dimecres, 27 de juliol de 2016

EL TEMPS

Una de les pretensions humanes més batallada i agosaradament perseguida ha estat i és la del control del temps. Òbviament, el temps meteorològic, però també el temps històric i, com no, el temps personal o íntim. La lluita contra les pedregades, les calamarsades que malmetran la collita és una obsessió raonabilíssima. Encara recordo el temps en què es disparava contra els núvols per evitar els patacs mortals d’aigua i pedra, primaverals i estiuencs. La previsió meteorològica, amb satèl·lits rondant el planeta terra, ha progressat molt, de tal manera que hi ha estacions que et diuen el temps que farà l’any vinent. El que no ha fet encara aquesta ciència és desviar el curs dels vents, evitar la formació dels núvols o desllorigar tornados, tsunamis o tramuntanades Suposo que això voldria dir tant com desmanegar el planeta i enviar-ho tot a pastar fang. Ara, sí que es podria evitar la virulència creixent dels fenòmens naturals del comportament d’aquesta mena de temps, si ens comprometéssim una mica més en l’evitació dels fenòmens que ens duen irremissiblement al canvi climàtic. Però ja sé que això és demanar massa i ens hi posarem seriosament quan ja no hi siguem a temps.

Perquè, tant si ets pagès com si ets una altra cosa, el temps que més ens importa a partir que tenim ús de raó, és el temps personal. La mesura del nostre temps és la mesura de les nostres passions. I si hi ha una època en què sembla que els pots controlar, la veritat és que sempre acaba essent una mena d’intrús que ens fa fer el que vol. És clar que se’ns manifesta objectivament en el deteriorament dels òrgans vitals, és clar que ens determina les edats mentals, psicològiques, però el més desentranyable és que el temps personal, el temps íntim és una pura sensació ja sigui de guanys ja sigui de pèrdues. Quan se’ns diu que ja arribarà el teu temps, rarament tens consciència que ja ha arribat. Senzillament, perquè si les coses et van bé, hi ha causes que ho han propiciat. I si et van malament, és perquè també n’hi ha. No sé si hi ha un temps per a cada cosa o si és possible fer moltes coses al mateix temps, la realitat és que sempre ens ha faltat temps per a allò que hem desitjat ardentment i mai no hem pogut aconseguir. O ens ha durat poc el temps o se’ns ha allargassat avorridament. La mesura del nostre temps potser es podria resumir en un m’agrada o no m’agrada.

Rellotge tou, Dalí (1954)

dimecres, 20 de juliol de 2016

TERRORISME ISLÀMIC…

En pocs mesos França ha estat colpejada amb una violència inaudita per l’anomenat terrorisme islamista. La matança de Niça és un altre súmmum que, d’acord amb el nostre sistema moral, no cap en el cap de ningú. Qualsevol terrorisme és una degeneració humana, és fastigós i execrable i incomprensible considerat en ell mateix, però posat en context, relacionat amb les causes, mirant d’interpretar-lo des de l’òptica de qui el practica, no n’hi ha prou de condemnar-lo enèrgicament i d’afirmar nerviosament i categòrica que es farà tot el possible per combatre’l de soca-rel i d’eliminar-lo de la faç de la terra. Calen molts més compromisos per part dels qui tenen la responsabilitat de garantir seguretat, pau, llibertat, convivència, justícia i ciutadania. I això segon malauradament poques vegades ho sentim dir i descriure per part dels portadors del dol. Encara hi ha algun mandatari retirat que no ha demanat mai perdó per haver-nos involucrat en la guerra de l’Iraq, un dels detonants de la barbàrie que colpeja indiscriminadament per arreu amb la signatura de Daesh. Encara és hora que la gent normal i corrent sàpiga exactament per què no s’ha arribat mai a una solució amb Palestina. Per què no es posa fi a la guerra de Síria. Per què no s’afrontar el nucli del problema? Doncs paradoxalment i miserablement pel conflicte d’interessos entre els països que són els principals expenedors de moral.

La gent corrent que intenta fer una vida normal sap perfectament que la hipocresia de les grans potències és tan terrorífica com les matances que practiquen els arravatats contra Occident i el nostre Sistema. Tomàs Alcoverro, un dels més reconeguts observadors del món àrab, en una conferència va arribar a dir que “el sistema econòmic del nou jihadisme és el capitalista. Els grans capitalistes poden estar tranquils, fins i tot pot ser que ja els vagi bé”. I amb tota cruesa afirmava que als grans poders capitalistes els pot arribar a interessar l’existència del jihadisme per la gran quantitat d’armes que compren. No és comparable per les magnituds i les conseqüències de tota mena, però fins que el síndic de greuges, en relació amb el top manta, no ha picat la cresta als responsables del port de Barcelona, als duaners, als qui emmagatzemen els material que es ven per arreu, la nostra moral només anava encaminada a culpar els venedors.

