24 de novembre del 2021

I MÉS MURS

Enfront de la perversa jugada mestra del dèspota Lukashenko, president de Bielorússia el qual, com a revenja a les sancions que li estan caient, ha ofert el seu país de corredor franc per arribar a la UE a tots els migrants que ho necessitin, fins i tot proveint-los de transport tot empenyent-los cap a Polònia i Lituània, el govern de la UE veu amb bons ulls que Polònia construeixi un mur amb la frontera bielorussa. No perdem de vista que Lukashenko és amic polític de Putin. Putin té collada mitja UE amb el seu gas i Polònia és un dels socis rebels, juntament amb Hongria, amb les normes de la UE. És obvi que les riuades de gent que migra està desesperada a causa de la mala vida que té als seus països d’origen. I sembla que l’única manera més innòcua d’aturar-los, abans que s‘hagi d’arribar a fer ús de les armes de foc, és construint un mur. Una pràctica que actualment en el món l’han realitzada 43 països, segons l’informe número 46 de 2020, titulat “Món emmurallat, cap a l’Apartheid Global”, redactat per Ainhoa Ruiz i Pere Brunet per al Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Desarmament. El mur fronterer de Polònia serà, doncs, el que fa seixanta-quatre a tot el món. Una realitat que han aprofitat, a no ser que l’hagin estimulada molt hàbilment, les empreses de guerra i de seguretat.

És una vergonya que, tal com fan notar els autors de l’informe, trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més murs que mai. Asia n’acumula el 56%, Europa el 26% i Àfrica, el 16 %, mentre que a Amèrica només hi ha el mur construït pels EUA amb la frontera mexicana. I no podem oblidar, més enllà dels israelians, el mur del Marroc amb el Sàhara occidental de 2.720 km. rodejat de nou milions de mines terrestres. Més de la meitat de la població mundial, uns quatre mil milions de persones, viuen en països emmurallats. Ateses les poques expectatives generades a la conferència de Glasgow en la lluita contra el canvi climàtic, als estats d’Europa que ens trobem per sobre del nivell del mar i que ostentem la medalla de primer món plus, a més de la immigració afamada i perseguida per raons polítiques i religioses, no dubtin que ens arribaran els ciutadans que veuen com se’ls nega el seu país sota les aigües salades i dolces. I a fe de món que no hi haurà parapets, fossats, filats, murs, muralles i mines que ens protegeixin.
  

17 de novembre del 2021

LES PLAQUES DELS CARRERS

Posats a reclamar (o sigui, exigir a algú alguna cosa a què tenim dret), requereixo a la Paeria de Lleida que s’instal·lin a tots els carrers de la ciutat, a l’inici i al final, les plaques amb els noms que els corresponen d’acord amb el nomenclàtor vigent. I no voldria que s’entengués com el caprici d’un primmirat. Ho demano en tant que ciutadà de Lleida, o el que és el mateix, per la meua condició (naturalesa, circumstància, caràcter, situació o contracte social) de veïnatge. Un, perquè, com dic, és veí de Lleida i, més o menys se sap de memòria per on transita o ha de dirigir-se i, si no, té a l’abast un mapa analògic i els d’internet, de vegades té lapsus. Mira a dreta i esquerra de la via i no hi ha manera de trobar-hi la placa identificadora del nom del carrer. Hi devia ser, però, justament en aquelles cantonades s’hi ha fet nous habitatges i els promotors s’han descuidat de reposar-hi els rètols. Amb el que ha costat, de vegades, consensuar un nom de carrer o de plaça! O de canviar-lo, encara que fos per imperatiu d’alguna resolució del Parlament de Catalunya. Per si de cas els responsables del tema no recorden exactament què cal fer amb el rètols dels noms dels carrers, els copio el que recomanen les empreses del sector: les plaques “cal col·locar-los en llocs ben visibles tant per a vianants com per a conductors, normalment en les interseccions dels carrers, col·lades directament a les façanes dels edificis o amb pal segons convingui per afavorir la visibilitat”.

El que és indiscutible és que els vials, els immobles, les finques, els establiments, les vivendes, els individus han de tenir han de tenir una adreça. I posats a revisar l’existència o no de les plaques, ja fora hora que s’edités un nomenclàtor dels odònims dels nostres carrers, una forma simpàtica de fer pedagogia ciutadana sobre l’origen de tal nom o tal altre, el seu significat, la seua història. Des de la reedició de 2007 d’Els Carrers i Places de Lleida a través de la Història, de Josep Lladonosa (2007), no disposem de cap document d’aquesta naturalesa a la ciutat. I una de les millors maneres de fer memòria, de construir una identitat, de valorar el que tenim, és coneixent els fets, els indrets o els subjectes que s’identifiquen en els rètols dels nostres vials. La història dels seus canvis. Això també és Memòria Històrica.

