LA NOVA ICONA ANTIRACISTA

Sí, com deia aquell, a mi també m’estranya que només s’insulti Vinicius Júnior i no a la resta de jugadors negres de la plantilla del Real Madrid. Aquests dies s’han estat editant vídeos de comportaments racistes de fa temps fins als nostres dies en tots els camps de futbol, contra molts jugadors que no jugaven ni juguen precisament al RM i a favor dels quals no es va aixecar ni una mil·lèsima part de la polseguera que ha produït el cas del golejador madrileny. Si sumem el fet que sobretot els camps de futbol solen ser l’única sortida dels instints més primitius dels éssers humans i on és permès socialment fins a un cert punt l’expressió de la ràbia, la frustració que comporta el viure quotidià i, alhora, l’eufòria i la felicitat extrema, amb el fet que el jugador del Real Madrid, humiliat i convertit en el símbol de les víctimes de la xenofòbia i el racisme imperant a Espanya (i ara arreu del món), és de sang calenta, més nerviós del compte i en la majoria dels estadis on competeix és tingut com a un provocador, ja tenim la fórmula de la bomba de neutrons. Tant empoderat n’ha sortit Vinícius així que s’ha convertit en la víctima icònica dels insults i dels menyspreu al diferent i a l’estranger, que hi ha comentaristes esportius que ja l’anomenen el Mandela del futbol. Al Brasil no dubtaríem que li erigissin un dia d’aquests un monument. Fins i tot l’ONU i la Casa Blanca han denunciat el cas.

És irrefutable que Vinícius ha estat, com tants d’altres, befat i injuriat, i que no és manera de tractar-lo pels seus comportaments inadequats com a jugador, però també ho és que té padrins poderosos. Tants que fins i tot el Comitè de Competició va anul·lar la targeta vermella que l’havia expulsat del partit contra el València. Tants que no ens estranyaria gens que l’estructura arbitral saltés pels aires, com de fet, ja n’han apartat algun del VAR. Aquesta contundència punitiva que ha recaigut en el València CF i evidentment en alguns dels seus energúmens seguidors, tot i així no l’hem solgut veure quan a les grades d’alguns camps s’han mostrat esvàstiques i altres simbologies repugnants, es canten autèntiques porqueries, s’insulta tot altre jugador o entrenador i no precisament pel seu color de la pell o la seua procedència. Al final, com diu el meu amic, Vinícius ha acabat essent el blanc de totes les crítiques!

ÒXID DE DINITROGEN

Una de les virtuts dels períodes electorals, a part naturalment de la possibilitat d’exercir un dret democràtic elemental, és que s’insufla en el cos social una mena de gas del riure per l’eufòria que produeixen les promeses que tots i cadascun dels contendents ens proposen. Sol passar en els períodes electorals, però també -fins i tot hi ha irònics que reclamen eleccions cada any- en els preelectorals, quan es materialitzen finalment els compromisos més vistosos, habitualment reservats a obres públiques, que s’havien fet en el període anterior. Quatre anys donen per poc perquè es noti l’acció de govern, quan els euros escassegen, la burocràcia es menja el quadrienni, hi ha discrepàncies en les coalicions que van fer majories i quan l’oposició i el seus correligionaris s’hi atrinxeren en contra i posen en marxa la maquinària judicial. I sobretot i resumint quan els “grans” projectes “estrella”, els que justament il·lusionaren la majoria de votants, costen milions de vegades més de dur-los a la pràctica que no pas enunciar-los en un programa de propaganda electoral o anunciar-los pomposament en un debat televisiu. Tant se val, als votants, com si fóssim nens i nenes a qui regalen unes sabates noves, ens fa gràcia que ens prometin la lluna en un cove. Ens entusiasma. Ens desperta si més no la curiositat o ens trau de l’abúlia o la desgana amb què vivim el dia a dia la política.

L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño del prevere Calderón de la Barca: ¿Qué es la vida? Un frenesí. / ¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño; / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son.

RODALIES, ESTRUCTURA D’ESTAT

El més lamentable (tant que podria ser esperpèntic) del contenciós que té Catalunya amb rodalies Renfe-Adif és que s’ha convertit en l’exemple perfecte del que vol dir un clam en el desert. Des de fa més de vint anys que els diversos governs de la Generalitat venen reclamant-ne el seu traspàs integral, (no dic que ben intencionadament i possiblement amb la creença que tot plegat es gestionaria molt millor i amb l’assumpció que els errors es podrien pagar políticament amb càstigs severs a les urnes) tot i sabent que els trens de Rodalies i de tot altra tipologia i distància són una estructura d’Estat, de l’estat espanyol òbviament, com les autovies i les carreteres nacionals i els ports i els aeroports, i que com a tals estructures, són estratègiques per al manteniment de la unitat de l’Estat i per a la defensa d’aquest estat enfront de qualsevol ingerència exterior. Això és tan senzill d’entendre com el fet que hagi interessat tan poc el corredor mediterrani davant les pretensions del corredor central o atlàntic, malgrat que la major part de l’economia productiva de l’Estat es mogui pel llevant de la península.

Només em plau recordar-los que l’any 2001 la Generalitat va crear IFERCAT (Infraestructures Ferroviàries de Catalunya) amb quatre objectius basics: la Línia 9 del metro de Barcelona, la Línia Orbital Ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari i el Tren Tramvia. L’articulació del Sistema Ferroviari de Catalunya va quedar establert per la Llei de 4/2006. L’any passat la Generalitat va encarregar l'estudi de viabilitat del tren-tramvia del Bages, el tren-tramvia de les Terres de l’Ebre i el tren-tramvia de la Costa Brava, amb el ramal del tren tram Olot-Banyoles-Girona. L’any 2004, però, la Generalitat ja havia obert concurs per projectar l’Eix Transversal. El 2006 es van adjudicar diversos projectes per a fer-ne reserves de sòl, fet que va provocar que alguns propietaris dels suposats terrenys per on passarien els combois ja es preparaven per demanar suculentes compensacions. Doncs bé, en què ha quedat tot plegat?. No havíem d’arribar a Saint Girons amb el tren de la Pobla? Oi que algun dia arribarà el tren a Andorra, i per tant a la Seu d’Urgell?. Eh que el tren és una estructura d’Estat de la qual a Catalunya encara no hem posat sinó uns exigus fonaments a la Catalunya interior i al Pirineu?

PROCLAMES ELECTORALS

No es pot acontentar tothom perquè, en una ciutat, en un poble, sempre falta per resoldre, per arreglar, per implementar, per revertir, incorporar, etc., alguna cosa, algun dret, alguna obligació, alguna millora, alguna sorpresa, o alguna alegria. Als pobles que es despoblen hi falta gent que hi pugui viure. Als que van tirant, tot allò que fa que vagin tirant i que puguin tirar una mica més. Però a les ciutats, a part de coses, si hi falta algun cosa, sempre sol ser més abstracta que física, més conceptual que factual. A la ciutat, tot es resumeix a parlar i debatre de “model de ciutat”. I quan s’ha de desglossar hom es remet a uns altra mena d’universals: ciutat sostenible, ciutat ecològica, ciutat oberta, ciutat integradora, ciutat acollidora, ciutat feminista, ciutat lectora, ciutat del comerç de proximitat, ciutat neta, ciutat segura, ciutat no contaminant, ciutat amable, la ciutat dels vianants i el transport públic, la ciutat emprenedora, la ciutat ben comunicada, la ciutat verda, la ciutat equitativa, la ciutat equipada de serveis de tota mena, la ciutat ben planificada urbanísticament i, per què no, la ciutat dels “prodigis” -com deia el novel·lista-. ¿I en preguntem qui no voldria, doncs, una ciutat ideal?. En cada contesa electoral és obvi que tothom vengui la ciutat dels ideal. Però la ciutat i els pobles s’haurien de poder governar òptimament també pels detalls. I sobretot per encertar el to, la proxèmica, el verb i els complements i la cinèsica a fi de fer creïbles les promeses.

I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.

EMERGÈNCIES ELECTORALS

Fa molts anys que les dades reflecteixen que els joves ni que treballin no poden emancipar-se. Tothom sap que amb el que cobra un mileurista no pot pagar la majoria dels lloguers del mercat. ¿Quin truc de màgia ha de fer per pagar la morterada de 1000 euros de lloguer, més les despeses de llum, gas, calefacció, i menjar saludable?. El govern central ha aprovat posar al mercat del lloguer 50.000 pisos de la SAREB, el banc dolent, uns pisos la majoria dels quals estan en perfecte estat de ruïna i situats en perifèries desassistides i abandonades de la mà de déu. Ara fa unes setmanes es va aprovar una nova llei de l’habitatge que, entre altres, posa topalls als preus del lloguer. Com que al maig hi ha eleccions cal demostrar que es reacciona a una de les emergències més greus de l’estat. És en aquest sentit, per exemple, que els ajuntaments governats pel PSC-PSOE de l’àrea metropolitana ja pacten programes electorals amb la promesa miraculosa de garantir “que qualsevol persona tingui accés a un habitatge digne i assequible”. Es veu que les negociacions de la llei aquesta entre els partits de la Investidura han estat llargues, àrdues i difícils. I jo hi afegiria que han estat vergonyants, no solament perquè la llei arriba tardíssim (la catalana de 2020, que ja posava límits als preus dels lloguers en zones tensionades, fou tombada pel TC), sinó perquè no compromet cap pla d’inversió sostinguda en el temps en la construcció d’habitatge públic.

Ja té atreviment que el mateix president Sánchez reconegui que Espanya és del països de la UE amb menys habitatge públic. Ja és de jutjat de guàrdia que habitatge públic s’hagi privatitzat a fons voltors o que les mateixes institucions públiques tenidores de sòl reservat a habitatge social n’hagin permès requalificacions urbanístiques per a altres usos. Paral·lelament a aquesta eufòria electoralista, com era d’esperar de part dels lobbistes del ram s’han aixecat veus denunciant els efectes col·laterals de la llei que diuen: si els propietaris arrendadors no poden obtenir un rendiment dels seus actius immobiliaris, no tindran incentius per arreglar i mantenir els pisos en condicions, se’n reduirà l’oferta i es paralitzarà la poquíssima promoció privada de vivenda dedicada al lloguer. El problema rau en la paradoxa que l’habitatge és un dret, però també és una mercaderia.

EL VOT DE L’EXTREMA DRETA

Els qui voten l’extrema dreta, per què ho fan? Per nostàlgia de la dictadura, de les dictadures? Perquè són rics i temen perdre els seus privilegis? Perquè són pobres i la culpa que ho siguin són els estrangers pobres? Perquè són patriotes ultranacionalistes? Perquè són amants de l’ordre, de la mà dura i dels càstigs exemplars? Perquè no creuen en la democràcia ni en els sindicats ni en els partits polítics? Perquè són euroescèptics i xenòfobs? Perquè l’extrema dreta és l’expressió del seu descontentament general i de les seues múltiples i diàries frustracions? Perquè no suporten els catalans i els bascos?. Imaginem-nos en una societat distòpica: votarien Franco si ressuscités? Haurien votat Hitler, Stalin i Mussolini? José Antonio? El general Millán Estraín? L’ugandès Idi Amín? El bolivià Hugo Banzer? El tunisià Habib Burgiba? Fidel Castro? L’haitià Francis Duvalier? Pinochet? Videla? Gadaffi? Ho Chi Minh? Saddam Hussein? L’ugandès Idi Amin Dada? El guineà Teodoro Obiang Nguema? On Vox va obtenir més vots a les eleccions catalanes de 2021, segons un estudi del politòleg Toni Rodon fou en els barris més rics i en els més pobres de Barcelona. I constata que la segregació entre rendes altes i baixes crea marcs mentals de pensaments antagònics, la qual cosa comporta, diu Rodon, un augment de la desconfiança envers els altres i també envers la política. Un còctel en què el guanyador és l'extrema dreta.

La segregació mental, les bombolles urbanes, el nativisme i la defensa de la preservació racial identitària, el control del relat populista, l’alimentació d’enemics imaginaris, la creació de bocs expiatoris, tot hi fa perquè s’arramassin vots cap als extrems de la política. Però els vots que van a l’extrema dreta no plantegen mai solucions concretes als problemes del dia a dia de la ciutadania. Tots els mals i els problemes socials són culpa del separatisme, de la immigració sobretot de religió musulmana, de les autonomies, del comunisme, del feminisme, de l’ecologisme, de la democràcia i el pluralisme polític, de la relaxació moral i el llibertinatge, de l’ateisme, del sindicalisme, de les lleis de memòria històrica, del garantisme judicial, del bonisme policial, de la desestructuració de les jerarquies tradicionals corporatives o, en fi, de la globalització, del multiculturalisme i les societats obertes.

