23 de novembre de 2022

L’ESPINA CLAVADA

Si s’aprova la reforma del delicte de sedició (alguns optimistes forçats diuen que s’aboleix o es deroga), el PSOE té clar que el president Puigdemont serà extradit, conduït davant els tribunals i serà condemnat a presó. El PP, el que queda de Cs, i l’extrema dreta, no volen de cap manera que desaparegui la sedició del codi penal, però, en el fons, sospiren que hi hagi una possibilitat legal per humiliar el MH exiliat que tant mal ha fet a la pàtria i tant s’ha mofat dels sentiments dels espanyols de bé. És cert, el MH President a l’exili i per més inri eurodiputat és la major espina clavada a les entranyes de l’aparat de l’Estat, del jutge emissor de les ordres d’extradició i òbviament de totes les forces i cossos de seguretat de l’Estat, des de la pèrdua de les colònies d’ultramar el 1898, i el Desastre d’Annual el 1921. És més, em fa la impressió que la fugida de Puigdemont va doldre, ha dolgut, dol i doldrà més que la victòria d’Abd-del-Krim en aquella guerra absurda com són totes les guerres. L’Estat com a institució no pot perdre mai. Llevat que una revolució cruenta en fundi un de nou, el qual, per cert, no permetrà, com no ho permeti el que ha estat decapitat, que, com diuen al meu poble, se li pixin als morros.

El que costa d’entendre a un il·lús com jo és com als dirigents patris no se’ls havia acudit abans una reforma de la sedició després que els tribunals alemanys i els belgues frustressin les euroordres d‘extradició. L’europeïtzació d’Espanya és una tasca tan titànica que no sé si es completarà mai. Ja ho sap tothom que la marca Espanya es caracteritza per ser incomplidora habitual en els terminis de transposició de directives europees. Però, ¿no serà aquesta pretesa reforma de la sedició convertida ara en delicte de desordres públics agreujats un mer canvi de nom, un simple maquillatge lingüístic? ¿No serà que qualsevol manifestació amb els aldarulls habituals corresponents, com els talls de carretera, les tractorades o els piquets sindicals, ja sigui de caràcter independentista, sindical, o gremial, pugui ser denunciada pe la via penal? Qui interpretarà la intencionalitat, la gravetat, la rellevància dels actes? Doncs, dit i fet, com ara. Dependrà de la discrecionalitat dels qui, investits d’autoritat pública, informen i assenyalen i òbviament dels qui acusen i sentencien. Això sí, amb menys anys de pena.

16 de novembre de 2022

ANOMALIES

Em costa d’entendre que fills d’immigrants que han aconseguit un cert estatus social i fins i tot un càrrec polític, militin en partits d’extrema dreta i siguin abanderats dels contraris a la immigració. No crec que s’expliqui per una qüestió del cost i l’esforç que han esmerçat per aconseguir el seu ascens social, el cost que en podríem dir de la seua redempció. O perquè creguin que els seus orígens són millors que els dels migrants d’última generació. El tema deu anar pels viaranys de la psicologia, de l’intricat món dels complexos, tot allò que et fa ser més papista que el Papa. Deu ser que han demostrat poder tenir tant èxit com els natius i fer-se’n fins i tot més mereixedors que els propis, sobretot pel seu instint de superació. Deu ser que han integrat fins al moll de l’os els conceptes de veritat, perfecció, justícia, bellesa, classe social, religiositat, i les regles de convivència que dicten les classes dominants benpensants de la societat on han nascut, alhora que han esbandit qualsevol rastre de la cultura dels pares. Deu ser que, un cop aquests fills de la immigració s’han instal·lat entre la gent respectable, han d’evitar com a mecanisme de defensa que ningú vingut de fora allèn les fronteres pugui fer-los emergir o bé un complex de culpa, un complex d’inferioritat, un complex de gelosia caïnita o bé un complex de castració. Deu ser que aquest fill d’emigrant, que s’ha plastificat ideològicament amb els defensors de la puritat i les essències pàtries, necessita satisfer-los no tant per convenciment com per la por que algun dia no li recordin que també ell és un fill d’emigrant.

A part dels que tenim pul·lulant en els escons dels nostres parlaments, un dels exemples més cridaners d’aquesta anomalia és el de Suella Braverman (de soltera Fernandes), ministra d’Interior del govern de Rishi Sunak, a qui els seus conciutadans ja han batejat com a Cruella Braverman pels seus comentaris sobre la migració. Es veu que el seu somni consisteix a veure avions plens d’immigrants deportats cap a Ruanda o allà on sigui. Quina casualitat que la mare de mistress Braverman sigui d’origen indi!. L’excusa sempre és la legalitat. És com dir: qui mana ha de poder triar qui vol acollir. Per raons humanitàries, ja tenim prou problemes amb els de casa. Ja, els pares de Suella i del primer ministre devien ser indis de bona casa.

9 de novembre de 2022

DRET A L’HABITATGE

Quan l’ocupació il·legal de vivendes es pot resoldre en un tres i no res contractant empreses com Desoukupa vol dir que les normes que regulen la propietat privada no resolen el problema. Però quan hi ha tanta gent que viu literalment al carrer o accessòriament en albergs caritatius, vol dir que el dret universal a un habitatge digne és una quimera. Quan és tan fàcil fer negocis especulatius amb la vivenda pública, i organitzar màfies que es lucren amb les ocupacions il·legals, vol dir que el problema habitacionals és, paradoxalment, una font d’ingressos molt productiva. Quan és tan complicat arbitrar mesures legals de desocupació i tan difícil promoure vivenda social, vol dir que existeix un abisme entre els drets i els deures. Quan ha estat tan accessible aconseguir un crèdit hipotecari per adquirir una vivenda i tot el seu parament i tan difícil pagar-lo, vol dir que el desig, alimentat per tots els ressorts del sistema capitalista, ha fet perdre el sentit de realitat. Sobretot perquè et sortia més car pagar un lloguer que no endeutar-te amb el bancs. Perquè, certament, el tema de l’habitatge és un problema estructural que té a veure amb la desigualtat social cada vegada més flagrant i dramàtica. Perquè té a veure també amb el disseny de les ciutats, el preu del sòl, l’augment del cost de la construcció d’acord amb els nous estàndards de sostenibilitat. I, sobretot, amb la cadena d’especulacions que es produeixen en tota la traçabilitat de la vivenda.

El Tribunal Constitucional, el març passat, va anul·lar de la Llei catalana que limitava el preu dels lloguers, l’obligació dels grans tenidors d'oferir i, en tot cas, renovar el lloguer social a les persones vulnerables. Ja sabem que hi ha subvencions de tota mena, ONG i polítiques municipals que vetllen per mitigar el drama habitacional, però què passa amb els pisos que té la SAREB? Què passa amb els quasi 36.000 pisos buits que hi ha a Catalunya entre grans propietaris, bancs i grups d’inversió? Doncs, passa que el dret fonament a l’habitatge digne, des del mateix moment que es defineix com a tal, esdevé una pura utopia per a milers i milers de persones, que, malgrat tot, en el seu interior, aspiren a ser propietaris abans que llogaters o rellogats. La cultura del mercadeig i la cultura de la propietat sempre han anat de bracet en la nostra civilització.

