LA BUROCRÀCIA CATALANA

I tornem a preguntar-nos: tants nivells d’administració a Catalunya són realment necessaris? ¿En què consisteix la seua efectivitat?. És obvi que les oficines gestores, els seus funcionaris, essent com són més a prop de la ciutadania, en faciliten els tràmits, potser els humanitzen i àdhuc els personalitzen, però aquesta proximitat i familiaritat no es tradueix en la seua acceleració ni en la seua eficàcia resolutiva. Sobretot perquè les normes i els seus reglaments serveixen tant a una comarca com a una altra (llevat de l’Aran que té la seua especificitat); tant a un municipi com a un altre (excepte Barcelona que té un tracte especial). S’imaginen l’absurditat que cada comarca o municipi es regissin per particularitats normatives i procedimentals? Els problemes de la gestió oficial de la vida quotidiana, atès que la seua burocratització ha arribat a nivells godotians, sí que són rellevants en els micropobles i en els municipis de muntanya. És cert que en aquests casos els Consells Comarcals hi són de gran ajuda tècnica. Però els Consells, en tant que gestories polititzades, només són redistribuïdors finalistes dels euros que els arriben de la Generalitat i les Diputacions. I com aquestes últimes, tampoc no tenen capacitat legislativa. Simplement es dediquen a administrar el que recapten per compte d’altri.

Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats aquestes que només ho són de paraula i solament han servit per farcir els nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia. Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.

CAPPONT INUNDABLE

¿Ni hi haurà prou amb el reforç i ampliació del mur de contenció de les aigües del Segre a Grenyana per superar les reticències dels tècnics de la CHE referents a la inundabilitat de la zona i poder fer realitat, entre altres, el projecte de construcció de l’institut de secundària de Cappont a Lleida? ¿Ja ho sabien els veïns de Cappont que el seu barri és inundable? ¿Estem parlant de la possibilitat que les aigües del Segre enfurismat per grans tempestes podrien sobreeixir per la canalització? Quan es construí l’escola Frederic Godàs, en els setanta, no se sabia que es feia en zona inundable? Quan es van iniciar el 1993 les obres de la canalització, després del desastre de la riuada del 1982, ¿se sabia que no servirien més enllà de del que dura una generació? ¿I haurà un dia que, augmentats els riscos d’inundabilitat com a resultat del canvi climàtic, s’hagin d’amuntanyar no solament els mestres i l’alumnat del Frederic Godàs i Camps Elisis sinó també tots els 15000 veïns i veïnes del barri? ¿Què pot evitar, doncs, que l’aigua no desbordi totes les contencions presents i futures davant les previsions de riscos d’intensificació i augment en la freqüència de fenòmens climàtics extrems i en conseqüència d’inundacions catastròfiques?

Tenim coneixement que hi ha una Directiva Europea d’Inundacions que obliga a extremar les mesures preventives davant els fenòmens extrems. ¿Com ha d’abordar-se, doncs, la perspectiva d’un escenari potencialment perillós per a la supervivència del barri de Cappont? Situats en aquesta tessitura, ¿què cal fer ja, ara mateix, a curt, mitjà i a llarg termini, per tranquil·litzar els veïnatge de Cappont davant els escenaris “d’elevada incertesa” associats al canvi climàtic?. ¿Influiran aquests mals averanys en el preu del sòl, la vivenda o els lloguers, en la implantació de comerços i els serveis públics? El cas és que un dels projectes presentat per la Paeria en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat per la Unió Europea–Next Generation, que no fou concedit, consistia precisament a “reduir el risc d’inundabilitat de la ciutat amb una solució basada en la natura i generar una connexió entre el parc de La Mitjana amb la Clamor de les Canals", segons es pot llegir a Paeria.cat. Ja ho veuen, així naixen les grans paradoxes de les nostres eficaces administracions.

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Algú sap com ha acabat el cas de l’espionatge amb Pegasus? O la guerra bruta dita Operació Catalunya contra polítics catalans iniciada el 2012? Tenen informació sobre si han condemnat algú? A part de la caverna mediàtica i dels titelles d’algun partit extingit i d’algun altre que encara inexplicablement cueja, s’ha pogut esbrinar exactament qui eren els qui movien els fils de les clavegueres de l’Estat per carregar-se Podemos i en paral·lel el secessionisme? Se sap si hi ha sentències en curs o condemnes fermes d’algú? A part de l’excomissari i cap de turc José Manuel Villarejo, ¿tenen dades fefaents d’algú altre que fos el senyor o la senyora X que movia els fils dels comandos operatius? És possible que no hagi tingut cap conseqüència el fet que fos espiat el mateix president de l’Estat? O és que tot plegat ha estat un estratagema, un truc dels serveis d’espionatge, per enganyar-nos a tots amb un relat propi d’una novel·la a l’estil de L’espia que tornava del fred de John Le Carré o inspirat en les tècniques de l’Stasi, l’òrgan d’intel·ligència de l’extinta RDA? És a dir: ni llums a la foscor i tot a l’arxivador dels delictes sense resoldre sota la consigna sagrada de mejor no meneallo.

De fet, en els estats democràtics (els qui precisament s’encarreguen de vetllar per la llei i l’ordre, en els dictatorials autoritaris, totalitaris, militars o teocràtics se’n sol dir Ministeris de la Moral o com escrivia Orwell Ministeris de l’Amor) existeixen soterranis i clavegueres on treballen els qui sostenen els pilars del Poder, en majúscula, sense atributs ni patronímics. I amb Licence to Kill en què els Clint Eastwood de torn, impunement i inviolablement, però jugant-se la vida discretament, esclar, han de desbaratar qualsevol intent d’atac a les Essències, ja sigui per activa o per passiva, intencionalment o extensional. Un dia, però, apareixen unes fotos, uns papers, uns vídeos, unes converses telefòniques, un testimoni, un exespia penedit, que expliquen, que demostren, que acusen, que assenyalen. Un dia apareix un Julian Assange que ho esbomba tot i en un no-res el fan desaparèixer o es podreix en una presó d’alta seguretat. Les raons d’Estat, en definitiva, tal com ensenya la Història (l’antiga, la medieval, la moderna i l’actual) no acaben sent mai exactament les raons de la justícia democràtica.

DIVISIÓ DE PODERS

Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?

Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre.  Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.

CRÒNICA ESTIUENCA

La quotidianitat lleidatana es podria resumir en: molta brutícia a tot arreu, gimcana de robatoris a l’horta, baralles amb sang al captard, festes majors de barri, quatre gotes mal comptades, tardes roents i silencioses, sorollada fins a la matinada, coloms caganers que ho empastifen tot, titulars de premsa anunciant tardor calenta i futurs apocalíptics, feminicidis sense aturador, les dicotomies de sempre: la Catalunya que té aigua i la Catalunya seca. I els polítics fent servir el futur (mai el futur condicional), com si el present no existís més enllà de la peremptorietat inexcusable i de la crònica dels esports que ocupa tant d’espai televisiu o radiofònic com totes les altres notícies. Sobretot que no hi hagi hagut cap ciutadà de Catalunya sense saber que a Barcelona se celebra la Copa Amèrica de Vela i que la tindrem a la sopa fins a finals d’octubre! El cas és que la política programa (estratègicament) per guanyar i mantenir el poder, tot dient, això sí, que resoldrà el que no ha resolt mai (perquè només en tot cas ho pot pal·liat). La política professional se les ha enginyat per gestionar amb una certa honestedat o amb molta indecència el passat, les memòries. No debades som de l’opinió de Schopenhauer quan diu que tothom té molta memòria pel que li interessa i molt poca pel que no li interessa.

Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.

EL CINISME DE CADA DIA

Ja ho deia, fa uns anys, el filòsof alemany, Peter Sloterdijk: “atès que tot ha esdevingut problemàtic, també tot, d’alguna manera, tant se’ns en dona". El pensador creu que el malestar en la cultura es manifesta a través d’un cinisme universal i difús. Però nosaltres hi afegiríem que hem arribat a un tal grau de desil·lustració, d’ignorància i de menyspreu del valors humanístics, que el cinisme s’ha convertit en un forma de reacció a la vacuïtat i a la incertesa, al no futur, sota l’aparença de crítica a la falsa consciència, a la hipocresia, al bonisme, a l’idealisme, i a l’ètica de les virtuts, és a dir, a tot allò que és orientat al bé, a la bondat, a la justícia, a la bellesa. Allò que abans del nostres dies s’encobria, s’amagava, era repudiat, era castigat severament, produïda mala consciència, sentiment de culpa i era considerat la conseqüència d’una degeneració humana, ara forma part del nostre corpus de realitats i en models de conducta meritoris. Com si per demostrar l’autenticitat, la sinceritat, la veritable pasta de què estem fets els humans, s’hagués naturalitzat necessàriament la mentida, la violència, la injustícia, la iniquitat i l’horror. En fi, el món al revés. Els corruptes t’ho diuen a la cara. Els genocides no se n’amaguen. Els fabricants d’armes són invitats a totes les guerres i a totes les negociacions de pau.

El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.

LA GENERACIÓ Z

Reportatges televisius, enquestes dels principals observatoris sociològics i articles de prestigiosos especialistes dels principals diaris europeus destaquen que hi ha una majoria d’homes de la generació Z (els nascuts entre 1990 i 2010) que declaren ser de dreta o d’extrema dreta, mentre que una majoria de dones es decanten per les polítiques d’esquerra. Estem parlant de tres de cada deu enquestats en un cas i de quatre de cada deu en un altre. Així en fred, sense comparar-les amb les opinions de la generació anterior aquestes dades, igual no aporten res més que un estat de la qüestió. Hauríem de poder garbellar quants d’aquests homes i dones es desenvolupen en medis rurals o urbans, quin nivell d’estudis tenen, a quina classe social pertanyen, en què treballen, si treballen, o quin és el context sociocultural en el qual es mouen. El que sí indiquen aquestes enquestes és que, si depengués d’aquesta cohort d’enquestats, la independència de Catalunya importaria ben poc. De la mateixa manera l’interès per la política i menys la de partit. D’aquí es desprèn que la major part dels indecisos davant unes eleccions es trobi entre els homes i les dones d’aquests nadius digitals.  

Els problemes d’aquesta generació són problemes creats o heretats de la generació anterior. Sempre és així: la culpa la tenen els pares, els avis o els rebesavis que han deixat una mala herència. A aquests Z, que estan immersos en el fangar de la incertesa, del pensament líquid, de la fragilitat de tot, de la postveritat, de les realitats paral·leles creades a les xarxes socials, de la celeritat dels canvis i la inseguretat que provoca a l’hora de prendre decisions, de les desigualtats i les exclusions i la consegüent conflictivitat social que provoca, de la sensació de vulnerabilitat i, com diu Z. Bauman, “de la falta de control sobre el futur”, el propi i el col·lectiu, etc., quins projectes de futur poden fer si no els hem resolt el tema de la vivenda, quan encara no ens l’hem resolta a nosaltres els pares i les mares dels Z. No els, no ens hem, resolt el tema de l’educació i l’ensenyament bàsic. No ens hem, no els hem resolt el problema del canvi climàtic, de l’exclusió social, de la pobresa, de la xenofòbia, de la violència sexual o de l’ansietat que provoca el nostre model de Paradís. Generació Z, els més ben preparats!

