dimecres, 13 de juliol de 2016

QUOUSQUE TANDEM ABUTERE

Si vostès escolten la ràdio de bon matí, quan parlen de l’estat dels transports públics, no hi ha dia que ens no avisin d’anomalies a la xarxa de rodalies de Renfe. Els catalans i les catalanes, o els forasters, que utilitzen el tren per necessitat, normalment per anar a treballar, deuen ser dels més tardaners o absentistes del món. Jo no entenc com aquesta pobra gent ho aguanta. I, alhora, com ho permeten les empreses que els ocupen. És una situació tan greu que, si no fos perquè la paciència deu ser infinita, la revolta ja hauria fer tals estralls en les xarxes ferroviàries que, a manca de rigor, de seriositat, de correspondència dels serveis públics amb les obligacions dels ciutadans de pagar els impostos i els perjudicis, no quedaria ni rastre de vies ni de trens ni ningú que se n’ocupés. Al capdavall, el resultat seria pràcticament el mateix que el de cada dia. Si et queixes i protestes amb conviccó, els qui gestionen pot ser que t’acabin donant la raó. Però, la realitat no canvia. Si protestes més aïradament, s’acaben les bones paraules de disculpa, es fa mutis, i tot queda igual. Si continues batallant perquè s’acabi la vergonya d’una vegada per totes, et poden arribar a dir que votis un altre partit quan hi hagi eleccions. I quan s’ha votat tampoc no passa res.

La paciència s’acaba convertint en impotència i la impotència en un costum. De manera que hom no té més remei que assumir que rodalies no va de cap manera. I si hi ha un dia en què tot funciona, és allò de la propina de què parlava Josep Pla. És a dir, el més normal és que res no funcioni, que la vida sigui una vall de llàgrimes, que els homes i les dones ens odiem més que no ens estimem, que les desgràcies no vinguin mai soles, és clar si resulta que tenim un bon dia és una propina. És una excepció. Per tant, el pessimisme, la mala estrella, la malastrugança, sembla que haurien de ser les característiques pròpies dels catalans i dels qui s’hi assimilen. A veure com els ho expliques això a la canalla que els has de prometre un futur feliç. ¿Com els has d’inculcar esforç, assertivitat, emprenedoria, coratge, disciplina, si al final, quan comencen a ser adults, es troben que el que han de practicar per sobre de tot són les virtuts de la paciència i de la temperança?. I aprendre a posar l’altra galta i que, un dia sonarà la flauta de la propina?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada