L’ACCIÓ EXTERIOR DE LA GENERALITAT

Vostè sap exactament què fan les “ambaixades” catalanes que hi ha escampades pels cinc continents? Sap si la part dels impostos que paga destinats a aquestes oficines són productius en algun sentit? Més, per exemple, que les universitat del món on s’ensenya llengua i literatura catalana? Més que els casals catalans? Més que les multinacionals catalanes com Grífols? Més que no fan les Cambres de Comerç? Més que el Barça? Més que els polítics exiliats? Com és que no tenim manera de saber en què es gasten els euros que els són assignades? A part dels registres de catalans al món, de subvencions, de promocions, de premis, en què influencien, què transfereixen, ¿en què s’internacionalitza, en què què que es pugui quantificar? Per què, si no és remenant per internet, no es “publicita” mai ni la tasca que fan ni els resultats ni els impactes aconseguits? ¿Sap vostè, per posar un exemple ben recent, què se n’ha tret de la gira del president de la Generalitat per Sud-Amèrica? No què hi ha anat a fer, si no què hi hem guanyat el catalans que no hi guanyéssim ja? És important, esclar, ser-hi, en el món. Que se sàpiga que existim, que hem existit i que persistim com a nació amb la voluntat, per a alguns d’esdevenir un Estat. Naturalment que els simbolismes són importants, però sempre que a més de representar una idea, un pensament, un sentiment, projectin accions i provoquin respostes. Fins al dia d’avui, ¿sap vostè si hem obtingut alguna resposta positiva a les reivindicacions nacionals de Catalunya dels països on la Generalitat té “ambaixades”?.

En general, ni els governants ni els ciutadans no tenim una cultura de l’avaluació de l’acompliment de responsabilitats. No estem avesats al retiment de comptes. Mentre la pedagogia actual ha adoptat el criteri d’avaluar l’alumnat per la capacitat d’aplicar els coneixements que es van adquirint i a saber testar i corregir els seus errors, en els àmbits de la política, el mèrit no radica en la demostració de l’efectivitat de llurs accions, sinó en una mena de meritocràcia basada en l’acatament cec als líders. I si no opinem o bé, segons els consellers del ram que sigui, opinem per desconeixement, és precisament com a conseqüència que no s’expliquen prou bé les accions, les decisions i, sobretot, perquè ningú n’avalua els resultats de manera pública i contrastada.

AH!

–A veure, em pots dir si hi ha algun detingut, imputat, jutjat o empresonat per l’escàndol de l’espionatge amb el programa Pegasus? No, oi?. –Noi, molt soroll, però poques nous–. Ah! –De passada, saps si hi ha algun condemnat per la trama Kitchen?–. –Espera’t, home, que encara no han començat a jutjar ningú!– Ah! –Per cert, com ha acabat la investigació de la jutgessa andorrana que imputava Mariano Rajoy i l’aleshores ministre Fernández Díaz, per presumptes pressions a la Banca Privada d'Andorra, el BPA, en el marc de l’operació Catalunya?–. –Està empantanegat en un jutjat de Madrid, em fa l’efecte–. Ah! –I què és això del barçagate?–. –No hi entenc res de futbol.– Ah!. –Parlant d’altra: tu sap per què hi ha tanta canalla que es vol suïcidar?.– Jo, pobre de mi, què vols que et digui?. Pregunta-ho als psicòlegs. Millor, potser, als inventors del Tik Tok o als que ens han venut la il·lusió que vivim en el millor dels mons possibles.– Ah! –I la inflació s’aturarà amb la pujada dels tipus d’interès?–. –Diuen els entesos que fins que no s’acabi la guerra d’Ucraïna, re de re. Tot i així, jo penso com l’economista J. Kenneth Galbraith que l’única funció de la predicció econòmica és aconseguir que l’astrologia sembli una cosa més respectable–. –Ostres, ara l’has dita molt grossa!–. –Però per gruixuda la que he llegit no fa massa: que el PP pactarà amb VOX si li cal per governar en les properes eleccions–. –Que no hi governa ja en alguna autonomia?–.

–Escolta: estudiaran filosofia els nous batxillers?–. –Segurament, però vols dir que els servirà de res?–. Ves! –Aquesta és bona: sembla que Sanna Marin, la presidenta de Finlàndia, podria perdre les eleccions?–. –Aquella xicota tan eixerida?–. –Pobra!–. –Ara seriosament: creus que el cotxe elèctric és sostenible?. Ho dic perquè no sé si saps de què estan fetes les bateries. O, com et penses que s’obté l’hidrogen?–. Ah!? –I les dessalinitzadores, què?. Gasten un munt d’energia que no surt del molins de vent, eh?–. –Mira, ara que dius molins: ja saps de què estan fets aquests aerogeneradors?. D’on et penses que surten les tones de zinc, alumini, molibdè, i de terres rares, entre altres, que es necessiten per construir una sola turbina eòlica de 3 megawatts i 150 metros de altura?–. –D’on l’has treta aquesta barbaritat?–. –Per cert, el canviaran el nom del carrer, a la Pobla de Segur?.

UN NIU D’ESCORPINS

Tots els malfactors, es diu, acaben essent descoberts un dia o altre. I tot i saber-ho i ser-ne conscients, aquests facinerosos, maltractadors, corruptes, criminals, mafiosos, gàngsters, etc. continuen delinquint fins que se’ls acaba la ganga. Un dia o altre, més aviat tard que d’hora, seran jutjats, alguns seran condemnats, d’altres es passaran anys litigant, els uns se’n sortiran perquè la xarxa de complicitats serà tan entortolligada que no hi haurà manera de desenredar-la, i uns altres pagaran com a caps de turc amb la condició de ser recordats com a salvadors de la pàtria. No sé si aquesta malura afecta de la mateix manera els països nòrdics, però en el nostre no pots aixecar una pedra que no en surti un niu d’escorpins. Que si som mediterranis que si ja va amb el nostre ADN, que si aquí sempre ha imperat l’equació de feta la llei feta la trampa, que si naps que si cols, però els jutjats no donen l’abast, de tal manera que fa l’efecte que causes com el Tres per Cent, la Gürtel o el cas Villarejo i llurs derivades infinites formen part de la vida, de la història de la vida de generacions i generacions. De la mateixa manera que en formen part els cicles de l’hivern i l’estiu, la primavera i la tardor, volen els ocells i neden els peixos.

Vet aquí, doncs, que el problema no és tant l’horrenda quantitat de delinqüents malversadors del nostre país, l’esgarrifosa ràtio d’avarícia per persona i any o la ràtio d’afanadors, extractors i corruptes professionals entre els nombrosos càrrecs electes i de confiança dels partits polítics, sinó el fet que l’existència d’aquests depredadors socials i institucionals s’hagin convertit en uns personatges habituals de la nostra vida i la corrupció en un costum Com si extorquir, defraudar o dilapidar diner públic fos una pràctica més o menys normalitzada. La prova és que, quan la ciutadania té ocasió de castigar-los a les urnes, tal volta perquè ho hauria de fer a la majoria dels partits tradicionals, ni ho pensa ni ho té en compte. Fa uns anys la majoria de la gent ens vàrem indignar que un pocavergonya digués estoy en la política para forrarme. D’un temps ençà, és probable que fins i tot l’aplaudíssim per la seua sinceritat. El que passa és que tanta transparència, tanta publicitat, arriba un moment que fa fàstic i produeix una terrible sensació que la bona gent és idiota.

LA DESJUDICIALITZACIÓ

Les lleis les fan els parlaments, les interpreten els jutges i fiscals, les observem i complim el ciutadans que som tots plegats i tenen els efectes que preteníem o per contra ens defrauden o ens limiten. ERC es va plantejar, amb el realisme consegüent ateses les fatals derivades de l’1 d’octubre de 2017, pactar amb l’Estat una mena de pau política: a canvi de no tornar a fer el mateix de la mateixa manera i dels suports convenients a les propostes de llei del govern de l’Estat, aquest “perdonaria” (indultaria i reformaria el codi penal) els sentenciats, els encausats i els investigats pel Procés. I només faltaria, I’independentisme podria continuar somiant amb l’arcàdica república catalana. Quines han estat les conseqüències?: 1. Trencadissa total de les relacions entre les diferents opcions independentistes i ineficàcia del 52%. 2. Desavinença absoluta entre entitats (Òmnium, ANC, CDR i tutti quanti) secessionistes i, en consonància, desmobilització social. 3. Despullament del relat utopista de Junts per Cat. I 4. Reacció numantina del poder judicial a la política “reconciliadora” del govern. Amb l’opció mes pragmàtica possible d’ERC, és cert que hi hem perdut més bous que esquelles?

