IMPRESSIONISME ABSTRACTE

Arriba un moment en la història de la pintura contemporània que l’artista més que pintar imatges de la realitat té la imperiosa necessitat de plasmar en una tela allò que la música i la poesia, sobretot, sempre ha format part de la seua essència: l’expressió de les emocions, els estats d’ànim, la cadència dels sentiments, la plasmació dels desigs, de les pulsions, de les al·lucinacions i fabulacions. L’impressionisme i l’expressionisme, caracteritzats uns i altres respectivament, pel traç delicat i minimal o per la gran llampassada; ja sigui per la delicada intimitat expressiva o, per contra, per l’entusiasta i generós vessament de colors sobre el llenç, com exultant la mateixa acció pictòrica; ja sigui , per tant, des de la necessitat de plasmar la instantaneïtat de la visió o ja sigui una romancera i sostinguda recreativa de la contemplació, a inicia de la dècada dels cinquantes del segle sobre la base de les matrius impressió i expressió s’hi afegeix l’abstracte. I la pintura deixa de ser representació de l’observat per passar a expressar radicalment interioritats anímiques i cordials, conscients i inconscients, en la seua, possiblement, única manera de fer-les ostensibles: en la inconcreció, la Indeterminació, la vaguetat, l difús, l’eteri, el nebulós, sinònims tot ells del concepte abstracte.

I des de fa setanta anys que no hem progressat en cap altra direcció que no sigui afegint-hi a tot plegat el minimalisme abstracte, una mena de néant pretesament filosòfic, o intel·lectualitzant les plasmacions emotives, impulsives i gestualment alliberadores amb simbolismes icònics i al·legories sinuoses que pretenen remetre’ns al primitivisme esquemàtic de les pintures rupestres. Aquests abstractes pictòrics evidentment que expressen la fi de la modernitat en el sentit de la preponderància de la lògica i de la raó per ordenar el món i la nostra percepció del que l’habita. Les postguerres, sobretot de les guerres mundials, han generat unes tabulae rasae respecte dels fonaments en què se sostenien els sistemes prebèl·lics. S’esmicolen les utopies comunitaristes i la fe en els valors humanitaristes, i les arts s’entotsolen i es refugien en intimismes, en autismes, en torres d’ivori com si el relat psicoanalític de la pròpia descomposició vingués a significar el testimoni del desmembrament i la ruïna socials.

LA FELICITAT

Ser feliç, sentir-se feliç, és a què aspira tota persona, tot animal i tota cosa animada (i potser inanimada). Només cal aprendre a morir. A morir un mica cada dia així que hom naix, com deia el poeta. I admetre que gairebé tot en aquest món és contingent, atzarós i fugisser. Però que en l’ordre de prioritats hi ha la cerca de la tranquil·litat de l’esperit, de l’ànima i del cor. Sembla ser que hi ha dues màximes per a la consecució de la felicitat: conèixer-se un mateix i acceptar-se i viure còngruament amb les lleis de la natura. Des de 2012 es publiquen els World Happiness Report on es classifiquen els països/els Estats més feliços del món, en què el grau de felicitat de la seua població es mesura d’acord amb els paràmetres de PIB per càpita, esperança de vida saludable i suport social. Normalment solen liderar aquest rànquing els països nòrdics d’Europa. Però la realitat és que si analitzem les dades sobre suïcidis que ens forneix l’Organització Mundial de la Salut observem que, paradoxalment, els Països amb més renda per càpita són els més rellevants en nombre de persones que es lleven la vida. Els diners ajuden però no són els indicadors principals de felicitat. L’índex de morts per violències vàries, de desplaçats i migrants per necessitats diverses, també desmenteixen en bona part els paràmetres de mesura utilitzats pel Report.

En canvi, tenim poques dades que relacionin el nivell de cohesió social amb el nivell de felicitat de la població mundial. Que correlacionin la solidesa i la intensitat de les relacions de confiança, de generositat, de cohesió grupal, de compartició d’identitats i de participació ciutadana en la vida política amb els graus de felicitat. Un els indicadors en aquest sentit és precisament el nivell de resistència i capacitat de resposta social, comunitària, als desastres naturals o a les pandèmies víriques, com la que ens subjuga des de l’inici d’any. Les societats són més felices com més solidàries són davant tots els reptes que té plantejat el nostre món: des del manteniment de l’ecosistema natural fins a l’acompanyament i el suport a les soledats, a les malalties, a les llibertats individuals en l’ordre del respecte escrupolós als drets humans universals. Perquè estarem d’acord que la felicitat no és correspon només a la ràtio de gent que riu, canta i balla així que es lleva cada dia.

DECIDIR

Davant la complexitat, la pluralitat, la diversitat del nostre món se’ns fa molt difícil decidir el millor per a la major part de persones. Estar entre Escil·la i Caribdis és una expressió que significa trobar-se enmig de dos perills de manera que si proves d’allunyar-te’n d’un provoca que caiguis en l’altre. Dit d’una altra manera, seria com trobar-se entre l’espasa i la paret. Sempre es pot nedar entre dues aigües. Que es com dir que no et vols mullar i optes per l’ambigüitat, per una de freda i una de calenta. Que vindria a ser l’exemple de la solució salomònica, una manera, elegant i cínica, de rentar-se les mans, perquè, en el fons, no acaba satisfent ningú. Ara bé, una cosa és decidir sobre un mateix, i una altra sobre els altres. Si tu t’equivoques amb la teua vida, ja t’espavilaràs o ja t’espavilaran. Si erres en la decisió que prens sobre els altres, les conseqüències poden ser catastròfiques. Si l’encertes, però, no esperis cap reconeixement, és el que la majoria “sabia” què calia fer. Per decidir sobre els altres cal haver avaluat fredament, els pros i els contres, les conseqüències vàries. Cal, per tant, tenir coneixements d’allò de què es tracta, una determinada intuïció, experiència, mà dreta i mà esquerra, arguments suficients com per responsabilitzar-se per a bé o per a mal del que es decideixi. 

El problema el tenim quan en política els qui han de decidir no tenen cap de les capacitats que se’ls suposa que han de tenir. Hi ha països en què per exercir d’alcalde has de passar un examen. En les nostres latituds se sobreentén que els qui hauran de presidir les institucions públiques té la suficient formació i capacitat com per dirigir-les. Que compta evidentment amb un equip de regidors, consellers, diputats que tenen els coneixements per fer-se càrrec de les àrees que se’ls encomanaran. I en darrera instància hi ha els funcionaris que saben exactament el que cal fer. I, encara, els assessors, càrrecs de confiança, que reblaran el clau de la seguretat i la pertinència de les decisions que s’hauran de prendre en cada moment. El més sorprenent és que, per més important que sigui qui hagi de decidir, sempre hi ha algú que per sobre que és qui realment acaba tenint la darrera paraula. Algú que els simples mortals no sabem mai  exactament qui és, es digui FMI, Opus Dei, Club Bilderberg, el G7 o els de l’Íbex 35.

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

És obvi que construir és molt més complicat i difícil que destruir. Excepte que edifiquis amb materials tan fràgils que una ventada de no res se’ls pugui emportar. I construir una democràcia és una operació que necessita generacions de persones a les quals s’hagi educat en els seus valors, drets i obligacions. Doncs bé, la democràcia espanyola, aquest període en què vivim (dels més llargs de la història de l’Estat), té unes tares d’origen en el pactisme de la transició, que amb el temps el fet d’evitar de passar comptes amb els hereus del franquisme i d’aplicar una revolucionària desinfecció de totes les institucions de l’Estat, no han fet res més que cronificar d’una manera espectacular.la desafecció a la classe política. Quan es puntuen els dirigents polítics és raríssim veure algú que aprovi amb un 5. Les corrupteles, els tripijocs i les conxorxes de responsables institucionals o representants populars amb els qui tenen la paella pel mànec del poder econòmic i mediàtic, s’han convertit en una pràctica habitual que ja forma part del sistema de coses que la ciutadania ha d’entomar sí o sí. Com si haguéssim d’acceptar sense remei que la democràcia, com qualsevol altre règim o sistema de govern participatiu, també té les seues pegues incorregibles. Però quan el sistema té més pecats que virtuts, tal com apunten alguns analistes, hauríem de parlar de democràcia cínica.

El corporativisme que s’ha instal·lat en totes les instàncies i els estaments del poder, el nepotisme escandalós existent en alguns organismes de control, el favoritisme en la selecció i en l’assignació de càrrecs de responsabilitat de gestió pública, són pràctiques quasi rituals que constitueixen ja la medul·la de l’Estat. Les portes giratòries o per contra els sostres de vidre per més que es critiquin són habituds que la majoria de la ciutadania ha incorporat en l’univers d’una certa normalitat. I el més perillós de la democràcia espanyola és la paradoxa que representa que la dreta i l’extrema dreta s’apropiïn el concepte mateix de llibertat per defensar idees, actituds i comportaments que atempten precisament contra la llibertat. Quan llegeixes que els neocomunistes de Podemos són una aberració democràtica o que l’independentisme català és el mateix que el nazisme vol dir que, desgraciadament, la democràcia espanyola és encara mera epidermis.