ELS COLOMS

Malgrat que s’hagin significat com a símbols de pau, els coloms són fastigosos. A Ponent hi ha més coloms que conills i potser que persones. Ho embruten tot, ho colonitzen tot, sobretot si hi ha l’humà que els dona menjar. Ja hi ha molt poca gent que en criï per cuinar-ne el colomins a la cassola (i que siguin tan especials com els coloms de la Colometa de Mercè Rodoreda). Per cert, en alguna banda hi ha encara columbòfils que n’ensinistren amb la intenció de convertir-los en coloms missatgers i potser amb intencions militars. Però, en general, els coloms dels nostres hàbitats més comuns són transmissors de diferents malalties i portadors de paràsits tant als humans com a les aus de corral. I com diuen els experts en rehabilitació i neteja, ocasionen danys importants als edificis i als espais públics. Els seus excrements, la colomassa, tenen un elevat efecte corrosiu, obstrueixen forats de ventilació, embruten balconades i finestres, i si hi han defecat una vegada hi tornaran sempre. Els coloms de ciutat no tenen pràcticament cap depredador. A Ponent ni gavians ni falcons ni esparvers es molestaran a fer-hi cap batuda. Els gats de carrer són alimentats pels humans caritatius i no passen tanta gana com per caçar coloms ni ratolins. Almenys mengessin mosquits i mosques. Però ni això. I arribats en aquest punt, hom es pregunta: què aporten els coloms i les colomes a l’ecosistema?

Doncs bé, es veu que hi ha una entitat que els defensa, anomenada Corazón de Paloma, nascuda a Barcelona el 2012, que ha aconseguit, sembla, el sacrifici zero de coloms a Barcelona. Rebaten per exemple que siguin vectors de malalties, en són indicadors. No són bruts, els encanta estar nets. Les deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la seua. El problema està en la brutícia que generem els humans. I ens fan adonar que són éssers conscients de la seva pròpia existència i capaços de reconèixer persones. Que gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles i el seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. O, fixa’t tu!, poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia. I que són els animals més condecorats de les dues guerres mundials. Diguem, d’acord. No els extingeixin “sàdicament”, però amb una petita mostra en tindríem prou, no?.

SIMPLE VS SENZILL

El contrari de senzill és complex i complicat . Allò senzill és un estat, una realitat: allò fàcil de fer, d’entendre, obvi, sense artificis, que no necessita grans càlculs ni equacions, perceptible a primera vista. La persona senzilla no es complica la vida, no busca problemes, no cerca la glòria ni el prestigi. En tot cas, és l’entorn social i el sistema administratiu i polític en què viu i es desenvolupa que li compliquen la vida i la hi fan impossible. Un altre concepte és el de la simplicitat. Allò simple és una percepció basada en l’inesperat i es produeix quan ens adonem de la distància que hi ha entre la complexitat esperada i la complexitat observada. El que és senzill ho és per a la gran majoria de les persones. Però, definir, presentar, donar a conèixer de manera simple la complexitat només és a l’abast d’una determinada gent que té dominis experts en les diverses àrees del coneixement. Tal com deia el ninotaire Jaume Perich: fer que alguna cosa sigui percebuda de manera senzilla, és el més complicat del món. En realitat, no som el que mengem ni el que tenim, sinó el que voldríem menjar i tenir, Som, de fet, Il·lusions, miratges, desigs, anhels, culs de mal seient. El naturalisme de Thoreau, la seua desobediència civil, l’exemple de Gandhi i dels cercadors de si mateixos en la vida més natural possible, àdhuc els ermitans i els ascetes, no són tant el que cerquen com el que abandonen. Són, al cap i a la fi, el procés d’abandonament, la lluita de la renúncia.

Alguns admirem quasi religiosament la gent que té poques necessitats. Que viu sense crear-se necessitats, que aprecia el que té, que no enveja res del que tenen els altres. Que s’abelleix amb eI que aconsegueix amb el seu esforç. Fins i tot en el sentit que O. Wilde ho deia: tinc el gustos més simples. Sempre estic satisfet amb el millor. En canvi, detestem el simplisme, el populisme (que n’és una manifestació, sobretot en política), la superficialitat, el reduccionisme o la frivolitat que no té res a veure amb l’humor ni la ironia. Aconseguir la simplicitat de la complexitat perquè sembli senzill d’entendre és un art que nomes han aconseguit els talents més exquisits: Confuci, Marc Aureli, Montaigne, Coco Chanel, Rowan Atkinson, Eugenio, Steve Jobs, Charli Rivel o el mateix Einstein, del qual encara avui s’estan comprovant les seues teories.

MASSA ADMINISTRACIÓ

En un país tan petit com el nostre calen tantes institucions per a governar-nos? Calen tants municipis, tants consells comarcals, tanta delegació del govern central, tanta burocràcia? Set milions i mig de catalans i necessitem tanta gent per aconduir-nos pels laberints de les regles, les normes, les obligacions, les peticions i les reclamacions? Tants nivells administratius per gestionar la cosa pública? Som tan càndids, tan necessitats de regiment i de guiatge, tan malalts del complexos d’Èdip, d’Electra o, ves a saber si de Iocasta? Diuen, infantilment que és una qüestió de proximitat a la ciutadania, de gestió de quilòmetre zero, precisament en un món cada vegada més telematitzat, més automatitzat, més artificialment intel·ligent? Com si governar les nostres necessitats o gestionar la brossa, les carreteres i els camins, la pagesia, la industria o els serveis depengués de tenir un ajuntament o un consell comarcal a cada cantonada! Una altra cosa són les escoles, les forces de seguretat, la sanitat i els serveis bàsics. Però ens diuen: no és igual gestionar que fer política. Doncs, gràcies per aclarir-nos-ho! Perquè si es tracta de donar feina al que algú ha considerat la indústria de la política, què volen que els digui? Quants càrrecs polítics hi ha a Catalunya? Els qui els compten, en calculen més d’11300. En calen tants? Per gestionar segur, que no. Per fer país, per ocupar gent que no té una altra feina, per estar “al costat” de la gent i escoltar els seus neguits i parers i “representar-nos”, per mantenir estructures de partit...i així podríem anar-ho justificant fins a l’infinit.

La ciutadania sap que si vol demanar, si vol protestar, si vol influir, si vol queixar-se, si vol sol·licitar, si vol alguna cosa per a si mateix, per al seu llogaret, el seu poble, la seua ciutat, el seu ofici, ha d’associar-se, ha de mancomunar-se, ha de gremialitzar-se, ha de sindicar-se, ha de federar-se, ha de fer comunitat, per tal de tenir veu i, alguna vegada, fins i tot, vot en els centres de poder on es prenen realment les decisions. I per fer equip, no calen tantes administracions intermèdies ni tants assessors ni “correveidiles”. Calen els vots, la suma de vots per governar les institucions principals que no són altres que el govern de Madrid, el govern de la Generalitat, els govern de les Diputacions.