LLEGIR

Hi ha, cert, molta gent que no llegeix mai res ni la propaganda de la bústia. Les dades, en números rodons, venen a dir que més d’un 35% dels espanyols (inclosos els catalans) no llegeix mai o gairebé mai. No ho fa ni en paper ni en àudio ni en línia. Hi ha una molt altra gent que només llegeix diaris i alguns altres només revistes i encara quan van al barber o a la perruqueria. D’altres només còmics. D’altres només els continguts de les xarxes socials o les cerques d’internet. Totes les estadístiques indiquen, però, que les dones llegeixen més que els homes. No hem sabut trobar cap comparativa entre la manca de lectura i el nivell d’idiotesa o estupidesa de la població del nostre país, però segur que hi ha alguna correspondència que s’intueix només parant l’orella a la xerrameca de bona part dels programes televisius. No sabem exactament si l’increment del vot a l’extrema dreta hi té alguna cosa a veure. El que sí hi concorda és la quantitat de mentides i falsedats que corren pels diaris i les xarxes socials i la gent que se les empassa com si fos un glop d’aigua. Ho va dir l’activista nord-americana, Fran Lebowitz, i ho hauria pogut afirmar qualsevol altra persona llegida amb criteri: Pensa abans de parlar. Llegeix abans de pensar.

Malgrat tot, la indústria del paper escrit i el seu comerç ha anat en augment els darrers anys. L’any passat, pel cas, es van editar a Espanya uns 203 milions d’exemplars de llibres i se’n varen vendre 179 milions. Deu ser que els qui llegeixen, llegeixen molt i compren molts llibres. Per bé que només el 33% dels llibres que es llegeixen a Catalunya són en català. Tampoc no sabem si es comparable, però mentre diàriament neixen noves editorials, s’obren més llibreries, s’inauguren més biblioteques i es donen a conèixer més escriptors que mai, la realitat és que els resultats de les proves de competències de l’alumnat de primària i de secundària no són pas precisament bons. Fins i tot llegíem no fa massa que una part considerable de l’alumnat universitari tenia problemes per descodificar un text amb una certa complexitat discursiva. I ens preguntem: com s’han d’interpretar aquests decalatges o desajustos? ¿És que ha arribat un moment que la majoria dels lectors són escriptors? Pot ser que més de la meitat del que s’edita no tingui el més mínim interès lector perquè és simplement molt mediocre?

L’ACORD DE GOVERN

¿És que Salvador Illa, segons el que es desprèn dels acords amb ERC i Comuns, gestionarà el programa polític d’ERC i dels Comuns? Què farà de diferent que no farien ERC i Comuns? Doncs, tot depèn del que diguin les Corts de Madrid. Ras i curt: segons el que dicti la majoria de Madrid hi haurà pacte fiscal o no n’hi haurà. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà govern en solitari de PSC-PSOE i Comuns a la Generalitat. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà eleccions generals anticipades a l’Estat. Ens temem que, com en altres aixecades de camisa, aquest acord tindrà un recorregut tan breu que així que entri a les Corts per armar-lo legalment, malgrat els treballs herculis per convèncer-ne de la seu bondat a una majoria, acabarà essent enviat a la paperera de les anècdotes. I, si no és arruïnat a la primera de canvi, té cinc anys per implementar-se, com si es donés per descomptat que al llarg d’aquest temps al Congrés hi haurà la mateixa representació política. No els sona a política ficció? En realitat, aquest acord de la clau de la caixa té tots els números per ferel mateix recorregut que el futurible pacte per a un referèndum acordat. Des de fa anys, l’únic que hem après els catalans dels inquilins de la Moncloa és que, perquè no ens suspenguin les nostres institucions, cal que paguem la festa i no rondinem massa.

Ara posem per cas que el pacte de la “sobirania fiscal” supera tots els entrebancs legals, ¿oi que es convertiria en un the same for all o com es diu en espanyol coffee for everyone com ha passat sempre que Catalunya ha fet un pas en el seu autogovern? ¿De què es queixen aleshores els barons socialistes i populars? Al capdavall, si existeix l’Espanya de les autonomies és perquè bascos i catalans molt abans de la transició democràtica ja l’havien reivindicada i lluitada a pesar de tota mena de repressions. Tot i així —i continuem fent ucronia i utopia— si es federalitzés l’autonomia fiscal, existiria, encara, a l’Espanya de sempre la convicció que “Catalunya nos roba”. Que els catalans som uns insolidaris i uns egoistes. Encara que només servís per rebatre amb més arguments aquesta idea dels catalans, malgrat les obvietats de les balances fiscals i totes les sumes i restes que es fan i desfan, jo també faria un acte de fe perquè el pacte de singularitat fiscal d’ERC i PSC-PSOE anés a missa.

A LLEIDA FARÀ MÉS CALOR

Ho sabien els ilergets, els romans, els musulmans, els visigots, els cristians, els jueus que varen viure en aquesta plana i més o menys els mateixos que hi viuen ara, ho saben: a Lleida fa molta calor. Quan en fa els pics, costa respirar, costa deambular o fer qualsevol cosa material i espiritual. Tot el que calgui fer després de la calitja, la solejada, ininterrompuda de dia i de nit, s’ha de deixar preparat mesos abans o posposar-ho per a finals de setembre. La bola de foc ho desseca tot: el món vegetal, animal (racional i irracional) i mineral. Per això mateix és tan important l’Horta, els pulmons i els ventiladors naturals de la conurbació urbana. Per això és tan imperiosament necessari no solament que es reposin els arbres morts, sinó que se’n plantin arreu, a tots els carrers. I si no hi caben que s’ampliïn les voreres per fer-los-hi lloc. A Lleida, la jardineria hauria de ser un servei essencial. I caldria dedicar-hi els recursos més apropiats, més quantiosos i eficaços: els municipals òbviament, però també els autonòmics, els estatals, els europeus i els que provinguin dels mecenatges dedicats a salvar la flora i la fauna del planeta. Els arbres primer, però alhora els tendals als principals eixos comercials, com fan de fa temps, per exemple, en algunes ciutats andaluses. I vetllar perquè les fonts ragin, que n’hi hagi pertot. I si cal estalviar aigua, no l’escatimem a l’arbrat, ni a les fonts ni als quatre parterres que hi ha a la ciutat. Ni als aspersors, instal·lats estratègicament com a refugis climàtics, com els de les peixateries per mantenir el gènero fresc.

Ja sabem que la calor dels 40 graus i més a l’ombra, la que patim els estius i la més que patirem segons els climatòlegs, ens pot matar. I matarà tothom d’aquí poc? Només l’any passat a tot l’Estat, a causa de l’exposició a les calorades, van morir més de 5000 persones d’insolació, deshidratació i insuficiència respiratòria, atacs de cor i agreujament de malalties renals. Segons els qui estudien els efectes de les altes temperatures sobre el nostre organisme també hi relacionen problemes de salut mental, ansietat, esquizofrènia i suïcidi. Ens tornem més irritables, més malhumorats, més agressius, més violents. I també, ens n’anem a l’altre extrem: se’ns acreix l’apatia, la desgana i la indolència i ens escomet el sudato far niente.

L’INIMPUTABLE TRUMP

El noi blanc caucàsic no va matar el candidat i expresident Trump, l’inimputable presumpte animador de l’assalt al Capitoli, seu del Parlament dels EUA, el 6 de gener de 2021, però va assassinar una altra persona i en va ferir diverses més. Si hagués tocat de ple l’expresident, el franctirador incontrolat hauria comès un magnicidi. ¿Hauria estat l’excusa perfecta per a l’inici d’una guerra civil armada? El sospitós tirador fou abatut pels agents de seguretat. I aquí s’acaba la història i les especulacions: Donald Trump, nou president dels EUA (llevat òbviament dels imprevistos: un nou atemptat mortal, una atac de cor o un accident fatal). Mentre no arriba aquest dia, tenim el terreny abonat per a les historietes morboses i les rondalles truculentes: especulacions, xafarderies, fantasiejos i mentides sobre l’agressor, Thomas Matthew Crooks, de 20 anys, que, segons l’FBI, no tenia antecedents penals, estava registrat com a votant republicà i no sap encara si actuava sol i quina motivació el va impulsar a cometre l’atemptat. Tothom sap, però, que als EUA és molt fàcil adquirir una arma. Aquest pobre xicot es veu que fins i tot guardava a casa explosius, vaja, un arsenal. Als EUA és habitual que algun descerebrat o exasperat emocional es prengui la justícia pel seu compte i es posi a cosir a trets innocents escolars, clients d’algun supermercat o el primer vianant que se li posa per davant.

Però mai no ha prosperat cap iniciativa legislativa que endureixi la limitació de la venda i possessió d’armes. El món mundial sap que la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, aprovada el 15 de desembre del 1791, protegeix el dret de la gent de posseir i portar armes. Paradoxalment, és una de les deu esmenes que constitueixen la Declaració dels Drets dels nord-americans. Les armes són, doncs, un dret per a l’autodefensa. I tradicionalment i sobretot en plena guerra freda, per a una bona part de la ciutadania col·laboradors o no de l’FBI, per abatre, si esqueia, comunistes i de passada els líders del Black Panther Party. D’aquest atemptat se’n traurà alguna lliçó?. La confrontació odiosa entre demòcrates i republicans s’atemperarà? De moment, Trump, sabent que ha estat un miracle que sigui viu, ha dit que moderarà el to de la seua campanya, i, en altres paraules, que tots som germans i ens hem d’estimar molt.

PREQÜELA O SEQÜELA

El més probable és que s’acabarà la legislatura de Pedro Sánchez i no s’haurà completat el corredor mediterrani, no s’haurà afrontat l’ampliació de l’aeroport del Prat, no s’haurà liquidat l’anomenada Llei Mordassa i encara s’estarà dubtant al TC si la llei d’amnistia és o no ajustada a norma suprema. Tampoc s’haurà posat fil i agulla definitiu (és una manera de dir) al nostre dèficit fiscal, al problema de l’habitatge social, de la pobresa en general i sobretot la infantil, als ajuts per a la dependència, a l’atomització de l’esquerra i a l’erradicació dels empastifadors professionals. A veure si farem salat, després de tanta complicació per fer govern i que l’únic que s’hagi aconseguit és donar carnassa al PP i a l’extrema dreta. I sí, tal com és previsible, aquests prendran el relleu i enviaran a la paperera (de la història) tot el que haurà pogut fer el govern actual (bo o dolent) i ho faran amb determinació i desacomplexadament tal com actua sempre la dreta. I el primer de tot serà canviar el fiscal general de l’Estat i remoure tots els alts càrrecs de la judicatura que no siguin dels “seus”. Exactament igual que fan tots els partits quan ostenten el poder. I al mateix temps eliminarà qualsevol reforma laboral que hagi pogut molestar el gran empresariat i desbaratarà la subvencionitis que no ha fet sinó estimular la vagància i la murrieria I, fidels a la teoria liberal, abaixarà impostos per demostrar que si els ciutadans normalets tenim més diners a la butxaca s’estimula el consum i en conseqüència es creen més llocs de treball i l’Estat recapta més. I que els pobres s’espavilin!

Els mediàtics palmeros del PP al poder, com que ja no els caldrà “enfangar” i “enfonsar” el PSOE i els seus extrems, després d’un període d’il·lustració dels desastres perpetrats pel socialisme i el comunisme dels darrers anys, es dedicaran amb cos i ànima i amb més animositat que mai, a fer el que millor saben fer: combatre el nacionalisme i secessionisme residual de Catalunya (i amb menor mesura al País Basc) amb l’objectiu que a les properes catalanes el PP esdevingui el guanyador indiscutible. Sobretot, amb els dards més enverinats contra Puigdemont, que tant si és a la presó com si no, serà durant anys el principal enemic a abatre fins que no demani perdó agenollat i davant un crucifix pel mal que infligit a la Pàtria.

PRE-JUDICIS

¿És apropiació adequada o inadequada, deguda o indeguda, la interpretació que fa el TS del delicte d’apropiació indeguda agreujada de què són acusats Puigdemont, Comín i Puig per justificar la negativa a ser amnistiats? Interpretar un text, segons tots els manuals de lògica i semiologia, és el procés mental que executa tot receptor, consistent a decodificar-ne el sentit, ultra la literalitat dels mots, i atenent tant el seu bagatge cultural i emocional —els referents intel·lectuals, els prejudicis i apriorismes ideològics, el sistema de valors que se’n deriven, l’abast del coneixement del lexicó de l’idioma (les peces lèxiques que combinades permeten construir oracions i fer-ne combinacions d’acord amb les regles gramaticals), el nivell d’autoritat i, per tant, de veritat menifesta, com tenint en compte el context en què fou escrit, la seua intencionalitat i la coherència amb el conjunt textual. Un raonament interpretatiu és un procés hermenèutic. O sia, un seguit d’operacions interpretatives, amb les eines de la semàntica, la morfosintaxi i la lògica proposicional avaluadora dels possibles graus de veracitat, que intenta desxifrar el significat complex que subjau en el discurs i en fa una explicació objectivada. Per això, són tan importants els preàmbuls de les lleis. Per això mateix els jutges i els fiscals no són sinó afaiçonadors del sentit últim que es gramaticalitza en la literalitat de les lleis.

Tothom interpreta el que llegeix. Tothom es fa seu el que llegeix d’acord amb la motxilla del que hem dit anteriorment. És cert que es dona una unanimitat de sentit quan existeix un codi pragmàtic de consens interpretatiu entre l’emissor i el receptor, que limita o acota les possibilitats interpretatives del discurs ja sigui per la correspondència de veritat entre l’escrit/el que s’ha dit i el llegit/escoltat ja sigui per coherència dels seus significats i absència de contradicció. Però aquesta unanimitat de sentit difícilment es produeix entre els exegetes dels textos religiosos, els comentaristes de textos literaris i els professionals del dret. Els és inherent, a l’hora d’interpretar, el condicionament dels prejudicis polítics, morals o intel·lectuals. Només així es pot entendre l’aberratio ictus (la no concordança entre l’ocorregut i el pensat) de les decisions del TS sobre els principals subjectes de l’amnistia.

VIOLÈNCIES

Els mitjans ens informen diàriament, com no havíem llegit ni escoltat mai, de casos de violència física armada (fins i tot amb un AK-47!) que es donen en pobles i ciutats on aparentment sempre ha regnat la pau i una anodina rutina. A la gent de totes les edats ens està entrant la por que a plena llum del dia no se’ns robi el mòbil, el rellotge, o t’amenacin amb la bossa/cartera o la vida o no et llancin una taula pel cap. Hom ja fa temps que té el convenciment que és perillós passar per segons quins carrers, tornar sol o sola a casa de nit, habitar en segons quins barris o no tenir guàrdies de seguretat en alguns comerços. Quan aquest desassossec, s’han apoderat d’una gran part de la gent, alimentats a més per la crònica negra de les pàgines de tots mitjans audiovisuals, la seguretat esdevé la número u de les preocupacions i automàticament la número u de les polítiques d’alguns partits, principalment de dreta i d’extrema, que prometen la seua erradicació amb solucions tan simples com les de les pel·lícules de l’oest americà on el poble, acoquinat de fa anys, es decideix per fi contractar el pistoler més temut i eficaç per acabar amb tots els facinerosos i delinqüents.

Sabem que la majoria de les violències són estructurals, es construeixen a partir de les frustracions i les impotències que genera el nostre sistema de vida i que es manifesten tant en determinats comportaments incivils i mafiosos per assimilació de patrons patriarcals tribals en què les disputes s’acaben arreglant a base de mastegots o a ganivetades, fins a factors ambientals com el fet de viure i conviure diàriament amb la segregació racista, la pobresa, la precarietat laboral, habitacional, etc. La literatura sobre el tema és inesgotable i vostès, lectores i lectors, ja saben que a la violència física cal sumar-hi l’econòmica, la psicològica i la de les xarxes socials que són una de les olles on bullen les vísceres més tòxiques. Els qui proposen solucions màgiques i expeditives, els qui darrerament estan encaterinant l’electorat aquí, a França, a Alemanya, a Itàlia i arreu, abans i ara, sempre han acusat i culpen els mateixos: determinats col·lectius ètnics, els immigrants, els ateus, els col·lectius LGTBI, els comunistes i els secessionistes. I, com no, sempre han propugnat i preconitzen les mateixes solucions radicals i pretesament definitives.

L’ATZUCAC CATALÀ

Mentre esperem el miracle de l’autodeterminació, la independència i la república, si Catalunya s’ha de governar com una autonomia (una nacionalitat sí, però autonomia al cap i a la fi), per què tants problemes per a fer president Illa, el més votat entre els catalans (no el poble de Catalunya) que exerciren el vot? Tota la resta és perdre el temps, fins i tot si cal tornar a votar, perquè tots els oracles indiquen un calc del mateix. Tothom sap (menys la dreta i l’extrema) que per governar-nos amb suficiència i eficàcia calen molts més euros dels que es recapten i retornen. Fa anys que se sap, però no hi ha manera que es resolgui: ni amb la dreta ni amb l’esquerra a Madrid. Els greuges dels catalans del segle XIX, els del XX i els actuals sempre s’han originat per la mateixa qüestió. Fins que, en alguns moments de la història recent es va dir: si no pot ser, fem la independència, ja ens arreglarem. Però això tampoc va poder ser i la majoria de de la gent tampoc veu que els pactes possibles obrin cap camí per solucionar el mal finançament. Després de tanta xerrameca i negociació ja ens agradarà veure com se les compon el PSC per no perdre el temps com diuen que s’ha perdut durant deu anys i fan front a la desaparició de la llengua, al pèssim finançament que patim, als feminicidis, als suïcidis, a la sequera, a la pobresa, al lloguer social, a la baixa natalitat, al traspàs de Rodalies, a l’ampliació de l’aeroport, al despoblament, a les exigències de canvis de vida a tots els nivells a què ens obliga el canvi climàtic. I sobretot als problemes educacionals i escolars.

Tantes promeses de canvi, tantes meravelles que es faran realitat, tanta tranquil·litat que s’instal·larà en el viure de tothom, que potser sí que s’escriurà una pàgina de la història de Catalunya com no s’havia escrit des de: ¿l’era Maragall o era l’era Montilla? Quan sents a l’esquena els copets d’ànim dels qui t’han votat, la majoria dels catalans -insisteixo- que han acudit a les urnes, assumeixes la responsabilitat no solament de complir el teu programa electoral sinó de convertir en realitat les voluntats i els desigs dels qui no t’han votat i dels qui no tenen clar per on començar a resoldre els seus problemes. Però, compte, quan pretens fer tant foc nou amb tanta flama, ves que no acabi essent només fum. O una simple flamarada d’encenalls.

COMUNITAT EUROPEA?

Europa per a la gran majoria només és un continent i encara no massa ben delimitat. Per a uns quant més, una Unió d’Estats, una comunitat econòmica que pren acords que afecten tots els sectors de l’economia. I encara, un gran espai sense fronteres de convivència entre persones i idees, amb uns tribunals de justícia on recórrer i apel·lar, un banc central, i mitjançant l’OTAN amb una defensa comuna. Però no és de cap manera una cultura comuna, una religió comuna, una tradició comuna, uns usos i costums comuns, una cuina comuna, una llengua comuna ni un sentiment d’identitat comú. No ho ha estat mai, ni amb l’imperi llatí ni amb el napoleònic ni sota cap altre. La gràcia de la UE, però, rau precisament en fet que aquesta diversitat socioeconòmica i cultural no s’hagi traduït, almenys des de la segona guerra mundial en espantoses esbatussades amb la nefasta conseqüència de milionades de morts. Perquè, sí, resulta que en el nostre vell continent, bressol d’una de les civilitzacions més cultes del món, des de l’aparició de l’homo sapiens fins a l’actual és on s’han produït més morts violentes del planeta Terra. Una mortaldat fastigosament industrial causada principalment per allò tan sagrat de la religió, la pertinença ètnica, les idees o els fonaments del raciocini. Precisament ens hem matat a balquena per tot allò que encara avui la “comunitat europea” no ha aconseguit superar.

En l’esperit fundacional de la Unió Europea hi havia la imperiosa voluntat de superar el desastre provocat pels totalitarisme que l’havien arruïnat. L’ascens de la dreta extrema en les darreres eleccions en països tan significats com a França i Alemanya, només vol dir dues coses: o bé la governança de la UE no ha sabut acomplir els objectius prioritaris de la ciutadania o bé aquesta desgraciadament ha perdut la memòria. Quan una part de la pagesia europea vota l’extrema dreta, una bona part de la joventut vota la dreta extrema, quan una part important de la classe mitjana francesa, italiana, austríaca, alemanya, hongaresa, flamenca, pensa que el vot de càstig als partits tradicionals resoldrà el seu problema vol dir que a la nostra Europa regna un desesper absolut, un desconcert desesperant i una desconfiança general en la classe política, que hauria no només d’avergonyir sinó de fer témer els qui “passen” de tot i s’ho miren indiferents.

LA CULPA

No és veritat que el socialisme del PSOE inquieti o posi traves fiscals a la capitalització de les empreses de l’Íbex 35, la gran banca, els multimilionaris o els qui operen en paradisos fiscals. El que intenta fer és redistribuir la riquesa, que el qui més té contribueixi una mica més al bé comú. Una mica més només, eh!, perquè les dades no en ens indiquen que cada anys els rics siguin menys rics i no augmenten els milionaris. Ans tot el contrari. Ja ho sabem que el deute públic està disparadíssim, però el que no pot deixar de fer el socialisme és vetllar perquè tothom tingui una llar on poder viure, tenir un sou que cobreixi les necessitats bàsiques i pugui esdevenir consumidor dels bens que produeixen, transformen i comercialitzen uns i altres. El que no pot ser és pensar que els pobres ja s’arreglaran, com li hem sentit a dir a un dirigent ultraliberal. Que el mercat és un déu misericordiós. El gir a la dreta i a l’extrema dreta que està fent bona part de la ciutadania europea és perquè s’ha instal·lat en els imaginaris de les classes mitjanes i dels qui les veuen de tots colors que la culpa de les seues “misèries”, de les “pèrdues identitàries” o de les pors, la té “l’estranger”, l’invent del canvi climàtic i l’ateisme. El feminisme, l’ecologisme, els de la bandera LGTBIQ+. Creuen que, contra la inseguretat dels nostres carrers, dels nostres habitatges, del nostre patrimoni, del nostre catolicisme tradicional, de la nostra tauromàquia i dels nostres costums, només valen l’imperi de l’ordre, del control, de la filferrada i la mà dura policial.

