dimecres, 24 de febrer de 2016

COM UN ESPORT

Des de l’inici de la darrera legislatura del PP, encara no ha sortit una llei qualsevol del forn del Parlament que automàticament ha estat i és, encara, sospitosa d’envair competències de l’Estat o de saltar-se directament la Constitució. Devem ser l’autonomia amb més recursos interposats davant d’aquest tribunal. Potser al mateix nivell d’Espanya respecte als seus incompliments amb les directives europees. Res, que Catalunya és la campiona de la presumpta il·legalitat sistemàtica. I suposo que quan s’actua sistemàticament i presumpta en contra de la legalitat constitucional, deus incórrer, a més a més, en algun tipus de delicte convencional. Ja ho esbrinaran els tribunals ordinaris, si és el cas. En tot cas, ves que els vigilants de l’ordre constitucional no acabin sospitant que els legisladors catalans a part de legislar malament, ho facin expressament. Jo si fos del Tribunal Constitucional i absolutament independent, vull dir, no alineat políticament, n’estaria una mica tip ‘aquesta pràctica. De fet, llegint a fons les darreres sentències, ja ho vénen a dir: si us plau, primer, tractin políticament els conflictes que ens presenten. Nosaltres som el darrers recurs. Doncs, ni cas. Al final, en una proporció similar, encara que no es noti –mana qui mana-, als del Constitucional no crec que els caiguem massa simpàtics, catalans i govern espanyol.

I ara, a sobre, hauran de fer complir les seues sentències en cas que algú es faci el ronso. No sé si la idea original d’aquest tribunal en el moment de redactar la constitució es correspon exactament amb alguns dels papers que se li fan fer des de fa una colla d’anys. Sobretot, des del dia que va haver de dirimir sobre el nou Estatut de Catalunya. Sigui com sigui, el catalans, vull dir els nostres representants polítics, els responsables de les nostres institucions, tenen la virtut (més que no pas el defecte) de plantejar gairebé sempre una determinada modernització de l’Estat. El conflicte, amb una mirada positiva, implica posar en dubte l’estatus quo. I alhora obliga a cercar solucions imaginatives, la qual cosa implica reposar, certa manera, models i obrir nous paradigmes. Dic això, pensant en el fet que si hi ha actualment una pràctica hermenèutica solvent en el Constitucional l’ha afavorida en gran part el conflicte competencial que li ha estat plantejat des de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada