dimecres, 28 d’octubre de 2015

ETERNAMENT SOSPITOSOS

Com que les causes de corrupció no es poden dirimir amb celeritat i els casos s’eternitzen, s’acaba creant l’opinió que cavalquem a lloms d’una immensa mentida i que vivim, amb una certa naturalitat, envoltats de corruptes. Àdhuc tenim la sensació que, a pesar de la teatralització dels escorcolls i les detencions dels presumptes artífexs de les martingales financeres, s’està apoderant socialment la idea que tot plegat no és tan dolent des del vista moral, quan resulta que gratis on gratis no n’hi ha un pam de net. O més encara, que corrompre’s per diners i per poder, està ancorat en la naturalesa humana i que, per tant, ja hi pots posar el remei que vulguis que mai no ens en sortirem. Que és una de les conseqüències del pecat original o simplement, per als qui no creuen en la Bíblia ni en res que s’hi assembli, un dels pecats capitals de tots els ismes o, dit en poques paraules, del Sistema en majúscula. Abans es deia: amb la cara ja paga. O amb el ritme de vida que porta, treballant no se’n fa tants. Ara, la cara ja no diu res i el ritme de vida ja estranya poca gent, donada la multitud que ha viscut per sobre de les seues possibilitats. Quan els presumptes esdevenen eternament sospitosos, és fàcil de creure que estem condemnats a viure amb aquesta xacra.

Si aquesta fos una qüestió que afectés només l’àmbit privat de les persones, tindria la transcendència relativa que tenen totes les maldats humanes, segons les circumstàncies que les acompanyen. Quan la corrupció té lloc en l’àmbit de la cosa pública i es converteix en una pràctica normal, paradoxalment quasi deontològica, aleshores el tema no només és terrible, sinó demolidor. Quan, encara que sigui ben intencionadament, s’ha de legislar normes de transparència i crear fiscalies anticorrupció, vol dir que la cosa està molt malament i des dels fonaments. I quan fins i tot les normes sembla que haurien de ser un potent antídot la cosa no s’atura sinó que no se’n dóna l’abast, vol dir que tot el Sistema està profundament ferit i que només girant -lo com mitjó és possible arreglar alguna cosa. Algú es queixa de la radicalitat d’alguns grup polítics i es mofa de la seua utopia, de la seua inexperiència política, del seu romanticisme, però cada dia hi ha més gent que creu que per recuperar un polsim de fe en el contracte social calen no una revolució sinó unes quantes.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

ADÉU, PLANETA

El grup Planeta confirma que si Catalunya es converteix en un estat independent, se n’anirà, em penso que han dit últimament, a Sevilla. Doncs, no ho entenc. Una empresa solvent, potent, que factura més de 3000 milions, amb tentacles arreu del món i amb una rendibilitat creixent cada anys que passa, per què se n’hauria d’anar d’un estat nou de trinca amb perspectives de ser competitiu en l’ordre jeràrquic dels estats europeus i mundials? Comprendria que en el dia d’avui, davant la incertesa de la governança de Catalunya i de la possible deriva secessionista, i fins i tot com a protesta contra la majoria dels catalans que volen separar-se d’Espanya. l’empresa decidís tancar les portes ja. Però quin sentit té traslladar l’empresa, a Conca tal volta?, quan tens un estat nou de trinca per poder ser més l’amo editorial i comunicatiu que mai, encara que el gran negoci el faci a través dels recursos formatius on line? Si he de ser sincer, fa molt de temps que crec que Planeta té preparades les maletes i el camió de mudances per traslladar la seu i la central empresarial fora de Catalunya. Fa molts anys que els amos de l’editorial no se senten còmodes amb això del nacionalisme català i la nova burgesia que llegeix l’Ara, veu TV3 i no Antena 3 i ja no assisteix al sopar del premi Nadal.

La veritat, em sabrà greu pels treballadors si perden la feina o han d’anar a treballar fora de Catalunya, per les empreses que alimenta indirectament el grup Planeta, pels impostos que deixarà de pagar a l’ajuntament de Barcelona o allà on sigui, per la imatge internacional de Barcelona com a líder mundial de l’edició bibliogràfica, i perquè l’editorial ha estat una abanderada de la diversitat ideològica del país, per tot el que vostès vulguin, però més me’n sabria que l’empresa o el grup d’empreses Planeta treballessin a disgust a Catalunya. Treballar amb desgana, sentint potser que tens un entorn polític i social que no t’estima prou, porta a fer un mal producte i a contaminar-ho tot. Ho diuen tots els manuals de psicologia del treball. No crec que, altrament, siguin allà on sigui l’empresa, cap català deixarà de comprar els seus productes. De fet, ni jo mateix que he comprat tota la vida llibres em miro, ara, l’editorial que els edita. Si no és una col·lecció, vaig de cara al gra: tema i autor. Bé, doncs, si arriba el cas, passi-ho bé!

dimecres, 14 d’octubre de 2015

I SI MADRID S’ENFADA, QUÈ?

Suposem que hi ha pacte entre Junts pel Sí i la CUP, que s’enceta el full de ruta, que comencen les proclamacions constituents i s’inicien les lògiques desobediències, en fi, imaginem que es desenvolupa el que és previst: quan de temps passarà perquè Madrid no premi el botó de l’Apocalipsi? I qui diu la fi del món, posem-hi les ordres d’acabar per la directa amb tot el programa independentista? Si la lògica de la majoria parlamentària és ja poden anar dient missa, quina policia rebrà l’ordre de desallotjar, tancar i precintar el Parlament? La clausura del Parlament i l’arrest consegüent, comportarà que als parlamentaris se’ls anul·li l’acta de diputats?¿Ja és previst el lloc alternatiu per reunir-se clandestinament, si més no, els diputats secessionistes que no siguin arrestats en el moment del tancament? I una de rocambolesca: si en aquest Parlament clandestí Junts pel Sí i la CUP, per les baixes forçoses, perdessin la majoria, ¿podrien els grups unionistes, per la mateixa lògica també suspesos de les seues funcions, presentar, malgrat tot, una moció de censura simbòlica? Aquest cop d’efecte podria esdevenir retrospectivament vàlid, legal, constitucional, si es restablís expressament el Parlament? Quin abast tindria la repressió? Caurien, un a un, els socis de l’Òmnium, de l’ANC i els alcaldes de l’AMI? S’organitzaria alguna mena de resistència? ¿Com es gestionarien, al cap i a la fi, les conseqüències, ara imprevisibles, de l’ordre de dissolució de la cambra catalana?

Totes aquestes preguntes, la ciutadania hauria de poder respondre-se-les al mateix temps que se li van aclarint els interrogants sobre si haurà pacte o acord entre els seixanta-dos i els deu, i poder avaluar-les en funció de les circumstàncies que envolten i condicionen cadascú. ¿És molt suposar que hi hagi qui està sospesant seriosament les conseqüències d’un arrest domiciliari, d’un empresonament, d’un exili o, per què no, d’un acte heroic?. És possible, però, que abans d’encetar el meló constituent, es decreti la il·legalització de la CUP i mort el gos morta la ràbia? Quin és el full de ruta del govern de l’Estat? Quines són les estratègies catalanes davant la maquinària repressiva de l’Estat? ¿Cal confiar que el món civilitzat respectarà el valor suprem de la democràcia, o sigui, la possible majoria absoluta dels 73 diputats del Parlament?

dimecres, 7 d’octubre de 2015

QÜESTIÓ D’ESTAT

Els resultats electorals han estat tossudament clars, però perfectament provocadors i marejadors. Com sap tothom i possiblement quedarà incrustat a la memòria de moltes generacions, de les urnes n’ha emergit un dels problemes més típicament catalans, consistent ni més ni menys a com posar d’acord, per tal de constituir una majoria absoluta que pugui desplegar els full de ruta independentista, com a mínim dues visions de l’independentisme i de la manera de fer política. Els més pessimistes i clarividents de la tribu no patien pels resultats que podrien traure els partidaris de la independència, patien precisament per si Junts pel Sí aconseguiria la majoria absoluta i es podria estalviar haver de negociar amb la CUP. Patien justament pel rei al cos que té tot català. Dit altrament, perquè tots pensem que toquem el cel amb el dit. Doncs, ves per on que ens trobem en la tessitura d’haver de demostrar quin nivell de sentit d’Estat, potser per primera vegada a la història de Catalunya des de la Guerra dels Segadors, tenen els uns i els altres. Fins a quin punt els objectius, les metes, els propòsits, els ideals, estan per sobre de les sigles, de les proclames electorals, dels pre-judicis i fins i tot dels personalismes.

Si volem construir un Estat català, cal necessàriament que els qui l’han de forjar institucionalment tinguin un gran sentit d’Estat. Poc ens pensàvem, –llevat dels pessimistes més conspicus i dels visionaris del no–, que la primera decisió que hauria de prendre el secessionisme en la construcció de la República Catalana seria pactar la presidència del primer govern, diguem-ne constituent!

És clar que és difícil demanar sentit d’Estat als parlamentaris contemporanis, quan fa segles que no hem vist Estat català per enlloc i no hi ha la memòria de ningú que l’hagués practicat per poder alliçonar els electes en aquestes darreres eleccions. És clar que és difícil prendre decisions que, de ben segur, tindran un valor històric notabilíssim i segons sigui el sentit de les quals et jutjaran més o menys severament i crítica les generacions futures. Seria imperdonable que, per no saber superar en moments crucials aquestes defectes tan catalans, fins i tot la imperícia o la manca d’entrenament, tot plegat se n’anés al carall! M’agrada Nelson Mandela quan diu: Sempre sembla impossible, fins que es fa realitat. Que així sigui.