23 de febrer del 2022

TOCAR DE PEUS A TERRA

Després d’escoltar el discurs del MH President de fa una setmana, es podria arribar a concloure que, si després de l’estiu es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya, tornaria a guanyar el PSC-PSOE, i és probable que, amb el suport dels Comuns, i l’abstenció del PP i VOX, pogués formar govern. D’aquesta hipòtesi, ara, en termes rufianescos, se’n diu tocar de peus a terra. Sentim i entenem que el govern actual de la Generalitat, acomplert un anyet de funcionament, això de la independència i de l’amnistia, només ha quedat al rebost de l’oratòria política, que és com dir de la retòrica del no-res. Igual que la O (d’obrer) del PSOE ja fa temps que només és per fer bonic o, com a molt, per una qüestió de nostàlgia del passat, la I (d’independència) dels programes dels partits que la proclamen, ha passat a convertir-se en la crossa per bastir discursos de cap de setmana per als nostàlgics A pesar dels heroismes patits i patents encara d’una bona colla de gent, sorprèn que amb a penes quatre anys de l’eufòria viscuda per la república catalana, avui només en quedin les cendres. Els qui retreien els indepes que vivien en una fantasia, la realitat els ha donat la raó. Una raó tramposa perquè, coneixent com som els catalans i els assimilats, ja la tenien des de sempre.

Aquests catalans a què em refereixo som de seny i rauxa, propietaris, de veure món, de bona vida, orgullosos de tenir bons esportistes, bons restaurants, bons metges i bons poetes. I d’un cert soroll diguem-ne controlat amb les dosis convenients de civilitat espriuana. I el qui ho va formular per primera vegada, si no m’erro, Vicens Vives en el llibre Notícia de Catalunya, el 1954 (!) (que, per cert, caldria ser de relectura obligatòria, de tant en tant, com El Príncep de Maquiavel), era una ment preclara com poques n’hi ha hagut en la història de Catalunya per descriure la nostra psicologia col·lectiva. Psicologia que no ha canviat en l’essencial, a pesar de tot el bagatge de la modernitat. La imatge que el periodista Antoni Brosa fa servir per rematar-nos és genial: els partits catalanistes em recorden el mite de Sísif, sempre pujant una pedra autonomista [posin-hi, pel cas, independentista] que torna a rodolar cap avall abans d'arribar al cim desitjat. A mi personalment em sap greu que siguem tan covards. És cert, els almogàvers cobraven.

16 de febrer del 2022

PENSAR EN GRAN

Si no pensem en un reordenament urbanístic del sòl industrial del pla de Lleida en el seu conjunt no tenim cap més futur que el minifundi actual, el monocultiu econòmic i la curta volada competitiva. No sols ens passaran la mà per la cara els veïns aragonesos, sinó que podem esdevenir el cul del cul del món de Catalunya, malgrat que a Ponent siguem els campions de Catalunya en explotacions ramaderes. No és que calgui posar el Pla en el mapa. Fa molts anys que hi és ben visible des de qualsevol observatori elevat, sinó que tingui les infraestructures adequades i la capacitat gestora competent que permetin generar una economia que ultrapassi estratègicament el sector primari predominant. I ho diem a propòsit del Pla director urbanístic del nou sector industrial i logístic Torreblanca-Quatre Pilans al qual el municipi de Lleida preveu destinar-hi 240 ha (ampliables fins a 420). I en parlem també en l’avinença de la necessitat d’implementar el sòl industrial existent en l’eix de l’A-2 que reclamava fa poc públicament l’alcalde de Mollerussa. Justament en la línia del que ja apuntava l’any 2015 el professor Joan Ganau en un estudi fet des la càtedra Repsol de la UdL quan afirmava que el fet que existeixin més d’un miler d’hectàrees buides des de Cervera a Lleida per a usos industrials i logístics, és una conseqüència del fet que, entre altres, cada municipi mira pels seus interessos i, per tant, existeix una manca de visió de conjunt territorial.

Ens recorda l’INCASÒL que té preparats molts altres projectes de terrenys industrials per a aquestes latituds ponentines. I no s’estalvia de proclamar que és l’hora de fer efectiu el tan pregonat des de fa dècades reequilibri territorial industrial de Catalunya. Amén! Perquè encara ens ressona un dels últims compromisos seriosos que, amb motiu dels problemes de l’empresa Alier de Rosselló, feu l’aleshores conseller del ram, el balaguerí Jordi Baiget, de potenciar la instal·lació d'indústria a les comarques de Lleida, ja que era una de les principals reivindicacions del territori. Bé, disposem del sòl, però tenim respostes a les preguntes de manual sobre: quin tipus d’indústria caldria implantar, quina infraestructura complementària necessitaria, quines fonts d’energia, quins professionals l’haurien de fer funcionar, quins costos-beneficis, quines sinergies podria generar...?

9 de febrer del 2022

ON SÓN ELS AMICS?

Feia pensar als il·lusos que les esquerres s’entendrien. Que el PSOE i ERC resoldrien el desencaix de Catalunya a Espanya i que més aviat que tard amb una taula de diàleg s’acabaria negociant alguna cosa bona per a Catalunya i mig bona per als independentistes. Feia pensar als somiatruites que almenys una república federal era possible al final de la legislatura després de la fugida de l’Emèrit. Feia pensar als il·luminats que el futur de Catalunya seria com Escòcia. Què dic, com Irlanda que el 1921 esdevenia un estat independent mentre la Mancomunitat, un dels intents més reeixits d’autonomisme, seria fulminada pel dictador Primo de Rivera tres anys després. La realitat, cada dia més tossuda, és que l’esquerra que governa a Madrid és més bel·ligerant amb Catalunya que governant la dreta. Bé, posem que igual d’hostil, encara que de rostre més amable. El 25% del castellà a l’escola, el projecte de nou model de finançament autonòmic, la reforma laboral, el repartiment i la gestió dels fons europeus, la nova política energètica, el nou pla hidrològic, la llei de l’audiovisual i, en fi, la desactivació de l’ANC i dels CDR, totes les polítiques que es proposen i es duen a terme des dels poders de l’estat, no sols es passen pel forro les competències de l’Estatut (retallat amb l’aquiescència del PSOE, ah el gran ribotador Alfonso Guerra!), sinó que fa l’efecte que siguin una guerra encoberta contra el govern de Catalunya. Com si ens vinguessin a dir si no voleu brou, set escudelles. O sigui, o acceptes el que hi ha o et darem el doble, el triple...del que no t’agrada.

Davant això, ja que ERC té coll avall que l’Estat sempre guanya, el recorregut de la legislatura no és altre que anar entomant les garrotades, aixecant la veu rufianesca de tant en tant a les Corts madrilenyes, i recollint la morralla del peix que s’hi doni. Perquè, com deia l’exministre Belloch, i que tot català informat ja sap de fa segles, el separatisme, ni que sigui pacífic, és mil vegades més perillós que el terror de les pistoles d’ETA. Així les coses, ens podríem entretenir a debatre si volem o no Jocs Olímpics d’Hivern, si calen aerogeneradors a l’Empordà i a Collserola, si s’hi invertirà a Catalunya tot el que prometen es pressupostos de l’Estat votats amb el suport d’ERC i si ens agradava més la Bandini que la Chanel, per representar-nos a Eurovisión.

2 de febrer del 2022

LLEGIR

El plaer de la lectura, comptat i debatut, rau en la manera de dir. En l’estil. Tots els mon possibles ja han estat dits en els millors llibres des que la humanitat ha tingut accés a l’escriptura. El que es pugui dir de més sempre serà una manera més de d’expressar el que ja ha estat expressat. Perquè la forma o la manera d’expressar-se tenen a veure amb el qui escriu, amb la seua personalitat, el seu enginy i el seu talent en l’ús de la llengua. Per això mateix existeixen tantes recepcions de lectura diferents. Que és com dir que hi ha tants caps tants barrets, tants gustos com lectors diferents té un text. No tant, insistim perquè la història, l’argument, la trama siguin del seu gust, sinó perquè és en la música del text, en l’arquitectura del text, en la manera de construir les frases, de combinar-les, on el lector s’emmiralla de la personalitat del narrador. I és així que el lector esdevé el narratari, el subjecte ideal al qual el narrador adreça el seu discurs. A qui no plagui, per exemple, la ironia no pot gaudir amb Pla, Sagarra, Pere Quart o Valle-Inclán. Qui no combregui amb l’humor anglès, no gaudirà mai de Tom Sharpe o Evelyn Waugh. L’arquitectura del text és com la música d’una cançó, d’una simfonia, d’una òpera. Pràcticament ningú no sap ni recorda què diuen, més enllà d’una frase, les millors àries, les més escoltades, les més populars, les que més fan estremir.

No tot estil, però, és sempre una psicologia que retrata la personalitat de l’autor. Aquest té el recurs dels punts de vista narratius o discursius. Pot ser que es transvesteixi, que tingui la traça d’imitar-ne un d’aliè, que s’amagui darrere la màscara d’un personatge. Que l’estil sigui precisament una forma d’ocultació de la personalitat. Que tingui la capacitat de mostrar una personalitat múltiple. Malgrat tot, aquests mateixos jocs d’amagar, també denoten una manera de representar-se en el discurs. També aquestes maneres de fer-se l’escàpol, de mistificar-se, de falsejar-se, ens parlen d’un estil, d’una manera de ser que no seria altra que poder ser múltiple o polifacètic. I l’exemple perfecte seria Manuel de Pedrolo, el qual, com que al llarg de la seua trajectòria va practicar de ser alhora, com ha dit algú, Faulkner, Simenon, Asimov, Sartre i Robbe-Grillet, incommensurable, ha estat reduït, miserablement, a l’autor de Mecanoscrit del segon origen.