5 de maig de 2021

RECONEIXEMENTS

Avui, segons els qui decideixen aquestes commemoracions, se celebra mundialment el dia del/de la bacteriòleg/òloga i del/ de la laboratorista clinicorista, és a dir dels i de les qui treballen en laboratoris clínics. I, també, se significa internacionalment enguany, d’acord amb fonts similars, els/les treballadors/res sanitaris/àries i assistencials. No sé si fa anys que se celebren aquestes diades o són una iniciativa propiciada pels estralls que ha provocat i està generant la pandèmia. Com sigui que s’hi hagi pensat ara o ja fa temps, tothom deu estar d’acord que són recordatoris molt adients i merescuts. I l’interessant és que, com la majoria de reconeixements, contenen en si mateixos un objectiu reivindicatiu: que no deixem de prioritzar en els pressupostos el sector de la salut pública i universal. Salut física, salut mental, salut emocional, salut anímica, que totes s‘interrelacionen i interactuen. Recordatoris honorífics d’un dia o de tota una anyada que ens toquen el cor, que fan que empatitzem amb els col·lectius de professionals que treballen perquè la vida encara tingui sentit. Molt i molt bé que es dediquin dies a totes les coses bones d’aquest món i a tothom que fa alguna cosa de profit. Tanmateix els honors, si no tenen conseqüències, es queden en simples flors d’un dia. Si no hi ha compromisos ferms per part dels governs i de cadascun dels nosaltres perquè els commemorats ho siguin amb tota la dignitat i solvència, els homenatges són mers focs d’encenalls. S’evaporen com el dia de la terra, el dia dels oceans o el dia internacional de les muntanyes.

Commemorar vol dir fer solemne memòria. I solemne vol dir que hauria d’implicar que els governs que no fan els deures amb els reconeguts un dia a l’any, fossin apartats de les poltrones. Que els qui destrossen mars, muntanyes, la terra entera, que fossin confinats en els deserts que estan provocant perquè experimentessin el que val un virus letal, un arbre, una mar, una muntanya, un ecosistema. El més decebedor de la nostra història com a humans és que la civilització no ha fet més que, com diu algú que no recordo, refinar el vici en lloc de perfeccionar la virtut. Sempre ens oblidem dels més bàsic: que els boscos existien abans que els humans i els simis, i mai no es podien imaginar que els poblarien energúmens i que els votaria la gent.

28 d’abril de 2021

UNA NOVA LLENGUA ESPANYOLA

Segons m’informen lingüistes, catedràtics de les més prestigioses universitats d’Occident, han arribat a la conclusió, després de moltes enquestes, enregistraments de veu i comprovacions, que l’andalús, considerat fins abans d’ahir un dialecte de l’espanyol, és una llengua amb totes les propietats i les característiques que defineixen el sistema d’una llengua. El dictamen s’acaba de publicar a Science, Nature i a gairebé totes les revistes de lingüística del món hispà i anglosaxó. Per tant, a l’estat espanyol, al castellà, al català, el valencià, el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc, el formenterenc, el xampurrat, el bable, la fabla, el gallec, l’eusquera, el guanche canari i alguna altra modalitat de parla que encara està en estudi –com és el cas del murcià i de l’extremeny–, cal sumar-hi ara l’andalús per a major glòria de la diversitat lingüística pàtria. Per descomptat, la RAE s’ha revoltat i ha envaït protestes a tots els departaments de llengües romàniques del món, i ha denunciat els fets al Tribunal del Drets Humans, a la UE i a la Biblioteca del Congrés del EUA, i ha comminat tots els corresponents de l’acadèmia de la llengua espanyola escampats pel món que rebatin a tots els fòrums possibles una tal barbaritat científica. El govern espanyol, per la seua part, ha pres la iniciativa, mitjançant el Instituto Cervantes i la Biblioteca Nacional, d’enviar legacions a tots els ministeris de Cultura dels països les universitats dels quals han emès aital barbaritat per tal de rebatre-la amb un arsenal de raons incontestables.

Es diu que els primers a celebrar-ho han estat els departaments de lingüística de les universitats andaluses. I el primer a lamentar-ho, òbviament, el govern del PP, que ja s’ha apressat a denunciar-ho a la fiscalia. I que en aquest tema s’han posat d’acord ràpidament amb el govern central del PSOE-Podemos, i han donat instruccions a les ambaixades perquè desmenteixin rotundament tal aberració. Que aportin tota la documentació que la RAE els ha facilitat via valisa diplomàtica. Llegim en rotatiu independent, però, que aquesta noticia és una cortina de fum, orquestrada per les clavegueres de l’Estat, per posar en contradicció la política lingüística del PP i afins. Tot just enviat aquest article al diari, m’avisen que tot plegat és una fake new com una casa de pagès. Ho sento.

