No n’hi prou a identificar el culpable de la violència que avinagra, cada dia, el nostre món, els nostres carrers, el nostres veïnatge. La que es produeix contra les dones, contra els menors, contra els migrants o els refugiats. Contra els pobres o contra l’altre per no ser ni pensar com nosaltres. Contra els opositors a Putin o a Erdogan i Trump. La violència que espetega pels carrers de Londres, Brussel·les, París, Niça o pel que resta de les ciutats arrasades de Síria, Afganistan, Iraq o allà on sigui. No apuntem prou bé, no matisem, no aprofundim, quan individualitzem el terrorista o la banda criminal, o fins i tot quan ampliem el focus i identifiquem el mal en els idearis perversos dels partits d’extrema dreta. No ho fem, perquè és probable que una mica ens tocaria el rebre a tots plegats. Mai no he arribat a comprendre per què societats cultes, on tothom ha rebut l’escolarització bàsica, amb rendes de benestar i de confort ben repartides equitativament, amb sistemes de llibertats consolidats i de protecció de drets individuals garantits per cartes magnes inviolables, un mal dia tomben cap a la violència? Per què hi ha tants ciutadans de Polònia, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Àustria, que es deixen seduir per la demagògia dels il·luminats de sempre, aquells que han acabat conduint als desastres civils més sagnants i execrables?
La idea de la Unió Europea es va consolidar, entre altres raons, per forjar també una gran aliança moral que basés la governança dels països signants d’ aquell pacte en els valors de la democràcia. I superades les ferides de la segona guerra mundial, amb la reunificació d’Alemanya i el desmembrament de la URSS, sobre el paper tot feia pensar que els principis fundacionals de la germandat havia de durar una per sempre. Doncs no. No perquè simplement, abans de les crisis recents, existien els altres. I aquests, russos i xinesos, palestins i israelians i les dictadures dels països àrabs pobres i rics, no entraven en cap pla estratègic, més enllà dels contractes econòmics extractius absolutament interessats. Qui en té la culpa de la guerra de Síria? Qui en té la culpa de la vergonya de Palestina? Qui fabrica i ven les armes que utilitzen els senyors de la guerra, santa o laica? Si mai hi ha un nou procés de Nuremburg no serà contra els oficials que manen la tropa, sinó contra tota la tropa.
29 de març del 2017
22 de març del 2017
ELS HEROIS
De passar de viure pobrament a fer-ho opulentment, si en tens l’oportunitat, no costa gens. Per poc que siguis curiós i tinguis un certs dots d’imitació, fins i tot pots passar per un ric de tota la vida. Ara bé, al revés, de ric a pobre, és molt difícil. Tant, que escauria anomenar-ho una heroïcitat. Segons una de les accepcions del diccionari, un heroi és aquella persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. De tenir a no tenir, no solament perds capacitat d’adquirir a regna solta el que et dona plaer o et procura felicitat, sinó que sols perdre els amics, els parents, els simpatitzants i tota la tropa d’afalagadors. Normalment el perdedor, ho perd tot béns materials, béns morals i qualsevol credibilitat intel·lectual. Tinc entre les mans un dels llibres que van captivar, entre altres, Pere Coromines i Joan Maragall, d’un tal Thomas Carlyle, titulat precisament Los heroes, editat el 1907 Barcelona, i traduït per Pedro Umbert. Un llibret que analitza el perquè del culte als herois i el concepte d’heroic en la història. I hi diu: existeix un deure sempitern, constant en els nostres temps, com en el passat, com en totes les èpoques: el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i ha de ser sempre dominar i subjugar la por. És evident que en Carlyle ressonen idees de Schopenhauer i de Nietzsche. Valents, perquè, seguint Schopenhauer, és amb la voluntat de viure que comprenem que la realitat és una il·lusió i la vida essencialment, dolor.
La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja està generant els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies, per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.
La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja està generant els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies, per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.
14 de març del 2017
Presentació del nou llibre de poemes "Aigua, ànima" a Lleida
Hi esteu tots/es invitats/des. Us hi espero!
Podeu comprar-lo a Pagès editors www.pageseditors.cat
SaveSave
8 de març del 2017
EN UN ATZUCAC?
¿Faran estralls en les files independentistes les sentències condemnatòries dels que han estat jutjats per posar les urnes aquell 9N? Hi ha haurà pressa per convocar el referèndum, abans que caigui una plaga del cel que immobilitzi el cos social secessionista, i s’hi instal·li la por de les conseqüències d’una derrota? ¿La condemnació de tot el govern i ves a saber de quins altres, servirà d’alguna cosa més que per testimoniar arreu la humiliació d’una part sensible del poble de Catalunya? Si, en canvi, els jutges sentenciessin a favor de Mas, i la resta, ¿seria l’excusa perfecta per allargar la legislatura més enllà del setembre pel pur pragmatisme de demostrar la capacitat del govern que pot atendre perfectament el dia a dia i fer més grans coses enllà del referèndum? Interessa al PdeCat liquidar la legislatura d’aquí a no res, assetjat per presumpcions de corrupció, per operacions de demolició al més alt nivell, per judicis que asseuen al banc dels acusats antics seus prohoms i minimitzat per les intencions de vot? I si fem ucronia, podria governar en solitari amb el suport puntual d’alguns altres grups sense llençar-ho tot per la borda? Podria governar sentint que la militància i els simpatitzants dubten, estan cansats i endevinen atzucacs?
Com sigui, qui més hi haurà perdut més en aquesta noble aventura independentista serà el PdeCAT. Dubto que hi hagi cap formació política que pugui suportar tants embats alhora com ho fa està fent aquest partit, durant tant de temps i amb tanta mala bava. I possiblement no hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya una formació política que hagi estat acusada al mateix temps de corrupció, de desobediència, de prevaricació, de malversació, de promotora de la secessió, de colpista, de mentidera, d’apropiadora del país, de portar-lo a la ruïna. No és l’Estat només que vol destruir el PdeCAT, com diu Mas, sinó que s’hi ha conjugat, per activa o per passiva, i per perifràstica com diu la senyora Chacón, tots els partits del Parlament, probablement totes les institucions de l’Estat, una part important de la premsa catalana i espanyola, i, diguem-ho sense embuts, una minoria d’antics militants de CdC. Ara, per salvar-te d’una condemna segura o per ajudar la filla que també s’asseu al banc dels acusats, només cal esbombar que vas contribuir a finançar il·legalment Convergència.
Com sigui, qui més hi haurà perdut més en aquesta noble aventura independentista serà el PdeCAT. Dubto que hi hagi cap formació política que pugui suportar tants embats alhora com ho fa està fent aquest partit, durant tant de temps i amb tanta mala bava. I possiblement no hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya una formació política que hagi estat acusada al mateix temps de corrupció, de desobediència, de prevaricació, de malversació, de promotora de la secessió, de colpista, de mentidera, d’apropiadora del país, de portar-lo a la ruïna. No és l’Estat només que vol destruir el PdeCAT, com diu Mas, sinó que s’hi ha conjugat, per activa o per passiva, i per perifràstica com diu la senyora Chacón, tots els partits del Parlament, probablement totes les institucions de l’Estat, una part important de la premsa catalana i espanyola, i, diguem-ho sense embuts, una minoria d’antics militants de CdC. Ara, per salvar-te d’una condemna segura o per ajudar la filla que també s’asseu al banc dels acusats, només cal esbombar que vas contribuir a finançar il·legalment Convergència.
1 de març del 2017
SOBRE EL GAUDI
Gaudi vol dir satisfacció, sentiment de plaer, d’alegria per tenir una cosa, per haver aconseguit un objectiu, una meta, un benefici, per haver-se reconciliat amb els fantasmes que a un l’han perseguit molt temps, o per haver estat seduït per la bellesa, l’harmonia dels elements i les seues formes, textures, volums i colors, per haver aconseguit l’embadaliment davant la mística dels paisatges, dels tarannàs i actituds de les persones o dels animals. En fi, ja ens entenem. El que vull dir és que hi ha un quants milions de persones a Catalunya (i possiblement uns quants milions de solidaris al món) que, tal com adverteix l’Estat espanyol, possiblement no podran veure mai acomplerta la il·lusió de la seua vida de festejar que el seu país s’hagi convertit en un Estat independent. Si es tractés d’una aspiració metafísica, els especialistes en aquesta matèria farien mans i mànigues perquè comprenguéssim la naturalesa inassolible en aquest món dels nostres desigs. Se’ns podria raonar com és d’impossible demanar la lluna en un cove. Però tractant-se de coses d’aquest món, en què tot es pot ajustar d’alguna manera o altra a la voluntat de les persones, per què els uns, els unionistes, sempre disposen del sentiment de guany, de victòria, d’acompliment, de complaença, que tenen la raó, i els altres, els defensors de la independència no?
¿És que els altres, els anomenats separatistes, estan condemnats a la frustració eterna perquè confonen el dret al gaudi amb el capritx o el caprici? És a dir, amb una fantasia irrealitzable que naturalment no es pot acordar amb les regles establertes i les convencions ordinàries, perquè és impulsiva, irreflexiva, irraonable? Fins i tot deixant de banda la cèlebre definició d’O. Wilde en què afirmava que un caprici es diferencia d’una gran passió perquè el capritx dura tota la vida, fins i tot considerant la consistència de les raons dels uns, els unionistes, ¿per què no és probable que un dia Espanya deixi de posseir Ceuta i Melilla, com en el seu dia va perdre Flandes, les comarques del Rosselló, una part de la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, i el Capcir, i Cuba i les Filipines, i etc.? Ho preveia la monarquia o la Carta Magna d’aquells temps? És que era més mal·leable la unitat d’Espanya? Eren uns fantasiosos els flamencs, els cubans, els veneçolans, els xilens, els argentins o peruans?
¿És que els altres, els anomenats separatistes, estan condemnats a la frustració eterna perquè confonen el dret al gaudi amb el capritx o el caprici? És a dir, amb una fantasia irrealitzable que naturalment no es pot acordar amb les regles establertes i les convencions ordinàries, perquè és impulsiva, irreflexiva, irraonable? Fins i tot deixant de banda la cèlebre definició d’O. Wilde en què afirmava que un caprici es diferencia d’una gran passió perquè el capritx dura tota la vida, fins i tot considerant la consistència de les raons dels uns, els unionistes, ¿per què no és probable que un dia Espanya deixi de posseir Ceuta i Melilla, com en el seu dia va perdre Flandes, les comarques del Rosselló, una part de la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, i el Capcir, i Cuba i les Filipines, i etc.? Ho preveia la monarquia o la Carta Magna d’aquells temps? És que era més mal·leable la unitat d’Espanya? Eren uns fantasiosos els flamencs, els cubans, els veneçolans, els xilens, els argentins o peruans?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)