28 de juliol de 2021

LA BANALITAT

Banalitzem quan parlem per parlar de temes de què no tenim la més mínima idea. Quan ho fem de coses que no tenen cap interès relacionat amb les nostres grans ocupacions. De trivialitats, de tòpics i clixés. Probablement banalitzem com una forma de teràpia inconscient per aigualir els alcohols de la nostra vida. Per poder passar l’estona, entre amics, parents i coneguts, al voltant d’un taula, i evitar que les nostres transcendències, les nostres particularíssimes grans conviccions, adhesions i mitificacions ens malmetin el parèntesi, la treva o l’armistici que representen una sarsuela, una cassola de tros o una caragolada. La banalitat, en aquest sentit, és un bon antídot contra les fractures socials, les gelosies, les prepotències i els saberuts. Essent banals tots som primus inter pares, i res no impedeix que ens puguem repartir equitativament ser originals, divertits, incisius, convincents, o, si cal, indiferents i taciturns, biliosos o sorruts. Existeix molta bibliografia sobre la gestió de les relacions humanes que recomana que siguem de tant en tant superflus, superficials, frívols i intranscendents. A estones i a temporades, els humans necessitem una mica d’anestèsia contra el dolor del món, contra l’orgull de saber-nos els més importants de la creació. Com ens agraden aquestes paraules de Miguel Delibes: Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales.

Nogensmenys, no podem, banalitzar el mal. No podem trivialitzar la ignorància, l’estupidesa, la mentida, el frau, el terror, el dolor, la tortura, la injustícia, la dictadura, l’opressió, l’esclavitud, el genocidi, la perversitat, la guerra. Hannah Arendt ens recorda, a propòsit d’Eichmann, l’aplicadíssim carnisser de la Solució Final dels camps de concentració nazis, que hi hagué molts homes com ell, homes que no foren pervertits ni sàdics, sinó que foren i segueixen essent terriblement i terroríficament normals. A l’estat espanyol, oh paradoxes, la democràcia ha normalitzat la ideologia nazi, el feixisme i el franquisme, en nom de la llibertat ideològica segons els intèrprets de la Constitució. A hores d’ara, Espanya és l’estat europeu on la dreta i l’extremadreta més ens recorden qui foren el vencedors de la guerra civil.

21 de juliol de 2021

COSTA D'ENTENDRE

 No hem entès mai per què la majoria de castellanoparlants espanyols no sap (o no hi posa cap interès) pronunciar els mots catalans acabats en -ll. Ens costa molt d’entendre (si no és per la llei del mínim esforç o d’una manera molt peculiar d’entendre la de l’economia del llenguatge) que els mots castellans acabats en -ido, -ado, els castellanoparlants de totes les condicions i en qualsevol àmbit els pronunciïn -io, -ao. Tampoc arribem a capir la raó per la qual hi ha gent que de Madrid en diuen Madriz. ¿És potser casticisme, frikisme, hipercorrecció, o una manera d’expressar una servil integració a la capital dels catalans qui hi aterren per treballar-hi temporalment? De la mateixa manera ens preguntem, una vegada i una altra, ¿com és possible que un nombre molt considerable de catalanoparlants orientals hagin deixat d’usar el pronom “en” i no en tinguin cap recança, i pensin que volen dir el mateix “anar-se’n” que “anar-se”? Persones que han estudiat la llengua catalana i en català! Serà que, com deia el poeta xilè Vicente Huidobroés incomprensible que un individu que hagi estudiat profundament la societat actual no sigui comunista, però tan incomprensible és que un individu que hagi estudiat el comunisme no sigui un anarquista. És incomprensible, sí, que un periodista de la plantilla fixa de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya es refereixi a Pau Claris com a Pau Clarís. Que un periodista esportiu que porta trenta o més anys comentant el Tour o la Vuelta, quan els ciclistes coronen any rere any el Pas de la Casa, digui immutablement Pas de la Cas. No els ha corregit mai ningú? 

