26 de maig del 2021

EL SISTEMA ELECTORAL

Ja suposo que ho saben, però per si de cas ho repetiré: el sistema electoral espanyol (Catalunya no té llei electoral pròpia) preveu que el president de la Generalitat sigui elegit pel Parlament a proposta de la presidència de la Cambra d’entre els candidats amb més possibilitats de ser escollits per la majoria o, si no, per una majoria simple. Les majories, quan no hi ha cap partit que l’hagi obtinguda absolutament, les conformen les aliances entre els diferents partits. De vegades afins ideològicament sobre el paper i de vegades de cap manera. Es fan majories sumant el que havien dit en campanya que no sumarien mai, i se’n fan fins i tot restant els que semblava que eren cosins germans. Com que els ciutadans no elegim presidències, el nostre vot es dilueix en els escons dels parlamentaris i aquests el convertiran tantes fórmules com siguin capaces de fer la quadratura del cercle. Recorden, oi, els famosos tripartits que tingueren lloc entre 2003 i 2010? Però, malgrat saber tot això, els resultats dels pactes per obtenir majories, els qui hem votat un dels partits però no els altres que han propiciat l’entesa, tenim la impressió com si ens furtessin el vot, com si ens haguessin utilitzat, com si, al capdavall, tot allò i tots aquells en què i en qui havíem dipositat la confiança, només ha servit d’excusa per a obtenir el poder. Quin drama, no?, quan el partit més votat i, per tant, guanyador de les eleccions, no aconsegueix presidir res més que l’oposició. Ens queda almenys el premi de consolació, si en el resultat dels pactes s’hi ha acabat sumant el partit del nostre vot.

La llei electoral catalana no ha prosperat mai perquè no s’ha sortit mai de l’atzucac plantejat entre proporcionalitat i territorialitat. I pel que sabem ni s’ha plantejat mai una llei electoral més adequada als temps de les pluralitats i les diversitats que preveiés sistemes mixtos, dobles voltes o variacions d’escons (en una forquilla de màxims i mínims) en funció del percentatge de vot emès. No podem canviar el sistema de democràcia parlamentària, però podríem, si més no, reivindicar una doble elecció: la de la presidència de la Generalitat i la dels diputats. Ja fora hora que en aquest tema electoral fóssim mica més resolutius, perquè els catalans que ens agrada ser els primers en tot, en això, ves per on, som els últims de l’Estat.

19 de maig del 2021

NO HI HA MANERA

Tant si s’arribés a un acord en l’últim moment com si no, més enllà de les desavinences ideològiques, estratègiques i de les excuses de mal pagador, la desconfiança radical que existeix entre bona part de la militància d’ERC i de Junts, la cogovernança, s’acaba convertint, tal com s’ha demostrat en la darrera legislatura i en d’altres, en un campi qui pugui, pitjor que un matrimoni de conveniència i mal avingut. Quan el que governa una relació són les simpaties i les antipaties personals, les rancúnies, els recels i les enveges, els marcs mentals carregats de tòpics i prejudicis, de si hereus o cabalers, poc futur té. Perquè, alshores, els altres, el poble, la societat, els anònims, només són una excusa per justificar la retòrica, la xerrameca i la teatralitat tan pròpies de la politiqueria. I aquestes qüestions que pertanyen a l’àmbit de la misèria humana difícilment contribueixen a res més que no siguin els interessos de partit, dels qui viuen de la política i dels qui en recullen les engrunes. En fi, que en el fons de les negociacions entre aquests partits cridats a fer-nos la independència, ha prevalgut conscientment o inconscient allò tan infantil entre les persones que s’han de relacionar d’una manera o altra de no sé-però-ens-caiem-tan-malament. Ni l’interès general ni el sentit d’estat de què parlen els manuals sobre pactes i coalicions han ablanit els cors.

Quan dos no se suporten, el millor és deixar-ho estar. I pel que ha quedat clar per a tothom i per al món sencer és que, després de noranta dies de teràpia de parella, ni el 52% del vot independentistes ni els 74 diputats que sumen ERC, Junts i la CUP representen la mateixa idea d’independència i encara menys la mateixa estratègia per fer-la possible. De manera que aquestes sumes tenen el mateix valor que el fum. En resum: avorriment, frustració, impotència, emprenyamenta, i, com aconsella aquell, val més que fem una llarga migdiada. I demà, d’aquí vint anys, la glòria divina. I quan arribi aquell dia en què tots serem calbs i la majoria dels d’ara ja dormirem al canyet el son dels justos i dels carallots, ves que la forma de govern de l’Estat no hagi esdevingut una monarcorepública bananera i que l’estat de les autonomies sigui, com sempre ha estat, l’Estat dels municipis i províncies i para de comptar. Haurà estat una bella història per a no contar.

12 de maig del 2021

REPOBLAMENT

Que la fibra òptica s’estengui arreu del territori i es generalitzi el teletreball en alguns sectors econòmics, pot propiciar certament el repoblament rural. Per repoblar, però, cal, que hi hagi habitatge disponible. Una cosa és que tornin els fills del poble que treballaven a ciutat i una altra que hi acudeixin repobladors nous de trinca. Suposant que totes les cases habitables del poble s’haguessin posat a l’abast dels nouvinguts i les segones residències haguessin passat a ser habituals, ja el donaríem per repoblat? I si l’oferta de serveis dels micropobles, amb l’expectativa de superar la seua supervivència, tingués en compte l’existència de bar, escola, forn, botiga de queviures, piscina municipal, metge, capellà, hort a disposició, carreteres i camins en bon estat, transport públic, no podria ser que afavorís una demanda superior als habitatges disponibles? Una oferta de qualitat sense problemes de cobertura de telefonia mòbil ni d’abastament d’aigua potable ni de contaminació de l’aire, sense microtalls d’electricitat, sense aerogeneradors que emmurallessin la població, aquest poble, tan atractiu i saludable, que necessitaria més habitatge, fins a quanta nova gent podria encabir-hi?. Seria possible adaptar amb realisme el pla urbanístic a les noves demandes?. I aquesta és l’altra: ¿estaria disposat el veïnat autòcton i els primers nouvinguts ja integrats a fer un salt d’escala en tots els ordres de coses i serveis? Seria sostenible l’enrenou que representaria modificar els límits del nucli urbanitzat tradicionalment?

Com és sabut per tothom, la repoblació no es fa només amb teletreballadors que consumeixen i necessiten serveis i entorns saludables, sinó principalment amb emprenedors, amb gent que generi economies compatibles amb els entorns rurals i que connectin per innovar-la amb la tradició local. Si els nous pobladors no creen i renoven l’economia dels pobles no es farà res més que posar pedaços, això sí molt llampants, al present. Del que es tracta és que es produeixi assentament. I això vol dir que s’hi generin generacions de persones amb possibilitats de fer-hi plans de vida a llarg termini. Hi deu haver a l’Estat almenys una cinquantena d’entitats, ONG i empreses, a més de les institucions, i de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que treballen en aquest línia i que n’han fet un pla de negoci.

5 de maig del 2021

RECONEIXEMENTS

Avui, segons els qui decideixen aquestes commemoracions, se celebra mundialment el dia del/de la bacteriòleg/òloga i del/ de la laboratorista clinicorista, és a dir dels i de les qui treballen en laboratoris clínics. I, també, se significa internacionalment enguany, d’acord amb fonts similars, els/les treballadors/res sanitaris/àries i assistencials. No sé si fa anys que se celebren aquestes diades o són una iniciativa propiciada pels estralls que ha provocat i està generant la pandèmia. Com sigui que s’hi hagi pensat ara o ja fa temps, tothom deu estar d’acord que són recordatoris molt adients i merescuts. I l’interessant és que, com la majoria de reconeixements, contenen en si mateixos un objectiu reivindicatiu: que no deixem de prioritzar en els pressupostos el sector de la salut pública i universal. Salut física, salut mental, salut emocional, salut anímica, que totes s‘interrelacionen i interactuen. Recordatoris honorífics d’un dia o de tota una anyada que ens toquen el cor, que fan que empatitzem amb els col·lectius de professionals que treballen perquè la vida encara tingui sentit. Molt i molt bé que es dediquin dies a totes les coses bones d’aquest món i a tothom que fa alguna cosa de profit. Tanmateix els honors, si no tenen conseqüències, es queden en simples flors d’un dia. Si no hi ha compromisos ferms per part dels governs i de cadascun dels nosaltres perquè els commemorats ho siguin amb tota la dignitat i solvència, els homenatges són mers focs d’encenalls. S’evaporen com el dia de la terra, el dia dels oceans o el dia internacional de les muntanyes.

Commemorar vol dir fer solemne memòria. I solemne vol dir que hauria d’implicar que els governs que no fan els deures amb els reconeguts un dia a l’any, fossin apartats de les poltrones. Que els qui destrossen mars, muntanyes, la terra entera, que fossin confinats en els deserts que estan provocant perquè experimentessin el que val un virus letal, un arbre, una mar, una muntanya, un ecosistema. El més decebedor de la nostra història com a humans és que la civilització no ha fet més que, com diu algú que no recordo, refinar el vici en lloc de perfeccionar la virtut. Sempre ens oblidem dels més bàsic: que els boscos existien abans que els humans i els simis, i mai no es podien imaginar que els poblarien energúmens i que els votaria la gent.