8 de juliol de 2020

L’EXPERTESA CATALANA

Els catalans sobresortim especialment en dues particularitats. En un sentit positiu, en solidaritat davant la desgràcia col·lectiva o en la lluita contra l’adversitat social. La Marató, el Banc dels Aliments, Open Arms, en són exemples colossals. I en un sentit negatiu, som els campions en incapacitat de posar-nos d’acord per aconseguir metes polítiques de progrés i equitat social, d’equilibri territorial tocant a serveis públics i a infraestructures, i per obtenir majories a favor de la independència. Sobretot en aquest darrer aspecte som d’un personalisme gairebé malaltís. I d’un detallisme tan primmirat que el nom i l’encant de cada arbre no ens deixa veure mai el bosc. L’ esperit i la lluita sagnant de l’1 d’octubre de 2017 no solament es va esmorteir per l’efectivitat de la repressió policial i el càstig judicial, sinó que s’està acabant d’esmicolar amb l’esportiva creació d’associacions, agrupacions i partits polítics que venen a defensar més o menys el mateix, però, és clar, amb estratègies, mètodes, lideratges, i la lletra petita dels matisos, diferents, tal com correspon a l’ADN de la catalanitat: tots a la una, però cadascú pel seu camí, que és la millor manera de no arribar mai enlloc, sinó sempre a casa de cadascú. I com que som tan individualistes en qüestions de pensament polític, acaba essent el més natural del món que entre ser catalanista, nacionalista i independentista, hi hagi al mercat com més paradetes millor per a cada opció.

Amb una certa lògica, aquest desgavell en l’àmbit postconvergent, sobretot a partir de la deriva independentista que, la major part dels seus dirigents i les bases varen assumir, hauria de ser presumible que afavorís ERC. Les enquestes que s’han fet fins ara sobre intenció de vot en unes properes eleccions, així ho apunten. Però entenem que el problema d’ERC rau en el fet que no té clar amb qui ha de seure a la taula d’un futurible govern. Sap que no pot donar, una altra vegada, gat per llebre com va fer amb el tripartit. I que el seu rol principal consisteix a alimentar eternament l’ideal de la república. Un ideal que no necessàriament, ara per ara, es planteja obertament com la meta d’un procés d’independència de Catalunya. Ergo, no serà que, volens nolens, està fent el joc als qui gruen perquè la propera presidència de la Generalitat no sigui independentista?

1 de juliol de 2020

LA METRÒPOLI TOTAL

Tot i que fa anys que se’n parla, amb el confinament sembla que ha ressuscitat el projecte d’un pla metropolità per gestionar els cinc milions cent cinquanta mil persones que actualment viuen en els 164 municipis que conformen l’anella d’uns quaranta quilòmetres a l’entorn de l’epicentre de la ciutat de Barcelona. Si en l’Àrea Metropolitana actual hi viu el 43% de la població de Catalunya, amb aquest pla es preveu, doncs, que el 66,67 dels habitants de Catalunya siguin considerats metropolitans, és a dir una sola cosa. Aquesta és la realitat de Catalunya de fa temps. I d’això en depèn esclar la major part de les estratègies de qualsevol govern de la Generalitat, l’orientació de la majoria de polítiques seectorils, i, el que es més rellevant, l’intangible mental que la Catalunya que importa i preocupa prioritàriament és i pot ser-ho de forma oficial la que conforma aquesta metròpoli total, dit d’una altra manera la Catalunya ciutat a què aspirava el Noucentisme. La resta que ja és el rerepaís, serà excepcioalitzada de facto com la ruralitat necessària per al proveïment d’aliments, com a reserva de la biosfera amb els seus parcs naturals, parcs nacionals i geoparcs. Com a mantenidora de la genuïna catalanitat tradicional, i de passada com a observatori del comportament dels fenòmens del despoblament, de les economies de subsistència i de quilòmetre zero.

