28 de setembre de 2022

LA GRAN MAJORIA

Malgrat l’IPC desbocat, el preu desorbitat i desesperant de l’energia, el desgavell crònic de rodalies, l’augment dels tipus d’interès, de la desatenció alarmant a la discapacitació; a pesar de la manca de vivenda social, dels nous virus que en ataquen dia sí dia també, de les picabaralles entre partits polítics independentista; malgrat els embussos a l’AP7, la manca d’existències al banc dels aliments, els estralls del canvi climàtic; o a despit dels influencers i el regueton; i, fins i tot, a desgrat de les desil·lusions i les frustracions quotidianes que patim en tots els ordres de les coses, dels fets i dels qui ordenen el món, la majoria de la gent anem fent, anem tirant, anem entomant el que ens va caient. Anem reprimint la nostra ira, els nostres odis i entretenint la frustració amb els prozacs dels espectacles reials, futbolístics o de la tele xafarderia. I qui dia passa dia empeny. La vida del comú dels mortals és, ras i curt, un anar passant com puguis, trampejant entrebancs amb més o menys perícia, celebrant tant que es pugui tot el que el que sigui festejable i, si escau, rient-nos del mort i de qui el vetlla. En fi, carpe diem i demà ja ho veurem. O mala llet només llevar-nos i morros tot el dia.

Des de l’inici de la civilització, més o menys, sempre ha estat així per a la gran majoria. La gran majoria que, fins exhibint criteri i voluntat propis, ens deixem entabanar, creiem en la sort, en els miracles, en la serendipitat o en la casualitat que ve a ser el mateix. Aquesta gran majoria que no ha estat mai massa poblada d’herois ni heroïnes, però que té la curiosa esperança que tot pot canviar sense que canviï gran cosa. S’ha dit que la principal característica dels anys que portem d’aquest segle XXI és el sentiment d’impotència de la gent. Tot és tan complex, tan impersonal, tan enteranyinat i alhora tan sarcàsticament transparent que l’única forma possible de resistència sigui la resistència passiva. La resistència estoica, la de la immutabilitat, i per a molts la d’acceptar resignadament i tràgica que aquest món és una vall de llàgrimes comparat amb el que ens espera després de la mort, si hem seguit els preceptes del Senyor. Com sigui, certament, hi ha alguna cosa que giriga en els temps en què vivim, quan constates que mai no hi havia hagut en la història de la humanitat tants poetes com ara.

21 de setembre de 2022

LA DISJUNTIVA: MORIR DE FRED O DE GANA

Ja fa temps que moltes famílies es debaten entre pagar la llum, el lloguer o la hipoteca i encendre la calefacció o passar gana. El menjar que compraves fa un any et costava un 25% menys que no pas avui, tot i comprant marques blanques i ofertes. La mitjana de les pensions de jubilació a les terres de Lleida són uns 1.100 euros. L’augment dels tipus d’interès ja fa mal i en farà molt més. Ni l’augment del salari mínim interprofessional ni la revalorització automàtica de les pensions ni els topalls al preu de l’energia han minimitzat el problema. Paradoxalment, fa l’efecte contrari: com més pal·liatius i solucions s’estan aplicant, més rabiós es torna el mercat. Més s’apugen els productes de consum. En fi, tothom està d’acord que viure avui és molt més car que ahir i abans d’ahir. Entre altres raons també perquè haver de tornar a fer els sacrificis que varen fer els nostres pares i avis i, per tant, repensar la forma com vivim, és molt fàcil de dir però molt complicat i dificilíssim de fer. Deu ser per això, entre altres motius, que la natalitat està sota zero, que els fills no s’independitzen fins a partir dels trenta, que han augmentat exponencialment les receptes de medicaments contra l’ansietat i l’ús de psicofàrmacs, que s’han incrementat les atencions per tendències suïcides o que s’ha estès pertot arreu el cultiu industrial de “maria” i n’ha augmentat el seu consum.

Tot i així, no preveiem, ara per ara, que es produeixi cap revolta social generalitzada i, encara menys, a Catalunya i a Espanya. Ni s’espera que les possibles vagues que puguin organitzar els sindicats majoritaris alterin el ritme vertiginós d’empobriment de la gran majoria de ciutadans. Tothom sap que un dels frens de l’esclat social i que ajuda a mantenir el conformisme generalitzat, és la pràctica de l’economia submergida, la que ha sostingut tradicionalment la classe mitjana d’aquest país. Com no se’ns escapa que l’assistència social, en forma de bons, subvencions, regulacions tarifàries, bancs d’aliments, menjadors comunitaris, Càritas i tants d’altres, mitiguen qualsevol pulsió o excitació revolucionàries. El problema de les revolucions (ara, a més a més de la social hem de fer la de la sostenibilitat del planeta), és, com deia F. Kafka, que se solen evaporar i deixen darrere seu només el llot d’una nova burocràcia.

14 de setembre de 2022

LA VERITAT OCULTA

En tot règim polític, també en els democràtics, un dels principals objectius dels poderosos, dels qui governen i les seues estructures de partit consisteix a controlar tos els canals d’informació perquè mai no se sàpiga tota la veritat i res més que la veritat. I que el qui sap tota la veritat que degui tants favors i consegüentment tingui tanta por, que no gosi dir res. O que no digui altra cosa que allò que volen que digui. Aquests poders tenen també, però, els seus mercenaris a sou. Els qui tergiversen, menteixen descaradament, fabriquen falses notícies, informes o denúncies. Els poderosos en última instància tenen el poder de tancar diaris, de fer la vida impossible a determinats periodistes, polítics, famosos, i, si molt convé, de fer-los desaparèixer. Passa cada dia als nostres mitjans audiovisuals públics i privats, a tota mena de premsa, a les xarxes socials. Tanmateix la ciutadania que té criteri i sol llegir i contrastar informació ja sap que no li diuen mai tota la veritat. I per això precisament quan un cap d’Estat, com messieur Macron, anuncia als francesos que aquesta tardor i sobretot a l’hivern les passaran magres, que la situació econòmica, energètica, alimentària, és greu, ens desconcerta, perquè, sabent com sabem que els poderosos normalment no diuen la veritat, ara resulta que aquest senyor diu exactament el que nosaltres ja sabem per experiència.

Com que ja sabem de sobres que, per alguna regla de tres que ara no ve a tomb especificar, en tota societat més o menys avançada li pertoca una quota de desposseïts i de desgraciats, com si es tractés d’un determinisme fatal, per als poderosos és molt important evitar de donar cap mena de publicitat al nostre lumpen per no provocar malestars generalitzats. Hem de consultar les dades de l’INE per trobar la notícia que cou i que certifica les intuïcions que sentim quan ens barregem entre la gent. Per exemple, la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social dels espanyols menors de setze anys, en una sèrie que va del 2012 fins al 2020, oscil·la entre el 31 i el 35%. I així ens podríem anar preguntant quantes són realment les famílies que no poden pagar ni aigua ni llum ni gas. Quantes les persones soles que per viure només disposen de la pensió mínima que no arriba ni a mil euros al mes. Ara sembla ser que per sortir de la misèria hem d’invertir en bitcoins.

7 de setembre de 2022

LA CATALUNYA PACIFICADA

Pacificada Catalunya, tot apunta que les parts s’acabaran posant d’acord perquè des de l’aeroport del Prat es pugui volar a tot arreu sense haver de fer escala a Madrid i la Ricarda no haurà de ser trasllada ni dessecada. Mirat amb ulls autonomistes talment fossin independentistes, serà com fer realitat una infraestructura d’estat català, parauleta que tan bé sonava quan la majoria érem independentistes. Descartat que el govern de la Generalitat i el Parlament promoguin, durant molts anys, un altra aventura secessionista, ja no hi ha d’haver cap impediment, ni psicològic ni polític, perquè s’accelerin les obres del corredor mediterrani. Amb la restaurada Catalunya autonòmica es resoldrà d’una vegada per totes el mite de l’addicional tercera de l’Estatut. Això és: que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’ha d’equiparar al percentatge del PIB que nosaltres aportem a l’ Estat –al voltant del 19% anual– durant set anys, des de 2007 fins a 2013, de la qual inversió fins a la data no s’ha complert sinó un misèrrim 12% aproximadament. Ara sí que en aquesta Catalunya industriosa, dialogant, acollidora, solidària, sostenible i creativa es complirà de dret a llei la inversió pressupostada per l’Estat en infraestructures. En aquesta Catalunya, model d’autonomia de l’Estat de les Autonomies, anestesiats els CDR, l’ANC, i exiliat el Consell per la República, no m’estranyaria gens que la LaLiga permetés que competissin a primera divisió fins a quatre equips catalans.

Ara que Catalunya és una bassa d’oli, gràcies principalment a ERC i el PSOE, i que els governs respectius es dediquen a “resoldre problemes de la ciutadania”, és el moment ideal, en els racons de pensar, de tornar a plantejar-nos què volem fer quan serem grans. Segurament allò que els catalans sabem fer millor des de l’inici del catalanisme a partir del anys setantes del segle XIX: memorials de greuges i jocs florals. I quan l’ambient de revolta torni a ser propici, fins i tot, proclamacions de república catalana des del balcó de la Generalitat, nous uns i sisos d’octubre, rebre amb dignitat garrotades a dojo, patir judicis sumaríssims i afusellaments (esperem que simbòlics!). I, fet el dol de torn, tornar a començar, que en anglès traduiríem com start all over again. Quin és el tòpic del català? Seny i rauxa, oi?. Doncs això mateix.