19 de gener de 2022

LA VIDA PERFECTA

El filòsof i psicoanalista eslovè Slavoj Žižek diu: sembla com si a tots els nivells visquéssim, cada vegada més, una vida desproveïda de substància. Com si cada realitat no entranyes beneficis i danys. Tot absolutament implica una pèrdua i un guany, fins i tot els plantejaments asèptics. Voler posar-se al marge del que és dolent no és més que una paranoia infantil. Žižek resumeix perfectament la paradoxa més bèstia que estem experimentant amb la Covid: com més hem evolucionat tecnològicament i científica més refinat i complex s’ha convertit el mal. Però, en canvi, tendim a pensar que, com més hem evolucionat com a espècie, com més coneixements tenim de tot el que afecta la vida de les persones, de l’entorn en què vivim, de les lleis quimicofísiques que regeixen el planeta i el sistema solar, més es dissenya el perfil ideal, gairebé personalitzat, de la vida perfecta. De tal manera que avui dia més que mai, es pot afirmar que viure la vida implica no solament que no haguem de viure la part de la vida que ens mata sinó, fins i tot, que no haguem de viure la mateixa vida que mor. Com si la recerca de la immortalitat física fos la panacea del nostre presumpte pecat original. I se’ns està implantant en l’imaginari la possibilitat real que, com que arribarà el dia en què es podrà erradicar qualsevol malaltia, qualsevol malformació o deficiència, la vida perfecta està tocant a mà, encara que en el procés s’hagi de transhumanitzar una mica l’espècie

Avui, més o menys conscientment, tenim ben arrelada la idea que si hom emmalalteix és per culpa seva. Igual que si s’intoxica. O si té un accident o una malformació física i no és prou agraciat. És culpa nostra si no ens agrada la cuina estrellada, si no sabem triar un bon vi, si no ens enamorem, si estem tristos o a l’atur, si no arribem a fi de mes, si ens fem vells, si no sabem apreciar l’òpera, si no hem completat mai un sodoku o no hem cardat virtualment. Ha arribat un moment en què ja no podem concebre que no siguem perfectes. No podem suportar que un virus ens trastoqui la vida, les festes de Nadal o de Cap d’Any. És culpa nostra perquè els algoritmes ja han decidit que tot el que no és perfecte no val res. Ja estan decidint que tu no serveixes per treballar ni per amar, ser ric, ser savi o viure en pau. La nostra imperfecció ja no forma part de l’essència humana.

12 de gener de 2022

LA PROVA

En alguns països per exercir algun càrrec polític de rellevància (alcalde, diputat, senador) has de superar una prova. Vist el nivell cultural i la misèrrima humanitat que demostren alguns dels polítics, sobretot els conservadors precisament i els ultramontans extremistes, creiem que és absolutament necessari que se’n legislin urgentment les condicions, les característiques i els criteris de correcció. Hi estarien obligats tots els electes. Una part de la prova hauria de consistir inexcusablement a fer una redacció a mà que no sobrepassés el foli i mig sobre la diversitat lingüística, cultural i social de les nostres societats. Evidentment en castellà o, per als qui no sàpiguen que vol dir el mateix, en espanyol estàndard. Una segona prova consistiria en un exercici de comprensió lectora. En una altra, caldria resoldre uns problemes matemàtics del nivell de quart d’ESO. Hi afegiríem unes preguntes de cultura general. I una darrera de llengua estrangera, preferentment d’anglès. Les llistes dels suspensos i els aprovats es publicarien al BOE. Òbviament els que no haguessin arribar al cinc no podrien exercir el càrrec. Podrien recuperar només una vegada en una de les properes convocatòries electorals. L’aprovat només serviria per a dues legislatures, per bé que esgotada la primera, si hom volia continuar en el càrrec, caldria que fos avaluat positivament. En cas d’empat meritaria, almenys, haver estat avaluat favorablement les vegades que hom hauria exercit el càrrec o la representació. Evidentment, també, el domini d’alguna de les llengües altres que l’espanyol, d’Espanya. I haver prestat serveis humanitaris en alguna ONG acreditada per la UNESCO.