EL MILLOR MÓN POSSIBLE

Som les generacions (en el sentit ampli de “tota la gent que naix i viu més o menys al mateix temps, considerada col·lectivament”) de la Covid, de les sequeres extremes, del primer president USA imputat de la història, de la Intel·ligència Artificial que és més perversa que els qui l’han inventada, de la gestació subrogada (visca l’eufemisme!), de la desactivació de l’independentisme pels poders de l’Estat i pel mateix independentisme que ho és només de paraula; de l’existència del nombre més gran de poetes de la història, de la plastificació dels oceans, de la violència desbocada de feminicidis, de l’augment exponencial de malalties mentals, del consum d’antidepressius, dels influencers adolescents milionaris, del cotxe i el patinet elèctrics, de la sobresaturació de fake news paradoxalment en l’era de la immediatesa informativa i de la transparència; de les plataformes audiovisuals que exposen sense cap ena de pudor la intimitat, del desconeixement absolut del funcionament gramatical de la llengua catalana i castellana en confondre gènere amb sexe, de la mesquinesa de la política agreujada pel fet que no vàrem néixer ahir, de l’escalfament del planeta i la seua destrucció insensata, egoista i criminal, del desvergonyiment escandalós de les desigualtats socials i la seua derivada en salut, educació i habitacional, de la perpetuació dels conflictes armats interessats per les grans potències armamentístiques que facturen com mai des de la Guerra Freda amb la consegüent amenaça nuclear de fer-nos desaparèixer els uns als altres com si xaféssim una formiga, de l’increment estratosfèric de l’extrema dreta i de les violències subsegüents com la xenofòbia i el racisme i els governs autocràtics, de la perpetuació de l’esclavitud laboral infantil, de l’anorreament absolut, postmoderns miserables!, dels valors i principis inspirats en la Il·lustració i recollits en esperit a la Declaració Universal dels Drets Humans.

I no es tracta de la vana nostàlgia com denunciava J. Manrique que “...a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”. Ni tampoc que les generació futures viuran pitjor que el que hem viscut o vivim en el nostre temps, sinó que, en paraules d’Emil Cioran, l’anomenat apòstol de la desil·lusió, “cada generació viu en l’absolut; es comporta com si hagués assolit el cim, o el final, de la història”.

POLÍTICAMENT INCORRECTE

És políticament incorrecte, en la mesura que hom s’expressa contràriament al que es considera l’ortodòxia política i cultural o del que és normatiu èticament entre els membres dels grups dominants d’una societat i per tant es pot ferir sensibilitats i desballestar els equilibris socials, per exemple: dir públicament que Messi ja ha acabat el seu cicle com a millor jugador del món i que no convé al Barça. Que Marc Márquez ja ha guanyat tot el que podia guanyar i que és millor que vagi pensant a dedicar-se a una altra cosa. Que la majoria de les cançons d’Eurovisión musicalment són molt mediocres. Que l’anomenat llenguatge inclusiu de l’estil “miembros y miembras” és una incorrecció lingüística de manual. Que la paritat a les llistes electorals és una exigència legal que no té res a veure amb el mèrit, la capacitat i la idoneïtat de les persones, homes i dones o no binàries, per exercir càrrecs polítics, administratius o directius. Que hi ha elevadíssim nombre de ciutadans que no està disposat a viure en cases on hi ha pisos turístics. O que no conviuria amb veïns de religió islàmica. Com és incorrectíssim que parlis dels negres quan hauries de dir “gent de color”, d’immigrants il·legals en lloc de fer servir l’eufemisme “migrants indocumentats”. O de vells en comptes de “gent de la tercera edat”, de la poc inclusiva AMPA en lloc d’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Etc. Etc.

Generalment la incorrecció política s’ha associat al món de l’art, de la música o de la literatura. I a alguns periodistes, els quals sovint són expulsats dels altaveus mediàtics convencionals. Tothom coneix artistes que per les seues lletres, els seus murals, els seus muntatges escènics han estat censurats, denunciats, i condemnats. Però curiosament així que l’extremadreta s’ha anat escampant com taca d’oli en amplis sectors i segments de la nostra societat, el llenguatge políticament incorrecte s’ha anat transformant en llenguatge descaradament insultant i humiliant. De dir al pa, pa i al vi, vi s’ha passat de dir pa quan és vi i dir vi quan és pa o de negar l’evidència que existeixen el pa i el vi. I, sobretot, de convertir el llenguatge antinormatiu, emparentat amb la ironia i, fins a un cert punt, amb el disfemisme, en una mera i simple mentida, en pura estupidesa intel·lectual. ¿Serà aquest article políticament incorrecte?