28 d’agost del 2019

CONEIX-TE A TU MATEIX

Hem sentit milers de vegades la màxima oracular que ens aconsella que penetrem en el nostre interior per saber qui som, quins són els nostres límits, què tenim per poder funcionar com a persones i què podem dar i rebre. Els últims anys del segle passat, en endinsar-nos en la mantega de la postmodernitat i de la fi de la historia de F. Fukuyama i del pensament feble de G. Vattimo, i modernitat líquida i la fi de l’era del compromís mutu de Z. Bauman, resulta que ens estat trobant tan despullats de nosaltres mateixos, tan ruïnosos en els nostres fonaments, que hem clamat al cel perquè baixessin els àngels de la guarda en forma de tutors, prescriptors, guies, assessors, acompanyants, que hem anomenat coachings, perquè ens revitalitzessin, ens ensenyessin a recarregar les nostres ànimes i els nostres cervells. En fi, que ens instruïssin, entrenessin i redirigissin cap a la consciència moral que en els temps de la modernitat havíem malgastat amb foteses, frivolitats, gaudis efímers i plaers escumosos. I qui més qui menys ha cercat el seu entrenador de consciències personals, ja sigui a base de mestres o mestresses de la meditació, de la levitació, de l’autoconsciència. S’han inundat els mercats de llibres d’autoajuda i s’ha reactivitat la psicologia humanista, que ens interpreta no pas només com a causa i efecte, sinó com a complexitats variables del conglomerat d’idees, de valors, de sentits, de condicionants ambientals, genètics i educatius.

Si volen que els digui la veritat em reconforta que en aquests temps tan làbils, algú em digui que no ens toca més remei que viure en la incertesa. Que no podem controlar totes les forces que aleatòriament, un dia inesperat, ens disgregaran en altres vides i ens destarotaran principis que crèiem inamovibles. Que els altres no seran el patró de la nostra consciència. Que no sabrem exactament què desitjar per a ser feliços. Que l’únic refugi de la dignitat ja no es trobarà en l’espècie humana sinó en la botànica, la geologia, la zoologia o l’astronomia. O en la simple rutina de la quotidianitat més anodina. Que haurem d’aprendre activament, en moments imprecisos de la nostra quotidianitat, a no fer res. A avorrir-nos. Si els serveix de res, un servidor fa un temps que s’està refugiant en les idees de Josep Ma. Esquirol. I sí, m’estic reconciliant amb la fragilitat de mi mateix.

21 d’agost del 2019

DE LA GLOBALITZACIÓ

El món és una diversitat enorme. Ho ha estat sempre. Però, per una inclinació animal, els humans més forts sempre s’han volgut imposar sobre els més febles. I per satisfer aquesta pulsió de domini, normalment s’ha utilitzat la violència. En poques ocasions el pacte i la col·laboració. Segons sembla l’expressió més natural del desig humà de posseir l’altre és la creació d’un imperi. És a dir, posseir constantment tot allò que és en l’horitzó del teu control: territoris, gent, economia, cultures, ètnies, religions, etc. L’imperi romà i els imperis capitalistes només es diferencien, en el fons, en els límits territorials i polítics. Mentre que de l’imperi romà en el seu màxim esplendor sempre en podríem traçar unes fronteres, l’imperi capitalista té l’abast de l’esfera terràqüia. Per tant, insisteixo: el més fort sempre s’ha imposat sobre el més feble normalment de forma bel·licosa i prepotent: eliminant físicament l’altre; esclavitzant-lo, assimilant-lo culturalment o idiotitzant-lo amb narcòtics molt sofisticats d’aparença democràtica tals com l’accés limitat a internet. I així des de l’origen de la humanitat fins que s’acabi el món. Sempre pensant, els emperadors, que sempre seran emperadors i que el seu imperi serà més poderós com més aconsegueixi dissoldre i uniformar la diferència ideològica, la particularitat cultural, la pluralitat ètnica, i la diversitat sentimental col·lectiva.

En l’actualitat els imperis els conformen els productors de globalització. Un concepte que no vol dir altra cosa que el reduccionisme a un únic patró mental i de conducta universal. Els EUA al capdavant. La idiosincràsia, el distintiu, el particular, l’identitari, forma part de la simple esfera del folklore, del tipisme anecdòtic, del temps de l’oci i de la fantasia de la intimitat. Els estudiants del Grau d’Estudis Globals suposo que es troben en la tessitura d’haver de discernir-ne els avantatges i els inconvenients. A pesar de tot el Gran Ull que, si vol, ens pot fer entrar un míssil al menjador de casa i ens vigila constantment a través dels aparells amb què ens enxarxem planetàriament, no se n’ha sortit d’esbandir la incògnita de la complexitat. Al contrari, a més neutralització de la diferència més reivindicació de les identitats particulars. A més uniformització, més independències. A més robotització, més esquizofrènies.

14 d’agost del 2019

EL SILENCI

Un dels aprenentatges que fem més aviat tard en vida, és el valor del silenci. E. Hemingway deia que es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar. L’absència de renou i de brogit de màquines, del tràfec de les persones, de tota mena d’andròmines que ens omplen les butxaques, o l’escandalera de les paramúsiques que s’instal·len de matinada dessota del teu balcó. Som societats molt sorolloses. I quan hi ha tant soroll pertot, difícilment es pot pensar, raonar, crear, reflexionar, endinsar-se en un mateix i empatitzar amb l’altre. A molta gent li fa por el silenci. Perquè, és cert, hi ha silencis imposats. I silencis infames que són grans mentides. I els silencis de la sordesa, de la solitud, de l’abandonament, del fracàs, del menysteniment, de la censura, de l’amenaça o el silenci administratiu que ens és desfavorable. I el silenci obligatori de les ordenances municipals en unes hores de la nit i de la matinada. Convenim socialment, així mateix, que en els recintes sagrats, en els hospitals, i mentre el tennistes es disputen els punts, s’ha de fer silenci. Que cal saber callar i escoltar quan no tens el torn de paraula. Que els silencis d’una partitura de música són imperiosos per a l’harmonia. I com diu Sebastià Serrano, el nostre estimat bellvisenc, que, al final de la vida, els silencis, juntament amb les carícies i les mirades, tenen el so de la companyia.

Però hi ha caràcters i civilitzacions, que no poden controlar el silenci. Els estudiosos dels mapes acústics afirmen que, en general, els mediterranis som més sorollosos que els nòrdics. Els suïssos més silenciosos que els congolesos. Que la gent que està constantment exposada al soroll pateix més problemes psicològics, cardíacs i és més irritable. Però també que la gent que només conviu amb el silenci és més propensa al suïcidi o als trastorns de personalitat. I ens pot semblar ridícul que gent que estiueja en pobles de muntanya i es queixi del so de les campanes o dels esquellots de bocs i vaques i, en canvi, estigui familiaritzada amb el terrabastall del trens o els avions que li passen per davant de la finestra o per sobre del seu cap. La paradoxa està servida: mentre busquem afanyosament hotels silenciosos, per combatre ansietat, estrès i altres malures sociolaborals, cada dia tenim més pobles on el silenci és sinònim de mort.

7 d’agost del 2019

LES ABELLES

Llegia sobre física quàntica i intentava comprendre l’exemple d’Schrödinger sobre el gat que és viu i mort alhora, quan m’ha distret la notícia que en poc temps a Catalunya ha desaparegut un 30% de les abelles. Ho he associat a les abelles de la mel. Si no hagués estat perquè en comentaven les conseqüències, hauria seguit amb l’indeterminisme del electrons, que tant es comporten com a partícules que com a ones. Però, així que anaven explicant els efectes de la desaparició de les abelles i entenia que sense la seua pol·linització la terra acabaria sent un lloc inhabitable, m’ha sobrevingut una consciència de la realitat angoixant. Un desassossec que m’ha convertit, com si de sobte hagués vist la Llum, en un fervent protector de les abelles i de retop en un humil col·laborador, si més no intel·lectual, de la salvació del nostre planeta. I si he de ser sincer, no ho he fet motivat tant per egoisme, com per les meues netes i de passada per tots els qui ens han de sobreviure. Per allò de les casualitats quàntiques derivades de la interconnexió i la interacció d’àtoms i energies, continuava oint de fons a la ràdio el que explicava un tal fra Valentí Serra de Manresa sobre les propietats benefactores d’aquests himenòpters, i m’adonava que, per fi, estava entenent alguna propietat de la física quàntica.

Fra Valentí ha publicat El llibre de la mel. Apicultura popular i plantes mel·líferes. És tanta la meravella del que explica que si hom no es converteix en un militant defensor de les abelles és que és un tros de soca. La realitat, però, és que la resposta catalana a l’alarma del desastre apícola és sensacional. Només cal que ens referim a la contribució que hi fan els apicultors escampats arreu de la nostra geografia, als emprenedors de l’apicultura urbana o a les fires de la mel: d’Abella de la Conca i del Santuari del Miracle de Riner, una fira multisectorial on fins i tot s’ofereix el reciclatge d’eixams. La de la mel i l’oli del Perelló al Baix Ebre, la de Crespià al Pla de l’Estany, la d’Arnes de la Terra Alta, la del Brull a Osona. O la que promouen les denominacions d’origen com la de Vall de Ribes, i les associacions com la dels Amics de les Abelles o d’Apicultors de Catalunya. Però com la quàntica, ves per on, no podem evitar que l’abellerol, quan migra a casa nostra, no es cruspeixi el 80% de les obreres d’una arna.