dimecres, 31 de desembre de 2014

SERÀ SOUFFLÉ?

Com que en l’enquesta del CEO de la setmana passada els unionistes guanyaven els independentistes, ja hi torna haver qui parla de soufflé secessionista. Baixa el soufflé, diuen. Entre l’11-S fins al 9-N, la independència esdevingué un gran problema d’Estat. Una nosa seriosa contra la qual calia activar tot l’arsenal de l’Estat per contrarestar-la activament fos com fos: soscavar la mateixa societat civil catalana, fomentar aliances d’empresaris, periodistes i d’intel·lectuals a favor de la unió, cercar catedràtics, sobretot d’economia, que desmuntessin les tesis sobiranistes, fabricar informes inculpatoris de corrupció contra els principals responsables de la ruptura, pressionar l’advocacia de l’Estat i la fiscalia per trobar motius de delicte, etc. Però, ara, un dels miralls de la realitat és que Societat Civil Catalana s’ho està treballant molt més que C’s i UPyD. Ben mirat, ja era hora que els silenciosos parlessin. Que demostressin que els antiindependentistes són tants o més que els que ho són. Doncs haurem de concloure, segons el CEO, que, en cosa d’algunes setmanes, els catalans espanyols són més actius que els favorables a un estat propi? Que tenen tant com predicament com els altres, i que aquests han tocat sostre a dos milions i escaig?

Serà que els contraris a la independència, fins i tot Podem, es posen d’acord aviat, perquè tenen un objectiu elemental i clar, mentre que als favorables sempre els perden els matisos, els detalls, la complexitat? Serà que és més fàcil ser espanyol i fins i tot ser espanyol i català que ser només català? Serà que és molt esgotador ser rupturista, que conservador? Serà que és més fàcil acontentar-se, callar i creure, que desafiar i plantejar alternatives? La participança, com diu aquell, cansa? Estan cansats Òmnium i l’ANC de mobilitzar masses, d’infondre grans il·lusions? O, si més no, per a tan poca cosa i a més tan incerta, complicada i difícil de gestionar? L’únic de cert que sabem és que, malgrat que el procés restés asfixiat, que quedés tocat de mort perquè no tingués cap majoria postelectoral o que fos decapitat per l’acció judicial o l’acció resolutiva del parlament espanyol contra l’autonomia, cíclicament tornarà a repetir-se la mateixa demanda d’independència. És el destí de la història de Catalunya, precisament perquè el destí d’Espanya és la unidad de destino en lo universal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada