8 d’abril de 2020

COVID-19

Ja és curiós que no hi hagi pràcticament cap informació ordinària que especuli sobre l’origen del coronavirus SARS-CoV-2, que causa la COVID-19, a part de l’evidència científica que no s’ha originat conspirativament en un laboratori, ni sembla que la causa sigui la transmissió zoonòtica del pangolí, una mena d’os nan formiguer, escatat com una carxofa, un mamífer sense dents que xucla formigues i tèrmits, de carn molt apreciada pels gurmets xinesos. De moment, doncs, no tenim proves concloents que el pangolí, les serps o els muricecs siguin culpables d’aquesta infecció. Com també està per estudiar més a fons el que un científic reputat sospita sobre la malícia de les ones electromagnètiques que senyoregen el nostre planeta i el sistema solar. Ara per ara, el discurs oficial assenyala que la COVID-19 té un origen natural. I el fet que no hi hagi culpable produeix una sensació paorosa de desemparament, d’indefensió i d’estar a mercè de l’atzar, capriciós per naturalesa, que pot arruïnar qualsevol fe i creença en els déus de la ciència i la tecnologia. Necessitem el boc expiatori, perquè sinó a la curta o a la llarga tots acabarem essent culpables del desastre.

I és com si els déus de la modernitat, que han suplantat el Déu de les religions, no haguessin estat capaços d’evitar-ne la seua ira. Els assassinats perfectes, els robatoris perfectes, la maldat perfecta, als humans, ens produeixen una barreja de fascinació i de terror. I ens preguntem: com pot ser que amb el nivell de certeses tecnològiques i d’experteses no siguem capaços d’aïllar la maligna culpabilitat i de sotmetre-la a l’imperi de la coerció més absoluta? Com pot ser que siguem capaços de desxifrar els enigmes més enrevessats de la protohistòria o de l’antiguitat i que se’ns digui amb tota la fredor del món que aquest SARS forma part de la nostra miserable natura humana? Doncs, no ens toca altre remei que acceptar d’alguna manera o altra (amb plors i cruixir de dents o amb la indiferència de l’agnòstic o l’ataràxia -l’absència de torbació- dels epicuris, estoics i escèptics) que el destí hi faci el que hi hagi de fer, mentre la Vacuna futura amorteixi la desraó. Fixin-se fins a on som capaços d’arribar en aquest estat de desemparament mental i emocional que el senyor Trump dona per bo, en el moment que escric aquest article, que morin 100.000 nord-americans!

1 d’abril de 2020

DISJUNTIVES

S’intuïa que la decisió entre confinament total o parcial depenia de la disjuntiva entre salvar el màxim de vides possibles o per contra posar el màxim de fre al desastre econòmic que es derivarà inevitablement de la pandèmia. Si s’evitava el confinament total ens conduïa irremissiblement a la saturació hospitalària i logística. Però si no s’ha evitat abans, és perquè si s’aturava totalment la maquinària productiva durant un temps indefinit, els qui fan números i pressupostos no s’imaginen, encara ara, si no és que el Banc Central Europeu o un sistema de bons comunitaris avancen els diners per pagar nòmines i impostos, com s’ompliran les arques de l’Estat perquè funcioni un mínim de benestar del que teníem més o menys tothom abans de la pandèmia. En poques paraules, com suggeria el vice-governador de Texas, Dan Patrick, la disjuntiva és: o mor la gent irremissiblement com si d’un acte de servei es tractés per salvar l’economia o salvem vides per damunt de tot, encara que l’economia derivi en una recessió, deflació o ruïna antològica. La qüestió així plantejada no deixa de ser un carreró sense sortida. Tanmateix jo em fixo en el que ha passat a la Xina. A la província de Hubei, origen del virus, d’on Wuhan és la capital, avui, a penes tres mesos després d’un confinament severíssim, ja hi tornen a funcionar pràcticament totes les cadenes de producció i els serveis. No sols això, si no que mig món demana ajut a la Xina. Allà, la cultura del comportament de la gent és molt diferent que en els pobles mediterranis. Allí sí que des que naixes ets un soldat al servei de l’Estat.

Com deia el general, això nostre és també una guerra. Però, com sap perfectament el militar i qualsevol que hagi estudiat història, a la guerra guanya qui té millors generals, millors oficials, millors soldats, millor armament, més esperit de lluita i capacitat de resistència, més talent estratègic, millors subministraments, i millor rereguarda. No és tracta de comparar quants morts s’han produït aplicant una estratègia o una altra, segons els països, sinó de valorar, encara que sigui imitant els altres i menjant-te l’orgull patri, el grau de disciplina social que tenim els ciutadans dels respectius països del món. Quan es confon disciplina social amb posar a prova el grau d’espanyolitat dels qui demanen el confinament total, tenim les perdre segur.

31 de març de 2020

'DESMESURA D'AMOR' (2020, Pagès Editors)

Pròleg d'Elvira Siurana



Títol: DESMESURA D'AMOR
Autor: Borrell Figuera, Josep
ISBN: 978-84-1303-162-0
112 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 221
Data de publicació: Gener 2020


Els poemes de Josep Borrell impacten, són bells i punyents, són profunds. I quan diuen desesperança t’aboquen al fons d’un mateix. Són lúcids i la veritat massa sovint és dolorosa. Qualsevol d’aquests poemes, així que ens penetra en la consciència, ens desbarata de cop el discurs que elegantment hem desenvolupat, tant a les xerrades de cafè com a les cadires d’ateneus. Però l’amor de què parla el poeta també és desig. Desig del cos, també és sexe, també són els dits i els llavis i els ulls que omplen tot el poemari. I tanca el llibre com si ens invités a fer un retorn irònic a la més nua realitat. (Elvira Siurana)

40 poemes agrupats en dues parts i un epíleg que versen sobre l’irritant, abissal i tanàtic tema de l’amor. En conjunt, els versos d'aquest llibre expressen el desconcert entre la il·lusió i la desorientació, el dubte, el potser que tot allò que sabíem no era real. (Pagès Editors)

COMPRA ONLINE a pageseditors.cat

25 de març de 2020

DE LA PANDÈMIA

Aquesta plaga vírica (ves que no sigui bíblica també) del Covid-19 posa un cop més de manifest la fragilitat de les nostres vides i la contingència i interinitat de tot allò amb què ens embolcallem, adornem, presumim, diferenciem i autentiquem. Si del confinament, de l’aïllament, de la distància almenys d’un metre entre l’un a l’altre en traiem alguna lliçó en traiem alguna lliçó, em deia una persona optimista l’altre dia, serà adonar-nos del valor que tenen les petites coses, els petits detalls en les nostres relacions personals, el fet tan simple i tan elemental de poder-nos moure lliurement per on sigui, de poder-nos tocar, abraçar, besar o encaixar les mans. Si d’aquesta pandèmia n’aprenem quelcom serà que, com em deia un altre utòpic, al món no serveixen de res les fronteres ni els límits territorials davant la naturalesa aèria, etèria, dels virus. Quan estàs vivint un mal son, millor tenir esperances i creure en un futur millor. Però la realitat, la història de la realitat del comportament humà és tota una altra. Les persones, quan han passat les maltempsades, solem oblidar amb una facilitat espantosa tot allò de bo que ens havíem promès que vetllaríem per sempre. I tornarem a fer com sempre: amar-nos, odiar-nos i ser-nos indiferents. I engruixir els arsenals d’armes de tota mena, també químiques naturalment, i matar-nos a pler però a pleret, no fos cas que col·lapsés la producció de munició.

I tornarem a ser tan savis i estúpids com sempre. Però el que sí que haurà servit el Covid-19 serà per posar en evidència una vegada més (i per a sempre) que Espanya és un territori únic (la pàtria és una!). Que qui realment mana, governa i té la clau per obrir i tancar totes les portes constitucionals, si escau, és el govern d’Espanya i totes les institucions que en depenen (la Justícia per descomptat). I se’ns ha recordat, anava a dir subliminarment paternalment, que les autonomies de fet no són res més que uns òrgans administratius que fan de corretja de transmissió, si molt convé, mitjançant el ordeno y mando dels reials decrets, del que decideix el Consejo de Ministros. Ara, el que realment ens salva és la solidaritat. I aquesta sortosament sí que no té fronteres ni banderes ni edats ni estatus ni horaris. Albert Camus deia: “No ens podem posar al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”.

17 de març de 2020

INVIOLABILITAT

És impensable que els pares de la pàtria que varen confegir la democràtica Constitució espanyola atribuïssin al rei una potestat divina. I per tant que el cap de l’estat regi no es pogués equivocar mai, que no pogués patir casualment un trastorn mental transitori, o que tensionat per poders fàctics o temptat pels pecats capitals, sobretot l’avarícia (no hauria estat la primera vegada en la història dels reis d’Espanya), es comportés com un humà qualsevol. La Constitució diu del rei que és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. I els diners que li assignen els pressupostos de l’Estat els distribueix com li plagui. Si el que diu la Constitució vol dir literalment que el rei pot fer el que li doni la gana i ningú li pot retraure res judicialment, estem davant d’una excepció radical a tot el contingut de la mateixa Constitució i una contradicció flagrant amb el que dicta l’article 14: “els espanyols són iguals davant la llei, sense que puguin prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. A no ser que, insistim, tingui un estatus diví (res estrany en l’origen i la història de les reialeses). Ergo, estaríem davant d’una contradictio in terminis, un oxímoron (com quan parlem de morts vivents), una incoherència d’una contrarietat tal que invalidaria de facto tota la Sacrosanta.

Però, filant una mica més prim i intentem salvar la paradoxa que la institució del Rei càpiga i no càpiga alhora dins la Constitució, hauríem d’entendre que la inviolabilitat de la Corona ho és en la mesura que exerceix de cap d’Estat. És a dir, en tant que fa les funcions que li atorga la mateixa Constitució. I és en aquest sentit que ningú podria retraure-li al Rei que procurés negocis com l’AVE a la Meca per a la indústria espanyola o que fes de mitjancer per a qualsevol altra transacció que afavorís l’Estat espanyol. Però una cosa és influir, propiciar, patrocinar, i una altra ser comissionista. La casa reial té un sou i pot distribuir-lo com vulgui, però lucrar-se a través de les seues funcions és una altra cosa. I col·locar els euros en paradisos fiscals un altra de pitjor. I aquestes pràctiques tampoc s’adiuen amb les divinitats. I el tema no està en si el monarca va repartir milions a les seues amigues. Això és rosa. El tema és el “negre”.

10 de març de 2020

EL CARDENAL OMELLA

El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola és un home de Déu i de la confiança del Papa. Un prelat, fill de Queretes a la comarca del Matarranya, que, com a bon pastor del seu ramat, estigué (i està) a favor que les 111 peces artístiques en litigi amb la Franja, que formen part de la col·lecció del Museu de Lleida, tornin a les parròquies que pertanyen al bisbat de Barbastre-Montsó. El cardenal de l’arquebisbat de Barcelona, emperò, que, en les coses que pertanyen al Cèsar, feu de mediador, la tardor de 2017, entre els governs català i espanyol. I que acaba d’expressar el seu ideal institucional en els termes ètics de fraternitat, de convivència, de voluntat de caminar junts. En fi que ens hem d’estimar més entre els espanyols. Si no fos perquè aquesta mena de proclames són com llençar desitjos al vent, en la mesura que només tenen sentit en el context sociopolític del conflicte, m’agradaria interpretar-les com un eco de la Pau i la Treva de Déu, que el bisbe Oliba, l’immens comte, bisbe i abat Oliba!, proclamà l’any 1027. Pau i Treva que, resumint, prohibia la guerra durant un temps determinat, en les situacions de violència establia el dret de refugi en l’interior dels temples i de les sagreres (un radi de trenta passes al voltant d'una església) i la protecció dels pagesos.

Com m’agradaria, cardenal, arquebisbes i bisbes catalans, que l’esperit de l’abat Oliva, el vostre germà en el Senyor i en la dignitat eclesial que ostenteu, orientés els vostres camins i la vostra pastoral! Que la Catalunya cristiana i tota altra que s’hi volgués acollir es convertís en un gran temple i sagrera que protegís la nostra voluntat de ser lliures, i fos l’àmbit on ens poguéssim alliberar dels qui neguen la nostra sobirania amb insults, humiliacions, difamacions i garrotades. Aquesta Pau i Treva perpètues, que ens permetés escollir l’amor i l’estimació de l’altre, sense que ens hi obligués cap altra llei que la del cor. Quants ponts no construiríem o reconstruiríem amb la protecció de la Pau i la Treva de Déu! Eren altres temps, certament, els del gran Oliva. Aquells de la fundació de Catalunya, del romànic, dels monestirs de Ripoll i de Montserrat. Però, vet aquí que per a molts de nosaltres aquells temps són encara els nostres. Sí, són aquells els que ens inspiren l’amor i la fraternitat de què parleu, mossèn.

3 de març de 2020

Presentació del nou llibre de poemes 'Desmesura d'amor'


El proper dimarts 3 de març presentarem el nou llibre de poemes 'Desmesura d'amor' al Cafè del Teatre de Lleida a les 19:30 h.

Us hi esperem!

TAULA DE DIÀLEG

El punt de l’ordre del dia que subjaurà permanentment en la taula de diàleg bilateral i sobre el qual el govern espanyol basarà la sua proposta de resolució (ja esbossada en 40 punts de millora de l’autonomisme) és l pregunta retòrica de per què s’ha arribat on s’ha arribat. El que en diem fer una diagnosi. És a dir, per què una majoria de catalanes i catalans volen autodeterminar-se. Si la diagnosi es fa d’acord amb el mètode aristotèlic, atenent la substància, la quantitat, la qualitat i la relació amb l’Estat; i tenint present els condicionants temporals, actitudinals i passionals, la resposta (tot i que el govern de Madrid ja la té) tindrà un llarg recorregut. En la primera trobada de la setmana passada, les parts s’han dit el que ja tothom prevèiem que es dirien. Per tant, la diagnosi pròpiament dita encara no s’ha començat a fer, llevat de saber-se que uns i altres són als antípodes. Segons s’ha estipulat, hi haurà una reunió mensual. Fent càlculs optimistes, si la part catalana no s’adona de l’estratègia dilatòria, acordar una resposta consensuada podria durar una legislatura. Però tothom sap també que aprovats els pressupostos de Madrid i els de Catalunya, el MH President és probable que convoqui eleccions (forçat o no per la inhabilitació dictada pel TSJC i/o confirmada pel TS). I en conseqüència que la taula de diàleg es prengui uns mesos de vacances, i després ja veuríem en què quedaria tot plegat. I sobretot què hi diria la ciutadania, després de tant marejar la perdiu.

Tanmateix, seguim especulant. Si no hi ha convocatòria electoral i la taula de diàleg va fent via, després d’haver consensuat les causes de tot plegat i amb els pressupostos a la butxaca, quin seria el proper tema de debat? Si l’autodeterminació és un escull infranquejable, i la unitat pàtria igualment, de què podrien parlar els comissionats? Quina negociació obriria, amb seguretat jurídica, (volen dir, d’acord amb la Constitució?) la coalició de govern PSOE-Podemos? Proposaria que la qüestió catalana es dirimís amb un referèndum a tota Espanya, com s’havia suggerit sarcàsticament? Ni Canada ni Escòcia entren remotament en els plans de Madrid. Hipòtesis, de fet, que es resumeixen en una: qui dia passa, any empeny. I el temps per al president Sánchez és en principi un aliat, en canvi per als independentistes és el més gran adversari.

26 de febrer de 2020

POLÍTIQUES CULTURALS

Un dels millors encerts de la política catalana fou “el pacte cultural” entre institucions, promogut pel conseller Joan Rigol entre 1984 i 1985. Una magnífica idea que es proposava posar fi als clientelismes corporatius i gremials (per als quals cultura és sempre la que fan ells), als partidismes, a les disfuncions, a les batalles meritocràtiques de les diferents institucions i a les dificultats de finançament dels grans projectes, sobretot estructurals. O, en fi, que mirava de posar fre al caciquisme intel·lectual. El pacte es difuminà al cap de poc. Les col·laboracions per a la construcció dels grans equipaments nacionals (museus i teatres, biblioteques, arxius, etc.) varen fer un notable recorregut, però les crisis econòmiques recurrents i els canvis polítics van frustrar, per exemple, la compleció del mapa d’equipaments (a Lleida ciutat, pel cas, el de les biblioteques), i sobretot van frenar en sec l’objectiu de desenvolupar transferència, concertació i intercanvi creatiu. Ni es va poder evitar que les majors (de tots els sectors) continuessin tenint el control de la producció i la distribució dels l’audiovisual. O que es formalitzés la col·laboració amb el privats a partir de la creació d’incentius com ara una llei de mecenatge, encara per fer.

Les ciutats, certament, s’han d’espavilar a trobar el seu paper en el món globalitat, i sobretot en la cultura. La Paeria de Lleida, en els dos darrers mandats socialistes, va optar per assumir fer de paraigua, rescatador i sostenidor de pràcticament totes les manifestacions culturals de la ciutat. Tant assumint-ne el protagonisme gestor com subvencionador. Amb la participació de l’IEI, (i en molta menor mesura de la Generalitat) que feia bé de propagar pel territori allò en què participava. La dinàmica creada és molt fàcil de deduir: qualsevol iniciativa particular o associativa que sorgís, per què no havia de ser acollida per la Paeria? I un altre problema: si a la pràctica l’ajuntament es dedicava gairebé exclusivament a fer d’acollidor i de gestora de tot el que es movia a Lleida (activitats úniques o duplicades), on quedava la pròpia iniciativa de l’Institut Municipal i/o de la regidoria de Cultura? A gestionar els propis equipaments? A fiar-ho tot al talent d’alguns dels funcionaris? Quins límits hauria de tenir el pressupost de cultura en aquella tessitura?

19 de febrer de 2020

FASTIGÓS

Fastigós vol dir que causa fàstic o fa fàstic. I fàstic és el sentiment desagradable causat per alguna cosa o per algun fet que ens repugna. Però també existeix el mot fastig, amb “g” final, que aquella sensació de cansament que produeix allò de què anem tips o no interessa gens. L’oposició espanyolíssima la setmana passada va provocar autèntic fàstic i un terrible fastig quan senties els seus portaveus oposant-se a la proposta de llei de l’eutanàsia presentada per la coalició de govern al Congrés. Amb un cinisme desbocat aquesta dreta que no es mereix ni el pa que es menja, a part de les bajanades que hi pronuncià, argumentava que l’eutanàsia era l’excusa del govern per no haver de pagar tantes pensions de jubilació, deixant entreveure que era una forma camuflada d’extermini de la gent gran. L’extrema dreta ha arribar a firmar que els socialistes pretenen "convertir l'estat en una màquina de matar". Jo no sé si algunes afirmacions com aquestes s’havien pronunciat mai en un Congrés de diputats. No em llegiré les actes, ara, però que en una societat diguem-ne avançada, escolaritzada en la seua totalitat, on el 41% dels joves entre 25 a 34 anys té estudis superiors, on la majoria de la gent és sensata i estima la vida, és inconcebible que es puguin pronunciar impunement aquestes barbaritats en el ventre de la sobirania nacional! És imperdonable que es vingui a dir que l’Estat, convertit en “novio de la muerte”, atorgarà legalment carnets d’assassins o assassines a discreció.

Aquests miserables defensors de la vida resulta que un dia ens van alinear a favor de la guerra contra Iraq. Aquests mateixos no tinc cap dubte que aplaudeixen l’Associació Nacional del Rifle dels EUA i estarien encantats de poder lluir pel carrer una pistola a la cintura. Els que l’1 d’octubre ja haguessin aplaudir l’entrada dels tancs i dels canons a Barcelona. Els mateixos que mai no condemnaran la dictadura de Franco ni el règim nazi ni el feixisme. No ens enganyem, la immigració, el feminisme, el comunisme, l’avortament, l’europeisme, no són les seues dianes principals, sinó la democràcia, la llibertat, el pensament crític, la transculturació, el pluralisme i la diversitat. Les autonomies i el secessionisme. Aquests personatges, a més, sempre tenen la mania d’apel·lar Déu, un Déu justicier, el Déu que enviarà el PSOE i Podem a l’infern irremissiblement.

12 de febrer de 2020

L’ÚNIC ARGUMENT

L’únic que percebem de la dreta espanyolíssima, (la dreta espanyola no és ni liberal ni democratacristiana ni de centre; només és molt espanyola) res que sigui algun projecte de millora de les condicions de vida de la ciutadania. L’únic argument de la seua existència, sobretot després que l’independentisme tragués el nas massivament, és la defensa de la unitat pàtria. De manera que aquesta premissa ho és tot. I tot, la democràcia inclosa, hi és subordinat. O sigui, mentre s’acati l’article 2 de la Constitució n’hi ha més que suficient per respectar la Constitució. De fet, tenim la impressió que per a aquesta gent els 168 articles restants com si no en formessin part. És clar, reduir l’acció política a ser el controlador de qualsevol sospita de desviació de l’article dos no fa altra cosa que convertir la societat en una massa d’individus i d’indivídues en potencials delinqüents. Llegeixo que 1984, la novel·la de G. Orwell sobre els totalitarismes, s’està convertint en un manual de supervivència contra l’omnipresent vigilant Gran Germà, no només als EUA, sinó malauradament a Polònia, Hongria, Itàlia, França, i molt em temo que a Espanya on, de fet (d’amagat això sí), no ho ha deixat de ser mai des del dia que es publicà l’any 1949.

L’última gran pensada (sempre dintre del marc mental de l’article dos de la Constitució, insistim) dels espanyolíssims és portar al Congrés la il·legalització dels partits independentistes. Els monotemàtics ja saben que l’independentisme si va més enllà d’unes idees i uns sentiments se l’empresona i se’l fustiga judicialment de forma implacable. Però no en tenen prou, perquè han albirat que darrere de cada independentista hi ha un nazi disfressat de xai. I per a més inri de xai burgès, supremacista, que odia els espanyols, les forces de l’ordre, la monarquia, els treballadors del camp murcià, andalús i extremeny, i de tant en tant explora la via terrorista amb l’excusa de preparar traques per a les festes majors. Entre 1933-35 la Confederación Española de Derechas Autónomas es va fer amb el poder de la República, i tot i l’amalgama de partits que la conformaven es posar d’acord amb aquest lema: "Religió, Família, Pàtria, Ordre, Jerarquia i Propietat". I en això consistia, en resum, tota la Constitució. Doncs, si fa no fa igual que ara, només que els espanyolíssims es basten amb un article.

5 de febrer de 2020

LES CONSEQÜÈNCIES

Tot el que va fer Junqueras i els companys de govern no va ser delicte, però són a la presó de fa anys i per una colla d’anys més. Tot el que va fer Torra amb la pancarta no és delicte però se l’ha condemnat a ser desposseït del seu escó i el TC decidirà si finalment és o no inhabilitat de tot. Però no anirà, en principi, a la presó. Aragonès, Torrent i companyia no volen desobeir, vingué a dir Sabrià, per nimietats que no duen enlloc i perquè no volen ser inhabilitats i anar a la presó. Ja han après la lliçó. L’excusa, important, són els pressupostos. L’altra, encara més important, visualitzar que s’ha engegat la reunió bilateral amb l’Estat i poder justificar així la seua abstenció en el nomenament de Sánchez. I, la definitiva, poder convèncer la majoria de votants catalans que ERC és la força política que, un dia del que resta de vida al nostre planeta, aconseguirà declarar la república catalana. Com a conseqüència de la suspensió de diputat del President, d’acord amb la resolució de la JEC i el beneplàcit del TS, en aplicació de la sentència del TSJC, a ERC li ha rebotat a la cara com un bumerang allò de “veurem com aguanten la mirada els còmplices d’aquesta injustícia”, que Junqueras adreçava als unionistes. Doncs sí, veurem si aguanta ERC la seua, segons enquestes, suposada majoria parlamentària a les envistes de les properes eleccions. I ja veurem, si de la trencadissa amb JxCat, després, hi ha manera de constituir algun govern independentista. Ja veurem qui aplica els pressupostos que s’aprovaran com a cartell electoral d’ERC.

I, per descomptat, si hi ha eleccions, la mesa de negociació amb l’Estat, la gran aposta d’ERC, deixarà de tenir recorregut, i totes les projeccions màgiques de solució del “problema català” hauran quedat en no-res. I, per tant, senyores i senyors, s’haurà de tornar a començar de zero, amb els mateixos recels de sempre entre grups, tribus, clubs, clans i partits independentistes. I ves a saber si al final tot el capital social que s’havia guanyat els darrers deu anys a favor d’un referèndum d’autodeterminació no se n’haurà anat en orris, malgrat la persistència moral i la fermesa ideològica dels líders empresonats i exiliats, i malgrat la mateixa fermesa en les conviccions de la minoria catalanesca. El problema no és ser pessimista i derrotista, sinó saber vèncer la impotència.

29 de gener de 2020

EL DRET A ELEGIR CENTRE EDUCATIU

El Sr. Casado o no en té ni idea o està mal assessorat. El dret a l’educació no implica automàticament el dret a escollir escola. Nomes hi ha una excepció, i encara dependrà del preu que hom estigui disposat a pagar: l’elecció d’una escola privada privada. Per fer efectiu el dret a l’educació cal planificar l’oferta escolar. S’imaginen que per un suposat dret individual el 90% de la població de futurs alumnes de Lleida de primer d’ESO volgués entrar a un únic institut perquè segons es diu és el millor centre?. Quantes places hauria d’oferir aquest macrocentre. Caldria tancar tots els altres? Oi que és absurd? Una cosa és la llibertat d’oferta educativa, pública, privada concertada i privada privada i una altra la llibertat d’elecció de centre. Certament, els fills són dels pares, però en tant que ciutadans són també de l’Estat. Què faria el Sr. Casado quan l’Estat mobilitzés el seus fills per engruixir l’exèrcit davant una guerra? Els fills tenen drets i obligacions, com tot ciutadà. I entre aquestes obligacions, que han de fer complir els pares o tutors, és d’escolaritzar-se entre els 6 i els 16 anys. Només cal visitar la Llei del registre civil del 2011 per entendre que els fills són dels pares, sí, però de l’Estat també.

