OBVIETATS

Hi ha assumptes en l’esdevenir de l’existència de les nacions, dels Estats o de les relacions humanes, tant delicats per la naturalesa de la seua complexitat que per més ideologia, per més sentiments, per més sofisticats raonaments que s’hi confrontin, no en modificaran la rel o l’essènia del conflicte, de les desavinences, les disputes, la brega o, en algun moment, no evitaran l’esbatussada. Aquest és el cas de Ceuta i Melilla: per més espanyolíssimes que siguin és obvi que el regne del Marroc les reclamarà sempre. O el cas de Gibraltar: és tan palmari que el regne d’Espanya el pretendrà sempre! O el de Catalunya i Euskadi: que per més pacificats o conformats que sembla que estiguin, sempre hi haurà qui en reclamarà la independència d’Espanya. El mateix que alguns ciutadans de l’antic regne de Lleó que sempre reivindicaran no formar part de l’autonomia de Castella i Lleó. O tan evident com que ni Vox ni PP ni el sursuncorda aturaran la immigració magribina, subsahariana i sud-americana. No és que aquests problemes siguin irresolubles, que ho són i ho seran mentre el món el regeixin els quatre o cinc que ho controlen tot, és que aquestes qüestions conflictives formen part malauradament del moll de l’os d’algunes ideologies polítiques. Són a la base del seu ideari, de la seua identitat, de la seua pròpia existència, de la seua iconicitat. Com passa també amb la catalanofòbia i la batalla contra el català. Sense un programa xenòfob, anticatalanista, racista i antifeminista alguns partits no podrien existir. És allò de t’odio, però et necessito per odiar-te, perquè és la raó de la meua existència.

Perquè també és clar com l’aigua que Catalunya no aconseguirà, forsitan numquam, un sistema fiscal propi ni tan sols un finançament singular, com tampoc el traspàs de la gestió d’estrangeria o de l’aeroport del Prat. L’únic sentit que té continuar permanentment reivindicant el mateix sense aconseguir cap de les demandes, només es justifica perquè els partits que les fan viuen precisament de fer bullir l’olla de la Il·lusió, de prometre el Paradís o la lluna en un cove. Potser sí que la política, deia Von Bismark, és l’art del possible. O potser volia dir que és l’art de fer creure que és possible?. El pragmatisme recomana tocar de peus a terra, paciència, tenacitat i saber aprofitar l’ocasió. Ergo, el peix al cove de sempre.

La cultura a les terres de Lleida de 1900 a 1936

Josep Borrell Figuera

«Sempre havíem tingut una fe sòlida en els destins d’aquesta futura gran ciutat interior; en cap altra de Catalunya havíem sabut descobrir uns indicis tan evidents de frisances ciutadanes com a Lleida. No vacil·lem: després de Barcelona, Lleida; aquest és el nostre destí»

Carles Capdevila (La Publicitat, 5-X-1928)

1. INTRODUCCIÓ

Vistos globalment aquests trenta-sis anys de la nostra història contemporània i comparats amb els anys anteriors i immediatament posteriors, es pot afirmar que Lleida i les seves comarques viuen el període cultural més ric, vibrant i esplendorós. En aquests anys, Lleida, paral·lelament a la seva configuració com a ciutat mitjana i de serveis i a la seva articulació com a capital efectiva del territori i de l’Occident català, no solament s’incorpora a la dinàmica general de la política catalanista -sobretot a partir de l’assumpció d’aquest ideari per part de Joventut Republicana cap a 1907 quan la presidí Humbert Torres, que, com diuen R. Sol i C. Torres, “s’afermà en les bases populars i camperoles” i s’estengué progressivament per totes les comarques-, sinó que es troba que coincideixen una generació d’homes d’acció política i cultural, d’una gran personalitat i d’una categoria humana i intel·lectual compacta, influent i molt efectiva socialment.

Joan Bergós, Romà Sol i Mestre, Alfred Perenya, Humbert Torres, Enric Arderiu, Amali Prim, Felip Solé i Olivé, Josep Pinyol, Salvador Roca i Lletjós, M. Gili i Gaya, Frederic Godàs, Magí Morera, Josep Estadella, Jaume Agelet, Joan Santamaria, Mn. Anton Navarro, els germans Xuriguera, Xavier Gosé, Francesc Morera, Adolf Florensa o Ricard Viñes, Enric Granados, Emili Pujol, per citar-ne alguns dels més representatius, foren els artífexs d’aquesta gran transformació moderna de la vida cultural de les comarques de Ponent, de la superació del localisme i la plena integració en el corrent general de la cultura catalana i de la definició d’una política cultural basada en el reforçament de les institucions educatives, en el rellançament d’empreses culturals iniciades a tombant del segle (els Jocs Florals, el Centre Excursionista o l’Orfeó Lleidatà) i en la creació de nous equipaments (museu, arxiu, escola de música, Liceu Escolar), associacions (Ateneu Lleidatà) i mitjans d’informació i divulgació (les revistes Lleida, Vida lleidatana o Pla i Muntanya a Balaguer) de la màxima importància per a la cohesió social ponentina i per a la vertebració d’una societat cultural madura, complexa, qualificada artísticament i respectada nacionalment i internacionalment. Lleida s’incorpora aixi als moviments modernista i noucentiusta i hi aporta en tots els camps figures d’una gran talla i talent artístics. Quan Magí Morera publica el 1908 el poemari Hores lluminoses, prologat per Joan Maragall, es tancava simbòlicament el període de la Renaixença. El mateix passava amb la pintura del seu germà Jaume Morera, de Xavier Gosé o d’Antoni Samarra, o amb la música d’Enric Granados, Ricard Viñes o Emili Pujol o l’arquitectura de Francesc Morera i Adolf Florensa.

Qualificació de la vida associativa i de l’activitat cultural en general, però també una major implicació de les institucions educatives, l’Institut General i Tècnic i l’Escola Normal, que cap a 1914 iniciaren una profunda renovació pedagògica (com ho havia fet el centre privat Liceu Escolar de la mà de Frederic Godàs el 1906), gràcies sobretot al compromís intel·lectual i ciutadà de professors, primer de Manuel Perenya i després d’Enric Arderiu, M. Gili i Gaya, Mn. Bonaventura Pelegrí, Salvador Roca i Lletjós, Trinitat Arnaldo, o Felip Solé i Olivé, Josep Pinyol i Jesús Sanz. Però al mateix temps, es consolidava una premsa comarcal (amb exemples tan interessants com Lo Pla d’Urgell -1912-, dirigida per Valeri Serra i Lo Pregoner -1921- per R. Saladrigues i Oller, ambdues de Bellpuig, Urgell-Segarra -1917- de Mollerussa, L’Escut -1923- d’Arbeca o Pla i muntanya -1926- de Balaguer) i sobresortien a les comarques personatges cabdals de la nostra història literària i artística, com el mateix Valeri Serra i Boldú de Castellserà, Josep Iglésies Guizard de Maldà. Joan Viladot i Puig d’Agramunt, Mn. Anton Navarro de Vilaller, Ramon Violant i Simorra de Sarroca de Bellera, el pintor Antoni Samarra de Ponts, Domènec Garrové i Joan Sauret de Balaguer o Joan Duch i el Dr. Cornudella de Juneda. Efectivament, Lleida i el seu territori s’integraven amb personalitat en el corrent general de la cultura catalana i la capital esdevenia, en diverses ocasions, punt de referència per a tot el país: el primer Congrés de l’Excursionisme Català de 1911, la celebració del V Congrès de Metges en Llengua Catalana el 1923 o, en el camp artístic, l’edició el 1933 de la revista Art, una de les darreres publicacions i manifestacions d’Avantguarda catalana abans de la Guerra Civil. I parlem de maduresa cultural i social en la mesura que al llarg d’aquests trenta-sis anys es van corporeïtzant tots els elements indispensables per a l’existència d’una dinàmica cultural efectiva, diversificada en tots els camps de la creació i present més enllà del propi terrer: els agents qualificats, els equipaments, els projectes i les polítiques culturals amb un sentit educatiu -pensem en les campanyes de promoció de la lectura, l’escriptura i la conversa en català de l’Ateneu Lleidatà-, la qualitat de les obres, la crítica i els mitjans de difusió, un públic lector i receptor amatent de l’obra artística i, sobretot, un esperit modern, cosmopolita.

GOSAR VOLER

Tots som humans, tots som veïns, tots vivim i morim Tots estimem, odiem, patim, dolem, aspirem, fantasiegem, però no tots som iguals. Ni tots del lloc que habitem, en som els seus gentilicis. Per tant, el primer terme de la divisa revolucionària, Igualtat, res de res. En aquest món, impossible d’aconseguir, ni amb la IA ni amb la penicil·lina. Només ens igualem pels extrems, per l’excepcionalitat: molt bo, molt dolent. La resta, el 99%, som mediocritas, terme mig amunt o avall,. És a dir, la gent corrent, els habituals, entre els quals es troben els jerarques, els nobles, els estúpids, els generosos, els avars, els complidors, els impostors, els malparits, els altruistes, els desertors i els alternatius. I tot i ser gent qualsevol, del 99% de què parlo, la cosa està molt mal repartida. De manera que el segon lema de la revolució, Fraternitat, difícilment té cap més sentit que no sigui en termes biològics, parentals. Perquè tothom sap que n’hi ha que tenen més o menys drets i obligacions, més o menys poder adquisitiu, més o menys poder polític, més o menys poder militar, més o menys Llibertat. O que tenen més o menys terra, nació, estat, tecnologia, medicines, metges, escoles, professorat, depressius, migrants, suïcides. Mes o menys felicitat, més o menys memòria col·lectiva dels fracassos i de les victòries, o recursos naturals. Que són més o menys orgullosos, tirànics, amables, humanitaris, violents, amorosos, més o menys educats i ensenyats. És la riquesa i la desgràcia de la Diversitat.

La qüestió, avui més que mai, se cenyeix sobretot en el voler poder. En el voler poder conviure. Voler poder ser catalans, per exemple. No és català qui viu i treballa a Catalunya. És català qui viu, arrela, treballa i vol ser català, és a dir, vol fer-se seu el patrimoni històric, material i immaterial de Catalunya, i participar a fer-lo viu i pròsper. Hom, qualsevol, no és mai del lloc on viu, treballa i paga impostos si no vol incorporar el seu haver els elements que defineixen la cultura patrimonial de la comunitat on viu. Si no vol compartir els signes identitaris. Hom no és perquè ho diu el DNI. Hom és el que vol poder ser. El que gosa voler ser. El problema de voler ser en els altres, de gosar ser membre d’una comunitat cultural (principis, models, hàbits, costums, usos, normes, mètodes...) implica negociació i consens.

REALPOLITIK

Si ERC tingués majoria absoluta al Parlament de Catalunya reiniciaria el procés cap a la independència? Si la tingués Junts, també? I si la tingués AC? Tothom sap quin és el pa que s’hi donaria i no m’imagino els herois que repetirien presó, exili i altres penalitats consegüents. Per tant, és una probabilitat remotíssima, malgrat que eixos partits se’n proclamin, d’independentistes. Ara, seria molt improbable que hi reincidissin si la majoria independentista depengués de les sumes que es poguessin fer entre ERC, Junts, AC i la CUP. No tant per les repercussions judicials i la frustració subsegüent, que també, sinó i principalment perquè el model d’independència dels uns té poc a veure amb la dels altres. Passaran molts anys perquè diferents partits polítics es posin d’acord a fer primer la independència i després a regir-la d’una manera o altra segons la ideologia llur. Després de la nefasta experiència de 2017 (una més en la història de les proclamacions secessionistes) la independència de Catalunya només serà si suma socialistes, liberals, conservadora, feministes, ecologistes, animalistes i frontistes nacionalistes no adscrits.