El cap d’any passat un bloguer de l’emergent i seductora canalla neofeixista vociferava davant la seu del PSOE a Ferraz: feliz 1936 para los putos rojos de mierda. Hi ha joves espanyols que proclamen tan impunement i pública aquestes barbaritats perquè no existeix cap norma, cap codi de ciutadania, que els ho impedeixi o castigui. La crua realitat és que aquests exabruptes s’han normalitzat arreu de la nostra Europa comunitària, com si la milionada de morts per culpa del feixisme, el nazisme i l’estalinisme fossin justificats. Quanta raó tenia Hannah Arendt quan afirmava, el 1951, que “les solucions totalitàries poden molt bé sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris allí on sembli impossible alleugerir la misèria política, social o econòmica d’una manera efectiva”.

EL MÓN AL REVÉS

Han vist la foto del líder de Vox parlant amb Netanyahu? És possible que el representant de Vox, que en les manifestacions dels seus onegen banderes franquistes, s’exhibeix descaradament simbologia nazi (sí, nazi) i es vociferen consignes trabucaires, es presenti al president d’Israel a donar-li suport contra Hamàs? Estem bojos o què? O soc jo i els meus afins que ens hem quedat ancorats en l’època del sentit comú, de quan el bé era el bé i el mal, el mal. —És que Netanyahu governa amb l’extrema dreta—, m’indica el racionalista. Però és jueu, no? Té assumit perfectament que és hereu de la memòria dels progroms (mot que deriva precisament del rus), de l’extermini nazi, de la persecució sistemàtica des de temps immemorials, oi? No sé de què t’estranyes? —em replica el d’abans—. Imagina’t fins on ha arribat el despropòsit que PP, que es diu un partit de centre, i Vox governen junts curiosament dues de les baules principals dels nostàlgics Països Catalans: Balears i Comunitat Valenciana (es diu així, no?). Ni cordó sanitari contra l’extrema dreta ni romanços. El poder és el poder i quan l’avalen les grans cadenes mediàtiques, la gran banca, el gran capital, les cúpules d’alguns poders de l’Estat i àmplies majories de ciutadans, arreu del nostre món civilitzadament democràtic, la dreta pacta amb l’extrema i la dura i s’ho acaba menjant tot: sobretot les mentalitats que veuen en l’estranger, en la immigració principalment de religió musulmana, un desnaturalitzador de les essències pàtries, un aprofitat de l’estat del benestar, un perill per a la convivència, un “invasor”.

No serà que —em reflexiona el susdit— l’única manera de frenar Vox és que hi pacti el PP. Car el PP no deixa de ser el contenidor de referència tant dels nostàlgics del franquisme, passant pels centristes, els vaticanistes tradicionalistes, els regionalistes, com dels partidaris de la democràcia cristiana i els liberals. Un conglomerat que sota el lema carlista Déu, Pàtria i Rei més una idea molt particularment ayusoiana de Llibertat, representa l’essència no ja de més de mitja Espanya, sinó de tres quarts d’Europa, ara mateix. Sempre ha passat el mateix: és en nom de la democràcia que el cesarisme, l’autocràcia o el despotisme messiànics de dreta o d’esquerra s’han carregat la democràcia i han enviat els del lliri a la mà a les solucions finals.

AQUESTA MEUA POBRA PÀTRIA

Parafrasejant Torres i Bages (i tot recordant Assaig de càntic en el temple de S. Espriu), una hipòtesi: Catalunya no serà mai independent si no és pobra i buida. Quan sigui una càrrega total per al regne d’Espanya. Quan no generi sinó una indiferència absoluta. Mentre Catalunya sigui l’enveja odiosa d’una mica més de la meitat dels espanyols qualsevol estratègia negociadora i/o reconciliadora no és res més que fer sonar cascavells. El nostre afany de ser els millors en tot ens mata?. Ens fa odiosos?. És probable que una certa realitat, com l’esperit d’innovar, d’investigar, d’inventar, d’excel·lir en l’esport, de convertir el català en llengua oficial de les institucions europees, de tenir mar i muntanya, d’haver creat la pesseta i d’haver celebrat uns jocs olímpics, hagi generat, des de l’inici de la revolució industrial, la gelosia que no vol dir altra cosa que desitjar el que té l’altre, les atencions que rep l’altre. No sé com se’n diu de l’emoció que és una barreja d’admiració i animadversió, de la mescla de mania i necessitat: ambivalència emocional paranoide?. Si Catalunya fos pobra i buidada no interessaria ningú més que als neorurals, al turisme low cost i als terratinents descendents dels Cardona, Requesens, Anglesola i Centelles. El problema, però, és que la Catalunya que crispa més de mitja Espanya és un estereotip de Catalunya. Una imatge mental tòpica, fixa. Es dona el cas, paradoxalment, que la Catalunya que molesta, en primera i última instància, és la de la capital i els quatre milions i mig de l’àrea metropolitana expandida, on, oh, ironies de la vida!, viuen més unionistes que separatistes i fins i tot, que negociacionistes.

Vet aquí que és precisament la resta de Catalunya, allò que en diríem el raval, la perifèria o els afores de la metròpoli, que hauria d’amoïnar Espanya. És la Catalunya que es va despoblant i empobrint, la que encara sap utilitzar el pronom en i diu el compte i no la compte i d’esquena i no d’esquenes, la que lideraria la independència, si mai se n’originés l’ocasió. I ho faria, (és una hipòtesi deia a l’inici), justament per equilibrar la nació, per deixar d’anomenar-se territori i rerepaís i per deixar de ser parc temàtic i reserva natural i espiritual. Perquè, finalment, podríem tenir una llei electoral pròpia en què es proclamés que cada vot val el mateix.

D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ?

Des que en les eleccions no es donen majories absolutes, no es pot dir mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Ja pots tenir més vots i més escons que el candidat a la presidència si no aconsegueix una majoria absoluta o, en una segona volta, més sís que nos, tothom haurà de repetir la performance de la seducció. El que no s’acaba d’entendre, quan tothom sap com de diversificat i repartit és el vot, que el pactes no es treballin tot just quan comença la campanya i totes les enquestes assenyalen de què anirà la cosa. Probablement, si més no una de les raons, gairebé la meitat de la població amb dret a vot no s’ha atansat a les urnes perquè tenim un problema de sinceritat i honestedat que es diu: Dónde dije digo, digo Diego. És a dir, perquè ens entenguem tots els bilingües: allà on deia blat, ara es diu ordi; quan eren figues, ara resulta que són raïms. En principi, ningú vota els seus pensant que aquests després s’entendrien amb els suposats “enemics”, amb els quals, en campanya, han mantingut unes batalles dialèctiques de campionat i en el fons positures diametralment oposades sobre temes sensibles. Bé, sí, ens diuen, la política és això: de més verdes en maduren. I del que es tracta és fer de la necessitat virtut. D’aquí que les afirmacions del tipus “la majoria del poble ens ha fet confiança per governar” o “les urnes han parlat” no es corresponen exactament a la realitat. Només són un nombre irrisori de votants, amb noms i cognoms, que han elegit una opció determinada, d’un total de més de cinc milions amb dret a vot.

La política real, la de veritat, no es decideix a les urnes, sinó després a la “fira” dels intercanvis de cromos, del “tu em dones i jo et dono”. De vegades, fins i tot s’arriba a prometre el que no es té i és impossible que es tingui. Sí, es promet coses, que se sap que no es compliran, perquè requereixen tant de temps de gestió burocràtica que depassa el temps del mandat: els problemes a Rodalies, en l’ampliació de l’aeroport, a les llistes d’espera a sanitat, en l’ús social del català, en els resultats de les proves PISA, en el finançament de la Generalitat, etc. La política real no sé si va de lideratge, el que és segur és que va de consensos i d’euros, de molts euros. Les promeses, sense pressupostos ni calendaris, ni gradacions, ni retiment de comptes, són demagògia.

LA NOVA CANÇÓ

Mai en la història de la música catalana hi havia hagut tants i tantes cantants i tants grups de música com de fa un temps. I tot fa pensar que anirà en augment. Només cal estar atent a les novetats de què ens informen programes temàtics de ràdio o observar l’entusiasme que provoca Eufòria de TV3 o altres programes similars d’altres plataformes audiovisuals. Serà, però, que m’he fet gran o que soc el típic representant dels baby boomers (els nascuts entre els anys cinquanta i seixanta), incapaços –diuen– d’entendre el món en què vivim, la realitat és que la gran majoria d’aquestes novetats musicals totes sonen igual. Les cançons, les quatre notes, la melodia, les veus i fins i tot les lletres. Res més lluny de la complexitat dels Beatles, de Peter Gabriel, Joplin o Pink Floid. Certament, quatre acords són els que han fet servir tant els Rollings com Bob Dylan, però han creat un munt de possibilitats harmòniques genials. També és cert que ho han aconseguit, ja sigui amb més complexitat o més senzillesa, una colla dels nostres intèrprets i cantautors: F. Palau, Clara Viñals, El Petit, Oques, Blaumut, R. Mas, Tordera, A. Puntí, P. Vallvé, Maria Jaume o les Neddermann i deu més. I, en canvi, en rares ocasions tenim la sort d’escoltar algun peça seua pels mitjans audiovisuals nacionals.

Potser sí que té interès per al nostre progrés cultural que tant jovent s’apunti a cantar i a pujar a un escenari per fer ballar el personal i convertir-ho en una professió com la d’influencer. ¿Però és que no hi ha cap altre model que la música llatinoamericana, les seues coreografies, la seua sexualització i els seus lluentons? Què se n’ha fet dels sons mediterranis i anglosaxons? ¿Com és possible que cada quinze dies ens brostin tants talents: que si una nova Rosalia, o una nova Shakira; una nova Rihanna o una nova Ariana Grande?. D’acord, visca la música, el ball, l’adolescència i els auto-tuners, aquests moduladors de la veu amb els quals ningú desafina. Com no ha de ser bo que el nostre jovent tingui grans objectius a la vida i que alguns els aconsegueixin cantant i ballant, com aquell que diu, tot just en plena adolescència. Ja tindran temps de conèixer el pa que s’hi dona en el món de l’espectacle i de la indústria musical. Ben mirat, si les cançons les interpreten en català, lloats siguin el reguetón, la batxata i àdhuc el rap o el trap.

