28 de gener del 2015

LA CAIXA B

Josep Borrell Esdevindrà el senyor Luís Bárcenas un dels herois de la democràcia espanyola? Gràcies a ell el PP es regenerarà més enllà dels límits de la mateixa regeneració? Es convertirà en el mirall impol·lut, naturalment exemplar, del que ha de ser l’ideal de l’honestedat política? És flamenc aquest home!. Té els sants trons de dir que no es penedeix de res i que ho tornaria a fer, quan li estan a punt de caure, a ell i a la seua dona, una carretada d’anys de presó. Això és un campió, una icona! Sí, sí, un autèntic màrtir per la causa! Què si no, un home que vivia a cos de rei i que ha acceptat, millor dit, s’ha resignat, a passar amb vuitanta euros a la setmana durant dinou mesos a la presó, sense deprimir-se ni revoltar-se contra els que haurien de ser, segons la lògica laica, els seus enemics. Portar una comptabilitat paral·lela per finançar el partit i cobrar pels serveis prestats, uns cinquanta milions d’euros, és la cosa més normal del món, s’escandalitzi qui s’escandalitzi. Ha fet, diu, el que li va dir Rajoy: mantenir-se ferm, no defallir. I, fins i tot, el que més molesta, empipa, enutja, angoixa i cou al PP: creure, sense fissures ni rancor ni cap mena de dubte que el PP és el partit que ha de governar Espanya. El sil·logisme, si el fan, ja el conclouran vostès...

 El millor d’aquesta història encara ha de passar i evidentment s’ha d’escriure. Una hipòtesi podria ser que, gràcies a la sinceritat i al sarcasme del senyor Bárcenas, el PP acabés obtenint una majoria absoluta en les properes eleccions generals. Aquesta mena de temeraris agraden molt a les masses, perquè són de la mena de gent que aglutinen les grans contradiccions humanes: ser fidel a una ideologia, utilitzar tots els mitjans per servir-la i servir- te’n tant que puguis. Encara que un dia o altre et traeixin, et caiguin 40 anys de presó, et deixin a la misèria. És el risc de jugar amb foc. És el preu de la fidelitat, de la lleialtat a prova de bomba. Una altra conjectura fóra que, quan hagués cantat àdhuc la parrala, el PP es quedés sense cúpula, totalment capolada, sense molla ni crostó, i la massa social es disgregués entre C’s, el partit de la Rosa Díez, Vox i Falange Española. Fins i tot així, hauria fet un gran servei a Espanya. Hauria contribuït a aclarir el panorama ideològic de la dreta i a mostrar de quina pasta està feta la casta de la nostra democràcia.

21 de gener del 2015

ELS LÍMITS

A propòsit del bàrbar atac contra el setmanari Charlie Hebdo, ens retornen, com un menjar mal paït, preguntes tan elementals i tan complexes alhora, i encara més difícils de contestar sobre els límits dels drets, que no en sé treure l’entrellat. Em dic quins són els límits dels drets humans continguts a la Declaració Universal de 1948 i ampliada posteriorment? D’aquests que recull la Declaració quins són inequívocament fonamentals? Per al govern dels EUA els presoners de Guantánamo quin dret se’ls ha aplicat? Quins són els límits que es regulen en els diferents països de l’òrbita occidental democràtics respecte dels drets personals o fonamentals, civils, polítics i drets econòmics, socials i culturals? Són tots iguals els límits que es regulen? Tots tenen els mateixos marges, les mateixes consideracions ètiques, les mateixes apreciacions morals? I els deures? Qui els estableix els deures? I quan hi ha col·lisió entre drets i deures, qui dirimeix a favor o en contra de l’una o de l’altre? Existeixen uns drets realment universals, que comparteixen totes les cultures del món?

Són compatibles les societats i les ciutadanies obertes, democràtiques, laiques, en què la religió ha passat a ser un tema de la llibertat individual, amb les societats regides pels principis religiosos, en què l’individu no pot ser considerat sinó un feligrès, pertanyent a una determinada parròquia? Són compatibles les societats que han mamat culturalment escepticisme, agnosticisme i cinisme, que s’han educat en la ironia i l’humor, amb societats que només han menjat univocitat, integrisme, fanatisme, intolerància? Conviuen realment les societats multiculturals, o són com un rusc on cadascú viu a sa casa, a son barri, i es mira de reüll? No és la reina de les lleis la del Talió, arreu i en nom de totes les religions? Els croats de la fe catòlica com els consideraríem avui? Cor de Lleó, el gran capità de la Croada contra Saladí, forma part del santoral, oi? I la Santa Inquisició? No ho sé, probablement, l’únic dret inviolable, que els engloba tots, deu ser el dret a la vida, el de la vida completa i en conseqüència el de la mort digna. Quantes esquerdes no trobaríem, ara mateix, en les nostres societats en l’aplicació dels articles 18 i 19 dels Drets Humans que parlen de la llibertat de pensament, de consciència i de religió... i d’opinió i d’expressió?