L’administració té l’obligació d’organitzar l’oferta educativa de la millor manera perquè es compleixi el dret a l’educació i no pas el dret a escollir centre. En tot cas existeix el desideràtum paternal del centre on hom vol que els fill estudiïn, però és condicionat als criteris admissió que ha de regular i modular qui en té la competència, d’acord no pas amb la voluntat dels pares, sinó de les realitats culturals, sociològiques, geogràfiques, multifactorials que afecten l’alumnat com a subjecte i objecte del dret educacional (que inclouen els conceptes de diversitat i d’inclusió), i d’acord amb els principis d’igualtat i no discriminació que regula l’article 14 de la Constitució per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Les autoritats educatives no sols han de planificar el mapa de centres, les etapes i els cicles obligatoris, sinó que han de regular les bases del currículum i els criteris avaluatius que n’acreditin els objectius i les finalitats, així com el sistema de control i supervisió del sistema.

22 de gener de 2020

CINISME

Antístides d’Atenes és considerat el fundador de l’escola filosòfica denominada cínica, entre els seguidors de la qual s’hi compta la darrerament famosíssima Hipàrquia (una de les primeres dones tinguda com a filòsofa). L’escola se l’anomenà d’aquesta manera (kyon vol dir gos en grec) per allà al segle IV aC per seu anticonvencionalisme i extravagància. El seus principis s’orienten a viure segons la natura, sense alterar-ne els cicles vitals, de tal manera que la pràctica d’aquesta comunió et reporta serenitat d’esperit i et condueix a l’ataràxia, la felicitat ascètica a la qual aspira la gent del nostre planeta que té dos dits de front. Com sol passar amb tantes altres tradicions de pensament i amb les idees originals, amb el temps, cinisme ha passat a significar, sobretot en la majoria de contextos comunicatius, el que la RAE defineix com l’actitud de la persona que menteix descaradament i defensa o practica impúdicament i deshonesta allò que mereix (o hauria de merèixer, hi afegiríem) una desaprovació general. Per comprendre l’extensió del sentit d’aquesta definició del diccionari els invitaria que prenguessin com a exemple les afirmacions que el Sr. Casado feu en relació amb el nomenament de la Sra. Delgado quan digué que ni reunia els requisits ni podia ser imparcial, que el CGPJ, “porque confío mucho en el Consejo General del Poder Judicial, no como la izquierda” la vetaria i que, evidentment, recorreria als tribunals el nomenament.

Sort que la realitat, malgrat les fake news, és tossuda. A pesar que a algú el nomenament no li hagi semblat estètic, la paraules del Sr. Casado són d’un cinisme estratosfèric. És com si diguéssim que els presidents del CGPJ, del TC, del Tribunal de Comptes, de l’Audiència Nacional i de la JEC, proposats i nomenats a instàncies del PP, o sia, l’Estat Major de la Judicatura espanyola, són un éssers angelicals, que tenen tots els atributs de l’Esperit Sant i la puresa ideològica de la santedat. Per més que resulti laboriós d’entendre, els recomanaria que pacientment es llegissin Crítica de la raó cínica del filòsof Peter Sloterdijk per fer-se una idea de com raona la dreta política i mostra una falsa consciència il·lustrada i, en certa manera, es vanta del fracàs de l’humanisme a què ha contribuït amb l’estupidització de la massa i amb l’imperi de la llei que interpreta l’staff tecnocràtic.

