1 de febrer de 2023

I LES CAUSES?

L’etiologia estudia els determinants necessaris perquè es produeixin uns fets, uns resultats, uns judicis, els trastorns o determinats comportaments. Tenim la sensació que analitzar la causalitat dels feminicidis diaris, del perquè de la ingesta espectacular d’ansiolítics o l’alarmant increment d’intents de suïcidis entre els més joves, ens fa por. Ens estremeix pensar que les causes siguin estructurals relacionades amb el sistema de vida i de valors a què ens veiem abocats o en la despersonalització a què ens han conduit els nous ídols tecnològics. Ens estimem més el rebuscat relat del drama, l’efectisme i la teatralització de les desgràcies, la seua estadística i la morbositat de com s’han produït els fets, que no pas el perquè. I les causes tenen molt a veure en la trivialització de la política, i especialment en el discurs negacionista de les ideologies totalitàries. En l’absoluta banalització del sexe, la violència, de la mentida i el menyspreu dels valors de bondat, de dignitat, felicitat, d’amor o de fe religiosa,

La trivialització, la generalització i el fatalisme s’han convertit en els antídots contra la nostra, per acció o per omissió, col·laboració o participació en l’autoria dels fets esborronadors que ens aclaparen quotidianament. Mentre, en els debats dels mitjans audiovisuals, triomfa qui és més barrut i pocavergonya, contribuïm a normalitzar actituds que res tenen a veure amb el que es predica d’una societat sana. Mentre acceptem, en nom de la llibertat d’expressió o del que sigui, lletres infectes de cançons, continguts escombraria de segons quins programes televisius o la violència que contenen certs videojocs, com si tot fos un simple passatemps, estem banalitzant el valor de la vida i la dignitat de la persona. Sobre les causes dels feminicidis, de la violència de gènere, de l’odi a l’estranger, dels pensaments suïcides del jovent, hi ha milers de pàgines doctes que ens les expliquen, però, insistim, ens fa basarda afrontar-les, perquè implicaria un canvi radical de models de vida. Prevenim, però no anem a la rel del problema. I confiem en l’educació, però llegim el resultat d’una enquesta recent, feta a joves d’entre 15 i 29 anys, i ens esborrona observar que un de cada cinc creu que la violència de gènere és un invent ideològic i un de cada quatre creu que el feminisme vol perjudicar-los!

25 de gener de 2023

ELS PRESSUPOSTOS

EL PSC es va oferir, tot dissimulant una honestedat fora del que és normal en política, a negociar els pressupostos. ERC, després de jugar la carta fàcil dels Comuns i mostrant pomposament el beneplàcit dels principals agents socials, naturalment per necessitat, es va abonar a jugar-se-la amb al PSC. I esclar el PSC es va dir, ara és la nostra. Demostrarem que vam guanyar les eleccions. Si vols pressupostos hauràs de passar per l’adreçador. No solament, ERC, hauràs de claudicar en allò que més simbòlicament et debilita (l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó i el projecte de Hard Rock a Vilaseca-Salou), sinó que et desmuntarem el pacte amb els Comuns i, a més, si t’avens amb les nostres propostes enverinades, la ciutadania entendrà que, si hi ha pressupostos, de fet, seran els pressupostos del PSC. Semblaria com si l’operació l’hagués ordida el mateix Ho Chi Minh. A Junts, col·laborar amb ERC després de la trencadissa, no els fas gens de gràcia, i dubto que els interessi. Altrament, l’acord ERC+PSC els aniria com l’anell al dit per demostrar fefaentment la claudicació d’ERC als dictats del PSOE. I si, al final, el PSC no dona el vistiplau, a tothom li pareixerà que ha humiliat ERC, tenint en compte que ERC va donar suport als pressupostos de l’Estat. Tal com diuen els periodistes, el resultat d’aquesta operació serà que el PSC-PSOE haurà imposat el relat del “s’ha acabat el procés” i s’ha acabat ERC, si més no liderant el govern de Catalunya.

Si s’aproven uns nous pressupostos, se’ns diu que les arques de Generalitat s’incrementaran com a mínim en uns tres mil milions per resoldre les nostres necessitats. Si no, ens haurem d’acontentar amb anar tirant com fins ara i pidolant mes crèdit si s’hi avé l’autoritat de l’Estat. Si no hi ha nous pressupostos, la culpa serà del PSC i de Junts, i per tant, ERC tindrà la munició perfecta per convèncer la gent, en unes molt que probables eleccions anticipades, per guanyar-les folgadament. El culebrot de les negociacions, però, haurà servit una vegada més per demostrar que primer són els interessos de partit que les necessitats socials. Que la política és abans de res, estratègia que no pas interès general. A tomb d’això ens va com l’anell al dit el que diuen que deia el canceller Von Bismarck: amb les lleis passa com amb les salsitxes, és millor no veure com es fan.

18 de gener de 2023

JO I MASSA

El jo que és i el jo que existeix. El jo, l’essencial estructura corpòria amb els atributs dotats, i el jo que fa, que pensa, sent i actua, que protagonitza, que s’esdevé o es fa present o, en fi, que té consciència de ser-en-el-món, de-ser-aquí (el dasein de Heidegger). No és igual dir jo (el que s’anomena) que dir jo mateix (el qui n’és l’autor). De vegades el jo que es mira a si mateix es desdobla i s’anomena tu. Jo soc tu, el revers de mi. Tanmateix no hi ha dasein sense ens, perquè és precisament la consciència de ser que atorga valor al ser. No som només fisiologia ni homo economicus que actuem tan sols per benefici. No som només egoistes preservadors de la nostra intimitat contra la disgregació de la comunitat. Som en tant que ens pensem. I ens pensem i sentim en la mesura que som entre iguals. El sentit del valor dels nostres actes, de la nostra cadena d’accions, té a veure amb relació de l’altre. Però així que l’altre indeterminat és una massa acrítica dominada solament per les pulsions i les vísceres, ens veiem temptats al replegament del jo en una mena d’úter que ens re-materni i ens preservi de la disgregació en el magma de l’estupidesa general. Contra la despersonalització dels nostres temps, la fragilitat i la mutabilitat de criteris, bona colla de gent pugna per l’encapsulament i la introspecció, per una vida eremítica. I, en alguns casos per la dissolució del jo en un ideal de Natura, en una mena d’actualització animista de la natura. Abans de dissoldre’ns en la massa acrítica, molts s’han reinventat en un panteisme laic.

No podem existir per matar-nos els uns als altres. Per rabejar-nos en un sentiment tràgic de la vida. No podem existir només pensant com protegir-nos dels altres. No podem reproduir-nos pensant, com diu Plaute, que lupus est homo homini (l’home és un llop per a l’home). Quan hem arribat a la consciència que som com els arbres, les bestioles, els rius, les muntanyes, només ens consumim per sobreviure en la cadena tròfica de l’ecosistema natural. No hi intervé cap moral, cap religió, cap dictador, cap il·luminat. Existim i deixem d’existir perquè depenem els uns dels altres sense lligams normatius, sense supersticions, sense desigs. L’alegria i la tristesa, els motors de la voluntat o el fre de l’anorreament no són estats de l’ànim sinó simples florides, naixements i descomposicions.

11 de gener de 2023

QUÈ NO CANVIA?

Tomasi de Lampedusa escrivia a Il Gattopardo: canviar-ho tot perquè res no canviï. Una afirmació que en la novel·la es fa en el context del que representava el pas del govern de l’aristocràcia al govern de la burgesia. I per extensió, del govern de les minories privilegiades al govern del poble. I és cert que en allò essencial, els drets bàsics (permetin-me recordar-los: no discriminació per raó de sexe, d'edat, de raça, d’ètnia, de cultura, d’ideologia, de religió o qualsevol altra condició o circumstància de tipus personal o social, que limita o anul·la el gaudi o l'exercici dels drets i les llibertats fonamentals en igualtat en qualsevol àmbit de la vida pública), és una afirmació que té tanta veritat cínica, que, per necessitat, la gran majoria dels humans ens neguem a creure que sigui veritat que res no canviï. Els qui ocupem la part baixa de l’escala social no podem suportar que, quan guanyen els qui representa que ens han de defensar de la misèria i de la discriminació, no es produeixin canvis en les polítiques que afecten el benestar de la gent més necessitada. Tenim tanta necessitat de creure en miracles! I sí, algunes millores socials importants s’han produït gràcies a les grans mobilitzacions, manifestacions i, sobretot revolucions al llarg de la història en què hi han dat la vida multitud d’herois i heroïnes anònims.

Però, malgrat la sang vessada, res no ha canviat per als intocables i els qui gaudeixen d’impunitat. Malgrat la Il·lustració, malgrat Montesquieu, malgrat les adhesions als tractats de pau, a la declaració dels drets humans, malgrat els tribunals internacionals, continua havent-hi gent que pel seu origen, la seua ascendència, el seu poder econòmic, són, de facto, inviolables, són inimputables. I el pitjor de tot és que la seua impunitat és consagrada en constitucions democràtiques! Constitucions, que, amb una hipocresia insultant, declaren solemnement que tots som iguals davant la llei. Diguem-ho clar: tots els principis i lleis universals tenen excepcions, per raons d’Estat, per raons d’excepcionalitat o perquè és impossible combatre un Sistema mafiós globalitzat. Si tenen temps per irritar-se una estona, permetin-me unes paraules de l’admirat i lúcid Eduardo Galeano: la impunidad premia el delito, induce a la repetición y le hace propaganda; estimula al delinqüente y contagia su ejemplo.

4 de gener de 2023

NOU ANY NOU

El temps és el que sentim que ens passa al nostre cos. És el que imagina i intueix la nostra ment. Com més pesa el dolor dels ossos més sentim el temps. Com més contents estem, menys temps passa. Com més records se’ns fan presents, més temps viscut. Com més somnis tenim, més ens neguiteja el temps present. Bon any Nou, ens desitgem entre nosaltres. Auguri, es desitgen els italians, pressuposant que seran bons auspicis. A part del temps com a mesura cronològica, hi ha altres tipus de temps que són potser més interessants de tenir en compte. Què importa cronològicament un any més, si el meu temps és un patiment continu, un seguit de desgràcies? Què importa un any més si visc en un estat de felicitat beatífica? Què importen els dies, si avui estic bé i a l’endemà fatal? Si el temps no és el nostre temps personal, el nostre temps vital, biològic, psicològic, anímic, per què ens ha d’importar el temps que mesura les accions o els processos de tota cosa? El temps és la consciència de la nostra durada en el present de ser, en l’ara d’existir, el flux de successos, que coincideix cronològicament amb la dels nostres coetanis. És la consciència del nostre alè vital bergsonià. I el passat que recordem, tot allò que no és l’ara mateix, només és un afegit al nostre present que va deixant de ser present per ser passat, en cada present que sentim que flueix heraclitianament.

Però, hi està d’acord Einstein amb el que diem segons la teoria de la relativitat? I què en dirien els hipnotitzadors? O els psicoanalistes que practiquen les regressions terapèutiques? El temps lent, el temps ràpid, quina meravella! El temps dels enamorats o el temps dels angoixats. Que el temps és una qüestió relativa, segons el mesuri un o altre en una situació favorable o desfavorable, ho demostren aquestes expressions: donar temps al temps, cada cosa al seu temps, no tenir temps o tenir poc temps, el temps és or, al seu temps, temps era temps. I en els esports de competició quantes vegades no hem sentit que es fa temps, es perd temps, es guanya temps, s’atura el temps o s’acaba el temps? El temps és una mesura que es relaciona evidentment amb la velocitat i l’espai, però també amb l’estat d’ànim i amb la fe i l’esperança. Tant de bo aquest 2023 sigui tan bo com el millor que vàrem viure cadascun de nosaltres. Ara, el temps de les cireres arriba fins a Nadal!.