Si s’arriba a formalitzar aquesta Regió Metropolitana de Barcelona, una de les conseqüències administratives més lògiques o naturals és que deixaria de tenir sentit la governança de les comarques del Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès, i els Vallesos (la del Barcelonès ja va ser suprimida l’any passat). I l’altra, que s’hauria de replantejar la llei de Vegueries de 2010 i reformada el 2017 (per incorporar-hi precisament la del Penedès). Ja posats a fer no quedarà més remei que replantejar-se de dalt a baix les lleis d’organització territorial de Catalunya. Els grups de treball de la RMB s’han donat una parell d’any per redactar el pla estratègic i convèncer els municipis. De moment no ens consta el nombre de municipis que s’han adherit a la proposta, però no ens estranyaria que, si tot avança a bon port, s’hi afegeixi el Gironès, o si més no la seua capital. No entendria ningú que Girona, un dels barris alts de Barcelona, en quedés al marge.

24 de juny de 2020

LA PRESSA

Per què PSC, ERC i Comuns tenen tanta pressa que el president Torra convoqui eleccions? Quin desgavell hi ha al govern, comparat amb el del tripartit que eren tres governs en un? Parlar, com fa el PSC, de desgast, d’esgotament, de desori, i de no sé què per justificar la seua insistent reclamació, sincerament sona a mera retòrica. A pura gesticulació, com diuen ells mateixos quan ho fan els altres. Perquè les enquestes internes els donen majories i més escons? Doncs, aquesta seria la mateixa raó perquè el PP, com que les enquestes de l’ABC i de la Razón els fan guanyadors, exigeix que el govern de coalició del PSOE amb Podemos plegui, En el seu cas, la retòrica barata és que són comunistes, a sou de Maduro i pacten amb ERC que vol trencar Espanya. O, tal volta els peticionaris d’eleccions catalanes pensen en la dignitat del MH President i volen evitar la deshonra que pot representar que sigui Tribunal Suprem qui el deposi i no les urnes? Massa rebuscat. Hem de ser més mal pensats per entendre aquesta dèria dels pretendents de la Penèlope-Generalitat. Si, com se sol fer en l’anàlisi política, es mesura l’eficàcia d’un govern per les lleis que ha aconseguit que aprovés el Parlament, una vintena, des de la constitució el gener de 2018 de la legislatura actual, convindríem que no és precisament un exemple d’ineficàcia. I, entre altres, s’han aprovat pressupostos que no és poca cosa sobretot tenint en compte la situació de pròrrogues d’on veníem.

Però la pregunta essencial que hauríem de fer a aquests partits que reclamen eleccions és: quin govern pensen constituir sense majories? Quin és exactament el rèdit que aquests cobejosos esperen traure’n de la urgència de la convocatòria? Encara que ERC obtingui els millors resultats de la seua història i guanyi les eleccions, o el PSC remunti fins a superar Ciudadanos, i els Comuns es mantinguin com estan, i tots ells creguin a priori que derrotaran JuntsxCat, qui governarà? Un altre tripartit? O sigui, una barreja indegerible d’independència i constitucionalsme? I si JuntsxCat resulta que més o menys es manté com ara i amb ERC conformen la majoria, no repetirien un pacte de govern? Quines altres possibilitats donen els càlculs dels partits delerosos d‘eleccions? I la pregunta del milió: al setembre ja s’haurà acordat alguna cosa a la mesa de negociació entre Estat i Generalitat?

17 de juny de 2020

FALTA DE TOT

Com a conseqüència de la pandèmia se’ns ha fet evident que al país, fins fa una mesos bastant ben situat en els estàndards del benestar, li falta bastant de tot del que és essencial. S’ha constatat en l’estrès patit en sistema de salut, sobretot en la disponibilitat de recursos i en la feblesa absoluta de la gestió assistencial de la gent gran i dels més desfavorits. S’ha vist meridianament que hi ha moltes famílies que no tenen els mínims vitals d’espai, de salubritat, de manutenció, de mitjans tecnològics per viure confinats, per est connectats amb l’escola o simplement per veure un pam de verd. S’ha posat en evidència que alguns sectors de la cultura no poden viure pràcticament si no és mitjançant la subvenció. Dramàticament en el món del petit i mitjà empresari, sigui comerciant o industrial. En l’elevada dependència econòmica de molts municipis dels operadors i els proveïdors del món del turisme. I amb la decisió de Nissan de tancar les seues factories, de la manca, a Catalunya especialment, però també estatal, com es lamenten -diuen que fa anys- els agents socials i empresarials, d’un pla estratègic de l’automoció i de la mobilitat. I aquest trasbals ha confirmat el baixíssim nivell intel·lectual i moral d’alguns i algunes responsables polítics, i dels seus miserables altaveus mediàtics. Recordo haver sentit a casa de petit que quan les coses anaven maldades per alguna fatalitat es deia: només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. O acabats els trons, adeu santa Bàrbara.

