28 de setembre de 2022

LA GRAN MAJORIA

Malgrat l’IPC desbocat, el preu desorbitat i desesperant de l’energia, el desgavell crònic de rodalies, l’augment dels tipus d’interès, de la desatenció alarmant a la discapacitació; a pesar de la manca de vivenda social, dels nous virus que en ataquen dia sí dia també, de les picabaralles entre partits polítics independentista; malgrat els embussos a l’AP7, la manca d’existències al banc dels aliments, els estralls del canvi climàtic; o a despit dels influencers i el regueton; i, fins i tot, a desgrat de les desil·lusions i les frustracions quotidianes que patim en tots els ordres de les coses, dels fets i dels qui ordenen el món, la majoria de la gent anem fent, anem tirant, anem entomant el que ens va caient. Anem reprimint la nostra ira, els nostres odis i entretenint la frustració amb els prozacs dels espectacles reials, futbolístics o de la tele xafarderia. I qui dia passa dia empeny. La vida del comú dels mortals és, ras i curt, un anar passant com puguis, trampejant entrebancs amb més o menys perícia, celebrant tant que es pugui tot el que el que sigui festejable i, si escau, rient-nos del mort i de qui el vetlla. En fi, carpe diem i demà ja ho veurem. O mala llet només llevar-nos i morros tot el dia.

Des de l’inici de la civilització, més o menys, sempre ha estat així per a la gran majoria. La gran majoria que, fins exhibint criteri i voluntat propis, ens deixem entabanar, creiem en la sort, en els miracles, en la serendipitat o en la casualitat que ve a ser el mateix. Aquesta gran majoria que no ha estat mai massa poblada d’herois ni heroïnes, però que té la curiosa esperança que tot pot canviar sense que canviï gran cosa. S’ha dit que la principal característica dels anys que portem d’aquest segle XXI és el sentiment d’impotència de la gent. Tot és tan complex, tan impersonal, tan enteranyinat i alhora tan sarcàsticament transparent que l’única forma possible de resistència sigui la resistència passiva. La resistència estoica, la de la immutabilitat, i per a molts la d’acceptar resignadament i tràgica que aquest món és una vall de llàgrimes comparat amb el que ens espera després de la mort, si hem seguit els preceptes del Senyor. Com sigui, certament, hi ha alguna cosa que giriga en els temps en què vivim, quan constates que mai no hi havia hagut en la història de la humanitat tants poetes com ara.

21 de setembre de 2022

LA DISJUNTIVA: MORIR DE FRED O DE GANA

Ja fa temps que moltes famílies es debaten entre pagar la llum, el lloguer o la hipoteca i encendre la calefacció o passar gana. El menjar que compraves fa un any et costava un 25% menys que no pas avui, tot i comprant marques blanques i ofertes. La mitjana de les pensions de jubilació a les terres de Lleida són uns 1.100 euros. L’augment dels tipus d’interès ja fa mal i en farà molt més. Ni l’augment del salari mínim interprofessional ni la revalorització automàtica de les pensions ni els topalls al preu de l’energia han minimitzat el problema. Paradoxalment, fa l’efecte contrari: com més pal·liatius i solucions s’estan aplicant, més rabiós es torna el mercat. Més s’apugen els productes de consum. En fi, tothom està d’acord que viure avui és molt més car que ahir i abans d’ahir. Entre altres raons també perquè haver de tornar a fer els sacrificis que varen fer els nostres pares i avis i, per tant, repensar la forma com vivim, és molt fàcil de dir però molt complicat i dificilíssim de fer. Deu ser per això, entre altres motius, que la natalitat està sota zero, que els fills no s’independitzen fins a partir dels trenta, que han augmentat exponencialment les receptes de medicaments contra l’ansietat i l’ús de psicofàrmacs, que s’han incrementat les atencions per tendències suïcides o que s’ha estès pertot arreu el cultiu industrial de “maria” i n’ha augmentat el seu consum.

Tot i així, no preveiem, ara per ara, que es produeixi cap revolta social generalitzada i, encara menys, a Catalunya i a Espanya. Ni s’espera que les possibles vagues que puguin organitzar els sindicats majoritaris alterin el ritme vertiginós d’empobriment de la gran majoria de ciutadans. Tothom sap que un dels frens de l’esclat social i que ajuda a mantenir el conformisme generalitzat, és la pràctica de l’economia submergida, la que ha sostingut tradicionalment la classe mitjana d’aquest país. Com no se’ns escapa que l’assistència social, en forma de bons, subvencions, regulacions tarifàries, bancs d’aliments, menjadors comunitaris, Càritas i tants d’altres, mitiguen qualsevol pulsió o excitació revolucionàries. El problema de les revolucions (ara, a més a més de la social hem de fer la de la sostenibilitat del planeta), és, com deia F. Kafka, que se solen evaporar i deixen darrere seu només el llot d’una nova burocràcia.

14 de setembre de 2022

LA VERITAT OCULTA

En tot règim polític, també en els democràtics, un dels principals objectius dels poderosos, dels qui governen i les seues estructures de partit consisteix a controlar tos els canals d’informació perquè mai no se sàpiga tota la veritat i res més que la veritat. I que el qui sap tota la veritat que degui tants favors i consegüentment tingui tanta por, que no gosi dir res. O que no digui altra cosa que allò que volen que digui. Aquests poders tenen també, però, els seus mercenaris a sou. Els qui tergiversen, menteixen descaradament, fabriquen falses notícies, informes o denúncies. Els poderosos en última instància tenen el poder de tancar diaris, de fer la vida impossible a determinats periodistes, polítics, famosos, i, si molt convé, de fer-los desaparèixer. Passa cada dia als nostres mitjans audiovisuals públics i privats, a tota mena de premsa, a les xarxes socials. Tanmateix la ciutadania que té criteri i sol llegir i contrastar informació ja sap que no li diuen mai tota la veritat. I per això precisament quan un cap d’Estat, com messieur Macron, anuncia als francesos que aquesta tardor i sobretot a l’hivern les passaran magres, que la situació econòmica, energètica, alimentària, és greu, ens desconcerta, perquè, sabent com sabem que els poderosos normalment no diuen la veritat, ara resulta que aquest senyor diu exactament el que nosaltres ja sabem per experiència.

Com que ja sabem de sobres que, per alguna regla de tres que ara no ve a tomb especificar, en tota societat més o menys avançada li pertoca una quota de desposseïts i de desgraciats, com si es tractés d’un determinisme fatal, per als poderosos és molt important evitar de donar cap mena de publicitat al nostre lumpen per no provocar malestars generalitzats. Hem de consultar les dades de l’INE per trobar la notícia que cou i que certifica les intuïcions que sentim quan ens barregem entre la gent. Per exemple, la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social dels espanyols menors de setze anys, en una sèrie que va del 2012 fins al 2020, oscil·la entre el 31 i el 35%. I així ens podríem anar preguntant quantes són realment les famílies que no poden pagar ni aigua ni llum ni gas. Quantes les persones soles que per viure només disposen de la pensió mínima que no arriba ni a mil euros al mes. Ara sembla ser que per sortir de la misèria hem d’invertir en bitcoins.

7 de setembre de 2022

LA CATALUNYA PACIFICADA

Pacificada Catalunya, tot apunta que les parts s’acabaran posant d’acord perquè des de l’aeroport del Prat es pugui volar a tot arreu sense haver de fer escala a Madrid i la Ricarda no haurà de ser trasllada ni dessecada. Mirat amb ulls autonomistes talment fossin independentistes, serà com fer realitat una infraestructura d’estat català, parauleta que tan bé sonava quan la majoria érem independentistes. Descartat que el govern de la Generalitat i el Parlament promoguin, durant molts anys, un altra aventura secessionista, ja no hi ha d’haver cap impediment, ni psicològic ni polític, perquè s’accelerin les obres del corredor mediterrani. Amb la restaurada Catalunya autonòmica es resoldrà d’una vegada per totes el mite de l’addicional tercera de l’Estatut. Això és: que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’ha d’equiparar al percentatge del PIB que nosaltres aportem a l’ Estat –al voltant del 19% anual– durant set anys, des de 2007 fins a 2013, de la qual inversió fins a la data no s’ha complert sinó un misèrrim 12% aproximadament. Ara sí que en aquesta Catalunya industriosa, dialogant, acollidora, solidària, sostenible i creativa es complirà de dret a llei la inversió pressupostada per l’Estat en infraestructures. En aquesta Catalunya, model d’autonomia de l’Estat de les Autonomies, anestesiats els CDR, l’ANC, i exiliat el Consell per la República, no m’estranyaria gens que la LaLiga permetés que competissin a primera divisió fins a quatre equips catalans.

Ara que Catalunya és una bassa d’oli, gràcies principalment a ERC i el PSOE, i que els governs respectius es dediquen a “resoldre problemes de la ciutadania”, és el moment ideal, en els racons de pensar, de tornar a plantejar-nos què volem fer quan serem grans. Segurament allò que els catalans sabem fer millor des de l’inici del catalanisme a partir del anys setantes del segle XIX: memorials de greuges i jocs florals. I quan l’ambient de revolta torni a ser propici, fins i tot, proclamacions de república catalana des del balcó de la Generalitat, nous uns i sisos d’octubre, rebre amb dignitat garrotades a dojo, patir judicis sumaríssims i afusellaments (esperem que simbòlics!). I, fet el dol de torn, tornar a començar, que en anglès traduiríem com start all over again. Quin és el tòpic del català? Seny i rauxa, oi?. Doncs això mateix.

31 d’agost de 2022

PESSIMISME FUNCIONAL

Em fa adonar el meu amic que el nom artístic del músic de Guissona, dels millors de l’escena catalanesca, s’hauria d’escriure El Petit de Ca l’Eril. Sona igual que cal Eril, no n’altera el contingut i, en canvi, l’elisió podria contribuir a la correcció gramatical que tanta falta ens fa. Potser algú dirà: és una llicència artística, home!. Doncs, per aquesta raó tothom que escriu deficientment podria al·legar el mateix. Tots tenim algun rampell d’artista. Però aquesta no deixa de ser una qüestió menor, perquè el que realment em deprimeix és constatar com els qui des de 1978 han ensenyat a l’escola i als instituts a escriure i a parlar català no hagin aconseguit que una majoria dels que foren els seus alumnes no escriguin correctament la conjunció que introdueix oracions finals amb el verb en subjuntiu perquè, i s’entestin a escriure per a què. Però, aquests errors són peccata minuta davant els que es fan amb l’ús del gerundi quan indica una acció posterior a la de l’oració principal, de la preposició a davant el complement directe, de la preposició de davant la conjunció que, i, en fi, tots els mals que vindran com més imparablement es catanyolitzi a llengua.

El meu desànim per aquestes coses de la llengua, en realitat, no és sinó una extensió de la depressió funcional que es manifesta en un pessimisme que s’està convertint en crònic cada dia que passa quan escoltes les notícies que ens anuncien que aquesta tardor els qui anàvem tirant també les començarem a passar més magres que Caín. El panorama, certament, es presenta apocalíptic. Quan el senyor Jerome Powell, president del Sistema de la Reserva Federal dels EUA, anuncia als seus conciutadans (que venim a ser tots nosaltres els de la UE) que per frenar la inflació les llars i les empreses patiran dolor i, a l’uníson, Emmanuel Macron els diu als francesos que arriba la fi de l’abundància, i els experts en bombes atòmiques que si es desencadena un atac nuclear cinc mil milions de persones al món moriran de gana, potser sí que es farà realitat, abans d’hora, per a tothom sense distinció de classes, allò evangèlic del plor i cruixir de dents. No em puc imaginar quina resistència a la frustració i al patiment podrà tenir alguna gent davant les calamitats que s’anuncien quan aquest estiu per manca de glaçons ja s’estirava els cabells i s’esquinçava el banyador.

24 d’agost de 2022

JA NO EN PARLAREM MÉS

Com que dintre d’uns mesos de la taula de diàleg no se’n cantarà ni gall ni gallina, deixin-me dir-ne l’última. Si els acords no es converteixen en llei orgànica, hauran estat fumarola. La taula aquesta només haurà servit per aconduir l’ardor independentista màgic cap a la realitat, per contribuir que el PSOE s’asseguri la legislatura i perquè ERC pugui armar el seu discurs de cara a les eleccions catalanes. Tothom ha tingut coll avall des del primer moment que ni amnistia ni autodeterminació serien mai tema de negoci. I qualsevol aspecte que representés un cert progrés respecte del compliment estatutari seria esbombat com una victòria per part dels qui s’hi han assegut. L’estratègia política d’ERC i del PSOE ha estat d’un pragmatisme exemplar. És cert. Per a l’independentisme “institucional” no hi ha cap altra alternativa que fer autonomisme estratègic: aconseguir més euros per a la caixa de la Generalitat, evitar que l’Estat emprenyi dia sí dia també amb recursos al Constitucional i aconseguir que la Fiscalia General, l’Advocacia de l’Estat i el Tribunal de Comptes deixin d’acusar d’ofici les possibles manifestacions “simbòliques” de desobediència virtual dels parlamentaris independentistes. I, òbviament, aconseguir el compromís improbable que a les Corts es podrà parlar en català restringidament en alguns temes com en el Senat.

Més enllà de l’opinió de Lluís Llach que la taula haurà estat simplement “una taula de recuperació autonòmica”, els acords del simulacre de diàleg s’hauran resumit fins a les eleccions generals en: 1. L’Estat no molestarà la Generalitat. I 2. La Generalitat no provocarà l’Estat. Els rèdits polítics reals d’aquesta taula de diàleg es veuran, és clar, en els resultats de les properes eleccions al Parlament. Per ara, segons les enquestes oficials, el qui més se’n beneficia és el PSC-PSOE, que pot tornar a guanyar. I darrere seu, ERC, com és lògic. Com serà lògic, evident, perquè és perceptible cada dia que passa que, el sí a la independència de Catalunya no passarà del 40 i tant per cent. Mal que ens pesi, la política sol ser això: gestionar la realitat i deixar els somnis i les fantasies per a la literatura. Per acomplir els somnis, la història ens ha ensenyat que només hi ha una via: la confrontació. I això no està previst ni en aquesta legislatura ni, segons sembla, en la propera.

17 d’agost de 2022

LA CIÈNCIA

Està demostrat: les pastanagues no milloren la vista. Que el espinacs porten poc ferro, ja ho sabíem. I aquella desmitificació com la d’ara també va produir-nos una certa frustració i un cert desconsol. Au, al carall tota una educació gastronòmica tradicional i familiar! El progrés de les ciències experimentals, socials i naturals és extraordinari i positiu, però de vegades devastador. No és frustrant que el nostre Cistòfor Colom no fos el primer a descobrir Amèrica? Sí, sí, s’ha confirmat que els vikings hi van arribar al segle XI! Apa, tota la història apresa a l’escola, al canyet! Com les falsedats històriques que retrata el quadre La rendición de Breda del genial Velázquez! La ciència, l’empírica, la que dedueix a partir de prova i assaig, no solament ens ha desmitificat molts fets i personatges de la Història, sinó que ens n’ha creat una de nova, tan real i incontestable que, segons com, fa feredat. Perquè ens ha despullat de mites i creences i, tal com van els avenços, ens està desmuntant les utopies, sempre irrealitzables, i ens fa creure que no existeixen les incerteses. I dubto molt que la Humanitat pugui viure sense utopies i incerteses. Sense interrogants. Que pugui suportar la supercomputació de la realitat de manera que no resti un àtom de foscor, d’enigma o de dubte.

