dimecres, 25 de juny de 2014

A PROPÒSIT DE LA CORONACIÓ

Quina feinada no se li gira al nou rei només fent bé la feina que li encomana la Constitució, en un moment en què quasi tot el que es cou al carrer entre la gent desborda la carta magna. I quina no li ha caigut a sobre si ha de fer cas al que li demana el president Mas, el president Urkullu, els partits d’esquerre, una silenciosa majoria del país que hi veu una oportunitat perquè canviïn moltes de les coses que no van de cap manera, i si vol ésser fidel al seu propi discurs de coronació. Sort que aquesta mena de declamacions tenen sempre un significat molt obert, poc precís, i per tant interpretable fins allà on es vulgui. Perquè, d’una altra manera, si esperem que Felip VI, demà passat, convoqui Rajoy i Mas a posar-se d’acord sobre les qüestions pendents entre Catalunya i Espanya, ja ho podem fer asseguts i sense rellotge. De moment hi ha fets molt més bàsics que el dia de la seua proclamació varen passar al seu voltant: es va prohibir manifestar-se a Madrid en contra de la monarquia i mostrar símbols republicans. És a dir, algú es va atrevir a violar escandalosament dos principis fonamentals, el de manifestació i el de llibertat d’expressió, recollits a la Constitució, que resulta ser la de tothom, cadascú amb la seua diversitat i particularitat. D’això, ni una ratlla als diaris!

Tot molt familiar. Alguna crítica per la vestimenta del rei. Algunes observacions molt educades sobre les absències familiars de primer ordre i sobre el petó compassiu de la reina mare al rei emèrit; comentaris sobre el posat reflectit en la mandíbula de sa majestat si indicava fermesa,resolució i alhora amabilitat, molt elogis de l’elegància dels vestits dels que anaven de civil, però res de res sobre la primor de la reina. I no és que parlem frívolament, perquè una excessiva magristor, ja se sap a què condueix. Quan ets rei o reina a una certa edat en què encara llueixes físicament s’ha d’anar molt en compte amb les aparences anatòmiques, perquè ets imitable. Sempre hi ha gent, dintre les seues possibilitats, disposada a fer el que el fa el rei o la reina. Bé, el que serà interessant de comprovar, els qui tinguin l’esperança de vida per veure-ho, és si serà un nou rei per a uns temps nous o si els nous temps decidiran noves formes de cap d’Estat. I un dubte que no ens ha aclarit ningú: el discurs del rei el va supervisar Rajoy?

dimecres, 18 de juny de 2014

EL QUE HAVIA DE PASSAR

El que havia de passar a cal PSC ja ha passat. Navarro ha plegat, molt bé, però ara ve el més difícil o, si ho volen, el més fàcil. Amb Navarro al capdavant, entre altres coses, s’ha anat demostrant que el PSC no ha fet cap servei al PSOE, com esperava Rubalcaba, perquè no només no li ha proporcionat cap vot decisiu per remuntar el partit apostant per la via federalista, sinó que el pacte PSC-PSOE en contra de qualsevol posicionament a favor del dret a decidir o, pitjor, de pactar el traspàs de la competència per fer-ho, ha conduït el PSC a ser la quarta força política al Parlament en la intenció de vot. I al seu esmicolament. Recompondre és dificilíssim, ara que campen tants reietons i tants barrets. El PSOE és un llast que només porta al fons de l’abisme. Els qui es postulen per liderar-lo no saben ni per on començar a apuntalar-lo. Podem i altres, si es presenten a les properes eleccions, se’l poden menjar pel centre i per l’esquerra. Només es pot reorientar. O sia, que el PSC assumeixi sense complexos el dret a decidir com un dels principis democràtics del poble per al qual vol equitat, progrés, benestar, cohesió social, igualtat d’oportunitats, etc., etc., tot el que percebíem, si més no, que el definia, a Catalunya, en l’època fundacional de la transició.

Ara la preocupació que pesa entre els dissidents i els que han conduït la nau del PSC fins aquí, és que la crisi no es tanqui en fals. Estaria bé que, mirant endavant, el nou lideratge del PSC pensés seriosament en el dia després del nou de novembre, i en un hipotètic escenari d’eleccions plebiscitàries, i, encara més hipotèticament, en l’escenari d’una declaració unilateral d’independència. Perquè, quants anys haurien de passar per encarrilar una teòrica reforma constitucional que blindés Catalunya, per exemple, fiscalment i lingüística? ¿Quan el socialisme estarà en condicions d’obtenir una majoria per fer poder realitat la seua tercera via? Si l’alternativa al senyor Navarro no és algú que es proposi d’agafar el brau per les banyes en el tema nacional, que es plantegi una autèntica independència en relació amb el PSOE i una reforma creïble del model social i polític dominant, que ara mateix lideren ERC, IC-Verds, i fins i tot la CUP o Podem, ¿pot ser el PSC, algun dia, un partit que il·lusioni més enllà del seu municipalisme de rel baixllobregatina?

dimecres, 11 de juny de 2014

DESCONFIANCES

La majoria de les forces polítiques representades al Parlament estan a favor de l’exercici del dret a decidir, fins i tot una part molt important d’aquestes votarà sí a la independència de Catalunya. No està tan clar, en canvi, que aquestes mateixes forces estiguin d’acord a formar part de la Unió Europea ni que s’hagin plantejat amb claredat, llevat òbviament d’ERC, si la forma del nou estat català hauria de ser una república o una monarquia. Dic això perquè és xocant que, davant l’abdicació del rei Juan Carlos, a alguns partits del pacte a favor de la consulta se’ls hagi girat feina a prendre posicions davant la successió del primogènit. Quan sembla que tot està pensat i repensat, ves per on et surt un ciri trencat amb què no comptaves. Almenys, fins al dia d’avui, hem pogut saber, no massa nítidament però, quins d’aquests partits i altres d’àmbit espanyol, estan a favor de renovar la monarquia (constitucional!) i quins s’estimarien molt més una república. Un referèndum ho aclariria, és clar, però no pot ser i no convé perquè, ai mare de Déu de Montalbà, podria ser que tornéssim a viure un divuit de juliol!

Segurament no té res a veure amb el canvi de Rei, però mirin si han servit les eleccions el parlament europeu, que hem pogut saber també quins dels nous partits que han obtingut representació a Europa estan a favor de la independència catalana i quins no. Per exemple, Podem està d’acord que els catalans puguem votar el 9 de novembre, però res de secessió. Ve-t’ho aquí: així funciona l’esquerra alternativa. No sé si se n’adonen, però les dues o tres alternatives a l’estatuts quo que se’ns han presentat darrerament, el nou rei, Podem o l’autogestió model Can Vies del barri de Sants de Barcelona no trobo que creïn massa confiança entre amplis sectors de la ciutadania. De manera que, de moment, continuarem essent pessimistes sobre la recuperació econòmica, sobre l’existència d’alguna voluntat política espanyola per encaixar la “varietat” i la “pluralitat” i sobretot, sobretot, absolutament pessimistes sobre la veritat de l’amor que ens professen els líders dels partits majoritaris de l’anomenat bloc constitucionalista. Aquells que defensen la tesi que la convocatòria de la consulta ha influït en l’abdicació reial, de moment, només la intuïm en el sentit que està servint per crear més desconfiança encara.

dimecres, 4 de juny de 2014

A PROPÒSIT DE CAN VIES

La senyora De Luna dijous passat va oferir els serveis de la Guàrdia Civil per posar ordre al barri de Sants de Barcelona, suposo que per donar un cop de mà als Mossos, i de passada, per posar-los en evidència. No només per demostrar qui realment en sap més en la gestió de la guerrilla urbana, sinó, potser sense elaborar-ho, per destacar que només l’Estat, els Estats, tenen la propietat de la repressió. Els únics que poden, en democràcia o en dictadura, exercir la violència, tan si escau que cal imposar l’ordre i fer complir les lleis com per qualsevol altre motiu que es consideri pertorbador d’ interessos superiors. Ho ha dit gent molt qualificada: com que els catalans de l’època moderna tenim un sentit molt feble d’Estat, en qualsevol conflicte entre llei i legitimitat, entre autoritat i lliure albir, entre sistema i antisistema, el primer que fem és arremetre contra les institucions i la policia. Paradoxalment després resulta que, quan som convocats a les urnes, o bé guanya l’abstenció o bé els partits de sempre. No és menys cert, però, que la corrupció del Sistema, la sensació d’impunitat dels qui l’exerceixen o la perversió i la violació del drets fonamentals de ciutadania, han conduït ja no només a la desafecció de la política, sinó a l’organització de gent que presenta batalla i somou, de tant en tant, l’ordre establert i el violenta.

És probable que, vistos els resultats de les eleccions europees i enmig de l’estat generalitzat de corrupció, de cinisme dels poderosos i de la crisi econòmica que ho trasbalsa tot, les cambres legislatives de cara al futur s’omplin d’alternatius. Per bé que tres, quatre, cinc o sis diputats de la CUP i/o de Podemos encara seran molt pocs per a tant descontentament i tanta ràbia continguda. Em temo que el que no s’esdevindrà, ara per ara, malgrat que s’incendiïn barris sencers de tant en tant o es llencin còctels molòtov contra la policia durant una setmana, és que la massa de formigó armat del Sistema es desintegri per acció o reacció per deixar passar el comunitarisme, el col·lectivisme, l’assemblearisme, l’igualitarisme, el mutualisme, l’ecosocialisme o l’ecoanarquisme. Només que fos un toc d’alerta seriós que cal canviar la manera de fer política, els instruments per exercir la democràcia i la llibertat i eliminar les castes extractives, ja fóra molt.