Ara (i a pesar del reset independentista de la passada Diada i del meu desig), tal com proclama el PSC i secunden ERC i Comuns, és temps de pacificació i del govern de tothom. Per tant, el temps de la realpolitik, de diners al cove. Perquè tothom sap, fins i tot i sobretot els neocatalans, que sense diners no es pot fer res més que prometre una terra promesa per a quan arribem a la fi dels temps, en què aleshores els qui hauran persistit en la fe veuran finalment sí acomplertes les profecies dels líders independentistes d’ara i d’abans: uns Països Catalans realment pacificats i santificats, amb casa i hortet per a tothom, escoles, hospitals i serveis socials modèlics. De moment, ja veurem si s’aprovarà el “nou finançament”, la gran il·lusió d’aquesta legislatura. Si avui ja és un patiment de la Conselleria d’Economia arribar a les necessitats de la gran majoria, com s’ho faran els governs successius de Catalunya per fer front, al ritme que anem, a les necessitats dels propers deu milions de catalans que ho demanaran tot i més? I a més, hauran de lidiar, segons preveuen les enquestes, amb els partidaris de la motoserra, que seran, com fins ara, els qui continuaran afluixant la mosca.

QUÈ HA D’ENSENYAR L’ESCOLA?

Un alumne, després de ser ungit amb olis amorosos d’infantil i primària, que inicia la secundària obligatòria, als 12 anys, a l’institut hauria d’arribar-hi educat en drets i deures. A l’institut s’hi hauria d’entrar bàsicament a consolidar i a ampliar naturalment els ensenyaments teòrics i pràctics, però també a reforçar els actitudinals i comportamentals referits als valors cívics i ètics de les societats democràtiques. La crisi de l’escola catalana és una crisi general en el context de les economies del campi qui pugui. I no radica només en si té capacitat per absorbir i gestionar la diversitat o fer efectiva la inclusivitat, sinó si ha de ser l’espai on s’ha de completar la seua condició de ciutadà. És a dir, si s’ha d’afermar l’aprenentatge en comportaments i en valors humans elementals, ineludibles, tant fisiològics, emocionals, comunicatius, com de raonament, d’esforç, de socialització i cooperació, atenció i respecte. Doncs, sí, l’institut també ha de reforçar la pràctica dels valors cívics i ètics de ciutadania (convivència, solidaritat, civisme, compromís, sostenibilitat ambiental, equitat...), que tan bé desplega i detalla el currículum d’Educció de Valors Cívics i Ètics quan ordena els ensenyaments de l’educació bàsica. El gran problema de l’escola hodierna radica tant en la ràtio d’alumnes per aula, la diversitat de l’alumnat, la manca de professionals per coadjuvar-la amb els professos referents com en el fet de saber exactament què ha d’ensenyar l’escola com a institució enfront de la barroeria de la política, de les desigualtats vergonyants del sistema capitalista.

A cops fa la impressió com si la majoria dels desequilibris socials i les causes que els generen tinguessin l’arrel en un dèficit d’ensenyament i d’educació escolars. Hom té la sensació com si l’Escola tingués la culpa de l’evasió d’impostos, de la corrupció institucional, de la guetització, del racisme, del masclisme, de l’edatisme, del consumisme o el negacionisme climàtic. Una institució escolar sense l’autoritat moral i instrumental per combatre la injustícia i la corrupció institucionalitzades, és impossible que guanyi la partida a la deshumanització que genera la dinàmica capitalista. Per què no reclamem que l’Escola sigui l’illa de la Utopia almenys durant els primers disset anys de vida de qualsevol persona?

EL RETORN ETERN

El concepte de l’etern retorn ve a dir que, cíclicament, el passat es repeteix. Però Nietzsche ho matisava èticament en el sentit que el que es repeteix cíclicament i infinitament, sense possibilitat d‘alteració, són les nostres experiències emocionals, sentimentals o la cerca de sentit de les limitacions vitals. Davant el determinisme històric i l’unamunià sentiment tràgic de la vida, o bé et deixes portar per un fàustic fatalisme, per la inèrcia, l’apatia, per un laissez faire derrotista, o bé lluites per ser capaç de suportar la càrrega del déjà vu i afrontes la vida amb resolució i determinació (això és succintament la idea del Superhome, tan mal interpretada pels totalitaris supremacistes). Però, la intel·ligència i la voluntat per superar esculls, dificultats, no sempre són a l’abast de tothom per fonamentar una fe de victòria o de superació. Alguns pessimistes, combatius contra el mateix pessimisme, de tant en tant, tenim la sensació que els homes i les dones no tenim manera de sortir del cercle viciós del “ja hi tornem a ser”, “ja tornem estar igual”, “no hi ha temps que no torni”. Com costa, oi?, contestar-nos-ho amb el “tornem-hi, que no ha estat res” o el “sant Tornem-hi”. La vida deu ser, de fet, un reiterat encadenament de caure i aixecar-se, i així fins al canyet. Lax’n’ Busto canta, a propòsit: “Caus a terra molt avall/creus que no te’n sortiràs/però amb els mesos te n’adones/que tornes a començar...”

També el retorn etern és el de la fi de les vacances o de la simple inactivitat laboral. I per a més del 40% d’aquesta gent que ha gaudit de l’estiueig, el tornar a patir el moderníssim estrès potsvacacional. Ai, que n’és de pesat el retorn a les rutines de sempre, després que s’ha gaudit del dolce far niente, després d’haver tingut la sensació de ser l’amo de la situació, quasi com el superhome nietzschià, però sense haver hagut d’esforçar-s’hi o potser sí en aquelles tasques domèstiques que hom no sol fer gairebé mai. I quanta literatura d’autoajuda, que no consola, per a la mitigació de la tristesa i la desgana del retorn!. La frase que més em recomano contra l’apatia d’haver de recuperar la verticalitat, és la que s’atribueix a Thomas. A. Edison i que diu: “No he fracassat. He trobat 10.000 soluciones que no funcionen.” Sí, em fan una mica d’enveja els qui, anyosos, ja estan de tornada de tot.

ALTER EGO?

Consuetudinàriament, els manuals, sobretot, d’història de l’art i de la literatura ens han transmès que cal diferenciar la vida privada de l’autor de la seua obra. Que el jo de l’obra i el jo personal no són el mateix. Que el creador és capaç de desdoblar-se i inventar altres jos, fins i tot el jo d’un narrador omniscient. amb qui pot sentir fílies i fòbies i fins i tot assemblar-s’hi com si fossin bessons. Ens ensenyaren, després, amb la idea de cercar la conciliació entre jos, que el jo de l’obra de creació no deixa de ser una màscara del creador, que en preserva la intimitat i li permet la llibertat d’imaginar, de ficcionar, de crear vides autònomes en escenaris conjecturats. Vides versemblants que tinguin una correlació empírica, fins i tot hiperreal, en contextos temporals i espacials diversos. Però, amb els anys, t’adones que la tradicional ocultació de la vida i les circumstàncies dels autors, el seus periples vitals, no és més que un acte de pudícia, de parapet, de salvaguarda de la pròpia llibertat i lliure albir. Però, al mateix temps, la pretesa dissociació entre un jo i l’altre, interpretat potser des d’una perspectiva psicoanalítica, és una manera de dir-nos a l’orella que l’essència, la substància del caràcter dels protagonistes de la ficció, dels seus arguments, dels conflictes eticomorals en què es debaten, són els del jo que els ha inventat. Que el jo de la ficció és una mena de pseudònim del mateix creador. Una projecció. Que tota obra d’art, en fi, és una recreació ideal del jo del creador. Sigui hiperreal, surreal o una exposició aparentment desinhibida del jo personal.

Dit això i a pesar de les reserves de la tradició acadèmica, soc un fervent partidari que almenys dels grans creadors se n’expliqui la vida a les aules. Vida que es dilueix en els personatges de les seues obres. Com en el cas de Lope de Vega, i els seus enamoraments un cop ordenat sacerdot. De com feia compatible J. Roís de Corella ser mestre en teologia i autor dels poemes eròtics més rellevants del segle XV. O les peripècies vitals de Gide a causa de la seua homosexualitat. Les turbulentes relacions de Pirandello amb el seu pare i l’adoració per la seua mare. O les penúries patides per Dostoievski, condemnat a mort, i commutada la pena, quatre anys en un camp de presoners a Sibèria, més sis anys de servei militar obligatori.

EL VALOR DE L'ART

Una manera de fer vacances és abandonar-te al pensiero debole. I és així que se m’acut preguntar-me: qui és qui atorga valor a una obra artística? Qui diu que una obra d’art és una obra mestra, una obra excepcional? Els professionals de la lectura, de la interpretació, de l’anàlisi, els qui d’aquell art en coneixen la seua història, n’han recopilat les seues tècniques, les seues evolucions i per tant tenen criteri per comparar, per acarar, per destacar.? O són els receptors, els qui en determinen el seu valor? El valor el dona la magnitud de la recepció; el nombre d’exemplars venuts, el nombre d’edicions? El valor, en l’era de la reproducció tècnica, seguint W. Benjamin a L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica de 1936, el determina no l’obra en si, la seua “aura”, sinó la política cultural predominant? El valor, com digué M. McLuhan, està en el mitjà i no en el missatge?. Una obra de creació adquireix la categoria de gran obra segons l’altaveu que la publicita? Els mitjans de comunicació que prescriuen les obres a destacar són consellers fiables o interessats? ¿El mateix podem dir de la selecció d’autors i d’obres que fan els diccionaris d’art, de literatura, de música o la Wikipedia? Una obra és més bona, més bella o tot el contrari en funció de la política cultura del règim polític que la sustenta? ¿Les productores, el seu màrqueting, la seua publicitat, conformen la percepció dels públics receptors, dels usuaris, d’allò que és bo o no ho és?

De raonar sobre el valor de l’art a fer-ho sobre la seua funció només hi va un pam. Ultra els motius personals de l’autoria, més enllà de la funció simbòlica (representació identitària, política, religiosa,,,) i de l’anomenada funció estètica, segons el cànon a l’ús d’un context històric determinat, per a què serveixen més les diferents formes i llenguatges de l’art? Per indagar en la realitat més enllà del relat oficial?. Per denunciar-la, per reivindicar-ne d’altres que els utilitarismes i mercantilismes de torn bandegen? Per corporeïtzar, com deia Aristòtil, l’essència secreta de les coses? En què radica la bellesa? En la mirada del receptor, en la intenció del creador o en la interpretació dels experts? La creació artística no pot sostreure’s a esdevenir un metallenguatge de la història si mateixa, a convertir-se’n en un fidel mirall.

