27 de maig de 2020

LA INCERTESA

És normal entre periodistes, pensadors, sociòlegs, psicòlegs parlar de la incertesa aquests dies tan atziacs i esperançats alhora. En l’era de tota mena de ginys, tècniques, mètodes, fórmules, per conèixer-nos, per abastar els universos més recòndits, per pronosticar, per prospectar, estem més perduts que mai. Com més informació més caos, més desinformació. I, en conseqüència, més certeses sobre la incertesa. O sigui més dubtes, més inseguretats, menys zones de confort, més pors i desconfiances. Més isolaments, més vulnerabilitats de tota mena. D’aquí paradoxalment els estímuls solidaris: pertànyer a una ONG, a una associació, sentir-se partícip d’una acció d’ajuda comunitària, sentir que formes part d’un grup d’afins. Una pandèmia com la que estem patint ha estat l’esca fenomenal per adonar-nos que la contingència, l’atzar, l’imprevisible, continua essent un axioma. I existeix de tal manera que per més ferms i segurs que haguem estructurat, equipat els nostres plans i projectes, aquests es poden esquerdar per incontrolables i misteriosos patògens mortals de necessitat. Que fàcil ha estat aleshores desconfiar de l’altre, allunyar-nos fins a dos metres de l’altre. Sembla ser que era E. Kant que deia que una manera de mesurar la intel·ligència de l’individu és a través de la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

La incertesa, però, també té el seu costat positiu. L’atzar també ens pot somriure. Gaudeix del moment present, confia al mínim possible en demà, deia Horaci en la seua cèlebre Oda! Quantes potencialitats no se’ns han manifestat en aquestes quarantenes de la Covid-19! Els que som de tendència pessimista sempre ens ha agradat la teoria de la propina de Josep Pla, un dels flegmàtics més recalcitrant de l’Empordà. Pla en contra dels qui creuen viure en el millor dels mons possibles, parteix del principi que vivim en el pitjor dels mons imaginables. I quan per atzar ens topem amb alguna cosa, algun fet, amb algú que s’avé als nostres desigs, és com si el destí ens donés una propina. El més normal, doncs, és viure enmig de la desgràcia, de l’incert i de la fragilitat. Que tens un dia, un moment bo, propina! En l’altre extrem hi ha els impassibles, els impertorbables, i encara els resilients, aquella gent que fa l’efecte que no siguin humans, possiblement perquè les desgràcies no els han arribat a doblegar mai.

20 de maig de 2020

LA SOLUCIÓ

Diu el PP de Casado (perquè em fa l’efecte que hi ha algun altre PP que en discrepa) que votarà no la pròrroga de l’estat d’alarma. He intentat trobar raons objectives, vull dir no partidistes, en el seu pla dit Activemos España i encara és hora que les pugui valorar adequadament. Hem de suposar que Casado té alternatives a les del govern que tinguin a veure, esclar, amb la lluita contra la Covid-19. Sí, n’hi ha una que en realitat ja la defensa el govern de Catalunya com és l’obligatorietat de l’ús de mascaretes per sortir al carrer, Però tota la resta és una proposta política genèrica de futur, que d’una manera o altra defensen la majoria de partits democràtics, però, evidentment, amb criteris diferents. El pacte d’Estat per la sanitat que Casado proposa no deixa de ser una rimbombància retòrica més per referir-se a la recentralització, en aquest cas un buidatge encobert de les competències autonòmiques en sanitat, a què es va aplicar el seu partit amb gran entusiasme quan governava. Parlar d’Agència Nacional de Salut Pública i Qualitat Assistencial, de centralització de la investigació, i en conseqüència de concentració dels recursos econòmics què vol dir si no? El PP al·lega que hi ha normes, com les lleis de Protecció Civil i de Seguretat Nacional, que ja permeten un comandament únic centralitzat en interès de la seguretat nacional. El que no se li pot negar al PP és la visió d’Estat tan concentrada que té.