¿És comprensible que el professorat de llengua faci faltes quan escriu a la pissarra (digital interactiva)? O que un jutge erri a l’hora de citar una norma en una sentència? ¿És que la correcció expressiva en els àmbits formals de l’ús de la llengua catalana i espanyola, ha deixat de ser un requisit per poder ocupar una feina de comunicador? Potser sí que ara el que s’imposa és: no importa com ho dius sinó el que dius. Doncs estem ben arreglats! Si normalment els nostres missatges mai no són compresos al cent per cent pels nostres interlocutors, només ens falta, sobretot si no ens veiem les cares i els cossos, que parlem distorçant la fonètica, desmanegant la sintaxi, inadequant la semàntica i descompassant la prosòdia.

14 de juliol de 2021

DONEC PERFICIAM

Fins a reeixir (que en realitat vol dir, si hi posem context, fins a reeixir-hi, fins a aconseguir-ho, fins a la victòria final) és el lema que identifica el corrent dins de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) dels qui no s’han desviat ni un mil·límetre del Sí a les paperetes de l’1 d’octubre de 2017. M’encanta aquesta declaració de fortalesa d’esperit i de resistència (pacífica)! Però m’encanta tant o més el mateix el lema escollit per identificar-se. Primer, perquè han triat el llatí, aquesta llengua “morta” que estudien quatre gats i gates, encara que de tard en tard figuri en alguna marca de cotxes, de sabons o de condons. Segon, per la contribució a la pedagogia de la història, atès que donec perficiam fou el lema de la guàrdia de corps, les Reials Guàrdies Catalanes, del rei Carles III d’Àustria, sobirà de la Corona Catalanoragonesa, durant la Guerra de Successió. Foren comandades pel coronel Antoni de Peguera i d’Aimeric, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats, el precedent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la porta d’entrada de la Il·lustració a Catalunya. I tercer, malauradament, perquè ens recorda quin ha estat el destí de la nació catalana des de 1714 fins als nostres dies, un camí pedregós de grans derrotes i alguna petita victòria, sempre curtíssimes en el tems i en l’espai. Resistir és vèncer, deia Juan Negrín, president de la República (1937-39), davant els embats dels revoltats que acabarien guanyant la guerra. Quant de temps podien resistir per reeixir els derrotats i vençuts en tots els sentits?

Fins a reeixir, més enllà del desig, la fortalesa d’esperit, de la valentia, de la convicció mental, ètica, implica la immolació, el sacrifici de la vida i els bens. ¿Recorden la resistència durant vuit mesos de setge (218 aC) que van patir els saguntins, traïts pels romans, per part d’Anníbal? ¿I què me’n diuen dels numantins que, després de patir pesta i fam, la majoria dels supervivents es van suïcidar abans de rendir-se a Roma l’any 133 aC.? Certament impressiona, si és que la cosa va per aquests verals, saber que hi ha catalans i catalanes que estan disposats a arribar fins en aquests límits tan extraordinaris per defensar la independència. I això sense cobrar, perquè Catalunya, com tothom sap, no té un exèrcit “professional” ni cap aliat estranger que li pugui facilitar una tropa de xoc.

7 de juliol de 2021

EL BATXILLERAT DE REBAIXES

L’anomenada Llei Célaa, l’enèsima reforma educativa, amb la intenció de no sabem exactament per què (reduir el fracàs escolar?, alimentar les aules de les cent i la mare universitats catalanes?, evitar de reprimir els talents emergents per la minúcia arbitrària d’una puntuació o una qualificació?, abocar l’alumnat a cursar si o sí màsters i postgraus a manta perquè, esclar, no hauran après gran cosa ni al batxillerat ni al grau?), preveu que amb una assignatura suspesa es pugui aprovar, superar el batxillerat. Es diu que els continguts d’aprenentatge han d’anar més orientats a competències que no pas a sabers merament memorístics, maquinals, irreflexius. Si no fos un acudit d’humor negre diríem que els qui elaboren aquestes normes no tenen ni idea del que treballa el professorat a les aules de batxillerat o bé són uns cínics. Posats a seguir la seua lògica, per què no aprovar el batxillerat amb dues o tres? I en coherència, per què no fem el mateix als cursos dels graus universitaris? Ja ho sabem que, a la curta o la llarga, als alumnes d’ara, als d’abans i als de demà, al final els aprova o suspèn la vida. Mirin si estem de rebaixes, de glorificació del pensament líquid i de la ruqueria, que de la vella proposta d’implantar un batxillerat de tres cursos, ara es passarà a fer-lo més anorèctic encara.

En lloc de reforçar-lo, transversalment, amb matèries que aprofundeixin en habilitats comunicatives orals, escrites i audiovisuals, en pensament i raonament crític, en coneixement de la cultura clàssica grecollatina o en estratègies i tècniques d’anàlisi de realitats complexes, ara resulta que cal fomentar una aura mediocritas de pacotilla, perquè, si no, estarem capolant i arruïnant les joves grans il·lusions. Suposem que el professorat s’estarà preguntant quina matèria o assignatura es podrà suspendre. Serà el Projecte Educatiu de Centre que determinarà aquesta circumstància? Serà una matèria comuna o de modalitat? El professorat podrà fer-hi objecció de consciència, com fan els professionals sanitaris en el cas de la interrupció voluntària de l’embaràs, de l’eutanàsia?. Calia que una mesura com aquesta formés part de l’articulat de la nova llei educativa, quan tothom qui treballa en el sector sap que en l’avaluació del segon de batxillerat es tenen en compte moltes més “detalls” que la mera mitjana aritmètica?

30 de juny de 2021

ELS INDULTS (PARCIALS)

Sánchez ha actuat amb oportunitat intel·ligent. Venint-les venir dels tribunals europeus, però sobretot perquè té el convenciment, com ERC, que no ho tornarem a fer. Hi creurem tota la vida, però no tornarem a fer ni DUI ni res que s’hi assembli. La pandèmia ha posat la dura realitat davant els nassos, la presó és duríssima, l’exili si fa no fa. I de revolucions cruentes, sens almogàvers disposats a tot, els catalans contemporanis, fins i tot fent-la pacíficament, ja sabem les garrotades que s’hi donen. Ara cal (com mana la tradició catalanesca: pactisme i retòrica), donar corda al temps d’espera, i allargassar-lo fins al final de la legislatura espanyola. La decisió, sí, ha estat intel·ligent oportuna, perquè, com ERC i la CUP (i volens nolens també Junts), el PSOE deriva el “fons del problema” a la taula de negociació. Si no hi ha un daltabaix, el PSOE té temps per marejar la perdiu fins a finals del 2023, que és quan s‘han de convocar eleccions. Dos anys són els que ERC i la CUP s’han donat per “observar” com es van desenvolupant els objectius independentistes de referèndum (acordat) i amnistia. Dos anys perquè tot quedi en taules i la dreta i l’extremadreta acabin governant. Genial! A fe de món que l’eslògan keep calm haurà fet forat. Un forat en l’independentisme militant del qual no haurà quedat sinó el sentiment i la passió que, com ha fet sempre, s’esbravarà davant el Fossar de les Moreres, el monument de Rafael de Casanova, amb la celebració de la Diada Nacional, l’encesa de la Flama del Canigó, o fent memòria històrica sota les plaques dels noms dels carrers i places 1 d’octubre de 2017.

Amb taula de negociació o sense, ja ha quedat clar que ni amnistia ni referèndum. Els vots independentistes del Congrés, si aconsegueixen alguna cosa perquè Sánchez no caigui abans d’hora, seran promeses d’omplir el cove del millor peix possible: corbina blanca, nero, tonyina roja i gamba blanca. Potser diran que daran compliment a tots els articles de l’Estatut, que aturaran l’acció repressiva de l’advocacia de l’Estar i de la Fiscalia, que animaran a retornar a Catalunya algunes de les empreses que va foragitar Rajoy, que influiran perquè alguna seu d’algun organisme de la UE s’instal·li a Barcelona, que urgiran d’acabar el corredor mediterrani o que solucionaran l’ampliació de l’aeroport Josep Terradellas. Amén.