21 d’abril de 2021

RETORN A LA METAFÍSICA

Alguns tenim la impressió que la pandèmia ens ha retornat a les coves de la metafísica i de l’especulació més improductiva sobre el sentit de l’ésser i del no-res. Com si la tradició judeocristiana i els placebos de tota altra religió s’haguessin esfumat d’un dia per altre i la gran majoria hagués abraçat el nihilisme o s’hagués inoculat un pessimisme crònic schopenhauerià. La Covid ens ha desposseït de certeses i veritats i ens ha instal·lat en el dubte i el relativisme sistèmics, i en última instància en un misticisme redemptorista. El que sí que gairebé totes i tots estem experimentant és que aquest món és una vall de llàgrimes en el 99% dels casos i nosaltres uns mers accidents. Ni governants ni científics ni farmacèutiques ni els àngels de la guarda acaben de dar-nos cap seguretat. Ni molt menys ens auguren un futur millor que el que hem viscut aquest any i mesos de la bèstia. Com si el virus ens hagués despullat de realitats, de matisos i òbviament d’utopies. Com si s’hagués desnaturalitzat el món que ens conté, amb el seu esplendor, excessos i misèries, i estigués dient foteu el camp d’aquí que ho heu empastifat tot amb la vostra supèrbia i voracitat extractiva i manipuladora. Segur que hi ha gent que s’ha posat a llegir desesperadament Dante, Voltaire, Baudelaire, G. Bataille, Leopoldo Maria Panero, Bubobsky i els llibres Profètics, i a mirar al cel cada nit per si hi veu senyals de l’Apocalipsi.

Pandemiats, què som, què hi fem aquí, cap a on anem, han tornat a ser les preguntes fonamentals torturadores com quan ens iniciàvem en l’adolescència. Ja sigui perquè hem esdevingut pobres d’esperança, pobres d’esperit o pobres econòmicament o pobres de tot, ja sigui perquè hem comprovat definitivament que només és possible viure amb el soma, el calmant i antidepressiu del món feliç d’A. Huxley. Ja té sarcasme haver de tornar a preguntar-nos què som, què és realitat, què és aparença, què és veritat, què és mentida, què és el no-res o pitjor encara, què és el no-res anorreant! Que una entitat microscòpica ens superi letalment en tots els sentits és una brutal meravella de la creació. Ni les sectes han tret el nas per respondre aquestes qüestions que, gràcies al capitalisme, a la genealogia, la bioquímica, l’antropologia, a la sociologia i a la psicologia, ens semblava que ja teníem clares i superades.

17 d’abril de 2021

SOBRE L’ESCRIURE I EL PROJECTE DE CENTRE EDUCATIU

En el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques (o guies de puntuació/valoració de les característiques avaluables del producte/projecte/tasca/activitat), per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges; i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.

El professorat del centres ha de poder compartir el passos estratègics per aconseguir una bona comunicació escrita. D’aquí que dèiem que els documents bàsics de centre és important que en formalitzin pautes i defineixin els conceptes clau. No es tracta solament d’estructurar i instrumentalitzar els passos que convé seguir per escriure un text pertinent, coherent i cohesionat, sinó acordar, per exemple, què volem dir quan diem a l’alumnat que cal “planificar, organitzar, jerarquitzar, contrastar, comparar, i/o sintetitzar”.

14 d’abril de 2021

I QUÈ MÉS?

Quan s’acabi d’enterrar el Procés, en bona part per obra d’alguns dels mateixos protagonistes que l’iniciaren, per la contundent eficàcia de la sala penal del Tribunal Suprem i la Fiscalia i en part pel cansament, encara que amb els ideals intactes, dels seus fidels creients, fa alguns dies que ens preguntem quina excusa faran servir els unionistes per rabejar-se contra l’autonomisme nacionalista català de nova factura que sembla que s’instal·larà a la Generalitat un dia d’aquests. Ja sabem que els espanyolistes sempre tenen a mà el comodins de la baralla contra la immersió lingüística i la unitat de la llengua, l’adoctrinament escolar, la TV3, el provincianisme de Barcelona, la insolidaritat fiscal, l’espoli de l’art de la Franja, el 3% dels governs Pujol, les miserables cinc copes d’Europa del Barça, i les autopistes de pagament. Precisament, com que ja sabem per on sortiran, estem ansiosos per saber de què més ens acusaran. Els pecats originals, si en tenim, ja fa temps que no ens fan ni fred ni calor. Tenim la pell de cocodril i, segons un lletraferit amb premi Nobel, estem malalts. D’una malaltia que no té remei. A no ser que ens afusellin a tots com proposava un militar jubilat. Al capdavall, qui no té un all té una ceba. Però aquests que no poden viure sense acusar la meitat dels catalans de tots els mals del món, no deixen d’excitar-nos la curiositat per saber quins de més sofisticats ens poden atribuir, després de cometre el pecat de sedició, el més repugnant del món. Poca broma, eh?, més de dos milions de catalans majors de setze anys assenyalats de per vida amb l’estrella de David de la traïció a la Pàtria!

