23 de setembre de 2020

A PROPÒSIT DE LA MASSIFICACIÓ

Facin turisme interior! Vinguin a casa nostra aquestes vacances. Descobreixin el Pirineu de Lleida -suposo que volen dir de la província-. Gaudeixin del patrimoni natural, cultural, tradicional, que el espera a cada poblet de la nostra geografia. En fi, facin turisme de proximitat i descobreixin la Catalunya que només han vist de passada, per força o ocasionalment! Aquetes han estat les consignes de totes les administracions davant les restriccions que ha imposat la Covid19, i la gent que ha tingut vacances pagades o estalviades s’ha comportat tal qual. Amb una disciplina quasi germànica. I ara, fent balanços i avaluacions, resulta que la gent s’ha passat. Sobretot la bellesa natural ha patit excessos d’admiradors. S’han massificat les benaurances interiors! I ara ves per on, s’hauran de posar tanques al bosc, a les muntanyes, a la Pica d’Estats, i compte que no haguem de demanar tanda per visitar qualsevol poble que tingui una torre de guaita, una ermita, una església, unes cabanes de volta, un castell o unes cases pairals dels segles XII-XIII, àdhuc del XVII o del XVIII. Sort que, com diria Joan Fuster, les nostres contradiccions són les nostres esperances. Una, perquè tots aquesta gentada escampada per racons més habitualment solitaris de Catalunya ha salvat la temporada hotelera del país. I una altra perquè quan es llancen campanyes de l’estil descobriu Catalunya, als qui pertoqui que facin càlculs i posin condicions i restriccions i les avisin amb temps.

A veure si ens passarà igual amb el dit èxode de la gent que se’n va a viure als pobles a causa del bitxo, i s’hagin d’establir numerus clausus. Que després o demà mateix aquests poblets encantadors per als qui hi arriben de ciutat no es converteixin en un calvari perquè els molesten les campanes, la ferum del bestiar o el lladruc dels gossos a l’hora de la sesta. I l’alcalde o l’alcaldessa hagin de córrer a ampliar la xarxa de clavegueram, l’escomesa de la llum, a instal·lar algun parc infantil o a contractar un agutzil que, entre altres coses, mantingui nets els carrers, regui les flors dels parterres públics exigits pels nouvinguts i atengui en primera instància les seues queixes com si fos el regidor de barri o de districte. Doncs sí, val més prevenir que guarir. Però ull amb les campanyes publicitàries que no duen lletra petita!

16 de setembre de 2020

MALA PEÇA AL TELER

Amb la trencadissa o, dit més eufemísticament, atomització del que el periodisme anomena l’antic espai Convergent, entre els quals es troben, de moment, (si me’n deixo algun, perdonin-m’ho!), el PNC de Marta Pascal, els Convergents de Gordó, la Lliga de Barrio, Lliures de Fernández Teixidor, el PdeCat de Bonvehí, i els Junts per Catalunya de Puigdemont, per a la majoria de la gent que combrega amb l’independentisme, si no s’és numerari o simpatitzant d’alguna de les capelletes citades, decidir el vot a les urnes autonòmiques es pot convertir en una mena d’expedició a la cerca dels matisos de la neu al cercle polar àrtic, sense ser ni de lluny un enui. Decapitats, desapareguts o exiliat, Pujol, Mas i Puigdemont, la política catalana independentista s’ha convertit, (ja es vaticinava quan el president Pujol plegaria i ves si no forma part de l’ADN del catalanisme almenys a partir de 1900) en un regne de taifes. En un espai on egos, cognoms, famílies, cercles d’afins i d’amistats, posen límits a les seues parcel·les per qüestions merament personalistes, i el gran i transcendental projecte de nació es converteix en pugnes pels detalls, els matisos, les manies, les maneres, els calendaris, les formes, les impressions i les situacions personals. Un poti-poti de misèries humanes que no porten enlloc. L’objectiu primordial, la independència de Catalunya, es dilueix en una mar de peixos de colors que el Tauró Estat sempre es cruspirà amb l’alegria que fa no haver d’esforçar-te per engolir-te’ls gairebé sense mastegar.

Aleshores, la gent normal i corrent, que desitja la independència i que tenia la il·lusió fa tres anys que era tocant a mà, en quines sigles, en quin o quina líder/lideressa (?), ha de confiar? En la línia roja ideològica que delimita i distancia cada formació? No ens facin riure. Per això ja tenim els unionistes. Per a fer aquest viatge d’esmicolament de l’ideari independentista no calien tantes alforges. No calien tantes conversions ni tantes pujades oportunistes al carro que estiraven i tiben sobretot Òmnium, l’ANC o els CDR i la CUP. I es dirà qui llegeixi: i ERC! Doncs, preguntin-se simplement amb qui governarà o podrà governar ERC si guanya les properes eleccions catalanes. De fet, tant si guanya com si no, ja sabem quin és el seu pragmàtic i modulant full de ruta des de la seua fundació l’any 1931.

9 de setembre de 2020

PANEM ET CIRCENSES

Encara haurem d’agrair a Messi i a tot l’entorn blaugrana que ens hagi distret hores i dies de la tenalla de la Covid que ens tortura sense pietat. Com deia el poeta romà Juvenal, panem et circenses són la millor manera de desviar l’atenció d’allò que realment és important i preocupant. I en conseqüència pa i futbol, pa i braus, festa farina i forca (en el sentit de l’ajusticiament a la forca) que deien, segons llegeixo a Nàpols en l’època borbònica en el segle XVIII, no deixen de ser una vàlvula d’escapament per atenuar el nostre estrès, la nostra angoixa, el nostre neguit o les nostres pors, que segons preveuen els àugurs, i els indicadors econòmics i socials seriosos, aniran en augment així que encarem la tardor (com passa cada final d’estiu però de manera superlativa). Un altre lenitiu, en certa manera sempre però mol més reconfortant en temps convulsos i crítics, ho són totes les manifestacions culturals, les populars i les cultes. No poder celebrar la festa major o la menor, és i ha estat i serà una estocada mortal. No poder aixecar castells, fer alifares multitudinàries, ballar fins a l’extenuació a les revetlles o deixar de jugar amb les batalles d’escuma i les tomatades ens ha conduït a un estat catatònic preocupant i difícil de revertir sanitosament. Per això és tan important que les manifestacions culturals hagin estat declarades serveis essencials, com ja va fer el govern alemany en el moment del màxim confinament.

Mentre debatem la tornada a l’escola i a les fàbriques i continuem recordant-nos de prendre les precaucions bàsiques, sí, que recomencin ja la lligues de futbol, de bàsquet i totes les altres, Que no parin en tot l’any els grans slams de tennis, els tours i els esports d’hivern quan sigui l’hora. I com que són més convenients que mai per al manteniment de la salut física, moral i psicològica, que aquests espectacles, sobretot el del futbol, siguin tots televisats i en obert. Que hi pugui accedir tothom gratuïtament i a tota hora. I si massa pa engreixa o massa circ embafa, practiquem la meditació i fem dejunis reparadors. I, quan ens cansem d’interioritzar-nos o de desprendre’ns del propi cos per flotar entre ingravideses espirituals, tinguem en compte que avui dia hi ha pa i circ per a totes les butxaques i tots els gustos. Perquè, com deia Byron, si deixem de crear deixem d’existir.

2 de setembre de 2020

I CONTINUA EL MALSON

Se n’ha anat l’agost, s’ha acabat per a la gran majoria de la gent el període de vacances mentals o físiques, i la Covid continua tan viva com mai. Amb tota naturalitat ja comencem a parlar del primer any de la pandèmia, amb la seguretat que l’acció vírica de moment és impertorbable i en té per dies. Ens podria apaivagar el malson el fet que russos i xinesos ja hagin patentat sengles vacunes, però per aquests nostres verals, que jo hagi oït, de la solució russa o xinesa, de moment, no se’n refia gairebé ningú, llevat suposem dels originaris d’aquells països. Ens refiarem més, segur, dels experts d’Oxford i de la que assagen els ianquis. Els experts ja ens varen dir des del primer dia que es va detectar la mala bèstia que aquesta havia arribat per quedar-se. Que amb pal·liatius i vacunes quan hi fossin, hauríem de conviure-hi com ho fem amb la grip, la Sida, i les quasi erradicades al primer món meningitis, verola o xarampió. El que no preveia ningú dels mortals, ni cap govern del color polític que fos, inicialment, eren les conseqüències que tindria el virus sobre la vida social, econòmica, cultural, psicològica i de tota mena sobre l’esdevenir de cada dia. Que originaria una crisi colossal en tots els aspectes i que aquesta no tindria data de caducitat fins que la solució màgica de la vacuna hi posés remei. I que obligaria a fer una despesa pública molt per sobre de les capacitats pressupostàries dels Estats.

Ara ens trobem que la realitat ha superat amb escreix qualsevol previsió, i si ja vivíem del crèdit, ara la dependència d’aquest recurs perquè no peti tot, és estratosfèrica. Els crèdits s’han de pagar i l’Estat ha de recaptar tant que pugui per fer rutllar la maquinària administrativa i de serveis. De manera que el més probable que ens espera a partir d’aquest setembre, és la patacada que rebrem i haurem de suportar (les famoses reformes) perquè l’Estat pugui cobrar els aproximadament 70.000 milions d’euros condicionats (dels 140.000) del fons de recuperació de la UE. Espanya, diguem-ho clar, no té altre remei que ser rescatada i això es traduirà, val més que m’equivoqui, en pujades de l’IVA, en un altre allargament de l’edat de jubilació, en la creació de nous impostos, en major liberalització del mercat laboral. I ens preguntem: s’haurà acabat aquest cop llançar els euros en “fiestas y festejos”?

26 d’agost de 2020

IMPRESSIONISME ABSTRACTE

Arriba un moment en la història de la pintura contemporània que l’artista més que pintar imatges de la realitat té la imperiosa necessitat de plasmar en una tela allò que la música i la poesia, sobretot, sempre ha format part de la seua essència: l’expressió de les emocions, els estats d’ànim, la cadència dels sentiments, la plasmació dels desigs, de les pulsions, de les al·lucinacions i fabulacions. L’impressionisme i l’expressionisme, caracteritzats uns i altres respectivament, pel traç delicat i minimal o per la gran llampassada; ja sigui per la delicada intimitat expressiva o, per contra, per l’entusiasta i generós vessament de colors sobre el llenç, com exultant la mateixa acció pictòrica; ja sigui , per tant, des de la necessitat de plasmar la instantaneïtat de la visió o ja sigui una romancera i sostinguda recreativa de la contemplació, a inicia de la dècada dels cinquantes del segle sobre la base de les matrius impressió i expressió s’hi afegeix l’abstracte. I la pintura deixa de ser representació de l’observat per passar a expressar radicalment interioritats anímiques i cordials, conscients i inconscients, en la seua, possiblement, única manera de fer-les ostensibles: en la inconcreció, la Indeterminació, la vaguetat, l difús, l’eteri, el nebulós, sinònims tot ells del concepte abstracte.

I des de fa setanta anys que no hem progressat en cap altra direcció que no sigui afegint-hi a tot plegat el minimalisme abstracte, una mena de néant pretesament filosòfic, o intel·lectualitzant les plasmacions emotives, impulsives i gestualment alliberadores amb simbolismes icònics i al·legories sinuoses que pretenen remetre’ns al primitivisme esquemàtic de les pintures rupestres. Aquests abstractes pictòrics evidentment que expressen la fi de la modernitat en el sentit de la preponderància de la lògica i de la raó per ordenar el món i la nostra percepció del que l’habita. Les postguerres, sobretot de les guerres mundials, han generat unes tabulae rasae respecte dels fonaments en què se sostenien els sistemes prebèl·lics. S’esmicolen les utopies comunitaristes i la fe en els valors humanitaristes, i les arts s’entotsolen i es refugien en intimismes, en autismes, en torres d’ivori com si el relat psicoanalític de la pròpia descomposició vingués a significar el testimoni del desmembrament i la ruïna socials.