AHIR INDEPENDÈNCIA, AVUI GESTIÓ

Ja és ben curiosa la societat catalana, si més no la que vota. Si com aquell que diu fa quatre dies, la majoria de catalans ens havíem de separar d’Espanya amb un entusiasme i una eufòria quasi demencials, avui, segons vaticinen les enquestes, sense cap altra continuïtat que l’atomització de l’independentisme fins a extrems quasi ridículs, està més convençuda que mai que cal entronitzar el PSC-PSOE. ¿Ho han fet tan malament els governants que es diuen republicans (i per tant, partidaris d’una república catalana) com perquè d’aquí quatre dies se’ls castigui a les urnes? ¿Ho van fer tan malament Junts i ERC quan governaren plegats? ¿Per què la CUP no ha volgut fer mai política al Parlament i s‘ha limitat a ser testimonial? Hom girarà l’esquena als qui han fet possible (amb l’anuència del progressisme que governa l’Estat i el negacionisme de la dreta) que gairebé tothom i bona part dels sectors econòmics siguin subvencionats, pensionats, subsidiats i sostinguts amb fons públics, Un govern que ha resolt suprimir del codi penal el delicte de sedició (a pesar de tenir mitja judicatura i la meitat dels catedràtics de penal en contra)? Per què en les enquestes se suspèn el govern d’ERC? ¿Per la gestió del Hard Rock, de la sequera, de la gentrificació, dels okupes, del canvi climàtic, de la burocratització estranguladora, de les presons, de les proves PISA, de la descatalanització lingüística, del calvari de RENFE, de l’ampliació de l’aeroport del Prat, de la manca d’habitatge social, de la inseguretat pública, de la càrrega impositora o de l’opacitat de les “ambaixades”?

Potser perquè no han culminat el mandat de l’1 d’octubre de 2017? O perquè ha estat una dècada perduda com diu Illa? A les enquestes se suspèn la gestió, però, es diu que ha millorat la convivència. Tenim una gran divisió d’opinions, formalment grans diferències entre els partits que competeixen, però, ai las, s’ha guanyat en estimació compatrícia!. Ara bé, tothom intueix que la previsió més enraonada és que ni Illa, ni Puigdemont ni Aragonès, els més votats, obtindran la majoria suficient per fer un “nosaltres sols”. I que indepes menestrals i burgesos o indepes i socioliberals (i filocomunistes) s’hauran de posar d’acord per formar govern. És a dir, que ni indepes culminaran res ni els socialistes completaran la utopia socialista.

POBRA UCRAÏNA!

Hauríem de sincerar-nos: la guerra a Ucraïna ja l’han guanyada els russos. A costa de milers de morts, de destrucció, d’un patriotisme insensat i del fracàs total de “l’eix del bé”. Ni els EUA pagaran milionades in aeternum ni tots els països membres de l’OTAN estan disposats a muntar un sidral amb la federació russa i els seus satèl·lits les conseqüències del qual no ens ni imaginem qui ho explicaria als nostres nets si és que en quedava algun. Països de la UE, i Espanya és al capdavant, compren als russos més gas natural que no pas abans de la invasió d’Ucraïna. Rússia proveeix mig món, inclosos els països de la UE i l’OTAN, l’eix de la redempció del comunisme, alumini, coure, níquel, pal·ladi, components essencials, per exemple, en la fabricació d’automòbils. En fi, que Rússia té de tot el que el món supermodern necessita i més i tot. De manera que les sancions de l’Occident civilitzat són unes simples pessigolles. Fins i tot per als jerarques als quals s’han confiscat béns i comptes bancaris. I tota la resta de discursos dels mandataris de l’eix del bé una punyetera hipocresia, que dit eufemísticament, seria un exemple de la pràctica de la doble moral de primer de Teologia Moral i d’Història de la Humanitat. Perd Ucraïna i hi perdem tots, perquè una nova guerra freda, si no calenta, ens arruïnarà físicament i moralment. Intel·lectualment ja fa temps que els qui raonaven i influïen a través de les idees no pinten res en la nostra vella Europa. Els nostres “savis” estan refugiats en les seues càtedres i han esdevingut mers professors de filosofia, sociologia o disciplines corresponents.

Si no hi ha munició les armes no serveixen de res. ¿Qui ven armes i munició i alhora clama per la pau? Els EUA i França són els primers exportadors d’armes del món. Espanya ocupa el vuitè lloc. ¿Algú creu que als compradors se’ls demana un carnet de bona conducta? Un compromís davant notari que les farà servir per practicar tir al plat? Quina vergonya! Ara resulta que la Bèstia comunista, que, un cop hagi conquerit Ucraïna, seguirà amb les repúbliques bàltiques i no pararà fins a Estrasburg a les portes del Parlament Europeu, ens obliga a rearmar-nos, a reinstaurar el servei militar obligatori i, per tant, a limitar llibertats i retallar despesa social. El més penós és que al juny continuarem votant per una UE de fantasia.

OFERTES ELECTORALS

Davant les poperes eleccions al Parlament, (com en totes les altres que hi ha hagut des de la restauració democràtica) se’ns dona a triar des del més concret al més genèric: o votar una bona gestió autonòmica de la cosa pública o continuar treballant per aconseguir un estat propi. Entre ser uns bons i aplicats espanyols catalans o ser primer catalans i després solidaris amb el món civilitzat. Entre socialisme democràtic o socioliberalisme. Entre Catalunya per als catalans o Catalunya per a tothom. Entre Catalunya regió o Catalunya nació. Entre sucursalisme o autogovern. Entre dictadura o democràcia. Entre votar o no votar. Al final, a excepció d’algú, rara avis, que s’haurà llegit els programes, la majoria: o votarà per simpatia amb els candidats al marge de les sigles que representin; per evitar que governin els altres, encara que defensin més o menys el mateix; o que ho facin els qui volen destruir Espanya; o perquè hom és o es pensa que és –sense entrar en detalls– de dretes o d’esquerres; per tradició familiar (allò de a casa som de); perquè els uns parlen millor que els altres o pel missatge subliminal de les falques promocionals.

Sí, també podria ser que decidíssim el nostre vot en funció del posicionament dels partits sobre el transvasament de l’Ebre, el Hard Rock, la supressió o no de l’impost de successions, com s’ompliran el munt de km2 de sòl industrial sense una trista empresa, evitaran la violència masclista o implantaran la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys. O aconseguiran que s’aprovi una llei electoral pròpia, enxarxaran Catalunya amb tren i segellaran amb l’Estat un model propi de finançament. O com faran la independència, si amb més retòrica i o amb més realisme, més simbòlicament o més revolucionàriament. O podrem escollir entre els qui estan en contra de la gentrificació i els seus efectes perversos i el qui hi veuen la solució per sanejar segons quins barris i guetos. Entre els qui faran mans i mànigues per acabar amb la pobresa, els suïcides, els ninis, les màfies, la prostitució, la ignorància, l’estupidesa i la corrupció vària o els qui, sense ni mencionar-ho, ja s’entendrà que tot això ja ho regularà el mercat. En fi, n’hi haurà per a tots els gustos. Com mai no hi havia hagut tanta oferta. Però, recordi que si s’equivoca, no ho podrà rectificar fins a les properes eleccions.

'RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)' (2024, Pagès Editors)

Pròleg d'Àngels Marzo

Autor: Josep Borrell Figuera 
ISBN: 978-84-1303-536-9
134 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 265
Data de publicació: Febrer 2024

La idea de tornar a néixer, que plana en una bona part del llibre, és una forma de dir, després d’haver experimentat la joia dels guanys i el dol de les pèrdues, l’aprenentatge de fer-se vell. Ara toca deixar-se portar i reconciliar-te amb la teua finitud. El poemari, així que fa memòria del temps viscut, reflexiona sobre les petites odissees i els ideals, desats, ara ja, a les golfes dels records. En la consciència del pas del temps sobre el propi cos i la pròpia ment, hom ho acaba relativitzant gairebé tot. I el que fem o deixem de fer va esdevenint una mera anècdota. Gairebé tot es percep com a contingent i efímer. I d’aquest trencadís, només se salven les idees, les metàfores, els fenòmens naturals.

Àngels Marzo: "El plantejament que fa el poeta des de la mateixa coberta del llibre és precisament el de convidar-nos a fer, potser millor dit, a repassar, un itinerari que ens retorna a un lloc, a aquesta albada que censura la fosca per entregar-nos la llum pletòrica i radiant dels dies incipients".

Compra'l online aquí

EL QUE IMPORTA

Els meus veïns em pregunten –com que escric en aquest diari, es pensen que soc periodista– per què tant d’interès informatiu pel cas Daniel Sancho?. Abans que pugui respondre, salta el del segon D, ecologista compromès, i aprofita per posar-hi cullerada qüestionant-nos per què no se’ns informa mai de les morts per contaminació de l’aire?. Sense solució de continuïtat, la senyora molt informada del cinquè segona, antiga militant del PSUC, critica que es gasti tant de temps parlant dels flirtejos de la casa reial, i, en canvi, tan poc, segons diu l’INE, (el nou veí de l’escala interromp preguntant què vol dir INE) –Instituto Nacional de Estadística, respon la senyora-, del suïcidi, la principal causa de mort no natural a Espanya. I ens interpel·la: –saben vostès què s’està fent per evitar-lo més enllà del telèfon d’ajuda?–. L’ecologista, sembla que el vol respondre però continua amb les seues dèries i ens alerta, amb vehemència, del perill d’extinció de les grans praderies de posidònia de la Mediterrània, de les tortugues, els taurons, el dofí gris, la balena blava, el cavallet de mar i el seny dels catalans. I continua: –¿estan al cas de les conclusions de la darrera Conferència de la Dècada dels Oceans celebrada a Barcelona fa quatre dies?– Ningú respon i conclou: –doncs així estem, ignorant el que és important i distraient-nos amb frivolitats–.

L’assistent que té cura dels dos vellets del primer primera, tot trencant el silenci pregunta: –quin peix es pot menjar, si el mar està tan contaminat?. Senyores i senyors –intervé finalment el moralista de l’escala, de qui ningú no sap si hi viu sempre o a temporades: –Siguem sincers. El que preocupa és el que ens preocupa a cadascun de nosaltres. La fam al món, les guerres, la contaminació, la sequera, els terratrèmols, arribar a final de mes, la immigració, la corrupció, l’auge de l’extrema dreta o els accidents de trànsit, en general, només ens importen quan ens afecten individualment i sobretot la nostra butxaca i la nostra salut. Està molt bé que siguem socis d’Open Arms o de la Congregació dels Dolors, però en el fons tots plegats som uns individualistes i uns hipòcrites!–. Pel que sembla aquestes paraules han ferit la sensibilitat dels congregats i un darrere l’altre hem fet mutis pel fòrum. Des de la porta algú s’ha dit a si mateix: home, i el voluntariat, què?

Presentació del meu nou llibre RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)

Us espero el pròxim dijous 18 d'abril a la Llibreria Caselles, on presentaré el meu nou poemari titulat “RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)”, editat per Pagès Editors.

Estaré molt ben acompanyat per l'Àngels Marzo, poeta i editora de Pagès Editors i en Jaume Pont, professor i poeta. A més, el meu bon amic Carles Sanuy recitarà algun dels poemes en directe.

Quan: Dijous 18 d'abril 2024 a les 19:00 h.