dimecres, 13 de juliol de 2016

QUOUSQUE TANDEM ABUTERE

Si vostès escolten la ràdio de bon matí, quan parlen de l’estat dels transports públics, no hi ha dia que ens no avisin d’anomalies a la xarxa de rodalies de Renfe. Els catalans i les catalanes, o els forasters, que utilitzen el tren per necessitat, normalment per anar a treballar, deuen ser dels més tardaners o absentistes del món. Jo no entenc com aquesta pobra gent ho aguanta. I, alhora, com ho permeten les empreses que els ocupen. És una situació tan greu que, si no fos perquè la paciència deu ser infinita, la revolta ja hauria fer tals estralls en les xarxes ferroviàries que, a manca de rigor, de seriositat, de correspondència dels serveis públics amb les obligacions dels ciutadans de pagar els impostos i els perjudicis, no quedaria ni rastre de vies ni de trens ni ningú que se n’ocupés. Al capdavall, el resultat seria pràcticament el mateix que el de cada dia. Si et queixes i protestes amb conviccó, els qui gestionen pot ser que t’acabin donant la raó. Però, la realitat no canvia. Si protestes més aïradament, s’acaben les bones paraules de disculpa, es fa mutis, i tot queda igual. Si continues batallant perquè s’acabi la vergonya d’una vegada per totes, et poden arribar a dir que votis un altre partit quan hi hagi eleccions. I quan s’ha votat tampoc no passa res.

La paciència s’acaba convertint en impotència i la impotència en un costum. De manera que hom no té més remei que assumir que rodalies no va de cap manera. I si hi ha un dia en què tot funciona, és allò de la propina de què parlava Josep Pla. És a dir, el més normal és que res no funcioni, que la vida sigui una vall de llàgrimes, que els homes i les dones ens odiem més que no ens estimem, que les desgràcies no vinguin mai soles, és clar si resulta que tenim un bon dia és una propina. És una excepció. Per tant, el pessimisme, la mala estrella, la malastrugança, sembla que haurien de ser les característiques pròpies dels catalans i dels qui s’hi assimilen. A veure com els ho expliques això a la canalla que els has de prometre un futur feliç. ¿Com els has d’inculcar esforç, assertivitat, emprenedoria, coratge, disciplina, si al final, quan comencen a ser adults, es troben que el que han de practicar per sobre de tot són les virtuts de la paciència i de la temperança?. I aprendre a posar l’altra galta i que, un dia sonarà la flauta de la propina?

dimecres, 6 de juliol de 2016

QUÈ FARÀ ESCÒCIA?

La victòria del Brexit ha reobert el pot que conté un dels dimonis més perillosos d’Europa que, segons Rajoy, Hollande i sobretot Manuel Valls, no és altre que el nacionalisme escocès, el català, el cors, el basc i tots els altres que de ben segur se sentiran més legitimats que mai per seguir l’exemple escocès. Quan el senyor Rojoy ha vist que Brussel·les rebia amb tanta cordialitat la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon, s’ha posat ràpidament a la defensiva com el Gran Autòmat encarregat de guardar la fortalesa de les essències pàtries dels Estats membres de la UE. Quan ha afirmat contundentment que Escòcia forma part del Brèxit i que són els Estats els qui negocien la permanència o la sortida de la UE, diu molt més del que diu. Primer, que té por que Brussel·les no trobi una fórmula perquè Escòcia tingui un estatus especial malgrat que la Gran Bretanya se’n vagi. Segon, que aquest possible estatus desmunti radicalment el discurs que Catalunya, si mai esdevingués una república independent, flotaria eternament pels espais siderals. I tercer, la paüra que el reviscolament de la batalla per la reunificació d’Irlanda, no alimenti encara més no només els partidaris de la secessió de Catalunya, sinó també els partidaris de la secessió dels Països Catalans.

Què farà Escòcia? De moment, reactivar un altre referèndum d’independència. Mentrestant, mirar d’aconseguir que Brussel·les s’inventi alguna cosa, en deia estatus especial, perquè no perdin la condició de ciutadans de la Unió. Entretant, canviar la lliura escocesa per l’euro. En fi, vostès, lectors i lectores, que tenen imaginació, de ben segur que ja han ideat solucions possibles. Personalment estic convençut que els ciutadans escocesos aconseguiran continuar tenint la condició de comunitaris. De manera que la pregunta més intrigant és: què farà l’Estat espanyol per impedir-ho? No és una pregunta retòrica. Ja sabem que Espanya vetarà en el si de la Comissió i del Consell tot el que soni a tracte diferenciat. El que ens agradaria saber, en realitat, és com impediran Rajoy i els seus amics que la ciutadania escocesa decideixi el seu futur lliurement, i com arbitraran que la UE expulsi de les seues institucions aquesta ciutadania que durant quaranta anys n’ha format part. Funcionaran les clavegueres de la Unió? Qui controla, per cert, les clavegueres de la Unió?