No sabem del cert si amb l’examen evitaríem que es colessin en la política personatges tant o més mentiders que en Calça, més incultes que una somera sorda, més tòxics i sulfurosos que l’àcid sulfhídric, més aprofitats, murris i vividors que una rabosa panxacontenta, tan falsos com el cartó pedra, més immorals, cínics i mafiosos que Al Capone o més primitius que els australopitecs, com els que campen, en nom d’una ciutadania, per dir-ho d’alguna manera, encara més limitada i idiotitzada que tots aquells. Però sí que algun efecte faria en la consciència de la gent corrent, saber objectivament qui és digne i qui no de ser un servidor públic i representar la sobirania popular.

5 de gener de 2022

BON ANY

Ja tenim un any més al sac. I des que el món és món habitat per éssers humans, com sap tothom, persisteixen aquelles tares i malures físiques i mentals que defineixen precisament la nostra limitada natura humana. Deu ser un fatalisme més des que la Humanitat ha inventat la Història i la Moral. Des que els homes i les dones hem tingut necessitat d’explicar el nostre encadellat de maldat i bondat, de voluntat i racionalitat, de seny i rauxa. I cada any que passa i celebrem que en vingui un altre, la bondat i la maldat sempre van de bracet. Però tens la sensació que la maldat, cada cop que mires el teu entorn i una mica més enllà, és més exagerada, és més resistent a tot allò que ingènuament la civilització –com a sinònim de progrés i d’avenç– havia d’eliminar i d’esborrar dels mapes físics i mentals del nostre món. Cada nou any que ens desitgem ritualment salut, amor, pau, diners, felicitat, tenim més injustícia, més pobresa, més malalties, més guerres, més estupidesa, més miserables, més impotents, més desesperats, més refugiats, més catàstrofes ecològiques, més maldat en una paraula. Tanmateix, el més frustrant i esfereïdor és que ja fa temps que sabem el perquè de la maldat humana. Ens ho han explicat del dret i del revés tots els filòsofs, des de Sòcrates, passant per Spinoza, Hume, Kant, Nietzsche, fins a E. Levinas, Eric Fromm, Hanna Arendt i Peter Sloterdijk.

Però, com que se’ns ha dat el lliure albir i, en figurar en un llibre de família i en un empadronament, hem acceptat un cert contracte social i cultural, tal faràs tal trobaràs i ja ens arreglarem. Ens farem una ètica a la nostra conveniència i unes regles morals ben flexibles perquè, si molt convé, puguem tenir una mica de mala consciència. Sabem, quan ens fem grans, que no tot té una explicació, que la raó d’atzar també governa les nostres vides. I que el somni no és prohibit. Qui diu somni, diu il·lusions, utopies, quimeres. Però, comptat i debatut, t’adones que qui té un ofici, qui té inventiva, qui és creatiu, qui sap renovar l’esperança després de cada caiguda, té més possibilitats de ser optimista davant la vida, perquè sap que l’horaciana aurea mediocritas és la manera més tranquil·la, més eficaç, més suportable de tocar de peus a terra. O sigui, com deia R. Tagore: el bosc seria molt trist si només cantessin els ocells que millor ho fan.

29 de desembre de 2021

ESPANYA, UN GRAN PAÍS

Espanya és un gran país. Fem-ne balanç segons certifiquen titulars de premsa espanyola amb dades recollides entre els anys 2020 i 2021. Vet aquí unes mostres: Espanya és el quart país de la Unió Europea amb més població amb risc de pobresa. Espanya encadena tres anys seguits com el país amb més infraccions ambientals de la UE. És tercer país del món en consum de prostitució. Espanya, segons Transparència Internacional, és un dels tretze països més corruptes de la UE. España, després d’Itàlia, és el país de la UE amb més persones que es dediquen a la política. Més que Alemanya que té el doble de població. Espanya, l’any passat, continuava essent el país europeu, després d’Itàlia, amb la major taxa de joves, entre 18 i 24 anys, que ni estudien ni treballen. Espanya té menys d’una vivenda social per cada 100 habitants, això fa que situï en país a la cua de la UE. Espanya és el país de la UE amb més graduats universitaris en feines de poca qualificació. A finals de 2021, Espanya continuava liderant la taxa de desocupació de la UE. Espanya és, després de Grècia, el país de la UE on menys avança la comprensió lectora entre els 15 i els 27 anys. O, encara, que Espanya, segons Eurostat, és el cinquè país de la UE amb el preu de l’electricitat més alt. El consol, però, és que Espanya és el país amb més bars i restaurants per persona de tot el món: un per cada 175 habitants (INE, 2020).

I seguim: Espanya va tancar l’exercici de 2020 amb el dèficit més alt de la UE: un 11% del PIB. Espanya encara deu ser dels països de la UE on més es legisla i menys es compleix (al 2012 es calculava que hi havia unes 100.000 lleis vigents). És el país, per contra, que concentra el 70% de les sancions por endarreriments en la transposició de directives i, quan es fa, Espanya ha tardat una mitjana de dotze mesos més que la resta de països de la UE. I unes quantes dades més per si cal que elevar l’autoestima i el patriotisme: Espanya és el segon país de la UE, després d’Itàlia, on els nens d’entre 4 i 12 anys passen més hores davant el televisor. Espanya, després de Grècia, és el país de la UE on la població d’entre 15 i 27 anys menys avança la comprensió lectora. És a dir, es llegeix pitjor als 27 anys que als 15. També hi té a veure el fet que Espanya és el tercer país de la UE que menys gasta en lectura. En fi, que Espanya és un gran país!

22 de desembre de 2021

OBVIETATS

I em pregunten: quan els poders de l’estat investigaran si es compleix la normativa sobre l’ús de la llengua catalana? ¿Existeix alguna iniciativa de la fiscalia, de la judicatura, de la policia, de la pròpia Generalitat i del Parlament que vetllin pel compliment de les normes que emparen l’ús del català? Quantes sentències condemnatòries, quantes sancions recordes que hi hagi hagut per incompliments dels drets i dels deures que regulen les nomes sobre l´ús del català? ¿Per què no s’investiga escola per escola, institut per institut, el percentatge de català que s’usa a les aules, al patí i al menjador? ¿Quin percentatge de català hi ha a les cadenes televisives, a la premsa escrita, a les interaccions socials de tota mena? Quantes sentències, quants contractes privats o públics, quants documents notarials? Evidentment que són preguntes retòriques. L’evidència és que el castellà és més viu que mai a Catalunya, que sempre s’ha après sense anar a escola, que el català a penes és la llengua d’ús habitual d’un 40% de la ciutadania que viu i treballa a Catalunya, que un percentatge significatiu de l’alumnat graduat en ESO a Catalunya no sap dir ni escriure una frase correctament en català i que des de 1714 els poders de l’Estat no han cessat de legislar contra el català, de reprimir-lo, de convertir-lo en un patuès i limitar-lo a proferir alguns esgarips sentimentals.

El que empipa de debò és la submissió tan vergonyant dels nostres governants davant la situació d’emergència lingüístic de la llengua pròpia de què parla l’Estatut. L’incontestable és que el català ho té tot en contra en l’àmbit de les TIC, i de la intel·ligència artificial. El català mai no ha estat una llengua de prestigi en l’àmbit de les transaccions comercials i molt menys de les activitats industrials o les relacionades amb l’oci. En els organismes de la UE no té cap presència ni se l’espera, ni s’evidencia que tingui alguna mena d’especial protecció com diu la Constitució. No es pot parlar a les Corts ni al Senat, seus de la sobirania popular. En canvi, sempre és l’excusa perfecta de la dreta i part de l’esquerra per destarotar la convivència allà on es parla una mica. I als seus parlants sempre se’ls ha de recordar subliminarment que és una llengua vençuda, com si els soldats i milicians republicans catalans haguessin fet la guerra parlant en català.