EL MITE NECESSARI

Primer fou la consciència de la incapacitat de fer, de resoldre, de controlar o d’entendre diversos fenòmens naturals: per què?. Segon: com a conseqüència: frustració, preocupació i por. Tercer: activació dels ressorts de la imaginació i de la invenció. Algú, alguna cosa més enllà de nosaltres, del nostre abast, ha desentranyat el misteri. Un ésser superior, màgic, que és capaç, té el poder, no solament de donar sentit a l’inexplicable sinó d’explicar-nos el perquè. I així naixen les llegendes, els mites, els deus i la seua narrativa. En els temps primigenis i indeterminats, de naturalesa extraordinària, però semblants a nosaltres, a la nostra humanitat, i que graciosament o dramàtica han anticipat i resolt o han complicat els nostres entrellats. Fonamentalment, els conflictes en les relacions interpersonals i específicament familiars, el sentiment de propietat, les pulsions sexuals incontrolades (posteriorment antinaturals i criminalment reprimides), el repudi, la justificació de les jerarquies socials o el desig d’apropiació de l’altre, el seu espai, la seua intimitat. I és així com els homo sàpiens els hem convertit en codis subconscients reguladors de la cultura del bé i del mal, en els models originals del nostre comportament social. I és així que naixien, vingué a dir S. Freud, el Tòtem, l’avantpassat comú protector de la tribu, i el Tabú, la prohibició. I és així que s’originaren els arquetips, les icones, les teatralitzacions, els rituals i els principis ètics, la norma moral i la culpa. Les religions. Els prínceps i els reis. Els dictadors, els imperialistes i els colonitzadors. El mite és el relat del nostre perdó o la nostra condemnació, de l’alliberament de les nostres limitacions, de la nostra finitud i, fins i tot, de la nostra glorificació.

Cert, el mite, com analitzava I. Kristeva, l’excelsa especialista sobre el tema, és una estructura narrativa que opera contínuament, tant simbòlicament com normativament, en les nostres vides, en l’organització de les nostres societats, en la política, la cultura, la llengua, l’art, la religió, les relacions afectives I solidifica els marcs mentals amb què la majoria pensem, actuem, desitgem, avaluem. Possiblement és Antígona i tot el cicle tebà un dels relats mítics que més ens explica. Diu Antígona: ”no vaig néixer per compartir l’odi, sinó l’amor”.

DE SEGURETAT CIUTADANA

Segons les enquestes, la seguretat pública és una de les principals preocupacions de la ciutadania, juntament amb el problema de l’habitatge. Uns desassossecs, però, que són inversament proporcionals al barri on habiten els enquestats. Més inseguretat en urbanitzacions, zones altes urbanes i habitatges dispersos a l’horta o l’extraradi, és a dir, on les rendes solen ser més altes, i per contra menys maldecap per la seguretat on més dificultats hi ha per viure, en tots els sentits, i sobretot per disposar d’un habitatge, precisament en el centres històrics, barriades, suburbis i ravals. És un obvietat que qui més té o disposa més tem que li ho sostraguin, robin o furtin. I que qui menys té o disposa tingui més dificultats per accedir al mínim vital. Amb totes les excepcions que vulguin, el que realment em té distret és la manera com la dreta política, que també en fa bandera en les seues prioritats de govern, planteja resoldre aquests problemes i com els sol solucionar, cosa que no resol mai tal com fa l’esquerra, allà on governa. Suposo -un servidor acostuma a apreciar les bones lleis- que la prioritat de la gent d’ordre conservadora no és altra que complir i fer complir, per exemple, la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (que en recomano la seua lectura atenta), de 30 de març de 2015.

En les consideracions, es diu que “tota incidència o limitació en l’exercici de les llibertats ciutadanes per raons de seguretat s’ha d’emparar en el principi de legalitat i el de proporcionalitat en una triple dimensió: un judici d’idoneïtat de la limitació (per aconseguir l’objectiu proposat), un judici de necessitat d’aquesta limitació (entès com la inexistència de cap altra mesura menys intensa per aconseguir el mateix fi) i un judici de proporcionalitat”. Vist tot plegat i tenint present que no ens sortim o no del tot, els governants, de tots els colors i els de dretes especialment -que es pressuposen més eficients- no s’estan de romanços: més policia, més càmeres, més satèl·lits espia, més severitat sancionadora, més agilitat punitiva. I, si cal, confinaments i deportacions. Però al fina, som al mateix atzucac. No resolem els conflictes ni els problemes, només pedaços, perquè abordar les causes socials que els provoquen és molt complicat. Mai no se’n veuen els efectes i les urnes són les que manen.