14 de gener del 2015

INDICIS DE DELICTE

Tot i que la noticia ha tingut un tractament periodístic discret, com si fos un fet divers qualsevol, previsible, esperat, vull recordar que el TSJC veu indicis de delicte de desobediència en la persona del president Mas, de la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per les actuacions del 9-N. Si hi veu indicis pot ser que conclogui que hi ha motius suficients com per imputar-los, jutjar-los i, si escau, condemnar-los per aquest suposat delicte i, en conseqüència, tal volta, per tots els altres que se’n derivin, El primer que xoca és precisament la poca transcendència que s’ha donat a la notícia. Els silenci que l’ha acompanyada. La indiferència amb què ha estat acollida pels cercles polítics, per la brunete mediàtica i la nacional catalana o pels mateixos querellants. No ho sé, com si tot plegat formés part d’un guió d’una obra teatral de la qual ja se sàpiga el final. El final, diguem-ho així, exculpador. Sorprèn, alhora, l’aparent tranquil·litat amb què els possibles imputats s’han manifestat respecte del contingut dels papers del TSJC. I també per ser qui és el MH Mas, la professionalitat dels funcionaris del TSJC a l’hora d’afrontar la seua tasca analitzadora, interpretadora.

Ja veurem com s’encarrila judicialment aquest afer. El curiós és que ens trobem davant un cas d’un possible delicte sobre el qual la ciència jurídica, és a dir, la majoria dels catedràtics de penal, ja fa dies que n’han avançat conclusions. La majoria de les quals vénen a dir que, perquè el 9-N pugui ser considerat delicte penal, no reuneix tècnicament ni les condicions ni les consideracions mínimes exigibles. És a dir, en la majoria de les facultats de dret en el supòsit que un estudiant qualsevol hagués de respondre en un examen a un cas similar, l’argument jurídic seria absolutori, primer per defecte de forma, perquè el TC no va emetre cap acte de cap mena davant el 9-N, perquè no es produí cap acte formal administratiu i perquè la consulta no produïa cap efecte empíricament demostrable. Etc. Tanmateix, no deixarà de ser molt apassionant veure com els jutges, tal volta alumnes d’aquests catedràtics, es trenquen el cap, fins a l’extenuació lògica interpretativa, per dilucidar la naturalesa de la qüestió penal mentre prescindeixen del mòbil principal que no és altre que la mateixa política i el dret inalienable de la llibertat d’expressió.

7 de gener del 2015

I PARLANT DEL TEMPS

La mesura del temps en la mecànica clàssica distingeix el passat, el futur i el que no és ni passat ni futur. En la mecànica relativista, la durada d’un procés depèn del sistema de referència que utilitzi l’observador i el seu estat de moviment, que, més o menys, en literatura i retòrica anomenem perspectiva. En mecànica quàntica les barreres temporals encara es difuminen més. Però el més interessant per al meu propòsit es la percepció del temps, és a dir, la concepció subjectiva del pas del temps. Els sentiments o les emocions, pel cas, condicionen enormement la durada d’un període i d’un procés. La formació rebuda i la cultura en què hom s’ha criat i modelat també. Quan estàs content i et diverteixes,el temps passa de pressa. Si estàs avorrit, passa lentament. Com més jove, més lentament s’esdevé l’experiència del temps. I com més gran més ràpidament s’esdevé tot, perquè no cal tant esforç cognitiu davant d’allò que ja és conegut i, per tant repetit. En fi, un món interessantíssim que explica com es conformen els sentits de les coses. Quan som grans, ens fa l’efecte que la història es repeteix manta vegades. Quan som joves tot és nou i, millor, cerquem que tot sigui una novetat per al coneixement i els sentits.

Quants segles fa que parlem, doncs, d’autodeterminació del poble de Catalunya? Quant fa que s’està coent el procés independentista? Quants anys vam estar discutint, debatent, negociant el nou Estatut? Què és un sense fi? Quanta gent no percep que fa molt de temps, massa temps, que duren les negociacions per arribar a un consens per la forma en què cal convocar, a Catalunya, unes eleccions que tinguin un sentit plebiscitari? Com més desitgem que passi alguna cosa i tarda el que ha de tardar, per la complexitat que té la mateix procés, ens fa l’efecte que no s’acaba mai. I és normal, en el fons. Quants anys tenim de lucidesa, els humans, quants anys durem, una mitjana de vuitanta? Quants intents d’independència pot viure una persona que arribi als vuitanta anys, però que amb ús de raó i amb capacitat d’actuar en pot esmerçar tirant llarg uns cinquanta? Quants anys han passat perquè l’ independentisme en el segle XX i el que portem del XXI s’hagi vist les orelles com fins ara? Vuitanta anys? Quan t’agafa un mal dolent en ple carrer i t’ha de socórrer una ambulància i tarda sis minuts, és una eternitat, oi?