On: Llibreria i Papereria Caselles, C/ Major, 46, 25007 Lleida

Més informació aquí

SOBRE LA SANTA PARITAT

Aquests dies de setmana santa em preguntava si la paritat ha arribat a les confraries o germandats. O simplement quins càrrecs hi ocupen. Si a la Legió és un fet normal parlar de cavallers i dames legionàries, com és que no ho és en parlar, per exemple, de costaleras? Es veu que, si més no perquè llei hi obliga, s’han fet grans passos contra la discriminació femenina en aquestes entitats i funcions, però sembla que alterar les tradicions centenàries no acaba de convèncer la majoria. Així ho expressava la portaveu de l’Associació de Dones Confrares de Barcelona que, alhora recordava que la premissa de la confraria no pot altra que la que es deriva del seu propi nom: “si ens estimem per igual, ens hem d'estimar entre nosaltres mateixos de la mateixa manera". De la mateixa manera resta pendent d’anivellar oportunitats femenines a les files dels armats. Falten armades que ens regalin caramels en les desfilades del segle XXI, n’hi hagués o no en les legions romanes. Falten corredores en els sanfermines. I sí, falten capellanes, si més no perquè la manca de vocacions masculines obligarà a poc tardar a fer com els anglicans. Es diu que les professions no tenen gènere, però tothom sap que el món es divideix entre professions feminitzades (infermeria, magisteri, secretaria, cures sociosanitàries, caixeres dels supermercats) i professions masculinitzades (llauner, electricista, camioner, fuster, bomber o mestre d’aixa).

Tothom sap que és una qüestió d’educació, però també que canviar els rols, les condicions i els contextos socioculturals no depèn només de les normes igualitaristes, sinó de la determinació revolucionària dels col·lectius desafavorits. El dret a vot de les dones no es va aconseguir perquè un bon dia un dirigent polític il·luminat va reinterpretar el llibre del Gènesi, sinó perquè les dones es van organitzar i van deixar la pell i els ossos en una lluita sempre desigual, fins a aconseguir no sols poder exercir el dret a vot, sinó que la batalla pels sufragi esdevingués l’inici del moviment feminista i les reivindicacions en els àmbits de la família, de les relacions laborals, de la sexualitat, de la governança política, de l’accés a tots els àmbits de la vida pública i de les manifestacions populars. Recordin que a Andorra fins a 1970 no es va concedir a les dones el dret a vot i a l’elegibilitat!.

TRANSPARÈNCIA REIAL

Com que la reina Isabel semblava eterna, hom ja es feia la idea que els seus descendents durarien, almenys, mitja eternitat, perquè els mals que patirien no serien mai tan preocupants com un càncer. En realitat, dels dolors, malures i incapacitats de la reina mare, no en vàrem saber res. No se n’havia de saber res, sobretot perquè els monarques, els reis i les reines, són l’encarnació de la deïtat a la terra i més a la Gran Bretanya que representen tant el poder terrenal com celestial. El fet que s’hagi esbombat de quin mal poden perir el rei Carles III i la futura reina consort (ep, llarga vida al rei i a la Kate!), ha servit per humanitzar la casa reial i consegüentment per incrementar-ne l’adhesió emocional dels seus súbdits britànics i, àdhuc de la resta de la humanitat, creients o no en les monarquies. Aquest és l’efecte de ser uns personatges públics i únics, amb el certificat de penals impol·lut. Però sobretot pel fet que sap greu que una persona, després de setanta anys preparant-se per a ser rei, ara a punt de complir-ne setanta-cinc i com aquell que diu havent exercit el càrrec a penes quatre dies, ara la salut li faci males passades i es presentin dubtes seriosos sobre la seua continuïtat. Així mateix, quin greu no ha de representar per a la Kate (i els seus més íntims) que es trobi en una situació similar, sent tan jove i cridada a ascendir en l’escalafó de la noblesa.

Aquí les coses de palau són d’una altra faisó. Són més de novel·la de suspens, de novel·la negra. Mentre els aristòcrates britànics van intentar fer veure que i la premsa va dir que per allí no hi passava, aquí, en canvi, els rotatius (fins i tot els més seriosos i creïbles) resulta que ho saben tot, mentre la reialesa no piula. No diu ni ase ni bèstia. Gairebé tothom sap què passa en les intimitats règies, però oficialment no passa res del que presumptament s’esdevé realment (o millor reialment). Al capdavall, britànics i ibèrics tenim tradicions culturals molt diferents. No solament ens saludem, mengem i bevem, conduïm, mesurem i comptem de manera diferent, sinó que aquí, des de l’ascens dels Borbons al tron, el nou monarca no ha de fer la cerimònia de presentar-se a les diferents nacions/nacionalitats de l’Estat com sí que fa la monarquia britànica, com un reconeixement simbòlic als escocesos, irlandesos, gal·lesos i britànics.

NI PRESSUPOSTOS NI URGÈNCIES

El projecte del macro complex d’oci i joc, el nonat Hard Rock, ha estat l’excusa per tombar els pressupostos que s’havien afanyat a pactar ERC i PSC-PSOE, Primera deducció: la implementació de milers de milions que anaven destinats a pal·liar les necessitats peremptòries en sanitat, educació, serveis socials, sequera, etc., ara hauran d’esperar almenys fins a 2025 o ves a saber fins a quan, si, com temem, no hi ha guanyadors clars que puguin governar Catalunya. I el que era tan inajornable, urgent i imperiós passarà a ser ajornable sine die. Segons evidència: els càlculs electoralistes sempre s’anteposen a les necessitats socials. Tercera conclusió: la desafecció ciutadana per la política és estimulada per la segona evidència, alhora que dona ales a tota mena de populismes i extremismes. Quarta: amb la convocatòria d’eleccions tindrem ocasió de veure si apareixen nous lideratges i, per tant, si se’n jubila algun (per exemple, reapareixerà el Sr. Gabriel Rufian?). Cinquena: tindrem l’oportunitat de veure com l’independentisme s’esmicola una vegada més en noves propostes electorals més del mateix. En síntesi, la conclusió final és que la incapacitat per aprovar els pressupostos d’enguany farà aflorar l’evidència que qualsevol escolar mínimament aplicat fa temps que observa: que l’horitzó de la independència cada dia és més llunyà; és a dir, cada dia és més inundable l’illa de la Utopia. I que sense uns bons feixos d’euros i bones dosis de sensatesa no es pot administrar equitat ni procurar felicitat.

Ara, com hem insinuat, el més excitant (ultra veure com es descabdella l’enrevessament que representa el president Puigdemont per a la Judicatura, tot i aprovada la llei d’Amnistia) no és tant qui elaborarà els pressupostos del 2025 com si es podran aprovar o no. La primera prova de foc, serà comprovar el nivell d’abstenció en les eleccions del maig. La majoria de la gent no entén gairebé res dels jocs rocambolescos de la política, però menys encara que, per tacticisme, se li digui que haurà de tenir paciència a resoldre tot allò que se li havia promès i que fa tanta falta. Perquè la ciutadania sap que un cop s’ha votat no pot preveure mai, llevat de politòlegs i tertulians, com i en què acabarà la cosa. Seria massa fàcil conèixer d’antuvi qui pot complir el que promet i qui no. No caldrien ni urnes.

EL PLAER MÉS GRAN

El plaer, el gust, l’orgasme o el clímax més sublims que una part considerable de de la dreta i la ultradreta espanyola aspira a experimentar algun dia no massa llunyà, no té a veure directament amb el sexe, sinó amb el fet de poder rabejar-se, morbosament, amb la detenció del M.H. President Puigdemont. De veure’l com, emmanillat, l’entaforen dins d’una furgoneta blindada i finalment l’empenyen dins d’una cel·la fosca i humida de dos per dos. Puigdemont no solament és, per a aquesta gent que sempre anteposarà la unitat d’Espanya a qualsevol estat de dret constitucional, l’enemic número u, el més malèvol, el que més ha fet per destruir Espanya. Més que els comunistes, que els maçons i que els anarquistes. Aquell “a por ellos” que victorejaven alguns espanyols quan van enviar la policia a atonyinar independentistes, nacionalistes, catalanistes o demòcrates simplement, des d’un punt de vista freudià, aquest “ir a por ellos” es traduiria com una descàrrega dels impulsos més primaris covats en l’inconscient. Un inconscient que, així que troba algun motiu, el que sigui que produeixi un gran malestar (de fet, tot el que fa o deixa de fer el govern estatal), sempre explota en catalanofòbia. Catalunya és el boc expiatori, és la culpa, és el pecat i, per tant, el seu tranquimazil, el seu prozac miraculós.

La dreta i els ultres, vingui o no a tomb, estan convençuts que els mals d’Espanya tenen la seua arrel, per exemple, en la immersió lingüística, que el Barça sigui més que un club, que Hipra, l´única vacuna espanyola contra la Covid-19, l’hagi produïda una farmacèutica radicada a Amer o simplement que la gent porti un cognom acabat en -ll. Els espanyols que senten aquesta fòbia, per compensar-se davant les frustracions, pateixen una mena de trastorn que definiríem com el de l’ambivalència emocional amor-odi. De fet, hauríem de parlar d’amor-interès. És allò tan pervers i violent de t’estimo perquè t’odio i t’odio perquè et necessito. Dit altrament: els vint-i-dos mil milions de dèficit fiscal que pateix Catalunya, que no és sinó, la diferència entre el que aporta Catalunya a les arques de l’Estat i el que aquest retorna a Catalunya. La pregunta és: ¿la llei d’amnistia farà guanyar a aquests que pateixen tant per la Catalunya separatista les properes eleccions o haurà impel·lit que guanyin igual amb eleccions o sense?

SOLIDARIS?

Quan patim una luxació a les cervicals o se’ns ha inflamat la ciàtica ens costa poc d’admetre que no som res en aquest món. Res més que un lapse de temps en la història del temps i encara menys en el no-tems. Una taca microscòpica entre els milions d’éssers humans del nostre món. Que a penes som un malalt més entre els centenars de malalts del nostre entorn pròxim o una insignificança davant l’horror que sofreixen milions de congèneres. Tanmateix, tant si patim com si gaudim, només som un jo que no és ningú més ni cap altre. Patim i sentim i gaudim nosaltres cadascun de nosaltres individualment d’acord amb la nostra manera de ser, segons la nostra constitució biològica i/o segons la nostra formació intel·lectual, la nostra religiositat, la nostra herència cultural. Ser-en-el-món, ser-un-mateix, la consciència de ser aquí i ara. En parla Heidegger a través del seu dasein. La diversitat, la desigualtat, l’antítesi, la desproporció, aquest salt qualitatiu en l’evolució de l’espècia cap a la individuació, en la formació de la consciència del jo intransferible, radica l’origen de la cultura, de la civilització i del concepte de família. El patiment i el dolor és personal i intransferible. El gaudi, també. ¿Poden ser transferits, encomanats a un altre?, evidentment. ¿Poden els altres alleugerir-nos el patiment o regalar-nos alegria?. Òbviament. Sí, poden ser compartits. I és en aquestes transferències que radica, precisament, el concepte de comunitat.

Però, paradoxalment, aquesta mateixa constitució en comunitat, de vincular interessos i objectius (inicialment per a cobrir les necessitats més peremptòries), comporta una jerarquització: l’establiment d’uns alfes i uns betes, d’uns tòtems i uns tabús, d’uns poderosos que ordenen i uns súbdits que obeeixen. Així que neix la necessitat de compartir, tant se val el sistema polític que regeixi la comunitat constituïda en nació, s’estableixen automàticament regles, normes, prelacions, privilegis, classes, deures i obligacions. I d’aquí la competició, la rivalitat, l’enfrontament, l’esclavatge; però, alhora, la generació de l’ideal d’una ciutadania lliure i igual davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Si viure en societat ens limita. en certa manera, poder esdevenir-un-mateix, molt més encara l'homogeneïtzació de la globalització cultural, que en clona com a xais.

AIGUA

Patim una sequera brutal, amb estats d’emergència i d’excepcionalitat com si el Sàhara ja ens hagués colonitzat. Però encara hi ha individus que tenen els pebrots d’omplir la piscina de casa seua trampejant tota mena de restriccions. Gràcies a la desgràcia que pateixen sis milions de residents a Catalunya, s’ha publicitat que a Badalona fa anys que una canonada perd milers de litres d’aigua cada any, sense que s’hi hagi posat remei fins ara. Que hi ha municipis on els seus habitants gasten centenars de litres d’aigua molt per sobre de les seues possibilitats. Que n’hi ha d’altres en què fa mesos i mesos que s’abasteixen d’aigua de cisterna. I així, dia rere dia, casos i casos d’insolidaris, de negligents, de pocavergonyes, l’única moral dels quals consisteix a practicar allò tan miserable de mentre jo vaig calent me’n ric de la gent. I encara hi ha partits polítics que s’oposen a sancionar aquests barruts! I politiquegen, com si tinguessin una bola de vidre, amb l’argument de la manca de previsió i d’inversions del govern o que el mal finançament dels municipis no els permet escometre obres hídriques. Que si naps que si cols.

El cas és que en el nostre món, al capdavall tot gira a l’entorn dels diners. Fins que no ens rasquen la butxaca ens fem l’orni. No ens recordem de santa Bàrbara fins que no trona. I, enmig del diluvi, resulta que no tenim les infraestructures per contenir l’aiguat. Que si s’ha construït a la llera de rieres i davall de talussos, que si s’ha fet passar la via del tren massa prop de la mar, que si els embornals estan taponats. En fi que ens comportem, cadascun de nosaltres i tota l’administració, com la canalla consentida. Nogensmenys, la realitat és que no tenim diners per a tot el que ens cal. Una sola dessaladora costa tant com construir i equipar tres bons hospitals i ja no diem el nombre d’escoles. Sí, esclar, hi ha d’haver prioritats, però passa que les prioritats ho són totes les coses, en tots els sectors econòmics, en la majoria d’ajuntaments i de les nostres cases. ¿Quant val equipar tot el país amb fibra òptica, amb energia sostenible, enxarxar-lo comunicativament per tren, equipar-lo amb els CAP i hospitals i les presons que falten, pal·liar sequeres i maltempsades de tota mena? Què en diuen els qui critiquen la gestió de la sequera del dèficit fiscal estratosfèric de la Generalitat?.

PARA BELLUM?

M’ha semblat llegir, fa uns dies, que alguns alts comandaments europeus han dit que ens preparem per a una possible extensió de la guerra d’Ucraïna. I, tanmateix, no hem sentit cap polític de pes que els contradigui. Ni hem llegit cap esverament ni cap rèplica que recordi, com feia Thomas Mann, que “la guerra és la sortida més covarda als problemes de la pau”. De manera que si els que han de gestionar la pau no en saben, al carrer i uns altres. I els mètodes per fer-los fora, tothom els pot trobar a la Viquipèdia. Suposo que la majoria de la gent, amb una ingenuïtat esborronadora confia que els generals ja tenen en alerta els professionals de la guerra, i la indústria de l’armament en plena producció. Que, si es dona el cas, ens trauran les castanyes del foc. El més preocupant és que per motius patriòtics, religiosos o ideològics de l’estil que cal combatre el comunisme i la maçoneria, les masses ens deixessin portar a repetir la barbàrie de la guerra, on, com deia algú, “joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre ells per la decisió dels manaires que es coneixen i s’odien, però no es maten”. Ens treu de polleguera pensar que hi pugui haver gent tan inconscient o forassenyada que cregui que amb l’armament d’avui dia es pugui salvar alguna pàtria, alguna idea, alguna moral, alguna religió, algun patrimoni. Al fil de les paraules d’A. Einstein, jo tampoc sé amb quines armes es lluitarà en aquesta tercera guerra mundial de què ens alerten els experts, però el que és segur és que a la quarta guerra mundial es lluitarà, si queda algú viu i sencer, amb pals i pedres.

Ja és ben estrany que guerrejant-se no massa més lluny de 3000 quilòmetres de casa nostra, ningú, llevat dels portaveus de Hamàs, no parli dels morts, dels desapareguts ni dels morts en vida per a tota la vida que sobreviuran a l’horror. Del que sí tenim notícia, en canvi, és de l’armament. Dels drons, dels míssils de llarg abast, dels tancs, dels avions i, si s’encabrita la cosa, acabarem parlant de l’abast destructiu de les mini-bombes atòmiques, els mini-nucks, com si enraonéssim de les últimes novetats d’un catàleg del terror. En fi, com ha passat sempre, la insensatesa d’alguns ens pot portar a tots a l’abisme definitiu. A tall d’anècdota, des de gener de 2012 s’han desactivat 8.273 explosiu de la guerra civil que fa 85 anys que es va acabar.

BUROCRATITZACIÓ

Per viure, simplement, per viure, necessites fer centenars de tràmits. Centenars de gestions repetides per a centenars de funcionaris de la selva d’administracions que ens governen. L’ermità precisament és aquell que ha decidit, entre altres, no ser esclau ni de la burocràcia administrativa ni de la jerarquia vaticana, sempre esclar, que de la cova on viu no n’hagi de pagar cap lloguer. Una cosa és l’eficiència dels mecanismes de govern de la societat i una altra és la desmesura, la bogeria dels sistemes de verificació, de control, de seguretat que els administradors exigeixen perquè tot funcioni eficaçment. S’ha arribat a crear una maquinària tan complexa, tan fragmentada i cada fragment tan zelós i gelós del seu quefer, que hom no pot fer un pas que no hagi d’omplir un fotimer de papers, hagi de demostrar qui és, on, com i de què viu i quin mal pateix, i tota aquesta informació no l’hagi de repetir mil vegades a cada finestreta on s’ha d’adreçar per fer o obtenir el que sigui. I aquest calvari, paradoxalment en el món de la supercomputació, amb una IA capaç de representar-te viu àdhuc quan ja t’han sebollit o convertit en cendra. On des de milers de quilòmetres els amos del ciberespai poden saber, al moment, quanta aigua despens quan et dutxes o si fas prou passos al dia per complir amb els estàndard saludables. I el cinisme de pensar, els funcionaris del Sistema, que tothom és capaç d’entendre’s amb una màquina o, simplement, que té una màquina on poder desentranyar la Selva.

I el més esperpèntic és que, després de tanta paperassa, tants requisits, tants avals, tants registres, tantes inspeccions, tantes matrícules, res no és més eficaç ni més ràpid ni més satisfactori ni més compensatori. Els desentranyables camins per obrir un negoci, per aconseguir una subvenció, per cobrar de l’administració, per nàixer, per morir són, sovint, tan desesperants que alguna cosa tenen a veure amb les malalties mentals i emocionals de la nostra societat. Diuen que la complexitat és un dels trets característics del nostre món i alhora que el nostre pensar-el-món és d’una liquiditat espantosa, d’una frivolitat i una hipocresia inigualables en la història de la humanitat. Ja sabem, com va dir algú que la realitat sempre és obstructiva. Però no serà que complicar-nos l’existència és una de les armes més rendible de control social?

VUIT MILIONS DE CATALANS?

A Catalunya ja som més de vuit milions. D’aquests, quasi un milió tres-cents mil, segons la terminologia que utilitza l’Institut d’Estadística de Catalunya, són població estrangera. Dels vuit milions, n’hi ha un i mig que tenim 65 anys o més, més o menys tants com n'hi ha de menys de 20 anys. I la demografia ens porta a fer-nos la pregunta d’antropologia cultural: els vuit milions que viuen, treballen, pensionats, aturats i subsidiats són tots d’alguna manera catalans? O només aquelles i aquells que volen ser-ho?. Bé, doncs, en què consisteix la catalanitat?. Què és la identitat catalana?. En general, totes les identitats se signifiquen per tenir una llengua pròpia, una història particular, uns costums específics, unes festivitats singulars, un folklore, un dret civil o uns furs privatius, una articulació i divisió territorial distintives, una toponímia i unes mesures ancestrals, una simbologia, unes divises, uns emblemes o uns tòtems i tabús llegendaris i unes expressions no verbals que comuniquen unes formes de comportaments socials (tribals) ritualitzades tant en la forma de fer, com de raonar, de pensar, de veure i de transmetre el món. Que per un instint de pervivència etnogràfica s’actualitzen amb penes i treballs generació rere generació ja sigui a través de la festa, de la gastronomia, de la dansa, de la poesia, de la música, del llegendari, ja sigui naturalment de la llengua oral i literària.

Tenint en compte el susdit, quants dels vuit milions d’empadronats a Catalunya senten que pertanyen a la cultura catalana?. Qui en fa el paper de transmissor als nouvinguts, siguin nascuts aquí o migrats?. Doncs, parafrasejant M. de Pedrolo, com que no diu enlloc que siguis català, no hi ha cap document oficial que certifiqui que pertanys a una comunitat històricament conformada per característiques culturals comunes, els únics transmissors incontestables són l’escola, els mitjans audiovisuals públics i les entitats cíviques que les defensen, les protegeixen, les ensenyen, les transmeten. Amb una base legal procliu a ser reinterpretada en negatiu atès que sempre prevalen els drets culturals de la nació-estat, la transmissió de la catalanitat comença i acaba, a la pràctica, en el voluntarisme, ja que són actes de fe. I els actes de fe impliquen, dèiem, actes de resistència. Numantina, tants cops!

BOIRA

@turismedelleida

Fumeja el prat. Matí d’hivern.

Als ulls, espectres que tremolen.

Darrere els vels de les absències

sona un clarí de benvinguda:

esquinça el cel un sol exhaust. 