I el més greu que se’ns ha estampat a la cara, en aquesta excepcionalitat, ha estat la feblesa de la nostra democràcia. Dels ròssecs del franquisme i la virulència vírica dels seus embrions que alimenten amb tota la gallardia marcial sectors socials i institucionals redemptors de comunistes, maçons, separatistes, ateus, feministes, gais i lesbianes i altres anormalitats pàtries. Fluixesa democràtica i escarafalls feixistes passejant impunement pels carrers com si fos l’any de la “gloriosa victoria”. I amb el mateix cinisme i desvergonyiment, se’ns a exhibit quina és la misèria econòmica de les arques de l’Estat, és a dir la nostra espaordidora misèria col·lectiva. Tanta que plorant i cruixint de dents no ens toca més remei que agenollar-nos i suplicar, coberts de cendra, que la Unió Europea assumeixi els nostres alegres malbarataments.

10 de juny de 2020

APRENDRE

En haver de tancar les escoles i instituts per la pandèmia covítica, molts pares i mares han patit i encara ho fan (des d’una mica a bastant), perquè els seus fills i filles no han pogut aprendre el que els tocava del currículum. Malgrat el teleaprenentage, la teletutoria o els programes escolars emesos per la tele o les ràdios. La majoria de mestres i professors s’han escarrassat per no aturar la transferència de coneixements, no han parat de facilitar exercicis, d’assessorar, de motivar, de fer acompanyament personalitzat a alumnes i familiars, de reexplicar conceptes, de preocupar-se per aquells que no es comunicaven per internet. En fi, fent més hores que un rellotge, inventant-se les mil i una estratègies per mantenir viu l’ensenyament i l’aprenentatge. Que no vol dir només treballar el currículum en el sentit d’avançar matèria, tal com s’entén popularment el fet de seguir el curs escolar. Els casos de famílies que no han disposat de tecnologia telemàtica són molt lamentables, evidentment. Com la dels nens i nenes, nois i noies, absentistes habituals. Però patir perquè es té la sensació que els fills, en general, han perdut el curs o han perdut un temps preciós per a la seva preparació intel·lectual és tenir una idea molt esquifida de quins són els agents que exerceixen una acció educadora i ensenyadora, de com s’aprèn, en quines condicions, i dels continguts significatius.

Els estudiants de les escoles i els instituts a part de saber conceptes, principis, regles, fórmules, el més important és que adquireixin competències. Que sàpiguen fer, aplicar, deduir, transferir. Que aprenguin a ser i a estar, a pensar, a comunicar, a viure en comú, a descobrir, a tenir iniciativa. I aquests sabers es conformen a l’escola, però també amb les amistats, amb la família, en l’entorn o a través dels mèdia. Excitar la curiositat, estimular la motivació, posar a prova l’autonomia personal no s’exhaureix amb sis cursos ni amb deu que dura l’ensenyament obligatori. Ni ha deixat de produir-se, en la majoria dels casos, en tots els dies de confinament. Fer compatible la feina dels pares i la manca d’escola dels fills és un problema enorme, sobretot quan no hi ha ningú més que se’n pugui fer càrrec, però patir pel que han deixat d’aprendre durant uns llargs mesos en absència de l’escola física, insisteixo, és una emoció estalviable.

3 de juny de 2020

BOLETS I SISTEMA IMMUNITARI

Hi haurà bolets al mercat? En la fase 2 en podrem anar a plegar, caçar o collir? Passarà com amb les cireres que deien que malament rai, i les fruiteries n’estan farcides? Són de quilòmetre zero? I els bolets ho seran? Amb la pandèmia i el confinament hem perdut i continuem perdent bastant de tot el que estimem, i ens en dolem, cada dia menys, potser. Es perdran els bolets? Com s’ho faran els restaurants? O només en podran gaudir els qui ja viuen en la fase 2 i les amistats privilegiades que en rebran una caixeta a casa per algun transportista? Però, si no en podem fruir, com que ja ens hem acostumat a passar algunes penalitats i a la frustració per no poder celebrar, per exemple, la festa major o l’aplec del caragol, un altre any serà. En conserva no estan malament. Els bolets secs, també omplen i aromatitzen un plat. Els congelats, els qui en tinguin, no sé si hauran aguantat tants mesos, si eren de la primavera passada? Però sempre ens quedaran els bolets de soca, les nostres gírgoles, i darrerament els asiàtics xiitake, maitake, enoki, eryngi, shimeji, que també podem cultivar a casa i que els xefs i els gurmets més reputats diuen que són tan bons i que fins i tot tenen propietats medicinals. I en darrera instància, si no hi ha més remei, sempre ens quedarà el xampinyó nostrat, tan versàtil i aprofitable culinàriament.

El que em sap més greu és que tenint la varietat comestible de bolets tan gran com tenim en els nostres boscos, (per a mi, les múrgoles i els moixernons, si us plau!) mai no he sentit a parlar dels seus efectes beneficiosos per a la salut més enllà del seu baix contingut calòric i del plaer que proporciona la seua consumació en una diversitat de combinacions gastronòmiques espectaculars. En canvi, es veu que el nouvingut xiitake no solament és el bolet més menjat del món desprès del xampinyó sinó que contribueix poderosament a tenir cura del nostre sistema immunitari. En la situació en què ens trobem, potser sí que, almenys durant una temporada, haurem de deixar de banda els nostres ceps, rovellons, mucoses, fredolics, camagrocs i companyia i abraçar-nos al xiitake com si ens hi anés la vida. I alhora contribuïm a fer grans les empreses dels conreadors catalans, que n’hi ha i fa anys que s’hi dediquen. Segur que la trompeta de la mort no la faria la competència si l’estudiéssim bé?

27 de maig de 2020

LA INCERTESA

És normal entre periodistes, pensadors, sociòlegs, psicòlegs parlar de la incertesa aquests dies tan atziacs i esperançats alhora. En l’era de tota mena de ginys, tècniques, mètodes, fórmules, per conèixer-nos, per abastar els universos més recòndits, per pronosticar, per prospectar, estem més perduts que mai. Com més informació més caos, més desinformació. I, en conseqüència, més certeses sobre la incertesa. O sigui més dubtes, més inseguretats, menys zones de confort, més pors i desconfiances. Més isolaments, més vulnerabilitats de tota mena. D’aquí paradoxalment els estímuls solidaris: pertànyer a una ONG, a una associació, sentir-se partícip d’una acció d’ajuda comunitària, sentir que formes part d’un grup d’afins. Una pandèmia com la que estem patint ha estat l’esca fenomenal per adonar-nos que la contingència, l’atzar, l’imprevisible, continua essent un axioma. I existeix de tal manera que per més ferms i segurs que haguem estructurat, equipat els nostres plans i projectes, aquests es poden esquerdar per incontrolables i misteriosos patògens mortals de necessitat. Que fàcil ha estat aleshores desconfiar de l’altre, allunyar-nos fins a dos metres de l’altre. Sembla ser que era E. Kant que deia que una manera de mesurar la intel·ligència de l’individu és a través de la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

La incertesa, però, també té el seu costat positiu. L’atzar també ens pot somriure. Gaudeix del moment present, confia al mínim possible en demà, deia Horaci en la seua cèlebre Oda! Quantes potencialitats no se’ns han manifestat en aquestes quarantenes de la Covid-19! Els que som de tendència pessimista sempre ens ha agradat la teoria de la propina de Josep Pla, un dels flegmàtics més recalcitrant de l’Empordà. Pla en contra dels qui creuen viure en el millor dels mons possibles, parteix del principi que vivim en el pitjor dels mons imaginables. I quan per atzar ens topem amb alguna cosa, algun fet, amb algú que s’avé als nostres desigs, és com si el destí ens donés una propina. El més normal, doncs, és viure enmig de la desgràcia, de l’incert i de la fragilitat. Que tens un dia, un moment bo, propina! En l’altre extrem hi ha els impassibles, els impertorbables, i encara els resilients, aquella gent que fa l’efecte que no siguin humans, possiblement perquè les desgràcies no els han arribat a doblegar mai.