usos. Paral·lelament a aquesta eufòria electoralista, com era d’esperar de part dels lobbistes del ram s’han aixecat veus denunciant els efectes col·laterals de la llei que diuen: si els propietaris arrendadors no poden obtenir un rendiment dels seus actius immobiliaris, no tindran incentius per arreglar i mantenir els pisos en condicions, se’n reduirà l’oferta i es paralitzarà la poquíssima promoció privada de vivenda dedicada al lloguer. El problema rau en la paradoxa que l’habitatge és un dret, però també és una mercaderia.