JB, gener 2024

PERPLEXITATS

A l’estat espanyol s’és major d’edat a partir dels 18 anys. Fins en aquesta edat, pel cas, no et pots treure el carnet de conduir, jugar en un casino, comprar alcohol, ni fer el soldat. Però, en canvi, amb 16 complerts et pots casar si estàs emancipat dels teus progenitors o, segons la coneguda com a Llei Trans, pots decidir, sense cap requisit, canviar el teu sexe davant el registre. I et dius, perplex, com pot ser que es produeixin aquestes incongruències? Com pot ser que havent-hi tantes evidències sobre la martingalada de l’Operació Catalunya, tantes evidències d’il·legalitat, tot just s’hagin obert unes diligències al TSJC sobre les infàmies vessades contra el fiscal Rodríguez Sol? Com s’entén que personatges com Donald Trump, encausat per no sé quants presumptes delictes, pugui esdevenir altre cop el candidat favorit a tornar a presidir els EUA? Ah, i donar-se el cas, que pugui amnistiar-se a si mateix? Esclar, hi ha gent, hi ha legisladors, hi ha comunicadors que troben normals aquestes situacions. I en això rau la nostra perplexitat. Quan falla la lògica i el sentit comú més elemental, quan peten les connexions entre raó i realitat, és molt recomanable tant la pràctica de l’eremitisme, de l’estoïcisme i l’orientalisme espiritual, com l’adhesió incondicional a la ironia, al sarcasme o a l’esperpent, i convertir la pròpia vida en un continuat sainet tragicòmic.

Sobretot perquè hi ha molts individus, molts polítics, molts alts càrrecs que estan convençuts que el linxament i tota sort de guerra bruta amb la connivència de tots els ressorts de l’estat estan justificadíssims per lluitar contra els que volen trencar Espanya. En això no hi ha democràcia que valgui. La nostra larvada perplexitat explota quan ens adonem que l’operació Catalunya es va dur a terme d’una manera tan barroera i desvergonyida, i que no hagi produït, fins a la data, cap daltabaix en l’estructura de l’estat. Un dia foren el GAL, un altre l’operació Catalunya i l’espionatge Pegasus, i ara algun funcionari de la judicatura, el cas és que els catalans, com aprecien els sociòlegs, més que cap altre ciutadà espanyol, vivim en un estat de perplexitat permanent, perquè molts vàrem creure i ens hem adonat que la fe en les utopies nomé serveix per anar fent camí i que, com diu C. Pavese, “l’art de viure és l’art de saber creure en les mentides”.

VIOLÈNCIES

Pels diaris ens assabentem que l’any 2023 ha estat, des que hi ha registres, dels pitjors en casos de violència masclista. En un 60% del casos, les dones no havien denunciat el maltractament. No ho han pogut evitar ni el Ministerio de Igualdad ni el Departament d’Igualtat i Feminismes. Tota la prevenció i la reparació que es pugui fer des dels poders públics és òbviament necessària, prescriptiva i sostenible en el temps, sempre, això sí, que la burocràcia no es mengi els objectius. El 2023, la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència ha registrat 841 casos des de l'inici de curs. Des de la l’inici d'aquest servei, el 2021, ja s'han atès més de 3.000 casos. Més consciència i sensibilització en els centres educatius, però els ha pogut evitar el Departament d’Educació? Segons la Plataforma de la Infància l’any passat el 27,8% dels nens, nenes i adolescents vivien en situació de pobresa monetària, fet que situa l’estat espanyol en els nivells més alts de pobresa infantil de tota la UE, amb 2,2 milions de persones menors de 18 anys amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa establert: 10.888 euros par a una llar d’una persona i 21.185 par a famílies de dos adults i dos nens ¿Els ministeris d’Economia, de Treball i Drets Socials han aconseguit eliminar les causes que provoquen aquesta vergonya?. ¿Tenim estadístiques de les violències físiques, emocionals, mentals, sectàries que es generen en les nostres comunitats? Se n’ocupa algun ministeri o conselleria?

Esclar que sabem que la pobresa, la desigualtat, la discriminació i l’exclusió social, o l’exposició a situacions violentes en la infantesa i l’adolescència, els discursos d’odi que generen certs partits, dirigents polítics i mitjans audiovisuals o l’absència de la cultura del diàleg i la negociació, són la llavor de la violència. I tal com estem exposats constantment a la brutalitat del sotmetiment, de la força i la prohibició sistemàtiques que normalitzen i justifiquen els comports violents. La violència no és només una inclinació, una derrota de la raó o un instrument de control dels poders d’un Estat, sinó un element estructural del nostre sistema de vida, que condiciona el nostre desenvolupament, funcionament, creixement i reproducció. Els educadors per la pau, la no-violència, l’alteritat, tenen la feina assegurada fins a la fi del planeta.

LIDERATGES

Els lideratges socials ja no tenen el perfil dels activistes dels anys seixanta i setanta que enardien consciències a favor de la llibertat, la fraternitat, la imaginació al poder, la revolució ecologista i feminista, i arrossegaven masses amb el seu exemple. No es donen tampoc entre els jerarques religiosos i polítics, els intel·lectuals orgànics o independents, i tampoc entre els adinerats burgesos encara que siguin despresos i compromesos culturalment. Els autèntics “lideratges” actuals els constitueixen organitzacions opaques o difuses controlades per empreses de comunicació que igual que fiscalitzen el relat del que passa en el món, dicten les jerarquies de valor. Empreses com Atresmedia o Planeta, darrere les quals existeix una madeixa d’interessos, sobretot econòmics, que abasten la majoria de les grans cadenes de producció i de consum en tots els sectors. A nivell local, si contemporàniament ha existit un lideratge en el sentit clàssic de tenir preparació, carisma, autoritat, influència i dots de visió i de direcció, ha tingut lloc durant el període que el PSC governà la Paeria amb Antoni Siurana, el seu equip i els seus llargs i estratègics tentacles. Durant més de vint anys, en dos mandats, senyorejaren en la majoria de camps i sectors de la vida social i la seua gestió produí, a pesar de tot, uns fruits abundants i profitosos per a la ciutadania i el nom de la ciutat.

Però això ja és història. Com ho són els grups de “pressió” (fundacions, associacions, entitats, sindicals, o mitjans de comunicació). Fa temps que els lideratges no són patriarcals, ni autocràtics ni personalistes ni mandarinats ni pontificals. En les societats postmodernes torna a regnar el politeisme. En la lleidatana, seguint la tendència general, més que mai tants caps tants barrets. La diversitat d’interessos culturals, de particularitats ideològiques o de credos estètics s’esclerosen en “capellanies” que impossibiliten l’existència d’un conglomerat social que comparteixi sentiments, projectes, estratègies i símbols. Ara les identitats col·lectives recolzen com a molt en algunes manifestacions populars, en certs monuments, fisonomies urbanes i materials arqueològics. El que en diem sentiment de pertinença s’ha anat diluint, aquí i arreu, en sobrevingudes i passatgeres melangies. “Sé una ciutat molt lluny”, que deia Màrius Torres.

L’AMNISTIA

Si algun dia la llei d’amnistia supera tots els entrebancs que se li interposin, la dreta ja ho tindrà tot a punt per guanyar les properes eleccions i fer tabula rasa de tot el que el govern socialcomunistasepatatista hagi pogut fer i imaginar. La ciutadania espanyola s’haurà espanyolitzat de tal manera que estarà disposada, a mans besades, (i a cegues), a entronitzar els Feijóo i acòlits a l’altar redemptor de les ofenses pàtries tot enviant a la paperera de la història qualsevol concessió feta als enemics de la pàtria i, de passada, a tot que ha estat desviat del recte camí dels principis morals de l’Espanya eterna. I per fer evident davant el món la seua victòria i acontentar la seua nova majoria, activarà la venjança més anhelada i alimentada en el mateix moment en què el PP, la bèstia ferida, guanyador de les eleccions de 2023, no va poder aconseguir que el seu candidat fos elegit president del govern. La prioritat número u del govern redemptor, consistirà a mobilitzar tots els ressorts jurídics, policials i els serveis secrets dels governs europeus afins, per detenir Puigdemont i fer-li pagar els pecats (de lesa humanitat?) comesos, no des de 2017, sinó des de la seua naixença. No ens estranyarà gens que, quan es produeixi, es decreti un abrivat repic de campanes a esglésies, basíliques i catedrals de tots els llogarets, pobles, ciutats i comunitats autònomes i s’hi celebri solemnement un tedèum d’acció de gràcies amb l’assistència obligatòria de totes les autoritats.

I si, malgrat tot, s’aconsegueix amnistiar algú, aquests, amb el nou govern de dretes, ja caldrà que s’encomanin al déu misericordiós, a algun sant o santa, curandero o trementinaire. La Pàtria no pot ser violentada i traïda sense càstig ni negociada en un país estranger, encara que sigui neutral com Suïssa, mediant un senyor que ha intermediat amb guerrillers. Els salvapàtries es tornaran a fer amb tots els poders de l’Estat. Gairebé ja ho han aconseguit, sigui a través de la pressió dels alts funcionaris, de les associacions conservadores de la judicatura, de les empreses de comunicació amigues, de l’ocupació dels carrers, dels suports internacionals de governs de la mateixa corda i de la ceguesa d’una quasi majoria de la ciutadania. I, creguin-me, faran tot el que sigui al seu abast per durar molts anys. La ranciesa no marxa ni amb petroli.

ENSENYAR I EDUCAR

¿Per què clamem només contra l’administració, el professorat i la segregació social, si, segons els qui han assimilat, entre altres, els mestratges de Piaget i Vigotski, tot i tothom ens ensenya i ens educa, des de la instrucció i l’educació de l’escola i les famílies, però també l’educació no formal que proporcionen l’entorn social, els mitjans audiovisuals i les xarxes socials?. Si tots plegats creen marcs mentals, forneixen sabers teòrics, pràctics i de comportament, jerarquitzen valors, creen models; en fi, subvenen a necessitats físiques, cognitives, emocionals, socials i espirituals, ¿no els hauríem d’interpel·lar a tots en la seua mesura pels mals resultats de les proves PISA?. ¿Ja sap l’escola què ha d’ensenyar, ja ho sap el professorat, ja ho saben els pares, ja ho sap la societat organitzada? ¿Ja sap l’administració què és fonamental i què no? ¿Sap el claustre de l’escola o l’institut quin és el currículum formal i informal que cal compartir? ¿Compartim la idea que calen pares, mestres i professors amb autoritat, que posin límits, els raonin i els exemplifiquin? Si estem d’acord amb els diferents processos i ritmes d’aprenentatge, de maduració personal, segons les tipologies d’alumnes, ¿per què el seu ensenyament no s’hi adequa i les lleis han esborrat del sistema la repetició, el reforç, les proves de setembre o han minimitzat aprenentatges de filosofia i llengües clàssiques?. ¿Els Consells Escolars aporten alguna cosa a l’eficàcia de l’ensenyament-aprenentatge dels alumnes? ¿Reforcen els vincles estratègics per la millora dels resultats escolars?

L’escola no pot ser, només, un contenidor de desafectes i desamats, de desgavellats emocionals, de nens i nenes, nois i noies que no han patit mai una frustració, que no han sentit mai un no al seus desigs, que no s’han hagut d’esforçar mai per res, que no han vist llegir mai ningú del seu entorn, que no reconeixen cap autoritat. L’escola no pot ser el contenidor (o el fiador primer i últim) dels ensenyaments que han de ser compartits, com l’educació sexual, per les famílies; l’educació vial i cívica, pels entorns socials i altres institucions; o com l’educció en ecologia, sostenibilitat, economia i finances. Si un dels principis de l’educació és predicar amb l’exemple, i bona colla dels exemples dels agents teòricament educadors són tan poc exemplars...