DE LA HIPOCRESIA

Fins que el cas de Ana Obregón no ho saltat a la palestra, la maternitat subrogada, com que és un tema pràcticament reservat a algunes elits que poden fer sempre el que volen mentre no en facin ostentació, no se’n parlava obertament. Ara resulta que cal regular-la millor, perquè, insisteixo qui pot se’n va als EUA i allí sorteja els entrebancs que li posen a l’Estat espanyol. El que ens xoca és l’ús dels eufemismes per parlar d’un ventre de lloguer o de comprar una gestació. Som tan hipòcritament pudorosos! Al nostre món farcit de normes eticomorals i dotat arreu de comitès d’ètica, es ven i es compra tot el que no s’hauria de vendre i comprar. Es venen ronyons, es ven sexe, es venen nadons, es roben nadons i nens i nenes, s’exhibeix canalla entrenant-se disparant escopetes i pistoles, nens i nenes soldats, nens i nenes vestits de legionaris amb les seues armes plastificades, nens i nenes esclavitzats en treballs miserables, nens i nenes desnodrits i esquelètics, nens i nenes violats, nens i nenes segrestats com a botí de guerra, enverinats, socarrimats...És tan perversa la nostra civilitzada societat que per moure’ns a la compassió som capaços de pagar i de vendre l’horror, la vesània o la barbàrie.

Com sigui que vagi evolucionant el tema, el fet és que la senyora Obregón ha pagat la gestació de la seua neta i, com correspon a qualsevol transacció comercial, també ha cobrat el ventre de lloguer. I, no menys important, tot plegat ha contribuït a remoure algunes consciències i, com no, a l’espectacle moral patri. El/La nounat/da, de moment, és en un segon pla. Mentre sigui inscrit com a ciutadà espanyol i en tingui cura qui sigui que faci el que cal fer a tota criatura, la resta ja se n’ocuparà la premsa el cor. Suposem que els més conspicus algun dia investigaran què passa amb la paternitat subrogada, amb els bancs d’esperma, si existeixen casos de clonació de gens humans. O, fins i tot, si la Intel·ligència Artificial, ara que dona mostres que se’ns està anant de les mans, està intervenint en tota aquesta revolució reproductiva humana. Ja és ben curiós que amb el relleu i les conseqüències que tenen i comporten aquestes temes, com diu l’alcarrasina Sílvia Aldavert Garcia, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, “els drets sexuals i reproductius no s’hagin considerat mai drets humans”.

CAPITALISME ECOLOGISTA?

Un dels perills més grans perquè la Terra sobrevisqui com a planeta habitable més enllà d’aquest mil·lenni són les vaques que pasturen per les prades verdoses de les nostres (o de qui sigui) muntanyes. No les bateries del cotxe elèctric ni els aerogeneradors ni l’armament atòmic ni el fracking ni els biocides ni el volum de residus que generem per la sobreexplotació de tots els recursos naturals, la nul·la gestió de la massa forestal, dels aqüífers o de la desaparició de milers d’espècies animals i vegetals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWD), si seguim el ritme actual de vida, necessitaríem els recursos de 2,5 planetes per abastir la població mundial l’any 2050. Però, les vaques que peixen herba pels camps on encara creix són la causa que la Terra foti un pet com una gla, sobretot quan, segons la FAO, el 33% dels sòls del planeta estan pràcticament degradats i no s’hi pot fer res més que prendre el sol i la pols i que hi passi algun ralli finançat per les grans corporacions extractives del planeta. És com si diguéssim, - i es repeteix maliciosament- que la culpa de la degradació del nostre planeta la tenen els pagesos i els ramaders i, en conseqüència, els qui mengem carn i peix i tot el que ens dona la vinya del Senyor.

El que és surrealista, o millor esperpèntic, per dir-ho perquè se m’entengui, és voler fer compatible el capitalisme amb l’ecologisme i la sostenibilitat. És com fer entrar un clau per la cabota. L’exemple paradigmàtic del carreró sense sortida seria: si volem continuar essent competitius i creant riquesa, cal ampliar l’aeroport el Prat, però alhora cal preservar l’ecosistema de les llacunes de l’entorn i evitar que més trànsit aeri no suposi més emanació de CO2 a l’atmosfera. Els enginyers se les empesquen amb una pista sobre el mar i els ecologistes i el Parlament! responen dient que és una barbaritat. I, mentrestant, els organismes internacionals ja es poden anar esgargamellant a informar-nos que malgrat els acords que es prenen en els fòrums sobre el tema, la dilació en la presa de mesures contundents és exasperant. Com ho són els escèptics que et demostren que la degradació ja va començar fa 10.000 anys en plena edat del Neolític quan va néixer la ramaderia i l’agricultura. Precisament quan el planeta era habitat per quatre gats, deu vaques i es conreaven 12 pebrots!

L’ANTESALA ELECTORAL

Una manera d’influir en el vot dels electors, en el nostre món supermediatitzat per les xarxes socials, les fake i similars, consisteix a fer córrer el rumor, per exemple, que la Colau i Pueyo perdran les municipals respectives i que a Espanya guanyarà el PP. Sense oblidar les dades del CEO i totes les altres enquestes d’opinió interessades que ens van inoculant els verins dels derrotats i les mels dels futurs guanyadors. Com si, llevat dels afiliats als partits, la resta decidíssim el vot segons gira el vent mediàtic o segons l’humor amb què ens despertem el dia assenyalat. Està estudiat per la psicologia política que, en realitat, no se sap exactament quan hom decideix el seu vot: hi ha tants ciutadans que ja el tenen decidit abans de les campanyes, com tants altres que el decideixen a darrera hora, mentre molt pocs són influenciats per les campanyes. No són pocs, però, els qui voten en contra de ja sigui per animadversió, antipatia o fastigueig ja sigui per qüestions merament estètiques. Ara bé: ¿qui vota racionament en funció del programa electoral i a la vista del seu compliment es decanta per uns o per altres? Qui se sent seduït per la personalitat encantadora del líder o la lideressa? Qui té en compte l’historial delinqüencial d’un partit per no votar-lo? Qui vota simplement per anar en contra dels partits catalanistes, independentistes i de passada en contra dels que hi han acordat alguna cosa?

Posats a interpretar què condiciona el sentit del vot, ¿és possible que programaris espia o hackers a sou de determinades ideologies puguin influir en els resultats electorals? Són aquests enginyosos manipuladors que alteren les percepcions de les nostres ments respecte de la bondat o la maldat de determinats partits, les corresponents llistes electorals i de les seues polítiques? I l’abstenció? És fruit d’una militància anarquistoide, d’una despreocupació, d’un avorriment, d’una desgana o una expressió de rebuig de la política tal com es percep que es practica? Per què els polítics són tan mal valorats en les enquestes i tan poca gent hi confia, sobretot a Espanya? Una manera de resumir el nostre comportament electoral es deu al fet que, tal com es podia llegir en un titular: ens uneix l’odi. La polarització a Espanya, a Catalunya, s’explica perquè estem més d’acord en allò que no volem que en el que volem.

L’ACCIÓ EXTERIOR DE LA GENERALITAT

Vostè sap exactament què fan les “ambaixades” catalanes que hi ha escampades pels cinc continents? Sap si la part dels impostos que paga destinats a aquestes oficines són productius en algun sentit? Més, per exemple, que les universitat del món on s’ensenya llengua i literatura catalana? Més que els casals catalans? Més que les multinacionals catalanes com Grífols? Més que no fan les Cambres de Comerç? Més que el Barça? Més que els polítics exiliats? Com és que no tenim manera de saber en què es gasten els euros que els són assignades? A part dels registres de catalans al món, de subvencions, de promocions, de premis, en què influencien, què transfereixen, ¿en què s’internacionalitza, en què què que es pugui quantificar? Per què, si no és remenant per internet, no es “publicita” mai ni la tasca que fan ni els resultats ni els impactes aconseguits? ¿Sap vostè, per posar un exemple ben recent, què se n’ha tret de la gira del president de la Generalitat per Sud-Amèrica? No què hi ha anat a fer, si no què hi hem guanyat el catalans que no hi guanyéssim ja? És important, esclar, ser-hi, en el món. Que se sàpiga que existim, que hem existit i que persistim com a nació amb la voluntat, per a alguns d’esdevenir un Estat. Naturalment que els simbolismes són importants, però sempre que a més de representar una idea, un pensament, un sentiment, projectin accions i provoquin respostes. Fins al dia d’avui, ¿sap vostè si hem obtingut alguna resposta positiva a les reivindicacions nacionals de Catalunya dels països on la Generalitat té “ambaixades”?.

En general, ni els governants ni els ciutadans no tenim una cultura de l’avaluació de l’acompliment de responsabilitats. No estem avesats al retiment de comptes. Mentre la pedagogia actual ha adoptat el criteri d’avaluar l’alumnat per la capacitat d’aplicar els coneixements que es van adquirint i a saber testar i corregir els seus errors, en els àmbits de la política, el mèrit no radica en la demostració de l’efectivitat de llurs accions, sinó en una mena de meritocràcia basada en l’acatament cec als líders. I si no opinem o bé, segons els consellers del ram que sigui, opinem per desconeixement, és precisament com a conseqüència que no s’expliquen prou bé les accions, les decisions i, sobretot, perquè ningú n’avalua els resultats de manera pública i contrastada.

AH!

–A veure, em pots dir si hi ha algun detingut, imputat, jutjat o empresonat per l’escàndol de l’espionatge amb el programa Pegasus? No, oi?. –Noi, molt soroll, però poques nous–. Ah! –De passada, saps si hi ha algun condemnat per la trama Kitchen?–. –Espera’t, home, que encara no han començat a jutjar ningú!– Ah! –Per cert, com ha acabat la investigació de la jutgessa andorrana que imputava Mariano Rajoy i l’aleshores ministre Fernández Díaz, per presumptes pressions a la Banca Privada d'Andorra, el BPA, en el marc de l’operació Catalunya?–. –Està empantanegat en un jutjat de Madrid, em fa l’efecte–. Ah! –I què és això del barçagate?–. –No hi entenc res de futbol.– Ah!. –Parlant d’altra: tu sap per què hi ha tanta canalla que es vol suïcidar?.– Jo, pobre de mi, què vols que et digui?. Pregunta-ho als psicòlegs. Millor, potser, als inventors del Tik Tok o als que ens han venut la il·lusió que vivim en el millor dels mons possibles.– Ah! –I la inflació s’aturarà amb la pujada dels tipus d’interès?–. –Diuen els entesos que fins que no s’acabi la guerra d’Ucraïna, re de re. Tot i així, jo penso com l’economista J. Kenneth Galbraith que l’única funció de la predicció econòmica és aconseguir que l’astrologia sembli una cosa més respectable–. –Ostres, ara l’has dita molt grossa!–. –Però per gruixuda la que he llegit no fa massa: que el PP pactarà amb VOX si li cal per governar en les properes eleccions–. –Que no hi governa ja en alguna autonomia?–.

–Escolta: estudiaran filosofia els nous batxillers?–. –Segurament, però vols dir que els servirà de res?–. Ves! –Aquesta és bona: sembla que Sanna Marin, la presidenta de Finlàndia, podria perdre les eleccions?–. –Aquella xicota tan eixerida?–. –Pobra!–. –Ara seriosament: creus que el cotxe elèctric és sostenible?. Ho dic perquè no sé si saps de què estan fetes les bateries. O, com et penses que s’obté l’hidrogen?–. Ah!? –I les dessalinitzadores, què?. Gasten un munt d’energia que no surt del molins de vent, eh?–. –Mira, ara que dius molins: ja saps de què estan fets aquests aerogeneradors?. D’on et penses que surten les tones de zinc, alumini, molibdè, i de terres rares, entre altres, que es necessiten per construir una sola turbina eòlica de 3 megawatts i 150 metros de altura?–. –D’on l’has treta aquesta barbaritat?–. –Per cert, el canviaran el nom del carrer, a la Pobla de Segur?.

UN NIU D’ESCORPINS

Tots els malfactors, es diu, acaben essent descoberts un dia o altre. I tot i saber-ho i ser-ne conscients, aquests facinerosos, maltractadors, corruptes, criminals, mafiosos, gàngsters, etc. continuen delinquint fins que se’ls acaba la ganga. Un dia o altre, més aviat tard que d’hora, seran jutjats, alguns seran condemnats, d’altres es passaran anys litigant, els uns se’n sortiran perquè la xarxa de complicitats serà tan entortolligada que no hi haurà manera de desenredar-la, i uns altres pagaran com a caps de turc amb la condició de ser recordats com a salvadors de la pàtria. No sé si aquesta malura afecta de la mateix manera els països nòrdics, però en el nostre no pots aixecar una pedra que no en surti un niu d’escorpins. Que si som mediterranis que si ja va amb el nostre ADN, que si aquí sempre ha imperat l’equació de feta la llei feta la trampa, que si naps que si cols, però els jutjats no donen l’abast, de tal manera que fa l’efecte que causes com el Tres per Cent, la Gürtel o el cas Villarejo i llurs derivades infinites formen part de la vida, de la història de la vida de generacions i generacions. De la mateixa manera que en formen part els cicles de l’hivern i l’estiu, la primavera i la tardor, volen els ocells i neden els peixos.

Vet aquí, doncs, que el problema no és tant l’horrenda quantitat de delinqüents malversadors del nostre país, l’esgarrifosa ràtio d’avarícia per persona i any o la ràtio d’afanadors, extractors i corruptes professionals entre els nombrosos càrrecs electes i de confiança dels partits polítics, sinó el fet que l’existència d’aquests depredadors socials i institucionals s’hagin convertit en uns personatges habituals de la nostra vida i la corrupció en un costum Com si extorquir, defraudar o dilapidar diner públic fos una pràctica més o menys normalitzada. La prova és que, quan la ciutadania té ocasió de castigar-los a les urnes, tal volta perquè ho hauria de fer a la majoria dels partits tradicionals, ni ho pensa ni ho té en compte. Fa uns anys la majoria de la gent ens vàrem indignar que un pocavergonya digués estoy en la política para forrarme. D’un temps ençà, és probable que fins i tot l’aplaudíssim per la seua sinceritat. El que passa és que tanta transparència, tanta publicitat, arriba un moment que fa fàstic i produeix una terrible sensació que la bona gent és idiota.

LA DESJUDICIALITZACIÓ

Les lleis les fan els parlaments, les interpreten els jutges i fiscals, les observem i complim el ciutadans que som tots plegats i tenen els efectes que preteníem o per contra ens defrauden o ens limiten. ERC es va plantejar, amb el realisme consegüent ateses les fatals derivades de l’1 d’octubre de 2017, pactar amb l’Estat una mena de pau política: a canvi de no tornar a fer el mateix de la mateixa manera i dels suports convenients a les propostes de llei del govern de l’Estat, aquest “perdonaria” (indultaria i reformaria el codi penal) els sentenciats, els encausats i els investigats pel Procés. I només faltaria, I’independentisme podria continuar somiant amb l’arcàdica república catalana. Quines han estat les conseqüències?: 1. Trencadissa total de les relacions entre les diferents opcions independentistes i ineficàcia del 52%. 2. Desavinença absoluta entre entitats (Òmnium, ANC, CDR i tutti quanti) secessionistes i, en consonància, desmobilització social. 3. Despullament del relat utopista de Junts per Cat. I 4. Reacció numantina del poder judicial a la política “reconciliadora” del govern. Amb l’opció mes pragmàtica possible d’ERC, és cert que hi hem perdut més bous que esquelles?

Vist tot això, què caram havíem pensat que implicaria desjudicialitzar més enllà dels indults i de les reformes penals? Que els qui estan encausats deixarien d’estar-ho? Que la fiscalia deixaria d’acusar? Que se sobreseurien els expedients? Que es deixaria d’espiar independentistes? Quina fantasia ens havíem construït? L’Estat i qualsevol de nosaltres entén que qui l’ha feta, l’ha de pagar encara que sigui amb el nou codi pedal. I la justícia està per això. I qui torni a fer-ho, la pagarem, els uns amb el bastó del codi penal reformat i tots plegats amb el 155. Aleshores quina esperança li queda a l’independentisme? El dictamen dels tribunals europeus? Un referèndum pactat el dia del judici final? La lluita per tornar a aconseguir una majoria de diputats independentistes al Parlament? La situació a què ha conduït la via realista ens sona, resumint, al que diuen que deia Nikita Jruschov: els polítics sempre fan el mateix: prometen construir un pont encara que no hi hagi riu. I no recordo qui que hi afegia: cal preveure què passarà dema, demà passat i l’altre, i tenir el coratge d’explicar per què no va ocórrer com es preveia.

ELS LÍMITS

Fa unes setmanes, en un programa de TV3 d’una certa iconoclàstia (‘hora d’emissió nocturna permet algunes escletxes en el Sistema orwellià), un humorista del programa va dir una inconveniència sobre un partit català que té molts diputats al Parlament i que en aquell moment era indispensable perquè s’aprovessin els pressupostos. A les vint-i-quatre hores vam saber que l’havien fulminat amb l’argument que la llibertat d’expressió té unes línies roges que no es poden traspassar i bla, bla, bla. I deduïm que no es poden ultrapassar en el context que sigui, tant si es fa broma com si no se’n fa. No és la primera vegada ni serà la darrera, perquè els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió són, a la pràctica, no els que consten en els manuals d’ètica, sinó en el criteri dels qui controlen els mitjans de comunicació i qualsevol altre espai on s’expressin ja sigui l’humor o qualsevol altra forma de comunicació. Tot i així, aquesta necessitat del poder de dominar tots els ressorts que l’han de sostenir que s’ha de manifestar en tot i per a tot el que afecta la vida les persones, és una qüestió que, amb el nivell d’informació i desinformació imperants, ja no trasbalsa ningú. Ningú s’estranya que, si treballes en organismes públics o amb participació pública (en els privats és de manual) t’has d’autocensurar, t’has d’estirar les orelles, si no vols que te les estirin o, pitjor, et facin desaparèixer o et facin purgar el pecat removent-te a l’arxiu o a l’hemeroteca.

El poder ni és més guapo ni és més llest, sinó, més poderós. Ho és en la mesura, insistim, que es procura que tot el que és possible de fer, de pensar, de sentir i de dir sigui fet, pensat, sentit i dit dintre dels marges que considera adequats i correctes. Té el patrimoni, a part de la violència, de la veritat, de l’ètica, de la correcció i de la imaginació. Teòricament en democràcia el poder polític, que governant és alhora institucional, burocràtic i tot el que en penja, l’atorga el poble quan vota. Passa, però, que el poble no coneix mai la lletra petita del “contracte”. Com deia aquell, en política, la moral, la virtut és per als que estan a l’oposició. El poder no entén de sentiments sinó d’interessos i són aquests els que determinen les regles del joc. El canceller alemany K. Adenauer ho resumia així: l’important no és tenir raó, sinó que te la donin.

AEROPORT DEL PRAT

L’ampliació de l’aeroport del Prat ha estat un dels requisits perquè PSC-PSOE aprovés els pressupostos de la Generalitat. Sembla ser que hi ha un pla perquè es faci amb una plataforma sobre el mar que costaria més de dos mil milions d’euros. Així se salvaria la riquesa ecològica de les llacunes de La Ricarda i El Remolar. Que quedi clar d’entrada que hi estem totalment a favor. Entre altres raons, perquè, si cap a l’any 3000 Catalunya aconseguís esdevenir una república independent o federada de l’estat espanyol, l’aeroport aquest no podria deixar de ser una estructura d’estat des de la qual els futurs descendents afortunats haurien de poder volar a tot arreu del món, almenys a tants aeroports com ho fan els espanyols des de Madrid o els francesos des del Charles de Gaulle, alemanys des de Frankfurt o els nord-americans des de l’aeroport Internacional Hartsfield-Jackson d’Atlanta. El que no entenem és per què, en el seu moment, quan es va plantejar el tema, hi hagué tant d’enrenou quan pel que sembla hi havia altres possibilitats constructives més enllà de l’afectació de les famoses llacunes. El que passa és que en aquest tema de l’aeroport, com en tantes d’altres (el corredor mediterrani, pel cas) assistim impertèrrits, malauradament, al joc de la política de vol gallinaci i del partidisme de saló recreatiu.

Si mai es proposa tirar endavant l’alternativa d’ampliació esmentada, estem convençuts que sorgiran mil i un problemes, ja siguin ambientals o ecològics, de disponibilitat pressupostària, de caràcter estètic o ja sigui de tot el que hom es pugui imaginar. En tenim experiència. Però bé, resumint: el que interessa, al capdavall, és qui ho pagaria això? Si Madrid és AENA, si Madrid decideix el nom de l’aeroport, si Madrid és l’autoritat aeroportuària, entendrem que ho pagarà Madrid i que el govern de Madrid serà qui decidirà, i no pas la Generalitat ni Foment, quin és l’aeroport que necessita Catalunya. I l’altra qüestió que ens interessa, perquè també tenim l’experiència en les dilacions històriques en les promeses inversions en infraestructures a Catalunya, és quan començaran les obres, un cop s’hagin sortejat tots els entrebancs previsibles? És possible que tothom qui en parla avui no la vegi mai aquesta ampliació? Sort en tenim que, com deia O. Wilde, l’home cregui en l’impossible, però no en l’improbable.

CRISI ENERGÈTICA

Estem fets de grans contradiccions!. Noruega el país que fa anys que va apostar per les energies renovables, model a imitar, ara resulta que és un dels principals proveïdors de gas i petroli als estats de la UE, i acaba d’aprovar que n’incrementarà la producció atesa la situació de guerra a Ucraïna i les sancions comercials contra el règim de Putin. Abans petroli i gas per a tothom, pagat bitllo- bitllo o subvencionat que una revolta social a gran escala. Alemanya, una altra campiona del món en ecologia, davant la situació crítica del proveïment energètic rus, torna a explotar mines de carbó, per cert el més contaminant dels combustibles fòssils. França que portava camí de tancar centrals nuclears, ha tornat a posar-ne en funcionament i al febrer de l’any passat s’anunciava que construiria 14 nous reactors amb la finalitat, es deia, de mantenir la independència energètica i, genial!, de lluita contra el canvi climàtic. A Catalunya, campiona també de l’ecologisme verd, si més del teòric, reivindicatiu i de boqueta, a finals del 2022 només el 17% de l'electricitat tenia origen renovable. L’objectiu governamental és que ho sigui el 50% el 2030, suposem que a base de fer miracles, perquè resulta, entre altres contradiccions, que allà on venteja més del país no volen molins i faran tot el possible per no malmetre el seu paisatge i naturalment evitar que els ocells i sobretot els ratpenats “entrin en declivi”.

Totes les renovables comporten afectacions al medi ambient, al medi natural, al medi cultural. Totes! Les de biomassa, les de biocarburants, les hídriques, les fotovoltaiques, les geotèrmiques, però menys que les tradicionals. Fins i tot s’ha calculat, gairebé al mil·límetre, el nombre de bèsties que poden morir per megawatt produït per aquestes energies alternatives, i la contaminació que produeix l’extracció dels material que s’utilitzen per construir-les i fer-les funcionar. Però, menys que les tradicionals. I com que gairebé tothom està convençut del canvi climàtic i que calen les energies alternatives que aturin l’hecatombe, consegüents amb les nostres contradiccions, a la gran majoria li desplau que siguin prop de casa seua pels seus efectes secundaris. I si no són ets són uts, el 2030, si no ha petat tot, encara ens ho estarem pensant. Sempre els quedarà als supervivents l’esperança de la fissió nuclear.

LA GUERRA A UCRAÏNA

Ja fa un any que dura i potser ja toca que ens preguntem fins a quan els Estats Units d’Amèrica, la Gran Bretanya i l’OTAN donaran suport a Ucraïna en aquesta guerra a la qual es destinen milers de milions que, òbviament, es detrauen d’altres polítiques més necessàries i útils a la ciutadania que governen? Quant de temps es pot aguantar la crisi econòmica que provoca la guerra i repercuteix en la majoria de la població? S’accentuaran encara més les divisions entre els països de la Unió Europea? Quant de temps Rússia pot allargar la seua “desnazificació” d’Ucraïna sense que trontolli res del seu politburó? Quant de temps cal esperar perquè les sancions a Rússia facin algun efecte entre la seua població i perquè aquesta es revolti contra el seu tsar Putin? És que algú pensa màgicament que als russos se’ls acabaran els míssils? És que algú és tan innocent que s’imagina que els soldats ucraïnesos resistiran una guerra indefinida? La indústria i el comerç d’armes i municions no en té mai prou. Són l’avarícia personificada. I se’ls en foten els morts d’una banda i l’altra, i de tot arreu, molts dels quals no sabran mai per què han mort ells i no els qui han provocat les guerres. I per més inri, s’ha de ser cínic, eh!, els soldats que moren en combat són acusats pels seus comandaments de ser poc professionals. Si em posés a la ment dels qui segur que algun dia aconseguiran contractes de reconstrucció d’Ucraïna, animaria els contendents que destruïssin el país com més millor per poder passar la factura més astronòmica possible. No ens enganyéssim pas, els països que ajuden Ucraïna s’ho cobraran com sigui. I aquests seran els autèntics guanyadors.

