21 d’octubre de 2020

EL DELICTE D’ODI

Després de l’exhibició, una vegada més, de la simbologia nazi el dia de la Hispanidad, m’ha quedat clar que tota aquesta parafernàlia vergonyant algú deu assessorar els seus protagonistes que, mentre no apallissin ningú, quedarà dins el sac de la llibertat d’expressió. Com si el que manifesten fossin poemes d’amor, encara que sigui un amor sàdic i criminal. L’exhibició, doncs, de símbols que inciten el racisme i a tot el pitjor del món, no estan castigats pel codi penal espanyol. Tu pots anar carregat de creus gammades, empegar tants cartells com vulguis amb aquest arsenal ideològic, i cridar a favor de Hitler i els seus sequaços, i en principi no t’ha de passar res. Costa d’entendre que passi tot això, tenint en compte que l’article 510 del Codi Penal recull el delicte d’odi on queda palès que es castigarà els qui fomentin, promoguin o incitin directament o indirecta l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència contra grups o persones determinades per motius religiosos, racistes, orientació o identitat sexual, etc. Un delicte castigat amb penes de presó, d’un a quatre anys, i una multa. Un article que desgrana tot allò que cal entendre per fomentar i promoure la discriminació, l’odi o la violència contra grups, associacions i persones. El problema, és que l’article es pot girar com un mitjó. En no especificar quines són les ideologies, els símbols, els emblemes, els llenguatges que promouen l’odi, tal com sí fan les lleis alemanyes, la norma fa l’efecte que tant pot emparar els feixistes i els nazis com els contraris.

I tenim que, atesa la prevalença constitucional del principi de la sacrosanta unitat d’Espanya, concepte sobre el qual se sustenta tota l’organicitat de l’espanyolitat, vomitar que el president Companys fou un assassí, podria no passar de considerar-se un malsonant exercici de llibertat d’expressió. I, al revés, penjar una pancarta amb el lema llibertat presos polítics sigui considerat un delicte d’odi, d’hostilitat a les institucions de l’Estat. Aquests dies hem pogut reviure el cas de Guillem Agulló, el xicot assassinat per un neonazi que fou condemnat a 14 anys de presó, en va complir quatre i al carrer per considerar, segons el tribunal, que l’homicidi s’havia produït en una simple baralla entre jovent. Recorden, en el Judici, allò de les mirades d’odi dels votants de l’1 d’octubre?

14 d’octubre de 2020

VERGONYA!

A uns quants centenars de milers ens costa molt d’entendre que hi hagi polítics amb càrrecs institucionals o simples electes que s’asseuen a les cadires o els escons que no tinguin ni idea del que s’empesquen. Ni de les seues obligacions ni de les seues responsabilitats. Uns personatges que demostren no tenir un mínim de cultura general, malgrat fins i tot el que digui el seu títol universitari. Que tot i fer teatre constantment, són uns pèssims actors i actrius. I el més esgarrifós és que no tenen la més mínima vergonya per dir públicament les ruqueries que diuen. Certament, el que no sap res, res no tem. Suposo que la gent que els coneix en altres àmbits, deuen patir vergonya aliena. Un personal, se suposa al servei del bé comú, que actua normalment en benefici propi i sobretot com a putxinel·li del partit que els promou Aquesta gent si saben alguna cosa és figurar. Els han entrenat a moure’s entre bambolines, sortir a les fotos, parlar per no dir res i sobretot molt d’allò que vol sentir el seu votant. Frases fetes, tòpics, redundàncies, excuses, mentides, invents, i aquelles frases crossa que sempre són dards enverinats contra l’enemic. Això sí, tenen els palmeros (els seus mitjans de comunicació) que els riuen les gràcies i els esperonen a trobar l’acudit més barroer per rebregar l’adversari. El pitjor és que la majoria d’aquesta gent han trobat refugi a la política perquè tenien ben poc a fer i a oferir en la vida civil ordinària. I en aquesta impostura s’hi eternitzen tant que poden. De tal manera que n’hi ha que no han fet res més en la seua vida. Sí, que no han cotitzat mai per una feina qualsevol altra.

Oh, la gent els vota, diuen. Malament. No tant la gent, que hauríem de ser més exigents i estar més ben informats, com el sistema. Perquè aquest hauria de tenir fórmules i instruments d’avaluació de la gestió d’aquests individus molt més eficaços i consegüents que no pas les simples valoracions que se’n fa de tant en tant a través de les enquestes. I encara que només fos pels resultats pobríssims que obtenen en aquestes sondejos, com pot ser que puguin continuar instal·lats en les seues cadires? I que, amb els suspensos que obtenen, pugin seguir figurant a les llistes de candidats elecció darrere elecció. Oh, és que la gent vota els partís i no les persones, es diu: Doncs, ja seria hora que canviés tot plegat.

7 d’octubre de 2020

LA RENOVACIÓ DEL PODER JUDICIAL

Farà dos anys que s’ha de renovar el Consejo General del Poder Judicial, l’òrgan de govern del jutges, i des del novembre de 2019 quatre membres del Tribunal Constitucional. Aquesta renovació correspon al Congrés i al Senat. Normalment els partits polítics se’n reparteixen proporcionalment i de forma pactada els nomenaments. Pel que sabem el PP n’està bloquejant l’obligació constitucional. I de retop està propiciant que siguin presentats davant l’opinió pública com els dolents de la pel·lícula, cosa que al PP no sembla que l’importi massa mentre pugui continuar controlant com més temps millor la cúpula judicial espanyola i de passada evitar que s’alteri al més mínim la repressió contra l’independentisme català i es minimitzin al màxim els assumptes tèrbols que han escatxigat i empudeguen diàriament els presumptes corruptes del partit. La Unió Progressista de Fiscals el mes d’agost passat va fer públic un dur comunicat en què denunciaven aquesta interinitat com un incompliment constitucional que debilita la democràcia, és una falta de respecte a la ciutadania i obre la possibilitat de “considerar que esta obligación pueda ser eludida por razones de oportunidad partidista o de otra naturaleza, o incluso que puedan ser utilizados dichos nombramientos como una moneda de cambio para conseguir otras finalidades”. Més clar l’aigua!

Atès que senadors i diputats, insistim, són els responsables d’aquest greu incompliment, el més normal és que, com passa amb tota altra vulneració normativa, cal que siguin denunciats davant els tribunals. Si la política no és capaç de resoldre la situació, que la deslloriguin els jutges, tal com s’està fent amb el “problema catalán”. Per tant, és imperiós, urgent i inalienable que aquesta defecció de les obligacions dels electes sigui denunciada per qui correspongui. Ja sigui d’ofici per la fiscalia o a instàncies d’associacions que vetllen pels drets humans, la democràcia i el bé comú, o per qui sigui de l’advocacia que ha jurat defensar la justícia i l’aplicació de la llei. Així que tothom qui té responsabilitats orgàniques al Parlament i al Senat s’hagi de seure al banc dels acusats. I que, tal com esperem, al final els caigui tot el pes de la llei que tant val per als aforats com per als qui són simples ciutadans que no entenem com es contemporitza amb un tal despropòsit.