2 de novembre de 2022

ELS NOSTRES MORTS

Deia P. Baroja: No hay más muertos que los llevados por los vivos. Cert. Els morts són els nostres: familiars, mascotes, amics, admirats. I algun cop, desconeguts amb qui hem viscut alguna història inoblidable. Tots els altres no són ningú, com la resta dels vius. Excepte quan aquest algú-ningú esdevé protagonista de la història de la nostra cultura, de la nostra manera de ser, de pensar i de sentir. Però, fins i tot aleshores, més que algú amb noms i cognoms és sobretot un símbol, un mite, un arquetip com Diògenes de Sinope, Ghandi o Édith Piaf. Sí, som solidaris amb els milers i milers de morts diàries per les caues més desafortunades, injustes i aberrants. ¿Quin sentit tindria sinó el monument al soldat desconegut o la contrició per la nostra indiferència davant la desgràcia aliena, si no dediquéssim almenys un dia a recordar les morts anònimes dels qui dormien al carrer o donaven la vida perquè nosaltres poguéssim viure millor?. Sí, compartim dols amb milers de persones que han mort salvatgement per la maldat humana. I els compartim no tant amb el cor com amb les vísceres. Perquè voldríem venjar la iniquitat a què han estat sotmesos. Però, els nostre morts són els nostres perquè ens han dat vida, ens han ensenyat a viure, ens han fet entendre la mort digna, la vida digna. Ens han ensenyat a estimar, a recordar i a oblidar. Perquè paradoxalment els nostres morts formen part de la nostra vida. Les seues cendres, la pols dels seus ossos, són la preqüela de les nostres vides i de les nostres morts. Per això els nostres morts són la seua immortalitat.

Però, sobretot, que els nostres morts no siguin mai morts en vida. No podem permetre que la vida ens robi els nostres éssers estimats i que només la mort sigui, com diu el poeta, una major naixença. El dret a la vida i el dret a la mort, si no són drets factibles i dignes, només són un miserable engany, una estafa indecent. Això és el que està passant pràcticament des de la seua entrada en vigor l’any 2007 amb l’anomenada Llei de la Dependència, de desenvolupament de polítiques de promoció de l’autonomia en persones dependents, la qual no solament s’ha convertit en una norma inaplicable per la seua falta de recursos i la intricada burocràcia, sinó a més a més en una perversa manera d’anihilar la il·lusió promesa d’una vida millor a les persones més necessitades.

26 d’octubre de 2022

VA DE LÒGIQUES

El discurs de la política, dels qui fan de polítics, és un idiolecte. Un llenguatge particular que els qui tenim tota altra ocupació no acabem d’entendre mai. Quan el polític fa de gestor de la cosa pública parla un idioma, que normalment entenem la majoria. En tots els altres casos, parla per als de la seua tribu, ja siguin del propi partit ja siguin els contrincants. Ara mateix, a casa nostra, l’important és que el govern aprovi pressupostos. Saber de quant disposarem i de quant podrem gastar. Què cal prioritzar i què pot esperar o haurà d’esperar. Des del sentit comú opinarem que, amb la que ens està caient i la que caurà, és millor que s’aprovin pressupostos i que es pactin amb qui convingui, perquè, entre altres raons, si no, hi perdrem molts calés. Des la lògica política, en canvi, JxCat, en coherència amb la sortida del govern, no pot aprovar-los. A Junts interessa que ERC ho faci amb socialistes i comuns, precisament perquè aquesta conjunció d’interessos entre ERC i PSC-PSOE, li serviria de munició perfecta per a la campanya de les properes eleccions. Una munició que consistirà més o menys a dir: Vam sortir del govern perquè ERC no complia el pacte d’investidura per fer camí cap a la independència i a sobre ho ha fet, a canvi dels indults parcials, com si hagués de pagar-ne penyora, amb els que varen corejar la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155.

Si, per contra, ERC es veu obligada a prorrogar els pressupostos, la seua munició serà d’aquest estil: és culpa de Junts que per pur tacticisme egoista s’han perdut oportunitats d’or per poder fer front a les emergències socials. En fi, que pels ets dels uns o pels uts dels altres, el que més hi haurà perdut serà la peregrina il·lusió de l’autodeterminació, la desjudicialització i l’amnistia, encara que se’ns vengui l’invent del TBO del “pacte de la claredat”. Fracassada la investidura del MH amb els 74 vots independentistes i anestesiada l’ardor secessionista per l’hiperrealisme d’haver de fer front al dia a dia de la ciutadania, el sentit comú ens diu que somiar és gratis o com a molt la quota de soci d’Òmnium, de l’ANC i similars. Ara bé, tocar de peus a terra i esperar sine die que els noms esdevindran les coses o els fets produeix un mal de ventre horrorós, una ansietat que no hi ha medicina que l’aplaqui i una ràbia i una impotència irreversibles.

19 d’octubre de 2022

COMPLIR LA LLEI

Des del dia 13 de setembre els membres jutges del CGPJ presumptament han estat incomplint el mandat de la llei que els obliga a designar dos magistrats del TC. I òbviament ens hem de preguntar: ¿com és que cap instància fiscal no denuncia davant el tribunal corresponent aquest presumpte desistiment de funcions i obligacions, aquest acte presumpte de rebel·lia? Si tothom és igual davant la llei, els qui tenen la potestat d’administrar-la tenen el poder de negligir-la?. Llegíem a la premsa, com si el govern preveiés que una part dels magistrats s’hi posaria d’esquena i faria el ronso amb excuses de mal pagador, en fi preveient la desgana amb què se’ls obligava a fer tal designació, el Govern dic, així que s’aprovà la norma, s’apressava a dir que no contemplava la hipòtesi que el CGPJ no complís amb la seua obligació abans del dia 13 de setembre, perquè a Espanya "la ley y la Constitución se cumplen". Estem veient que n’hi ha que no la compleixen i no els passa res. Un pols entre el poder legislatiu i el poder judicial no el recordo haver-lo presenciat mai en els meus anys de ciutadania conscient. L’exemple que estan donant aquests senyors del CGPJ és demolidor.

Però aquest fet, tot i ser molt greu, no deixa de ser una conseqüència de la guerra soterrada que té lloc entre les diverses associacions de jutges i fiscals a raó dels diferents conceptes que s’hi dirimeixen sobre el mateix sentit de fer justícia i de com s’han de proveir els càrrecs en els seus òrgans principals de poder. Però la llàstima és que aquestes batalles gremials no són sinó un reflex de l’autèntica guerra que en realitat té lloc a l’entorn dels principals partits polítics, que, lluny de la independència de tal poder, no aspiren a res més que a col·locar en aquests òrgans seus magistrat afins ideològicament. Tenim la percepció, doncs, que les associacions de jutges i fiscals més que entitats professionals són seccions dels partits que solen alternar-se en el poder. Quan el PP defensa, per exemple, que els membres de l’òrgan de govern del jutges siguin elegits només pel jutges, ens està dient que té clar que s’imposaria una majoria conservadora. Quan un col·lectiu professional com el de la judicatura és considerat un poder, capaç de confrontar-se amb la resta de poders, més que l’autoritat que interpreta les lleis, esdevé un contrapoder al legislatiu i a l’executiu.

12 d’octubre de 2022

VIOLÈNCIES

Experts i comunicòlegs ens avisen d’augments de violències de tota mena en les nostres relacions personals i socials. Molta crònica negra, molta estadística, molta descripció detallada dels fets, molts actes de rebuig, molta preocupació, molta incapacitat per saber com i quan prevenir, molt desplegament policial, molta imperícia generalitzada per resoldre conflictes, molt descontentament dels qui han de gestionar la cosa pública, molt acusar l’altre, molt sentiment d’impotència, d’inseguretat i fragilitat, i, com a conseqüència, molta demanda de mà dura, molt decantament cap a solucions populistes de caire filonazi, molta extremadreta com a solució miraculosa, i poca, molt poca anàlisi (o molt poc aprofitament dels estudis acadèmics) de les causes que provoquen tots aquests malestars, dolors, rancúnies, odis i ressentiments interpersonals i socials. Els principals experts en el tema assenyalen que la causa principal de la violència estructural i la violència directa radica en la violència cultural. En el conjunt d’idees, valors, aprenentatges -bàsicament- no formals, en les creences sectàries; o en fi, en els imaginaris que generen els models que triomfen en el marc dels sistemes dominants tant en l’economia i en la política com en les relacions institucionals o en el disseny de les ciutats i l’accés als serveis. 

La violència contra les dones, les persones i els col·lectius LGTBI, contra tota mena de diferència (de classe, de color de la pell, de llengua, de país, de pensament, de religió, d’orientació sexual o de capacitats cognitives i afectives) sempre tenen una arrel profunda en l’educació i en la cultura. Ja sigui en la cultura institucionalitzada del patriarcat o de la subordinació, de la preeminència, del privilegi. En la creença, alimentada subliminarment o descarada per tota mena d’icones, imatges i relats difosos massivament a través dels canals comunicatius que controla el poder, els quals normalitzen el fet que uns, per la gràcia dels deus, estan per sobre d’altres i que tenen dret a poder més que altres. Precisament contra aquesta violència, no és casual que, a risc de deixar-hi la pell almenys dignament, esclati una violència contra el Sistema. Una violència fruit del desassossec, de l’afartament de la injustícia, de la iniquitat. Qui té l’exclusiva de la violència, esclar, no admetrà mai la competència.

5 d’octubre de 2022

MOLÈSTIES, ENVEGES

La catalanitat, molesta; però alhora és envejada. I ja no diguem si la catalanitat conté gèrmens secessionistes, perquè llavors és odiada. A mort. No hi ha campanya d’eleccions autonòmiques altra que les catalanes que Catalunya no sigui utilitzada per reivindicar qualsevol programa polític, sobretot dels partits de la dreta sociològica. La catalanitat, de fet, no ha reclamat altra diferència que la que reclamen els bascos, els castellans, els lleonesos, els andalusos, els canaris. Però la catalanitat és la més enervant de totes les realitats identitàries espanyoles. Molesta, enutja, fa sortir de polleguera i exacerba no tant per la persistència secular a la diferència, sinó perquè se sap que sense Catalunya ni Euskadi (i sense colònies extractives allí enllà) l’Estat espanyol seria un Estat pràcticament fallit. Tenint en compte que més de 20.000 milions d’euros que l’Estat recapta dels catalans (de totes les condicions i races que viuen i treballen a Catalunya) no ens retornen en inversions, quin carallot deixaria que Catalunya se separés d’Espanya? El curiós, però, és que aquest dèficit fiscal “sistemàtic, endèmic i deslleial”, com ha dit el Conseller Giró, és l’aplicació de la regla d’or dels governs centrals tant si són socialistes com populars, que diu: qui més té més ha de repartir. Una màxima cristiana, que, per cert, va inspirar el socialisme, i que com tothom sap o sabia, té la seua rèplica en el popular Parenostre: “perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. 

El més curiós encara és que, malgrat els índexs de pobreses i totes les mancances censades, denunciades i cronificades, a Catalunya, la renda neta mitjana anual (descomptats impostos i deduccions) de les llars catalanes, és superior a la mitjana espanyola. O sigui, si el cas és que l’Estat recapta posem 60.000€ a Catalunya i en retorna 40.000 i encara vivim millor que la resta d’espanyols o espanyolitzats, no és una temptació que en lloc de 20.000 no en retorni 40.000? A part del l’Honorable Sr Giró, del vicepresident i el MH President, qui més posaria el crit al cel? Ja ho sabem que un altra Guerra dels Segadors (1640-1652), avui és impensable i gens desitjable o dur a terme un Tancament de Caixes com el de 1899. Però ens donen idees de com acabaríem els catalans si a part de queixar-nos passéssim a l’acció.

28 de setembre de 2022

LA GRAN MAJORIA

Malgrat l’IPC desbocat, el preu desorbitat i desesperant de l’energia, el desgavell crònic de rodalies, l’augment dels tipus d’interès, de la desatenció alarmant a la discapacitació; a pesar de la manca de vivenda social, dels nous virus que en ataquen dia sí dia també, de les picabaralles entre partits polítics independentista; malgrat els embussos a l’AP7, la manca d’existències al banc dels aliments, els estralls del canvi climàtic; o a despit dels influencers i el regueton; i, fins i tot, a desgrat de les desil·lusions i les frustracions quotidianes que patim en tots els ordres de les coses, dels fets i dels qui ordenen el món, la majoria de la gent anem fent, anem tirant, anem entomant el que ens va caient. Anem reprimint la nostra ira, els nostres odis i entretenint la frustració amb els prozacs dels espectacles reials, futbolístics o de la tele xafarderia. I qui dia passa dia empeny. La vida del comú dels mortals és, ras i curt, un anar passant com puguis, trampejant entrebancs amb més o menys perícia, celebrant tant que es pugui tot el que el que sigui festejable i, si escau, rient-nos del mort i de qui el vetlla. En fi, carpe diem i demà ja ho veurem. O mala llet només llevar-nos i morros tot el dia. 

Des de l’inici de la civilització, més o menys, sempre ha estat així per a la gran majoria. La gran majoria que, fins exhibint criteri i voluntat propis, ens deixem entabanar, creiem en la sort, en els miracles, en la serendipitat o en la casualitat que ve a ser el mateix. Aquesta gran majoria que no ha estat mai massa poblada d’herois ni heroïnes, però que té la curiosa esperança que tot pot canviar sense que canviï gran cosa. S’ha dit que la principal característica dels anys que portem d’aquest segle XXI és el sentiment d’impotència de la gent. Tot és tan complex, tan impersonal, tan enteranyinat i alhora tan sarcàsticament transparent que l’única forma possible de resistència sigui la resistència passiva. La resistència estoica, la de la immutabilitat, i per a molts la d’acceptar resignadament i tràgica que aquest món és una vall de llàgrimes comparat amb el que ens espera després de la mort, si hem seguit els preceptes del Senyor. Com sigui, certament, hi ha alguna cosa que giriga en els temps en què vivim, quan constates que mai no hi havia hagut en la història de la humanitat tants poetes com ara.

21 de setembre de 2022

LA DISJUNTIVA: MORIR DE FRED O DE GANA

Ja fa temps que moltes famílies es debaten entre pagar la llum, el lloguer o la hipoteca i encendre la calefacció o passar gana. El menjar que compraves fa un any et costava un 25% menys que no pas avui, tot i comprant marques blanques i ofertes. La mitjana de les pensions de jubilació a les terres de Lleida són uns 1.100 euros. L’augment dels tipus d’interès ja fa mal i en farà molt més. Ni l’augment del salari mínim interprofessional ni la revalorització automàtica de les pensions ni els topalls al preu de l’energia han minimitzat el problema. Paradoxalment, fa l’efecte contrari: com més pal·liatius i solucions s’estan aplicant, més rabiós es torna el mercat. Més s’apugen els productes de consum. En fi, tothom està d’acord que viure avui és molt més car que ahir i abans d’ahir. Entre altres raons també perquè haver de tornar a fer els sacrificis que varen fer els nostres pares i avis i, per tant, repensar la forma com vivim, és molt fàcil de dir però molt complicat i dificilíssim de fer. Deu ser per això, entre altres motius, que la natalitat està sota zero, que els fills no s’independitzen fins a partir dels trenta, que han augmentat exponencialment les receptes de medicaments contra l’ansietat i l’ús de psicofàrmacs, que s’han incrementat les atencions per tendències suïcides o que s’ha estès pertot arreu el cultiu industrial de “maria” i n’ha augmentat el seu consum. 

Tot i així, no preveiem, ara per ara, que es produeixi cap revolta social generalitzada i, encara menys, a Catalunya i a Espanya. Ni s’espera que les possibles vagues que puguin organitzar els sindicats majoritaris alterin el ritme vertiginós d’empobriment de la gran majoria de ciutadans. Tothom sap que un dels frens de l’esclat social i que ajuda a mantenir el conformisme generalitzat, és la pràctica de l’economia submergida, la que ha sostingut tradicionalment la classe mitjana d’aquest país. Com no se’ns escapa que l’assistència social, en forma de bons, subvencions, regulacions tarifàries, bancs d’aliments, menjadors comunitaris, Càritas i tants d’altres, mitiguen qualsevol pulsió o excitació revolucionàries. El problema de les revolucions (ara, a més a més de la social hem de fer la de la sostenibilitat del planeta), és, com deia F. Kafka, que se solen evaporar i deixen darrere seu només el llot d’una nova burocràcia.