Vist tot això, què caram havíem pensat que implicaria desjudicialitzar més enllà dels indults i de les reformes penals? Que els qui estan encausats deixarien d’estar-ho? Que la fiscalia deixaria d’acusar? Que se sobreseurien els expedients? Que es deixaria d’espiar independentistes? Quina fantasia ens havíem construït? L’Estat i qualsevol de nosaltres entén que qui l’ha feta, l’ha de pagar encara que sigui amb el nou codi pedal. I la justícia està per això. I qui torni a fer-ho, la pagarem, els uns amb el bastó del codi penal reformat i tots plegats amb el 155. Aleshores quina esperança li queda a l’independentisme? El dictamen dels tribunals europeus? Un referèndum pactat el dia del judici final? La lluita per tornar a aconseguir una majoria de diputats independentistes al Parlament? La situació a què ha conduït la via realista ens sona, resumint, al que diuen que deia Nikita Jruschov: els polítics sempre fan el mateix: prometen construir un pont encara que no hi hagi riu. I no recordo qui que hi afegia: cal preveure què passarà dema, demà passat i l’altre, i tenir el coratge d’explicar per què no va ocórrer com es preveia.

ELS LÍMITS

Fa unes setmanes, en un programa de TV3 d’una certa iconoclàstia (‘hora d’emissió nocturna permet algunes escletxes en el Sistema orwellià), un humorista del programa va dir una inconveniència sobre un partit català que té molts diputats al Parlament i que en aquell moment era indispensable perquè s’aprovessin els pressupostos. A les vint-i-quatre hores vam saber que l’havien fulminat amb l’argument que la llibertat d’expressió té unes línies roges que no es poden traspassar i bla, bla, bla. I deduïm que no es poden ultrapassar en el context que sigui, tant si es fa broma com si no se’n fa. No és la primera vegada ni serà la darrera, perquè els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió són, a la pràctica, no els que consten en els manuals d’ètica, sinó en el criteri dels qui controlen els mitjans de comunicació i qualsevol altre espai on s’expressin ja sigui l’humor o qualsevol altra forma de comunicació. Tot i així, aquesta necessitat del poder de dominar tots els ressorts que l’han de sostenir que s’ha de manifestar en tot i per a tot el que afecta la vida les persones, és una qüestió que, amb el nivell d’informació i desinformació imperants, ja no trasbalsa ningú. Ningú s’estranya que, si treballes en organismes públics o amb participació pública (en els privats és de manual) t’has d’autocensurar, t’has d’estirar les orelles, si no vols que te les estirin o, pitjor, et facin desaparèixer o et facin purgar el pecat removent-te a l’arxiu o a l’hemeroteca.

El poder ni és més guapo ni és més llest, sinó, més poderós. Ho és en la mesura, insistim, que es procura que tot el que és possible de fer, de pensar, de sentir i de dir sigui fet, pensat, sentit i dit dintre dels marges que considera adequats i correctes. Té el patrimoni, a part de la violència, de la veritat, de l’ètica, de la correcció i de la imaginació. Teòricament en democràcia el poder polític, que governant és alhora institucional, burocràtic i tot el que en penja, l’atorga el poble quan vota. Passa, però, que el poble no coneix mai la lletra petita del “contracte”. Com deia aquell, en política, la moral, la virtut és per als que estan a l’oposició. El poder no entén de sentiments sinó d’interessos i són aquests els que determinen les regles del joc. El canceller alemany K. Adenauer ho resumia així: l’important no és tenir raó, sinó que te la donin.