9 de juny de 2021

LA GENT

Hi ha de tot a la vinya del Senyor, a la faç de la terra o sota la capa cel i del sol: savis, rucs, alts, baixos, nans, prims grassos, carallots, assenyats. Ells i elles. Hi ha gent de tota mena, certament. Els que se senten ciutadans del món. Del món mundial. I estan disposats, per a quan calgui, fins i tot ser ciutadans de l’Univers. N’hi ha que només se senten espanyols. D’altres, només catalans. Hi ha gent per als quals l’única pàtria és l’art, la bellesa. N’hi ha que només són del seus amics, alguns parents i para de comptar. Igualment n’hi ha que nomé són del partit en què militen. Alguns només són si estan en contra del que sigui. N’hi ha que només són del seu club esportiu. O de la seua congregació religiosa. Alguns altres, tan sols de si mateixos, de casa seua. N’hi ha que l’únic sentit de la seu vida és un amor de joventut o el seu animal de companyia. Després hi ha els impostors, els qui es fan passar per altri, en suplanten la personalitat. I els qui avui són una cosa i demà una altra, avui et saluden i demà no i l’endemà sí. Els qui viuen del passat, els qui no han llegit mai un llibre, els qui odien el món, els rancorosos, els perversos, els mentiders, els malvats. I, com no, els pobres malastrucs, malaurats i aixafaguitarres. Però també, esclar, els qui es desviuen pels altres. Els qui només els importa la natura natural. Els qui només poden ser si sempre tenen la raó, si poden manar sempre, si són més rics que els altres, més famosos o més extravagants. Hi ha tanta diversitat com persones al món. Diversitat funcional, sexual, cultural, ètnica, professional, biològica, ideològica, psicològica i totes les altres que ara no recordem.


I per últim hi ha els qui es manifesten a la plaça Colón de Madrid en contra dels possibles indults als presos catalans, que són els més espanyols, els autèntics patriotes, (aquells que estan disposats a immolar-se per Espanya). Els infosos de totes les virtuts, veritables intèrprets i marmessors de les lleis, de la història i de la moral. Els guardians, de grat o per força, de les nostres miserables i erràtiques vides. Precisament, oh paradoxes del destí!, a la plaça Colón, ara que podria ser que el resultat de les darreres anàlisis d’ADN concloguessin que Colón en realitat es deia Colom, que no era genovès, sinó un mariner i almirall català, nascut i criat a Tarroja de Segarra.

2 de juny de 2021

LA FELICITAT

El que més em va agradar del discurs d’investidura del MH President de la Generalitat, el Sr. Aragonès, fou El compromís de fer feliç a la gent. Que jo recordi un desig tan bell i tan noble no l’havia sentit dir a cap altre Molt Honorable President des de la recuperació de la Generalitat. No em puc posar a la pell ni a la ment del que entén el President per felicitat, però el sol fet de dir-ho, de pronunciar-ho solemnement, ja és un fet extraordinari. No ho sé, però d’una manera o altra m’evoca la declaració d’Independència dels EUA en que se sostenia literalment que “els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; i que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i l’encalç de la felicitat”. Estic convençut que el Molt Honorable quan s’expressava amb aquest fervor tenia molt present que aconseguir fer feliç tota la gent de Catalunya és un repte tan immens, tan colossal, tan herculi, que exigeix una força, una saviesa, una tenacitat, una dedicació i una complicitat incommensurables. Com si correspongués a un Aquil·les del nostre temps, l’heroi el més valent, el més fort i el més ràpid de la guerra de Troia, que preferí morir lluitant que no lluitar. No em diran que no és emocionant!

La qüestió està en com es fa feliç la gent. I, a tota la gent. Si comencem pels mínims vitals, com es fa perquè tothom tingui una vivenda digna, un lloguer que pugui pagar, una feina, unes vacances, un accés a la cultura, un ordinador, una connexió wi-fi, una sanitosa existència. La felicitat no s’aconsegueix volent ser feliç. No depèn, només, d’un acte de voluntat i de caràcter. És obvi que cal que es donin una colla de condicions i circumstàncies. Ja sabem que hi ha gent que amb poca cosa és feliç. Que la felicitat és un sentiment i una emoció que es pot aconseguir amb certes pràctiques i exercicis religiosos o parareligiosos. Que, com deien els positivistes, és una disposició de la ment. O, com els agnòstics, un joguet de l’atzar. Però per a la gran majoria dels mortals de Catalunya les prioritats s’ordenen d’acord amb el primum vivere deinde philosophari. Groucho Marx, l’irònic genial, ho venia a dir d’aquesta manera: “Fill meu!, la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna”. Mai tant!, es diran. Però tampoc res, com els passa a tants catalans.

26 de maig de 2021

EL SISTEMA ELECTORAL

Ja suposo que ho saben, però per si de cas ho repetiré: el sistema electoral espanyol (Catalunya no té llei electoral pròpia) preveu que el president de la Generalitat sigui elegit pel Parlament a proposta de la presidència de la Cambra d’entre els candidats amb més possibilitats de ser escollits per la majoria o, si no, per una majoria simple. Les majories, quan no hi ha cap partit que l’hagi obtinguda absolutament, les conformen les aliances entre els diferents partits. De vegades afins ideològicament sobre el paper i de vegades de cap manera. Es fan majories sumant el que havien dit en campanya que no sumarien mai, i se’n fan fins i tot restant els que semblava que eren cosins germans. Com que els ciutadans no elegim presidències, el nostre vot es dilueix en els escons dels parlamentaris i aquests el convertiran tantes fórmules com siguin capaces de fer la quadratura del cercle. Recorden, oi, els famosos tripartits que tingueren lloc entre 2003 i 2010? Però, malgrat saber tot això, els resultats dels pactes per obtenir majories, els qui hem votat un dels partits però no els altres que han propiciat l’entesa, tenim la impressió com si ens furtessin el vot, com si ens haguessin utilitzat, com si, al capdavall, tot allò i tots aquells en què i en qui havíem dipositat la confiança, només ha servit d’excusa per a obtenir el poder. Quin drama, no?, quan el partit més votat i, per tant, guanyador de les eleccions, no aconsegueix presidir res més que l’oposició. Ens queda almenys el premi de consolació, si en el resultat dels pactes s’hi ha acabat sumant el partit del nostre vot.

La llei electoral catalana no ha prosperat mai perquè no s’ha sortit mai de l’atzucac plantejat entre proporcionalitat i territorialitat. I pel que sabem ni s’ha plantejat mai una llei electoral més adequada als temps de les pluralitats i les diversitats que preveiés sistemes mixtos, dobles voltes o variacions d’escons (en una forquilla de màxims i mínims) en funció del percentatge de vot emès. No podem canviar el sistema de democràcia parlamentària, però podríem, si més no, reivindicar una doble elecció: la de la presidència de la Generalitat i la dels diputats. Ja fora hora que en aquest tema electoral fóssim mica més resolutius, perquè els catalans que ens agrada ser els primers en tot, en això, ves per on, som els últims de l’Estat.

19 de maig de 2021

NO HI HA MANERA

Tant si s’arribés a un acord en l’últim moment com si no, més enllà de les desavinences ideològiques, estratègiques i de les excuses de mal pagador, la desconfiança radical que existeix entre bona part de la militància d’ERC i de Junts, la cogovernança, s’acaba convertint, tal com s’ha demostrat en la darrera legislatura i en d’altres, en un campi qui pugui, pitjor que un matrimoni de conveniència i mal avingut. Quan el que governa una relació són les simpaties i les antipaties personals, les rancúnies, els recels i les enveges, els marcs mentals carregats de tòpics i prejudicis, de si hereus o cabalers, poc futur té. Perquè, alshores, els altres, el poble, la societat, els anònims, només són una excusa per justificar la retòrica, la xerrameca i la teatralitat tan pròpies de la politiqueria. I aquestes qüestions que pertanyen a l’àmbit de la misèria humana difícilment contribueixen a res més que no siguin els interessos de partit, dels qui viuen de la política i dels qui en recullen les engrunes. En fi, que en el fons de les negociacions entre aquests partits cridats a fer-nos la independència, ha prevalgut conscientment o inconscient allò tan infantil entre les persones que s’han de relacionar d’una manera o altra de no sé-però-ens-caiem-tan-malament. Ni l’interès general ni el sentit d’estat de què parlen els manuals sobre pactes i coalicions han ablanit els cors.

