dimecres, 28 de febrer de 2018

HA QUEDAT CLAR

A Espanya és meu greu, moltíssim més greu, proclamar simbòlicament la República catalana que qualsevol altre delicte que pugui figurar en el codi penal. Per atemptar de llengua (oralment, musicalment o per escrit), de pensament, de voluntat o anímicament, contra la indivisible unitat Pàtria, et poden caure fins a trenta anys de presó. Atemptar amb fets (violència física, armada, terroríficament), hauria d’equivaldre a una rabiosa pena de mort. L’Estat espanyol, la seua maquinària política i administrativa, fins i tot essent des del 1978 una democràcia (nominalment consolidada), està fonamentada en una espessor descomunal de ciment armat de centenars d’anys d’inquisició, de dictadures, de caciquisme, d’intocables o de tocats per la gràcia de déu. Mentre els titulars de l’Estat neguen les evidències de violència policial contra gent pacífica, de persecució implacable contra la llibertat d’expressió, de punicions desaforades contra el pensament diferent, divergent o contrari, t’adones que aquests titulars (el partit en el poder, els qui li riuen les gràcies i tot l’entramat mediàtic i empresarial) no fan altra cosa que apropiar-se’l, com si fos la seua finca particular. Qui no combrega amb la seua llei, patacada, atemoriment, humiliació i amenaces del pitjor (recuerda que tienes hijos pequeños...). L’Estat té el monopoli de la veritat, de l’ofensa, de la violència i de l’acreditació de les nostres capacitats.

L’única esperança que un servidor tenia en la democràcia espanyola l’havia dipositada en la justícia. La justícia, és a dir, els jutges, els magistrats, els tribunals, i sobretot la fiscalia, el Consejo del Poder Judicial i el TC, seria l’autèntica impulsora de la recuperació dels drets de ciutadania, dels drets fonamentals que la Constitució proclamava. Sí, sí, tenia aquesta convicció. Sobretot pensant en la renovació natural que en la judicatura, com en tot el funcionariat, s’aniria produint amb la incorporació de gent jove, educada en els valors democràtics, viatjada i formada en les millors universitats. Tenia el convenciment que mai de la vida un president del TSJ de Catalunya i uns fiscals en cap de Catalunya, uns servidors públics, abandonarien la sala d’actes com a protesta davant unes paraules critiques pronunciades per un President del Parlament de Catalunya, màxim representant de la sobirania popular.

dimecres, 21 de febrer de 2018

CONTRA CATALUNYA (O UNA PART)

Cs i PP ja han engegat motors de cara a la propera competició electoral. Tenen clar que la manera més segura d’aconseguir la majoria absoluta a les Corts espanyoles és demostrar qui castiga amb més duresa els catalans sospitosos no ja de ser independentistes, sinó de “passar” d’Espanya, de la Corona i dels valors de l’espanyolitat tradicional. Però sobretot, qui arremet més cínicament i violenta contra les catalanes, les mares de totes les batalles, les adoctrinadores més porfidioses de futurs independentistes i acaparadores dels llocs estratègics de la societat catalana, mitjans de comunicació principalment, els més desafectes amb l’Estat espanyol.

Guanyarà, doncs, qui fustigui amb més ràbia, entre altres: els catalans que parlen més català que espanyol, els catalans que veuen més TV3 que cap altra cadena, els defensors de de la immersió lingüística i que l’aranès sigui llengua preferent a la Val d’Aran; els del Barça, els devots de la Mare de Déu de Montserrat, els donants de la Marató; la majoria dels Mossos d’Esquadra; els simpatitzants de Guardiola i de Piqué, els qui participen en alguna agrupació escolta o són membres d’alguna coral; castellers, bastoners, geganters, sardanistes, trabucaires i maulets. Els fallaires i els membres de qualsevol centre excursionista; actors i actrius que representen els Pastorets, la Passió o els pessebres vivents; els qui etiqueten en català o en defensen l’ús als jutjats, al o al registrador de la propietat. Els estudiants de Filologia Catalana, els subscriptors de les revistes Enderrock i Sàpiens o, segur, els lectors d’El Jueves. Òbviament, els d’Òmnium i de l’ANC i els qui militen amb carnet a qualsevol altre partit que no sigui PP i Cs. Tots els qui tenen un avantpassat republicà i molt especialment que tingués un carnet d’un partit d’esquerra. Naturalment tots els qui reclamen els seus morts enterrats ves a saber on. Els qui han tingut la barra de no haver viatjat mai a Madrid o a Burgos. Els qui defensen que valencià, fragatí o menorquí són modalitats del català, com el lleidatà; els qui han llegit Nietzsche, Voltaire i al marquès de Sade i, a sobre, en català. Els qui tenen una bandera estelada al balcó, els partidaris de la coca de Sant Joan, els panellets i la Mona de Pasqua i els engolidors de calçots de Valls. Contra tot plegat i molt més, segur que guanyes!!!