Nosaltres, els qui no acabem de veure mai la finitud en res, ni en la mort mateixa, som de la ciència que cada dogma, cada regla, cada axioma conté el principi d’un altre axioma. Cada troballa permet que s’obri una altra porta imprevisible. Em sembla que hi ha algun teorema que predica això precisament. Perquè, simplement, si eliminem les probabilitats i l’atzar, si pensem que la sofisticada tecnologia d’acumulació de dades i d’informació i els algoritmes no solament ho conjecturaran tot sinó que ho prediran amb una precisió mil·limètrica, ¿serem capaços d’estar preparats per suportar una altra pandèmia, l’erupció d’un altre volcà a tocar de casa o l’aparició de fenòmens meteorològics tan devastadors com la darrera borrasca Glòria? ¿Culparem els científics que cuinen i controlen el Big Data, és a dir, els patrons ocults del comportament de la realitat? Potser no hauríem de perdre el costum ancestral de treure el Sant Cristo gros i tornar a recordar-nos de Santa Bàrbara quan plogui a bots i barrals per si de cas falla la ciència predictiva.

10 d’agost de 2022

EN DEFENSA DE LA PERFECCIÓ

Quan es parla d’excel·lència se m’eriça el sistema nerviós. En canvi no m’esvero mai quan es predica la perfecció. L’excel·lència, ser el més rellevant, el més destacat, el més elevat, el superior, el que més sobresurt, és exclusivitat i només existeix en relació i per sobre dels altres. Requereix d’àrbitres que la classifiquin, la determinin o la certifiquin, d’acord amb uns paràmetres o unes categories establertes, graus, nivells, mesures, percentatges, límits i màxims horitzons consensuats i acceptats com a referents. Ser el millor entre iguals requereix certament unes altes capacitats de tota mena i tenir assumida la vida com si fos una competició permanent. La perfecció, del llatí perfectio (deixar acabat i ben fet), en canvi, és una potencialitat que pertany a la naturalesa del jo. L’esforç, la constància, la passió, la disciplina, la motivació, la curiositat, l’entrenament, els hàbits, els entorns competitius condueixen a la perfectibilitat. Evidentment que els actes performatius tenen conseqüències en els altres. El problema el tenen, però, els qui no estan mai contents. Els qui no poden reconciliar-se mai amb les seues imperfeccions o limitacions. És una desgràcia ser un infeliç de per vida. Satisfer els imperatius de la nostra imaginació deu ser tan excepcionalment rar com pretendre no fer-se vell. Jo no tinc fe en l’excel·lència humana, però sí en la seua perfectibilitat.

Admiro els qui en el dia a dia malden sempre per cercar la perfecció en allò que fan. Per aplicar el màxim saber fer, saber ser, saber estar. Confio en el qui es pregunta soc el qui vull ser? Faig bé el que vull fer? Què em fa ser el que vull ser? La fe ha mogut moltes muntanyes, però la por, la incertesa, el caos, la precarietat, encara més. Les accions agosarades, desesperades, si reïxen, són una heroïcitat. I en les desgràcies sortir-te’n és tocar el cel. El moll de l’os de la qüestió, a més del talent innat, són les oportunitats de què hom ha gaudit al llarg de la vida. O les que s’han batallat. Ben-Gurion, el proclamador de la independència d’Israel va dir que el qui no creia en els miracles no era realista. La perfecció, certament, consisteix moltes vegades a guanyar un simple mil·límetre en el camí de la vida. Perquè millorar, com deia Churchill, és canviar. I ser perfecte consisteix, precisament, a canviar sovint.

3 d’agost de 2022

EL SER

Deia Parmènides: el ser és el que es pot pensar. I Descartes: és quan penso que existeixo. I va ser Aristòtil, recordo, que va expandir el concepte ontològic cap al terreny de la sociologia en afirmar que el ser (humà) no era sinó un animal polític. En el sentit que per necessitat ha de viure en comunitat. Necessita la polis, malgrat que visqui sol en un llogaret perdut entre boscatges (com més serem més riurem). Kant hi sumà el realisme pràctic. Deia que ser és fer. Ser no és tenir materialitats, sinó consciència d’existir. I precisament d’allò (els fenòmens) que experimenta la consciència, Husserl, en digué fenomenologia. Ja tenim, doncs, l’equació: som perquè pensem i poden pensar-nos els congèneres, perquè som subjectes i ens expandim en els objectes i en les accions que fem. I després s’han popularitzat els eslògans de l’estil: som el que i com mengem, som el que desitgem i com ho desitgem, som segons el nostre entorn i com ens hi adaptem. Però amb la modernitat i les crisis d’identitat, i Freud, la idea del ser s’ha complicat molt i hem tornat al Plató que deia que va dir Sòcrates: jo només sé que no sé res. I amb la postmodernitat, qui més qui menys, viu en aquesta incertesa, en l’entropia, i procura dissimular-la, apaivagar-la amb el simulacre, el fingiment. Amb fer veure que som el que no som.

L’existencialisme ens va posar davant els nassos que el ser conté paradoxalment el no-res, el no-ser. Al segle XIV, el poeta Pere Marc, pare del sublim Ausiàs, ja escrivia: Així que hom naix comença de morir. I la física (i la física quàntica per complicar-ho encara més) ens va explicar que no som res fora de l’espai i el temps i llurs interaccions. I la psiquiatria ens ha descrit les malalties mentals i els trastorns de personalitat. I els telèfons mòbils ens han retrotet al mite a Narcís, jo soc el meu mòbil, el qual em retorna, a través de les xarxes socials, visions e com em veuen els altres. Es té una experiència de realitat, de ser, quan els interlocutors et reconeixen pel que dius, per com ho dius, en el context en què ho dius (d’acord amb Wittgenstein) i pel que calles. També el nostres silencis, quan som interpel·lats, parlen de nosaltres. Per a l’administració, que és per antonomàsia la veritat, som el que ens anomena el registre civil. El número del document d’identitat. I haurem estat el certificat de defunció.

27 de juliol de 2022

LA SOPA D’ALL

Diuen que com més gran et fas més tens la sensació que ja ho has vist tot en aquest món, i el que et pugui faltar poc t’interessa. Probablement perquè allò que és essencial en la vida, per més caretes i andròmines amb què es dissimuli, no canvia mai. I en aquesta tessitura es troba aquell que creu que la producció literària dels nostres temps només fa que girar sobre si mateixa com un caragol sense fi. Li fa l’efecte que, després dels experiments de les avantguardes històriques i de les invencions artístiques postmodernes més agosarades, produïdes entre els anys 1940 i 1970, com a reacció al realisme i en el marc postbèl·lic del que algú anomenà la literatura de l’exhauriment, la novel·lística dels darrers quaranta anys no fa altra cosa que inventar la sopa d’all. El déjà vu i el jo-ja-he-estat-aquí són la percepció habitual dels escèptics que llegeixen regularment les novetats recomanades. Ja Boeci afirmava a l’inici de l’edat mitjana que ex nihilo nihil facit, res no prové del no res. Com en tot hi hagut excepcions (les ucronies, el realisme màgic, l’experimentalisme intertextual, l’hipertextualitat...), però, també, se’t fa evident que el cúmul d’informació a què s’està exposat a través de la multiplicitat de canals està limitant la imaginació. No és que la realitat superi la imaginació, sinó que la imaginació només troba esporàdicament una escletxa, i encara, en la variació, la combinació i la permutació del gènere fantàstic o “metafísic”.

Res de nou sota la capa del sol. Vet aquí l’èxit de la profusió de sèries televisives i l’aparició del munt de plataformes que en fan sucosos negocis. Els seus productors i els seus guionistes saben que Boeci és la clau de volta del seu succés. Com sabem els escriptors i els editors que per encomanar l’afecció a la lectura no hi ha res com la novel·la de costums, el drama burgès, la novel·la negra, el relat d’aventures i la novel·la històrica. El mirall que es passeja pel camí de la vida no deixa de sorprendre’ns possiblement perquè per naturalesa som xafarders de les vides alienes. El problema, sí, és la pèrdua de la curiositat. Ho deia el prolífic i longeu Azorín: La vejez es la pérdida de la curiosidad. En alguna gent el desig de novetat contínua deu radicar en el cansament del record. Només que, quan els subjectes del relat són les persones, record i novetat són el mateix.