En el pressupostos de l’Estat d’enguany, aprovats per les forces “progressistes” de la Cambra, s’ha consignat un increment de la despesa militar. Si ets membre de l’OTAN no et toca més remei que complir. Però, com que som part interessada en el conflicte, val més que confiem que un coet supersònic rus no ens arruïni la rearmada pàtria. De moment, per Nadal hem pregat, alguns amb llàgrimes de cocodril, catòlics, anglicans, protestants i ortodoxos autèntics i cismàtics, perquè s’acabi la guerra i mentrestant hem contribuït amb els nostre impostos que es continuïn disparant tota mena d’artefactes mortífers. A mi sempre m’havien dit que no es pot repicar i anar a la processó.

I LES CAUSES?

L’etiologia estudia els determinants necessaris perquè es produeixin uns fets, uns resultats, uns judicis, els trastorns o determinats comportaments. Tenim la sensació que analitzar la causalitat dels feminicidis diaris, del perquè de la ingesta espectacular d’ansiolítics o l’alarmant increment d’intents de suïcidis entre els més joves, ens fa por. Ens estremeix pensar que les causes siguin estructurals relacionades amb el sistema de vida i de valors a què ens veiem abocats o en la despersonalització a què ens han conduit els nous ídols tecnològics. Ens estimem més el rebuscat relat del drama, l’efectisme i la teatralització de les desgràcies, la seua estadística i la morbositat de com s’han produït els fets, que no pas el perquè. I les causes tenen molt a veure en la trivialització de la política, i especialment en el discurs negacionista de les ideologies totalitàries. En l’absoluta banalització del sexe, la violència, de la mentida i el menyspreu dels valors de bondat, de dignitat, felicitat, d’amor o de fe religiosa,

La trivialització, la generalització i el fatalisme s’han convertit en els antídots contra la nostra, per acció o per omissió, col·laboració o participació en l’autoria dels fets esborronadors que ens aclaparen quotidianament. Mentre, en els debats dels mitjans audiovisuals, triomfa qui és més barrut i pocavergonya, contribuïm a normalitzar actituds que res tenen a veure amb el que es predica d’una societat sana. Mentre acceptem, en nom de la llibertat d’expressió o del que sigui, lletres infectes de cançons, continguts escombraria de segons quins programes televisius o la violència que contenen certs videojocs, com si tot fos un simple passatemps, estem banalitzant el valor de la vida i la dignitat de la persona. Sobre les causes dels feminicidis, de la violència de gènere, de l’odi a l’estranger, dels pensaments suïcides del jovent, hi ha milers de pàgines doctes que ens les expliquen, però, insistim, ens fa basarda afrontar-les, perquè implicaria un canvi radical de models de vida. Prevenim, però no anem a la rel del problema. I confiem en l’educació, però llegim el resultat d’una enquesta recent, feta a joves d’entre 15 i 29 anys, i ens esborrona observar que un de cada cinc creu que la violència de gènere és un invent ideològic i un de cada quatre creu que el feminisme vol perjudicar-los!

ELS PRESSUPOSTOS

EL PSC es va oferir, tot dissimulant una honestedat fora del que és normal en política, a negociar els pressupostos. ERC, després de jugar la carta fàcil dels Comuns i mostrant pomposament el beneplàcit dels principals agents socials, naturalment per necessitat, es va abonar a jugar-se-la amb al PSC. I esclar el PSC es va dir, ara és la nostra. Demostrarem que vam guanyar les eleccions. Si vols pressupostos hauràs de passar per l’adreçador. No solament, ERC, hauràs de claudicar en allò que més simbòlicament et debilita (l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó i el projecte de Hard Rock a Vilaseca-Salou), sinó que et desmuntarem el pacte amb els Comuns i, a més, si t’avens amb les nostres propostes enverinades, la ciutadania entendrà que, si hi ha pressupostos, de fet, seran els pressupostos del PSC. Semblaria com si l’operació l’hagués ordida el mateix Ho Chi Minh. A Junts, col·laborar amb ERC després de la trencadissa, no els fas gens de gràcia, i dubto que els interessi. Altrament, l’acord ERC+PSC els aniria com l’anell al dit per demostrar fefaentment la claudicació d’ERC als dictats del PSOE. I si, al final, el PSC no dona el vistiplau, a tothom li pareixerà que ha humiliat ERC, tenint en compte que ERC va donar suport als pressupostos de l’Estat. Tal com diuen els periodistes, el resultat d’aquesta operació serà que el PSC-PSOE haurà imposat el relat del “s’ha acabat el procés” i s’ha acabat ERC, si més no liderant el govern de Catalunya.

Si s’aproven uns nous pressupostos, se’ns diu que les arques de Generalitat s’incrementaran com a mínim en uns tres mil milions per resoldre les nostres necessitats. Si no, ens haurem d’acontentar amb anar tirant com fins ara i pidolant mes crèdit si s’hi avé l’autoritat de l’Estat. Si no hi ha nous pressupostos, la culpa serà del PSC i de Junts, i per tant, ERC tindrà la munició perfecta per convèncer la gent, en unes molt que probables eleccions anticipades, per guanyar-les folgadament. El culebrot de les negociacions, però, haurà servit una vegada més per demostrar que primer són els interessos de partit que les necessitats socials. Que la política és abans de res, estratègia que no pas interès general. A tomb d’això ens va com l’anell al dit el que diuen que deia el canceller Von Bismarck: amb les lleis passa com amb les salsitxes, és millor no veure com es fan.

JO I MASSA

El jo que és i el jo que existeix. El jo, l’essencial estructura corpòria amb els atributs dotats, i el jo que fa, que pensa, sent i actua, que protagonitza, que s’esdevé o es fa present o, en fi, que té consciència de ser-en-el-món, de-ser-aquí (el dasein de Heidegger). No és igual dir jo (el que s’anomena) que dir jo mateix (el qui n’és l’autor). De vegades el jo que es mira a si mateix es desdobla i s’anomena tu. Jo soc tu, el revers de mi. Tanmateix no hi ha dasein sense ens, perquè és precisament la consciència de ser que atorga valor al ser. No som només fisiologia ni homo economicus que actuem tan sols per benefici. No som només egoistes preservadors de la nostra intimitat contra la disgregació de la comunitat. Som en tant que ens pensem. I ens pensem i sentim en la mesura que som entre iguals. El sentit del valor dels nostres actes, de la nostra cadena d’accions, té a veure amb relació de l’altre. Però així que l’altre indeterminat és una massa acrítica dominada solament per les pulsions i les vísceres, ens veiem temptats al replegament del jo en una mena d’úter que ens re-materni i ens preservi de la disgregació en el magma de l’estupidesa general. Contra la despersonalització dels nostres temps, la fragilitat i la mutabilitat de criteris, bona colla de gent pugna per l’encapsulament i la introspecció, per una vida eremítica. I, en alguns casos per la dissolució del jo en un ideal de Natura, en una mena d’actualització animista de la natura. Abans de dissoldre’ns en la massa acrítica, molts s’han reinventat en un panteisme laic.

No podem existir per matar-nos els uns als altres. Per rabejar-nos en un sentiment tràgic de la vida. No podem existir només pensant com protegir-nos dels altres. No podem reproduir-nos pensant, com diu Plaute, que lupus est homo homini (l’home és un llop per a l’home). Quan hem arribat a la consciència que som com els arbres, les bestioles, els rius, les muntanyes, només ens consumim per sobreviure en la cadena tròfica de l’ecosistema natural. No hi intervé cap moral, cap religió, cap dictador, cap il·luminat. Existim i deixem d’existir perquè depenem els uns dels altres sense lligams normatius, sense supersticions, sense desigs. L’alegria i la tristesa, els motors de la voluntat o el fre de l’anorreament no són estats de l’ànim sinó simples florides, naixements i descomposicions.

QUÈ NO CANVIA?

Tomasi de Lampedusa escrivia a Il Gattopardo: canviar-ho tot perquè res no canviï. Una afirmació que en la novel·la es fa en el context del que representava el pas del govern de l’aristocràcia al govern de la burgesia. I per extensió, del govern de les minories privilegiades al govern del poble. I és cert que en allò essencial, els drets bàsics (permetin-me recordar-los: no discriminació per raó de sexe, d'edat, de raça, d’ètnia, de cultura, d’ideologia, de religió o qualsevol altra condició o circumstància de tipus personal o social, que limita o anul·la el gaudi o l'exercici dels drets i les llibertats fonamentals en igualtat en qualsevol àmbit de la vida pública), és una afirmació que té tanta veritat cínica, que, per necessitat, la gran majoria dels humans ens neguem a creure que sigui veritat que res no canviï. Els qui ocupem la part baixa de l’escala social no podem suportar que, quan guanyen els qui representa que ens han de defensar de la misèria i de la discriminació, no es produeixin canvis en les polítiques que afecten el benestar de la gent més necessitada. Tenim tanta necessitat de creure en miracles! I sí, algunes millores socials importants s’han produït gràcies a les grans mobilitzacions, manifestacions i, sobretot revolucions al llarg de la història en què hi han dat la vida multitud d’herois i heroïnes anònims.

Però, malgrat la sang vessada, res no ha canviat per als intocables i els qui gaudeixen d’impunitat. Malgrat la Il·lustració, malgrat Montesquieu, malgrat les adhesions als tractats de pau, a la declaració dels drets humans, malgrat els tribunals internacionals, continua havent-hi gent que pel seu origen, la seua ascendència, el seu poder econòmic, són, de facto, inviolables, són inimputables. I el pitjor de tot és que la seua impunitat és consagrada en constitucions democràtiques! Constitucions, que, amb una hipocresia insultant, declaren solemnement que tots som iguals davant la llei. Diguem-ho clar: tots els principis i lleis universals tenen excepcions, per raons d’Estat, per raons d’excepcionalitat o perquè és impossible combatre un Sistema mafiós globalitzat. Si tenen temps per irritar-se una estona, permetin-me unes paraules de l’admirat i lúcid Eduardo Galeano: la impunidad premia el delito, induce a la repetición y le hace propaganda; estimula al delinqüente y contagia su ejemplo.

NOU ANY NOU

El temps és el que sentim que ens passa al nostre cos. És el que imagina i intueix la nostra ment. Com més pesa el dolor dels ossos més sentim el temps. Com més contents estem, menys temps passa. Com més records se’ns fan presents, més temps viscut. Com més somnis tenim, més ens neguiteja el temps present. Bon any Nou, ens desitgem entre nosaltres. Auguri, es desitgen els italians, pressuposant que seran bons auspicis. A part del temps com a mesura cronològica, hi ha altres tipus de temps que són potser més interessants de tenir en compte. Què importa cronològicament un any més, si el meu temps és un patiment continu, un seguit de desgràcies? Què importa un any més si visc en un estat de felicitat beatífica? Què importen els dies, si avui estic bé i a l’endemà fatal? Si el temps no és el nostre temps personal, el nostre temps vital, biològic, psicològic, anímic, per què ens ha d’importar el temps que mesura les accions o els processos de tota cosa? El temps és la consciència de la nostra durada en el present de ser, en l’ara d’existir, el flux de successos, que coincideix cronològicament amb la dels nostres coetanis. És la consciència del nostre alè vital bergsonià. I el passat que recordem, tot allò que no és l’ara mateix, només és un afegit al nostre present que va deixant de ser present per ser passat, en cada present que sentim que flueix heraclitianament.

Però, hi està d’acord Einstein amb el que diem segons la teoria de la relativitat? I què en dirien els hipnotitzadors? O els psicoanalistes que practiquen les regressions terapèutiques? El temps lent, el temps ràpid, quina meravella! El temps dels enamorats o el temps dels angoixats. Que el temps és una qüestió relativa, segons el mesuri un o altre en una situació favorable o desfavorable, ho demostren aquestes expressions: donar temps al temps, cada cosa al seu temps, no tenir temps o tenir poc temps, el temps és or, al seu temps, temps era temps. I en els esports de competició quantes vegades no hem sentit que es fa temps, es perd temps, es guanya temps, s’atura el temps o s’acaba el temps? El temps és una mesura que es relaciona evidentment amb la velocitat i l’espai, però també amb l’estat d’ànim i amb la fe i l’esperança. Tant de bo aquest 2023 sigui tan bo com el millor que vàrem viure cadascun de nosaltres. Ara, el temps de les cireres arriba fins a Nadal!.