25 de juliol del 2018

LA CRIDA NACIONAL

Després de pensar-hi dos segons, així que va arribar la invitació a sumar-nos al moviment de la Crida Nacional per la República, ens vàrem dir: és el que sempre hem reclamat els qui creiem que per a les grans empreses de país cal traspassar els límits dels partits. Fa uns quants anys que hi ha molta gent que ho veu això. I amb aquest objectiu va nàixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que es defineix popular. unitària, plural i democràtica. Així mateix es va constituir l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i en aquesta línia s’ha anat reorientant l’Òmnium Cultural. Les fórmules Junts pel Sí i Junts per Catalunya, n’han estat les propostes electorals. Bé, doncs, la Crida Nacional és aquest nou intent d’aglutinar el màxim de camins i afluents que condueixen cap a la independència. Sempre que repassem els darrers resultats electorals, s’arriba a la mateixa conclusió: el secessionisme no depassa el 48% dels catalans. I sempre es repeteix el missatge que cal ampliar la base, que cal penetrar en els col·lectius on mai ningú fa cap oferta ni promet mai res. Passa que, tot i sabent que cal anar a la una, sempre sorgeixen els mateixos problemes de tipus domèstic, de caràcter anecdòtic i sobretot de protagonisme. Sí, els esculls són sempre els mateixos: no ser capaços de transcendir els límits dels personalismes, de les sigles, dels prejudicis ideològics o de les prelacions que prescriuen els estatuts de les militàncies a l’hora de fer llistes electorals o d’ocupar càrrecs.

Ho sabem tot sobre com conservar la fe en la causa catalana i quines fidelitats s’han de practicar i demostrar en relació amb els ideals nacionals. Coneixem quines són les dificultats del trajecte a fer, i som optimistes davant les capacitats per superar-les, però som, com a poble i com a organitzacions, uns mals estrategs. Fa anys i panys que no hem demostrat capacitat de coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius comuns. Catalunya gairebé sempre ha perdut la batalla de la consecució de la seua plenitud nacional per no anar mai a la una. Sempre ens hem perdut pels detalls, per pugnes intestines, pel lloc que els líders han d’ocupar en l’escalafó. Tant és així que no hi ha més remei que insistir indefectiblement que només fent pinya, sumant i sumant, es podrà acomplir la visió.

18 de juliol del 2018

EL RELAT FALLIT DE LLARENA

Contrastats els relats del magistrat Pablo Llarena amb els dels advocats defensors i la realitat de les imatges no manipulades i de testimonis anònims i per membres del mateix govern del PP, i Llarena ha conclòs que els que estan empresonats preventivament han comès grandíssims i gravíssims presumptes delictes. Fins i tot tenint en consideració criteris d’una colla de catedràtics de penal, de constitucional i experts en enjudiciament criminal, que la interpretació de la norma en què el magistrat sustenta les seues resolucions és retorçuda, arbitrària, incongruent, inadequada, el magistrat Llarena no solament no ha modificat ni una coma el constructe acusatori contra els qui s’han considerat ideòlegs, responsables principals i necessaris i faedors de la rebel·lió catalana perpetrada subliminarment entre l’1 i el 3 d’octubre, més uns dies bans i uns després. El magistrat creu que en sap molt, que treballa impecablement, que pot i ha de donar lliçons als advocats defensors i ser exemple per a la judicatura sencera, i que, en conclusió, té la raó. Té la raó suficient per tancar la instrucció no sense abans donant espernegades, com espolsant-se una certa tensió reconcentrada: 2,1 milions de fiança per als 14 processats per malversació, i suspensió de l’acta de diputats dels processats per rebel·lió. I aquesta gran confiança en un mateix és la que trasllada al tribunal que ha de jutjar els interfectes. Una raó i un ego que només s’han vist qüestionats, de moment en part, per tribunals estrangers, que, segons l’orquestrina mediàtica que acompanya la literatura del magistrat, són uns tribunalets de segona.

L’última coça del magistrat, però, ha obert una caixa d’explosius que esperem que no faci saltar la legislatura en mil bocins. Inhabilitar diputats vol dir trencar la majoria parlamentària. Però el tribunal regional alemany ha decidit extradir el president Puigdemont per malversació. No hi ha vist ni la rebel·lió ni la sedició que el magistrat Llarena i la fiscalia espanyola del cas i alguns acusadors, el nom dels quals no vull recordar, tenen tan clares. Si Puigdemont no pot ser-ne jutjat, tampoc els altres. Si Puigdemont està en llibertat, també els altres. Una fiscalia acusadora, per cert, que tothom, almenys uns quaranta milions d’espanyols, espera que actuï tan entusiàsticament contra el seductor Emèrit.

11 de juliol del 2018

CINISME

L’euroordre reclama el raper Valtònyc per terrorisme. Valtònyc és acusat de terrorista. Diu Valtònyc que és d’esquerres, comunista i independentista. Valtònyc ha criticat amb duresa la monarquia espanyola. Ningú ha demostrat encara que Valtònyc hagi llençat algun còctel molòtov contra algú o alguna institució. No se’n coneixen accions violentes de cap tipus, llevat de la ràbia i la mala sang que supuren les seues rimes. Montoro va respondre a un diputat de l’oposició que si no li agradava la TVE que canviés de canal. Com ve a definir el diccionari, el cínic modern és aquell “que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i la sinceritat" i, hom hi afegeixen, que reconeix que fa el mal, però ho justifica, sense vergonya, com l’única possibilitat d’actuació real. Hi ha una manera vergonyosa de fer política que s’expressa amb total consentiment, hi ha una extrema dreta que actua impunement, hi ha una colla de diputats i diputades als parlaments espanyols (i arreu, és clar), que no practiquen altra cosa que un cinisme de manual. La tergiversació de la realitat és pròpia dels totalitarismes. Es creen els fets i es dissenya la realitat en funció dels interessos partidistes amb la intenció d’enganyar miserablement. O, pitjor, amb la intenció de dir allò que vol sentir l’auditori. Postveritat, se n’ha dit.

El fumut d’aquesta manera de fer és que molta gent troba normal que se l’enganyi. No és un tema dels temps moderns, sinó que és antiga la creença que els polítics no diuen mai la veritat. Què és la veritat, qui té la veritat? Com han observat els pensadors professionals, una de les manifestacions més escandaloses de la postmodernitat és precisament l’anomia social. El cinisme social consent que en l’edat infantil i preadolescent l’escola, fins i tot la família, ensenyi els codis morals sobre el que està bé i malament. Es troba bé que hi hagi illes de moralitat on els principis de bondat i rectitud i els drets universals conformin les animetes. Però a partir de l’edat legal de poder treballar, als setze anys, cal que hom comprengui ràpidament que la Veritat només existeix associada al poder. I sobretot al poder del diner. Llegiu, amables desencantats, què en diu d’això l’admirat Anselm Turmeda al seu poema, que hauria de ser de capçalera, Elogi dels diners. Escolteu-lo, si us fa mandra llegir, en la veu d’Ovidi Montllor.

4 de juliol del 2018

DE REPÚBLICA

Pablo Iglesias venia a dir l’altre dia, després de visitar els presos polítics, que l’única manera que Catalunya convisqui amb Espanya és amb la República. A mi m’agrada la idea. Tot i així, em pregunto: una república a seques com la francesa? Una república federal, com l’alemanya?. Una república confederal, si n’hi hagués? I si fos una confederació d’estats republicans? Si s’anés per aquesta via d’aliances entre estats (Catalunya i Espanya), per què no podria ser una monarquia federal o, millor, una monarquia confederal, a l’estil d’una Commonwealth o Mancomunitat de Nacions per anar per casa? S’hauran adonat que parlo per parlar i que, fins i tot, estic dient alguna ruqueria. Doncs bé, això és el que em sembla que passa quan, encara que amb bona voluntat, sempre es desvia la qüestió del dret a l’autodeterminació dels pobles. Deixeu-nos votar, caram, i ens estalviarem, durant una eternitat o uns quants segles o en el pitjor dels casos uns lustres, haver de marejar la perdiu de si som pocs o molts. Ja vaig escriure temps enrere que la pregunta del referèndum donant entenent que la independència havia de ser en forma de república no m’acabava d’agradar. Sobretot perquè eliminava la possibilitat de votar independència en forma d’altres modalitats, com per exemple monarquia. I pensava precisament en els meus amics carlins independentistes.

Em fa l’efecte que hi ha una idea molt estesa entre la bona gent que associa República, una forma de govern, amb ideologia política d’esquerres. Deu ser per allò del Front Popular i la subsegüent rebel·lió franquista. Ser republicà no vol dir ser d’esquerres ni de centre ni de dretes. Excepte als EUA on sí que vol dir ser conservador i, fins i tot, d’extrema dreta. En el món, ja se n’hauran adonat, hi ha repúbliques que són unes autèntiques dictadures i repúbliques teocràtiques, com hi ha democràcies merament formals amb molta façana constitucional, molts jocs de mans i molta difuminació dels atributs de llibertat i igualtat que s’havien associat des de la Il·lustració al concepte de ciutadania. El que hi ha indiscutiblement en l’actualitat del nostre segle XXI és una generalitzada recessió democràtica en la majoria de països de la UE, els governs dels quals n’ estan arruïnant els valors fundacionals i els principis que sustenten la dignitat humana. En fi, que el nom no fa la cosa.