27 de gener del 2016

SERIA FÀCTIBLE, ENCARA?

¿És possible que finalment hi hagi un govern progressista a Madrid?. I fins i tot que s’acabi autoritzant un referèndum a Catalunya, un cop Sánchez i Iglesias hagin acordat la contrareforma laboral, la fulminació de la llei Wert I la llei mordassa, i hagin adoptat mesures contra els desnonaments, contra l’evasió fiscal, contra la pobresa, i hagin posat a ratlla els poders fàctics? És a dir, ¿podria ser que el govern de Sánchez i Iglesias, gràcies a l’abstenció d’ERC, de JiL, del PNB i alguns altres, propiciés que, tornat l’apoderament a la classe mitjana i repartit el benestar, acabessin negociant amb Catalunya el seu reconeixement nacional, els termes d’un referèndum i, tàcticament alhora, un finançament especial i la no ingerència en temes culturals, lingüístics i educatius? ¿Podria ser que Catalunya servís per assajar un model de federalisme real? ¿Podria ser que els barons i les baronesses socialistes, andalusos, extremenys, castellans i valencians, s’avinguessin algun dia a fer possible el disseny d’un nou Estat, superant el cafè per a tothom, però assegurant-se possiblement amb els vots nacionalistes, republicans i l’abstenció dels independentistes, unes quantes legislatures? Tindria Catalunya prou sang freda per endarrerir pantalles i jugar-se-la de nou?

Preparades les lleis per a la governança de la futura república catalana, i arribat el moment de convocar-nos a les urnes plebiscitàries, ¿l’oferta federal asimètrica d’un govern PSOE i Podem, podria decantar el vot de la ciutadania catalana cap al NO a la nova república? Pot ser que no siguin les preguntes adequades, però potser sí que ens hauríem de preguntar què farem si, després del període preparatori per al referèndum de la república, després d’haver-hi treballat al màxim de bé, de manera que s’hagin elaborat raons suficients per captar el beneplàcit d’una àmplia majoria, el resultat fos NO o tan ajustat que limités el pas ferm en la direcció independentista. El pla B podria ser aferrar-se a una oferta federal d’un govern de PSOE-Podem? O aquest tàndem ja no faria cap mena d’oferta, vistos els resultats? És clar que només depèn dels catalans. Però per no frustrar-ho tot, per no jugar-nos tot a una carta, estaria bé que els millors jugadors d’escacs catalans entressin en joc i sabessin preveure el xec i mat i, en tot cas, unes taules infinites.

20 de gener del 2016

EL PROBLEMA ÉS CATALUNYA

L’escull més dificultós per a la formació d’un govern progressista a l’Estat espanyol, vistos els resultats de les darreres eleccions, és Catalunya. Però, Catalunya, paradoxalment, és també l’argument més congruent per fer possibles grans coalicions entre dretes i esquerres. Catalunya, governi qui la governi, sempre és el gran problema d’Espanya. M’explicaré. La majoria d’afiliats i de simpatitzants dels partits anomenats unionistes, creuen –no pensen, sinó creuen- que Espanya és el concepte previ a qualsevol altre. És el protoconcepte o el concepte fundacional, i evidentment molt anterior (i superior en qualsevol rang) al de llei, ciutadania, democràcia o persona humana. És a dir, per a aquesta gent, que se sent hereva dels pares i mares mítics engendradors d’Ibèria, la idea d’Espanya és la idea primigènia, el concepte dels conceptes. I Catalunya, precisament, és la part del contingut implícit del Gran Concepte que el fa girigar, que fa nosa, que no acaba d’encaixar, no ara, no, sinó des del mateix origen dels temps. Però, paradoxalment alhora, és una peça del Concepte sense la qual no es pot entendre tot el Concepte. És com una mena d’angoixa d’un sensefí, d’una roda que gira sobre si mateixa imparablement. És ni més ni menys, que la paradoxa dels límits que es toquen entre amor i odi.

Catalunya com a problema i com a necessitat d’Espanya seria un dels exemples més il·lustratius per explicar els abstrusos raonaments de l’ontologia del Ser. Mirin si és important d’arribar a entendre aquesta qüestió que d’aquest caprici de la gènesi del sentit d’Espanya, se’n deriven tot els altres conceptes, els particulars i els més concrets. Spain is different, l’eslògan turístic dels setantes, en el fons ens remetria al que acabem de dir. Spain és, insistim, el principi epifànic del qual poden derivar tranquil·lament dictadures, democràcies, imperis, el que sigui. Són mers adjectius. No condicionen la substància. Les formes poden ser províncies o comunitats autònomes. Regne o república. Poden ser temps de pau o de guerra. Tant se val, l’essència Espanya és inalterable. És el valor primordial que fonamenta la resta. I qui són, els guardians d’aquesta ampolla essencial en els temps contemporanis? Ja ho saben. Només que ara entremig del PP i del PSOE s’hi han col·locat els nouvinguts de C’s. I em pregunto: cal tant exèrcit per a combatre el Tabú?

13 de gener del 2016

ARA VA DE BO

Finalment, s’ha estat capaç. Amb moltes renúncies, molts sacrificis i molts gols. Autogols, és clar, però sobretot uns golassos tant a la dreta unionista, que ja brindava, no pel fracàs secessionista, sinó exactament per l’enterrament amb calç viva dels independentistes. I un golàs immens als dels PSC-PSOE i, sobretot, a En comú-Podem, perquè el pacte entre Junts pel Sí i la CUP els ha arrabassat tots els arguments del seu prioritari eix social i el seu reformisme tan peregrí com l’Odissea de la Utopia que s’enceta. Haurà estat la primera vegada a la història de Catalunya que, de patac haurem fet el salt mortal més arriscat que va dels memorials de greuges del segle XIX a l’autonomisme i d‘aquest a la re-proclamació de la república. Esperem que els déus ens facilitin un bon viatge, que no sigui molt llarg i penós. I que el pronòstic que va fer un dia Aznar que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya, no esdevingui una fatalitat. Segurament coneixia una mica la història contemporània de Catalunya, i per tant, la manera de comportar-nos socialment a l’hora de pensar en termes globals de país. En fi que coneixia perfectament aquest déu o reietó que cada català porta dins seu i que fa tan difícils els consensos.

Diuen que la paciència és amarga, però que és dolç el seu fruit. El propòsit del nou president són una vintena de lleis, que se’n deriven del full de ruta, que difícilment es poden tramitar en els divuit mesos de què s’ha parlat sempre. Caldran euros, caldran impermeables contra els aiguats del Constitucional. Caldrà, com deia Puigdemont, molta més gent per fer front a les andanades que ens esperen. De fet, un exèrcit ben equipat, de gent valenta, decidida a aguantar tota mena de patacs, i, en bona part, temerària. Perquè la nostra antropologia, diguem-ho així, ens diu que tenim poca cosa de marines. Ni tenim cap mena de moral de ser-ho. Sigui tòpic o no, hem triomfat com a comerciants, artistes, esportistes, i darrerament com a investigadors. Aviat farà uns deu anys de la crisi i amb la destrucció de la classe mitjana sobretot en les àrees més poblades del país, ha renascut la necessitat de rellegir Marx, de tornar a posar en pràctica el socialisme real, d’assaltar els palaus d’hivern i d’estiu, jubilar els pares de la pàtria i, en certa manera perdonar-los la vida. Ara va de bo, ara ens faran l’examen de veritat.