28 de juny del 2017

UN LLEIDATÀ

Ho parlàvem, l’altre dia, amb un influencer ponentí, i generalitzàvem: per a Espanya, ser català és sempre un problema. Un servidor, després, pensant-hi una mica més detingudament, arribava a la conclusió que almenys el 50% dels catalans que volem exercir com a tals, en la majoria dels cercles que configueren la marca de l’espanyolitat ben entesa, som uns pretensiosos provocadors. Ara, en les circumstàncies actuals, si es dóna el cas que ets un català independentista, o bé ets un boig delirant i indocumentat o bé ets un agent perillós d’alguna mena de contuberni trotskista-maoista-maçònic i més, que irremissiblement has de ser controlat tothora i reprimit a la més mínima insinuació de qualsevol índole. Vull dir, no només si estàs a favor del referèndum del dia 1 d’octubre. A Espanya, si surts de l’estàndard torero, sevillanes, moriles, sarsuela, la cabra de la legión, real madrid, la roja, és molt complicat, difícil, de vegades heroic, i amargant pretendre ser una altra cosa. Doncs bé, i a Lleida, què? Doncs, ser català a Lleida, encara no és una excepció, però poc li falta. Te’n surts, dient que ets lleidatà, i avall, perquè com que Lleida encara és Espanya, tal com et recorden els qui fan possible el govern de la Paeria, no et cal entrar en detalls. Però, si ets un lleidatà-català- independentista, aleshores ets una mena d’extraterrestre. Un cos estrany i una ànima extraviada.

I si et fas veure massa portes perill, perquè comences no volent bilingüisme al reglament d’usos lingüístics de la casa del poble, reclames la catalanitat de la Franja, proposes una festa major alternativa, reivindiques els Països Catalans, i acabes pretenent que la Paeria cedeixi espais per posar les urnes d’un referèndum secessionista, il·legal i no sé quantes maldats més. A veure, Lleida és una ciutat difícil per a l’exercici de la catalanitat, però, ben mirat, no ho hauria de ser tant si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions municipals de 2015, en què la suma de vots entre PSC, C’s i PP va ser molt aproximada a la dels votants de CiU, ERC i la Crida-CUP. I recordo que de les 92.798 persones censades només en varen votar 50.586. Per tant, els qui diuen que tenen el dret de no posar les urnes el tenen tan justet com els qui reclamen de posar-ne. Costa tant d’imitar el fair-plai d’Emili Medan o de l’alcalde de Terrassa?

14 de juny del 2017

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

LA PREGUNTA

Ja està feta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? D’acord, jo ja ho tinc clar, però he de manifestar-los que m’inquieta una mica el sintagma “en forma de república”. Deu ser per deformació professional, atès que m’he dedicat uns anys a la decodificació textual, que no em puc estar de preguntar-me el següent: què amaga aquest complement? Què implica? En principi, és evident que descarta tots aquells que, malgrat voler la independència de Catalunya, havien pensat com a forma de govern en una monarquia. Però, fins i tot volent una república independent, a quin tipus de república es refereix la pregunta? Una república autocràtica? O a una forma de república presidencialista? Podria ser semipresidencialista? Simplement parlamentària? Per què no debatre’ns entre una república laïcista o confessional? Suposo que el mot república s’ha entatxonat a la pregunta perquè així ho haurà exigit ERC i per ajudar els Comuns a autodeterminar-se. Ara, a mi em fa l’efecte que hem posat, de moment només literalment, el carro davant els bous. Per a la gent meticulosa, que n’hi ha molts, la pregunta hauria estat una mica (només una mica, perquè també podríem matisar què vol dir independent), més clara i al meu entendre més inclusiva, més tranversal que es diu avui dia, si s’hagués formulat simplement així: Vol que Catalunya sigui un estat independent? La qüestió republicana segur que s’hauria plantejat en el període constituent. Però ja està feta i cadascú allà amb la seua consciència.

No és un tema banal formular bé les preguntes. Diuen els savis que el progrés en el coneixement depèn, precisament, de la formulació de bones preguntes més que no pas de les respostes. El que no és tan canònicament clar és el percentatge mínim de votants que cal perquè el referèndum tingui conseqüències vinculants. Almenys el 50%? Una mica més? La comissió de Venècia en té l’autoritat? Qui guanya? La meitat més u o els qui s’emporten el 60% dels vots? En aquestes qüestions no tinc clar que ens haguem posat d’acord fins ara. És probable que m’anticipi al que pugui dir l’articulat de la norma que el reguli, però també temo que els catalans en això no tendim a ser més papistes que el Papa. Com amb les garanties internacionals, o simplement l’elaboració del cens, els llocs on votar, la constitució de les meses... En fi, que ja veurem.

7 de juny del 2017

EL PROBLEMA

És possible que la majoria de malentesos en el regne d’Espanya provinguin de la creença tradicional carpetovetònica que és més important ser espanyol que demòcrata. Els més castissos, sense un bri d’ironia, fins i tot arribaran a justificar-ho dient que ser espanyol és una manera de ser demòcrata. És a dir, el genuí demòcrata espanyol és aquell que obeeix, respecta i és lleial als qui manen, tant si són elegits, de tard en tard, a través de les urnes com per efecte de la gràcia divina. I, sobretot, són fidels a les essències primigènies fundacionals dels nostre ésser espiritual i físic. L’operació Catalunya des de l’òptica del govern, guardià i salvador de les essències pàtries, és un dels actes més heroics que l’Estat espanyol ha ordit des de la Cruzada Nacional i després de la meravella socialista del GAL. Per salvar Espanya de l’amenaça independentista s’hi val tot. Qualsevol dels pròcers fundadors de la pàtria hauria aconsellat això i més. Per salvar la democràcia espanyola, els exaltats franquistes reciclats, uixers i macers del Palau de les Essències Protohistòriques, proclamen exaltadament: visca la guerra bruta, la guerra santa, les clavegueres de l’Estat, els delators, els mercenaris, els agents de policia encoberts, els agents infiltrats i tot el repertori de tàctiques d’espionatge i de sabotatge que siguin imprescindibles i immisericordes davant el cop d’Estat secessionista català!
Per cert, aquest tipus de serveis, duts a terme per una gent tan coratjosa i altruista com menys interferències tinguin de la fiscalia o dels jutges, millor. Més eficàcia amb el mínim de mitjans i recursos! L’únic problema és que aquests gàngsters patriòtics, que se senten còmodes amb la premsa clàssica, no havien previst que un diariet digital com Público ho podia fotre tot potes enlaire. Tot i així, com que la massa ja ha estat alliçonada, el patriòtic sap que només el xarop de bastó aturarà aquests corruptes i facciosos independentistes. Si no fos perquè el camp de concentració és massa ostentós, n’hi ha que opinen, obertament, que tot aquest joc d’espies, de falsos informes i notícies, de comissaris intrigants i de fabricació de corruptes, és perdre el temps. Com que més aviat que tard s’haurà de tancar el Parlament i començar a engarjolar diputats, alcaldes i l’ANC i l’Òmnium en bloc, que es tiri pel dret d’una vegada, coño!