Tot sigui per la curiositat, que és la clau del coneixement. I com que hi ha una majoria de catalans que no tenim manera de mitigar el nostre masoquisme, esperem amb candeletes la nostra nova crucifixió. Donar-los la idea que, aliats amb xinesos i russos, hem provocat la pandèmia de la Covid-19 en algun laboratori de les farmacèutiques catalanes o, més concretament, de la multinacional Grífols S.A. de Parets del Vallès, potser seria massa fort, no?. Ara que de més bèsties se n’han dit quan alguns diaris del règim ben informats van fer córrer que hi havia indicis que Putin tenia preparats 10.000 soldats per fer realitat la proclamació de la república catalana, “fictícia en dret”, de l’octubre de 2017.

7 d’abril de 2021

L’INDEPENDENTISME

Els partits independentistes nostrats actuen com si el Principat fos un estat, quan saben de sobres, que la governació de la Generalitat, no depassa la d’una autonomia més del sistema autonòmic de l’estat espanyol. O si ho prefereixen una autonomia amb el títol honorífic d’històrica. I per acontentar els frustrats més repatanis, una colònia amb autonomia, una mica més que la dels departaments d’ultramar francesos. Els partits independentistes, els de sempre i els nouvinguts, ja fa anys, almenys des de la proposta de pacte fiscal del MH A. Mas, que posen el carro davant el bous o el que és el mateix posen l’arada davant el tractor, que tant en un cas com en l’altre no vol dir res més que alterar l’ordre natural de les prioritats. ¿És tan difícil d’entendre que si pretens la independència del teu país primer cal batallar per aconseguir la independència i després ja vindran els matisos ideològics? Potser la millor manera d’entendre-ho fora que desaparegués la Generalitat. I que la gestió colonial del dia a dia corregués a càrrec simplement de les Diputacions, els municipis i les clàssiques delegacions ministerials. Tal volta així podríem comprovar si realment existeix un majoria de catalans independentistes i si el 52% de vot independentista de les darreres eleccions té algun sentit o és una simple suma mal feta que no compleix cap de les propietats commutatives i associatives de la suma.

Perquè, per a una bona gestió del dia a dia, no cal ser independentista. Només que els gestors sàpiguen navegar entre el liberalisme i la socialdemocràcia ja acontentarien la majoria de catalans fossin de la classe social, l’ètnia, la nació o la regió que fossin. Fins i tot, diria, com fan els italians de tant en tant, amb uns tecnòcrates bregats en la direcció de grans corporacions i institucions i en sintonia amb el gran capital, en tindríem prou per fer funcionar l’administració catalana, espanyola i mundial. I, llavors, sense Generalitat veuríem si l’ANC, l’Òmnium, el Consell per la República, els CDR, tot en que en diem la societat civil organitzada, tornarien a mobilitzar-nos per a l’objectiu independentista, sense la crossa dels detallets i els interessos partidistes. Sí, més o menys com en el temps de l’Assemblea de Catalunya en què la unió de forces polítiques i socials tenia l’objectiu comú de derrocar la dictadura.

5 d’abril de 2021

PRINCIPIS MÍNIMS D’ORATÒRIA I COMUNICACIÓ VERBAL

1. Qüestions bàsiques:


Quan parlem d’oratòria i/o comunicació verbal sempre hem de tenir present:
  • Què volem dir (idees)?
  • A qui ens adrecem (auditori/receptors)?
  • Quina intenció pretenem aconseguir?
  • Quines estratègies lingüístiques (i no ling.) utilitzarem ?

Màximes clàssiques:
  • Puresa: normes gramaticals i lèxiques.
  • Perspicàcia: claredat i precisió, ordre.
  • Ornament: creativitat, sorpresa, evitació dels tòpics i estereotips.
  • Aptesa: missatge apropiat als interessos, a la situació, al tema...

2. Constituents fonamentals:


2.1. Res et verba:

  • RES: continguts, idees, conceptes, arguments, inventiva.
  • VERBA: paraules, disposició/organització; memòria, dicció, acció, llenguatge no verbal.

2.2. Objectiu principal:

  • DOCERE: ensenyar, discernir, argumentar...
  • DELECTARE: agradar, captar la simpatia, l’atenció, evitar l’avorriment...
  • MOVERE: tocar l’ànim, implicar, comprometre, commoure...

3. Aspectes relacionats amb la RES o el contingut del discurs:


3.1. Cal un guió (mental/escrit) del que es dirà. Domini del tema. Informació prèvia.

3.2. Inici del discurs (exordi): molt important guanyar-se l’atenció. Fórmules (insinuació, exemples, interrogació, elogi...).

3.3. Narració-arguments o desenvolupament: estructura de la frase; connectors; to, ritme, gesticulació; activació de la memòria; proves; citacions d’autoritat...


4. Aspectes relacionats amb la VERBA o l’elocució i/o la dicció.


4.1. Qüestions generals: correcció, evitació de barbarismes, de llargs silencis, de repeticions; coherència...

4.2. Figures retòricolingüístiques més usuals: humor, ironia, iteració, gradació, sinonimia, sentència, reticència, hipèrbola, lítote...

4.3. L’ordre del discurs: inici, desenvolupament, conclusió; jerarquització, contraposició; marcadors/connectors. Exemples pràctics.

4.4. Els modes del discurs: diverses maneres de tractar un mateix assumpte segons escaigui al receptor o per imprimir-li un ritme diversificat o enriquir-lo creativament:
  • Varietats de parla: dialectal, social, funcional (registres: culte,col·loquial..), individual/estil personal.
  • Elements no verbals, proxèmics, prosòdics.

31 de març de 2021

A QUÈ ESPEREN?

De moment, el govern d’esquerres ni ha reformat (ni vol fer-ho) la dita llei mordassa ni el codi penal, ni ha emprès la tan reclamada pels sindicats reforma laboral, no vol saber res d’una llei d’amnistia i ja ha deixat clar de què no es tractarà en la taula de negociació per abordar el conflicte entre Catalunya i Espanya, si és que es torna a reunir algun dia. Estan embarrancades lleis tan importants com la de LGTBI i trans, la de la reforma de les pensions o la llei estatal de l’habitatge. Tenim vagues notícies de la finalització del corredor mediterrani o de l’Estatut de l’Artista. Cap notícia sobre una llei de mecenatge, una de finançament dels partits polítics o una altra contra el frau fiscal i la corrupció. Encara és hora que s’hagi acordat un pacte d’Estat sobre immigració, o per a la modernització de l’administració de Justícia. En fi, que, quan et llegeixes els programes dels partits, i després comproves, encara amb una certa fe, què se’n compleix, et sols emportar grans decepcions. Si no són naps són cols. Si no són pandèmies són velles herències impagades dels qui governaren abans. I si no és per manca de temps és perquè la literatura ho suporta tot. Entre altres, per això mateix triomfa amb pas segur el populisme més idiota del món entre les masses crèdules i els ignorants supins i contumaços.

Segons un estudi realitzat el 2019 pel Pew Research Center (un prestigiós think tank de Washington), a l’estat espanyol un 68% dels enquestats manifestaven estar insatisfetes amb el sistema democràtic actual. No hem pogut esbrinar amb quin sistema democràtic s’emmiralla aquesta gent, però probablement amb un que, per exemple, depurés contundentment de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat i d’altres funcionaris de l’Estat el feixisme, el franquisme i qualsevol altra ideologia totalitària. Que castigués eficientment qualsevol banalització de qualsevol extermini, genocidi o massacre per raons ètniques, ideològiques o religioses. Sí, sí, d’aquest govern n’esperem moltíssim més que un tarannà, que una actitud. O és que és impossible canviar res en profunditat en aquest Estat? ¿És propi d’una democràcia plena la inviolabilitat del Cap de l’Estat? Hi ha gent important que treballa nit i dia per tornar a les cavernes predemocràtiques, i el govern fa veure que tot és una anècdota. Que no ho haguem de plànyer.

24 de març de 2021

CINISME

A la Democràcia Plena espanyola se li’n fot el que diguin, sobre els presos polítics condemnats per l’1O, Amnistia Internacional, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o l’alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans, Se li’n refum perquè aquestes organitzacions tampoc incomoden l’Europa de la Unió d’Estats, tan misericordiosa amb les derives autoritàries d’Hongria i Polònia, tan hipòcrita amb Catalunya, Escòcia, Kosovo o Palestina i tan impotent a l’hora de mediar en les crisis genocides del Sàhara, Líbia, Síria, Birmània o la R.D. del Congo. A Espanya, les paraules es conjuguen magistralment, però els fets no els acompanyen mai. I en això està a l’alçada del que Ia UE diu de si mateixa, quan recorda al món cínicament que les seues accions exteriors es guien pels principis de la pau, la democràcia, l’Estat de Dret, els drets humans i les llibertats fonamentals. Els grups majoritaris de la Cambra europea, els Populars i l’Aliança Progressista deuen tenir molt mala memòria, perquè a l’hora de la veritat només els guia una divisa: que res del món no alteri l’statu quo: l’actual divisió en Estats, la salvaguarda de l’economia de mercat i la pau social. De tota la resta, sobretot drets humans i llibertats fonamentals, que cada soci interpreti el que li plagui mentre no faci massa soroll.

I així estem, instal·lats a veure la brossa a l’ull de l’altre i incapaços de veure la biga pròpia. Que Rússia li ho hagi de recordar al comissionat Josep Borrell Fontelles ja té delicte! Tots els Estats, petits i grans, se senten orgullosos de ser el que són. Tots tenen els seus mites fundacionals, els seus relats identitaris i els seus símbols. Però pocs països com Espanya han necessitat tan histèricament reafirmar-se almenys des dels Reis Catòlics. Quantes places amb el nom d’Itàlia hi ha a Itàlia o amb el nom de França a França, el país xovinista per excel·lència? L’orgull espanyol és més aviat un símptoma d’un complex d’inferioritat que arrossega des de 1898. La testosterònica mentalitat typical spanish és una manifestació evident de la fugida endavant que sempre ha fet l’Estat davant la seua impotència per crear una identitat col·lectiva. Un tribunalet de Slesvig-Holstein o el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, la capitaleta d’un país amb a penes dotze milions d’habitants poden esmenar la plana a l’estat espanyol?

17 de març de 2021

IMPOTÈNCIA

Els diccionaris defineixen la impotència com la falta de força, poder, capacitat o competència per realitzar una cosa, fer que succeeixi o oposar-hi resistència. La impotència comporta frustració i és una porta a la depressió. Segons els manuals del tema, és important en la infantesa fer l’aprenentatge de la tolerància a la frustració. Cal aprendre, de ben petits, a entomar, a trampejar, a negociar els nos dels pares als nostres incansables desigs, voluntats, requeriments i exigències. Les coses s’han de guanyar, sinó, sobreprotegits com a reis incontestables de la casa, podem de més grans esdevenir uns perfectes dictadors, però també uns tristos queixetes vulnerables a la més lleugera ventada de la dura realitat. Per exercir de català, per poder viure de català, ja ens entenem, (i si no, no segueixi llegint aquest article), cal que hom hagi après amb molt bona nota a tolerar la frustració amb què s’haurà d’enfrontar, pràcticament, cada dia de cada dia de la seua vida. Revessos judicials, un darrere l’altre, denúncies al TC de qualsevol llei important del Parlament, limitacions infames a l’ús de la llengua pròpia, intents de liquidació del model d’escola, submissió d’esclau a poders sobrenaturals de l’Estat, i bufetades, o escopinades a la història dels nostres pares, dels nostres avantpassats, sempre vençuts des de la Guerra dels Segadors.

Els catalans que volem viure de catalans, haurem adquirit tanta tolerància a la frustració que la majoria ens hem convertit en ciutadans d’un poble poruc, covard, fastigosament civilitzat i obedient. Som el jo líric de Salvador Espriu que en el seu Assaig de càntic en el temple es lamentava: Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra... Ens hem instal·lat en la impotència, en estem reconciliant amb la incapacitat per vèncer. La ràbia en consum com un ble d’espelma de Quaresma i no acabem d’encendre mai el ciri pasqual. I ens flagel·lem i ens aboquem munts de cendra a sobre contrits pels nostres pecats. Quan els tribunals europeus sentenciaran sobre els presos polítics, els exiliats o l’espoli del Museu de Lleida, uns i altres ja hauran complert el temps de condemna. I de les obres del Museu expropiades, se’n recordarà algú a part dels quatre gats que ens les hem estimat? Que la Congregació per a la causa dels sants santifiqui ja el venerable bisbe Messeguer!