A part de sospitar que la proposta del PP té l’objectiu d’una centralització no pas temporal sinó permanent i estructural i, per tant, un desmuntatge efectiu de l’estat autonòmic, el que costa d’esbrinar, però, són les conseqüències d’aquesta política alternativa al no de la pròrroga de l’estat d’alarma. El pla del PP què permetria que poguéssim fer la ciutadania que fos diferent del desescalament progressiu en estat d’alarma? Quina diferència notaríem? En què concretament? Que la Comunitat de Madrid passaria de patac al nivell tres i se salvaria Díaz Ayuso del linxament? Que així als de Vox no els caldria manifestar-se pel barri madrileny de Salamanca passant de confinaments, de distàncies socials i d’altres punyetes amb què el govern Sánchez s’ha carregat el drets fonamentals? I així es tallaria d’arrel qualsevol aldarull que puguin perpretar els independentistes catalans, segons avisen els cossos i forces de seguretat?

13 de maig de 2020

COMPARACIONS

En una Catalunya independent la gestió del corononavirus hauria estat diferent? Segurament. Sobretot per l’experiència, l’expertesa i els èxits aconseguits, des del moment que estatuàriament la gestió sanitària a Espanya es va anar descentralitzant. I més concretament a Catalunya des de l’any 1990 en què es va aprovar la llei que ordena el sistema sanitari integral d’utilització pública. Hauria perjudicat més o menys gent que essent dirigida pel ministre Illa (que, per cert, és català)? Evidentment no ho podem saber. Com ningú va preveure, o a poder prevenir, que un dels focus més vírics es produís a la conca d’Òdena, a l’anomenada Catalunya central, més concretament a l’Anoia, una comarca amb la renda per càpita superior la mitjana de l’Estat i on la taxa d’atur és inferior a la catalana. Sí, ara se’ns diu que el virus ja rondava per aquí el mes de desembre i que els seus símptomes es podien haver associat a la grip. Ara se’ns diu que si no és aquest coronoravirus en podria ser un altre, perquè tal com hem tractar el nostre ecosistema, hem estat cultivant virus per donar i per vendre fins a la fi dels temps. Virus que de moment no tenen nom, però que hem comprovat des de fa segles que no tenen fronteres, i que per combatre’ls cal confinar-los, que és com dir que cal encapsular-nos. Per tant, esclar que es pot comparar la gestió.

Ara bé, els resultats són multifactorials. A més de la quantitat de població i l’estat de salut d’aquesta població i del seu entorn natural, de les polítiques de prevenció i del nivell de contaminació i de desllorigament general dels harmònics ideals, no es pot menysprear l’atzar. Que el focus català es localitzés a la Conca d’Òdena fou una casualitat. I encara més, amb la desinformació que es tenia de tot plegat o, millor, quan la generalitat de les autoritats del nostre món occidental veien el que passava a Wuhan com si ocorregués al planeta Mart. Per tant, en la gestió política de la salut pública ens hi va la vida. Els experts fa anys que ens avisen que el canvi climàtic pot comportar no milers o milions de morts, sinó la mort de la Terra. Però la política dels més poderosos és negacionista. I els que no ho són del tot pacten vendre contaminació als més pobres a canvi de misèria. Sacrificar 130.000 nord-americans amb la Covid19 per continuar guanyant eleccions és un bon preu, sembla.

6 de maig de 2020

ENTRE UTOPIA I DISTOPIA

Quan es té por, i a més, una por espantosa pel desconegut, tingui el nom que tingui, i aquesta por s’estén a tot consemblant convertit en possible agent malèfic contra la nostra pròpia vida o integritat, la gent som capaços de fer barbaritats. Individualment i col·lectiva. Tot individu es converteix en un potencial enemic, capaç de matar-nos literalment. És per aquesta por visceral que les persones ens solem convertir en una massa despersonalitzada i amorfa, o en singularitats crítiques, revoltades, inconformistes. És quan els humans, més o menys soferts, ens decantem per la utopia o la distopia. Entre l’optimisme o el pessimisme. Ente fer seguidisme, cec i mut, dels qui s’erigeixen en els manaires solucionadors absoluts de tota desgràcia i, per tant, en els nostres venerats conductors socials. O, molt rarament, lluitar contra l’acriticisme i l’estupidesa. Els qui elucubren aquests dies sobre les conseqüències psicològiques de la pandèmia, ens parlen del possble futur del nostre comportament: els uns, els optimistes, seguint Tomàs Moro, imaginen per al dia de demà un utopisme meravellós, en què tothom haurà après a ser més solidari, més respectuós amb els altres, amb el medi i fervorós d’una platònica equitat social. Haurà interioritzat profundament a apreciar la vida i per tant la salut per sobre de qualsevol altre valor o interès. I els altres, els pessimistes, ens avisen que les pandèmies, els desastres majúsculs, el que reforcen són els despotismes, les dictadures i la anihilació de les llibertats. La qual cosa produeix aquell distopisme que imaginà, sobretot, George Orwell a la novel·la 1984. De manera que una catàstrofe com la viscuda no farà sinó reforçar la creença en la fallida de l’esperança històrica. El desengany en el fet que el mal social i individual era possible eliminar-los. I radicalitzarà la fe en la incapacitat absoluta de la lluita revolucionària per canviar el sistema de coses, i en la desconfiança radical en les pseudo-utopies tecnocràtiques que no faran sinó esclavitzar-nos més del que estem. No ho sé, cadascú allà amb la seua fe.

Ara, la història, tota la història, però fixem-nos només en la moderna i la contemporània, ens ha ensenyat que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateix pedra. Que comet els mateixos errors i cau en els mateixos paranys.

29 d’abril de 2020

CURIOSITATS DEL CONFINAMENT

Ja en teníem una certa perspectiva, però la situació de confinament i gràcies a l’existència de les xarxes socials (segons com tan bescantades pels efectes secundaris addictius que provoquen), no només ens ho ha confirmat sinó que ens ha desbordat qualsevol estadística que haguéssim pogut projectar en una situació ideal. Aquest país té, gairebé casa per casa, tants artistes de tota mena com confinats, que teòricament som tots. Dit d’una altra manera, els qui no som serveis essencials (i molts d’aquests quan pleguen també), o bé som músics, poetes, pallassos, dansarins, inventors, cuiners, exhibicionistes, humoristes, actors i actrius de teatre, grans lectors, especialistes en el domini dels jocs cibernètics més enrevessats, comentaristes conspicus de la realitat més estrafolària del planeta, gurus del ioga i de les arts marcials, o entrenadors de tota mena d’esports del cos i de la ment. Una altra curiositat de la qual també teníem una previsió gràcies a un documental molt interessant sobre l’estat de la terra si en desapareguéssim els humans, és la relacionada amb la recolonització per part dels animals del que en altres temps hauria estat el seu hàbitat natural. Els porcs senglars no tenen mèrit perquè sempre han voltat per on els ha semblat bé, però veure com una au rapinyaire nia, pon, cova i alimenta les cries al fons d’un test penjat a l’ampit de la balconada, o com els dofins senyoregen pel port de Barcelona o els cabirols s’abeuren i algun cau, pobre, al canal de Pinyana, és fins i tot alliçonador, ara que estan tancades les escoles.

Tant, com veure com creixen tota mena d’herbes, arbustos allà on l’asfalt o el ciment n’havia eliminat les arrels i les ganes de créixer-hi. Les ciutats assilvestrades, quin títol més poètic per descriure el nostre temps! O, una altra de ben curiosa i simpàtica, fins i tot anòmica, sobretot perquè no l’havíem prevista mai en el nostre imaginari social normatiu, és la notícia dels Mossos d’Esquadra explicant contes, el dia de Sant Jordi, a la canalla a través d’Instagram. No em diran que aquesta iniciativa solidària no té tots els ingredients de la poeticitat i de l’amor, i se m’acudeix feta a imatge i semblança, almenys segons el tòpic, de l’elegància amb què ha estat considerat el comportament que ha tingut tradicionalment la policia britànica, els famosos bobbys.

