dimecres, 28 de desembre de 2016

INCRÈDUL

S’atansa cap d’any i com és usual els periodistes solen fer resums del que ha donat de si la convenció temporal. En allò que fa a l’acció humana no varia massa, des de l’edat pedra: s’han acomplert els mateixos rituals de vida i de mort, i la sang s’ha vessat cínicament a dolls, en nom de la raó del més fort, del més ric, del més mesquí i de la més absurda dominació per raons de territori, d’ètnia, de religió o d’invocacions atàviques i estrafolàries. Se’ns dirà que la civilització tecnològica ha fet passos de gegant alhora que la deshumanització ha arribat a cotes inimaginables. Que el planeta està molt estressat, i que estan a punt de desaparèixer espècies de tota mena. Que la creativitat està en camí de recuperar l’originalitat, però que encara predomina el dejà vú. Que les desigualtats socials són esgarrifoses, i que les mesures adoptades per mitigar-les han estat paper mullat, perquè no s’hi ha pressupostat recursos. Que Trump i Putin poden fer esclatar la Terra en qualsevol moment i que el Papa Francesc no se’n sortirà de renovar l’aparat de control de la seua Cúria. Donarem raons per al pessimisme i, malgrat tot, també per a l’optimisme, però als resumidors els sabrà greu no poder avançar el veredicte del cas Gürtel i del cas Millet. Prediran que la immigració pot acabar esberlant la Unió Europea i que el secessionisme català s’espantarà així que vagin caient electes als bancs dels acusats.

Llegirem anuaris que ens faran penar i ens faran somriure, sobretot perquè ens adonarem un cop més que el que era previsible ha passat tal com imaginàvem que passaria, i que el que hauria estat bé que passés encara no s’ha esdevingut, per bé que ens ho havien promès i ens ho havíem cregut. L’amor certament ha evitat que la mortaldat anual no hagi estat més immensa, i la solidaritat farà avançar la investigació contra les malalties fins ara inguaribles. Però la medicina contra la fam, que fa segles que és inventada, no s’haurà administrat adequadament perquè les lleis del mercat hauran obligat abans a destruir menjar que no pas a regalar-lo. I així tantes coses elementals i tan ingènues. Com diu Joan-Carles Mèlich en el seu darrer llibre, La prosa de la vida, si no som capaços de tenir mala consciència que ens remogui les entranyes, només serem capaços de repetir els errors una i mil vegades. Tot i així, deixem-ho en un bon Any Nou!

dissabte, 24 de desembre de 2016

⭐ Nadala 2016

Encara no han caigut totes les fulles
de l’auró negre que s’enrama pel cos,
que ja enyorem l’estiu de la innocència
quan també érem aigua, aire i fornal,
i els nostres ulls s’encantaven per tot
com un signe augural de santedat.

Ara que el fred se’ns arrapa en la fosca,
i d’esma rodolem pels dies erms,
hem vist l’anunci que a Betlem hi ha prodigis:
ha nascut un Infant, fill de la Llum,
que, segons els auguris, farà miracles.
Ja profetitzen que combatrà, d’ofici
o a demanda, malignes, malvestats o tristors,
i que seran combats d’amor a mort, eterns.

dimecres, 21 de desembre de 2016

INDEPENDÈNCIA

Fins fa uns anys creure en la independència de Catalunya era considerat un tema íntim. Com quan manifestes la teua fe en una determinada religió. Com quan projectes els teus ideals en una utopia irrealitzable. ERC, per cert, mentre va governar amb el PSC i IxC-Els Verds, mai no va causar ni en el Sistema ni en els partits coaligats cap mena de preocupació pel seu ideari independentista. Els seus socis i el Sistema entenien que els objectius independentistes d’ERC eren una qüestió de fe, de sentiments, d’ideals o de fermes conviccions, diguem-ne fins i tot, atàviques o totèmiques. Quan des de fa uns pocs anys, en canvi, hom expressa que pensa en la independència per al seu país, la innocència de la fe es converteix automàticament en un criteri que té en les seues entranyes lògiques l’esca del pecat. Pensar una cosa diferent del que és lògic pensar segons els estàndards de l’ordenament institucional i dels seus fonaments jurídics, vol dir que estàs tenint un pensament contestatari, estàs conformant un raonament marginal i antisistema. El pensament independentista com a pas previ de l’acció independentista és tingut ja, en certa manera, com una provocació. No cal dir que actuar a favor de la independència, encara que sigui dins els estrictes marges democràtics i noviolents, ja és manifestar-se obertament, explícitament en contra dels Principis Fonamentals i Constituents de l’Ordenament General.

I qui va en contra, insisteixo encara que sigui democràticament i amb el més estricte respecte dels drets humans, ha de saber que les seues accions hauran de ser avortades immediatament. El problema és que el més difícil de combatre no són els sentiments ni els conceptes abstractes o les teories, sinó el conglomerat sentiment-pensament-acció. Perquè ja no es tracta de confrontar inclinacions sentimentals, vísceres passionals o coriàcies creences mamades des de la tendrívola infantesa, sinó de raons pràctiques, cuites en el brou de l’experiència empírica quotidiana. I en el mirall exemplar de les certeses, de les conviccions dels qui han actuat, lluitat, combatut, defensat, per les mateixes causes, dècades, lustres, segles enrere. És a dir, la independència no és ja una qüestió d’uns quants iniciats en la religió dels somnis, sinó una aspiració que es fonamenta en la mateixa realitat i raó de ser dels estats que són independents.

dimecres, 14 de desembre de 2016

L’ABSURD

Donald Trump ha designat al capdavant de l’Agència de Protecció del Medi Ambient, Scott Pruitt, un dels negacionistes del canvi climàtic més combatiu dels EUA. Suposo que passen aquestes coses perquè la ruqueria s’ha instal·lat tan desvergonyidament i còmoda en el nostre planeta que tot el que s’ha demostrat empíricament, científicament, palpablement, té el mateix nivell de veritat i d’importància que els somnis delirants, les creences totèmiques o les cartes del tarot. Algú va vaticinar que havíem entrat en l’era del final de la història. Algú altre que ja vivíem, des del final de la guerra freda i la caiguda del mur de Berlín, en l’era de la liquiditat, de la fluixesa del pensament i de la denigració dels valors primordials. Algú més va escriure que, resumint, havíem fer una regressió infantiloide i errònia al cinisme presocràtic. Que el cinisme contemporani ja no és l’expressió característica del viure senzill, ecològic en diríem avui dia, com un gos qualsevol, i crític amb l’estructura corruptible del poder, sinó la del murri, la del sarcàstic moral, la del gos guardià del palau, atrapat en una mena de pornogràfic individualisme i menyspreu absolut per la vida dels altres i del planeta, on el poderós s’escarxofa devorant-ho tot.

Aquest absurd tant obscè a què sembla que ens hem d’acostumar els homes i les dones dels nostres temps, aquesta bogeria de la incultura que s’ha incrustat en amples classes mitjanes i entre els més desesperats del planeta, no és sinó allò que en els vuitantes alguns pensadors, Alain Finkielkraut o Jean Baudrillard, anomenaven la derrota del pensament o la fi de la dialèctica del sentit. Ara ja no som simplement en els dies del no-futur, no-història, no-art, no-sentit o de l’absurd camusià, ara com diu Baudrillard: “la desraó venç en tots els sentits. L’univers ja no és dialèctic: està condemnat als extrems. Condemnat a l’antagonisme radical, no a la reconciliació ni a la síntesi. Aquest també és el principi del Mal. Al més veritable que el veritable hi oposarem el més fals que el fals. No enfrontarem la bellesa amb la lletjor, sinó que buscarem el més lleig que el lleig: el monstruós. No diferenciarem la veritat de la falsedat, sinó el més fals del fals....”. És possible pensar, com Canetti, que la totalitat del gènere humà un dia pugui perdre el sentit de la realitat? Que ens agafin confessats!

dimecres, 7 de desembre de 2016

REFORMA CONSTITUCIONAL

Ahir es va celebrar amb polèmica el dia de la Constitució. Vull dir que la diada ja no va esdevenir-se només com un dia festiu pagat, sinó que va tornar a ser un dia simbòlic i, per tant, discutible. Em vaig assabentar, altrament, que a les Corts espanyoles existeix una Comissió Constitucional per debatre, estudiar, proposar, suposo, temes relacionats amb el seu desenvolupament, i, sembla ser, amb la possibilitat de la seua reforma. D’aquesta possibilitat o necessitat fa mesos i anys que se’n parla, però fins al dia d’avui, almenys un servidor, encara és hora que sàpiga les raons per les quals alguns partits en defensen una actualització. Sé, amb tot, que els socialistes, diguem-ho en genèric, són els qui més interès hi tenen. I, llegint d’ací d’allà, he arribat a la conclusió que ho justifiquen sobretot per plasmar-hi una arquitectura federal de l’Estat i resoldre així, penso que pensen que definitivament, l’anomenat encaix de Catalunya a Espanya. També hem pogut constatar un cop més que ni el PP ni ningú més està per a aquesta labor, sinó més aviat per a tot el contrari. Arribats en aquest punt i veient que per afrontar la qüestió s’ha proposat crear una subcomissió, tot fa sospitar que la Comissió susdita rarament s’ocuparà de la qüestió reformista, que no sigui per modificar la successió reial, o, si s’hi posa C’s, per reforçar la nació espanyola i llevar-li les crosses autonòmiques.

El problema dels que busquen l’encaix és un cul-de-sac intel·lectual. S’ha dit moltes vegades, però per fer honor al gran Dia d’ahir, cal repetir-ho: com es menja encaixar, diguem amb elegància, Catalunya a Espanya i alhora federalitzar l’Estat? Un estat federal espanyol a imatge de quin Estat federal? Un Estat espanyol que confederalitzi repúbliques catalana i basca amb regions autònomes espanyoles encara que amb denominació d’origen? Repassant l’hemeroteca, no he sabut trobar, després dels dies, dels mesos, dels anys de la nostra postmodernitat que fa que es parla de federalisme cap referència a aspectes concrets de la reforma federal. Ho sap fins i tot un nen de bolquers, si no s’hagués triturat l’Estatut que va aprovar el Parlament i referendar el poble, ara no estaríem parlant ni d’encaix, ni secessionisme ni de reforma constitucional. S’ha de ser cec, eh, per no moure’ns del lloc on érem des de fa centenars d’anys?