27 de desembre del 2023
45 ANYS DE CONSTITUCIÓ
Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis, el dicten precisament les Lleis del Mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti massa: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’excepcionen els inviolables.
20 de desembre del 2023
BON NADAL
![]() |
El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s |
No t’ho permet la situació personal o perquè hom pensa que Nadal és una mera mercantilització i profanació del sentit primigeni, tal com representa la paròdia del personatge del Grinch (creat pel Dr. T. Seuss en el llibre infantil titulat Quan el Grinch va robar el Nadal!, editat el 1957). I per reblar aquest clau m’han vingut que ni fetes expressament les paraules de l’assagista italià Giuseppe Di Giacomo, que en un article sobre el tema (Reflexions filosòfiques sobre la festa. entre temporalitat i eternitat) ens conclou així: Allò que compta ara no és ja el fenomen que es commemora sinó la diversió per a la qual aquell era només un pretext. Compta menys la memòria del passat que l’hedonització del present. Arreu la festa està regida per la lògica dels plaers de l’espectacle i el consum: la festa tradicional entorn de la memòria ha estat substituïda per una festa consumista i banal, centrada en el present.
13 de desembre del 2023
LA LLEI
6 de desembre del 2023
I LA UTOPIA?
Fa quaranta anys, als catorze ja eres gran. Però, en complir-ne quaranta, la majoria dels nascuts als cinquanta no volíem fer-nos grans. No volíem patir com ho havien fet els pares. Ni assumir la responsabilitat d’haver d’afrontar-nos a la fi del món en el canvi de segle. Però no hi havia més remei que complir amb el que estava establert des de l’avior. Mort el dictador, ens vestirem, per fi, de modernitat, que no era sinó aggiornamento de les ètiques clàssiques de l’utilitarisme, el benestarisme humà i animal, la democràcia dels drets i els deures, el neoemotivisme, el socialisme utòpic i l’hedonisme. Però, d’un dia per altre, ens captivà la deessa de la Postmodernitat. Ja no en caldria l’ètica kantiana per viure, ara emprendríem el vol cap a la deïficació de la vacuïtat, la indiferència, el cinisme, l’entropia, l’egotisme, la liqüificació, la robotització, el relativisme acrític, la hibridació, la incertesa i l’aleatorietat.
1 de desembre del 2023
Els meus 10 llibres indispensables
29 de novembre del 2023
NATALITAT SOTA MÍNIMS
Bé, gairebé tothom coneix aquestes dades o les pot consultar quan vulgui. El problema, deixant de banda el corrent creixent de les parelles que no volen tenir fills tot i poder tenir-los, òbviament és d’índole econòmica i laboral, i, en menor mesura, ideològic; els qui creuen que l’antinatalisme és una forma de lluita contra el sistema. I encara, segons l’antropòloga M. Inhorn, en tant que hi ha les dones que “volen tenir fills però que no els tenen, no per preservar la seua carrera professional, sinó per la manca de candidats per a la paternitat”. D’aquesta situació en diu “la bretxa de l’aparellament”. Encara que els robots, la IA, facin, en un futur pròxim, la feina que ara fan les persones, el que serà insostenible serà preservar el paradigma humanístic en què es fonamenten els valors de convivència estàndards actuals. El panorama que ens espera podria ser el d’una piràmide poblacional invertida: a la base, un petit nombre de criatures, i ascendint una reduïda cohort d’adolescents i joves en edat laboral, seguida de munió de robots i culminada amb un fotimer de gent jubilada, milions de centenaris i centenàries. Ah, i no hem parlat dels efectes de la baixa natalitat sobre el despoblament!
24 de novembre del 2023
LA NATURA LITERÀRIA. Unes notes de Josep Borrell (1985-2023)
“L’obra d’art ve a ser la historiografia inconscient de la seua època"
— Theodor Adorno
“El parentesc entre la pràctica filosòfica i poètica del discurs té un origen i un mitjà comuns. Ambdues són crides a l’ordre i persegueixen la construcció d’una forma intel·ligible a partir de la suggerent anarquia del fenomènic”
Qui té el cuquet d’acarar-se a l’artifici de la composició literària, a la màgia de la ficció i del procés de desdoblament del jo, de descobrir l’aventura de la mimesi, de la representació, de la creació de correlats objectius, del joc de la versemblança (i que en l’acte inspirat de traçar les primeres línies experimenti subliminarment una pulsió narcisista de recrear-se), en un moment o altre, ha indagat sobre les potències del verb i, en concret, la seua capacitat de produir bellesa amb un discurs els llindars del qual venen a ser una mena d’amalgama o de síntesi de totes les funcions clàssiques del llenguatge. I la pregunta que potser s’hauria fet abans de posar-se a escriure, seria: ¿com percebo que la forma del relat i la matèria escollida per a l’emissió d’un determinat missatge siguin susceptibles de ser interpretades com a literatura? ¿Contenen una càrrega retòrica intencionada que es pretén que delatin uns símptomes estètics generadors d’art o bellesa?. En realitat, hi ha multitud de respostes teòriques i d’exemples recollits en florilegis o analectes des dels temps clàssics que han afaiçonat els estudis sobre el tema.— George Steiner
Certament, allò literari, la dita literarietat o literaturitat, sempre se’ns manifesta com un constructe lingüístic màgic, perquè produeix en nosaltres lectors o oïdors un efecte sorprenent, inhabitual: ja sigui plaent, desconcertant, ja sigui angoixós, inquietant o somniós. I viatgem emocionadament sense solució de continuïtat des de les fibres cordials d’Alphonse de Lamartine, passant pels arravataments místic de San Juán de la Cruz fins a la literatura de la transgressió i del mal del Comte de Lautreámont o George Bataille. I ens preguntem: quina metallengua pot desentranyar-les? ¿Existeix, tal volta, un determinant antropològic, una conformació cerebral, una constitució humana, que puguin ser sistematitzats amb una hermenèutica del procés productiu de textos literaris?. Una hermenèutica que interpreti i expliqui aquesta intencionalitat humana de transcendir els actes de parla ordinaris, merament enunciatius i denotatius?.
Ens caldrà superar l’àmbit de l’intuïtiu per formular universals. Ja sabem que no es crea ex nihilo. Des del no-res, sinó ex ovo. Al respecte recordem l’assaig de T.S. Eliot de 1919 de T. S. Eliot Tradition and the IndividualTalent. I que els estructuralistes, els formalistes russos i txecs, el New Criticism nord-americà i la teoria de l’objectivitat del text literari, els semiòtics, la sociolingüística, la psicolingüística o els filòsofs del llenguatge, han dissenyat uns paradigmes meravellosos que, alhora que defineixen el marc teòric de l’anàlisi específica de la producció artística, ens acoten els mecanismes d’aquest discurs “especial”. Un discurs especial, d’acord amb la descripció de les diverses funcions del llenguatge, que el lingüista Roman Jakobson anomena funció poètica en la mesura que l’atenció de l’emissor recau sobre la forma del missatge.
Aquestes pàgines no són res més que una mena de dietari de reflexions sobre el fet literari. Reflexions fetes sobre lectures de qui com Jacobson, Tiniànov, Mukarovsky, Todorov, Barthes, Eco, Jauss, Popper, H. Bloom, G. Steiner, etc., han assajat sobre l’activitat artística i la naturalesa del missatge literari i han deixat petja en la nostra concepció de la natura literària i artística en general. Creiem que, com deia Jan Mukarovský, l’abordatge de la naturalesa del llenguatge de la creació artística, literària, cal fer-lo a partir de considerar-lo des de la perspectiva de la seua funció, el seu valor i la seua norma, que a mi m’agrada de traduir en: intenció, construcció i recepció i/o inferència. Preguntar-se per quina és l’entitat substantiva que anomenem literatura, en realitat, segons Wittgenstein, només es pot respondre dient que no hi ha una entitat substantiva fixa ni general per a l’art.
Sí que existeixen, però, una sèrie de “normes”, de convencions culturals establertes en els temps i en els espais, que han anat perfilant el comportament del llenguatge literari en la mesura que l’han diferenciat del llenguatge col·loquial ordinari. El crític francès Albert Thibaudet recalcava que cada escriptors té el seu temps i cada temps té les seues normes. I el lingüista Sebastià Serrano diu: el llenguatge es manifesta en el temps, però, a l’ensems crea en gran mesura el temps en què es manifesta. És el principi que regeix la cultura popular, la literatura popular. Els cicles dels temps històrics, els cicles de la natura, els períodes de la vida, els mites fundacionals, s’han expressat, s’han comunicat, de manera singular i diferenciada del llenguatge expressiu o performatiu habitual. I així el reconeixem des de la infantesa en la mesura que de ben petits aprenem (una capacitat innata?) a diferenciar el relat d’un conte de qualsevol altre enunciat.
22 de novembre del 2023
LES URPES DEL FEIXISME
M’agrada tant Ramón M. de Valle-Inclán, malgrat ser tan poc feminista i tauròfil! Quanta raó tenia quan afirmava que “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. I quina pena que, malgrat l’escolarització obligatòria, a pesar de la divulgació històrica de totes les barbaritats perpetrades pel nazisme i el feixisme vegis gent jove, suposadament instruïda i amb possibles, fent la salutació feixista, vociferant horroroses proclames, insultant la intel·ligència de la manera més pornogràfica i cavernícola. Com m’agrada Antonio Machado quan deixà dit: “Es propio de hombres de cabezas medianas embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza”. I prosseguia: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Ai, el feixisme de cada dia que ni la Transició ni la Democràcia han eliminat mai de la miserable pell de brau!
15 de novembre del 2023
SI NO FOS...
Si no fos perquè se’ns escapa el temps, si no fos tot tan complicat, si no fos que hem nascut on hem nascut i la vida ens ha maltractat, si no fos per culpa del que sigui, ens lluiria un altre pèl. I diuen que E. Kant ens respondria: la felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació. Si no fos per l’invent de la ironia, per l’humor, per les belles arts, per la comèdia, perquè coneixem el que escrivien Aristòfanes, Valle-Inclán o Pere Quart, no podríem suportar la realitat brutal del nostre món. Si no fos perquè la taca d’oli de la idiotesa, la indiferència i la deshumanització és cada vegada més gran en el nostre planeta, paradoxalment, encara es podria suportar menys el nostre món. Ens faria patir massa el Mal. Els esperits supersensibles es descompensarien en massa. Es col·lapsaria el sistema.
8 de novembre del 2023
LES DUES (O MÉS) ESPANYES
Que alguns membres conservadors (i caducats de fa cinc anys sense que hagin dimitit) del C.G.P.J. proposin que l’organisme es posicioni en contra de l’amnistia, és a dir, que actuïn com a polítics, i que alguns polítics conservadors i ultradretans actuïn com a jutges i amb eufemismes sarcàstics proposin el linxament no ja de Puigdemont sinó de tots els encausats pel Procés, és una aberració democràtica. S’ha de ser cínic, eh?, per afirmar que l’amnistia es carrega l’estat de dret! Quan aquests mateixos no van dir ni mu davant les amnisties fiscals dels governs populars. Sincerament, no creiem que aquest país superi mai la realitat de les dues (o més) Espanyes i molt menys quan l’esquerra es presenta sempre atomitzada, enquimerada per si és més burgesa o més revolucionària. Com se’m fan presents els versos d’Aantonio Machado: Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios,/una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.
1 de novembre del 2023
FRONTERES
Posats a parlar de fronteres i de reclamacions, així com és ben sabuda la dèria espanyola per reclamar Gibraltar (recordin, cedit a Anglaterra pel Tractat d’Utrecht), ¿com és que l’Espanya democràtica no s’ha plantejat de fer el mateix amb el comtat del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i el Capcir, que Felip IV, rei de Castella, d’Aragó i de Portugal, va lliurar a la França de Lluís XIV, pel tractat dels Pirineus el 1659, a canvi que el Capet, tercer de la Casa de Borbó, no interferís a Flandes? En fi, tot just farà un parell d’anys i mesos, les autoritats franceses van plantificar unes pedrotes a la carretera, concretament al coll de Banyuls, que connecta Espolla (Alt Empordà) amb Banyuls de la Marenda (Rosselló ) per, es va dir, “contenir la immigració irregular i l’amenaça terrorista”. El 22 de gener d’enguany, en ocasió de la fira de l’Oli i l’Olivera d’Espolla, els veïns les van apartar amb una excavadora.
25 d’octubre del 2023
MENTRESTANT
L’equilibri de què parlava Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya o el caràcter tan perfilat amb què ens definia Ferrater Mora, si hom observa el mateix naixement del catalanisme polític a finals del segle XIX i l’atomització que n’ha seguit fins al dia d'avui, són més un constructe teòric que una realitat. Políticament (en realitat, antropològicament) els catalans sempre hem anat d’Herodes a Pilat. Tanmateix Josep Ferrater reblava el clau quan deia al seu famós Les formes de la vida catalana: Catalans, “molt seny i poc sentit comú”. Mai no arribem a culminar ni els períodes de seny ni els de rauxa. Fet i fet és molt probable que siguem uns mitges tintes, els mediocres del ni massa poc ni massa massa. El nostre equilibri actual, aquest tradicional entre poc i massa, de fet, com en la majoria de gent d’ordre però de grans conviccions independentistes, és anar fent la viu-viu, perquè, com deia Òscar Wilde, l’únic avantatge d’haver jugat amb foc és que hom aprèn a no cremar-se.
18 d’octubre del 2023
PERSEGUITS
Per no parlar de les víctimes oblidades del genocidi nazi de gitanos i la discriminació social que pateixen encara en tants països del nostre entorn cultural i polític. Per no referir-nos al kurds, que van col·laborar evidentment amb EUA per enderrocar Saddam Hussein que els havia gasificat com si fossin la processionària, i tanmateix continuen rebent per totes bandes, pels iraquians, els sirians, els turcs. Un poble que fa més de cent anys que reclama un estat propi. O els indígenes de la selva amazònica brasilera perseguits i caçats com a conills pels grans explotadors forestals o les faraòniques regulacions fluvials. O els musulmans uigurs al nord-oest de la Xina que són perfectament reeducats en “centres de formació professional” perquè aprenguin a comportar-se com uns bons hans (l’ètnia majoritària xinesa) i els desaparegui del cap qualsevol idea d’independència que els pogués “torturar” tal com passava al Tibet. O, per referir-nos al súmmum de l’estupidesa, els atacs i els assassinats en països com Tanzània, República Democràtica del Congo o Burundi de l’Àfrica subsahariana, contra els albins, per la creença que les pocions preparades amb els seus ossos porten bona sort.
11 d’octubre del 2023
VIOLÈNCIA JUVENIL
Però els experts vaticinen que la situació només ha fet que començar. Si no es fa gir copernicà al model de societat que hem construït entre tots, però uns molt més que altres, la psiquiatria, la psicologia, els centres de menors, la fiscalia de menors no es podran llevar la feina de sobre. La violència juvenil, a fe de món que té on emmirallar-se. Vivim, cada dia i a cada hora i en directe, enfangats en una violència sistèmica en tots els aspectes de la nostra vida. Veure per la tele cossos surant al mar o mutilats per les bombes, refugiats malvivint en milers de camps de concentració, gent adulta, nens i joves remenant les escombraries davant de casa nostra o sentint com s’incrementen els índexs de pobresa malgrat els pal·liatius de les ONG, s’ha convertit en una aberrant normalitat.
4 d’octubre del 2023
22.000 MILIONS
Nogensmenys, els partits dits d’estat sempre han entès, alguns segles abans de l’1 d’octubre de 2017, que qualsevol concessió que es faci als nacionalistes catalans (sempre més torracollons que els bascos), cal fer-la pensant que tot allò que constitueix la columna vertebral d’un Estat, com les infraestructures viàries de tota mena de transport (de mercaderies, d’energia, de comunicació, de serveis varis) no es toca. No serà mai motiu de cap negociació, peti qui peti. Encara que el partit d’estat que aspira a governar no governi o encara que s’hagin de repetir eleccions, totes les vegades que ho permeti la sacrosanta Constitució del moment. L’Estat, els partits d’estat, segons la conveniència i sobretot quan necessiten els vots dels nacionalistes perifèrics, sempre tenen a punt uns asos trucats a la màniga per fer veure que els complauen. Que sembli que fan passar bou per bèstia grossa. Però, al final, resulta que les paraules se les emporta el vent, els problemes del dia a dia es mengen la memòria del que es va prometre, mentre el dèficit fiscal amb Catalunya, es calculi com es vulgui, ja frega el 22.000 mil milions!
27 de setembre del 2023
HIPÒCRITES!
El partit que proclama que ha guanyat les eleccions però no té majoria per governar perquè ningú llevat de l’extrema dreta vol pactar amb ell, és un partit que simplement no convenç la majoria de votants del país del qual es vol erigir en àrbitre de la moderació, de la llibertat, de la igualtat entre els espanyols. Ves quin país en què, diuen, tothom és igual davant la llei (d’això es deu tractar la igualtat dels espanyols) excepte el cap d’Estat que és inviolable i no “està sujeto a responsabilidad”. No et refot un país en què el mateix fet de ser independentista és considerat potencialment terrorista i, en canvi, exhibir banderes anticonstitucionals, fer la salutació feixista i corejar himnes de la mateixa naturalesa, és considerat llibertat d’expressió. No sé si a les misses en honor a insignes feixistes caiguts per Espanya es llegeix mai aquest passatge de Mateu, 23.28: Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. Potser sí, però o bé no ho escolten o pensen com sempre que els malvats, els pecadors, els destructors de la Pàtria sempre són els altres.
20 de setembre del 2023
CANVI CLIMÀTIC
Però, la batalla contra el mal, és d’unes proporcions megalítiques, de manera que les actituds testimonials seran tan insuficients com ho han estat fins ara davant els grans depredadors del planeta, amb les honorables excepcions de Greenpeace, els Verds, Coalició Clima, o les més d’un centenar, només a Catalunya, d’entitats que lluiten per la millora del medi ambient, la biodiversitat i la salut dels ecosistemes. Només de pensar en els materials que calen per fabricar un aerogenerador o les bateries elèctriques i els països que els extrauen, millor dit les grans companyies mineres que les exploten en quests països, no sé si estem fent grans avenços en la lluita contra el canvi climàtic. ¿Ja ho saben que hi ha més d’una trentena de països al món que han anunciat la construcció de reactors nuclears (tan sols a França n’han anunciat catorze), amb l’excusa de la independència energètica, la dependència de les energies fòssils i, per tant, la lluita contra el canvi climàtic?
13 de setembre del 2023
EL NEGOCI
La política la fan els polítics, es diu, però, en realitat, és més aviat al contrari. Els polítics, els qui exerceixen la política, són en la majoria dels casos fagocitats per les superestructures de l’enorme engranatge que mou la maquinària burocràtica de la política que no té altre sentit, altra finalitat, com deia Maquiavel, el pare de la ciència política, que l’obtenció del poder o la compartició del poder amb els poderosos de veritat. Tothom qui arriba a l’exercici de la política, fins i tot els més purs i nobles d’ideals i valors, si no s’hi rebel·len, acaben sucumbint als principis d’astúcia, pragmatisme, tactisme, doble moral, mitges veritats, capacitat de dribleig o regateig i d’esquivar o donar la volta a les interpel·lacions i crítiques, obediència al politburó, memorització de consignes i frases clau, perícia per sortir a les fotos i ser i estar al lloc oportú. Etc, etc.
6 de setembre del 2023
LES CONSENTIDES ABERRACIONS
És incomprensible com s’accepta amb tanta normalitat i indiferència que els considerats millors jugadors de futbol es comprin i es venguin per milions d’euros, tants que superen, per fixar-nos en una dada sensible, la suma de tots els pressupostos municipals de la demarcació de Lleida. Esclar, les passions, les grans afeccions, mouen milions i els milionaris dels esports majoritaris es protegeixen, se solidaritzen, s’intercanvien mercaderies humanes i, sobretot, són impunibles perquè poden comprar i vendre al comptat mitjans de comunicació, polítics, clubs, energies fòssils i renovables, organismes internacionals i silencis i màscares abominables. I al final, gairebé tots nosaltres, que necessitem alliberar-nos de les tensions i neguits diaris, esdevenim els seus clients més fidels i carallots. Com diu el savi uruguaià E. Galeano: el futbol és l’única religió que no té ateus.
30 d’agost del 2023
ELS COLOMS
Doncs bé, es veu que hi ha una entitat que els defensa, anomenada Corazón de Paloma, nascuda a Barcelona el 2012, que ha aconseguit, sembla, el sacrifici zero de coloms a Barcelona. Rebaten per exemple que siguin vectors de malalties, en són indicadors. No són bruts, els encanta estar nets. Les deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la seua. El problema està en la brutícia que generem els humans. I ens fan adonar que són éssers conscients de la seva pròpia existència i capaços de reconèixer persones. Que gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles i el seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. O, fixa’t tu!, poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia. I que són els animals més condecorats de les dues guerres mundials. Diguem, d’acord. No els extingeixin “sàdicament”, però amb una petita mostra en tindríem prou, no?.
23 d’agost del 2023
SIMPLE VS SENZILL
Alguns admirem quasi religiosament la gent que té poques necessitats. Que viu sense crear-se necessitats, que aprecia el que té, que no enveja res del que tenen els altres. Que s’abelleix amb eI que aconsegueix amb el seu esforç. Fins i tot en el sentit que O. Wilde ho deia: tinc el gustos més simples. Sempre estic satisfet amb el millor. En canvi, detestem el simplisme, el populisme (que n’és una manifestació, sobretot en política), la superficialitat, el reduccionisme o la frivolitat que no té res a veure amb l’humor ni la ironia. Aconseguir la simplicitat de la complexitat perquè sembli senzill d’entendre és un art que nomes han aconseguit els talents més exquisits: Confuci, Marc Aureli, Montaigne, Coco Chanel, Rowan Atkinson, Eugenio, Steve Jobs, Charli Rivel o el mateix Einstein, del qual encara avui s’estan comprovant les seues teories.
16 d’agost del 2023
MASSA ADMINISTRACIÓ
La ciutadania sap que si vol demanar, si vol protestar, si vol influir, si vol queixar-se, si vol sol·licitar, si vol alguna cosa per a si mateix, per al seu llogaret, el seu poble, la seua ciutat, el seu ofici, ha d’associar-se, ha de mancomunar-se, ha de gremialitzar-se, ha de sindicar-se, ha de federar-se, ha de fer comunitat, per tal de tenir veu i, alguna vegada, fins i tot, vot en els centres de poder on es prenen realment les decisions. I per fer equip, no calen tantes administracions intermèdies ni tants assessors ni “correveidiles”. Calen els vots, la suma de vots per governar les institucions principals que no són altres que el govern de Madrid, el govern de la Generalitat, els govern de les Diputacions.
9 d’agost del 2023
EL MILLOR MÓN POSSIBLE
I no es tracta de la vana nostàlgia com denunciava J. Manrique que “...a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”. Ni tampoc que les generació futures viuran pitjor que el que hem viscut o vivim en el nostre temps, sinó que, en paraules d’Emil Cioran, l’anomenat apòstol de la desil·lusió, “cada generació viu en l’absolut; es comporta com si hagués assolit el cim, o el final, de la història”.
2 d’agost del 2023
POLÍTICAMENT INCORRECTE
Generalment la incorrecció política s’ha associat al món de l’art, de la música o de la literatura. I a alguns periodistes, els quals sovint són expulsats dels altaveus mediàtics convencionals. Tothom coneix artistes que per les seues lletres, els seus murals, els seus muntatges escènics han estat censurats, denunciats, i condemnats. Però curiosament així que l’extremadreta s’ha anat escampant com taca d’oli en amplis sectors i segments de la nostra societat, el llenguatge políticament incorrecte s’ha anat transformant en llenguatge descaradament insultant i humiliant. De dir al pa, pa i al vi, vi s’ha passat de dir pa quan és vi i dir vi quan és pa o de negar l’evidència que existeixen el pa i el vi. I, sobretot, de convertir el llenguatge antinormatiu, emparentat amb la ironia i, fins a un cert punt, amb el disfemisme, en una mera i simple mentida, en pura estupidesa intel·lectual. ¿Serà aquest article políticament incorrecte?
26 de juliol del 2023
L’AUTODETERMINACIÓ
El Marroc mentre sigui necessari per als EUA i per la UE mai no cedirà a un procés d’autodeterminació dels sahrauís. Com no ho farà mai Espanya ni el Regne Unit per a Gibraltar. Ni Espanya ni el Marroc per al cas de Ceuta i Melilla. El que s’ha conquerit per la força de la guerra i s’ha rubricat en tractats davant tots els notaris del món, no es toca. No es mouran d’allà on són ni Catalunya, ni Euskadi, ni Escòcia ni Irlanda del Nord. A no ser que aquestes nacions aconseguissin una improbable victòria en un camp de batalla cruent. Com no es toquen ni es tocaran mai ni San Marino ni Liechtenstein ni Mònaco, ni molt menys encara, Andorra o el Vaticà. Malgrat la Carta de les Nacions Unides, la paradoxa és que la majoria de les constitucions dels estats consolidats no reconeixen el dret d’autodeterminació dins el propi estat però si en altres estats. Recordin que Espanya va reconèixer el 2014 que Palestina hi tenia tot el dret.
19 de juliol del 2023
LA DICTADURA A TRAVÉS DE LES URNES
Seran temps de tornar a la clandestinitat? De l’exili interior i exterior com en altres temps, que ara sembla que tornen amb aparences democràticament populistes? ¿Seran els temps de les edicions secretes, de les representacions teatrals i les actuacions musicals en foscos soterranis només a la llum d’espelmes? El que és segur és que tornarem a erigir o a dreçar murs de lamentacions on ens colpejarem el pit i ens cobrirem la clepsa de cendra, mentre ens acusarem de covards i pusil·lànimes, d’indecisos, d’egoistes, de no haver après res de la història, de repetir, millor dit, la mateixa història de sempre. ¿Catalunya serà una illa, que salvarà els balears i els valencians, desposseïts del més íntim, colonitzats maliciosament des de fa anys? Deia Virgili: “La baixada a l’Avern (l’infern) és fàcil i suau; les portes de la ciutat de Dite, són obertes de bat a bat dia i nit. Però fer un pas enrere i tornar a veure el cel, això sí que es una feina i un afany difícil!”.
12 de juliol del 2023
ELS SILENCIS DE L’ESTIU
El més fumut és que sempre passen les mateixes coses bones, mediocres i dolentes. I l’excepcional és que o bé ja ho sabien els serveis secrets o bé ja era previsible, sobretot, per als escèptics, els pessimistes, els malastrucs i els clarividents. Per exemple, que la dreta i l’extrema dreta ens solucionaran la vida. Quan fa calor, que comencen a funcionar tota mena d’aparells elèctrics de refrigeració i es fan més rentadorades que mai, curiosament no es parla mai del preu de la llum. Resulta que tothom qui més qui menys fa vacances a la platja o a la muntanya i viatja per aquests mons de déu, i com per art de màgia han desaparegut els tretze milions de persones en risc de pobresa del país. Com la sequera, que també ha desaparegut durant dos meso. I de la que vindrà o de la que no marxarà ja en parlarem després de l’estiu. Quan fa calor no servim per a gran cosa i no podem filosofar ni menys atabalar-nos per les desgràcies que ens aclaparen dia sí dia també. Fins i tot el qui pateix ha de poder alliberar el malestar encara que sigui pel llanguiment que produeix la solejada diürna i nocturna. Llàstima que el silenci d’estiu sigui colpejat pel parrupeig dels coloms, els lladrucs dels gossos, l’estridència del camió de la brossa, els esgarips dels borratxos que deambulen pels carrers a la matinada o les alarmes dels cotxes que es disparen perquè un gat hi ha saltat al capó. Sí, passen les mateixes coses, perquè, malgrat l’evolució, mentre siguem humans serem previsibles.
Per què hom espera que les polítiques de dretes modificaran la nostra vida quotidiana? Tal volta, amb més policia i més vigilància s’acabaran els furts, els robatoris i el vandalisme? Tallarà, la dreta governant, les mans als qui robin? Viuran millor els assalariats i els pensionistes? Hi haurà menys feminicidis i homofòbia? Menys atur? ¿Tindrem més metges, més mestres, més protecció al català, més inclusió escolar, millors carreteres, millors rodalies si es redueixen els impostos a la banca a les grans fortunes i es paralitza la inversió pública, i en canvi augmenten les privatitzacions i l’espanyolitat? Als humans, a l’estiu, ens costa distingir el bé del mal, perquè durant la resta de l’any ja ens han ben anestesiat i ens han preparat per a l’engany. Ens hi hem acostumat. A qui importa, a l’estiu, que ens governin els uns o els altres?
5 de juliol del 2023
LA ANORMALITAT NORMALITZADA
Se’ns diu que és llei de vida. Que els qui no es mouen de lloc i no entenen que el món evoluciona, excepte Déu, Pàtria i Rei, es converteixen en uns criticaires, en uns amargats, en uns agorafòbics o, en el millor dels casos, en uns solitaris col·leccionistes: de cromos, de postals, de records, de nostàlgies, de vinils, de tebeos, de paper pautat, de màquines d’escriure, de baldadors de seient de ferro, de cabanes de fusta a les branques dels arbres, de barretines, d’escapularis, de pólvores de talc o d’enciclopèdies escolars on hi havia tots els sabers necessaris per aprovar els estudis primaris. El normal ara és que si fots un bolet al xiquet rebec siguis denunciat i condemnat a l’allunyament del teu fill durant quatre mesos, després que la sentència hagi tardat anys a dictar-se. No sé, fa la impressió que com més hem avançat en les tecnologies de la comunicació i la informació, més hem perdut el senderi, que no fa tants anys volia dir sentit comú. És tan normal que Espanya sigui la campiona d’Europa en el consum de psicofàrmacs diaris?
28 de juny del 2023
GUERRA A UCRAÏNA, ENCARA
Ja sabem que la intoxicació i el falsejament de la informació formen part de la guerra. Però volem creure que hi deu haver, encara, algunes boques crítiques i amb mitjans per escodrinyar en l’interior dels escenaris geoestratègics i que ens puguin explicar, per exemple, quin és el cost real de tot aquest desastre humanitari i qui pensa treure’n profit quan s’acompleixin els objectius dels qui en mouen els fils. Quants morts fan falta per amortir-ne les inversions milionàries que són titllades d’ajuda?. És realista fer caure Putin i el seu règim? És realista que Ucraïna recuperi tot el terreny perdut àdhuc la península de Crimea annexionada formalment pels russos el 2014?. Malauradament, malgrat l’eufòria dels fabricants d’armes més eficaçment letals per veure com són determinants en la contraofensiva ucraïnesa o a pesar de les bones intencions negociadores, als camps de batalla, com sempre, qui hi mor de veritat són els soldats (i els qui pateixen irremissiblement els danys col·laterals) i no els buròcrates.
21 de juny del 2023
QUÈ HA PASSAT A RIPOLL?
En la seua diagnosi fa un retrat del municipi que podria estendre’s a qualsevol del de les nostres comarques d’una dimensió similar. Hi diu, entre altres: 1. Que al Ripollès hi destaca un sobreenvelliment de la població i que la immigració sosté la base de la piràmide d’edat en la franja més jove. 2. Que a pesar que la comarca té uns índexs baixos de població immigrada, els discursos racistes, masclistes, homòfobs existeixen i tenen el seu espai, tot i que acostumen a difondre’s en l’esfera privada de les persones o bé entre els cercles de confiança. 3. Durant la crisi de 2008 es van retallar els recursos destinats a les polítiques de ciutadania i immigració, i es va desmuntar l’equip divers que treballava en aquest àmbit. 4. Ripoll i la comarca es caracteritzen per tenir un funcionament social amb una visió molt tradicional, fet que es reflecteix sobretot en les generacions de més edat. En fi, que quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar.
14 de juny del 2023
VE EL LLOP
El problema del pèndol és que de seguida que comença el moviment d’oscil·lació i més concretament el seu basculeig cap a l’esquerra, l’atomització de les propostes progressistes i, tal com dèiem, independentistes, les pugnes pels seus lideratges, les incompatibilitats pels matisos en els objectius a curt termini i en els utòpics horitzons, les minúcies en els mètodes, en frenen l’impuls, n’eixarreeixen tot entusiasme. L’independentisme des del seu naixement en el segle XIX sempre s’ha vist condemnat a perdre pel mateix: els misèrrims matisos i detallets. El pensament d’esquerres, les programàtiques progressistes, exactament igual. I això passa, irònicament, en un país on hi ha més gent pobra que rica, on hi a més famílies que les passen magres, que gent que viu folgadament. En un país on, encara no fa tres anys hi havia més independentistes que unionistes. O almenys això és o era així segons els qui elaboren estadístiques. Perquè aquesta és una altra, sabem realment què vol la gent dels seus governants a més dels tòpics “salut, dinero y amor?
7 de juny del 2023
COMPRENSIÓ LECTORA
L’informe Pirls de 2021, que analitza el nivell de comprensió lectora dels alumnes de quart de primària, publicat el maig passat, situa Catalunya a la cua de l’estat espanyol juntament amb Ceuta i Melilla d’entre les comunitats autònomes on es va aplicar la prova. Si en l’anterior estudi de 2016 els resultats catalans ja eren dolents, ara encara ho són més. Hauríem d’analitzar la tipologia d’escoles on es van aplicar les proves, el seu context sociocultural, el nivell de renda de les famílies dels alumnes examinats, el nombre de migrants que escolaritzen i, àdhuc, quins plans lectors tenen aquests centres i com els desenvolupen. Però, la realitat d’aquests informes internacionals és que a casa nostra anem malament des de fa temps. De plans i projectes lectors se n’han dissenyat un munt des de fa anys. Uns els ha elaborat la conselleria d’Educació, uns altres la de Cultura, i encara d’altres a càrrec d’associacions de veïns, de municipis o de la Institució de les Lletres. I pel que es constata la majoria tampoc no han reeixit. A banda de tots els condicionants que esmentàvem abans i de l’imperi de la imatge, hi ha un fet incomprensible: ¿com és que el Pla Nacional del Llibre i la Lectura no es formalitza, per Acord de Govern, fins al 14 de juliol de 2020, tot just encara no fa tres anys, i a sobre es modifica el seu organigrama a penes fa un any, i per més inri es dona un marge d’un altre any per presentar un Programa?. ¿Cal tanta burocràcia per fer un Pla Nacional de Lectura operatiu, sobretot quan hi ha centenars de projectes de professionals de la docència i de la biblioteconomia que funcionen exitosament?.
La LOMLOE prescriu mesures perquè l’alumnat s’exerciti en la lectura sobretot en els cicles obligatoris. Però llegir comprenent el que es llegeix és una activitat que no depèn només de l’escola, de les bibliotecàries o de les Conselleries pertinents, sinó també dels entorns on conviuen els nens i la nenes, els nois i les noies. Si féssim la prova de comprensió lectora als pares i mares dels xiquets examinats, quin resultat obtindríem? L’aprenent de lector ha de veure llegir al seu entorn. L’aprenent de lector ha de llegir un estona cada dia, en silenci i en veu alta. Igual que serà bo que, com deia el clàssic, quan s’exerciti en l’escriptura no passi dia que no escrigui almenys una línia ben escrita.
31 de maig del 2023
LA NOVA ICONA ANTIRACISTA
És irrefutable que Vinícius ha estat, com tants d’altres, befat i injuriat, i que no és manera de tractar-lo pels seus comportaments inadequats com a jugador, però també ho és que té padrins poderosos. Tants que fins i tot el Comitè de Competició va anul·lar la targeta vermella que l’havia expulsat del partit contra el València. Tants que no ens estranyaria gens que l’estructura arbitral saltés pels aires, com de fet, ja n’han apartat algun del VAR. Aquesta contundència punitiva que ha recaigut en el València CF i evidentment en alguns dels seus energúmens seguidors, tot i així no l’hem solgut veure quan a les grades d’alguns camps s’han mostrat esvàstiques i altres simbologies repugnants, es canten autèntiques porqueries, s’insulta tot altre jugador o entrenador i no precisament pel seu color de la pell o la seua procedència. Al final, com diu el meu amic, Vinícius ha acabat essent el blanc de totes les crítiques!
24 de maig del 2023
ÒXID DE DINITROGEN
L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño del prevere Calderón de la Barca: ¿Qué es la vida? Un frenesí. / ¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño; / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son.
17 de maig del 2023
RODALIES, ESTRUCTURA D’ESTAT
Només em plau recordar-los que l’any 2001 la Generalitat va crear IFERCAT (Infraestructures Ferroviàries de Catalunya) amb quatre objectius basics: la Línia 9 del metro de Barcelona, la Línia Orbital Ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari i el Tren Tramvia. L’articulació del Sistema Ferroviari de Catalunya va quedar establert per la Llei de 4/2006. L’any passat la Generalitat va encarregar l'estudi de viabilitat del tren-tramvia del Bages, el tren-tramvia de les Terres de l’Ebre i el tren-tramvia de la Costa Brava, amb el ramal del tren tram Olot-Banyoles-Girona. L’any 2004, però, la Generalitat ja havia obert concurs per projectar l’Eix Transversal. El 2006 es van adjudicar diversos projectes per a fer-ne reserves de sòl, fet que va provocar que alguns propietaris dels suposats terrenys per on passarien els combois ja es preparaven per demanar suculentes compensacions. Doncs bé, en què ha quedat tot plegat?. No havíem d’arribar a Saint Girons amb el tren de la Pobla? Oi que algun dia arribarà el tren a Andorra, i per tant a la Seu d’Urgell?. Eh que el tren és una estructura d’Estat de la qual a Catalunya encara no hem posat sinó uns exigus fonaments a la Catalunya interior i al Pirineu?
10 de maig del 2023
PROCLAMES ELECTORALS
I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.
3 de maig del 2023
EMERGÈNCIES ELECTORALS
Ja té atreviment que el mateix president Sánchez reconegui que Espanya és del països de la UE amb menys habitatge públic. Ja és de jutjat de guàrdia que habitatge públic s’hagi privatitzat a fons voltors o que les mateixes institucions públiques tenidores de sòl reservat a habitatge social n’hagin permès requalificacions urbanístiques per a altres usos. Paral·lelament a aquesta eufòria electoralista, com era d’esperar de part dels lobbistes del ram s’han aixecat veus denunciant els efectes col·laterals de la llei que diuen: si els propietaris arrendadors no poden obtenir un rendiment dels seus actius immobiliaris, no tindran incentius per arreglar i mantenir els pisos en condicions, se’n reduirà l’oferta i es paralitzarà la poquíssima promoció privada de vivenda dedicada al lloguer. El problema rau en la paradoxa que l’habitatge és un dret, però també és una mercaderia.
26 d’abril del 2023
EL VOT DE L’EXTREMA DRETA
La segregació mental, les bombolles urbanes, el nativisme i la defensa de la preservació racial identitària, el control del relat populista, l’alimentació d’enemics imaginaris, la creació de bocs expiatoris, tot hi fa perquè s’arramassin vots cap als extrems de la política. Però els vots que van a l’extrema dreta no plantegen mai solucions concretes als problemes del dia a dia de la ciutadania. Tots els mals i els problemes socials són culpa del separatisme, de la immigració sobretot de religió musulmana, de les autonomies, del comunisme, del feminisme, de l’ecologisme, de la democràcia i el pluralisme polític, de la relaxació moral i el llibertinatge, de l’ateisme, del sindicalisme, de les lleis de memòria històrica, del garantisme judicial, del bonisme policial, de la desestructuració de les jerarquies tradicionals corporatives o, en fi, de la globalització, del multiculturalisme i les societats obertes.
19 d’abril del 2023
DE LA HIPOCRESIA
Com sigui que vagi evolucionant el tema, el fet és que la senyora Obregón ha pagat la gestació de la seua neta i, com correspon a qualsevol transacció comercial, també ha cobrat el ventre de lloguer. I, no menys important, tot plegat ha contribuït a remoure algunes consciències i, com no, a l’espectacle moral patri. El/La nounat/da, de moment, és en un segon pla. Mentre sigui inscrit com a ciutadà espanyol i en tingui cura qui sigui que faci el que cal fer a tota criatura, la resta ja se n’ocuparà la premsa el cor. Suposem que els més conspicus algun dia investigaran què passa amb la paternitat subrogada, amb els bancs d’esperma, si existeixen casos de clonació de gens humans. O, fins i tot, si la Intel·ligència Artificial, ara que dona mostres que se’ns està anant de les mans, està intervenint en tota aquesta revolució reproductiva humana. Ja és ben curiós que amb el relleu i les conseqüències que tenen i comporten aquestes temes, com diu l’alcarrasina Sílvia Aldavert Garcia, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, “els drets sexuals i reproductius no s’hagin considerat mai drets humans”.
12 d’abril del 2023
CAPITALISME ECOLOGISTA?
El que és surrealista, o millor esperpèntic, per dir-ho perquè se m’entengui, és voler fer compatible el capitalisme amb l’ecologisme i la sostenibilitat. És com fer entrar un clau per la cabota. L’exemple paradigmàtic del carreró sense sortida seria: si volem continuar essent competitius i creant riquesa, cal ampliar l’aeroport el Prat, però alhora cal preservar l’ecosistema de les llacunes de l’entorn i evitar que més trànsit aeri no suposi més emanació de CO2 a l’atmosfera. Els enginyers se les empesquen amb una pista sobre el mar i els ecologistes i el Parlament! responen dient que és una barbaritat. I, mentrestant, els organismes internacionals ja es poden anar esgargamellant a informar-nos que malgrat els acords que es prenen en els fòrums sobre el tema, la dilació en la presa de mesures contundents és exasperant. Com ho són els escèptics que et demostren que la degradació ja va començar fa 10.000 anys en plena edat del Neolític quan va néixer la ramaderia i l’agricultura. Precisament quan el planeta era habitat per quatre gats, deu vaques i es conreaven 12 pebrots!