dimecres, 14 de febrer de 2018

INTERLOCUTÒRIES

El magistrat P. Llarena es va foguejar com a jutge, durans uns quants anys, a Catalunya. Hi té amics i amigues, hi tenia casa i potser encara la hi té. Se li suposa, perquè és un home intel·ligent, un coneixement de la societat, la cultura i de la política catalanes i, per tant, del fet que el moviment independentista, que han liderat en els darrers anys, entre altres, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i el president Puigdemont i els consellers a l’exili o empresonats per ordre seua, sempre han actuat pacíficament, proclamant sempre i tothora la no violència i la democràcia de les urnes. Amb el coneixement de context i de fons que se li suposa, per què el magistrat impedeix la sortida de la presó (preventiva) de Jordi Sánchez o de Joaquim Forn? Molts de nosaltres, llecs en dret, però mínimament dotats de sentit comú, no ho entenem. Però és que molts juristes, tampoc. I alguns organismes com Amnistia Internacional, tampoc. Llegint amb atenció les seues dues últimes interlocutòries, hom (un mateix, molts periodistes, professionals del dret) s’adona que estan prenyades de prejudicis ideològics. Es dedueix que abans que els actes el que es castiga és el pensament i la creença independentista. Ergo, com que ets independentista, tu potser no, però hi ha uns tercers que continuen estant disposats a proclamar la república catalana. Per la mateixa regla de tres, per poc que se l’acusés de presumpta homòfoba, M. Elósegui, la nova magistrada del Tribunal Europeu de Drets Humans, hauria d’estar engarjolada preventivament?

El més difícil d’entendre no són els delictes, sinó que puguin reincidir-hi. ¿Què poden fer de reiteratiu que sigui delicte: acudir en alguna mani a favor dels presos polítics; sortir a cantar per la república; penjar un llaç groc al balcó de casa seua, escriure articles a favor del dret a l’autodeterminació i de la república? Què més se suposa que poden fer quan tothom qui pensa en independència està tant o més fitxat, vigilat i controlat que un jihadista? O seguint la lògica del magistrat, ¿serien reincidents perquè els dos milions cent mil votants a partits sobiranistes en les darreres eleccions són presumptes culpables d’un nou possible delicte de sedició i rebel·lió, si els diputats que els representen gosen parlar en el Parlament d’alguna cosa similar a república, dret a l’autodeterminació o referèndum?

dimecres, 7 de febrer de 2018

FUTUR

A pesar dels setanta escons, quan es té al clatell el canó de la pistola de tots els aparats repressors de l’Estat, l’independentisme, en la intimitat, es pregunta si se’n sortirà, L’unionisme, també, malgrat que gallegi nerviosament tot i tenir tots els ressorts de l’Estat al seu favor i, no ho oblidem, la aquiescència i, quan convé, el consentiment verbal, dels mandataris europeus. En la batalla entre uns i altres, l’Estat creu que ha guanyat. Però no hi ha cap evidència clara des del punt de vista polític, més enllà del nombre d’abatuts, ferits, empresonats, exiliats, (que sí que en aquest cas, en té més l’independentisme que no pas l’unionisme). Però la guerra no l’ha guanyada l’unionisme. És més, quan ha semblat en el passat que l’havia guanyada (per exemple, en el final de la guerra civil), tampoc se’n va acabar de sortir. Formalment, no s’ha signat mai cap suspensió temporal provisional de les hostilitats. Cap negociació. Més aviat fa la impressió que a qui li convé que el foc continuï actiu són alguns dels personatges, piròmans professionals, sobretot del PP i de Cs. En realitat, de moment, no ha guanyat ningú. Ni l’independentisme, perquè no en té prou amb dos milions cent mil persones a favor. No és un tema de la llei d’Hont. I tampoc l’unionisme, perquè sap que només pot imposar-se a Catalunya a base de violència. La mania independentista ve de lluny i durarà, si no s’hi posa remei, fins al dia del judici final. Són tan òbvies les coses que cansa repetir-les tantes vegades.

Per al secessionisme el futur només es pot plantejar a base d’ampliar la base independentista. Per anar bé, en quatre anys, s’haurien de doblar els dos milions cent mil convençuts. Sense quantitat, insistim, no hi haurà república. L’èxit més important del creixement exponencial els darrers anys de l’independentisme s’ha degut, precisament, al fet que s’hi han sumat els realistes. Els qui han vist en la república catalana una millora de vida global. Cal tenir en compte que la maquinària de l’Estat ja ha produït tots els independentistes de què era possible. I vist el desequilibri de forces entre uns i altres, només hi ha una sortida: recuperar la Generalitat amb totes les seues limitacions i governar per ampliar la base. La crua realitat és que ens hem comptat fa poc dues vegades i malauradament no s’ha traspassat cap llindar satisfactori.