15 de desembre de 2021

LA UTOPIA AUDIOVISUAL

A propòsit de la nova llei de l’audiovisual espanyola i els marejos que provoca introduir-hi unes molletes de català, èuscar i gallec, permetin-me la broma següent. El meu amic que té un alt concepte de la burgesia del nostre país i de la riquesa i l’excel·lència dels nostres bancs, científics, tecnòlegs, literats, músics i esportistes, es pregunta com és que amb tants milionaris, tants creatius, tants enginyers, tanta gent que entén el català i amb tantes delegacions comercials com tenim arreu del món, no és possible crear una industria audiovisuals catalana que competeixi amb les millors, elabori productes tan bons i per a tota mena de públic que faci oblidar qualsevol altra polèmica sobre el tema? I un servidor, que no hi entén sinó el que la majoria de la gent, li respon que malgrat disposar de tot el que diu i sobretot de talent creatiu, amb una quota de mercat de deu milions de clients en el supòsit màxim, ningú no arriscaria a invertir en una indústria incapaç de tenir beneficis. Catalunya no té ni la disponibilitat ni la capacitat ni la potència econòmiques per produir, distribuir i difondre urbi et orbi productes audiovisuals només en català, per més que PROA, la Federació de Productors Audiovisuals de Catalunya, que produeixen en català, en castellà i en la llengua que li demani la clientela, es queixi ja fa anys que el minso sector existent a casa nostra sigui insostenible. I ja no diguem del paper testimonial que fa l’Institut Català de les Industries Culturals o les misèries de què disposa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de Catalunya per complir amb la missió i les funcions que té encomanades.

Però el meu amic insisteix càndidament: ja sé que el món de l’audiovisual és molt complex, però Netflix, per posar un exemple, no tindria la quota de mercat i de negoci que té si els seus continguts fossin infumables. Però, home de Déu, li responc, que no veus que el català per a Netflix té la mateixa importància que la llengua cherokee que la parlen en la intimitat a penes 10.000 persones?. Ets un derrotista em respon. Noi, no hi ha més cera que la que crema. Nosaltres, ja ho veus, com a molt supliquem que les grans plataformes estrangeres de continguts versionin algun dels seus productes en català. Res, un 6%, no fos cas. Ah, i si es dona el cas, ja veurem quin tipus de continguts.

8 de desembre de 2021

CATALUNYA ÉS ESPANYA

Malgrat el 51,41% de vot independentista de les darreres eleccions al Parlament, a hores d’ara, políticament parlant, Catalunya és Espanya, és d’Espanya i per a Espanya. El rumb de la política catalana, la darrera demostració s’ha plasmat en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de l’Estat, ha retornat al sender de l’España como encarnación de un destino universal, com argumentava Ortega y Gasset i ens ho recorda literalment VOX. I, amb altres paraules, tots els partits d’àmbit espanyol, PSC i Comuns inclosos naturalment, i pragmàticament ERC. Estem veient com l’independentisme que proclamen els partits, amb l’excepció de la CUP, de Junts i membres d’altres formacions (sobretot després de la fallida proclamació de la república catalana del 27 de octubre de 2017, (que fou suspesa pel Tribunal Constitucional el 31 d’octubre, anul·lada el 8 de novembre​ i reprimida fins al dia d’avui) s’està recloent tímidament i temorosa en els àmbits privats dels sentiments i de les creences personals, això sí compartits amb els companys d’Òmnium, de l’ANC i d’alguna altra associació. Observem com, en el dia a dia, va esdevenint un innocu adjectiu qualificatiu. En canvi el substantiu i el verb, allò que compta de veritat, s’han instal·lat en l’autonomisme pragmàtic. No tant per la pandèmia com perquè el partit que presideix el govern de la Generalitat no està disposat a patir més garrotades, més exili, més presó, més multes i més inhabilitacions.