19 d’agost de 2020

LA FELICITAT

Ser feliç, sentir-se feliç, és a què aspira tota persona, tot animal i tota cosa animada (i potser inanimada). Només cal aprendre a morir. A morir un mica cada dia així que hom naix, com deia el poeta. I admetre que gairebé tot en aquest món és contingent, atzarós i fugisser. Però que en l’ordre de prioritats hi ha la cerca de la tranquil·litat de l’esperit, de l’ànima i del cor. Sembla ser que hi ha dues màximes per a la consecució de la felicitat: conèixer-se un mateix i acceptar-se i viure còngruament amb les lleis de la natura. Des de 2012 es publiquen els World Happiness Report on es classifiquen els països/els Estats més feliços del món, en què el grau de felicitat de la seua població es mesura d’acord amb els paràmetres de PIB per càpita, esperança de vida saludable i suport social. Normalment solen liderar aquest rànquing els països nòrdics d’Europa. Però la realitat és que si analitzem les dades sobre suïcidis que ens forneix l’Organització Mundial de la Salut observem que, paradoxalment, els Països amb més renda per càpita són els més rellevants en nombre de persones que es lleven la vida. Els diners ajuden però no són els indicadors principals de felicitat. L’índex de morts per violències vàries, de desplaçats i migrants per necessitats diverses, també desmenteixen en bona part els paràmetres de mesura utilitzats pel Report.

En canvi, tenim poques dades que relacionin el nivell de cohesió social amb el nivell de felicitat de la població mundial. Que correlacionin la solidesa i la intensitat de les relacions de confiança, de generositat, de cohesió grupal, de compartició d’identitats i de participació ciutadana en la vida política amb els graus de felicitat. Un els indicadors en aquest sentit és precisament el nivell de resistència i capacitat de resposta social, comunitària, als desastres naturals o a les pandèmies víriques, com la que ens subjuga des de l’inici d’any. Les societats són més felices com més solidàries són davant tots els reptes que té plantejat el nostre món: des del manteniment de l’ecosistema natural fins a l’acompanyament i el suport a les soledats, a les malalties, a les llibertats individuals en l’ordre del respecte escrupolós als drets humans universals. Perquè estarem d’acord que la felicitat no és correspon només a la ràtio de gent que riu, canta i balla així que es lleva cada dia.

12 d’agost de 2020

DECIDIR

Davant la complexitat, la pluralitat, la diversitat del nostre món se’ns fa molt difícil decidir el millor per a la major part de persones. Estar entre Escil·la i Caribdis és una expressió que significa trobar-se enmig de dos perills de manera que si proves d’allunyar-te’n d’un provoca que caiguis en l’altre. Dit d’una altra manera, seria com trobar-se entre l’espasa i la paret. Sempre es pot nedar entre dues aigües. Que es com dir que no et vols mullar i optes per l’ambigüitat, per una de freda i una de calenta. Que vindria a ser l’exemple de la solució salomònica, una manera, elegant i cínica, de rentar-se les mans, perquè, en el fons, no acaba satisfent ningú. Ara bé, una cosa és decidir sobre un mateix, i una altra sobre els altres. Si tu t’equivoques amb la teua vida, ja t’espavilaràs o ja t’espavilaran. Si erres en la decisió que prens sobre els altres, les conseqüències poden ser catastròfiques. Si l’encertes, però, no esperis cap reconeixement, és el que la majoria “sabia” què calia fer. Per decidir sobre els altres cal haver avaluat fredament, els pros i els contres, les conseqüències vàries. Cal, per tant, tenir coneixements d’allò de què es tracta, una determinada intuïció, experiència, mà dreta i mà esquerra, arguments suficients com per responsabilitzar-se per a bé o per a mal del que es decideixi. 

El problema el tenim quan en política els qui han de decidir no tenen cap de les capacitats que se’ls suposa que han de tenir. Hi ha països en què per exercir d’alcalde has de passar un examen. En les nostres latituds se sobreentén que els qui hauran de presidir les institucions públiques té la suficient formació i capacitat com per dirigir-les. Que compta evidentment amb un equip de regidors, consellers, diputats que tenen els coneixements per fer-se càrrec de les àrees que se’ls encomanaran. I en darrera instància hi ha els funcionaris que saben exactament el que cal fer. I, encara, els assessors, càrrecs de confiança, que reblaran el clau de la seguretat i la pertinència de les decisions que s’hauran de prendre en cada moment. El més sorprenent és que, per més important que sigui qui hagi de decidir, sempre hi ha algú que per sobre que és qui realment acaba tenint la darrera paraula. Algú que els simples mortals no sabem mai  exactament qui és, es digui FMI, Opus Dei, Club Bilderberg, el G7 o els de l’Íbex 35.