AEROPORT DEL PRAT

L’ampliació de l’aeroport del Prat ha estat un dels requisits perquè PSC-PSOE aprovés els pressupostos de la Generalitat. Sembla ser que hi ha un pla perquè es faci amb una plataforma sobre el mar que costaria més de dos mil milions d’euros. Així se salvaria la riquesa ecològica de les llacunes de La Ricarda i El Remolar. Que quedi clar d’entrada que hi estem totalment a favor. Entre altres raons, perquè, si cap a l’any 3000 Catalunya aconseguís esdevenir una república independent o federada de l’estat espanyol, l’aeroport aquest no podria deixar de ser una estructura d’estat des de la qual els futurs descendents afortunats haurien de poder volar a tot arreu del món, almenys a tants aeroports com ho fan els espanyols des de Madrid o els francesos des del Charles de Gaulle, alemanys des de Frankfurt o els nord-americans des de l’aeroport Internacional Hartsfield-Jackson d’Atlanta. El que no entenem és per què, en el seu moment, quan es va plantejar el tema, hi hagué tant d’enrenou quan pel que sembla hi havia altres possibilitats constructives més enllà de l’afectació de les famoses llacunes. El que passa és que en aquest tema de l’aeroport, com en tantes d’altres (el corredor mediterrani, pel cas) assistim impertèrrits, malauradament, al joc de la política de vol gallinaci i del partidisme de saló recreatiu.

Si mai es proposa tirar endavant l’alternativa d’ampliació esmentada, estem convençuts que sorgiran mil i un problemes, ja siguin ambientals o ecològics, de disponibilitat pressupostària, de caràcter estètic o ja sigui de tot el que hom es pugui imaginar. En tenim experiència. Però bé, resumint: el que interessa, al capdavall, és qui ho pagaria això? Si Madrid és AENA, si Madrid decideix el nom de l’aeroport, si Madrid és l’autoritat aeroportuària, entendrem que ho pagarà Madrid i que el govern de Madrid serà qui decidirà, i no pas la Generalitat ni Foment, quin és l’aeroport que necessita Catalunya. I l’altra qüestió que ens interessa, perquè també tenim l’experiència en les dilacions històriques en les promeses inversions en infraestructures a Catalunya, és quan començaran les obres, un cop s’hagin sortejat tots els entrebancs previsibles? És possible que tothom qui en parla avui no la vegi mai aquesta ampliació? Sort en tenim que, com deia O. Wilde, l’home cregui en l’impossible, però no en l’improbable.

CRISI ENERGÈTICA

Estem fets de grans contradiccions!. Noruega el país que fa anys que va apostar per les energies renovables, model a imitar, ara resulta que és un dels principals proveïdors de gas i petroli als estats de la UE, i acaba d’aprovar que n’incrementarà la producció atesa la situació de guerra a Ucraïna i les sancions comercials contra el règim de Putin. Abans petroli i gas per a tothom, pagat bitllo- bitllo o subvencionat que una revolta social a gran escala. Alemanya, una altra campiona del món en ecologia, davant la situació crítica del proveïment energètic rus, torna a explotar mines de carbó, per cert el més contaminant dels combustibles fòssils. França que portava camí de tancar centrals nuclears, ha tornat a posar-ne en funcionament i al febrer de l’any passat s’anunciava que construiria 14 nous reactors amb la finalitat, es deia, de mantenir la independència energètica i, genial!, de lluita contra el canvi climàtic. A Catalunya, campiona també de l’ecologisme verd, si més del teòric, reivindicatiu i de boqueta, a finals del 2022 només el 17% de l'electricitat tenia origen renovable. L’objectiu governamental és que ho sigui el 50% el 2030, suposem que a base de fer miracles, perquè resulta, entre altres contradiccions, que allà on venteja més del país no volen molins i faran tot el possible per no malmetre el seu paisatge i naturalment evitar que els ocells i sobretot els ratpenats “entrin en declivi”.

Totes les renovables comporten afectacions al medi ambient, al medi natural, al medi cultural. Totes! Les de biomassa, les de biocarburants, les hídriques, les fotovoltaiques, les geotèrmiques, però menys que les tradicionals. Fins i tot s’ha calculat, gairebé al mil·límetre, el nombre de bèsties que poden morir per megawatt produït per aquestes energies alternatives, i la contaminació que produeix l’extracció dels material que s’utilitzen per construir-les i fer-les funcionar. Però, menys que les tradicionals. I com que gairebé tothom està convençut del canvi climàtic i que calen les energies alternatives que aturin l’hecatombe, consegüents amb les nostres contradiccions, a la gran majoria li desplau que siguin prop de casa seua pels seus efectes secundaris. I si no són ets són uts, el 2030, si no ha petat tot, encara ens ho estarem pensant. Sempre els quedarà als supervivents l’esperança de la fissió nuclear.

LA GUERRA A UCRAÏNA

Ja fa un any que dura i potser ja toca que ens preguntem fins a quan els Estats Units d’Amèrica, la Gran Bretanya i l’OTAN donaran suport a Ucraïna en aquesta guerra a la qual es destinen milers de milions que, òbviament, es detrauen d’altres polítiques més necessàries i útils a la ciutadania que governen? Quant de temps es pot aguantar la crisi econòmica que provoca la guerra i repercuteix en la majoria de la població? S’accentuaran encara més les divisions entre els països de la Unió Europea? Quant de temps Rússia pot allargar la seua “desnazificació” d’Ucraïna sense que trontolli res del seu politburó? Quant de temps cal esperar perquè les sancions a Rússia facin algun efecte entre la seua població i perquè aquesta es revolti contra el seu tsar Putin? És que algú pensa màgicament que als russos se’ls acabaran els míssils? És que algú és tan innocent que s’imagina que els soldats ucraïnesos resistiran una guerra indefinida? La indústria i el comerç d’armes i municions no en té mai prou. Són l’avarícia personificada. I se’ls en foten els morts d’una banda i l’altra, i de tot arreu, molts dels quals no sabran mai per què han mort ells i no els qui han provocat les guerres. I per més inri, s’ha de ser cínic, eh!, els soldats que moren en combat són acusats pels seus comandaments de ser poc professionals. Si em posés a la ment dels qui segur que algun dia aconseguiran contractes de reconstrucció d’Ucraïna, animaria els contendents que destruïssin el país com més millor per poder passar la factura més astronòmica possible. No ens enganyéssim pas, els països que ajuden Ucraïna s’ho cobraran com sigui. I aquests seran els autèntics guanyadors.

En el pressupostos de l’Estat d’enguany, aprovats per les forces “progressistes” de la Cambra, s’ha consignat un increment de la despesa militar. Si ets membre de l’OTAN no et toca més remei que complir. Però, com que som part interessada en el conflicte, val més que confiem que un coet supersònic rus no ens arruïni la rearmada pàtria. De moment, per Nadal hem pregat, alguns amb llàgrimes de cocodril, catòlics, anglicans, protestants i ortodoxos autèntics i cismàtics, perquè s’acabi la guerra i mentrestant hem contribuït amb els nostre impostos que es continuïn disparant tota mena d’artefactes mortífers. A mi sempre m’havien dit que no es pot repicar i anar a la processó.

I LES CAUSES?

L’etiologia estudia els determinants necessaris perquè es produeixin uns fets, uns resultats, uns judicis, els trastorns o determinats comportaments. Tenim la sensació que analitzar la causalitat dels feminicidis diaris, del perquè de la ingesta espectacular d’ansiolítics o l’alarmant increment d’intents de suïcidis entre els més joves, ens fa por. Ens estremeix pensar que les causes siguin estructurals relacionades amb el sistema de vida i de valors a què ens veiem abocats o en la despersonalització a què ens han conduit els nous ídols tecnològics. Ens estimem més el rebuscat relat del drama, l’efectisme i la teatralització de les desgràcies, la seua estadística i la morbositat de com s’han produït els fets, que no pas el perquè. I les causes tenen molt a veure en la trivialització de la política, i especialment en el discurs negacionista de les ideologies totalitàries. En l’absoluta banalització del sexe, la violència, de la mentida i el menyspreu dels valors de bondat, de dignitat, felicitat, d’amor o de fe religiosa,

La trivialització, la generalització i el fatalisme s’han convertit en els antídots contra la nostra, per acció o per omissió, col·laboració o participació en l’autoria dels fets esborronadors que ens aclaparen quotidianament. Mentre, en els debats dels mitjans audiovisuals, triomfa qui és més barrut i pocavergonya, contribuïm a normalitzar actituds que res tenen a veure amb el que es predica d’una societat sana. Mentre acceptem, en nom de la llibertat d’expressió o del que sigui, lletres infectes de cançons, continguts escombraria de segons quins programes televisius o la violència que contenen certs videojocs, com si tot fos un simple passatemps, estem banalitzant el valor de la vida i la dignitat de la persona. Sobre les causes dels feminicidis, de la violència de gènere, de l’odi a l’estranger, dels pensaments suïcides del jovent, hi ha milers de pàgines doctes que ens les expliquen, però, insistim, ens fa basarda afrontar-les, perquè implicaria un canvi radical de models de vida. Prevenim, però no anem a la rel del problema. I confiem en l’educació, però llegim el resultat d’una enquesta recent, feta a joves d’entre 15 i 29 anys, i ens esborrona observar que un de cada cinc creu que la violència de gènere és un invent ideològic i un de cada quatre creu que el feminisme vol perjudicar-los!