I té tota la lògica del món. No són temps per a la lírica. Ni temps d’heroismes cruents revolucionaris, sinó de traure el màxim profit del que permet l’Estatut i una mica més si escau que a Madrid necessiten els vots d’ERC. És la prosa de la vida que deia Santiago Rusiñol, la crua realitat que el 52% d’independentisme del Parlament és una pur miratge. Avui per avui, doncs, l’únic argument possible d’aquest independentisme només de boca és que el bon govern de Catalunya animi una majoria absolutíssima de catalans i catalanes a anar més enllà dels límits actuals. El dia en què la utopia es faci realitat: quan el 80 o millor el 90% de la ciutadania de Catalunya voti els partits que s’adjectiven independentistes. En conseqüència també té tota la lògica del món que fins aleshores no cal que se’ns maregi més amb independències que no se les espera fins al dia del judici final.

1 de desembre de 2021

POBRES ALUMNES!

És normal que en el debat sobre l’ensenyament secundari es parli de l’alumnat i dels continguts i, en canvi, molt poc del docent i de l’entorn escolar (familiar, social, polític, urbanístic). El curiós del cas és que, quant a l’alumnat, els mateixos arguments, basats en la motivació, l’atenció individualitzada, l’avaluació continuada i en l’apreciació de l’esforç i l’interès esmerçats, tant es poden fer servir per passar de curs amb matèries (ja siguin assignatures, centres d’interès, competències o projectes) suspenses o no assolides, com per decidir que hom treballi una mica més a l’estiu i pugui recuperar al setembre o, en el pitjor cas, repetir curs. Per tant, és un debat fals. Estudiar i aprendre, educar-se, treballar en definitiva, implica sempre fer un esforç. I òbviament, un entrenament, una constància, una dedicació i l’adquisició d’un hàbit. I cada alumne necessita el seu temps. Cal, sí, motivació, per Interessar-se per conèixer, per descobrir. I l’interès s’ha de poder traduir en èxits, en superacions, en consecucions de metes, d’objectius o en fracassos, sempre estimulants per tornar-ho a intentar. Car, si no pot la intel·ligència, hauria de poder la voluntat. Però calen guies i tutors i mestres per ensenyar a observar, induir, deduir, aprendre què és i com funciona un sistema, una correlació, una prelació i una subordinació. Per familiaritzar-se amb mètodes d’anàlisi i de síntesi, amb estratègies de raonament lògic.

Com sigui, la clau de la qüestió està en el professorat. Les lleis educatives modernes que, sobre el paper, orienten el pes de l’ensenyament en l’educació inclusiva, en l’atenció individualitzada, en l’avaluació continuada, en la creació d’un clima d’aula motivacional, en l’aflorament i desenvolupament de les competències bàsiques, reclamen pedagogs. No sols mestres experts sinó excel·lents pedagogs. Com, de fet, en tots els oficis i serveis. El pedagog, el que “condueix” -en la Grècia clàssica l’esclau que portava el nen, el fill a l’escola-, no sols s’ocupa d’instruir, sinó de l’art i la ciència d’educar. Aquest és, al meu parer, el repte permanent i universal de l’educació que traspassa qualsevol llei o decret llei. M’abelleix d’aconsellar en aquest sentit l’excel·lent assaig titulat Els set sabers necessaris per a l’educació del futur d’Edgar Morin (Unesco, 2021). Que els vagi de gust.

24 de novembre de 2021

I MÉS MURS

Enfront de la perversa jugada mestra del dèspota Lukashenko, president de Bielorússia el qual, com a revenja a les sancions que li estan caient, ha ofert el seu país de corredor franc per arribar a la UE a tots els migrants que ho necessitin, fins i tot proveint-los de transport tot empenyent-los cap a Polònia i Lituània, el govern de la UE veu amb bons ulls que Polònia construeixi un mur amb la frontera bielorussa. No perdem de vista que Lukashenko és amic polític de Putin. Putin té collada mitja UE amb el seu gas i Polònia és un dels socis rebels, juntament amb Hongria, amb les normes de la UE. És obvi que les riuades de gent que migra està desesperada a causa de la mala vida que té als seus països d’origen. I sembla que l’única manera més innòcua d’aturar-los, abans que s‘hagi d’arribar a fer ús de les armes de foc, és construint un mur. Una pràctica que actualment en el món l’han realitzada 43 països, segons l’informe número 46 de 2020, titulat “Món emmurallat, cap a l’Apartheid Global”, redactat per Ainhoa Ruiz i Pere Brunet per al Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Desarmament. El mur fronterer de Polònia serà, doncs, el que fa seixanta-quatre a tot el món. Una realitat que han aprofitat, a no ser que l’hagin estimulada molt hàbilment, les empreses de guerra i de seguretat.

És una vergonya que, tal com fan notar els autors de l’informe, trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més murs que mai. Asia n’acumula el 56%, Europa el 26% i Àfrica, el 16 %, mentre que a Amèrica només hi ha el mur construït pels EUA amb la frontera mexicana. I no podem oblidar, més enllà dels israelians, el mur del Marroc amb el Sàhara occidental de 2.720 km. rodejat de nou milions de mines terrestres. Més de la meitat de la població mundial, uns quatre mil milions de persones, viuen en països emmurallats. Ateses les poques expectatives generades a la conferència de Glasgow en la lluita contra el canvi climàtic, als estats d’Europa que ens trobem per sobre del nivell del mar i que ostentem la medalla de primer món plus, a més de la immigració afamada i perseguida per raons polítiques i religioses, no dubtin que ens arribaran els ciutadans que veuen com se’ls nega el seu país sota les aigües salades i dolces. I a fe de món que no hi haurà parapets, fossats, filats, murs, muralles i mines que ens protegeixin.
  

17 de novembre de 2021

LES PLAQUES DELS CARRERS

Posats a reclamar (o sigui, exigir a algú alguna cosa a què tenim dret), requereixo a la Paeria de Lleida que s’instal·lin a tots els carrers de la ciutat, a l’inici i al final, les plaques amb els noms que els corresponen d’acord amb el nomenclàtor vigent. I no voldria que s’entengués com el caprici d’un primmirat. Ho demano en tant que ciutadà de Lleida, o el que és el mateix, per la meua condició (naturalesa, circumstància, caràcter, situació o contracte social) de veïnatge. Un, perquè, com dic, és veí de Lleida i, més o menys se sap de memòria per on transita o ha de dirigir-se i, si no, té a l’abast un mapa analògic i els d’internet, de vegades té lapsus. Mira a dreta i esquerra de la via i no hi ha manera de trobar-hi la placa identificadora del nom del carrer. Hi devia ser, però, justament en aquelles cantonades s’hi ha fet nous habitatges i els promotors s’han descuidat de reposar-hi els rètols. Amb el que ha costat, de vegades, consensuar un nom de carrer o de plaça! O de canviar-lo, encara que fos per imperatiu d’alguna resolució del Parlament de Catalunya. Per si de cas els responsables del tema no recorden exactament què cal fer amb el rètols dels noms dels carrers, els copio el que recomanen les empreses del sector: les plaques “cal col·locar-los en llocs ben visibles tant per a vianants com per a conductors, normalment en les interseccions dels carrers, col·lades directament a les façanes dels edificis o amb pal segons convingui per afavorir la visibilitat”.

El que és indiscutible és que els vials, els immobles, les finques, els establiments, les vivendes, els individus han de tenir han de tenir una adreça. I posats a revisar l’existència o no de les plaques, ja fora hora que s’edités un nomenclàtor dels odònims dels nostres carrers, una forma simpàtica de fer pedagogia ciutadana sobre l’origen de tal nom o tal altre, el seu significat, la seua història. Des de la reedició de 2007 d’Els Carrers i Places de Lleida a través de la Història, de Josep Lladonosa (2007), no disposem de cap document d’aquesta naturalesa a la ciutat. I una de les millors maneres de fer memòria, de construir una identitat, de valorar el que tenim, és coneixent els fets, els indrets o els subjectes que s’identifiquen en els rètols dels nostres vials. La història dels seus canvis. Això també és Memòria Històrica.