22 d’abril de 2020

SEMPRE CATALUNYA

Espigolant notícies i comentaris d’ací d’allà, t’adones que la cerca desesperada de la culpabilitat de la pandèmia a Espanya, s’orienta cap a Catalunya. No només són sospitosos (aquests ho són sempre davant qualsevol maldat) els independentistes, i per tant, bona part dels consellers del govern català, i sobretot el conseller Buch per veure fantasmes en l’enviament de 1.714.000 mascaretes, sinó també tota una colla de suposats científics, en l’opinió d’algun ministre, que, a part de ser uns mediocres epidemiòlegs, prometen impossibles; o com els hackers catalanistes que, segons el CNI, tot i intentar per activa i per passiva, pobrets, enverinar el discurs oficial de Sánchez sobre l’evolució del virus, no passen de ser una canalla d’afeccionats. El qui té més números, però, de ser el veritable culpable, com més s’allargui la cosa, és el president Torra, per la seua tossuderia arrogant a oposar-se a totes les assenyadíssimes mesures de l’equip ministerial i cossos de seguretat de l’Estat. Fa tot just uns dies al President i a la consellera Vergés se’ls ha obert una investigació judicial denunciats per homicidi imprudent perquè presumptament van rebutjar que es construís un hospital de campanya a Sant Andreu de la Barca. I mirin si en té de culpa el govern català que pretenia aïllar Catalunya de la resta d’Espanya per poder demostrar que s’havien salvat sols. Una actitud tan rebel que Vox no va dubtar a demanar que Torra fos detingut immediatament.

Només faltaria que, després de tanta insolidaritat, prepotència i supremacisme, aquests mateixos catalans tinguessin els dallonses de gallejar que han trobat la Vacuna! Ja fora el súmmum de la bogeria independentista! Però això no s’acaba aquí: si hi ha algun culpable de la possible revolta social que se’n derivi de tot aquest desastre, qui haurà enfonsat l’economia i provocat un atur estratosfèric, seran els catalans que es negaven que s’aixequés la restricció de tornar a la feina el dilluns dia 13. Tant predicar el confinament total i resulta que no sabien ni sumar els decessos ni els infectats! Siguem seriosos: ja fa segles, segons demostra la història de veritat, és a dir la historia oficial espanyola, la que s’impregna en la consciència dels governants espanyols de tots els temps, que els catalans sempre han tingut la culpa de tots els mals que ha patit Espanya.

15 d’abril de 2020

ESMOLAR GANIVETS

Ara que sembla que remet la virulència vírica, es torna a reactivar la violència política. Ja fa una setmana que el PP (de facto l´únic contrincant del PSOE) esmola els ganivets i ha començat a llançar algun dard enverinat contra la gestió del govern de tot el que ens ha caigut a sobre. És probable que aprofitin el descontentament dels qui han caigut en desgràcia absoluta, com els padrins i padrines dels asils i residències, per provocar una moció de censura. I aprofitant la revifada espanyolista, en nom de la unitat i de la solidaritat en la lluita contra la pandèmia, fer l’estocada definitiva no solament al secessionisme, sinó a les competències autonòmiques catalanes en matèria, sobretot de sanitat, educació, serveis penitenciaris o serveis socials. De mecanismes constitucionals no els en falten, ja van assaborir les mels del 155, i ara han vist que l’estat d’alarma feia un efecte similar. És obvi que de justificació en trobaran al Senat, al Consell d’Estat, si convingués, o a allà on sigui perquè avalin la recentralització que, quan han governat aquests darrers anys ja han practicat amb solvència, i que ara completarien amb el beneplàcit de folgades majories, incloent-t’hi molts votants del mateix PSOE. El dia després de la Covid-19, segur que serà una desescalada definitiva del pacte de la Transició.

Igual que amb el confinament l’oposició i el govern han tingut temps també per pensar com erradicar els altres mals d’Espanya, a Catalunya, posat que s’aprovin els pressupostos, i si no, encara mb més raó, tot el que depenia de la taula de negociació Estat-Generalitat, haurà acabat com el rosari de l’aurora. En bona part també perquè la relació entre ERC i PDeCAT és insostenible. Per tant, els qui auguren que després de la “guerra” contra el coronavirus, tot haurà canviat en les nostres vides, tenen raó almenys, sense referir-s’hi, en el fet que l’organització territorial de l’Estat farà un tomb com un mitjó quan surt de la rentadora. Suposem que l’independentisme haurà reservat forces per aguantar l’envestida, perquè pel que ensumem, no es tractarà de continuar allà on ho vàrem deixar, sinó molt probablement de començar de nou, que vindria a ser com començar de zero. Quan la prioritat absoluta és i serà, a part de salvar la vida, reconstruir una certa economia, el secessionisme serà com sentir brunzir una mosca.