29 d’agost del 2018

RECORDAR

Només som vius si podem recordar. Ho saben perfectament els qui són al costat dels malalts de memòria. També som vius si som recordats en algun temps, en algun lloc, en algun somni o en alguna fabulació. Moltes vegades, però, no podem oblidar el que voldríem oblidar. Quan ens hem fet fonedissos o invisibles, quan hem desaparegut dels escenaris habituals, sempre hi ha un indici que ens retorna. Generalment, són les casualitats. Possiblement la vida degui moltíssim a la contingència, a allò que pot ser que sigui alguna vegada en la nostra vida. Ens retrobem casualment perquè ens recordem d’ algú que ens remet, poc o molt, a algú altre, i aquest altre a tants d’altres amb els quals havíem ordit una trama invisible de convivències. Potser havíem coincidit tot votant en un referèndum, al supermercat, estudiant en una autoescola, a la perruqueria, a l’autobús, o compartint una fotografia de no sabem on. Quan ens anem fent grans, tenim més memòria del que està malament que del que està bé. Sobretot, dels mals del cos i de l’ànima. Recordem amb molta més vivesa les morts familiars, les dels grans amics i amigues. I, en canvi, el dolor i el patiment del món, de conèixer-lo de sobres i de presenciar-lo quotidianament, ens llisca, com una gota d’aigua, per la pell morta. I, com a molt, aquest patiment ens rodola polsos avall com una gota d’oli, si es tracta de la nostra malura i del dolor que ens ha de sobrevenir en qualsevol moment. O si es tracta de la mort que s’anuncia en cada lentitud dels nostres moviments i en la tardança a reconèixer el pas del temps com imparable.

I també sentim que som vius, si som capaços de recordar els nostres amors. O si hem estat prou entrenats per alliberar-nos de nosaltres mateixos i fondre’ns en els altres que ens estimen. De confondre’ns amb les pedres, amb les flors, els arbres, els rius, les aus i les bèsties. Només podem recordar si alguna cosa, alguna persona, algun esdeveniment, ens ha impactat suficientment com per haver-nos modelat com a persones. Som vius, si som prou ferms de caràcter com per mantenir les nostres conviccions. Però, també, si som de la mena de gent que, sense utopies ni projectes de futur, creiem simplement que igual que existeixen la bondat i l’honradesa, no podem evitar el mal, l’estupidesa, la mentida. Algú va afirmar que la memòria era malauradament un gran cementiri.

22 d’agost del 2018

PAISATGES

Paisatge és un mot que prové del francès paysage: “étendue de pays que l'oeil peut embrasser dans son ensemble”. Paisatge, dons, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allò físic que ens envolta i ens conté. I no només a l’abast dels ulls, sinó de tots els sentits. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que en tenim consciència. Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les nostres expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa en el món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual són una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima. Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial del paisatge és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o el món desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia.

Quan descobrim nous paisatges, probablement el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem la nostra ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels nostres sentits. Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin si fa no fa iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que com diu Marina Garcés, mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai.

15 d’agost del 2018

DE L’AMOR

A l’estiu ve més de gust parlar-ne. Fins i tot, hi ha qui diu practicar-lo amb molta més freqüència que quan fa fred. Però, en realitat, quan parlem d’amor ho fem com un sinònim de tots aquells sentiments que es relacionen amb l’afecte, el desig, l’estimació, la simpatia o la inclinació especial cap a una persona (o cosa o animal). És un amor amb complement: amor de mare i de pare, amor de Déu, amor entre germans, amor d’estiu o amor de temporada. El que fem, en aquests casos, és estimar o, en el seu defecte, enjogassar-nos. És l’afecte que perdura L’amor amor no pertany a l’esfera de la raó o de la lògica, sinó més aviat a tot el contrari. L’amor consisteix en un trastorn integral del nostre ésser, que es pateix tot de sobte o progressivament en el moment en què hom queda com imantat, impregnat, impressionat per l’efecte de la llum encegadora de la bellesa que contempla, i l’està transfigurant en una mena d’immaterial que sura per l’aire com un eixelebrat, i és balancejat ingràvid fora del temps i de l’espai. És quan diem que estem enamorats que podem parlar d’amor. Així, doncs, mentre a l’afecte correspon l’estimació, a l’amor només li correspon l’enamorament. Dit d’una altra manera, només quan t’enamores sents amor. Tota la resta de sentiments afectuosos pertany a l’àmbit de l’estimació.

Ara, si algunes frivolitats té l’amor són precisament tant la seua peremptorietat com la urgència a ser satisfet. Però al mateix temps, paradoxalment, el seu gran defecte és la seua la seua fragilitat, la seua efimeritat i la seua caducitat. Ja ho deia Òscar Wilde: l’única diferència entre un caprici i una passió eterna és que el caprici es més perdurable. De vegades, de tan efímera tan dolorosa, que aquell plaent i rar trastorn, per la incapacitat humana de resistir la potència o l’excés de l’imantament o de persistir en l’oradura o per la malura del desintegrament, es torna en desamor, odi o pura indiferència. Doncs sí, el problema de l’amor atracció, encantament, imantament, trastorn integral, és la persistència. Però n’hi ha un altre: la seva expressió verbal. No troba mai les paraules adequades per dir la intensitat estratosfèrica. Sempre és balbucejant. L’enamorat no troba mai els mots per expressar l’inefable. La desgràcia del miracle és quan només és una aparició, un forat negre, una simple il·lusió, un somni irrecuperable.

8 d’agost del 2018

BIONICS

Si estàs atent a l’evolució de la intel·ligència artificial o als progressos fenomenals de la robòtica, tens la temptació de pensar que s’està en el camí de la substitució ineluctable del que fins ara mateix encara considerem humà per inexpressius autòmats humanoides manipulables electromecàniment. Som en un estadi de la nostra modernitat en què fins i tot s’afirma empíricament que l’amor es troba localitzat en un raconet del nostre cervell, i és una simple resposta elèctrica nerviosa activada per un determinat neurotransmissor que al seu torn ha rebut una altra descàrrega d’una cadena d’enrampades. En un escenari en què hi ha persones que prefereixen substituir una mà del seu cos per una altra de biònica, em ve a tomb Alain Badiou, (un dels pensadors actual que més els recomano) quan afirma, amb una gran dosi d’ironia i de dramatisme alhora, que la premissa amb què s’identifica l’opinió generalitzada del nostre món és que no hi ha res més que cossos i llenguatge. Cossos reemplaçables per micromàquines i debats estèrils sobre la naturalesa dels significats del llenguatge. La lògica del nostre món respon al que Badiou en diu l’ètica de la víctima. El sentit del que és just i del que està bé, en el nostre món, només depèn de si som bons consumidors i si votem quan se’ns hi invita. Només així podem aconseguir la nostra seguretat i la nostra dignitat. Només així podem minimitzar el fet de ser víctimes del sistema, i apaivagar l’angoixa del càstig de l’exclusió social o la repressió.

El més preocupant és que el procés de robotització de la nostra humanitat farà que desaparegui la consciència sobre la nostra identitat. Si com bé diu Slavoj Zizek, (un altre pensador que també recomano vivament i que segurament segueixen amb devoció) el relat subjectiu de les nostres vides, o sigui allò que pensem que són les nostres vides, sol ser una mentida. I l’única veritat existeix en el allò que fem. Som el que fem i no pas el que diem que som i fem, imaginin què podem ser quan el motoret del cervell impulsa el nostre braç biònic a acaronar la galta biònica del nostre semblant. Si la veritat de les nostres accions només existeix en la mesura d’una mirada externa que observa i avalua els nostres actes, quin serà el valor moral del que fem si l’observador i interlocutor és un robot programat per esterilitzar-nos emocionalment?

1 d’agost del 2018

DE L’APATIA A L’ACCIÓ

Quan arriba la calorota, a molta gent ens agafa una desgana colossal. N’hi ha que en diuen desídia, abandonament, indolència, displicència, desmenjament, desinterès, indiferència. Amb prou feina ens arrosseguem fins a la nevera per beure sense parar. N’hi ha, però, que de la desgana passen a l’apatia. I de l’apatia a la depressió. Malament, quan sentim que no sentim interès per res, no experimentem plaer per i en res, quan no ens motiva res, quan només ens fa rutllar la rutina fisiològica i encara. Malament, quan han desaparegut les emocions, òbviament les passions, els interessos, les curiositats, les motivacions, i és clar, les enveges, les gelosies o les admiracions. Estaríem, és clar, davant un trastorn que cal que rebi tractament en profunditat. Però, fixin-se com canvien els significats de les paraules segons canvien els valors, les morals i els costums. Fixin-se com les paraules adapten el seu significat a les noves representacions de la realitat que els humans fem en la mesura que provoquem i experimentem canvis en la manera de treballar, d’alimentar-nos i de relacionar-nos.

Doncs, sí, en l’antiguitat hel·lènica, quan es parlava d’apatia hom es referia a l’absència de pathos. Es a dir, a la falta de tot allò que sent el cos i l’ànima: sensacions, emocions o sentiments, plaer o dolor, (per oposició a allò que hom fa). Manca de pathos, com a conseqüència de la capacitat del seu control. De tal manera que la consecució de la impassibilitat era una forma de saviesa. I el savi de l’assemblea la comparava amb l’ataràxia dels estoics i dels escèptics, que consistia a aconseguir, mitjançant l’entrenament del despreniment material, l’equilibri anímic ideal que posa fre a les pertorbacions i als torbaments de les passions, els desigs i les temptacions que ens sotgen permanentment i poden alterar el recte criteri, l’equilibri mental i l’harmonia dels moviments. L’ataràxia era el camí ideal cap a la felicitat. Similarment com fa milers d’anys ho han predicat les cultures orientals, la psicologia budista o la medicina tradicional xinesa. Què volem dir, aleshores, quan parlem de simpatia? Tan senzillament com sentir pathos amb els altres, en companyia de l’altre. I empatia? Doncs, penetrar en el pathos de l’altre, ser solidaris amb el seu patiment. I finalment l’antipatia, quan sentim aversió per qualsevol pathos.