23 de juny de 2021

QUE DIMITEIXIN

El CGPJ es renova totalment acomplerts cinc anys de mandat. La constitució de l’actual és del desembre de 2013. Fa més de dos anys que els seus membres estan en funcions i, si no es produeix algun fet excepcional, la seua interinitat va per llarg. Segons sabem per alguns mitjans el PP és el principal responsable del bloqueig. Es veu que aquest partit constitucionalista per excel·lència, amb el permís dels altres que se’n proclament, no només no vol que Podemos participi en la renovació, sinó que s’oposa que el magistrat de la sentència del cas Gürtel, en formi part. El PP no dona el braç a tòrcer i el PSOE no sap com sortir-se’n. A més, la UE, controlada pels partits de la dreta liberal on s’encapsula el PP, ha posat el crit al cel quan el govern de Sánchez ha intentat alguna fórmula per remoure l’enquistament, com és el cas d’evitar que, mentre els seus membres estiguin el funcions, puguin fer nomenaments de responsables dels òrgans dels tribunals superiors territorials. Si els qui en tenen la potestat no volen ni saben com fer complir la llei, ¿no és hora ja que els membres caducats decideixin dimitir i forçar un buit de poder tal com demana el sentit comú i, entre altres, una associació de jutges i magistrats? El més desconcertant és que una de les institucions fonamentals de l’Estat de dret estigui paralitzada d’aquesta vergonyosa manera i no passi res. Que ningú en sigui responsable davant la ciutadania, davant la llei i davant els tribunals de justícia. Que la intel·ligència i la perspicàcia dels legisladors no hagin previst un cas de paràlisi democràtica com aquesta.

Després resulta, oh paradoxa!, que els antitaurins, els ecologistes, el col·lectiu LGTBIQ+, les feministes, els qui defensen la pluralitat lingüística, els qui no van a favor de la selecció espanyola, els qui cremen fotos del rei, els qui no taral·legen el himno nacional, els qui pengen pancartes als ajuntaments i a la Generalitat a favor dels presos polítics o de la llibertat d’expressió, són els antipatriotes i antiespanyols. La democràcia espanyola es mesura per si ets més o menys espanyol i no per si ets més o menys demòcrata. Perquè la democràcia a Espanya, almenys per a la meitat dels espanyols, consisteix a lluir la bandera espanyola a tot arreu i per tot el cos i, sobretot, a estimar por cojones Espanya per damunt de tot i de tothom.

16 de juny de 2021

ELS INTOCABLES

En la nostra democràcia plena, la Corona (evidentment, els qui la porten posada) no es toca. Franco no es toca. La Fundación que porta el seu nom, tampoc. El TS, l’Audiencia Nacional i el Consejo del Poder Judicial, encara menys. El Tribunal de Cuentas i el TC, ni de conya, excepte un parell dels seus membres que han discrepat amb la majoria arran de la ratificació de les sentència del TS sobre els Jordis. El Consejo de Estado, deu ser tocable, atès que els seus dictàmens en general no són vinculants. Els expresidents del Govern d’Espanya, de moment, també intocables. Els presidents de la grans corporacions, la majoria, intocables. Els sindicats majoritaris, intocables. Els directors del mitjans audiovisuals unionistes, intocables. Les societats civils i entitats diverses que estan en contra de la immersió lingüística, intocables. Els grans estafadors, extractors socials, usurpadors del bé públic, no són intocables del tot, però si han estat condemnats no ha estat tant per robar com perquè ho han fet malament i amb prepotència. Veus, la jerarquia eclesiàstica d’un temps ençà i especialment des que el Papa es un jesuïta, ja no és intocable. D’entre els intocables més fastigosos hi ha els milionaris i multimilionaris patriotes espanyols que no cotitzen a Espanya i a sobre, de tant en tant, es beneficien d’una amnistia fiscal.

Tota la resta de mortals (excepte, els sociòpates, els psicòpates, els alienats mentals, els qui tenen limitadíssimes les seues funcions psíquiques i cognitives) som tocables i violables, és a dir, imputables i, conseqüentment condemnables moralment i penalment i de tota altra manera prevista en l’ordenament jurídic. No som intocables per la senzilla raó que, a més de ser ciutadans sobre el paper, en realitat som súbdits, una estranya barreja, que traduïda a la pràctica significa que tenim més obligacions que drets. Perquè els drets que són consagrats en el contracte social, anomenat Constitució, sobretot la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, sempre beneficien més uns que altres. Els súbdits hem de tenir clar que desitjar que es matin milions de separatistes és llibertat d’expressió i rapejar contra el rei, és una injúria abominable. I què no podríem dir dels protegits, d’aquells que aparentment són tan vulnerables com la majoria, però sempre algú intocable vetlla per ells.

9 de juny de 2021

LA GENT

Hi ha de tot a la vinya del Senyor, a la faç de la terra o sota la capa cel i del sol: savis, rucs, alts, baixos, nans, prims grassos, carallots, assenyats. Ells i elles. Hi ha gent de tota mena, certament. Els que se senten ciutadans del món. Del món mundial. I estan disposats, per a quan calgui, fins i tot ser ciutadans de l’Univers. N’hi ha que només se senten espanyols. D’altres, només catalans. Hi ha gent per als quals l’única pàtria és l’art, la bellesa. N’hi ha que només són del seus amics, alguns parents i para de comptar. Igualment n’hi ha que nomé són del partit en què militen. Alguns només són si estan en contra del que sigui. N’hi ha que només són del seu club esportiu. O de la seua congregació religiosa. Alguns altres, tan sols de si mateixos, de casa seua. N’hi ha que l’únic sentit de la seu vida és un amor de joventut o el seu animal de companyia. Després hi ha els impostors, els qui es fan passar per altri, en suplanten la personalitat. I els qui avui són una cosa i demà una altra, avui et saluden i demà no i l’endemà sí. Els qui viuen del passat, els qui no han llegit mai un llibre, els qui odien el món, els rancorosos, els perversos, els mentiders, els malvats. I, com no, els pobres malastrucs, malaurats i aixafaguitarres. Però també, esclar, els qui es desviuen pels altres. Els qui només els importa la natura natural. Els qui només poden ser si sempre tenen la raó, si poden manar sempre, si són més rics que els altres, més famosos o més extravagants. Hi ha tanta diversitat com persones al món. Diversitat funcional, sexual, cultural, ètnica, professional, biològica, ideològica, psicològica i totes les altres que ara no recordem.


I per últim hi ha els qui es manifesten a la plaça Colón de Madrid en contra dels possibles indults als presos catalans, que són els més espanyols, els autèntics patriotes, (aquells que estan disposats a immolar-se per Espanya). Els infosos de totes les virtuts, veritables intèrprets i marmessors de les lleis, de la història i de la moral. Els guardians, de grat o per força, de les nostres miserables i erràtiques vides. Precisament, oh paradoxes del destí!, a la plaça Colón, ara que podria ser que el resultat de les darreres anàlisis d’ADN concloguessin que Colón en realitat es deia Colom, que no era genovès, sinó un mariner i almirall català, nascut i criat a Tarroja de Segarra.

2 de juny de 2021

LA FELICITAT

El que més em va agradar del discurs d’investidura del MH President de la Generalitat, el Sr. Aragonès, fou El compromís de fer feliç a la gent. Que jo recordi un desig tan bell i tan noble no l’havia sentit dir a cap altre Molt Honorable President des de la recuperació de la Generalitat. No em puc posar a la pell ni a la ment del que entén el President per felicitat, però el sol fet de dir-ho, de pronunciar-ho solemnement, ja és un fet extraordinari. No ho sé, però d’una manera o altra m’evoca la declaració d’Independència dels EUA en que se sostenia literalment que “els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; i que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i l’encalç de la felicitat”. Estic convençut que el Molt Honorable quan s’expressava amb aquest fervor tenia molt present que aconseguir fer feliç tota la gent de Catalunya és un repte tan immens, tan colossal, tan herculi, que exigeix una força, una saviesa, una tenacitat, una dedicació i una complicitat incommensurables. Com si correspongués a un Aquil·les del nostre temps, l’heroi el més valent, el més fort i el més ràpid de la guerra de Troia, que preferí morir lluitant que no lluitar. No em diran que no és emocionant!

La qüestió està en com es fa feliç la gent. I, a tota la gent. Si comencem pels mínims vitals, com es fa perquè tothom tingui una vivenda digna, un lloguer que pugui pagar, una feina, unes vacances, un accés a la cultura, un ordinador, una connexió wi-fi, una sanitosa existència. La felicitat no s’aconsegueix volent ser feliç. No depèn, només, d’un acte de voluntat i de caràcter. És obvi que cal que es donin una colla de condicions i circumstàncies. Ja sabem que hi ha gent que amb poca cosa és feliç. Que la felicitat és un sentiment i una emoció que es pot aconseguir amb certes pràctiques i exercicis religiosos o parareligiosos. Que, com deien els positivistes, és una disposició de la ment. O, com els agnòstics, un joguet de l’atzar. Però per a la gran majoria dels mortals de Catalunya les prioritats s’ordenen d’acord amb el primum vivere deinde philosophari. Groucho Marx, l’irònic genial, ho venia a dir d’aquesta manera: “Fill meu!, la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna”. Mai tant!, es diran. Però tampoc res, com els passa a tants catalans.

26 de maig de 2021

EL SISTEMA ELECTORAL

Ja suposo que ho saben, però per si de cas ho repetiré: el sistema electoral espanyol (Catalunya no té llei electoral pròpia) preveu que el president de la Generalitat sigui elegit pel Parlament a proposta de la presidència de la Cambra d’entre els candidats amb més possibilitats de ser escollits per la majoria o, si no, per una majoria simple. Les majories, quan no hi ha cap partit que l’hagi obtinguda absolutament, les conformen les aliances entre els diferents partits. De vegades afins ideològicament sobre el paper i de vegades de cap manera. Es fan majories sumant el que havien dit en campanya que no sumarien mai, i se’n fan fins i tot restant els que semblava que eren cosins germans. Com que els ciutadans no elegim presidències, el nostre vot es dilueix en els escons dels parlamentaris i aquests el convertiran tantes fórmules com siguin capaces de fer la quadratura del cercle. Recorden, oi, els famosos tripartits que tingueren lloc entre 2003 i 2010? Però, malgrat saber tot això, els resultats dels pactes per obtenir majories, els qui hem votat un dels partits però no els altres que han propiciat l’entesa, tenim la impressió com si ens furtessin el vot, com si ens haguessin utilitzat, com si, al capdavall, tot allò i tots aquells en què i en qui havíem dipositat la confiança, només ha servit d’excusa per a obtenir el poder. Quin drama, no?, quan el partit més votat i, per tant, guanyador de les eleccions, no aconsegueix presidir res més que l’oposició. Ens queda almenys el premi de consolació, si en el resultat dels pactes s’hi ha acabat sumant el partit del nostre vot.

La llei electoral catalana no ha prosperat mai perquè no s’ha sortit mai de l’atzucac plantejat entre proporcionalitat i territorialitat. I pel que sabem ni s’ha plantejat mai una llei electoral més adequada als temps de les pluralitats i les diversitats que preveiés sistemes mixtos, dobles voltes o variacions d’escons (en una forquilla de màxims i mínims) en funció del percentatge de vot emès. No podem canviar el sistema de democràcia parlamentària, però podríem, si més no, reivindicar una doble elecció: la de la presidència de la Generalitat i la dels diputats. Ja fora hora que en aquest tema electoral fóssim mica més resolutius, perquè els catalans que ens agrada ser els primers en tot, en això, ves per on, som els últims de l’Estat.