10 de novembre del 2021

ELS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN

Si els futurs Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 han de servir per fer al Pirineu el que cal que es faci urgentment ja ara (i fa temps), proposo que els impulsors institucionals signin davant notari un document que detalli les inversions que es comprometen a fer sostingudament en el temps a partir ja dels propers pressupostos, amb el detall que si s’incompleix el compromís seran denunciats als tribunals per frau i estafa. I en aquest cas s’asseguraran automàticament les compensacions oportunes. Si no és així, tot sol quedar en mera parauleria i gesticulació. Aquestes consignes panacea de l’estil reactivar l’economia o projectar i promocionar el Pirineu, són la fina manera clàssica de dir políticament la vacuïtat. L’economia pirinenca, la del turisme, i tot el que l‘envolta amb els esports d’aventura i de neu, ja fa temps que funciona i estacionalment sol fer el ple. El problema del Pirineu, sobretot de les comarques lleidatanes, no és una qüestió d’imatge i de destinació turística. Jo em pregunto: uns Jocs d’Hivern, per exemple, animarien la creació i ampliació en aquestes comarques de satèl·lits universitaris per a les pràctiques de disciplines que van des de l’agroindústria fins a la enginyeria i l’arquitectura o des de la medicina fins a les disciplines humanístiques? Farien factible una indústria innovadora vinculada a la fusta, a la carn, a la medicina i a les teràpies tradicionals i naturals? Dels vint dies que duren els Jocs, quantes activitats es farien amb un rendiment clar i positiu a la Ribagorça, als Pallars, a l’Alt Urgell, si en el xou a més de Barcelona, hi participa el Pirineu aragonès, Andorra i potser França?

De moment, doncs, només tenim paraules, intencions i adhesions. I tant que serà interessant fer un referèndum per esbrinar l’opinió de la gent. Sobretot després de conèixer quants euros s’hi invertiran, en què, en quant de temps i qui se’n beneficiarà. Perquè que es digui que seran sostenibles, no vol dir res. El COI hi obliga després dels fiascos d’altres Jocs. Al capdavall tal com està ara el Pirineu de la demarcació de Lleida més sostenible ja no pot ser. Principalment perquè no hi queden sinó quatre supervivents que tota la seua vida no han tingut altre horitzó que preservar el seu ecosistema, a pesar del despoblament, el baix nivell de renda i la manca d’expectatives de vida.

3 de novembre del 2021

COL·LAPSE DEL CAPITALISME?

Llegeixin si els plau Thanatia. Límites materiales de la transición energètica d’Antonio Valero Capilla, catedràtic d’Enginyeria Mecànica de la Universitat de Saragossa i la seua filla Alicia, professora d’enginyeria química de la mateixa universitat i ambdós investigadors de l’àrea ecològica de la fundació CIRCE (Centro de Investigación de Recursos y Consumos Energéticos), i entendran per què davant la manca de materials bàsics per a la indústria tecnològica a causa de l’augment exponencial de l’extracció de recursos minerals i la seua elevada demanda o davant els preus astronòmics de l’energia del gas i l’electricitat, ens estan advertint d’un col·lapse del sistema capitalista si no ens replantegem molt seriosament un canvi radical de sistema de viure. No és només que ara haguem de pagar el gas i la llum més cara de la història dels temps moderns o que els fabricants de cotxes hagin de reduir la producció perquè no tenen prou microxips disponibles, sinó que l’escassetat de matèries primeres està afectant tota la cadena de producció dels bens de consum habituals. Ens trobarem, per exemple, que enguany l’encariment del petroli i els seus derivats plàstics repercutirà en el preu de les joguines de les festes nadalenques.

Però la paradoxa és que ja escassegen i escassejaran exponencialment en les pròximes dècades les matèries primeres essencials per a la transició ecològica i digital. Com per exemple el liti, el magnesi i el cobalt per a la fabricació de bateries. El tel·luri de cadmi per a la producció de plaques fotovoltaiques o el neodimi i el disprosi, elements que es troben en les terres rares, amb els quals es construeixen els imants que fan funcionar els aerogeneradors. L’enginyera química Míriam Planas, membre d’Enginyeria Sense Fronteres Catalunya, al seu estudi titulat Minerals CríTICs Indústries extractives i aparells electrònics, destaca una de les conseqüències d’aquesta situació crítica: S’ha pogut constatar que l’extracció i producció d’aquests minerals es troba associada en molts casos a males pràctiques empresarials, incompliment d’estàndards ambientals, condicions de treball inadequades, insegures i perilloses, desembocant en tots els casos en una vulneració de Drets Humans. I a sobre, abans de l’estiu ja ens vàrem fondre la quota de recursos vitals que teníem assignada per a enguany.