15 de gener de 2020

UN RAVE

Ja és ben anormal que als qui sí que se’ls en fot un rave la política, la democràcia, el parlamentarisme siguin 52 diputats de VOX. Que seguin en un parlament on, d’acord amb la Constitució, rau la sobirania nacional de tots els ciutadans, siguin de la ideologia que siguin. Segons es desprèn dels seus discursos, dels seus tuits i de les amenaces d’alguns dels seus correligionaris el que menys els importa és la democràcia. L’únic credo polític és la unitat de la Pàtria (igual que per a Casado) i el sistema democràtic un mitjà per aconseguir recuperar el sistema de coses d’aquell general que les va deixar “bien atadas”. No solament no els fa fred ni calor que els titllin de racistes, homòfobs, masclistes, sinó que no tenen cap vergonya de proposar que s’il·legalitzi el PNV, de vincular ERC de Companys amb assassinats i pederàstia, de derogar la llei de Memòria històrica en nom precisament de la llibertat política, de pensament i de càtedra (!), o que es legalitzi la possibilitat que tothom pugui portar armes per a l’autodefensa (cosa que suposaria, diuen, un cop dur contra el terrorisme). Aquesta és la normalitat espanyola! Una normalitat que, segons molts observadors d’aquí i de fora (sobretot) representa un retorn a les cavernes, al guerracivilisme, a l’Espanya dels vencedors de la guerra civil, a l’autarquia, “a un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”.

Tots els tres milions i mig de votants de Vox no s’han llegit el seu programa de govern ni ganes. Però no són pocs per poder afirmar que són massa els que en el fons pensen que “cualquier tiempo pasado fue major”, no en el sentit precisament que ho va dir Jorge Manrique a las Coplas sobre la muerte de su padre, sinó referint-se al temps de la las Leyes Fundamentales del Reino. I no són pocs perquè als tres i mig hi hauríem de sumar alguns milions dels que voten el PP i almenys mig milionet més dels “centristes” que ho fan a Ciudadanos. En fi, que Espanya és un Estat modern, una democràcia admirada a tot el món, una joia de descentralització i de transparència. En fi, que el democratisme cínic és el remei per a tots els mals i el neoespanyolisme el senyal d’identitat dels postmoderns de la polsereta amb la bandera “rojigualda”. Si els votants d’aquesta anomalia fossin de la tercera edat provecta diríem és normal, els últims nostàlgics, però no. No s’acaben mai.

8 de gener de 2020

LA SENTÈNCIA DEL TJUE

Sí, un servidor es troba entre la gent, perplexa i enfadada, que no va entendre ni per activa ni per passiva ni per perifràstica, l’actitud de la fiscalia del Suprem en la causa especial 3/20907/2017 contra sis consellers del Govern de la Generalitat, encara menys contra la presidenta del Parlament i l’absurditat del càrrecs contra els dirigents d’Òmnium Cultural i l’ANC. Si no vam comprendre aquelles acusacions molt menys ho podem fer ara amb la contundència de les derivades del cas arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Però encara ens causa més desconcert quan sabem que entre les seues funcions hi ha també la de vetllar pel respecte als drets fonamentals i llibertats públiques amb les actuacions que exigeixi la seua defensa. Per més que la fiscalia esgrimeixi la tesi de la coherència amb la sentència del TS, i, per tant, amb bona part de les seues acusacions i concatenadament amb les actuacions del jutge instructor, hom es veu obligat a preguntar-se: com és possible que després d’escoltar els acusats, els seus advocats defensors, d’estudiar-ne els seus recursos i del que ha sentenciat el TJUE, ja aleshores, no variés ni un punt ni una coma el seu raonament acusatori, ni ara hagi reconsiderat cap dels seus arguments respecte de la immunitat dels electes al Parlament Europeu?

Però, la positura d’aquesta fiscalia, als qui ens hem dedicat a explicar als nostres alumnes en què consisteix el mètode dialògic del debat, ens sorprèn encara amb més mesura. Sí, el debat allò en què consisteix en el fons un judici. És a dir un contrast d’opinions, amb arguments fonamentats en sengles autoritats, subjectes a interpretació segons contextos i herències culturals, amb proves que els contendents pretenen irrefutables, amb eximents o agreujants. Se suposa que en tot debat i per tant en tot jutjament, els contendents, a part de respectar la diferència d’opinions, han d’aprendre a escoltar-se un a l’altre i a re-valorar les proves que substancien els argumentaris debatut, basats tots ells en fets incontestables. Quan la fiscalia no ha canviat ni una coma del seu plantejament inicial en el tema que ens ocupa, ens preguntem: actua conforme a un debatent acadèmicament professional? O per contra, ho fa moguda per prejudicis d’índole predebatibles? O dit altrament, en base a judicis previs o prejudicis?