dimecres, 25 de febrer de 2015

INCONSTITUCIONALITATS

El TC està a punt de sentenciar en contra de la llei de consultes del Parlament de 2014, contra el decret del 9-N i contra la llei de 2010. Les filtracions periodístiques asseguren que, per evitar donar un altre cop de porta taxatiu i violent a la Generalitat, hi haurà matisos que apel·laran a la voluntat política. Es pot venir a dir, com ja s’ha fet algun altra vegada, que hi ha qüestions de la Constitució que poden ésser dirimides en el terreny polític, perquè hi ha marge per a la seua interpretació. Siguin normes sobre consultes no referendàries o les normes que siguin que els governs centrals han denunciat i denuncien al Constitucional (horaris comercials, immersió lingüística, fracking, mesures fiscals altres, etc.), mai no hi ha hagut cap esperança que el Parlament de Catalunya guanyés el plet D’acord que el TC no actua d’ofici ni té òrgans vigilants que espien els parlaments del l’Estat i se’n llegeixen totes les normes que aproven. Però és cert que en la seva plantilla hi ha juristes centralistes i juristes autonomistes. Com hi ha juristes afectes i desafectes a Catalunya. I que aquests decantaments emocionals, ideològics o culturals han condicionat, condicionen i condicionaran fins a la fi dels temps que el Parlament de Catalunya pugui ser mai una cambra de primera divisió.

Així que passen els anys, cada vegada tens més la sensació que parlar de competències estatutàries no vol dir altra cosa que parlar de conflictes de competències. Darrerament, a més, amb els governs del PP, de natura molt poc propensa a l’autonomisme, no hi ha norma estatal que no hagi de ser denunciada pel govern de Catalunya al TC. Ho saben molt bé: l’estat de les autonomies fou fruit de la voluntat catalana. Però, el que no hom no esperava és que el procés esdevingués cafè per a tothom i s’acabés aigualint l’Estatut primer, i el segon hagi esdevingut, del tot, paper mullat. L’origen profund de la frustració catalana, nacionalista o simplement autonomista, la dita desafecció catalana, rau en aquesta homologació provinciana de les aspiracions d’autogovern. A l’estat no li ha donat mai la gana de desenvolupar el títol vuitè de la Constitució, en el sentit que el poble català va votar la Constitució. I el més decebedor és que els partits d’esquerra que es perfilen com a nous salvadors de la pàtria en tenen tan poques ganes com els de sempre.

dimecres, 18 de febrer de 2015

L’ÚNIC QUE ENS SALVA

Si hom confia que la bona praxi política o una gestió justa, equitativa de l’economia, el faran feliç, està molt equivocat. Si no fos pel cinema, pel mòbil, per l’esport i per la literatura o la música, no hi hauria manera de sobreviure. Si no fos, àdhuc, pel carnestoltes, no ens seria possible riure’ns del mort i del qui el vetlla. En fi, si no fos que no haguéssim inventat la festa, no hauríem evolucionat mai com a humans. Hauríem restat uns animals simples, tristos, escuats i plumbis. Si no fos per la ironia, per l’humor, ens les emprendríem a cops de puny amb tothom per qualsevol fotesa. A hores d’ara, en el breu període de temps que està semblant una eternitat, de la crisi financera i econòmica i política i ètica i de tota mena que vivim i patim adànicament, caínicament, ja no quedaria ni l’apuntador. Sort en tenim, insisteixo, del ridícul carnestoltes i de la gaubança festiva. Sort en tenim que a Catalunya, que a la mediterrània, cada dia, ben mirat, és festa. Cada dia es pot celebrar alguna efemèride, alguna patrona, algun sant, alguna tradició, algun aniversari. I, sort en tenim, com a conseqüència, d’haver elaborat unes defenses filosòfiques tan sòlides com l’agnosticisme, l’epicureisme o l’hedonisme, el cinisme, i per què no, l’ascetisme.

Sense agnòstics, epicuris, cínics o ascetes, la guerra i la dictadura haurien sembrat la inanitat o la vacuïtat social. El món seria una quaresma eterna. Un sistema que genera milers de corruptes i degenerats cada segon que passa és inaguantable. Un sistema en què el 10% de la població mundial acumula tanta riquesa com el 90% restant és insuportable. Un sistema que cada dia que passa fa més abismal la diferència entre rics i pobres és fastigós i repugnant. Una civilització tan avançada tecnològicament i científicament, que no hagi estat capaç de fer progressar el més mínim l’exercici dels drets humans universals és una civilització horrorosa, terrible. Com deia Cutilles, viure, mata. Però mata molt més estar obligat a viure malament, a viure enganyat sabent-ho, a viure sense poder viure. A viure sense cap mena d’horitzó, sense cap mena d’utopia, d’il·lusió, encara que sigui tan senzilla com deixar d’escoltar o de llegir cada dia que s’ha enxampat una nova bossa de corruptes o que Rajoy ha interposat un altre contenciós constitucional contra una llei del parlament de Catalunya.

dimecres, 11 de febrer de 2015

DEMOCRÀCIA SEGRESTADA

Com vostès saben perfectament a Grècia Syriza va guanyar les eleccions, perquè va prometre metafòricament que mataria el monstre dels tres caps i ressuscitaria els morts caiguts en el combat de la gana i de l’arruïnament més absolut. Perquè va assegurar que s’acabaria amb la humiliació a què era i és sotmesa pels creditors. Grècia amb un desastre de fiscalitat, empobrida fins a la medul·la, ha explotat així que ha tingut ocasió d’anar a les urnes. I ho ha fet, sobretot, amb la trilita d’un determinat retorn a plantejaments marxistes i amb la goma dos del nazisme d’Alba Daurada, convertida en tercera força parlamentària. El ministre d’economia grec, Gianis Varufakis, en la seua odissea per mirar de trobar solidaris a les propostes d’un nou plantejament econòmic i fiscal i per negociar que s’aturi la màquina trituradora que representen els costos del rescat de la societat grega, es va haver de sentir, del ministre de finances alemany Schäuble, que el que no podia fer Syriza era prometre el que no podria complir: “les promeses electorals a costa de tercers no són realistes”. El dia abans calculadament el Banc Central Europeu havia anunciat que deixava d’acceptar bons grecs com a garantia de les seues operacions de refinançament.

Syriza va guanyar democràticament les eleccions. Però la senyora Merkel i el premiar Cameron i Rajoy, també. Els uns han guanyat amb un full de ruta i els altres amb un altre. Però, pel que sabem i comprovem només n’hi ha un de canònic i vàlid. O sigui, la democràcia dels Estats de la UE –i de la resta dels estats del món, llevat d’aquells als quals no se’ls pot extraure res de res- depèn de la dictadura del capital. Això que semblava una exageració marxista-leninista, un tòpic tronat , ara més que mai és l’única realitat imperant, urbi et orbe. Fora d’això només existeixen meres il·lusions i Ja m’imagino el futur ministre d’economia de Podem trucant a la porta dels despatxos de la Merkel, de Jean-Claude Juncker, de l’hiperrealista Schäuble, dels cancerbers del FMI, del BCE i dels inversors-especuladors dels quals no sabem el nom. Del segrest de la democràcia al segrest d’Europa per l’esvàstica daurada només hi va un pèl. I aquesta línia vermella és de les que fan por, de les que produeixen terror. La butxaca forada produeix estralls, l’austeritat indiscriminada asfixia i mata irremissiblement.

dimecres, 4 de febrer de 2015

GUERRA FREDA?

La guerra que es lliura a l’est d’Ucraïna és a tan sols 3.942 quilòmetres de Lleida. Fa mig any que dura i ja han estat assassinats per uns o pels altres cinc mil, sis mil, vuit mil, deu mil civils?. Qui els compta? A qui importa? Diuen que s’han desplaçat cap a Rússia unes dues-centes mil persones. Ningú ens ha dir encara quants euros-rubles-Hrívnies-dòlars està costant? Se’ns fa veure que es negocia, però la matança no s’atura. Les sancions dels EUA i de la UE a Rússia per la seua política contra Ucraïna estan escalfant de tal manera la situació que, segons tots els analistes, ens està portant a una nova versió de la guerra freda. Els rebels prorussos acabaran cruspint-se les regions que consideren russòfiles, tant si hi ha sancions com no, i davant dels morros de tots els qui vetllen per la seguretat i integritat territorial planetària. Perquè en el fons no ja és una qüestió de filiació, de simpaties o d’ètnies, sinó d’una oposició frontal a la política de Kíev i naturalment dels EUA i la UE. Tothom sap d’on aquests rebels treuen la força, les armes, les municions, els comandaments, els estrategs i els polítics que els donen cobertura. Com tothom sap quin són els interessos del sibil·lí neoimperialisme alemany i del capital que controla el FMI. Els representants “electes” de les anomenades República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk també volen ser interlocutors a l’hora de negociar qualsevol cosa com per exemple l’escissió d’Ucraïna.

Putin pel seu compte amenaça que, si se l’acorrala una mica més amb l’admissió a la UE d’Ucraïna, amb les sancions econòmiques, amb l’intent d’expansió de l’OTAN o si aquesta entrés en joc, s’ho jugarà tot a sang, suor i llàgrimes. Imaginem-nos ara que Ucraïna inicia el procés estratègic d’adhesió a la UE, ¿estarien disposats els ucraïnesos a acceptar la teràpia de xoc de les exigències econòmiques de la UE i de les grans empreses occidentals per acomplir amb els estàndards que calen per ser-ne membre? Estarien disposats els paupèrrims ucraïnesos a passar més gana i més misèria perquè ho manés la Troika? Quin paper hi juga en tot plegat l’extrema dreta ucraïnesa, sempre titelles del pulcre occident? Com diu l’analista resulta que “després de vint anys ficant-li el dit a l' ull, l'ós rus ha donat una urpada, mentre ara paradoxalment l'acusen d' "imperialista".