11 d’abril del 2024

Presentació del meu nou llibre RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)

Us espero el pròxim dijous 18 d'abril a la Llibreria Caselles, on presentaré el meu nou poemari titulat “RETORN A L'ALBA. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)”, editat per Pagès Editors.

Estaré molt ben acompanyat per l'Àngels Marzo, poeta i editora de Pagès Editors i en Jaume Pont, professor i poeta. A més, el meu bon amic Carles Sanuy recitarà algun dels poemes en directe.

Quan: Dijous 18 d'abril 2024 a les 19:00 h.

On: Llibreria i Papereria Caselles, Carrer Major, 46, 25007 Lleida

10 d’abril del 2024

SOBRE LA SANTA PARITAT

Aquests dies de setmana santa em preguntava si la paritat ha arribat a les confraries o germandats. O simplement quins càrrecs hi ocupen. Si a la Legió és un fet normal parlar de cavallers i dames legionàries, com és que no ho és en parlar, per exemple, de costaleras? Es veu que, si més no perquè llei hi obliga, s’han fet grans passos contra la discriminació femenina en aquestes entitats i funcions, però sembla que alterar les tradicions centenàries no acaba de convèncer la majoria. Així ho expressava la portaveu de l’Associació de Dones Confrares de Barcelona que, alhora recordava que la premissa de la confraria no pot altra que la que es deriva del seu propi nom: “si ens estimem per igual, ens hem d'estimar entre nosaltres mateixos de la mateixa manera". De la mateixa manera resta pendent d’anivellar oportunitats femenines a les files dels armats. Falten armades que ens regalin caramels en les desfilades del segle XXI, n’hi hagués o no en les legions romanes. Falten corredores en els sanfermines. I sí, falten capellanes, si més no perquè la manca de vocacions masculines obligarà a poc tardar a fer com els anglicans. Es diu que les professions no tenen gènere, però tothom sap que el món es divideix entre professions feminitzades (infermeria, magisteri, secretaria, cures sociosanitàries, caixeres dels supermercats) i professions masculinitzades (llauner, electricista, camioner, fuster, bomber o mestre d’aixa).

Tothom sap que és una qüestió d’educació, però també que canviar els rols, les condicions i els contextos socioculturals no depèn només de les normes igualitaristes, sinó de la determinació revolucionària dels col·lectius desafavorits. El dret a vot de les dones no es va aconseguir perquè un bon dia un dirigent polític il·luminat va reinterpretar el llibre del Gènesi, sinó perquè les dones es van organitzar i van deixar la pell i els ossos en una lluita sempre desigual, fins a aconseguir no sols poder exercir el dret a vot, sinó que la batalla pels sufragi esdevingués l’inici del moviment feminista i les reivindicacions en els àmbits de la família, de les relacions laborals, de la sexualitat, de la governança política, de l’accés a tots els àmbits de la vida pública i de les manifestacions populars. Recordin que a Andorra fins a 1970 no es va concedir a les dones el dret a vot i a l’elegibilitat!.

3 d’abril del 2024

TRANSPARÈNCIA REIAL

Com que la reina Isabel semblava eterna, hom ja es feia la idea que els seus descendents durarien, almenys, mitja eternitat, perquè els mals que patirien no serien mai tan preocupants com un càncer. En realitat, dels dolors, malures i incapacitats de la reina mare, no en vàrem saber res. No se n’havia de saber res, sobretot perquè els monarques, els reis i les reines, són l’encarnació de la deïtat a la terra i més a la Gran Bretanya que representen tant el poder terrenal com celestial. El fet que s’hagi esbombat de quin mal poden perir el rei Carles III i la futura reina consort (ep, llarga vida al rei i a la Kate!), ha servit per humanitzar la casa reial i consegüentment per incrementar-ne l’adhesió emocional dels seus súbdits britànics i, àdhuc de la resta de la humanitat, creients o no en les monarquies. Aquest és l’efecte de ser uns personatges públics i únics, amb el certificat de penals impol·lut. Però sobretot pel fet que sap greu que una persona, després de setanta anys preparant-se per a ser rei, ara a punt de complir-ne setanta-cinc i com aquell que diu havent exercit el càrrec a penes quatre dies, ara la salut li faci males passades i es presentin dubtes seriosos sobre la seua continuïtat. Així mateix, quin greu no ha de representar per a la Kate (i els seus més íntims) que es trobi en una situació similar, sent tan jove i cridada a ascendir en l’escalafó de la noblesa.

Aquí les coses de palau són d’una altra faisó. Són més de novel·la de suspens, de novel·la negra. Mentre els aristòcrates britànics van intentar fer veure que i la premsa va dir que per allí no hi passava, aquí, en canvi, els rotatius (fins i tot els més seriosos i creïbles) resulta que ho saben tot, mentre la reialesa no piula. No diu ni ase ni bèstia. Gairebé tothom sap què passa en les intimitats règies, però oficialment no passa res del que presumptament s’esdevé realment (o millor reialment). Al capdavall, britànics i ibèrics tenim tradicions culturals molt diferents. No solament ens saludem, mengem i bevem, conduïm, mesurem i comptem de manera diferent, sinó que aquí, des de l’ascens dels Borbons al tron, el nou monarca no ha de fer la cerimònia de presentar-se a les diferents nacions/nacionalitats de l’Estat com sí que fa la monarquia britànica, com un reconeixement simbòlic als escocesos, irlandesos, gal·lesos i britànics.

27 de març del 2024

NI PRESSUPOSTOS NI URGÈNCIES

El projecte del macro complex d’oci i joc, el nonat Hard Rock, ha estat l’excusa per tombar els pressupostos que s’havien afanyat a pactar ERC i PSC-PSOE, Primera deducció: la implementació de milers de milions que anaven destinats a pal·liar les necessitats peremptòries en sanitat, educació, serveis socials, sequera, etc., ara hauran d’esperar almenys fins a 2025 o ves a saber fins a quan, si, com temem, no hi ha guanyadors clars que puguin governar Catalunya. I el que era tan inajornable, urgent i imperiós passarà a ser ajornable sine die. Segons evidència: els càlculs electoralistes sempre s’anteposen a les necessitats socials. Tercera conclusió: la desafecció ciutadana per la política és estimulada per la segona evidència, alhora que dona ales a tota mena de populismes i extremismes. Quarta: amb la convocatòria d’eleccions tindrem ocasió de veure si apareixen nous lideratges i, per tant, si se’n jubila algun (per exemple, reapareixerà el Sr. Gabriel Rufian?). Cinquena: tindrem l’oportunitat de veure com l’independentisme s’esmicola una vegada més en noves propostes electorals més del mateix. En síntesi, la conclusió final és que la incapacitat per aprovar els pressupostos d’enguany farà aflorar l’evidència que qualsevol escolar mínimament aplicat fa temps que observa: que l’horitzó de la independència cada dia és més llunyà; és a dir, cada dia és més inundable l’illa de la Utopia. I que sense uns bons feixos d’euros i bones dosis de sensatesa no es pot administrar equitat ni procurar felicitat.

Ara, com hem insinuat, el més excitant (ultra veure com es descabdella l’enrevessament que representa el president Puigdemont per a la Judicatura, tot i aprovada la llei d’Amnistia) no és tant qui elaborarà els pressupostos del 2025 com si es podran aprovar o no. La primera prova de foc, serà comprovar el nivell d’abstenció en les eleccions del maig. La majoria de la gent no entén gairebé res dels jocs rocambolescos de la política, però menys encara que, per tacticisme, se li digui que haurà de tenir paciència a resoldre tot allò que se li havia promès i que fa tanta falta. Perquè la ciutadania sap que un cop s’ha votat no pot preveure mai, llevat de politòlegs i tertulians, com i en què acabarà la cosa. Seria massa fàcil conèixer d’antuvi qui pot complir el que promet i qui no. No caldrien ni urnes.

20 de març del 2024

EL PLAER MÉS GRAN

El plaer, el gust, l’orgasme o el clímax més sublims que una part considerable de de la dreta i la ultradreta espanyola aspira a experimentar algun dia no massa llunyà, no té a veure directament amb el sexe, sinó amb el fet de poder rabejar-se, morbosament, amb la detenció del M.H. President Puigdemont. De veure’l com, emmanillat, l’entaforen dins d’una furgoneta blindada i finalment l’empenyen dins d’una cel·la fosca i humida de dos per dos. Puigdemont no solament és, per a aquesta gent que sempre anteposarà la unitat d’Espanya a qualsevol estat de dret constitucional, l’enemic número u, el més malèvol, el que més ha fet per destruir Espanya. Més que els comunistes, que els maçons i que els anarquistes. Aquell “a por ellos” que victorejaven alguns espanyols quan van enviar la policia a atonyinar independentistes, nacionalistes, catalanistes o demòcrates simplement, des d’un punt de vista freudià, aquest “ir a por ellos” es traduiria com una descàrrega dels impulsos més primaris covats en l’inconscient. Un inconscient que, així que troba algun motiu, el que sigui que produeixi un gran malestar (de fet, tot el que fa o deixa de fer el govern estatal), sempre explota en catalanofòbia. Catalunya és el boc expiatori, és la culpa, és el pecat i, per tant, el seu tranquimazil, el seu prozac miraculós.

La dreta i els ultres, vingui o no a tomb, estan convençuts que els mals d’Espanya tenen la seua arrel, per exemple, en la immersió lingüística, que el Barça sigui més que un club, que Hipra, l´única vacuna espanyola contra la Covid-19, l’hagi produïda una farmacèutica radicada a Amer o simplement que la gent porti un cognom acabat en -ll. Els espanyols que senten aquesta fòbia, per compensar-se davant les frustracions, pateixen una mena de trastorn que definiríem com el de l’ambivalència emocional amor-odi. De fet, hauríem de parlar d’amor-interès. És allò tan pervers i violent de t’estimo perquè t’odio i t’odio perquè et necessito. Dit altrament: els vint-i-dos mil milions de dèficit fiscal que pateix Catalunya, que no és sinó, la diferència entre el que aporta Catalunya a les arques de l’Estat i el que aquest retorna a Catalunya. La pregunta és: ¿la llei d’amnistia farà guanyar a aquests que pateixen tant per la Catalunya separatista les properes eleccions o haurà impel·lit que guanyin igual amb eleccions o sense?

13 de març del 2024

SOLIDARIS?

Quan patim una luxació a les cervicals o se’ns ha inflamat la ciàtica ens costa poc d’admetre que no som res en aquest món. Res més que un lapse de temps en la història del temps i encara menys en el no-tems. Una taca microscòpica entre els milions d’éssers humans del nostre món. Que a penes som un malalt més entre els centenars de malalts del nostre entorn pròxim o una insignificança davant l’horror que sofreixen milions de congèneres. Tanmateix, tant si patim com si gaudim, només som un jo que no és ningú més ni cap altre. Patim i sentim i gaudim nosaltres cadascun de nosaltres individualment d’acord amb la nostra manera de ser, segons la nostra constitució biològica i/o segons la nostra formació intel·lectual, la nostra religiositat, la nostra herència cultural. Ser-en-el-món, ser-un-mateix, la consciència de ser aquí i ara. En parla Heidegger a través del seu dasein. La diversitat, la desigualtat, l’antítesi, la desproporció, aquest salt qualitatiu en l’evolució de l’espècia cap a la individuació, en la formació de la consciència del jo intransferible, radica l’origen de la cultura, de la civilització i del concepte de família. El patiment i el dolor és personal i intransferible. El gaudi, també. ¿Poden ser transferits, encomanats a un altre?, evidentment. ¿Poden els altres alleugerir-nos el patiment o regalar-nos alegria?. Òbviament. Sí, poden ser compartits. I és en aquestes transferències que radica, precisament, el concepte de comunitat.

Però, paradoxalment, aquesta mateixa constitució en comunitat, de vincular interessos i objectius (inicialment per a cobrir les necessitats més peremptòries), comporta una jerarquització: l’establiment d’uns alfes i uns betes, d’uns tòtems i uns tabús, d’uns poderosos que ordenen i uns súbdits que obeeixen. Així que neix la necessitat de compartir, tant se val el sistema polític que regeixi la comunitat constituïda en nació, s’estableixen automàticament regles, normes, prelacions, privilegis, classes, deures i obligacions. I d’aquí la competició, la rivalitat, l’enfrontament, l’esclavatge; però, alhora, la generació de l’ideal d’una ciutadania lliure i igual davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Si viure en societat ens limita. en certa manera, poder esdevenir-un-mateix, molt més encara l'homogeneïtzació de la globalització cultural, que en clona com a xais.

6 de març del 2024

AIGUA

Patim una sequera brutal, amb estats d’emergència i d’excepcionalitat com si el Sàhara ja ens hagués colonitzat. Però encara hi ha individus que tenen els pebrots d’omplir la piscina de casa seua trampejant tota mena de restriccions. Gràcies a la desgràcia que pateixen sis milions de residents a Catalunya, s’ha publicitat que a Badalona fa anys que una canonada perd milers de litres d’aigua cada any, sense que s’hi hagi posat remei fins ara. Que hi ha municipis on els seus habitants gasten centenars de litres d’aigua molt per sobre de les seues possibilitats. Que n’hi ha d’altres en què fa mesos i mesos que s’abasteixen d’aigua de cisterna. I així, dia rere dia, casos i casos d’insolidaris, de negligents, de pocavergonyes, l’única moral dels quals consisteix a practicar allò tan miserable de mentre jo vaig calent me’n ric de la gent. I encara hi ha partits polítics que s’oposen a sancionar aquests barruts! I politiquegen, com si tinguessin una bola de vidre, amb l’argument de la manca de previsió i d’inversions del govern o que el mal finançament dels municipis no els permet escometre obres hídriques. Que si naps que si cols.

El cas és que en el nostre món, al capdavall tot gira a l’entorn dels diners. Fins que no ens rasquen la butxaca ens fem l’orni. No ens recordem de santa Bàrbara fins que no trona. I, enmig del diluvi, resulta que no tenim les infraestructures per contenir l’aiguat. Que si s’ha construït a la llera de rieres i davall de talussos, que si s’ha fet passar la via del tren massa prop de la mar, que si els embornals estan taponats. En fi que ens comportem, cadascun de nosaltres i tota l’administració, com la canalla consentida. Nogensmenys, la realitat és que no tenim diners per a tot el que ens cal. Una sola dessaladora costa tant com construir i equipar tres bons hospitals i ja no diem el nombre d’escoles. Sí, esclar, hi ha d’haver prioritats, però passa que les prioritats ho són totes les coses, en tots els sectors econòmics, en la majoria d’ajuntaments i de les nostres cases. ¿Quant val equipar tot el país amb fibra òptica, amb energia sostenible, enxarxar-lo comunicativament per tren, equipar-lo amb els CAP i hospitals i les presons que falten, pal·liar sequeres i maltempsades de tota mena? Què en diuen els qui critiquen la gestió de la sequera del dèficit fiscal estratosfèric de la Generalitat?.

28 de febrer del 2024

PARA BELLUM?

M’ha semblat llegir, fa uns dies, que alguns alts comandaments europeus han dit que ens preparem per a una possible extensió de la guerra d’Ucraïna. I, tanmateix, no hem sentit cap polític de pes que els contradigui. Ni hem llegit cap esverament ni cap rèplica que recordi, com feia Thomas Mann, que “la guerra és la sortida més covarda als problemes de la pau”. De manera que si els que han de gestionar la pau no en saben, al carrer i uns altres. I els mètodes per fer-los fora, tothom els pot trobar a la Viquipèdia. Suposo que la majoria de la gent, amb una ingenuïtat esborronadora confia que els generals ja tenen en alerta els professionals de la guerra, i la indústria de l’armament en plena producció. Que, si es dona el cas, ens trauran les castanyes del foc. El més preocupant és que per motius patriòtics, religiosos o ideològics de l’estil que cal combatre el comunisme i la maçoneria, les masses ens deixessin portar a repetir la barbàrie de la guerra, on, com deia algú, “joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre ells per la decisió dels manaires que es coneixen i s’odien, però no es maten”. Ens treu de polleguera pensar que hi pugui haver gent tan inconscient o forassenyada que cregui que amb l’armament d’avui dia es pugui salvar alguna pàtria, alguna idea, alguna moral, alguna religió, algun patrimoni. Al fil de les paraules d’A. Einstein, jo tampoc sé amb quines armes es lluitarà en aquesta tercera guerra mundial de què ens alerten els experts, però el que és segur és que a la quarta guerra mundial es lluitarà, si queda algú viu i sencer, amb pals i pedres.

Ja és ben estrany que guerrejant-se no massa més lluny de 3000 quilòmetres de casa nostra, ningú, llevat dels portaveus de Hamàs, no parli dels morts, dels desapareguts ni dels morts en vida per a tota la vida que sobreviuran a l’horror. Del que sí tenim notícia, en canvi, és de l’armament. Dels drons, dels míssils de llarg abast, dels tancs, dels avions i, si s’encabrita la cosa, acabarem parlant de l’abast destructiu de les mini-bombes atòmiques, els mini-nucks, com si enraonéssim de les últimes novetats d’un catàleg del terror. En fi, com ha passat sempre, la insensatesa d’alguns ens pot portar a tots a l’abisme definitiu. A tall d’anècdota, des de gener de 2012 s’han desactivat 8.273 explosiu de la guerra civil que fa 85 anys que es va acabar.

21 de febrer del 2024

BUROCRATITZACIÓ

Per viure, simplement, per viure, necessites fer centenars de tràmits. Centenars de gestions repetides per a centenars de funcionaris de la selva d’administracions que ens governen. L’ermità precisament és aquell que ha decidit, entre altres, no ser esclau ni de la burocràcia administrativa ni de la jerarquia vaticana, sempre esclar, que de la cova on viu no n’hagi de pagar cap lloguer. Una cosa és l’eficiència dels mecanismes de govern de la societat i una altra és la desmesura, la bogeria dels sistemes de verificació, de control, de seguretat que els administradors exigeixen perquè tot funcioni eficaçment. S’ha arribat a crear una maquinària tan complexa, tan fragmentada i cada fragment tan zelós i gelós del seu quefer, que hom no pot fer un pas que no hagi d’omplir un fotimer de papers, hagi de demostrar qui és, on, com i de què viu i quin mal pateix, i tota aquesta informació no l’hagi de repetir mil vegades a cada finestreta on s’ha d’adreçar per fer o obtenir el que sigui. I aquest calvari, paradoxalment en el món de la supercomputació, amb una IA capaç de representar-te viu àdhuc quan ja t’han sebollit o convertit en cendra. On des de milers de quilòmetres els amos del ciberespai poden saber, al moment, quanta aigua despens quan et dutxes o si fas prou passos al dia per complir amb els estàndard saludables. I el cinisme de pensar, els funcionaris del Sistema, que tothom és capaç d’entendre’s amb una màquina o, simplement, que té una màquina on poder desentranyar la Selva.

I el més esperpèntic és que, després de tanta paperassa, tants requisits, tants avals, tants registres, tantes inspeccions, tantes matrícules, res no és més eficaç ni més ràpid ni més satisfactori ni més compensatori. Els desentranyables camins per obrir un negoci, per aconseguir una subvenció, per cobrar de l’administració, per nàixer, per morir són, sovint, tan desesperants que alguna cosa tenen a veure amb les malalties mentals i emocionals de la nostra societat. Diuen que la complexitat és un dels trets característics del nostre món i alhora que el nostre pensar-el-món és d’una liquiditat espantosa, d’una frivolitat i una hipocresia inigualables en la història de la humanitat. Ja sabem, com va dir algú que la realitat sempre és obstructiva. Però no serà que complicar-nos l’existència és una de les armes més rendible de control social?

14 de febrer del 2024

VUIT MILIONS DE CATALANS?

A Catalunya ja som més de vuit milions. D’aquests, quasi un milió tres-cents mil, segons la terminologia que utilitza l’Institut d’Estadística de Catalunya, són població estrangera. Dels vuit milions, n’hi ha un i mig que tenim 65 anys o més, més o menys tants com n'hi ha de menys de 20 anys. I la demografia ens porta a fer-nos la pregunta d’antropologia cultural: els vuit milions que viuen, treballen, pensionats, aturats i subsidiats són tots d’alguna manera catalans? O només aquelles i aquells que volen ser-ho?. Bé, doncs, en què consisteix la catalanitat?. Què és la identitat catalana?. En general, totes les identitats se signifiquen per tenir una llengua pròpia, una història particular, uns costums específics, unes festivitats singulars, un folklore, un dret civil o uns furs privatius, una articulació i divisió territorial distintives, una toponímia i unes mesures ancestrals, una simbologia, unes divises, uns emblemes o uns tòtems i tabús llegendaris i unes expressions no verbals que comuniquen unes formes de comportaments socials (tribals) ritualitzades tant en la forma de fer, com de raonar, de pensar, de veure i de transmetre el món. Que per un instint de pervivència etnogràfica s’actualitzen amb penes i treballs generació rere generació ja sigui a través de la festa, de la gastronomia, de la dansa, de la poesia, de la música, del llegendari, ja sigui naturalment de la llengua oral i literària.

Tenint en compte el susdit, quants dels vuit milions d’empadronats a Catalunya senten que pertanyen a la cultura catalana?. Qui en fa el paper de transmissor als nouvinguts, siguin nascuts aquí o migrats?. Doncs, parafrasejant M. de Pedrolo, com que no diu enlloc que siguis català, no hi ha cap document oficial que certifiqui que pertanys a una comunitat històricament conformada per característiques culturals comunes, els únics transmissors incontestables són l’escola, els mitjans audiovisuals públics i les entitats cíviques que les defensen, les protegeixen, les ensenyen, les transmeten. Amb una base legal procliu a ser reinterpretada en negatiu atès que sempre prevalen els drets culturals de la nació-estat, la transmissió de la catalanitat comença i acaba, a la pràctica, en el voluntarisme, ja que són actes de fe. I els actes de fe impliquen, dèiem, actes de resistència. Numantina, tants cops!