45 ANYS DE CONSTITUCIÓ

Les asseveracions constitucionals de l’estil tothom és igual davant la llei, tothom té dret a un habitatge digne, o, com prescriu la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya, que no es marginarà ningú per raó d’origen territorial o nacional, de sexe o gènere, d’orientació o identitat sexual; d’edat, de raça, origen ètnic o color de pell; de llengua o identitat cultural, d’ideologia, opinió política o d’altra índole; per raó de les conviccions ètiques de caràcter personal i les conviccions religioses; per la condició social o econòmica, la situació administrativa, la professió o pel fet de ser privat de llibertat; per raó de discapacitació física, sensorial, intel·lectual i mental o altres tipus de diversitat funcional i per alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques, aspecte físic o indumentària; i que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures de ciutadania, són enunciats generalistes, intencionals, que normalment acaben sent concretats per normatives que matisen, especifiquen, condicionen i excepcionen. Com per exemple, la inviolabilitat que l’article 56.3 de la CE, confereix al Rei i que comporta la seua impunitat penal, civil i administrativa.

Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis, el dicten precisament les Lleis del Mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti massa: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’excepcionen els inviolables.

BON NADAL

El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s

Necessitem, els humans, els dies de festa. Ara ja no, com en el Gènesi, per admirar l’obra del Creador, sinó per deixar de treballar, per descansar o per cansar-nos dionisíacament. Les festes de Nadal, però, són especials, perquè van lligades al mite fundacional de la nostra cultura judeocristiana, a la nostra memòria cultural, a la formació d’una tradició i a la creació d’un conjunt d’imatges simbòliques que encara que s’hagin anat secularitzant mantenen el poder de socialitzar-nos. I activem, en aquest parèntesi temporal, els valors ètics de la pau, la reconciliació i els sentiments més nobles. Com si ens permetéssim creure públicament en la Utopia. Necessitem les festes de Nadal per comportar-nos com a infants i meravellar-nos de les lluminàries i els attrezzos dels avets més espectaculars i tota la seua indumentària. Que tot brilli per uns dies, fins i tot més enllà dels festius perquè no ens decandim de patac. Que la gent canti nadales o el repertori musical més mel·liflu del món. Que els menuts i els grans siguin regalats i s’acompleixin els propòsits. Ens cal pensar que per Nadal podem ser bones persones, solidàries i generoses. Però aquestes festes són també una sobreexcitació. Uns dies estressants, angoixants, i, a cops, conflictius. Sobretot quan, malgrat que socialment està més o menys normativitzat que hem de complir unes expectatives canòniques, les circumstàncies personals no t’ho permeten. 

No t’ho permet la situació personal o perquè hom pensa que Nadal és una mera mercantilització i profanació del sentit primigeni, tal com representa la paròdia del personatge del Grinch (creat pel Dr. T. Seuss en el llibre infantil titulat Quan el Grinch va robar el Nadal!, editat el 1957). I per reblar aquest clau m’han vingut que ni fetes expressament les paraules de l’assagista italià Giuseppe Di Giacomo, que en un article sobre el tema (Reflexions filosòfiques sobre la festa. entre temporalitat i eternitat) ens conclou així: Allò que compta ara no és ja el fenomen que es commemora sinó la diversió per a la qual aquell era només un pretext. Compta menys la memòria del passat que l’hedonització del present. Arreu la festa està regida per la lògica dels plaers de l’espectacle i el consum: la festa tradicional entorn de la memòria ha estat substituïda per una festa consumista i banal, centrada en el present.

LA LLEI

La pugna pel relat de qui és més independentista, qui està més a l’esquerra del PSOE o la rebequeria de la dreta a no deixar-ne passar ni una als “traïdors” de la pàtria i les batusses consegüents que incendien les tertúlies televisives i les xarxes, ens distreuen de l’acció dels governants que repercuteix o hauria de fer-ho en el dia a dia de les nostres vides. Això que acabo de dir solen ser els retrets que fan tots els partits autoanomenats constitucionalistes, a ERC, Junts i la CUP, amb la intenció de minimitzar l’acció del govern d’Aragonès, De reduir-lo a una pèrdua de temps en disquisicions hermenèutiques sobre el referèndum, el ho tornarem a fer i la taula de negociació. Entre poc i massa. Ara, a mi i a molta de la gent que conec i no conec ens agradaria que algun dia no massa llunyà els qui poden legislar i posar-hi els mitjans, anessin d’una vegada per feina i aprovessin –a les portes de Nadal no deixaria de ser una notícia molt adequada a l’esperit que se li suposa– una llei que prohibís a Catalunya i allà on escaigués, la Pobresa. La que l’ONU defineix com la condició caracteritzada por una privació severa de les necessitats humanes bàsiques. Que ningú hagués de patir mai més, mentre la Terra fos l’únic planeta habitable, per l’accés als aliments, a l’aigua potable, a la sanitat, a la salut, la vivenda, l’educació, la cultura i a la informació contrastada.

Ni que fos una llei que recollís, pel cas, els valors inicials que impulsà el moviment de Pau i Treva impulsat al segle xi com a resposta de l'Església i de la pagesia a les violències perpetrades pels nobles feudals. Ni que fos l´única llei que s’acabés interpretant i complint literalment. Això sí, amb un reglament que desenvolupés un apartat de sancions tan exemplars que ningú gosés, per més plutòcrata o intocable que fos, saltar-se-la o trampejar-la. Una llei tan excepcional que esdevingués la materialització de la Utopia. Ja sabem que T. Moro fou interpel·lat pel seu contemporani Maquiavel. Ja sabem el que es diu en el Gènesi. Però precisament perquè hem llegit algunes de les idees d’Enzo Traverso, no ens volem acontentar amb el fet que, en el nostre presentisme, en la defunció de la dialèctica històrica en què el present era el moment d’intersecció entre el passat, l’experiència, i el futur com a horitzó d’expectativa, han mort els somnis.

I LA UTOPIA?

Les persones grans, acorades per la vida, que encara creuen en futurs millors per a la humanitat i concretament per als més íntims, i a la seua manera lluiten perquè es facin realitat, pertanyen a la categoria de sants i santes. Llevat que els mitjans que hom utilitzés per aconseguir la seua fantasia, la seua fe redemptorista, fossin inics, cruels o perversos. Un servidor encara és dels qui creu que no tots els mitjans justifiquen el fi. Fins i tot les guerres tenien les seues regles. Per bé que, si aconsegueixes l’objectiu, és probable que tothom et doni la raó. Per exemple, les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. La gent jove que no creu en el futur, que no té ideals, no és jove. Ser jove no és exactament una actitud. Ser jove vol dir ser un inconscient i un omnipotent. La joventut és el període de la vida en què tot el que es fa o s’evita de fer o no es pot fer és extraordinari. I ho és emancipar-se als vint anys. Miraculós llogar un pis i no cal dir comprar-lo. Tenir fills. Gaudir de la feina que fas (sobretot si ets un influencer!). Quan s’és gran tot el que era espectacular i inefable esdevé normal, habitual. Perquè, no cal ser un forassenyat per haver experimentat poc o molt la naixença i la mort. La pèrdua, el bé i el mal, l’amor, la tendresa, el sublim, la frustració o la contingència. El que és abominable, el que és redimible i el que és impossible (almenys en aquest món).

Fa quaranta anys, als catorze ja eres gran. Però, en complir-ne quaranta, la majoria dels nascuts als cinquanta no volíem fer-nos grans. No volíem patir com ho havien fet els pares. Ni assumir la responsabilitat d’haver d’afrontar-nos a la fi del món en el canvi de segle. Però no hi havia més remei que complir amb el que estava establert des de l’avior. Mort el dictador, ens vestirem, per fi, de modernitat, que no era sinó aggiornamento de les ètiques clàssiques de l’utilitarisme, el benestarisme humà i animal, la democràcia dels drets i els deures, el neoemotivisme, el socialisme utòpic i l’hedonisme. Però, d’un dia per altre, ens captivà la deessa de la Postmodernitat. Ja no en caldria l’ètica kantiana per viure, ara emprendríem el vol cap a la deïficació de la vacuïtat, la indiferència, el cinisme, l’entropia, l’egotisme, la liqüificació, la robotització, el relativisme acrític, la hibridació, la incertesa i l’aleatorietat.

Els meus 10 llibres indispensables

Tertúlia literària "Els 10 de..." a la Biblioteca Pública de Lleida, coordinada i conduïda per Anna Sàez, directora del Grup SEGRE. Amb interpretació a la llengua de signes catalana a càrrec de Deixa'ns signar.

NATALITAT SOTA MÍNIMS

Hom calcula que actualment a Espanya, d’un total de 47, 4 milions d’habitants, hi ha uns 8,2 milions de joves menors de divuit anys i més de 9 milions (un 20% de la població total) que tenen més de 65 anys. D’aquests 8,2, un milió sis-cents mil, més o menys, viuen a Catalunya. Els mateixos, per cert, que mascotes censades conviuen a les nostres llars. Com arreu de la UE, la baixa natalitat, ha esdevingut una de les preocupacions més clamorosa dels governants de la nostres societats per les repercussions que té en tots els àmbits de la nostra manera de conviure, de produir, de consumir i de reproduir-nos. En les dues darreres dècades a l’estat espanyol la població infantojuvenil (0-16 anys) s’ha reduït pràcticament a la meitat, malgrat les famílies que consideren els fills com una força de treball. Paradoxalment, això, com fan notar els demògrafs, en un període en què s’ha progressat molt significativament en el control de la mortalitat infantil i en la protecció jurídica i social dels nens i les nenes. Tanmateix, la taxa de risc de pobresa de la població menor de setze anys a Catalunya gairebé s’acosta al 20%.

Bé, gairebé tothom coneix aquestes dades o les pot consultar quan vulgui. El problema, deixant de banda el corrent creixent de les parelles que no volen tenir fills tot i poder tenir-los, òbviament és d’índole econòmica i laboral, i, en menor mesura, ideològic; els qui creuen que l’antinatalisme és una forma de lluita contra el sistema. I encara, segons l’antropòloga M. Inhorn, en tant que hi ha les dones que “volen tenir fills però que no els tenen, no per preservar la seua carrera professional, sinó per la manca de candidats per a la paternitat”. D’aquesta situació en diu “la bretxa de l’aparellament”. Encara que els robots, la IA, facin, en un futur pròxim, la feina que ara fan les persones, el que serà insostenible serà preservar el paradigma humanístic en què es fonamenten els valors de convivència estàndards actuals. El panorama que ens espera podria ser el d’una piràmide poblacional invertida: a la base, un petit nombre de criatures, i ascendint una reduïda cohort d’adolescents i joves en edat laboral, seguida de munió de robots i culminada amb un fotimer de gent jubilada, milions de centenaris i centenàries. Ah, i no hem parlat dels efectes de la baixa natalitat sobre el despoblament!

LA NATURA LITERÀRIA. Unes notes de Josep Borrell (1985-2023)

PER COMPRENDRE

“L’obra d’art ve a ser la historiografia inconscient de la seua època"

 — Theodor Adorno

“El parentesc entre la pràctica filosòfica i poètica del discurs té un origen i un mitjà comuns. Ambdues són crides a l’ordre i persegueixen la construcció d’una forma intel·ligible a partir de la suggerent anarquia del fenomènic” 

— George Steiner

Qui té el cuquet d’acarar-se a l’artifici de la composició literària, a la màgia de la ficció i del procés de desdoblament del jo, de descobrir l’aventura de la mimesi, de la representació, de la creació de correlats objectius, del joc de la versemblança (i que en l’acte inspirat de traçar les primeres línies experimenti subliminarment una pulsió narcisista de recrear-se), en un moment o altre, ha indagat sobre les potències del verb i, en concret, la seua capacitat de produir bellesa amb un discurs els llindars del qual venen a ser una mena d’amalgama o de síntesi de totes les funcions clàssiques del llenguatge. I la pregunta que potser s’hauria fet abans de posar-se a escriure, seria: ¿com percebo que la forma del relat i la matèria escollida per a l’emissió d’un determinat missatge siguin susceptibles de ser interpretades com a literatura? ¿Contenen una càrrega retòrica intencionada que es pretén que delatin uns símptomes estètics generadors d’art o bellesa?. En realitat, hi ha multitud de respostes teòriques i d’exemples recollits en florilegis o analectes des dels temps clàssics que han afaiçonat els estudis sobre el tema.

Certament, allò literari, la dita literarietat o literaturitat, sempre se’ns manifesta com un constructe lingüístic màgic, perquè produeix en nosaltres lectors o oïdors un efecte sorprenent, inhabitual: ja sigui plaent, desconcertant, ja sigui angoixós, inquietant o somniós. I viatgem emocionadament sense solució de continuïtat des de les fibres cordials d’Alphonse de Lamartine, passant pels arravataments místic de San Juán de la Cruz fins a la literatura de la transgressió i del mal del Comte de Lautreámont o George Bataille. I ens preguntem: quina metallengua pot desentranyar-les? ¿Existeix, tal volta, un determinant antropològic, una conformació cerebral, una constitució humana, que puguin ser sistematitzats amb una hermenèutica del procés productiu de textos literaris?. Una hermenèutica que interpreti i expliqui aquesta intencionalitat humana de transcendir els actes de parla ordinaris, merament enunciatius i denotatius?.

Ens caldrà superar l’àmbit de l’intuïtiu per formular universals. Ja sabem que no es crea ex nihilo. Des del no-res, sinó ex ovo. Al respecte recordem l’assaig de T.S. Eliot de 1919 de T. S. Eliot Tradition and the IndividualTalent. I que els estructuralistes, els formalistes russos i txecs, el New Criticism nord-americà i la teoria de l’objectivitat del text literari, els semiòtics, la sociolingüística, la psicolingüística o els filòsofs del llenguatge, han dissenyat uns paradigmes meravellosos que, alhora que defineixen el marc teòric de l’anàlisi específica de la producció artística, ens acoten els mecanismes d’aquest discurs “especial”. Un discurs especial, d’acord amb la descripció de les diverses funcions del llenguatge, que el lingüista Roman Jakobson anomena funció poètica en la mesura que l’atenció de l’emissor recau sobre la forma del missatge.

Aquestes pàgines no són res més que una mena de dietari de reflexions sobre el fet literari. Reflexions fetes sobre lectures de qui com Jacobson, Tiniànov, Mukarovsky, Todorov, Barthes, Eco, Jauss, Popper, H. Bloom, G. Steiner, etc., han assajat sobre l’activitat artística i la naturalesa del missatge literari i han deixat petja en la nostra concepció de la natura literària i artística en general. Creiem que, com deia Jan Mukarovský, l’abordatge de la naturalesa del llenguatge de la creació artística, literària, cal fer-lo a partir de considerar-lo des de la perspectiva de la seua funció, el seu valor i la seua norma, que a mi m’agrada de traduir en: intenció, construcció i recepció i/o inferència. Preguntar-se per quina és l’entitat substantiva que anomenem literatura, en realitat, segons Wittgenstein, només es pot respondre dient que no hi ha una entitat substantiva fixa ni general per a l’art.

Sí que existeixen, però, una sèrie de “normes”, de convencions culturals establertes en els temps i en els espais, que han anat perfilant el comportament del llenguatge literari en la mesura que l’han diferenciat del llenguatge col·loquial ordinari. El crític francès Albert Thibaudet recalcava que cada escriptors té el seu temps i cada temps té les seues normes. I el lingüista Sebastià Serrano diu: el llenguatge es manifesta en el temps, però, a l’ensems crea en gran mesura el temps en què es manifesta. És el principi que regeix la cultura popular, la literatura popular. Els cicles dels temps històrics, els cicles de la natura, els períodes de la vida, els mites fundacionals, s’han expressat, s’han comunicat, de manera singular i diferenciada del llenguatge expressiu o performatiu habitual. I així el reconeixem des de la infantesa en la mesura que de ben petits aprenem (una capacitat innata?) a diferenciar el relat d’un conte de qualsevol altre enunciat.

LES URPES DEL FEIXISME

Als qui aquests dies es manifesten davant la seu del PSOE a Madrid ¿els empara alguna llei que els permeti exhibir amenaçadorament símbols franquistes, feixistes i nazis, vociferar com energúmens cançons, lemes i consignes del mateix signe, i defecar grollerament contra el rei, la constitució, la democràcia i tot el que s’hi assembli? ¿I als qui atien aquesta caterva d’exaltats també els protegeix alguna norma derivada de la Constitució? Si s’incompleix flagrantment l’anomenada llei mordassa, per exemple, que, per cert, es va aprovar precisament quan governava la dreta espanyolíssima de Rajoy, tenen notícia de si ja està actuant amb tot el pes de la llei la fiscalia i la judicatura entera?. ¿Sabrem algun dia qui ha estat sancionat, denunciat, jutjat i condemnat per passar-se-la llei pel dallonses, siguis de la ideologia i classe social que siguis. Ho diem per allò de l’Estat de dret, de la igualtat davant la llei i tota la retòrica associada. Suposem, doncs, que pagaran pels seus presumptes delictes (presumptes, però absolutament recognoscibles a través dels mitjans audiovisuals), i, a més, abonaran les factures dels desperfectes ocasionats al mobiliari urbà de la capital espanyola governada pel partit algun dirigent del qual ha estat un dels principals inductors del despropòsit més esperpèntic que la dreta ha representat des de la transició. Per cert, s’ha pronunciat el CGPJ sobre els posicionaments polítics d’alguns jutges i fiscals sobre l’amnistia?

M’agrada tant Ramón M. de Valle-Inclán, malgrat ser tan poc feminista i tauròfil! Quanta raó tenia quan afirmava que “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. I quina pena que, malgrat l’escolarització obligatòria, a pesar de la divulgació històrica de totes les barbaritats perpetrades pel nazisme i el feixisme vegis gent jove, suposadament instruïda i amb possibles, fent la salutació feixista, vociferant horroroses proclames, insultant la intel·ligència de la manera més pornogràfica i cavernícola. Com m’agrada Antonio Machado quan deixà dit: “Es propio de hombres de cabezas medianas embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza”. I prosseguia: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Ai, el feixisme de cada dia que ni la Transició ni la Democràcia han eliminat mai de la miserable pell de brau!

SI NO FOS...

D’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha munició no hi ha guerra. Si no hi ha lectors no hi ha llibres. Si no hi ha espectadors no hi ha espectacle. Si no hi ha càstig no hi ha reparació?. Si no hi ha almenys un bar, una escola, una església, hi pot haver poble?. Si no hi ha ciutadania no hi ha ciutat ni democràcia. Si no hi ha confiança no hi ha pacte. Si no en tens no en pots donar. On no hi ha caliu no hi pot haver flama. Si el món no fos com és, si la gent fos d’una altra manera, si els qui poden tant se’ls en fot. Si no hi ha, si no fos, si de cas, si això, si allò, i mentre desitgem, clamem, resem, ens lamentem, ens comprometem, ens hi deixem la pell, ens revoltem, no hi ha manera de sotmetre el Mal. ¿És que en la història de la humanitat no hi hagut manera de saber, no el que està bé i el que està malament, sinó distingir el que és just, equitatiu i el que és injust i abusiu? Per què no ens varen explicar mai a l’institut que ni T.S. Eliot ni Wittgenstein es van prendre massa seriosament l’obra de Shakespeare? Si no fos pels qui s’han rebel·lat contra el corrents de pensament, models de vida o els costums dominants en els seus temps, no hauríem sabut mai de quina substància està feta la utopia. Si no fos per Ulisses no hauríem tingut un model més extraordinari de gosadia per llençar-nos a l’aventura de viure contra les adversitats. O si no hagués estat per l’home Crist de Natzaret, per G. Bruno, Servet, Galileo, Spinozza, Mandela o Àngela Davis. Diu George Stainer: la humanitat sense somnis embogeix.

Si no fos perquè se’ns escapa el temps, si no fos tot tan complicat, si no fos que hem nascut on hem nascut i la vida ens ha maltractat, si no fos per culpa del que sigui, ens lluiria un altre pèl. I diuen que E. Kant ens respondria: la felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació. Si no fos per l’invent de la ironia, per l’humor, per les belles arts, per la comèdia, perquè coneixem el que escrivien Aristòfanes, Valle-Inclán o Pere Quart, no podríem suportar la realitat brutal del nostre món. Si no fos perquè la taca d’oli de la idiotesa, la indiferència i la deshumanització és cada vegada més gran en el nostre planeta, paradoxalment, encara es podria suportar menys el nostre món. Ens faria patir massa el Mal. Els esperits supersensibles es descompensarien en massa. Es col·lapsaria el sistema.

LES DUES (O MÉS) ESPANYES

Les reaccions, cada cop més histèriques i guerreres a la possible llei d’amnistia i, sobretot, al fet que el president Puigdemont torni a casa sense ser jutjat i empresonat, alimentades pels partits de dreta i d’extremadreta, pels seus mitjans de comunicació, per la part afina de la judicatura, per alguns expresidents del govern i algun sindicat policial, estan creant un clima colpista que ens hauríem de prendre molt seriosament. Hem de suposar que la CIA, el CNI i la intel·ligència de la UE –algú hi deu haver que està al corrent dels qui puguin preparar alguna bullanga o fins i tot algun amotinament. Fins avui, en què escric aquest article, no he notat que la banca ni els empresaris ni els sindicat hagin expressat cap motiu de preocupació. No fos cas que ens alarméssim i ho enviéssim tot al carall. Però com que qui més qui menys ha estudiat una mica d’història i estem fent el possible per tenir memòria del nostre passat guerracivilista, les crides de la dreta a revoltar-se aznarianament i abalcasment contra el sanchisme no fan pinta que siguin un simple postureig. El desvergonyiment amb què el PP, dit un partit d’Estat!, està enfurismant tota la caverna no és només una falta de responsabilitat perquè les diferències ideològiques se circumscriguin dins els límits del diàleg i la raó, sinó que estan dinamitant la credibilitat de la separació de poders, un dels pilars bàsics de la democràcia.

Que alguns membres conservadors (i caducats de fa cinc anys sense que hagin dimitit) del C.G.P.J. proposin que l’organisme es posicioni en contra de l’amnistia, és a dir, que actuïn com a polítics, i que alguns polítics conservadors i ultradretans actuïn com a jutges i amb eufemismes sarcàstics proposin el linxament no ja de Puigdemont sinó de tots els encausats pel Procés, és una aberració democràtica. S’ha de ser cínic, eh?, per afirmar que l’amnistia es carrega l’estat de dret! Quan aquests mateixos no van dir ni mu davant les amnisties fiscals dels governs populars. Sincerament, no creiem que aquest país superi mai la realitat de les dues (o més) Espanyes i molt menys quan l’esquerra es presenta sempre atomitzada, enquimerada per si és més burgesa o més revolucionària. Com se’m fan presents els versos d’Aantonio Machado: Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios,/una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.

FRONTERES

Ja és estrany que el patriotes espanyols i, de passada, els catalans, no ens hagin informat com s’ha resolt, si és que s’ha resolt, el contenciós fronterer entre Espanya i Andorra arran de la polèmica que va generar la instal·lació de panells solars al planell de la Tosa entre l’EMD d’Os de Civís i la parròquia de la Massana. A finals de l’any passat, tot just descoberta l’anomalia pels nostres eficaços agents rurals, es va formar una comissió tècnica interestatal, com és costum de fer en aquests casos tan delicats, i es va dir que en tenien almenys per uns dos anys. Dos anys eh!, per delimitar una frontera que almenys entre el comtat d’Urgell i Andorra existeix des de 1278, tal com ens confirmen els historiadors. Resulta que trigaran tant de temps perquè, posats a estudiar, es repassaran els 63 km fronterers que es veu (o ja ho veurem) que hi ha entre els dos estats. Atès que aquest tema ha mogut tant enrenou (una frontera no és poca cosa, encara que la discussió entre estats només vingui d’uns quants metres quadrats) ja de passada podríem resoldre l’accés des d’Espanya-Catalunya a Os de Civís per una carretera estàndard, sense haver d’entrar a Andorra i arribar-hi per Sant Julià de Lòria. Sense haver de jugar-te-la com han fet ancestralment els contrabandistes per la pista que surt de Farrera, puja fins a les bordes i el coll de Conflent, sota el pic de Salòria, i baixa cap a Os de Civís.

Posats a parlar de fronteres i de reclamacions, així com és ben sabuda la dèria espanyola per reclamar Gibraltar (recordin, cedit a Anglaterra pel Tractat d’Utrecht), ¿com és que l’Espanya democràtica no s’ha plantejat de fer el mateix amb el comtat del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i el Capcir, que Felip IV, rei de Castella, d’Aragó i de Portugal, va lliurar a la França de Lluís XIV, pel tractat dels Pirineus el 1659, a canvi que el Capet, tercer de la Casa de Borbó, no interferís a Flandes? En fi, tot just farà un parell d’anys i mesos, les autoritats franceses van plantificar unes pedrotes a la carretera, concretament al coll de Banyuls, que connecta Espolla (Alt Empordà) amb Banyuls de la Marenda (Rosselló ) per, es va dir, “contenir la immigració irregular i l’amenaça terrorista”. El 22 de gener d’enguany, en ocasió de la fira de l’Oli i l’Olivera d’Espolla, els veïns les van apartar amb una excavadora.

MENTRESTANT

Quina llàstima, oi?, els catalans, haver de tocar sempre de peus a terra! D’haver de menjar sempre fins a les postres la pura realitat. D’haver de pidolar sempre per omplir mínimament de peix el cove del dia a dia! Quina pena, no?, haver de mantenir l’esperança en un futur millor que no arriba mai, generació darrere generació, si no és a través de la genialitat artística, és a dir a través de la fantasia. Que l’única estratègia política dels partits nacionalistes catalans sigui sortejar el mentrestant fins que el realisme màgic o la intel·ligència artificial generi els miracles. L’atomisme independentista, el torracollonisme dels de la ceba i el misticisme dels utopistes han propiciat una vegada més que Catalunya en el lapse de quatre anys i mesos hagi passat d’estar a les portes de convertir-se en un estat (ja ho sabem: fallit, al segon de néixer) a esdevenir socialista. Els catalans no som un emmetxat de seny i rauxa. No. O som seny o som rauxa. Uns cops som clarividents i uns altres som cecs. Quan les coses se’ns torcen fem poesia. Quan sembla que ens redrecen, fem una prosa d’un realisme apocalíptic. Però habitualment som actors i actrius d’una pura tragicomèdia: sublims i grotescos alhora. I quan ens posen entre l’espasa i la paret, com ens passa darrerament, la meitat de la població amb dret a vot es fa l’orni: do not know, no answer.

L’equilibri de què parlava Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya o el caràcter tan perfilat amb què ens definia Ferrater Mora, si hom observa el mateix naixement del catalanisme polític a finals del segle XIX i l’atomització que n’ha seguit fins al dia d'avui, són més un constructe teòric que una realitat. Políticament (en realitat, antropològicament) els catalans sempre hem anat d’Herodes a Pilat. Tanmateix Josep Ferrater reblava el clau quan deia al seu famós Les formes de la vida catalana: Catalans, “molt seny i poc sentit comú”. Mai no arribem a culminar ni els períodes de seny ni els de rauxa. Fet i fet és molt probable que siguem uns mitges tintes, els mediocres del ni massa poc ni massa massa. El nostre equilibri actual, aquest tradicional entre poc i massa, de fet, com en la majoria de gent d’ordre però de grans conviccions independentistes, és anar fent la viu-viu, perquè, com deia Òscar Wilde, l’únic avantatge d’haver jugat amb foc és que hom aprèn a no cremar-se.

PERSEGUITS

Els pobles més perseguits i maltractats del món no són els musulmans palestins de Gaza, sinó els rohinyes de Myanmar (antiga Birmània). Per les autoritats birmanes són considerats immigrants il·legals procedents de Bangladesh, per la qual cosa són desposseïts de tot. Ni pàtria, ni llengua ni símbols ni religió ni res. I no em sona que països tan preocupats per les llibertats democràtiques com els EUA o la mateixa UE hagin vessat ni una llàgrima ni els hagin enviat un euro ni cap portaavions per protegir-los. Tant o més que els palestins ho són els hazara, descendents dels mongols, majoritàriament musulmans xiïtes, de parla persa que habiten sobretot el centre i sud d’Afganistan i escampats també pel Pakistan o l’Iran. Víctimes dels talibans, d’al-Qaida, dels extremistes sunnites i d’Estat Islàmic. Per als quals tampoc no hem vessat massa llàgrimes ni cap comissionat de la UE els ha ofert alguna mena de protecció. O els iazidís, de religió preislàmica, ubicats sobretot all nord-oest d’Iraq, als quals, quan els fanàtics d’Estat Islàmic van envair la regió, van esclavitzar les dones, van matar en massa els homes i van militaritzar tota la canalla.

Per no parlar de les víctimes oblidades del genocidi nazi de gitanos i la discriminació social que pateixen encara en tants països del nostre entorn cultural i polític. Per no referir-nos al kurds, que van col·laborar evidentment amb EUA per enderrocar Saddam Hussein que els havia gasificat com si fossin la processionària, i tanmateix continuen rebent per totes bandes, pels iraquians, els sirians, els turcs. Un poble que fa més de cent anys que reclama un estat propi. O els indígenes de la selva amazònica brasilera perseguits i caçats com a conills pels grans explotadors forestals o les faraòniques regulacions fluvials. O els musulmans uigurs al nord-oest de la Xina que són perfectament reeducats en “centres de formació professional” perquè aprenguin a comportar-se com uns bons hans (l’ètnia majoritària xinesa) i els desaparegui del cap qualsevol idea d’independència que els pogués “torturar” tal com passava al Tibet. O, per referir-nos al súmmum de l’estupidesa, els atacs i els assassinats en països com Tanzània, República Democràtica del Congo o Burundi de l’Àfrica subsahariana, contra els albins, per la creença que les pocions preparades amb els seus ossos porten bona sort.

VIOLÈNCIA JUVENIL

No són anècdotes les batusses entre joves a ganivetades i desafiant la policia que han tingut lloc, en pocs dies de diferència, a Manresa, Vic o Molins de Rei. El problema, conciutadans, no és que les baralles s’hagin produït entre joves d’origen migrant, el problema és la incapacitat de socialitzar determinats col·lectius de joves, (entre altres els MMS menors migrants sols o els NINIS. joves que no estudien ni treballen per les raons frustrants que siguin) en els valors, drets i deures, de civilitat i ciutadania. Com no és accidental que a Espanya el suïcidi sigui la primera causa de mort en els joves i els adolescents entre 12 i 29 anys. Com no és inusual l’increment de casos de violència sexual en grup exercida per joves i menors. Què passa, doncs? Què i qui en tenen la culpa? Que si falla l’escola, que si les famílies, que si els perniciosos valors del sistema capitalista, que si la religió del materialisme i que si tot s’hi val per aconseguir els objectius. Que si molts dels referents públics que es passegen pels mass media o les xarxes socials són precisament uns autèntics antimodels. Que si la culpa la té l’accés a la pornografia en edats púbers, que si hem educat en la permissivitat absoluta, que si ha desaparegut el concepte de disciplina, que si hem fet nens i nenes bombolla, que si hi ha poca policia i cap policia de la moral- Sí, sí, tot això i més.

Però els experts vaticinen que la situació només ha fet que començar. Si no es fa gir copernicà al model de societat que hem construït entre tots, però uns molt més que altres, la psiquiatria, la psicologia, els centres de menors, la fiscalia de menors no es podran llevar la feina de sobre. La violència juvenil, a fe de món que té on emmirallar-se. Vivim, cada dia i a cada hora i en directe, enfangats en una violència sistèmica en tots els aspectes de la nostra vida. Veure per la tele cossos surant al mar o mutilats per les bombes, refugiats malvivint en milers de camps de concentració, gent adulta, nens i joves remenant les escombraries davant de casa nostra o sentint com s’incrementen els índexs de pobresa malgrat els pal·liatius de les ONG, s’ha convertit en una aberrant normalitat.

22.000 MILIONS

El que fa que mai no s’acabi de resoldre el vergonyós nyap de rodalies a Catalunya, no és perquè no es compleixin els acords amb l’estat espanyol, quan n’hi ha, sinó perquè és una manera de tenir captiva, agafada pels dallonses, la comunidad autònoma separatista. Perquè, diguem-ho clar, no hi ha cap voluntat que s’arregli. Altrament, la recurrència dels programes electorals dels partits independentistes catalans en la reclamació del traspàs integral de rodalies, dels ports i aeroports, sempre acaba essent més el tòpic relat d’un memorial de greuges que no pas una estratègia, una bateria d’accions, per fer-ho realitat. Alguns optimistes van pensar que aquests traspassos, vitals per a la progressiva fonamentació i materialització de la idea de nació-estat de Catalunya, s’esdevindrien, com havia passat en altres temps amb els governs de Jordi Pujol, quan la minoria independentista al Congrés tingués la clau de la governabilitat de l’Estat. Que aquell dia es tindria l’oportunitat, a més a més, de pactar suports a canvi de rebaixar el dèficit fiscal, de completar l’execució del corredor mediterrani abans de la fi del món i, fins i tot, que es podria fer un referèndum consultiu sobre l’autodeterminació.

Nogensmenys, els partits dits d’estat sempre han entès, alguns segles abans de l’1 d’octubre de 2017, que qualsevol concessió que es faci als nacionalistes catalans (sempre més torracollons que els bascos), cal fer-la pensant que tot allò que constitueix la columna vertebral d’un Estat, com les infraestructures viàries de tota mena de transport (de mercaderies, d’energia, de comunicació, de serveis varis) no es toca. No serà mai motiu de cap negociació, peti qui peti. Encara que el partit d’estat que aspira a governar no governi o encara que s’hagin de repetir eleccions, totes les vegades que ho permeti la sacrosanta Constitució del moment. L’Estat, els partits d’estat, segons la conveniència i sobretot quan necessiten els vots dels nacionalistes perifèrics, sempre tenen a punt uns asos trucats a la màniga per fer veure que els complauen. Que sembli que fan passar bou per bèstia grossa. Però, al final, resulta que les paraules se les emporta el vent, els problemes del dia a dia es mengen la memòria del que es va prometre, mentre el dèficit fiscal amb Catalunya, es calculi com es vulgui, ja frega el 22.000 mil milions!

HIPÒCRITES!

Un país on una senyora presidenta d’una comicitat (perdo!, d’una comunitat) autònoma és capaç d’afirmar que els qui a Catalunya duen un cognom castellà ho tenen difícil per trobar feina, i no la desmenteixen sinó els humoristes, vol dir que o bé és un país infestat d’humoristes, de tantmefotistes, d’estúpids i cretins. Un país on la bella guàrdia del PSOE faci declaracions tan ràncies, tan anacròniques, tan conservadores, respecte, no ja sobre l’amnistia, sinó sobre l’ús del català i altres llengües cooficials espanyoles al Congrés i al Senat, que pareix que les hagin expressat dirigents dels partits més dretans del nostre panorama polític, només implica que en aquests país, Espanya, impera un cinisme tan brutal que no pot ser que no derivi de la ignorància supina ancestral que el sustenta. Un país, curull de constitucionalistes de boqueta, que s’autoanomena “democràcia consolidada” on els seus responsables són incapaços de fer que es compleixi la Constitució pel que fa a la renovació del Consejo General del Poder Judicial, cinc anys de l’obligació!, és un país que o bé considera algunes institucions fonamentals com a simples decorats escenogràfics o bé que les fa funcionar si s’acorden als interessos partidistes.

El partit que proclama que ha guanyat les eleccions però no té majoria per governar perquè ningú llevat de l’extrema dreta vol pactar amb ell, és un partit que simplement no convenç la majoria de votants del país del qual es vol erigir en àrbitre de la moderació, de la llibertat, de la igualtat entre els espanyols. Ves quin país en què, diuen, tothom és igual davant la llei (d’això es deu tractar la igualtat dels espanyols) excepte el cap d’Estat que és inviolable i no “està sujeto a responsabilidad”. No et refot un país en què el mateix fet de ser independentista és considerat potencialment terrorista i, en canvi, exhibir banderes anticonstitucionals, fer la salutació feixista i corejar himnes de la mateixa naturalesa, és considerat llibertat d’expressió. No sé si a les misses en honor a insignes feixistes caiguts per Espanya es llegeix mai aquest passatge de Mateu, 23.28: Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. Potser sí, però o bé no ho escolten o pensen com sempre que els malvats, els pecadors, els destructors de la Pàtria sempre són els altres.

CANVI CLIMÀTIC

S’imaginen caient 768 litres per metre quadrat un dia d’una llevantada brutal a la ciutat de Barcelona, tal com ha diluviat a la ciutat grega de Volos? Com que aquí a casa nostra només cada dos per tres cauen com a molt 240 litres i els seus patidors i afectats ja s’imaginen l’apocalipsi, la resta, els qui només veiem la desgràcia per la tele, no ens acabem de creure que algun dia, més aviat que tard, ens pugui passar una animalada com la que estem contemplant. No ens acabem de creure del tot que això del canvi climàtic ens afecti massa. Si més no, no massa més que la calorada que patíem els que ja tenim una edat quan no hi havia els registres que existeixen ara; o les fredorades que sentíem cinquanta anys enrere. Com de gairebé tot el que passa en aquest món i en els altres, mai no ens n’acabem de creure gran cosa fins que no ho experimentem a la nostra pell, a la nostra butxaca i els qui tenen ànima, a la seua ànima. És cert, sempre hi ha gent solidària, generosa, empàtica, disposada a ajudar i a compartir. I cada vegada que les malvestats meteorològiques i ecològiques seran més violentes i ens afectaran de més a prop hi haurà més combatents contra els negacionistes, els generadors del desgavell climàtic i de la depredació dels recursos vitals i contra els qui es passen pel folre els acords internacionals sobre la sostenibilitat planetària.

Però, la batalla contra el mal, és d’unes proporcions megalítiques, de manera que les actituds testimonials seran tan insuficients com ho han estat fins ara davant els grans depredadors del planeta, amb les honorables excepcions de Greenpeace, els Verds, Coalició Clima, o les més d’un centenar, només a Catalunya, d’entitats que lluiten per la millora del medi ambient, la biodiversitat i la salut dels ecosistemes. Només de pensar en els materials que calen per fabricar un aerogenerador o les bateries elèctriques i els països que els extrauen, millor dit les grans companyies mineres que les exploten en quests països, no sé si estem fent grans avenços en la lluita contra el canvi climàtic. ¿Ja ho saben que hi ha més d’una trentena de països al món que han anunciat la construcció de reactors nuclears (tan sols a França n’han anunciat catorze), amb l’excusa de la independència energètica, la dependència de les energies fòssils i, per tant, la lluita contra el canvi climàtic?

EL NEGOCI

Quan per governar necessites, sí o sí, els vots dels qui, segons el relat oficial, pretenen destruir Espanya, resulta que tot és possible en el marc de la santa Constitució. Fins i tot una llei general d’amnistia, una cessió de l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació, un traspàs de competències que sempre havia estat impossible o un règim fiscal semblant al dels territoris forals. I és obvi que els qui tenen la clau per aconseguir la majoria exigeixin el màxim possible de contrapartides, de rèdits, d’interessos. És el negoci, que en llatí vol dir “no sense compensació”. I, com és sabut de tothom, quan es fan tractes comercials i especialment també en política els grans principis ideològics, eticomorals i normatius s’acaben acomodant a la conveniència. S has anat a mercat, si has concorregut les eleccions, no s’hi valen excuses si ten l’oportunitat de firar-te, quin motiu hi hauria per no fer-ho. I obtenir-ne una bona mercaderia, per exemple, una llei d’amnistia o el traspàs del Prat, al preu de cedir uns quants vots, una suma en si mateixa ridícula? La governança política democràtica no deixa de sustentar-se en el joc d’avinences, d’interessos, en pactes de senyor, mediatitzats, això sí, pel vent que bufa en cada moment. Vull dir, que no es tracta mai de compromisos segellats i lacrats notarialment. Tot el que s‘acorda políticament té un valor circumstancial, contingent i sobretot al marge o per sobre de les normes ètiques a l’ús.

La política la fan els polítics, es diu, però, en realitat, és més aviat al contrari. Els polítics, els qui exerceixen la política, són en la majoria dels casos fagocitats per les superestructures de l’enorme engranatge que mou la maquinària burocràtica de la política que no té altre sentit, altra finalitat, com deia Maquiavel, el pare de la ciència política, que l’obtenció del poder o la compartició del poder amb els poderosos de veritat. Tothom qui arriba a l’exercici de la política, fins i tot els més purs i nobles d’ideals i valors, si no s’hi rebel·len, acaben sucumbint als principis d’astúcia, pragmatisme, tactisme, doble moral, mitges veritats, capacitat de dribleig o regateig i d’esquivar o donar la volta a les interpel·lacions i crítiques, obediència al politburó, memorització de consignes i frases clau, perícia per sortir a les fotos i ser i estar al lloc oportú. Etc, etc.

LES CONSENTIDES ABERRACIONS

El cas Rubiales ens demostra que en aquest país existeix, possiblement encara per segles, un masclisme estructural que fa feredat. Instal·lat, entre altres àmbits, precisament en el món de l’esport i principalment el del futbol. Però, també, que aquest món, sobretot el del futbol, com ja han dit persones que en saben un niu, és dels negocis més indecents i insolents que hi ha en el nostre planeta. Sí, en aquest nostre sistema, on un president de la RFEF guanya mil vegades més, per posar només un exemple de l’aberració que suposa, que un investigador biomèdic o de qualsevol altra àrea de les considerades bàsiques per a la nostra salut i supervivència. El món del futbol professional és el paradigma més contradictori, en la mesura que converteix el que són els valors de l’esforç, de la companyonia, de la disciplina, del saber guanyar i perdre, del treball en equip, de la superació personal, etc., etc., en un estratosfèric negoci del més pur capitalisme salvatge. I tothom que hi gira al voltant i se’n beneficia òbviament, calla, para la mà i, per tant, atorga. Ah!, i la resta tenim opi cada cap de setmana i alguns dies més a un preu assequible. Ja hi pot haver legislació profeminista, ja ens podem omplir la boca que la societat ha evolucionat en els drets de les dones, ja hi pot haver totes les manifestacions a favor de la igualtat, que per extirpar la “normalitat” masclista es necessiten altres eines més contundents i expeditives.

És incomprensible com s’accepta amb tanta normalitat i indiferència que els considerats millors jugadors de futbol es comprin i es venguin per milions d’euros, tants que superen, per fixar-nos en una dada sensible, la suma de tots els pressupostos municipals de la demarcació de Lleida. Esclar, les passions, les grans afeccions, mouen milions i els milionaris dels esports majoritaris es protegeixen, se solidaritzen, s’intercanvien mercaderies humanes i, sobretot, són impunibles perquè poden comprar i vendre al comptat mitjans de comunicació, polítics, clubs, energies fòssils i renovables, organismes internacionals i silencis i màscares abominables. I al final, gairebé tots nosaltres, que necessitem alliberar-nos de les tensions i neguits diaris, esdevenim els seus clients més fidels i carallots. Com diu el savi uruguaià E. Galeano: el futbol és l’única religió que no té ateus.

ELS COLOMS

Malgrat que s’hagin significat com a símbols de pau, els coloms són fastigosos. A Ponent hi ha més coloms que conills i potser que persones. Ho embruten tot, ho colonitzen tot, sobretot si hi ha l’humà que els dona menjar. Ja hi ha molt poca gent que en criï per cuinar-ne el colomins a la cassola (i que siguin tan especials com els coloms de la Colometa de Mercè Rodoreda). Per cert, en alguna banda hi ha encara columbòfils que n’ensinistren amb la intenció de convertir-los en coloms missatgers i potser amb intencions militars. Però, en general, els coloms dels nostres hàbitats més comuns són transmissors de diferents malalties i portadors de paràsits tant als humans com a les aus de corral. I com diuen els experts en rehabilitació i neteja, ocasionen danys importants als edificis i als espais públics. Els seus excrements, la colomassa, tenen un elevat efecte corrosiu, obstrueixen forats de ventilació, embruten balconades i finestres, i si hi han defecat una vegada hi tornaran sempre. Els coloms de ciutat no tenen pràcticament cap depredador. A Ponent ni gavians ni falcons ni esparvers es molestaran a fer-hi cap batuda. Els gats de carrer són alimentats pels humans caritatius i no passen tanta gana com per caçar coloms ni ratolins. Almenys mengessin mosquits i mosques. Però ni això. I arribats en aquest punt, hom es pregunta: què aporten els coloms i les colomes a l’ecosistema?

Doncs bé, es veu que hi ha una entitat que els defensa, anomenada Corazón de Paloma, nascuda a Barcelona el 2012, que ha aconseguit, sembla, el sacrifici zero de coloms a Barcelona. Rebaten per exemple que siguin vectors de malalties, en són indicadors. No són bruts, els encanta estar nets. Les deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la seua. El problema està en la brutícia que generem els humans. I ens fan adonar que són éssers conscients de la seva pròpia existència i capaços de reconèixer persones. Que gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles i el seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. O, fixa’t tu!, poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia. I que són els animals més condecorats de les dues guerres mundials. Diguem, d’acord. No els extingeixin “sàdicament”, però amb una petita mostra en tindríem prou, no?.

SIMPLE VS SENZILL

El contrari de senzill és complex i complicat . Allò senzill és un estat, una realitat: allò fàcil de fer, d’entendre, obvi, sense artificis, que no necessita grans càlculs ni equacions, perceptible a primera vista. La persona senzilla no es complica la vida, no busca problemes, no cerca la glòria ni el prestigi. En tot cas, és l’entorn social i el sistema administratiu i polític en què viu i es desenvolupa que li compliquen la vida i la hi fan impossible. Un altre concepte és el de la simplicitat. Allò simple és una percepció basada en l’inesperat i es produeix quan ens adonem de la distància que hi ha entre la complexitat esperada i la complexitat observada. El que és senzill ho és per a la gran majoria de les persones. Però, definir, presentar, donar a conèixer de manera simple la complexitat només és a l’abast d’una determinada gent que té dominis experts en les diverses àrees del coneixement. Tal com deia el ninotaire Jaume Perich: fer que alguna cosa sigui percebuda de manera senzilla, és el més complicat del món. En realitat, no som el que mengem ni el que tenim, sinó el que voldríem menjar i tenir, Som, de fet, Il·lusions, miratges, desigs, anhels, culs de mal seient. El naturalisme de Thoreau, la seua desobediència civil, l’exemple de Gandhi i dels cercadors de si mateixos en la vida més natural possible, àdhuc els ermitans i els ascetes, no són tant el que cerquen com el que abandonen. Són, al cap i a la fi, el procés d’abandonament, la lluita de la renúncia.

Alguns admirem quasi religiosament la gent que té poques necessitats. Que viu sense crear-se necessitats, que aprecia el que té, que no enveja res del que tenen els altres. Que s’abelleix amb eI que aconsegueix amb el seu esforç. Fins i tot en el sentit que O. Wilde ho deia: tinc el gustos més simples. Sempre estic satisfet amb el millor. En canvi, detestem el simplisme, el populisme (que n’és una manifestació, sobretot en política), la superficialitat, el reduccionisme o la frivolitat que no té res a veure amb l’humor ni la ironia. Aconseguir la simplicitat de la complexitat perquè sembli senzill d’entendre és un art que nomes han aconseguit els talents més exquisits: Confuci, Marc Aureli, Montaigne, Coco Chanel, Rowan Atkinson, Eugenio, Steve Jobs, Charli Rivel o el mateix Einstein, del qual encara avui s’estan comprovant les seues teories.

MASSA ADMINISTRACIÓ

En un país tan petit com el nostre calen tantes institucions per a governar-nos? Calen tants municipis, tants consells comarcals, tanta delegació del govern central, tanta burocràcia? Set milions i mig de catalans i necessitem tanta gent per aconduir-nos pels laberints de les regles, les normes, les obligacions, les peticions i les reclamacions? Tants nivells administratius per gestionar la cosa pública? Som tan càndids, tan necessitats de regiment i de guiatge, tan malalts del complexos d’Èdip, d’Electra o, ves a saber si de Iocasta? Diuen, infantilment que és una qüestió de proximitat a la ciutadania, de gestió de quilòmetre zero, precisament en un món cada vegada més telematitzat, més automatitzat, més artificialment intel·ligent? Com si governar les nostres necessitats o gestionar la brossa, les carreteres i els camins, la pagesia, la industria o els serveis depengués de tenir un ajuntament o un consell comarcal a cada cantonada! Una altra cosa són les escoles, les forces de seguretat, la sanitat i els serveis bàsics. Però ens diuen: no és igual gestionar que fer política. Doncs, gràcies per aclarir-nos-ho! Perquè si es tracta de donar feina al que algú ha considerat la indústria de la política, què volen que els digui? Quants càrrecs polítics hi ha a Catalunya? Els qui els compten, en calculen més d’11300. En calen tants? Per gestionar segur, que no. Per fer país, per ocupar gent que no té una altra feina, per estar “al costat” de la gent i escoltar els seus neguits i parers i “representar-nos”, per mantenir estructures de partit...i així podríem anar-ho justificant fins a l’infinit.

La ciutadania sap que si vol demanar, si vol protestar, si vol influir, si vol queixar-se, si vol sol·licitar, si vol alguna cosa per a si mateix, per al seu llogaret, el seu poble, la seua ciutat, el seu ofici, ha d’associar-se, ha de mancomunar-se, ha de gremialitzar-se, ha de sindicar-se, ha de federar-se, ha de fer comunitat, per tal de tenir veu i, alguna vegada, fins i tot, vot en els centres de poder on es prenen realment les decisions. I per fer equip, no calen tantes administracions intermèdies ni tants assessors ni “correveidiles”. Calen els vots, la suma de vots per governar les institucions principals que no són altres que el govern de Madrid, el govern de la Generalitat, els govern de les Diputacions.

EL MILLOR MÓN POSSIBLE

Som les generacions (en el sentit ampli de “tota la gent que naix i viu més o menys al mateix temps, considerada col·lectivament”) de la Covid, de les sequeres extremes, del primer president USA imputat de la història, de la Intel·ligència Artificial que és més perversa que els qui l’han inventada, de la gestació subrogada (visca l’eufemisme!), de la desactivació de l’independentisme pels poders de l’Estat i pel mateix independentisme que ho és només de paraula; de l’existència del nombre més gran de poetes de la història, de la plastificació dels oceans, de la violència desbocada de feminicidis, de l’augment exponencial de malalties mentals, del consum d’antidepressius, dels influencers adolescents milionaris, del cotxe i el patinet elèctrics, de la sobresaturació de fake news paradoxalment en l’era de la immediatesa informativa i de la transparència; de les plataformes audiovisuals que exposen sense cap ena de pudor la intimitat, del desconeixement absolut del funcionament gramatical de la llengua catalana i castellana en confondre gènere amb sexe, de la mesquinesa de la política agreujada pel fet que no vàrem néixer ahir, de l’escalfament del planeta i la seua destrucció insensata, egoista i criminal, del desvergonyiment escandalós de les desigualtats socials i la seua derivada en salut, educació i habitacional, de la perpetuació dels conflictes armats interessats per les grans potències armamentístiques que facturen com mai des de la Guerra Freda amb la consegüent amenaça nuclear de fer-nos desaparèixer els uns als altres com si xaféssim una formiga, de l’increment estratosfèric de l’extrema dreta i de les violències subsegüents com la xenofòbia i el racisme i els governs autocràtics, de la perpetuació de l’esclavitud laboral infantil, de l’anorreament absolut, postmoderns miserables!, dels valors i principis inspirats en la Il·lustració i recollits en esperit a la Declaració Universal dels Drets Humans.

I no es tracta de la vana nostàlgia com denunciava J. Manrique que “...a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”. Ni tampoc que les generació futures viuran pitjor que el que hem viscut o vivim en el nostre temps, sinó que, en paraules d’Emil Cioran, l’anomenat apòstol de la desil·lusió, “cada generació viu en l’absolut; es comporta com si hagués assolit el cim, o el final, de la història”.

POLÍTICAMENT INCORRECTE

És políticament incorrecte, en la mesura que hom s’expressa contràriament al que es considera l’ortodòxia política i cultural o del que és normatiu èticament entre els membres dels grups dominants d’una societat i per tant es pot ferir sensibilitats i desballestar els equilibris socials, per exemple: dir públicament que Messi ja ha acabat el seu cicle com a millor jugador del món i que no convé al Barça. Que Marc Márquez ja ha guanyat tot el que podia guanyar i que és millor que vagi pensant a dedicar-se a una altra cosa. Que la majoria de les cançons d’Eurovisión musicalment són molt mediocres. Que l’anomenat llenguatge inclusiu de l’estil “miembros y miembras” és una incorrecció lingüística de manual. Que la paritat a les llistes electorals és una exigència legal que no té res a veure amb el mèrit, la capacitat i la idoneïtat de les persones, homes i dones o no binàries, per exercir càrrecs polítics, administratius o directius. Que hi ha elevadíssim nombre de ciutadans que no està disposat a viure en cases on hi ha pisos turístics. O que no conviuria amb veïns de religió islàmica. Com és incorrectíssim que parlis dels negres quan hauries de dir “gent de color”, d’immigrants il·legals en lloc de fer servir l’eufemisme “migrants indocumentats”. O de vells en comptes de “gent de la tercera edat”, de la poc inclusiva AMPA en lloc d’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Etc. Etc.

Generalment la incorrecció política s’ha associat al món de l’art, de la música o de la literatura. I a alguns periodistes, els quals sovint són expulsats dels altaveus mediàtics convencionals. Tothom coneix artistes que per les seues lletres, els seus murals, els seus muntatges escènics han estat censurats, denunciats, i condemnats. Però curiosament així que l’extremadreta s’ha anat escampant com taca d’oli en amplis sectors i segments de la nostra societat, el llenguatge políticament incorrecte s’ha anat transformant en llenguatge descaradament insultant i humiliant. De dir al pa, pa i al vi, vi s’ha passat de dir pa quan és vi i dir vi quan és pa o de negar l’evidència que existeixen el pa i el vi. I, sobretot, de convertir el llenguatge antinormatiu, emparentat amb la ironia i, fins a un cert punt, amb el disfemisme, en una mera i simple mentida, en pura estupidesa intel·lectual. ¿Serà aquest article políticament incorrecte?

L’AUTODETERMINACIÓ

Abans que el Sàhara occidental espanyol es convertís en el Sàhara occidental marroquí ja poca gent recorda (i no hi ha cap interès perquè sigui recordat) existia el dret a exercir la lliure determinació dels sahrauís. Un dret que fou reconegut i ratificat per diverses resolucions de Nacions Unides i d’instàncies jurídiques internacionals, però que les parts responsables no han acomplert mai. És una de les vergonyes més infames de la història contemporània de l’estat espanyol i ho és especialment que els governs democràtics n’hagin fet tabula rasa i hi hagin tirat camionades de terra a sobre. Sí, sempre els quedarà la caritat de les ONG i de les famílies europees que acullen als estius els nens dels campaments de refugiats del Tinduf. En general, la descolonització africana i les independències iberoamericanes han resultat ser un desastre. Economies dependents, dictadors titelles alimentats pels antics colonitzadors, ressorgiment de conflictes ètnics, guerres tribals on els traficants d’armes es fan d’or, abismes brutals entre els adinerats i els pobres i, modernament països neocolonitzats per les grans potències mundials que continuen extraient-ne tot el que poden per quatre rals. Que mentre se n’aprofiten tant que poden, contribueixen perversament, aquests nostres estats civilitzats, a la migració desesperada de milers de famílies d’aquests mateixos països, en altre temps, descolonitzats.

El Marroc mentre sigui necessari per als EUA i per la UE mai no cedirà a un procés d’autodeterminació dels sahrauís. Com no ho farà mai Espanya ni el Regne Unit per a Gibraltar. Ni Espanya ni el Marroc per al cas de Ceuta i Melilla. El que s’ha conquerit per la força de la guerra i s’ha rubricat en tractats davant tots els notaris del món, no es toca. No es mouran d’allà on són ni Catalunya, ni Euskadi, ni Escòcia ni Irlanda del Nord. A no ser que aquestes nacions aconseguissin una improbable victòria en un camp de batalla cruent. Com no es toquen ni es tocaran mai ni San Marino ni Liechtenstein ni Mònaco, ni molt menys encara, Andorra o el Vaticà. Malgrat la Carta de les Nacions Unides, la paradoxa és que la majoria de les constitucions dels estats consolidats no reconeixen el dret d’autodeterminació dins el propi estat però si en altres estats. Recordin que Espanya va reconèixer el 2014 que Palestina hi tenia tot el dret.

LA DICTADURA A TRAVÉS DE LES URNES

Quan la dreta amb l’extrema dreta guanyen eleccions democràtiques, es congela la idea de progrés, es posen tanques a la llibertat individual i col·lectiva, es ressuscita la policia de la moral, es criminalitza qualsevol signe de dissidència; en suma, s’instaura una espècie de cínica dictadura democràtica. Quan la democràcia serveix en safata la dictadura, els demòcrates vençuts a les urnes, es converteixen en un perill, en enemics de l’Estat, de la Pàtria, de la Justícia i de Déu. Com que a la gent corrent tant els fa si la societat retrocedeix en els drets dels migrants, del col·lectiu LGTBI, o en qüestions com l’avortament, l’eutanàsia, la memòria històrica i, a sobre, els fas creure que el canvi climàtic o la violència masclista són falòrnies, mentre l’Estat proveeixi i no toqui la pera i controli els mèdia, aquest govern té assegurada llarga vida si fa el que li dicti el gran capital. Gran capital o capital simplement, per cert, que està exempt, evidentment, de complir amb el preceptes morals que imposi la dictadura democràtica. Bé, la manera de mantenir controlada la dissidència, “les rates comunistes, separatistes i anarquistes” és un clàssic: la inoculació de la por, la pràctica sistemàtica de la garrotada i, si cal més severitat, l’ús del manual de la Inquisició, sempre que les “rates” no caiguin al buit des d’una finestra.

Seran temps de tornar a la clandestinitat? De l’exili interior i exterior com en altres temps, que ara sembla que tornen amb aparences democràticament populistes? ¿Seran els temps de les edicions secretes, de les representacions teatrals i les actuacions musicals en foscos soterranis només a la llum d’espelmes? El que és segur és que tornarem a erigir o a dreçar murs de lamentacions on ens colpejarem el pit i ens cobrirem la clepsa de cendra, mentre ens acusarem de covards i pusil·lànimes, d’indecisos, d’egoistes, de no haver après res de la història, de repetir, millor dit, la mateixa història de sempre. ¿Catalunya serà una illa, que salvarà els balears i els valencians, desposseïts del més íntim, colonitzats maliciosament des de fa anys? Deia Virgili: “La baixada a l’Avern (l’infern) és fàcil i suau; les portes de la ciutat de Dite, són obertes de bat a bat dia i nit. Però fer un pas enrere i tornar a veure el cel, això sí que es una feina i un afany difícil!”.

ELS SILENCIS DE L’ESTIU

El més fumut és que sempre passen les mateixes coses bones, mediocres i dolentes. I l’excepcional és que o bé ja ho sabien els serveis secrets o bé ja era previsible, sobretot, per als escèptics, els pessimistes, els malastrucs i els clarividents. Per exemple, que la dreta i l’extrema dreta ens solucionaran la vida. Quan fa calor, que comencen a funcionar tota mena d’aparells elèctrics de refrigeració i es fan més rentadorades que mai, curiosament no es parla mai del preu de la llum. Resulta que tothom qui més qui menys fa vacances a la platja o a la muntanya i viatja per aquests mons de déu, i com per art de màgia han desaparegut els tretze milions de persones en risc de pobresa del país. Com la sequera, que també ha desaparegut durant dos meso. I de la que vindrà o de la que no marxarà ja en parlarem després de l’estiu. Quan fa calor no servim per a gran cosa i no podem filosofar ni menys atabalar-nos per les desgràcies que ens aclaparen dia sí dia també. Fins i tot el qui pateix ha de poder alliberar el malestar encara que sigui pel llanguiment que produeix la solejada diürna i nocturna. Llàstima que el silenci d’estiu sigui colpejat pel parrupeig dels coloms, els lladrucs dels gossos, l’estridència del camió de la brossa, els esgarips dels borratxos que deambulen pels carrers a la matinada o les alarmes dels cotxes que es disparen perquè un gat hi ha saltat al capó. Sí, passen les mateixes coses, perquè, malgrat l’evolució, mentre siguem humans serem previsibles.

Per què hom espera que les polítiques de dretes modificaran la nostra vida quotidiana? Tal volta, amb més policia i més vigilància s’acabaran els furts, els robatoris i el vandalisme? Tallarà, la dreta governant, les mans als qui robin? Viuran millor els assalariats i els pensionistes? Hi haurà menys feminicidis i homofòbia? Menys atur? ¿Tindrem més  metges, més mestres, més protecció al català, més inclusió escolar, millors carreteres, millors rodalies si es redueixen els impostos a la banca a les grans fortunes i es paralitza la inversió pública, i en canvi augmenten les privatitzacions i l’espanyolitat? Als humans, a l’estiu, ens costa distingir el bé del mal, perquè durant la resta de l’any ja ens han ben anestesiat i ens han preparat per a l’engany. Ens hi hem acostumat. A qui importa, a l’estiu, que ens governin els uns o els altres?

LA ANORMALITAT NORMALITZADA

Perquè se m’entengui quan dic normal vull dir allò que és freqüent, ordinari, més comprensible i més excusable. Doncs bé: tot l’anormal s’ha convertit en normal. És a dir, tot allò que encara no fa quatre dies era considerat anormal, desencarrilat, excepcional, absurd, anòmal o insòlit, per una gran majoria de persones considerades sensates, s’ha convertit en anormal: que al maig no caigui ni un raig, que el PP voti el PSC-POE, que Vox sigui normalitzat com un partit de centre dreta i es converteixi en la clau de la governabilitat d’Espanya. Que Catalunya en un tres i no res s’hagi convertit en més espanyola que mai, que els independentistes no votin, que els ases volin o que la gent combregui amb rodes de molí amb tanta facilitat i ingenuïtat. Que es perpetuï un dèficit fiscal astronòmic i la patronal exigeixi a la Generalitat el que no té precisament per aquest mateix dèficit fiscal etern; que les desigualtats socials i econòmiques siguin cada vegada més grans i les ONG hagin de fer el que l’administració no fa ni s’espera que faci. O que matarem )i possiblement en cruspirem) tot el que és viu simplement perquè tot el que és viu ha de morir algun dia. I que sigui tan normal i acceptat (ho impotències!) que la prefectura de l’Estat sigui hereditària i inviolable.

Se’ns diu que és llei de vida. Que els qui no es mouen de lloc i no entenen que el món evoluciona, excepte Déu, Pàtria i Rei, es converteixen en uns criticaires, en uns amargats, en uns agorafòbics o, en el millor dels casos, en uns solitaris col·leccionistes: de cromos, de postals, de records, de nostàlgies, de vinils, de tebeos, de paper pautat, de màquines d’escriure, de baldadors de seient de ferro, de cabanes de fusta a les branques dels arbres, de barretines, d’escapularis, de pólvores de talc o d’enciclopèdies escolars on hi havia tots els sabers necessaris per aprovar els estudis primaris. El normal ara és que si fots un bolet al xiquet rebec siguis denunciat i condemnat a l’allunyament del teu fill durant quatre mesos, després que la sentència hagi tardat anys a dictar-se. No sé, fa la impressió que com més hem avançat en les tecnologies de la comunicació i la informació, més hem perdut el senderi, que no fa tants anys volia dir sentit comú. És tan normal que Espanya sigui la campiona d’Europa en el consum de psicofàrmacs diaris?

GUERRA A UCRAÏNA, ENCARA

Fa dies que em pregunto quins efectes han produït les mesures restrictives i les sancions contra el govern de Putin en la ciutadania russa. Malgrat els corresponsals que informen des d’Ucraïna o des de Moscou, a pesar de les dades de l’Institut per a l’Estudi de la Guerra, les anàlisis dels militars espanyols o el que ens filtra l’espionatge britànic, del que passa realment només en sabem el que les autoritats contendents els interessa que sapiguem. Se’ns donen xifres de morts, de desplaçats, de nens robats, de presoners, de ciutats destruïdes, de l’armament utilitzat, dels milers de milions de dòlars que s’hi gasten i fins i tot del cost de la reconstrucció. I per animar l’esperança dels qui no volem la guerra i dels qui no estem a favor de Putin, ens creiem les especulacions que el tsar rus està malalt, que els mercenaris de Wagner podrien alimentar una revolta a la mateixa cort russa. I ens creiem l’especulació ben informada que el totpoderós ex del KGB va perdent aliats internacionals, que els soldats russos del front fugen a la desbandada i fins i tot que alguns oligarques financen mercenaris contraris a Putin i estan darrere dels sabotatges a la regió russa de Voronezh, fronterera amb Ucraïna. I, com no, que l’exèrcit ucraïnès progressa en la reconquesta del seu territori completament devastat.

Ja sabem que la intoxicació i el falsejament de la informació formen part de la guerra. Però volem creure que hi deu haver, encara, algunes boques crítiques i amb mitjans per escodrinyar en l’interior dels escenaris geoestratègics i que ens puguin explicar, per exemple, quin és el cost real de tot aquest desastre humanitari i qui pensa treure’n profit quan s’acompleixin els objectius dels qui en mouen els fils. Quants morts fan falta per amortir-ne les inversions milionàries que són titllades d’ajuda?. És realista fer caure Putin i el seu règim? És realista que Ucraïna recuperi tot el terreny perdut àdhuc la península de Crimea annexionada formalment pels russos el 2014?. Malauradament, malgrat l’eufòria dels fabricants d’armes més eficaçment letals per veure com són determinants en la contraofensiva ucraïnesa o a pesar de les bones intencions negociadores, als camps de batalla, com sempre, qui hi mor de veritat són els soldats (i els qui pateixen irremissiblement els danys col·laterals) i no els buròcrates.

QUÈ HA PASSAT A RIPOLL?

A mi també m’interessa saber per què la senyora Sílvia Orriols d'Aliança Catalana, ha guanyat les eleccions a Ripoll contra tot pronòstic i analitzar per què no és una simple (i si volen perillosa) representant d’uns fanàtics racistes d’extrema dreta, amb què la majoria de contrincants polítics i de la premsa de titulars estereotipats ha titllat el resultat electoral. Té alguna cosa a veure amb el fet que al bressol de Catalunya uns nois aparentment integrats al poble es convertissin en els més sanguinaris d‘Europa? Té a veure amb la sensació d’inoperància dels partits nostrats de no generar solucions a un problema profund de convivència de cultures? De no saber veure que a Ripoll existeix un malestar soterrat que s’ha manifestat a les urnes a través d’Aliança Catalana? Poca broma: un de cada tres votants de Ripoll a les municipals han qüestionat el model de convivència del seu poble. I es preguntaran quin és el model? El trobaran a Internet: Pla Marc d’intervenció comunitària envers les identitats socials. D’un disseny teòric impecable, però d’una realització complexa i sobretot requeridora de compromisos i implicacions interinstitucionals, i de recursos experts per fer-lo sostenible en el temps. El llarg temps que necessiten les transformacions socials, culturals i polítiques que es plantegen, com sol passar, en aquests tipus d’abordatges.

En la seua diagnosi fa un retrat del municipi que podria estendre’s a qualsevol del de les nostres comarques d’una dimensió similar. Hi diu, entre altres: 1. Que al Ripollès hi destaca un sobreenvelliment de la població i que la immigració sosté la base de la piràmide d’edat en la franja més jove. 2. Que a pesar que la comarca té uns índexs baixos de població immigrada, els discursos racistes, masclistes, homòfobs existeixen i tenen el seu espai, tot i que acostumen a difondre’s en l’esfera privada de les persones o bé entre els cercles de confiança. 3. Durant la crisi de 2008 es van retallar els recursos destinats a les polítiques de ciutadania i immigració, i es va desmuntar l’equip divers que treballava en aquest àmbit. 4. Ripoll i la comarca es caracteritzen per tenir un funcionament social amb una visió molt tradicional, fet que es reflecteix sobretot en les generacions de més edat. En fi, que quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar.

VE EL LLOP

Desmobilitzat, desmoralitzat i atomitzat per saecula saeculorum, l’independentisme o, en paraules dels unionistes de totes les tendències, “desinflat el souffle” secessionista, ara toca el mal menor, és a dir: sostenir el PSOE i els acòlits, perquè ja se senten udolar els llops del PP i de Vox. Els ciutadans, si més no, els de Catalunya, solem viure la política com un pèndol: com que no feu la independència no votem o no us votem (més de 350.000 vots suposadament independentistes s’abstenen o es dispersen a les darreres municipals). Però si ensumem que ve el llop, aleshores se’ns inocula que hem de sortir a salvar els únics partits que, almenys, no ens atonyinaran físicament ni ens congelaran el sou mínim o les pensions. I ERC que veu com la seua estratègia de negociació no l’ha portada enlloc -llevat dels no poc importants indults parcials-, entotsolada, però no enze, ara cuita de fer fronts comuns contra la “bèstia”. Però no oblidem que també és consubstancial a la llei del pèndol -en tenim exemples en la nostra història contemporània- el fet que el rearmament nacional de la societat catalana sol produir-se quan l’Estat és governat per la dreta extrema o l’extrema dreta. És el que s’anomena la correlació acció-reacció. Vet aquí, l’explicitació de la tercera llei de Newton.

El problema del pèndol és que de seguida que comença el moviment d’oscil·lació i més concretament el seu basculeig cap a l’esquerra, l’atomització de les propostes progressistes i, tal com dèiem, independentistes, les pugnes pels seus lideratges, les incompatibilitats pels matisos en els objectius a curt termini i en els utòpics horitzons, les minúcies en els mètodes, en frenen l’impuls, n’eixarreeixen tot entusiasme. L’independentisme des del seu naixement en el segle XIX sempre s’ha vist condemnat a perdre pel mateix: els misèrrims matisos i detallets. El pensament d’esquerres, les programàtiques progressistes, exactament igual. I això passa, irònicament, en un país on hi ha més gent pobra que rica, on hi a més famílies que les passen magres, que gent que viu folgadament. En un país on, encara no fa tres anys hi havia més independentistes que unionistes. O almenys això és o era així segons els qui elaboren estadístiques. Perquè aquesta és una altra, sabem realment què vol la gent dels seus governants a més dels tòpics “salut, dinero y amor?

COMPRENSIÓ LECTORA

L’informe Pirls de 2021, que analitza el nivell de comprensió lectora dels alumnes de quart de primària,  publicat el maig passat, situa Catalunya a la cua de l’estat espanyol juntament amb Ceuta i Melilla d’entre les comunitats autònomes on es va aplicar la prova. Si en l’anterior estudi de 2016 els resultats catalans ja eren dolents, ara encara ho són més. Hauríem d’analitzar la tipologia d’escoles on es van aplicar les proves, el seu context sociocultural, el nivell de renda de les famílies dels alumnes examinats, el nombre de migrants que escolaritzen i, àdhuc, quins plans lectors tenen aquests centres i com els desenvolupen. Però, la realitat d’aquests informes internacionals és que a casa nostra anem malament des de fa temps. De plans i projectes lectors se n’han dissenyat un munt des de fa anys. Uns els ha elaborat la conselleria d’Educació, uns altres la de Cultura, i encara d’altres a càrrec d’associacions de veïns, de municipis o de la Institució de les Lletres. I pel que es constata la majoria tampoc no han reeixit. A banda de tots els condicionants que esmentàvem abans i de l’imperi de la imatge, hi ha un fet incomprensible: ¿com és que el Pla Nacional del Llibre i la Lectura no es formalitza, per Acord de Govern, fins al 14 de juliol de 2020, tot just encara no fa tres anys, i a sobre es modifica el seu organigrama a penes fa un any, i  per més inri es dona un marge d’un altre any per presentar un Programa?. ¿Cal tanta burocràcia per fer un Pla Nacional de Lectura operatiu, sobretot quan hi ha centenars de projectes de professionals de la docència i de la biblioteconomia que funcionen exitosament?.

La LOMLOE prescriu mesures perquè l’alumnat s’exerciti en la lectura sobretot en els cicles obligatoris. Però llegir comprenent el que es llegeix és una activitat que no depèn només de l’escola, de les bibliotecàries o de les Conselleries pertinents, sinó també dels entorns on conviuen els nens i la nenes, els nois i les noies. Si féssim la prova de comprensió lectora als pares i mares dels xiquets examinats, quin resultat obtindríem? L’aprenent de lector ha de veure llegir al seu entorn. L’aprenent de lector ha de llegir un estona cada dia, en silenci i en veu alta. Igual que serà bo que, com deia el clàssic, quan s’exerciti en l’escriptura no passi dia que no escrigui almenys una línia ben escrita.

LA NOVA ICONA ANTIRACISTA

Sí, com deia aquell, a mi també m’estranya que només s’insulti Vinicius Júnior i no a la resta de jugadors negres de la plantilla del Real Madrid. Aquests dies s’han estat editant vídeos de comportaments racistes de fa temps fins als nostres dies en tots els camps de futbol, contra molts jugadors que no jugaven ni juguen precisament al RM i a favor dels quals no es va aixecar ni una mil·lèsima part de la polseguera que ha produït el cas del golejador madrileny. Si sumem el fet que sobretot els camps de futbol solen ser l’única sortida dels instints més primitius dels éssers humans i on és permès socialment fins a un cert punt l’expressió de la ràbia, la frustració que comporta el viure quotidià i, alhora, l’eufòria i la felicitat extrema, amb el fet que el jugador del Real Madrid, humiliat i convertit en el símbol de les víctimes de la xenofòbia i el racisme imperant a Espanya (i ara arreu del món), és de sang calenta, més nerviós del compte i en la majoria dels estadis on competeix és tingut com a un provocador, ja tenim la fórmula de la bomba de neutrons. Tant empoderat n’ha sortit Vinícius així que s’ha convertit en la víctima icònica dels insults i dels menyspreu al diferent i a l’estranger, que hi ha comentaristes esportius que ja l’anomenen el Mandela del futbol. Al Brasil no dubtaríem que li erigissin un dia d’aquests un monument. Fins i tot l’ONU i la Casa Blanca han denunciat el cas.

És irrefutable que Vinícius ha estat, com tants d’altres, befat i injuriat, i que no és manera de tractar-lo pels seus comportaments inadequats com a jugador, però també ho és que té padrins poderosos. Tants que fins i tot el Comitè de Competició va anul·lar la targeta vermella que l’havia expulsat del partit contra el València. Tants que no ens estranyaria gens que l’estructura arbitral saltés pels aires, com de fet, ja n’han apartat algun del VAR. Aquesta contundència punitiva que ha recaigut en el València CF i evidentment en alguns dels seus energúmens seguidors, tot i així no l’hem solgut veure quan a les grades d’alguns camps s’han mostrat esvàstiques i altres simbologies repugnants, es canten autèntiques porqueries, s’insulta tot altre jugador o entrenador i no precisament pel seu color de la pell o la seua procedència. Al final, com diu el meu amic, Vinícius ha acabat essent el blanc de totes les crítiques!

ÒXID DE DINITROGEN

Una de les virtuts dels períodes electorals, a part naturalment de la possibilitat d’exercir un dret democràtic elemental, és que s’insufla en el cos social una mena de gas del riure per l’eufòria que produeixen les promeses que tots i cadascun dels contendents ens proposen. Sol passar en els períodes electorals, però també -fins i tot hi ha irònics que reclamen eleccions cada any- en els preelectorals, quan es materialitzen finalment els compromisos més vistosos, habitualment reservats a obres públiques, que s’havien fet en el període anterior. Quatre anys donen per poc perquè es noti l’acció de govern, quan els euros escassegen, la burocràcia es menja el quadrienni, hi ha discrepàncies en les coalicions que van fer majories i quan l’oposició i el seus correligionaris s’hi atrinxeren en contra i posen en marxa la maquinària judicial. I sobretot i resumint quan els “grans” projectes “estrella”, els que justament il·lusionaren la majoria de votants, costen milions de vegades més de dur-los a la pràctica que no pas enunciar-los en un programa de propaganda electoral o anunciar-los pomposament en un debat televisiu. Tant se val, als votants, com si fóssim nens i nenes a qui regalen unes sabates noves, ens fa gràcia que ens prometin la lluna en un cove. Ens entusiasma. Ens desperta si més no la curiositat o ens trau de l’abúlia o la desgana amb què vivim el dia a dia la política.

L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño del prevere Calderón de la Barca: ¿Qué es la vida? Un frenesí. / ¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño; / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son.

RODALIES, ESTRUCTURA D’ESTAT

El més lamentable (tant que podria ser esperpèntic) del contenciós que té Catalunya amb rodalies Renfe-Adif és que s’ha convertit en l’exemple perfecte del que vol dir un clam en el desert. Des de fa més de vint anys que els diversos governs de la Generalitat venen reclamant-ne el seu traspàs integral, (no dic que ben intencionadament i possiblement amb la creença que tot plegat es gestionaria molt millor i amb l’assumpció que els errors es podrien pagar políticament amb càstigs severs a les urnes) tot i sabent que els trens de Rodalies i de tot altra tipologia i distància són una estructura d’Estat, de l’estat espanyol òbviament, com les autovies i les carreteres nacionals i els ports i els aeroports, i que com a tals estructures, són estratègiques per al manteniment de la unitat de l’Estat i per a la defensa d’aquest estat enfront de qualsevol ingerència exterior. Això és tan senzill d’entendre com el fet que hagi interessat tan poc el corredor mediterrani davant les pretensions del corredor central o atlàntic, malgrat que la major part de l’economia productiva de l’Estat es mogui pel llevant de la península.

Només em plau recordar-los que l’any 2001 la Generalitat va crear IFERCAT (Infraestructures Ferroviàries de Catalunya) amb quatre objectius basics: la Línia 9 del metro de Barcelona, la Línia Orbital Ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari i el Tren Tramvia. L’articulació del Sistema Ferroviari de Catalunya va quedar establert per la Llei de 4/2006. L’any passat la Generalitat va encarregar l'estudi de viabilitat del tren-tramvia del Bages, el tren-tramvia de les Terres de l’Ebre i el tren-tramvia de la Costa Brava, amb el ramal del tren tram Olot-Banyoles-Girona. L’any 2004, però, la Generalitat ja havia obert concurs per projectar l’Eix Transversal. El 2006 es van adjudicar diversos projectes per a fer-ne reserves de sòl, fet que va provocar que alguns propietaris dels suposats terrenys per on passarien els combois ja es preparaven per demanar suculentes compensacions. Doncs bé, en què ha quedat tot plegat?. No havíem d’arribar a Saint Girons amb el tren de la Pobla? Oi que algun dia arribarà el tren a Andorra, i per tant a la Seu d’Urgell?. Eh que el tren és una estructura d’Estat de la qual a Catalunya encara no hem posat sinó uns exigus fonaments a la Catalunya interior i al Pirineu?

PROCLAMES ELECTORALS

No es pot acontentar tothom perquè, en una ciutat, en un poble, sempre falta per resoldre, per arreglar, per implementar, per revertir, incorporar, etc., alguna cosa, algun dret, alguna obligació, alguna millora, alguna sorpresa, o alguna alegria. Als pobles que es despoblen hi falta gent que hi pugui viure. Als que van tirant, tot allò que fa que vagin tirant i que puguin tirar una mica més. Però a les ciutats, a part de coses, si hi falta algun cosa, sempre sol ser més abstracta que física, més conceptual que factual. A la ciutat, tot es resumeix a parlar i debatre de “model de ciutat”. I quan s’ha de desglossar hom es remet a uns altra mena d’universals: ciutat sostenible, ciutat ecològica, ciutat oberta, ciutat integradora, ciutat acollidora, ciutat feminista, ciutat lectora, ciutat del comerç de proximitat, ciutat neta, ciutat segura, ciutat no contaminant, ciutat amable, la ciutat dels vianants i el transport públic, la ciutat emprenedora, la ciutat ben comunicada, la ciutat verda, la ciutat equitativa, la ciutat equipada de serveis de tota mena, la ciutat ben planificada urbanísticament i, per què no, la ciutat dels “prodigis” -com deia el novel·lista-. ¿I en preguntem qui no voldria, doncs, una ciutat ideal?. En cada contesa electoral és obvi que tothom vengui la ciutat dels ideal. Però la ciutat i els pobles s’haurien de poder governar òptimament també pels detalls. I sobretot per encertar el to, la proxèmica, el verb i els complements i la cinèsica a fi de fer creïbles les promeses.

I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.

EMERGÈNCIES ELECTORALS

Fa molts anys que les dades reflecteixen que els joves ni que treballin no poden emancipar-se. Tothom sap que amb el que cobra un mileurista no pot pagar la majoria dels lloguers del mercat. ¿Quin truc de màgia ha de fer per pagar la morterada de 1000 euros de lloguer, més les despeses de llum, gas, calefacció, i menjar saludable?. El govern central ha aprovat posar al mercat del lloguer 50.000 pisos de la SAREB, el banc dolent, uns pisos la majoria dels quals estan en perfecte estat de ruïna i situats en perifèries desassistides i abandonades de la mà de déu. Ara fa unes setmanes es va aprovar una nova llei de l’habitatge que, entre altres, posa topalls als preus del lloguer. Com que al maig hi ha eleccions cal demostrar que es reacciona a una de les emergències més greus de l’estat. És en aquest sentit, per exemple, que els ajuntaments governats pel PSC-PSOE de l’àrea metropolitana ja pacten programes electorals amb la promesa miraculosa de garantir “que qualsevol persona tingui accés a un habitatge digne i assequible”. Es veu que les negociacions de la llei aquesta entre els partits de la Investidura han estat llargues, àrdues i difícils. I jo hi afegiria que han estat vergonyants, no solament perquè la llei arriba tardíssim (la catalana de 2020, que ja posava límits als preus dels lloguers en zones tensionades, fou tombada pel TC), sinó perquè no compromet cap pla d’inversió sostinguda en el temps en la construcció d’habitatge públic.

Ja té atreviment que el mateix president Sánchez reconegui que Espanya és del països de la UE amb menys habitatge públic. Ja és de jutjat de guàrdia que habitatge públic s’hagi privatitzat a fons voltors o que les mateixes institucions públiques tenidores de sòl reservat a habitatge social n’hagin permès requalificacions urbanístiques per a altres usos. Paral·lelament a aquesta eufòria electoralista, com era d’esperar de part dels lobbistes del ram s’han aixecat veus denunciant els efectes col·laterals de la llei que diuen: si els propietaris arrendadors no poden obtenir un rendiment dels seus actius immobiliaris, no tindran incentius per arreglar i mantenir els pisos en condicions, se’n reduirà l’oferta i es paralitzarà la poquíssima promoció privada de vivenda dedicada al lloguer. El problema rau en la paradoxa que l’habitatge és un dret, però també és una mercaderia.

EL VOT DE L’EXTREMA DRETA

Els qui voten l’extrema dreta, per què ho fan? Per nostàlgia de la dictadura, de les dictadures? Perquè són rics i temen perdre els seus privilegis? Perquè són pobres i la culpa que ho siguin són els estrangers pobres? Perquè són patriotes ultranacionalistes? Perquè són amants de l’ordre, de la mà dura i dels càstigs exemplars? Perquè no creuen en la democràcia ni en els sindicats ni en els partits polítics? Perquè són euroescèptics i xenòfobs? Perquè l’extrema dreta és l’expressió del seu descontentament general i de les seues múltiples i diàries frustracions? Perquè no suporten els catalans i els bascos?. Imaginem-nos en una societat distòpica: votarien Franco si ressuscités? Haurien votat Hitler, Stalin i Mussolini? José Antonio? El general Millán Estraín? L’ugandès Idi Amín? El bolivià Hugo Banzer? El tunisià Habib Burgiba? Fidel Castro? L’haitià Francis Duvalier? Pinochet? Videla? Gadaffi? Ho Chi Minh? Saddam Hussein? L’ugandès Idi Amin Dada? El guineà Teodoro Obiang Nguema? On Vox va obtenir més vots a les eleccions catalanes de 2021, segons un estudi del politòleg Toni Rodon fou en els barris més rics i en els més pobres de Barcelona. I constata que la segregació entre rendes altes i baixes crea marcs mentals de pensaments antagònics, la qual cosa comporta, diu Rodon, un augment de la desconfiança envers els altres i també envers la política. Un còctel en què el guanyador és l'extrema dreta.

La segregació mental, les bombolles urbanes, el nativisme i la defensa de la preservació racial identitària, el control del relat populista, l’alimentació d’enemics imaginaris, la creació de bocs expiatoris, tot hi fa perquè s’arramassin vots cap als extrems de la política. Però els vots que van a l’extrema dreta no plantegen mai solucions concretes als problemes del dia a dia de la ciutadania. Tots els mals i els problemes socials són culpa del separatisme, de la immigració sobretot de religió musulmana, de les autonomies, del comunisme, del feminisme, de l’ecologisme, de la democràcia i el pluralisme polític, de la relaxació moral i el llibertinatge, de l’ateisme, del sindicalisme, de les lleis de memòria històrica, del garantisme judicial, del bonisme policial, de la desestructuració de les jerarquies tradicionals corporatives o, en fi, de la globalització, del multiculturalisme i les societats obertes.

DE LA HIPOCRESIA

Fins que el cas de Ana Obregón no ho saltat a la palestra, la maternitat subrogada, com que és un tema pràcticament reservat a algunes elits que poden fer sempre el que volen mentre no en facin ostentació, no se’n parlava obertament. Ara resulta que cal regular-la millor, perquè, insisteixo qui pot se’n va als EUA i allí sorteja els entrebancs que li posen a l’Estat espanyol. El que ens xoca és l’ús dels eufemismes per parlar d’un ventre de lloguer o de comprar una gestació. Som tan hipòcritament pudorosos! Al nostre món farcit de normes eticomorals i dotat arreu de comitès d’ètica, es ven i es compra tot el que no s’hauria de vendre i comprar. Es venen ronyons, es ven sexe, es venen nadons, es roben nadons i nens i nenes, s’exhibeix canalla entrenant-se disparant escopetes i pistoles, nens i nenes soldats, nens i nenes vestits de legionaris amb les seues armes plastificades, nens i nenes esclavitzats en treballs miserables, nens i nenes desnodrits i esquelètics, nens i nenes violats, nens i nenes segrestats com a botí de guerra, enverinats, socarrimats...És tan perversa la nostra civilitzada societat que per moure’ns a la compassió som capaços de pagar i de vendre l’horror, la vesània o la barbàrie.

Com sigui que vagi evolucionant el tema, el fet és que la senyora Obregón ha pagat la gestació de la seua neta i, com correspon a qualsevol transacció comercial, també ha cobrat el ventre de lloguer. I, no menys important, tot plegat ha contribuït a remoure algunes consciències i, com no, a l’espectacle moral patri. El/La nounat/da, de moment, és en un segon pla. Mentre sigui inscrit com a ciutadà espanyol i en tingui cura qui sigui que faci el que cal fer a tota criatura, la resta ja se n’ocuparà la premsa el cor. Suposem que els més conspicus algun dia investigaran què passa amb la paternitat subrogada, amb els bancs d’esperma, si existeixen casos de clonació de gens humans. O, fins i tot, si la Intel·ligència Artificial, ara que dona mostres que se’ns està anant de les mans, està intervenint en tota aquesta revolució reproductiva humana. Ja és ben curiós que amb el relleu i les conseqüències que tenen i comporten aquestes temes, com diu l’alcarrasina Sílvia Aldavert Garcia, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, “els drets sexuals i reproductius no s’hagin considerat mai drets humans”.

CAPITALISME ECOLOGISTA?

Un dels perills més grans perquè la Terra sobrevisqui com a planeta habitable més enllà d’aquest mil·lenni són les vaques que pasturen per les prades verdoses de les nostres (o de qui sigui) muntanyes. No les bateries del cotxe elèctric ni els aerogeneradors ni l’armament atòmic ni el fracking ni els biocides ni el volum de residus que generem per la sobreexplotació de tots els recursos naturals, la nul·la gestió de la massa forestal, dels aqüífers o de la desaparició de milers d’espècies animals i vegetals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWD), si seguim el ritme actual de vida, necessitaríem els recursos de 2,5 planetes per abastir la població mundial l’any 2050. Però, les vaques que peixen herba pels camps on encara creix són la causa que la Terra foti un pet com una gla, sobretot quan, segons la FAO, el 33% dels sòls del planeta estan pràcticament degradats i no s’hi pot fer res més que prendre el sol i la pols i que hi passi algun ralli finançat per les grans corporacions extractives del planeta. És com si diguéssim, - i es repeteix maliciosament- que la culpa de la degradació del nostre planeta la tenen els pagesos i els ramaders i, en conseqüència, els qui mengem carn i peix i tot el que ens dona la vinya del Senyor.

El que és surrealista, o millor esperpèntic, per dir-ho perquè se m’entengui, és voler fer compatible el capitalisme amb l’ecologisme i la sostenibilitat. És com fer entrar un clau per la cabota. L’exemple paradigmàtic del carreró sense sortida seria: si volem continuar essent competitius i creant riquesa, cal ampliar l’aeroport el Prat, però alhora cal preservar l’ecosistema de les llacunes de l’entorn i evitar que més trànsit aeri no suposi més emanació de CO2 a l’atmosfera. Els enginyers se les empesquen amb una pista sobre el mar i els ecologistes i el Parlament! responen dient que és una barbaritat. I, mentrestant, els organismes internacionals ja es poden anar esgargamellant a informar-nos que malgrat els acords que es prenen en els fòrums sobre el tema, la dilació en la presa de mesures contundents és exasperant. Com ho són els escèptics que et demostren que la degradació ja va començar fa 10.000 anys en plena edat del Neolític quan va néixer la ramaderia i l’agricultura. Precisament quan el planeta era habitat per quatre gats, deu vaques i es conreaven 12 pebrots!