Quan dos no se suporten, el millor és deixar-ho estar. I pel que ha quedat clar per a tothom i per al món sencer és que, després de noranta dies de teràpia de parella, ni el 52% del vot independentistes ni els 74 diputats que sumen ERC, Junts i la CUP representen la mateixa idea d’independència i encara menys la mateixa estratègia per fer-la possible. De manera que aquestes sumes tenen el mateix valor que el fum. En resum: avorriment, frustració, impotència, emprenyamenta, i, com aconsella aquell, val més que fem una llarga migdiada. I demà, d’aquí vint anys, la glòria divina. I quan arribi aquell dia en què tots serem calbs i la majoria dels d’ara ja dormirem al canyet el son dels justos i dels carallots, ves que la forma de govern de l’Estat no hagi esdevingut una monarcorepública bananera i que l’estat de les autonomies sigui, com sempre ha estat, l’Estat dels municipis i províncies i para de comptar. Haurà estat una bella història per a no contar.

12 de maig de 2021

REPOBLAMENT

Que la fibra òptica s’estengui arreu del territori i es generalitzi el teletreball en alguns sectors econòmics, pot propiciar certament el repoblament rural. Per repoblar, però, cal, que hi hagi habitatge disponible. Una cosa és que tornin els fills del poble que treballaven a ciutat i una altra que hi acudeixin repobladors nous de trinca. Suposant que totes les cases habitables del poble s’haguessin posat a l’abast dels nouvinguts i les segones residències haguessin passat a ser habituals, ja el donaríem per repoblat? I si l’oferta de serveis dels micropobles, amb l’expectativa de superar la seua supervivència, tingués en compte l’existència de bar, escola, forn, botiga de queviures, piscina municipal, metge, capellà, hort a disposició, carreteres i camins en bon estat, transport públic, no podria ser que afavorís una demanda superior als habitatges disponibles? Una oferta de qualitat sense problemes de cobertura de telefonia mòbil ni d’abastament d’aigua potable ni de contaminació de l’aire, sense microtalls d’electricitat, sense aerogeneradors que emmurallessin la població, aquest poble, tan atractiu i saludable, que necessitaria més habitatge, fins a quanta nova gent podria encabir-hi?. Seria possible adaptar amb realisme el pla urbanístic a les noves demandes?. I aquesta és l’altra: ¿estaria disposat el veïnat autòcton i els primers nouvinguts ja integrats a fer un salt d’escala en tots els ordres de coses i serveis? Seria sostenible l’enrenou que representaria modificar els límits del nucli urbanitzat tradicionalment?

Com és sabut per tothom, la repoblació no es fa només amb teletreballadors que consumeixen i necessiten serveis i entorns saludables, sinó principalment amb emprenedors, amb gent que generi economies compatibles amb els entorns rurals i que connectin per innovar-la amb la tradició local. Si els nous pobladors no creen i renoven l’economia dels pobles no es farà res més que posar pedaços, això sí molt llampants, al present. Del que es tracta és que es produeixi assentament. I això vol dir que s’hi generin generacions de persones amb possibilitats de fer-hi plans de vida a llarg termini. Hi deu haver a l’Estat almenys una cinquantena d’entitats, ONG i empreses, a més de les institucions, i de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que treballen en aquest línia i que n’han fet un pla de negoci.

5 de maig de 2021

RECONEIXEMENTS

Avui, segons els qui decideixen aquestes commemoracions, se celebra mundialment el dia del/de la bacteriòleg/òloga i del/ de la laboratorista clinicorista, és a dir dels i de les qui treballen en laboratoris clínics. I, també, se significa internacionalment enguany, d’acord amb fonts similars, els/les treballadors/res sanitaris/àries i assistencials. No sé si fa anys que se celebren aquestes diades o són una iniciativa propiciada pels estralls que ha provocat i està generant la pandèmia. Com sigui que s’hi hagi pensat ara o ja fa temps, tothom deu estar d’acord que són recordatoris molt adients i merescuts. I l’interessant és que, com la majoria de reconeixements, contenen en si mateixos un objectiu reivindicatiu: que no deixem de prioritzar en els pressupostos el sector de la salut pública i universal. Salut física, salut mental, salut emocional, salut anímica, que totes s‘interrelacionen i interactuen. Recordatoris honorífics d’un dia o de tota una anyada que ens toquen el cor, que fan que empatitzem amb els col·lectius de professionals que treballen perquè la vida encara tingui sentit. Molt i molt bé que es dediquin dies a totes les coses bones d’aquest món i a tothom que fa alguna cosa de profit. Tanmateix els honors, si no tenen conseqüències, es queden en simples flors d’un dia. Si no hi ha compromisos ferms per part dels governs i de cadascun dels nosaltres perquè els commemorats ho siguin amb tota la dignitat i solvència, els homenatges són mers focs d’encenalls. S’evaporen com el dia de la terra, el dia dels oceans o el dia internacional de les muntanyes.

Commemorar vol dir fer solemne memòria. I solemne vol dir que hauria d’implicar que els governs que no fan els deures amb els reconeguts un dia a l’any, fossin apartats de les poltrones. Que els qui destrossen mars, muntanyes, la terra entera, que fossin confinats en els deserts que estan provocant perquè experimentessin el que val un virus letal, un arbre, una mar, una muntanya, un ecosistema. El més decebedor de la nostra història com a humans és que la civilització no ha fet més que, com diu algú que no recordo, refinar el vici en lloc de perfeccionar la virtut. Sempre ens oblidem dels més bàsic: que els boscos existien abans que els humans i els simis, i mai no es podien imaginar que els poblarien energúmens i que els votaria la gent.

28 d’abril de 2021

UNA NOVA LLENGUA ESPANYOLA

Segons m’informen lingüistes, catedràtics de les més prestigioses universitats d’Occident, han arribat a la conclusió, després de moltes enquestes, enregistraments de veu i comprovacions, que l’andalús, considerat fins abans d’ahir un dialecte de l’espanyol, és una llengua amb totes les propietats i les característiques que defineixen el sistema d’una llengua. El dictamen s’acaba de publicar a Science, Nature i a gairebé totes les revistes de lingüística del món hispà i anglosaxó. Per tant, a l’estat espanyol, al castellà, al català, el valencià, el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc, el formenterenc, el xampurrat, el bable, la fabla, el gallec, l’eusquera, el guanche canari i alguna altra modalitat de parla que encara està en estudi –com és el cas del murcià i de l’extremeny–, cal sumar-hi ara l’andalús per a major glòria de la diversitat lingüística pàtria. Per descomptat, la RAE s’ha revoltat i ha envaït protestes a tots els departaments de llengües romàniques del món, i ha denunciat els fets al Tribunal del Drets Humans, a la UE i a la Biblioteca del Congrés del EUA, i ha comminat tots els corresponents de l’acadèmia de la llengua espanyola escampats pel món que rebatin a tots els fòrums possibles una tal barbaritat científica. El govern espanyol, per la seua part, ha pres la iniciativa, mitjançant el Instituto Cervantes i la Biblioteca Nacional, d’enviar legacions a tots els ministeris de Cultura dels països les universitats dels quals han emès aital barbaritat per tal de rebatre-la amb un arsenal de raons incontestables.

Es diu que els primers a celebrar-ho han estat els departaments de lingüística de les universitats andaluses. I el primer a lamentar-ho, òbviament, el govern del PP, que ja s’ha apressat a denunciar-ho a la fiscalia. I que en aquest tema s’han posat d’acord ràpidament amb el govern central del PSOE-Podemos, i han donat instruccions a les ambaixades perquè desmenteixin rotundament tal aberració. Que aportin tota la documentació que la RAE els ha facilitat via valisa diplomàtica. Llegim en rotatiu independent, però, que aquesta noticia és una cortina de fum, orquestrada per les clavegueres de l’Estat, per posar en contradicció la política lingüística del PP i afins. Tot just enviat aquest article al diari, m’avisen que tot plegat és una fake new com una casa de pagès. Ho sento.

21 d’abril de 2021

RETORN A LA METAFÍSICA

Alguns tenim la impressió que la pandèmia ens ha retornat a les coves de la metafísica i de l’especulació més improductiva sobre el sentit de l’ésser i del no-res. Com si la tradició judeocristiana i els placebos de tota altra religió s’haguessin esfumat d’un dia per altre i la gran majoria hagués abraçat el nihilisme o s’hagués inoculat un pessimisme crònic schopenhauerià. La Covid ens ha desposseït de certeses i veritats i ens ha instal·lat en el dubte i el relativisme sistèmics, i en última instància en un misticisme redemptorista. El que sí que gairebé totes i tots estem experimentant és que aquest món és una vall de llàgrimes en el 99% dels casos i nosaltres uns mers accidents. Ni governants ni científics ni farmacèutiques ni els àngels de la guarda acaben de dar-nos cap seguretat. Ni molt menys ens auguren un futur millor que el que hem viscut aquest any i mesos de la bèstia. Com si el virus ens hagués despullat de realitats, de matisos i òbviament d’utopies. Com si s’hagués desnaturalitzat el món que ens conté, amb el seu esplendor, excessos i misèries, i estigués dient foteu el camp d’aquí que ho heu empastifat tot amb la vostra supèrbia i voracitat extractiva i manipuladora. Segur que hi ha gent que s’ha posat a llegir desesperadament Dante, Voltaire, Baudelaire, G. Bataille, Leopoldo Maria Panero, Bubobsky i els llibres Profètics, i a mirar al cel cada nit per si hi veu senyals de l’Apocalipsi.

Pandemiats, què som, què hi fem aquí, cap a on anem, han tornat a ser les preguntes fonamentals torturadores com quan ens iniciàvem en l’adolescència. Ja sigui perquè hem esdevingut pobres d’esperança, pobres d’esperit o pobres econòmicament o pobres de tot, ja sigui perquè hem comprovat definitivament que només és possible viure amb el soma, el calmant i antidepressiu del món feliç d’A. Huxley. Ja té sarcasme haver de tornar a preguntar-nos què som, què és realitat, què és aparença, què és veritat, què és mentida, què és el no-res o pitjor encara, què és el no-res anorreant! Que una entitat microscòpica ens superi letalment en tots els sentits és una brutal meravella de la creació. Ni les sectes han tret el nas per respondre aquestes qüestions que, gràcies al capitalisme, a la genealogia, la bioquímica, l’antropologia, a la sociologia i a la psicologia, ens semblava que ja teníem clares i superades.

17 d’abril de 2021

SOBRE L’ESCRIURE I EL PROJECTE DE CENTRE EDUCATIU

En el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques (o guies de puntuació/valoració de les característiques avaluables del producte/projecte/tasca/activitat), per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges; i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.

El professorat del centres ha de poder compartir el passos estratègics per aconseguir una bona comunicació escrita. D’aquí que dèiem que els documents bàsics de centre és important que en formalitzin pautes i defineixin els conceptes clau. No es tracta solament d’estructurar i instrumentalitzar els passos que convé seguir per escriure un text pertinent, coherent i cohesionat, sinó acordar, per exemple, què volem dir quan diem a l’alumnat que cal “planificar, organitzar, jerarquitzar, contrastar, comparar, i/o sintetitzar”.

14 d’abril de 2021

I QUÈ MÉS?

Quan s’acabi d’enterrar el Procés, en bona part per obra d’alguns dels mateixos protagonistes que l’iniciaren, per la contundent eficàcia de la sala penal del Tribunal Suprem i la Fiscalia i en part pel cansament, encara que amb els ideals intactes, dels seus fidels creients, fa alguns dies que ens preguntem quina excusa faran servir els unionistes per rabejar-se contra l’autonomisme nacionalista català de nova factura que sembla que s’instal·larà a la Generalitat un dia d’aquests. Ja sabem que els espanyolistes sempre tenen a mà el comodins de la baralla contra la immersió lingüística i la unitat de la llengua, l’adoctrinament escolar, la TV3, el provincianisme de Barcelona, la insolidaritat fiscal, l’espoli de l’art de la Franja, el 3% dels governs Pujol, les miserables cinc copes d’Europa del Barça, i les autopistes de pagament. Precisament, com que ja sabem per on sortiran, estem ansiosos per saber de què més ens acusaran. Els pecats originals, si en tenim, ja fa temps que no ens fan ni fred ni calor. Tenim la pell de cocodril i, segons un lletraferit amb premi Nobel, estem malalts. D’una malaltia que no té remei. A no ser que ens afusellin a tots com proposava un militar jubilat. Al capdavall, qui no té un all té una ceba. Però aquests que no poden viure sense acusar la meitat dels catalans de tots els mals del món, no deixen d’excitar-nos la curiositat per saber quins de més sofisticats ens poden atribuir, després de cometre el pecat de sedició, el més repugnant del món. Poca broma, eh?, més de dos milions de catalans majors de setze anys assenyalats de per vida amb l’estrella de David de la traïció a la Pàtria!

Tot sigui per la curiositat, que és la clau del coneixement. I com que hi ha una majoria de catalans que no tenim manera de mitigar el nostre masoquisme, esperem amb candeletes la nostra nova crucifixió. Donar-los la idea que, aliats amb xinesos i russos, hem provocat la pandèmia de la Covid-19 en algun laboratori de les farmacèutiques catalanes o, més concretament, de la multinacional Grífols S.A. de Parets del Vallès, potser seria massa fort, no?. Ara que de més bèsties se n’han dit quan alguns diaris del règim ben informats van fer córrer que hi havia indicis que Putin tenia preparats 10.000 soldats per fer realitat la proclamació de la república catalana, “fictícia en dret”, de l’octubre de 2017.